Arxiu abril, 2014

Unilateral

És del tot legítim que molts ciutadans i gairebé tots els dirigents dels partits polítics representats en el Parlament de Catalunya, que donen suport al dret a decidir, hagin apostat per jugar la tàctica, sempre fallida, d’anar a convèncer els líders polítics espanyols i hagin esperat la possibilitat de tirar endavant una opció de llibertat per a Catalunya, via Madrid.

Mai, mai Catalunya ha aconseguit ni aconseguirà, a Madrid, res que li suposi un reconeixement nacional, una singularitat política, una millora econòmica. Aquest 11 de setembre farà 300 anys de la capitulació de la capital i de l’inici de la desnacionalització més ferotge del país: política, cultural, lingüística, social, econòmica, educativa. L’estat espanyol sempre recorda que el dret de conquesta és el dret que té sobre Catalunya i l’exerceix amb tota la seva extensió. Entre els centenars d’exemples, només recordar el del “pare” de la constitució espanyola, Sr. Peces-Barba, quan va dir que hauria estat millor “quedar-se” amb Portugal. Doncs, això, una possessió, una colònia.

Des de Reagrupament sempre hem defensat que per aconseguir la independència només hi ha un camí possible, que és la Declaració Unilateral d’Independència, DUI, per part d’una majoria de diputats del Parlament de Catalunya, amb un referèndum posterior i que, evidentment, també comporta, un cop proclamat el nou estat, negociar les condicions de separació amb Espanya, pactar amb Europa el nou estatus d’estat membre, votar unes Corts constituents, redactar la nova constitució catalana, en definitiva, bastir un nou estat.

Tanmateix, la nostra via no és la que vol, ni de bon tros, la gran majoria de la població de Catalunya i, per tant, som conscients de la nostra grandíssima minoria, però podem afirmar amb tota rotunditat que la via majoritària, aquella que ha apostat per fer primer un referèndum/consulta, només la podrà portar a la pràctica si decideix de manera unilateral fer l’esmentat referèndum. Al Parlamento espanyol ha quedat palès, per enèsima vegada, que no obtindrem cap mena de tolerància cap al “dret a decidir”.

És temps, doncs, per anar decidint i preparant un acte de sobirania, ja sigui mitjançant un Referèndum Unilateral d’Independència, RUI, o bé sigui mitjançant una Declaració Unilateral d’Independència. Qui vulgui la independència de Catalunya ja pot triar, DUI o RUI. Qualsevol altre proposta no és res més que marejar la perdiu. 

No hi ha Comentaris

Unilateral

És del tot legítim que molts ciutadans i gairebé tots els dirigents dels partits polítics representats en el Parlament de Catalunya, que donen suport al dret a decidir, hagin apostat per jugar la tàctica, sempre fallida, d’anar a convèncer els líders polítics espanyols i hagin esperat la possibilitat de tirar endavant una opció de llibertat per a Catalunya, via Madrid.

Mai, mai Catalunya ha aconseguit ni aconseguirà, a Madrid, res que li suposi un reconeixement nacional, una singularitat política, una millora econòmica. Aquest 11 de setembre farà 300 anys de la capitulació de la capital i de l’inici de la desnacionalització més ferotge del país: política, cultural, lingüística, social, econòmica, educativa. L’estat espanyol sempre recorda que el dret de conquesta és el dret que té sobre Catalunya i l’exerceix amb tota la seva extensió. Entre els centenars d’exemples, només recordar el del “pare” de la constitució espanyola, Sr. Peces-Barba, quan va dir que hauria estat millor “quedar-se” amb Portugal. Doncs, això, una possessió, una colònia.

Des de Reagrupament sempre hem defensat que per aconseguir la independència només hi ha un camí possible, que és la Declaració Unilateral d’Independència, DUI, per part d’una majoria de diputats del Parlament de Catalunya, amb un referèndum posterior i que, evidentment, també comporta, un cop proclamat el nou estat, negociar les condicions de separació amb Espanya, pactar amb Europa el nou estatus d’estat membre, votar unes Corts constituents, redactar la nova constitució catalana, en definitiva, bastir un nou estat.

