Arxiu abril, 2014

La independència al món (47). Irlanda

Tal dia com avui, vint-i-quatre d'abril de 1916, el mestre i advocat Patrick Henry Pearse va llegir, davant l'Oficina Postal General de Dublin, la proclamació de la República d'Irlanda, marcant el començament de l'Alçament de Pasqua.

El clima glacial va impedir la colonització humana de l'illa d'Irlanda fins aproximadament el 8000 AC, que hi varen arribar els primers caçadors-recol·lectors mesolítics. Les primeres evidències d'agricultura neolítica hi apareixen a partir del 6.000 AC. En aquell temps es construeixen arreu de l'illa tombes megalítiques. Al voltant del 2.000 AC arriba l'edat del bronze, les tombes es redueixen de mida i apareix la cremació. Cap al 600 AC comença l'edat del ferro a Irlanda, en la qual petits grups de celtes hi van migrant des de l'est.

La barreja dels immigrants celtes amb les poblacions prèviament establertes va originar la cultura gaèlica. Els romans donaren el nom d'Hibernia a l'illa, que no arribà mai a formar part de l'Imperi, tot i que hi va haver ràtzies d'uns i altres en els territoris respectius, i està documentada la participació d'irlandesos en una atac coordinat, amb pictes i saxons, contra els romans el 397. Cap al segle V comencen a aparèixer a l'illa diversos regnes gaèlics amb una cultura complexa i desenvolupada.

Tot i que és raonable pensar que, gràcies als intercanvis amb països veïns, el cristianisme ja tenia alguns practicants a l'illa anteriorment, la tradició diu que fou el missioner Sant Patrici el que en va fer la conversió, a partir de la seva arribada l'any 432. Es creu que va preservar la majoria de costums socials i tribals presents, canviant només aquelles que col·lidien directament amb la nova tradició, i que va introduir l'alfabet romà, permetent als monjos registrar part de l'extensa tradició oral celta. El sistema druídic anterior es va anar col·lapsant, per desaparèixer després de la crisis climàtica del 536, quan l'impacte d'un cometa o una erupció volcànica va omplir el cel de pols, malbaratant collites arreu de l'hemisferi nord i causant crisis alimentàries arreu.

A Irlanda es va desenvolupar bona part de l'”art illenc”, comprenent escultures sobre pedra, com les creus celtes, treballs fins sobre metall i sobretot els manuscrits il·luminats, texts religiosos amb riques il·lustracions explicatives fetes amb or i plata. Aquesta tradició artística influiria posteriorment en el romànic i el gòtic al continent. Diverses dificultats tacaren aquest període daurat, les plagues de les dècades del 660 i del 680, i la primera intervenció anglesa amb una ràtzia organitzada pel rei de Northúmbria al 684. El final d'aquesta edat d'or del cristianisme irlandès la marcaria el començament de les ràtzies dels víkings el 795.

El segle IX va ser testimoni de ràtzies continuades de víkings noruecs, que saquejaven viles i monestirs. Van arribar a establir fortificacions a la costa des d'on atacaven l'interior, sovint aprofitant el rius. A mitjans de segle els víkings es van establir a la badia de Dublin, on després de diverses generacions es barrejarien amb els locals creant un nou grup ètnic, els Gall-Gaels. El 902 el rei Muirecan els va foragitar cap a Gal·les, d'on tornarien per reocupar Dublin. Els víkings no arribaren mai a dominar l'illa, però sí pactaren amb i lluitaren contra diversos regnes gaèlics.

Al 1014 el rei d'Irlanda Brian Boru va atacar Dublin, defensada pel seu gendre Sigtrygg Silkbeard, gaèlics de la regió de Leinster i víkings de les illes Orcades i Man. Brian i el seu hereu van perdre la vida en la sangonosa batalla (més de la meitat dels atacants i nou desenes parts dels defensors van morir), però el poder víking, malgrat que Sidtrygg va sobreviure, fou esclafat. Tot i això, les ciutat fundades pels víkings varen prosperar com a centres de comerç marítim, esdevenint un sector importat de l'economia de l'illa.

Els diversos regnes gaèlics havien funcionat amb diverses dinasties que havien anant imposant- se, de forma més o menys eficaç, sobre els regnes veïns. A començaments del segle XII el rei Ruaidir del regne de Connacht (a l'oest) va obligar el rei Diarmait de Leinster (al sud-est) a exiliar- se. Diarmait va fugir a Aquitània, des d'on va obtenir permís d'Enric II d'Anglaterra (També Duc d'Aquitània) per reclutar cavallers normands per a la seva causa. Amb tropes normandes, gal·leses i flamenques, el 1167 Diarmait va restaurar el control del seu regne i en va nomenar hereu el seu gendre Richard de Clare, que era normand.

Enric II va témer llavors l'establiment d'un regne normand rival a l'oest i, per a evitar-ho, va aconseguir el permís papal per ocupar l'illa, desembarcant amb una gran flota el 1171, essent el primer rei anglès en trepitjar Irlanda. Enric va nomenar senyor d'Irlanda el seu fill menor, Joan. Tres dels cinc fills d'Enric II van morir joves, esdevenint Ricard “cor de lleó” rei d'Anglaterra el 1189. Estant Ricard lluitant per arrabassar terra santa a Saladí en la tercera croada, Joan va promoure una revolta per prendre-li el tron. Malgrat aquesta rebel·lió, Joan va heretar el tron quan Ricard va morir al 1199, i això va tenir com a conseqüència que el Senyoriu d'Irlanda va quedar directament sota la corona anglesa.

Joan inicialment va consolidar el poder dels normands, i en aquelles àrees en que manaven reis irlandesos, es va assegurar que li juressin lleialtat. Més endavant però, Joan i els seus successors practicaren la política de debilitar els normands, evitant la consolidació d'un poder alternatiu al seu. Aquesta política va fer decantar els normands cap al bàndol irlandès. Els normands de l'illa patiren diversos atacs anglesos que els debilitaren, i al 1261 Finnen Mac Carthy, rei del territori de Desmond al Sud-oest, va derrotar els normands a la batalla de Callann. En els conflictes posteriors, a llarg d'un segle, els senyors gaèlics van recuperar les terres que havien perdut a mans dels normands.

Quan la pesta negra assola l'illa al 1348, troba les ciutats habitades per anglesos i normands, mentre els gaèlics vivien en assentaments més petits i aïllats. Per tant els primers pateixen més baixes, i la llengua i costums gaèliques recuperen la preeminència a l'illa. Estant els anglesos ocupats amb les seves pròpies dificultats dinàstiques entre la casa de York i la de Lancaster, l'autoritat anglesa a l'illa va quedar reduïda al territori als voltants de Dublin. Un cop els Tudor queden a càrrec del tron anglès, proven de recuperar el control a Irlanda. Al 1494 Sir Edward Poynings, representant d'Enric VII al govern de l'illa, redacta la llei que du el seu nom, posant el parlament irlandès directament sota l'autoritat del parlament de Westminster.

La dinastia FitzGerald, senyors del comptat de Kildare, havia esdevingut l'autoritat real a Irlanda, en substitució dels Anglesos. Eren d'origen normand, el seu primer membre havia participat en el desembarc del 1167, però amb els anys s'havien anat integrant, fins al punt que Gerald FitzGerald va ser un prominent poeta en llengua irlandesa a la segona meitat del segle XIV. A més havien donat suport als York en el conflicte dinàstic, i no confiaven en ni tenien la confiança dels Tudor. Pensant que Enric VIII havia mort son pare i planejava matar-lo a ell, Thomas FitzGerald es va revoltar el 1536. Un cop derrotada aquesta revolta, Enric va decidir prendre el control directament, i al 1541 va elevar Irlanda a la categoria de Regne, en lloc de Senyoriu.

La ferotge resistència dels irlandesos va forçar els anglesos a diversos conflictes sangonosos, i no va ser fins al cap de cent anys que aconseguirien que el govern anglès de Dublin administrés realment el territori. La brutalitat anglesa va provocar un fort ressentiment de base dels irlandesos, que a més van rebutjar de forma decidida la conversió al protestantisme. Durant la segona meitat del segle XVI es van iniciar dues formes de persecució contra els irlandesos, les “Plantations” (una forma de colonització en la que es desposseïa els catòlics irlandesos de les seves terres i s'entregaven a senyors protestants escocesos i anglesos), i les “lleis penals” amb les quals s'oprimia, es degradava i s'empobria aquells que rebutjaven la religió imposada. En diverses fases, les lleis barraren el pas dels catòlics al servei públic i les institucions de govern. Es van transferir les esglésies forçosament a l'església anglicana, fent el culte catòlic semi- clandestí, i s'obligava els que no anaven als serveis anglicans a pagar taxes per aquest fet. Les “lleis penals” permetien a més desnonar fàcilment parcers catòlics.

Amb aquestes bases, el segle XVII fou dramàticament violent. Al 1641 els irlandesos es rebel·laren començant una guerra que va escalar ràpidament, amb a una col·lecció de massacres brutals per part d'ambdós bàndols, reforçant la desconfiança entre comunitats fins al punt que encara sobreviu actualment. Els confederats irlandesos aconseguiren el control de l'illa fins al 1649, moment en que va començar la fase més cruel del conflicte, la reconquesta d'Oliver Cromwell, en que una tercera part de la població va morir o es va exiliar. La restauració de la monarquia en la persona de Carles II, que es va convertir al catolicisme al seu llit de mort, i la successió en el seu fill Jaume II, catòlic, van donar aire als irlandesos, que donaren suport al segon quan els anglicans s'hi revoltaren en contra. Es va iniciar una altra guerra que Jaume, i els irlandesos, varen perdre.

Durant tots aquests conflictes, entre els segles XV i XVII, els anglesos consideraven els irlandesos com a salvatges sense condició humana, i no tenien recança a enviar els presoners com a esclaus a les plantacions del carib, on eren tractats amb gran crueltat per la seva resistència a la servitud. D'entre aquests, els capellans eren sovint torturats i morts.

Les lleis penals van ser tornades a utilitzar pel vencedor Guillem III. Es va assegurar que el poder quedava en mans de la minoria protestant i es van entregar més terres a propietaris absents que no les gestionaven amb eficiència, i la majoria dels comestibles produïts eren exportats. Això i la crisi alimentària provocada al 1740 i 1741 per l'enduriment del clima, que va causar uns 400.000 morts i l'emigració de 150.000 persones, van reforçar l'antagonisme dels irlandesos cap a Anglaterra. Les actes de navegació establien que els productes exportats d'Irlanda a Anglaterra pagaven taxes però no a l'inrevés.

Aquestes condicions van provocar que una part dels protestants comencessin a veure Irlanda com la seva pàtria al segle XVIII, a finals del qual un grup d'ells va fundar la “Societat dels irlandesos units”, que defensava l'emancipació dels catòlics, la reforma del parlament i la supressió de la influència de la religió en la política. Els fracassos continuats en política parlamentària els van dur a posicions obertament republicanes i a considerar l'us de la força, concloent en la rebel·lió del 1798. Els anglesos promogueren hàbilment el sectarisme per sembrar la desconfiança mútua entre comunitats, particularment a l'Ulster on hi havia més protestants, i utilitzaren espies ben col·locats per impedir els aixecaments inicials. Malgrat això la rebel·lió es va fer forta i els anglesos l'aixafaren amb gran crueltat, torturant inhumanament i assassinant els presoners, però també civils. Els rebels també s'aplicaren amb crueltat sobre colons, però a una escala menor.

Com a resposta Anglaterra va promoure les “Actes de la Unió”, creant amb elles un sol Regne Unit d'Anglaterra i Irlanda, a partir del 1801. Des del parlament es va intentar que alhora es deroguessin les lleis discriminatòries contra els catòlics, però el rei Jordi III ho va impedir, provocant la dimissió del primer ministre anglès William Pitt (el jove). Al 1803 hi va haver una altra revolta violenta a Dublín dirigida per Robert Emmet. Paral·lelament, l'advocat Daniel O'Connell, conegut com “l'alliberador”, va prendre el lideratge d'una via pacífica, creant el 1823 l'”Associació Catòlica”, que fou perseguida legalment. Com a part de les disputes amb polítics unionistes, fou convidat a un duel, en el que va ferir mortalment el seu rival. Penedit per haver mort un home i per haver deixat la família d'aquest a l'estacada, O'Connell va pagar una pensió a la filla del finat durant més de trenta anys.

O'Connell fou escollit diputat al 1828, però no podia ocupar el seu escó car com a catòlic no podia jurar fidelitat al rei com a cap de l'església. El temor de les autoritats a una altra revolta si se li negava a O'Connell el lloc aconseguit va provocar que es canviés la legislació, per a que els no- anglicans poguessin entrar al parlament. O'Connell va haver de tornar a presentar-se a l'elecció pel seu districte, que va guanyar fàcilment el 1829. Al 1831 va promoure una campanya de desobediència civil contra la obligació de mantenir l'església oficial per part dels pagesos catòlics, que va durar fins el 1838, amb algun episodi violent. La tasca parlamentària va anar donant fruits amb el temps augmentant la franquícia de vot dels catòlics. O'Connell va morir el 1847 en un viatge de peregrinació a Roma.

Una malaltia de la patata va provocar una gran fam a Irlanda, del 1845 al 1849, amb conseqüències catastròfiques. A causa de la mortaldat i l'emigració, la població es va reduir gairebé a la meitat, i la cultura gaèlica es va debilitar de forma irreversible. Al desastre es van afegir nombrosos desnonaments de parcers forçats pels terratinents, tot plegat va provocar que el moviment “Young Ireland” llancés una altra revolta el 1848. Només dinou anys més tard, el 1867, un altre aixecament promogut per la Germandat Republicana Irlandesa es va estendre fora de l'illa, amb incidents violents a Anglaterra i Canadà. Al 1870 va començar una llarga campanya de disturbis i desobediència amb alguns incidents violents, coneguda com a “Land War”, en la que els parcers perseguiren unes condicions menys injustes i que els terratinents, especialment els absents, s'avinguéssin a vendre la terra. Finalment el 1903 una reforma va obrir la porta a la compra de la terra, provocant en les dècades següents importants canvis en la propietat rural.