Tanmateix, la nostra via no és la que vol, ni de bon tros, la gran majoria de la població de Catalunya i, per tant, som conscients de la nostra grandíssima minoria, però podem afirmar amb tota rotunditat que la via majoritària, aquella que ha apostat per fer primer un referèndum/consulta, només la podrà portar a la pràctica si decideix de manera unilateral fer l’esmentat referèndum. Al Parlamento espanyol ha quedat palès, per enèsima vegada, que no obtindrem cap mena de tolerància cap al “dret a decidir”.

És temps, doncs, per anar decidint i preparant un acte de sobirania, ja sigui mitjançant un Referèndum Unilateral d’Independència, RUI, o bé sigui mitjançant una Declaració Unilateral d’Independència. Qui vulgui la independència de Catalunya ja pot triar, DUI o RUI. Qualsevol altre proposta no és res més que marejar la perdiu. 

No hi ha Comentaris

La independència al món (45). Síria

Tal dia com avui, disset d'abril de 1946, havent-se completat la retirada de les tropes ocupants franceses, Síria va esdevenir independent. Al territori de Síria s'hi han descobert restes de neandertals de l'era paleolítica, uns 800.000 anys abans de Crist. Més tard, cap al 10.000 AC, fou part del “Creixent Fèrtil”, i un dels llocs on es van iniciar l'agricultura i la ramaderia neolítiques, que més endavant s'estendrien pel món. S'hi van desenvolupar les ciutats de Hamoukar i Emar, havent-hi evidències de comerç amb la veïna Antatòlia al nord. Cap al 3.000 AC sorgeix la ciutat d'Ebla, de parla semítica oriental, que arribaria a controlar sis segles més tard el gran territori que va des d'Anatòlia cap a Mesopotàmia, i fins al Mar Roig. Cap al 2330 AC fou conquerida per l'emperador accadi Sargon, per ressorgir més tard com a part de la nació semítica nord-occidental dels amorites. La ciutat fou ocupada successivament per sumeris, egipcis, hittites, assiris i babilonis.

Al segle XIII AC els assiris n'aconseguiren el control fins el col·lapse de l'edat del bronze el segle XI AC. Sorgiren pobles marítims, cananeus i fenicis, a la costa, mentre els arameus reemplaçaven els amorites a l'interior. Des del segle X AC fins al VII AC l'imperi neo-assiri va controlar la regió, essent succeït durant poc temps per l'imperi neo-babiloni. Al segle VI AC, els perses varen prendre Síria, fins a la conquesta d'Alexandre el Gran al segle IV AC. L'imperi selèucida, de cultura hel·lènica, va succeir l'imperi d'Alexandre a la seva part oriental, tenint la capital a Antioquia (llavors part de la Síria històrica tot i que actualment és dins Turquia). La captura d'aquesta ciutat per part de Pompeu el Gran al 64 BC va fer de Síria una província romana.

La Síria romana fou molt pròspera i Antioquia, un dels centres de comerç més grans de l'època, era la tercera ciutat més important de l'imperi després Roma i Alexandria. Tres emperadors romans, Elegàbal, Alexandre Sever i Marc Juli Felip foren originaris de Síria. A més fou significant en la història del cristianisme, car va ser on l'apòstol Pau es va convertir, per esdevenir una figura cabdal en l'església cristiana d'Antioquia. La ciutat aramea de Palmira fou la capital d'un breu imperi que va rivalitzar amb Roma durant la crisi segle III. Amb el declivi de l'imperi occidental, Síria va quedar adscrita a l'imperi bizantí al 395.

Síria fou conquerida pels àrabs musulmans al segle VII. La dinastia Omeia, llavors regnant sobre imperi musulmà, en va situar la capital a Damasc. Quan l'imperi es va estendre fins a la península ibèrica a l'oest i l'Àsia central a l'est, Síria que n'era el centre va viure una època de prosperitat, i s'hi van construir palaus i mesquites de gran bellesa. En aquella època el cristianisme, majoritàriament arameu (assiri a al nord-est) era tolerat. L'idioma oficial va esdevenir l'àrab, però l'arameu i el grec encara eren parlats abastament.