Paral·lelament, a partir de 1870 la qüestió de l'autogovern va esdevenir el centre del debat polític, i es van fer intents d'aprovar estatuts d'autogovern el 1886, rebutjat per la cambra dels comuns de Londres, i el 1893, rebutjat per la cambra dels lords. De tota manera, el 1898 es va modificar la legislació local, fent que el poder deixés d'estar controlat pels terratinents per anar cap a un sistema més democràtic. En aquell moment l'illa estava dividida entre una majoria catòlica, nacionalista i rural, i una minoria protestant, industrial i unionista, aquesta segona era més forta al nord-est. Van sorgir dos moviments fortament oposats, l'unionista Orde d'Orange, i el catòlic Antic Orde dels Hibernians.

Així les coses, el 1910 el Partit Parlamentari Irlandès de John Redmont va aconseguir ser decisiu en l'equilibri de forces de la cambra dels comuns, i va presentar un tercer estatut d'autogovern el 1912. Com a resposta, els unionistes van formar el “Voluntaris de l'Ulster”, i per oposició els catòlics van crear els “Voluntaris Irlandesos”. La cambra dels lords va retardar l'aprovació de l'autogovern fins a finals 1914, amb la qual cosa va coincidir al el començament de la primera guerra mundial. L'aplicació en va ser suspesa a causa de la guerra. Per tal d'assegurar l'aplicació dels acords després de la guerra, molts irlandesos es van allistar voluntaris en les tropes britàniques. Però la possibilitat de lleves forçoses causava gran temor i va provocar un canvi d'actitud envers el conflicte.

El 1916 diversos membres de la Germandat Republicana Irlandesa, que no havia renunciat a l'us de la força per aconseguir objectius polítics, va buscar el suport alemany per a un aixecament a Irlanda. Finalment van organitzar la revolta i el vint-i-quatre d'abril de 1916, dilluns de Pasqua, el líder republicà Patrick Pearse va llegir la proclamació de la República Irlandesa davant la oficina postal de Dublin, donant el tret de sortida a la revolta coneguda com l'”Alçament de Pasqua”. Després de diverses escaramusses, la rebel·lió no va captar prou suport popular. A més, un carregament d'armes enviat pels alemanys fou interceptat, de manera que els revoltats estaven mal equipats. Els revoltats es van rendir incondicionalment el 29 d'abril, després de més d'un centenar de morts de l'exèrcit britànic i més de tres-cents entre els revoltats.

Al més següent els anglesos farien un intent d'implementar l'auto-govern, que va fracassar per la incapacitat de republicans i unionistes d'arribar a un acord. Posteriorment, la brutalitat de la repressió de l'alçament i les amenaces de lleves obligatòries van canviar la situació política en favor dels republicans, i al desembre de 1918 el Sinn Fein va guanya les eleccions. Al gener del 1919 trenta-set diputats es van reunir a Dublin per formar el parlament irlandès i declarar la independència de forma unilateral. Sense acceptar res que no fos la independència, la branca militar del Sinn Fein, l'Exèrcit Republicà Irlandès, va iniciar una guerra de guerrilles que va durar fins a 1921.

Els britànics van dividir l'illa en dues zones, una al nord-est de majoria unionista, i la resta de majoria republicana. Al desembre de 1921 es va firmar un tractat en que es creava l'Estat Irlandès Lluire, amb la possibilitat que Irlanda del nord renunciés a formar part d'aquest estat i implementés l'autogovern dins del Regne Unit, possibilitat que van aplicar ràpidament. El bàndol republicà es va dividir en dues faccions, una de moderada que acceptava la nova situació, i una de radical que pretenia seguir fins a recuperar tota l'illa. Aquests dos moviments van lluitar una guerra civil que van guanyar els primers al 1923. Tanmateix, la divisió creada llavors continua marcant la política irlandesa en l'actualitat. 

No hi ha Comentaris

“La via alemanya” de Martí Anglada, el més venut a la parada de Reagrupament

La via alemanya, del prestigiós periodista Martí Anglada, ha estat el més venut de la jornada de Sant Jordi de tots els llibres que estaven exposats a la parada de Reagrupament. El segueixen Doncs jo, ara, votaré sí , de Jofre Llombart;  Servir Catalunya , un llibre de converses amb Artur Mas, de Teresa Pous; L’hora del poble , detallat relat sobre la gestació i portada a terme de la Via Catalana, dels periodistes Anna Rosenfeld i Joan Serra i 9N 2014 , del presentador i periodista Jaume Barberà.

La parada, que aquest any estava ubicada al davant del número 80 de la Rambla de Catalunya de Barcelona, va servir no només com a punt per comprar-hi llibres i roses, com mana la tradició, sinó que molts ciutadans s’hi van apropar per conèixer els ideals pels quals lluita Reagrupament. Un grup d’adolescents provinents d’una escola es van aturar també a la parada, aquest cop per comprar tots els clauers amb l’estelada catalana que hi havia disponibles. Un altre dels productes més venuts van ser unes fundes pel carnet d’identitat que reemplaçava tota la nomenclatura espanyola per la catalana.

La jornada va viure moments amb gran afluència de persones passejant rambla amunt i avall, encuriosits per les novetats literàries que moltes llibreries ofereixen aquest dia. Especialment al migdia i darrera hora de la tarda la Rambla de Catalunya estava a vessar. A la parada també hi va estar Joan Carretero, president de Reagrupament, Rut Carandell, vicepresidenta, i va comptar amb la visita de diferents polítics, com l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias, el conselller de Territori i Sostenibilitat, Santi Vila, i el candidat de CDC a les eleccions europees, Ramon Tremosa. Part de l’èxit de la jornada, pel que fa a Reagrupament, va ser gràcies al treball organitzatiu dels voluntaris, que van estar-hi durant tot el dia. 

RCat Sant Jordi 14 014 (640x403)
RCat Sant Jordi 14 023 (640x425)
RCat Sant Jordi 14 016 (640x418)

No hi ha Comentaris

Els editors catalans diuen a Sáenz de Santamaría que el govern espanyol discrimina l’edició en llengua catalana

La vicepresidenta del govern espanyol rep aquest dimecres a Barcelona la queixa del gremi dels editors catalans que l'executiu de Mariano Rajoy els discrimina en ajudes públiques. Soraya Saénz de Santamaría es reuneix aquest matí amb diversos representants importants del sector, justament el dia de Sant Jordi. En declaracions a "El matí de Catalunya Ràdio", el president de l'Associació d'Editors en Llengua Catalana, Albert Pèlach, ha explicat que li farà arribar el malestar del sector per l'actitud de Madrid: "Que no em discriminin el català com estan fent fins ara a l'hora de concedir els ajuts a l'edició del Ministeri de Cultura. I tinc els meus arguments per demostrar que el pes que representa l'edició catalana en llengua catalana en el conjunt de l'Estat i les partides pressupostàries que rep el llibre en català no es corresponen amb aquesta importància."