Quan els abbàsides fan fora els Omeia al 750, la capital es trasllada a Bagdad, i l'àrab esdevé fortament predominant. Durant un temps el país és regit per diferents dinasties des d'Egipte, amb períodes d'inestabilitat, o per famílies locals. Entre el 944 i el 967 el xeic Alí Saif al-Daula en va fer un important centre cultural àrab, resistint la pressió de l'imperi bizantí amb una barreja d'habilitat defensiva i contraatacs sobre Anatòlia. Després de la seva mort un període d'inestabilitat conclou amb la conquesta bizantina el 996, però el caos continuarà en mig de la rivalitat entre bizantins i diverses faccions musulmanes fins la conquesta dels seljúcides el 1086. Aquests governaren un segle fins que Saladí va incorporar Síria al domini de la dinastia aiúbida d'Egipte.

Als segles XII i XIII els creuats controlaren parts del país, que alhora patia els atacs dels extremistes xiïtes Hassasin. Al 1260 els mongols ocupen breument el territori i a la seva retirada arriben el mamelucs egipcis, que fan de Damasc capital provincial i governen de forma estable fins al 1400, quan Tamerlà envaeix Síria. Aquest massacrà la població civil, a excepció dels artesans que s'endugué com esclaus a la seva capital, Samarcanda. A partir d'aquell temps, la població cristiana fou objecte de persecució. Cap al final del segle XV l'establiment de connexions marítimes entre Europa i l'orient mitjà fa obsoleta la ruta terrestre que travessa Síria, i a començaments del segle XVI els otomans conquereixen el país.

Compartint els otomans la fe musulmana, i respectant l'àrab com l'idioma de l'alcorà, Síria va viure un temps de pau mentre formà part de l'imperi, duran quatre-cents anys. Damasc va esdevenir una parada important del pelegrinatge cap a la Meca. L'administració otomana va permetre la coexistència pacífica dels diferents grups. Els caps de les minories religioses, xiïtes, maronites, ortodoxos grecs, armenis i jueus, administraven les normatives de les seves comunitats i tenien també responsabilitats civils. La reforma del 1864 va instituir assemblees locals que participaven en l'administració, encapçalada per un governador nomenat pel soldà. Al final del període otomà, la Gran Síria incloïa també el Líban, Palestina, Jordània i regions que actualment formen part de Turquia i l'Iraq.

Al final de la primera guerra mundial el 1918, tropes britàniques i àrabs conquereixen el país, tot i que s'havia acordat (en el pacte secret Sykes-Picot) que la zona quedaria sota influència francesa. El 1920 l'emir haiximita Faisal I (que més tard seria rei de l'Iraq), va establir el regne independent de Síria, que abastava des de les muntanyes turques de Taurus fins la península del Sinaí. Aquest però durà pocs mesos, car les seves tropes foren derrotades per les franceses a batalla de Maysalun, després de la qual Faisal va fugir.

La conferència de San Remo aquell mateix any va dividir la Gran Síria posant Palestina i Jordània sota control britànic mentre la resta quedava sota mandat francès. Els francesos van partir la seva part en tres regions autònomes, els alauites a la costa, els drusos al sud, i la resta que incloïa l'actual regió turca de Hatay (on és Antioquia). Al 1925 la pressió nacionalista va desembocar en la revolta liderada pel soldà drus Pasha al-Atrash, que es va estendre a les altres regions. Al començament la revolta anava triomfant, la qual cosa va obligar els francesos a enviar reforços en gran nombre des d'altres colònies. Finalment es va tombar la truita l'any següent, tot i que hi va haver bosses de resistència fins al 1927. Al-Atrash, sentenciat a mort pels ocupants, es va exiliar.

L'elevat cost de la victòria va obligar França a replantejar-se la situació, substituint la política d'amenaça militar permanent per la negociació diplomàtica. Al 1928 es va proclamar l'amnistia pels rebels (excloent-ne el retorn dels líders), i es van fer eleccions per una assemblea constituent. Les propostes de l'assemblea, però, van ser sistemàticament rebutjades. Al 1932 els francesos van promoure Muhammad Ali al-Abed, un titella pro-francès que malgrat això havia aconseguit ser nominat parlamentari pel Bloc Nacional, per esdevenir el primer president del país.