La reunió l'emmarca el president de l'Associació d'Editors en Llengua Catalana dins la normalitat, però lamenta la notorietat que agafa Soraya Saénz de Santamaría per la seva visita a Barcelona perquè el protagonisme d'avui, insisteix Pèlach, és de la diada. També ha aclarit que la trobada arriba per iniciativa de La Moncloa i no del sector editorial.

A la reunió hi ha la delegada del govern espanyol a Catalunya, María de los Llanos de Luna; el president de la Federació de Gremis d'Editors a Espanya, Xavier Mellafré; el delegat de l'Estat al Consorci de la Zona Franca, Jordi Cornet; el president de Liber, Enric Lacalle, i, directius de les principals editorials del país com Anagrama, Zeta, Planeta, RBA i Edebé, entre d'altres. La trobada es fa a la seu de la delegació del govern central a Catalunya.

Aquesta és la tercera visita a Barcelona de la vicepresidenta espanyola en un mes. Sáenz de Santamaría no té previst fer cap reunió amb el president de la Generalitat, Artur Mas, ni amb cap membre del govern català.  Demà està previst que vingui a Barcelona el president espanyol, Mariano Rajoy.

No hi ha Comentaris

En nom d’Acontravent, no, Sra. Saéz de Santamaría

Hem conegut pels mitjans de comunicació, que la vicepresidenta del govern espanyol farà un viatge a Barcelona, el proper dia de Sant Jordi, on, sembla, es reunirà amb alguns editors catalans.Per descomptat, aquesta invitació, a Acontravent, no ha arribat ni se l'espera, però volem aprofitar aquesta visita per fer una crida als editors catalans, amb l'esperança que cap dels que la rebin acudeixi a una obscena sessió de propaganda i d'oportunisme polític.

Què és del que ve a parlar la senyora vicepresidenta? Del menyspreu tradicional del seu govern al llibre en català? De l'atac a la llengua a les Illes i València? De la Biblioteca digital espanyola, on no hi haurà ni un títol en català? o de l'intent, gens equívoc, d'esquerdar l'escola catalana amb la llei Wert? Però per si això ja no fos suficient, òbviament el moment polític que viu el nostre país, fa d'aquesta visita un acte polític rellevant. Es tracta, maldestrament, de la instrumentalització de la cultura a uns fins molt concrets.

El poble de Catalunya ha decidit decidir. I en aquesta ambició hi som tots. No podem demanar als polítics el que nosaltres no siguem capaços de fer i de comprometre'ns. Avui, la responsabilitat sobre el futur de Catalunya recau sobre cadascú de nosaltres. Per Acontravent, aquest és el valor que ens condiciona el nostre dia a dia. Ens sembla la cosa més normal del món en el moment que viu el nostre país. O és que els editors catalans, amb els llibres que publiquem, som una bombolla a part? És que no és absolutament necessari que tots, des de les responsabilitats que ocupem, no tinguem com a prioritat absoluta la construcció de la sobirania catalana? Confio que sapiguem encapçalar la punta de llança del món intel·lectual al costat de la independència de Catalunya. No cada any es vota la independència del teu país.

Quim Torra
Editor
www.acontravent.cat

No hi ha Comentaris

Recomanacions de Reagrupament per Sant Jordi 2014

Entremig del brogit típic d’aquesta data, Reagrupament Independentista tornarà a ser a la Rambla de Catalunya oferint material divulgatiu, informació sobre el partit i com no, llibres i roses. Aquí pots trobar la nostra recomanació literària i d’assaig per aquest Sant Jordi 2014. Alguns d'ells els podràs trobar a la parada de Reagrupament, que estarà al davant del número 80 de Rambla Catalunya (entre els carrers de Mallorca i València) de 10h a 20h. 

 Martí Anglada, La via alemanya. Un viatge per la conca del riu Elba,  Barcelona, Brau edicions, 2014

No cal dir la rellevància d'Alemanya al si de la Unió Europea. L'autor ens n'ofereix un viatge que ens permetrà endinsar-nos en la personalitat, la singularitat i la manera de pensar germàniques. Aquest coneixement ha de resultar molt útil a l'hora de cercar complicitats, molt necessàries, en el procés d'independència que ha iniciat Catalunya. 

Antoni Rovira i Virigili, Els darrers dies de la Catalunya republicana . Barcelona, Acontravent, 2014.

El prestigiós escriptor i historiador tarragoní narra en primera persona l'exili que va patir, amb tota la seva família. L'exili de Rovira s'emmarca dins l'inici de l'èxode català, d'ara fa justament 75 anys. El llibre -reeditat oportunament aquest 2014- no tan sols és un testimoni valuós d'uns esdeveniments, sinó que és una obra plena d'encerts literaris que posa de manifest la vàlua com a escriptor del seu autor.

Assumpta Montellà, 115 dies a l'Ebre. El sacrifici de la lleva del biberó , Barcelona, Ara Llibres, 2014.

També al cap de 75 anys de la fi de la guerra civil espanyola, convé rememorar la decisiva i cruenta batalla de l'Ebre. L'autora, una de les principals responsables la recuperació de la història de la Maternitat d'Elna, presenta els esdeveniments de la batalla a partir d'un acostament molt personal que recorre a testimonis de la lleva del biberó, els més joves que van viure aquells combats. 

Martí Anglada, Quatre vies per a la independència , Barcelona, Pòrtic, 2103.

De processos d'independència n'hi ha hagut desenes i, després de la Segona Guerra Mundial, s'han multiplicat. Anglada ens parla de quatre procesos que podem qualificar com a positius, pacífics i plenament exitosos. Els de les tres repúbliques bàltiques (Estònia, Letònia i Lituània) i Eslovènia. Catalunya ja s'hi ha inspirat amb la Via catalana, seguint les passes de la Via bàltica. 

Daniel Defoe, Robinson Crusoe.

Després de l'esment del president espanyol durant el debat de política general a Madrid, pot ser oportú recuperar la cèlebre obra de l'il·lustrat Defoe. En català, n'hi ha una traducció clàssica de Josep Carner (reeditada per La Magrana el 1982) i una de més moderna a càrrec de Joan Fontcuberta, editada per Barcanova el 1992. Si no trobeu el text sobre les desventures del nàufrag i el seus esforços per sobreviure, l'any passat l'editorial La Mansarda, va publicar una altra interessant obra de Defoe, El capità Carleton,  en traducció de Jordi Ainaud.

9N 2014  de Jaume Barberà

Jaume Barberà és conegut pel seu programa ‘Singulars’, on amb un estil contundent i tenaç entrevista a personalitats de tots els àmbits. Al seu darrer llibre 9N 2014 , continuació de S’ha acabat el bròquil, es presenta un relat en forma de conversa amb l’escriptor i periodista català Josep Maria Fonalleras, defensant “la data que il·lusiona la majoria. La data que preocupa els defensors, moderats o no, de l’status quo  i de l’establishment ”.

JOAN CARRETERO  de Francesc Orteu

Pot algú que fa temps que ha deixat de creure en la política ser capaç de perfilar un polític? Joan Carretero, del guionista Francesc Orteu és, sobretot, una col·lecció d’anècdotes, un viatge sobre la recuperació de la confiança gràcies al “metge que fa política”. Una interessant reflexió sobre el personatge polític a través d’un recull de petites històries i una trobada final.

A UN PAM DE LA INDEPENDÈNCIA  de Vicent Partal

El reputat periodista valencià Vicent Partal detalla la situació de diversos països que s’han independitzat recentment i moviments independentistes d’arreu del món, com els Balcans, Escòcia i el Quebec. Amb una visió optimista respecte al procés català, Partal reflexiona sobre com hauria de ser la Catalunya independent.

 ANATOMIA D'UN DESENGANY  de Germà Bel

Anatomia d’un desengany és la tesi de Germà Bel, distingit economista i polític, la creença de que el moviment independentista està causat per les limitacions que pateix Catalunya dintre de l’Estat espanyol, raó per la qual cada cop més ciutadans veuen la secessió com a única manera de guanyar en identitat nacional, sentit de comunitat (com llengua i política educativa), per raons econòmiques i perspectives de futur.

17:14 L'HORA DEL POBLE  de Anna Rosenfeld i Joan Serra

Els autors analitzen com es va gestar la cadena humana de la Via Catalana, des de la seva concepció fins al seu desenvolupament i portada a terme. Una proesa que va reunir més de dos milions de persones.

No hi ha Comentaris

En nom d’Acontravent, no, Sra. Saéz de Santamaría

Hem conegut pels mitjans de comunicació, que la vicepresidenta del govern espanyol farà un viatge a Barcelona, el proper dia de Sant Jordi, on, sembla, es reunirà amb alguns editors catalans.Per descomptat, aquesta invitació, a Acontravent, no ha arribat ni se l'espera, però volem aprofitar aquesta visita per fer una crida als editors catalans, amb l'esperança que cap dels que la rebin acudeixi a una obscena sessió de propaganda i d'oportunisme polític.

Què és del que ve a parlar la senyora vicepresidenta? Del menyspreu tradicional del seu govern al llibre en català? De l'atac a la llengua a les Illes i València? De la Biblioteca digital espanyola, on no hi haurà ni un títol en català? o de l'intent, gens equívoc, d'esquerdar l'escola catalana amb la llei Wert? Però per si això ja no fos suficient, òbviament el moment polític que viu el nostre país, fa d'aquesta visita un acte polític rellevant. Es tracta, maldestrament, de la instrumentalització de la cultura a uns fins molt concrets.

El poble de Catalunya ha decidit decidir. I en aquesta ambició hi som tots. No podem demanar als polítics el que nosaltres no siguem capaços de fer i de comprometre'ns. Avui, la responsabilitat sobre el futur de Catalunya recau sobre cadascú de nosaltres. Per Acontravent, aquest és el valor que ens condiciona el nostre dia a dia. Ens sembla la cosa més normal del món en el moment que viu el nostre país. O és que els editors catalans, amb els llibres que publiquem, som una bombolla a part? És que no és absolutament necessari que tots, des de les responsabilitats que ocupem, no tinguem com a prioritat absoluta la construcció de la sobirania catalana? Confio que sapiguem encapçalar la punta de llança del món intel·lectual al costat de la independència de Catalunya. No cada any es vota la independència del teu país.

Quim Torra
Editor
www.acontravent.cat

No hi ha Comentaris

La campanya “ONUxIndependència” ja porta més de 7.000 peticions

La campanya ciutadana “ONUxIndependència" continua creixent i ja porta més de 7.000 peticions a les Nacions Unides des de que es va iniciar el diumenge 6 d'abril. La campanya la va posar en marxa Reagrupament per internacionalitzar el procés independentista i cridar l'atenció sobre la voluntat de celebrar una consulta el 9N2014.

“ONUxIndependència” disposa d'un formulari online a la web de Reagrupament, on es pot demanar de manera senzilla al Secretari General de les Nacions Unides, Ban Ki-moon, que insti al Govern Espanyol a permetre la celebració del referèndum sobre la independència el 9 de novembre. Ho pots fer aquí. 

L'ONU per la seva part, encara no ha emès cap tipus de comunicat oficial. 

No hi ha Comentaris

Les vies d’integració a la Unió Europea

L’informe núm. 6 del Consell Assessor per a la Transició Nacional que s’ha fet públic recentment, com no podia ser d’una altra manera, ha suscitat un intens debat. D’antuvi avanço que una servidora l’aplaudeix efusivament, atès que el seu contingut és una demostració escrita de pura lògica o, si voleu, més nostradament, de seny o sentit comú. Diguem-ho clar, les posicions que argumenten que la Catalunya independent quedarà fora de la UE, pels segles dels segles, o no saben de geografia, i no han vist mai un mapa d’Europa, o, més probablement, són els típics espanyols bocamolls, fatxendes, milhomes, que es pensen que encara no se ha puesto el sol , en el seu ja extingit imperio.  Es tanta la tonteria que implica, que considero que ni tan sols plantejar-lo com a escenari o plantejar escenaris alternatius a la pertanyença a la UE, és una veritable pèrdua de temps, i de recursos públics. En aquest sentit, els dels CATN han treballat massa.

Diguem-ho loud and clear , la Catalunya independent no estarà de facto , ni un microsegon fora de la Unió Europea des del moment que se’n declari. Punt. Dit d’una altra manera, els catalans i les catalanes, els ciutadans de la Unió Europea, no percebran cap canvi el dia I (I, d’Independència), respecte el dia I-1 i el dia I+1. Bé, sí que percebran un canvi: la gloriosa bandera catalana onejarà orgullosa en un màstil en companyia de la resta de 28 banderes. Punt.

Dit això, desenvolupem els arguments. En primer lloc, el projecte europeu consisteix en integrar totes les nacions europees a la Unió. Atès que Catalunya és una nació europea com la que més, plantejar una Unió Europea sense Catalunya, és una veritable bestiesa. Una altra cosa és que Catalunya no complís els criteris de Copenhagen.Però és evident que Catalunya no és Somaliland, encara que hi ha provocadors que ho diuen, i els compleix tots i de sobres, de manera que no hi ha excusa. Catalunya, com vol, no només serà lliure i independent, sinó que també serà un estat membre de la Unió Europea. És una obvietat que ja cansa escoltar-la. I avorreix.