Amb aquest, França va provar d'imposar un tractat d'independència favorable als seus interessos el 1934. Els nacionalistes liderats per Hashim al-Atassi s'hi van oposar ferotgement amb una vaga que va durar seixanta dies, i que va incloure manifestacions massives i revoltes violentes. França finalment va reconèixer el Bloc Nacional com a legítim representant dels sirians i al 1936 va convidar al-Atassi a negociar la independència a París. La negociació va durar sis mesos i al- Atassi va tornar essent escollit President, mentre al-Abed es refugiava a París. Al 1937 el líder rebel drus al-Atrash va poder tornar com un heroi.

Però la puixança de Hitler va fer témer els francesos que Alemanya prendria el control dels territoris que anessin abandonant, i al 1938 va quedar clar que no tenien intenció de ratificar l'acord. A més, van entregar la regió d'Alexandretta (Antioquia) a Turquia, causant gran ràbia entre els sirians. Al-Atassi va dimitir al 1939 en mig d'atacs dels seus rivals per no haver pogut fer complir França, essent substituït pel ferotge anti-independentista Bahij al-Khatib, nomenat per París.

Al 1940 amb la ocupació de París, Síria queda sota el govern de Vichy. De Gaulle i els francesos lliures, amb suport britànic, en prenen el control al 1941. De Gaulle va visitar Síria per demanar suport per a França a canvi de la independència, i va demanar a al-Atassi que tornés al govern, però aquest s'hi va negar adduint que els francesos no complien el que prometien. El 27 de setembre de 1941 França va reconèixer la “independència i sobirania de Síria” però dintre dels marges legals del mandat francès de la Lliga de les Nacions i negant que això canviés la situació jurídica d'aquell moment. Les tropes franceses s'hi van mantenir estacionades.

Al 1943 De Gaulle ofereix al líder del Bloc Nacional Shukri al-Quwatli el seu suport per a la Presidència i facilitar la concreció de la independència, a canvi que Síria donés suport a França, però aquest ho rebutja i aconsegueix guanyar les eleccions per mèrits propis, per ser anomenat President seguidament. Al-Quwatli va declarar la guerra al Japó i Alemanya, en un moviment per fer-se simpàtic a britànics i americans, mentre continuava agitant el moviment independentista.

Al 1945 diverses revoltes a Damasc i altres ciutats forcen els francesos a preparar una intervenció militar. Tant britànics com americans veien el desplegament de tropes franceses com una causa potencial de disturbis a tota la regió i al-Quwatli demana llavors ajuda al Regne Unit, que hi fa entrar les seves tropes des de Jordània. Aquest moviment atura els francesos.

En aquell moment Síria tenia una delegació a les nacions unides, encapçalada per Fares al- Khoury. Aquest havia estat membre del grup que havia negociat a París sota la direcció de al- Atassi, i havia ocupat càrrecs importants a l'administració siriana. Home amb una gran oratòria, havia impressionat diversos líders mundials amb el seu discurs a la inauguració de les Nacions Unides aquell mateix any. Hi ha l'anècdota de que en aquella sessió, al-Khoury es va seure al seient corresponent a França. El representant francès li va demanar que en sortís, moment en que al-Khoury va mirar el seu rellotge. Al cap d'una estona el francès li va exigir, amb maneres menys educades, que abandonés el seient, i al-Khoury va tornar a mirar el rellotge. Finalment, es va aixecar i li va etzibar al francès: “No has pogut aguantar veure'm al teu seient durant vint-i- cinc minuts. El teu país ha ocupat el meu durant més de vint-i-cinc anys, no ha arribat l'hora de que les vostres tropes marxin?”

Al-Quwatli va instruir al-Khoury per a que demanés suport al President Harry Truman i dugués la qüestió de la retirada francesa al Consell de Seguretat de les Nacions Unides. Finalment, França es va veure forçada a començar la transferència de poders a l'Agost de 1945 i les tropes ocupants s'anaren enretirant.

El disset d'abril de 1946, conegut com el “Dia de l'evacuació” del darrer soldat francès, el President al-Quwatli va proclamar la independència de Síria. 