La segona discussió és sobre el suposat vet que exercirà el Regne d’Espanya. Els espanyols es pensen que són algú a la Unió Europea, i que imposaran a la resta d’estats membre el vet a l’ingrès de Catalunya. Quin riure! Precisament, no sembla casualitat que al dia següent de fer-se públic l’informe, se sabés que el Regne d’Espanya genera, diàriament, 290 milions de deute! A veure, un país que deu un bilió d’euros, amb b de burro, el que ha de fer és pagar i callar. Punt. Els espanyols es pensen que són una gran potència mundial, quan de fet no són ni goliats, però sí que tenen els peus de fang. Ric quan escolto els espanyols dient que en els processos de secessió, sempre surt més perjudicat el país petit, respecte el país “gran”, com va fer no fa gaire el president del Banc d’Espanya. I naturalment, pressuposava que el país “gran” era Espanya. Però nen, Espanya només és gran en atur, en deute, en corrupció, en manca de mà d’obra qualificada, i en poca cosa més.

Jo, és que la veritat no ho puc entendre. De què van, aquesta gent? La millor manera de fer-los veure que van errats, és que d’una punyetera vegada fem el pas endavant i els deixem amb un pam de nas. El President Mas i el seu govern, les formacions partidàries de la sobirania, i per damunt de tot, la gran majoria dels ciutadans de Catalunya, hem de fer el pas endavant decisiu i de forma contundent, que no deixi cap dubte al respecte del que volem, perquè ho necessitem. I qui sigui tan enze com per comparar-nos amb Somalilàndia, Abkhazia o Ossètia del Sud, doncs és el seu fotut problema. Ja haurà de corregir la seva visió. Nosaltres, hem d’anar de cara a barraca, és a dir, cap a la Independència, i fer-ho el més aviat possible.

Fins i tot, dels tres escenaris plausibles que estableix l’informe, des del meu parer, jo eliminaria el de l’ingrés ordinari, perquè és evident que els catalans i les catalanes, ja som ciutadans europeus des de fa molts anys. I és evident que cada cop més la ciutadania europea assoleix una personalitat pròpia, al marge de la nacionalitat, i és impensable, en aquest sentit, que 7.5 milions de ciutadans europeus deixessin de ser-ho de la nit al dia. Això no s’aguanta per enlloc!

Ha de quedar clar que les amenaces d’exclusió de la UE que branden els espanyols, és només un arma llancívola per fer por en el context d’un referèndum o d’unes eleccions plebiscitàries, però que no té cap mena de connexió amb la realitat. Al dia següent de la victòria independentista, aquests arguments s’esfumaran i no se’n parlarà mai més. De fet, els més interessats en la pertanyença de Catalunya a la Unió Europea, seran els propis espanyols. I no en tingueu cap dubte, el canvi d’argument no els farà caure la cara de vergonya. Als representants catalans a Brussel.les, en la seva primera participació en les instàncies europees, els rebran donant-los un cop a l’esquena i els diran allò tan castís de “Hombre, Artur, no pareces catalán!”.  I tal dia farà un any.

No hi ha Comentaris

Les vies d’integració a la Unió Europea

L’informe núm. 6 del Consell Assessor per a la Transició Nacional que s’ha fet públic recentment, com no podia ser d’una altra manera, ha suscitat un intens debat. D’antuvi avanço que una servidora l’aplaudeix efusivament, atès que el seu contingut és una demostració escrita de pura lògica o, si voleu, més nostradament, de seny o sentit comú. Diguem-ho clar, les posicions que argumenten que la Catalunya independent quedarà fora de la UE, pels segles dels segles, o no saben de geografia, i no han vist mai un mapa d’Europa, o, més probablement, són els típics espanyols bocamolls, fatxendes, milhomes, que es pensen que encara no se ha puesto el sol , en el seu ja extingit imperio.  Es tanta la tonteria que implica, que considero que ni tan sols plantejar-lo com a escenari o plantejar escenaris alternatius a la pertanyença a la UE, és una veritable pèrdua de temps, i de recursos públics. En aquest sentit, els dels CATN han treballat massa.

Diguem-ho loud and clear , la Catalunya independent no estarà de facto , ni un microsegon fora de la Unió Europea des del moment que se’n declari. Punt. Dit d’una altra manera, els catalans i les catalanes, els ciutadans de la Unió Europea, no percebran cap canvi el dia I (I, d’Independència), respecte el dia I-1 i el dia I+1. Bé, sí que percebran un canvi: la gloriosa bandera catalana onejarà orgullosa en un màstil en companyia de la resta de 28 banderes. Punt.

Dit això, desenvolupem els arguments. En primer lloc, el projecte europeu consisteix en integrar totes les nacions europees a la Unió. Atès que Catalunya és una nació europea com la que més, plantejar una Unió Europea sense Catalunya, és una veritable bestiesa. Una altra cosa és que Catalunya no complís els criteris de Copenhagen.Però és evident que Catalunya no és Somaliland, encara que hi ha provocadors que ho diuen, i els compleix tots i de sobres, de manera que no hi ha excusa. Catalunya, com vol, no només serà lliure i independent, sinó que també serà un estat membre de la Unió Europea. És una obvietat que ja cansa escoltar-la. I avorreix.

La segona discussió és sobre el suposat vet que exercirà el Regne d’Espanya. Els espanyols es pensen que són algú a la Unió Europea, i que imposaran a la resta d’estats membre el vet a l’ingrès de Catalunya. Quin riure! Precisament, no sembla casualitat que al dia següent de fer-se públic l’informe, se sabés que el Regne d’Espanya genera, diàriament, 290 milions de deute! A veure, un país que deu un bilió d’euros, amb b de burro, el que ha de fer és pagar i callar. Punt. Els espanyols es pensen que són una gran potència mundial, quan de fet no són ni goliats, però sí que tenen els peus de fang. Ric quan escolto els espanyols dient que en els processos de secessió, sempre surt més perjudicat el país petit, respecte el país “gran”, com va fer no fa gaire el president del Banc d’Espanya. I naturalment, pressuposava que el país “gran” era Espanya. Però nen, Espanya només és gran en atur, en deute, en corrupció, en manca de mà d’obra qualificada, i en poca cosa més.

Jo, és que la veritat no ho puc entendre. De què van, aquesta gent? La millor manera de fer-los veure que van errats, és que d’una punyetera vegada fem el pas endavant i els deixem amb un pam de nas. El President Mas i el seu govern, les formacions partidàries de la sobirania, i per damunt de tot, la gran majoria dels ciutadans de Catalunya, hem de fer el pas endavant decisiu i de forma contundent, que no deixi cap dubte al respecte del que volem, perquè ho necessitem. I qui sigui tan enze com per comparar-nos amb Somalilàndia, Abkhazia o Ossètia del Sud, doncs és el seu fotut problema. Ja haurà de corregir la seva visió. Nosaltres, hem d’anar de cara a barraca, és a dir, cap a la Independència, i fer-ho el més aviat possible.

Fins i tot, dels tres escenaris plausibles que estableix l’informe, des del meu parer, jo eliminaria el de l’ingrés ordinari, perquè és evident que els catalans i les catalanes, ja som ciutadans europeus des de fa molts anys. I és evident que cada cop més la ciutadania europea assoleix una personalitat pròpia, al marge de la nacionalitat, i és impensable, en aquest sentit, que 7.5 milions de ciutadans europeus deixessin de ser-ho de la nit al dia. Això no s’aguanta per enlloc!

Ha de quedar clar que les amenaces d’exclusió de la UE que branden els espanyols, és només un arma llancívola per fer por en el context d’un referèndum o d’unes eleccions plebiscitàries, però que no té cap mena de connexió amb la realitat. Al dia següent de la victòria independentista, aquests arguments s’esfumaran i no se’n parlarà mai més. De fet, els més interessats en la pertanyença de Catalunya a la Unió Europea, seran els propis espanyols. I no en tingueu cap dubte, el canvi d’argument no els farà caure la cara de vergonya. Als representants catalans a Brussel.les, en la seva primera participació en les instàncies europees, els rebran donant-los un cop a l’esquena i els diran allò tan castís de “Hombre, Artur, no pareces catalán!”.  I tal dia farà un any.

No hi ha Comentaris

La independència al món (46). Zimbabwe

Tal dia com avui, divuit d'abril de 1980, el Regne Unit va concedir oficialment la independència a Zimbabwe.

Hi ha evidències de la presència de tribus Khoisan a Zimbabwe, però aquestes foren desplaçades cap al desert del Kalahari per diverses migracions bantu a partir del segle III. Cap a l'any 1000 va sorgir el regne de Mapungubwe. A aquest el succeí el regne de l'antiga ciutat de Gran Zimbabwe, construïda amb la tècnica de pedra seca, les runes de la qual son reconegudes com a Patrimoni de la humanitat per la UNESCO. La ciutat va perdre importància a partir del segle XIV essent posteriorment abandonada. Ja en aquell temps hi eren presents comerciants Swahili de la costa centre-oriental d'Àfrica.

Aquests regnes comerciants bescanviaven or, ivori i coure per roba i vidre. Cap al segle XV sorgeix un estat més poderós al nord, el regne de Mutapa, probablement hereu cultural i polític de Gran Zimbabwe, a la riba del riu Zambezi. El regne de Mutapa es va expandir per la zona interior del con sud d'Àfrica durant el segle XVI, tenint contactes comercials amb els portuguesos, que en aquell temps anaven establint a la costa les seves bases en la ruta marítima cap a la Índia. Els portuguesos van registrar el fet que hi havia un tipus d'homes, anomenats chibadi, que es vestien i comportaven com a dones, i es casaven amb homes, fet que repugnava els portuguesos.

Al 1569 Sebastià I de Portugal va atorgar un escut d'armes a la dinastia governant dels Mutapa, essent aquest el primer escut d'armes al sud d'Àfrica. Al 1561 el missioner jesuïta Gonçalo da Silveira va visitar el regne per convertir el rei dels Mutapa de l'animisme al cristianisme, fet que va molestar els comerciants swahili, que eren musulmans. Aquests van convèncer el rei de matar el missioner pocs dies després de la conversió, fet que va servir de justificació als portuguesos per a la invasió de l'interior, amb l'objectiu real de controlar les mines d'or i les rutes de comerç d'ivori.

Els portuguesos van llançar la invasió amb 1000 homes el 1568, però foren delmats per les malalties, i hagueren de tornar a les seves bases. Apagaren la seva frustració massacrant els comerciants swahili i substituint-los per portuguesos i els seus descendents mestissos, que a més s'hi establiren com a agricultors, anomenats prazeiros. Aquests havien de pagar tribut al rei Mutapa, que mantenia el seu poder amb un control ferm de les mines d'or. A començaments del segles XVII les lluites internes entre diferents branques de la dinastia Mutapa van debilitar el regne. Les tribus veïnes van començar a deixar de pagar els tributs, i el regne va caure en mans dels portuguesos el 1629. Mutapa fou vassall de Portugal i els cedí les mines d'or.

Succeint els Mutapa sorgí el 1660 una nació anomenada Rozvi (els destructors), que es revoltà contra els portuguesos i els foragità de l'altiplà de Zimbabwe. Els Rozvi utilitzaren la formació de batalla en forma de banyes de bou que després seria emprada per Shaka Zulu a Sud-àfrica. També s'armaren abastament i desenvoluparen un exèrcit professionalitzat per defensar mines i rutes comercials. Als inicis del segle XIX, el desenvolupament de la nació zulu més al sud tindria conseqüències que afectarien Zimbabwe.

Al 1821 el general Mzilikazi es va rebel·lar contra el poderós rei Shaka per crear el seu propi clan, els Ndebele. Després de derrotar inicialment Shaka (i essent l'únic en aconseguir-ho), la potència militar dels zulus el va forçar a desplaçar-se amb la seva gent cap al nord. Durant el terrible període anomenat Mfecane, en que van morir entre un i dos milions de persones i que va deixar bona part de Sud-àfrica despoblat, els ferotges Ndebele es van assentar als voltants de l'actual Pretòria, deixant un rastre de devastació darrera seu. Els Boers però els varen derrotar i els van forçar a anar més al nord, fins a col·lidir amb els Rozvi, als quals van vèncer el 1838. Assentats a la part sud de l'actual Zimbabwe, els Ndebele van establir la nació anomenada Matabeleland. Tenien el costum de fer ràtzies sobre les tribus Shona (descendents dels Mapungubwe, Zimbabwe i Rozvi), forçant-les a pagar tributs, fets que va causar un ressentiment tribal encara present en l'actualitat.

Mzilikazi va organitzar la seva gent en un sistema social militaritzat al voltant dels kraals, uns tancats gairebé fortificats per al bestiar associats a cada vila, com havia fet Shaka també a la

nació zulu. Aquest sistema va demostrar ser prou resistent i estable per repel·lir les incursions boer. Quan Mzilikazi mor al 1868, diversos caps proposen el fill d'una de les seves esposes inferiors, Lobengula, com a rei. Altres caps ho disputaren i es va desencadenar un conflicte en que Lobengula va demostrar valor i habilitat massacrant els opositors.

Lobengula va afluixar una mica la terrible disciplina social imposada pel seu pare, i fou un rei tant estimat pels seus com odiat i temut per les tribus veïnes. Malgrat ser molt tolerant amb les expedicions de caça dels blancs, fou molt desconfiat amb els intents de prospecció minera. Tot i tenint una força militar molt considerable, temia amb raó el poder de les armes dels europeus, i feia patrullar sovint els seus soldats a la frontera sud. En un moment donat va explicar la seva situació d'aquesta manera:

“Heu vist mai un camaleó atrapar una mosca? El camaleó es situa darrera la mosca i es queda quiet una estona, després avança molt lentament i cautelosament, posant primer un peu i després l'altre. Al final, quan la mosca és a l'abast, dispara la seva llengua i la mosca desapareix. Anglaterra és el camaleó i jo sóc la mosca.”