No hi ha Comentaris

L’ONU rep més de 5.500 peticions per la independència de Catalunya

La campanya ciutadana “ONUxIndependència" ha sobrepassat les cinc mil peticions en només una setmana en funcionament. La campanya iniciada per Reagrupament per internacionalitzar el procés independentista i la voluntat de celebrar una consulta el 9N2014 ja porta més de 5.500 peticions. “ONUxIndependència” va començar oficialment el diumenge 6 d’abril i la seva xifra exacta va augmentant contínuament gràcies al suport ciutadà.

A través del formulari online  a la web de Reagrupament, es pot demanar al Secretari General de les Nacions Unides, Ban Ki-moon, que insti al Govern Espanyol a permetre la celebració del referèndum sobre la independència el 9 de novembre. Ho pots fer aquí. 

Les xarxes socials han ajudat a donar a conèixer la campanya, que ha suscitat l’interès del ciutadans que reclamen que l’organització internacional es pronunciï sobre la possible convocatòria del referèndum que preguntarà sobre la independència de Catalunya, ja que l’Estat espanyol ha negat que aquest referèndum es pugui convocar. De moment, tot i haver rebut més de 5.500 peticions, l’ONU encara no ha emès cap comunicat oficial.

No hi ha Comentaris

La ONU rep més de 5.500 peticions per la independència de Catalunya

La campanya ciutadana “ONUxIndependència" ha sobrepassat les cinc mil peticions en només una setmana en funcionament. La campanya iniciada per Reagrupament per internacionalitzar el procés independentista i la voluntat de celebrar una consulta el 9N2014 ja porta més de 5.500 peticions. “ONUxIndependència” va començar oficialment el diumenge 6 d’abril i la seva xifra exacta va augmentant contínuament gràcies al suport ciutadà.

 A través del formulari online  a la web de Reagrupament, es pot demanar al Secretari General de les Nacions Unides, Ban Ki-moon, que insti al Govern Espanyol a permetre la celebració del referèndum sobre la independència el 9 de novembre. Ho pots fer aquí. 

Les xarxes socials han ajudat a donar a conèixer la campanya, que ha suscitat l’interès del ciutadans que reclamen que l’organització internacional es pronunciï sobre la possible convocatòria del referèndum que preguntarà sobre la independència de Catalunya, ja que l’Estat espanyol ha negat que aquest referèndum es pugui convocar. De moment, tot i haver rebut més de 5.500 peticions, l’ONU encara no ha emès cap comunicat oficial.

No hi ha Comentaris

Els herois de la independència

Aquest és el nom que dóna un enginyós tuitaire a tots aquells que insulten, menyspreen, difamen i amenacen Catalunya. Jo, com ell, opino que han de ser considerats herois perquè fomenten l’independentisme. Així doncs, podem entendre que Rajoy i els seus camarades són Herois Independentistes, ja que no fa gaire van venir a Barcelona per explicar-nos la seva campanya pel NO, titllant-nos d’etarres, mentint-nos a la cara, faltant-nos al respecte i pretenent demostrar- nos que som propietat seva i que, per tant, els hem d’obeir com s’obeeix un amo. És més, van venir a fer aquesta campanya pel NO sense haver ni aprovat la consulta! Es pot fer això? Es pugui o no, crec que és contraproduent insultar i maltractar la gent que estàs intentant convèncer de quedar-se, si no és que intentis de persuadir una colla de sadomasoquistes. És en aquest punt que, malgrat el que penso sobre ell i el seu partit, vull esmentar el discurs de David Cameron del dia 7 de febrer. Sí, va ser un discurs ple de cinisme polític, que jugava amb les emocions dels escocesos amb família anglesa, nord-irlandesa o gal·lesa i que utilitzava l’èxit de la Gran Bretanya a les últimes olimpíades com a raó per votar NO. No obstant això, deixant de banda el contingut unionista, al seu discurs va quedar ben clar el respecte a la democràcia. Així doncs, el dia 18 de setembre del 2014, Escòcia farà un referèndum, en què només els escocesos podran votar i en què si guanya el vot pel SÍ, el Regne Unit com el coneixem avui en dia, canviarà per sempre.