Després de molts estira i arronsa, Lobengula va donar els seu vist-i-plau a la Companyia de la Sud-àfrica Britànica de Cecil Rhodes, el 1888, a canvi de diners i armament per al seu exèrcit i de que la seva autoritat fos respectada pels treballadors blancs. Aviat es feu evident que Rhodes havia enganyat Lobengula i que el que pretenia era colonitzar el territori, i es va desencadenar la primera guerra de Matabele el 1893. Lobengula va morir de verola al gener de 1894 però aquest fet es va ocultar durant mesos. Les forces dels Ndebele consistien en 80.000 llancers i 20.000 fusellers, tanmateix aquests no estaven entrenats en l'us d'armes de foc en batalla. Els escassos 2.000 efectius de Rhodes, a més de ser eficaços en l'us d'armes de foc, estaven equipats amb metralladores Maxim, que van demostrar ser molt efectives. Al final de la guerra havien mort uns 10.000 Ndebele per només uns 100 homes de la companyia, que va aconseguir el control del territori.

Rhodes va promoure l'arribada de colons i els va donar avantatges en detriment de la població local. Un període de sequera i una plaga sobre els ramats va permetre el líder religiós Ndebele anomenat Mlimo convèncer la seva gent (i els Shona) de que els blanc n'eren responsables, provocant el primer aixecament (Chimurenga) contra els britànics el 1896. La companyia, que havia compromès les seves forces armades en una campanya fracassada contra la República del Transvaal, va trigar un any a recuperar el control. Però a partir de llavors, va provocar l'arribada en massa de colons, fent una distribució fortament discriminatòria de la terra.

El territori sota el control de la companyia fou anomenat Rhodesia, dividint-se en dues zones amb administracions separades, la part nord que actualment és Zambia, i la part sud que avui és Zimbabwe. La companyia no aconseguia tenir beneficis a causa de les elevades despeses d'administrar el país. Es va proposar la incorporació a la Unió de Sud-àfrica que alliberes la companyia de les tasques de govern, però en referèndum el 1922 (sota sistema de franquícia, només podien votar els que tenien un estatus econòmic superior a un llindar que deixava fora la majoria de la població) es va decidir tenir una administració pròpia, i el país va passar a ser una colònia amb auto-govern el 1923.

El país va participar al costat aliat en la segona guerra mundial, enviant tropes a la campanya a l'est d'Àfrica. Una excepció fou Ian Smith, pilot de combat que va servir a l'orient mitjà on fou ferit per una avaria en el seu avió, i a Còrsega després de rebutjar un primer oferiment de tornar a Zimbabwe. Essent abatut a Itàlia, Smith va quedar darrera les línies enemigues, on va organitzar un grup de partisans italians que feien operacions de sabotatge. Després del desembarcament de Normandia, Smith va marxar amb tres soldats de tres països diferents i un guia a travessar els Alps per unir-se a les tropes aliades. Smith va acabar la travessa caminat descalç sobre la neu fins ser rescatat pels americans. Va rebutjar una segona oferta de repatriament per tornar a pilotar els darrers mesos de la guerra.

La pressió del nacionalisme africà, creixent mentre començava el període de descolonització després de la guerra, va obligar el Regne Unit a federar les dues Rhodesies i Nyasaland (Malawi) al 1953 en una colònia semi-independent. Els nacionalistes africans però reclamaven més quota de poder que el que els colons blancs estaven disposats a cedir, i al 1963 la federació es va haver de dissoldre, guanyant Zambia i Malawi la independència.

El Regne Unit practicava una política de descolonització consistent en assolir primer un govern democràtic per concedir després la independència. Per evitar veure's sota la majoria africana, el govern blanc de Rhodesia del Sud, liderat per l'ex-pilot Ian Smith, va declarar unilateralment la independència el 1965. La declaració va fracassar en no obtenir reconeixement internacional. Sud-àfrica i Portugal van donar suport material i logístic al govern de Rhodesia però sense oficialitzar-ho diplomàticament. Per la seva banda, el Regne Unit va considerar la declaració il·legal, però evitant utilitzar la força per restablir el control. Al 1964 els nacionalistes africans varen començar la segona “Chimurenga”, una revolta contra el govern blanc de Smith.

Després de quinze anys de guerra, havent perdut el suport de Portugal al 1974, i sofrint una fortíssima pressió internacional per part del Regne Unit, els USA i la mateixa Sud-àfrica, el govern d'Ian Smith va pactar amb els nacionalistes moderats del bisbe metodista Abel Muzorewa i el seu Congrés Nacional Africà Unit al 1979, conduint el país a eleccions lliures el 1979. Naturalment Muzorewa va guanyar les eleccions i va assumir la presidència d'un govern d'unitat nacional, canviant el nom del país pel de Zimbabwe-Rhodesia. Aquest govern no va aconseguir tampoc el reconeixement internacional per haver deixat fora de l'acord les forces nacionalistes més radicals, el ZAPU liderat per Joshua Nkomo (d'ètnia Ndebele) i el ZANU de Robert Mugabe (d'ètnia Shona).

Els britànics van organitzar una conferència constitucional a Londres convidant-hi Muzorewa, Nkomo i Mugabe. Aquest darrer volia implantar una reforma de la propietat agrària que els altres no volien acceptar, i es va haver de fer una gran pressió per arribar a un acord, que finalment fou signat el 21 de desembre de 1979. El febrer de 1980 es van fer eleccions, que va guanyar Mugabe amb una gran majoria. Finalment, el Regne Unit es va avenir a concedir la independència el divuit d'abril de 1980, deixant el nom del país en Zimbabwe.

Pocs després van començar les tensions entre les ètnies Shona i Ndebele. Al 1982 Mugabe va llançar una violenta operació de repressió dels Ndebele. Prèviament havia aconseguit el suport del govern de Korea del Nord, que va entrenar les forces de la infame Cinquena Brigada en tècniques de repressió de la dissidència. La Cinquena Brigada tenia diversos mètodes d'execució, per exemple prenent individus que eren obligats a cavar la seva tomba davant de parents i veïns per ser executats a trets, cremant vius grups sencers de gent dins de les seves cases o aplegant colles de civils que eren conduïts a cops de bastó a llocs de reunió, on se'ls obligava a cantar cançons en favor del govern, triant després individus a l'atzar per executar-los.

La Cinquena Brigada no estava subjecta a les línies de comandament de l'exèrcit, i reportava directament al primer ministre Robert Mugabe, que va negar reiteradament les accions de la brigada, afirmant que la premsa estrangera hostil difonia informacions falses. Es calcula que la Cinquena Brigada va causar 20.000 morts. Els dissidents van respondre també amb violència, però a una escala molt menor, matant entre 700 i 800 oficials del ZANU. Al 1987 el ZAPU de Nkomo es va sotmetre al ZANU de Mugabe formant un sol partit, dominat pel segon, i acceptant Mugabe com a líder únic. Amb això es va arribar a una pau precària, en la que les parts encara avui desconfien uns dels altres. 

No hi ha Comentaris