Si després de viure sis anys a Barcelona, a mi em xoca la diferència entre el posicionament tory respecte al procés escocès, i el pepero respecte a l’independentisme català, no puc imaginar-me com n’ha de ser de surrealista per a un català! La típica referència a la sagrada Constitució espanyola (que ha implantat en la ment de molts espanyols un suposat dret diví a creure’s propietaris de Catalunya) i el fet que el Regne Unit no té constitució escrita no em serveix com a raó per prohibir un referèndum, ja que The Union Act (document legal clau per a la unitat britànica i fins i tot més vell que la constitució) estableix que Escòcia sempre formarà part del Regne Unit. La diferència és la manera en què el Regne Unit i Espanya van configurar les seves respectives unions. A més, mentre que el nacionalisme anglès pot acceptar Escòcia com a nació (sigui independent o no), el nacionalisme espanyol nega l’existència de la nació catalana, per defensar el seu ideal de nació única. Tant és així que Escòcia va perdre la seva sobirania votant per la unió, però alhora va mantenir la seva identitat com a poble separat, i Catalunya (quan formava part de la Corona d’Aragó) va perdre la seva sobirania i la seva identitat després d’una guerra llarga i una derrota definitiva al 1714.

És clar que Mariano Rajoy i tots els altres polítics que ens impedeixen votar democràticament no ho fan amb la intenció de ser herois independentistes, però la realitat és que la seva feina és imprescindible per a la causa catalana i, sense les seves paraules d’odi i desprestigi, l’independentisme probablement no tindria la força que té avui. Potser al 2064, quan celebrem els cinquanta anys de la independència, caldrà fer una gran celebració amb homenatges per a aquells que ens van ajudar a complir el nostre somni. Potser, en la futura Catalunya independent, aquests grans herois independentistes tindran carrers en memòria seva (us imagineu?): Plaça Mariano Rajoy, Avinguda Alicia Sánchez Camacho, Carrer Cristóbal Montoro, Passeig José García- Margallo, etc. 

Sobre l'autor: 

Richard Antczak: anglès catalanòfil de 23 anys, originalment de Londres però que des del 2008 ha viscut a Sabadell. Estudiant d’Història a la Universitat Autònoma de Barcelona especialitzant- se en història contemporània de Sud-amèrica. Treballa com a professor d’anglés. També és amant de la història de Catalunya i aspirant a escriptor. 

No hi ha Comentaris

Els herois de la independència

Aquest és el nom que dóna un enginyós tuitaire a tots aquells que insulten, menyspreen, difamen i amenacen Catalunya. Jo, com ell, opino que han de ser considerats herois perquè fomenten l’independentisme. Així doncs, podem entendre que Rajoy i els seus camarades són Herois Independentistes, ja que no fa gaire van venir a Barcelona per explicar-nos la seva campanya pel NO, titllant-nos d’etarres, mentint-nos a la cara, faltant-nos al respecte i pretenent demostrar- nos que som propietat seva i que, per tant, els hem d’obeir com s’obeeix un amo. És més, van venir a fer aquesta campanya pel NO sense haver ni aprovat la consulta! Es pot fer això? Es pugui o no, crec que és contraproduent insultar i maltractar la gent que estàs intentant convèncer de quedar-se, si no és que intentis de persuadir una colla de sadomasoquistes. És en aquest punt que, malgrat el que penso sobre ell i el seu partit, vull esmentar el discurs de David Cameron del dia 7 de febrer. Sí, va ser un discurs ple de cinisme polític, que jugava amb les emocions dels escocesos amb família anglesa, nord-irlandesa o gal·lesa i que utilitzava l’èxit de la Gran Bretanya a les últimes olimpíades com a raó per votar NO. No obstant això, deixant de banda el contingut unionista, al seu discurs va quedar ben clar el respecte a la democràcia. Així doncs, el dia 18 de setembre del 2014, Escòcia farà un referèndum, en què només els escocesos podran votar i en què si guanya el vot pel SÍ, el Regne Unit com el coneixem avui en dia, canviarà per sempre.

Si després de viure sis anys a Barcelona, a mi em xoca la diferència entre el posicionament tory respecte al procés escocès, i el pepero respecte a l’independentisme català, no puc imaginar-me com n’ha de ser de surrealista per a un català! La típica referència a la sagrada Constitució espanyola (que ha implantat en la ment de molts espanyols un suposat dret diví a creure’s propietaris de Catalunya) i el fet que el Regne Unit no té constitució escrita no em serveix com a raó per prohibir un referèndum, ja que The Union Act (document legal clau per a la unitat britànica i fins i tot més vell que la constitució) estableix que Escòcia sempre formarà part del Regne Unit. La diferència és la manera en què el Regne Unit i Espanya van configurar les seves respectives unions. A més, mentre que el nacionalisme anglès pot acceptar Escòcia com a nació (sigui independent o no), el nacionalisme espanyol nega l’existència de la nació catalana, per defensar el seu ideal de nació única. Tant és així que Escòcia va perdre la seva sobirania votant per la unió, però alhora va mantenir la seva identitat com a poble separat, i Catalunya (quan formava part de la Corona d’Aragó) va perdre la seva sobirania i la seva identitat després d’una guerra llarga i una derrota definitiva al 1714.

És clar que Mariano Rajoy i tots els altres polítics que ens impedeixen votar democràticament no ho fan amb la intenció de ser herois independentistes, però la realitat és que la seva feina és imprescindible per a la causa catalana i, sense les seves paraules d’odi i desprestigi, l’independentisme probablement no tindria la força que té avui. Potser al 2064, quan celebrem els cinquanta anys de la independència, caldrà fer una gran celebració amb homenatges per a aquells que ens van ajudar a complir el nostre somni. Potser, en la futura Catalunya independent, aquests grans herois independentistes tindran carrers en memòria seva (us imagineu?): Plaça Mariano Rajoy, Avinguda Alicia Sánchez Camacho, Carrer Cristóbal Montoro, Passeig José García- Margallo, etc. 

Sobre l'autor: 

Richard Antczak: anglès catalanòfil de 23 anys, originalment de Londres però que des del 2008 ha viscut a Sabadell. Estudiant d’Història a la Universitat Autònoma de Barcelona especialitzant- se en història contemporània de Sud-amèrica. Treballa com a professor d’anglés. També és amant de la història de Catalunya i aspirant a escriptor. 

No hi ha Comentaris

Els herois de la independència

Aquest és el nom que dóna un enginyós tuitaire a tots aquells que insulten, menyspreen, difamen i amenacen Catalunya. Jo, com ell, opino que han de ser considerats herois perquè fomenten l’independentisme. Així doncs, podem entendre que Rajoy i els seus camarades són Herois Independentistes, ja que no fa gaire van venir a Barcelona per explicar-nos la seva campanya pel NO, titllant-nos d’etarres, mentint-nos a la cara, faltant-nos al respecte i pretenent demostrar- nos que som propietat seva i que, per tant, els hem d’obeir com s’obeeix un amo. És més, van venir a fer aquesta campanya pel NO sense haver ni aprovat la consulta! Es pot fer això? Es pugui o no, crec que és contraproduent insultar i maltractar la gent que estàs intentant convèncer de quedar-se, si no és que intentis de persuadir una colla de sadomasoquistes. És en aquest punt que, malgrat el que penso sobre ell i el seu partit, vull esmentar el discurs de David Cameron del dia 7 de febrer. Sí, va ser un discurs ple de cinisme polític, que jugava amb les emocions dels escocesos amb família anglesa, nord-irlandesa o gal·lesa i que utilitzava l’èxit de la Gran Bretanya a les últimes olimpíades com a raó per votar NO. No obstant això, deixant de banda el contingut unionista, al seu discurs va quedar ben clar el respecte a la democràcia. Així doncs, el dia 18 de setembre del 2014, Escòcia farà un referèndum, en què només els escocesos podran votar i en què si guanya el vot pel SÍ, el Regne Unit com el coneixem avui en dia, canviarà per sempre.

Si després de viure sis anys a Barcelona, a mi em xoca la diferència entre el posicionament tory respecte al procés escocès, i el pepero respecte a l’independentisme català, no puc imaginar-me com n’ha de ser de surrealista per a un català! La típica referència a la sagrada Constitució espanyola (que ha implantat en la ment de molts espanyols un suposat dret diví a creure’s propietaris de Catalunya) i el fet que el Regne Unit no té constitució escrita no em serveix com a raó per prohibir un referèndum, ja que The Union Act (document legal clau per a la unitat britànica i fins i tot més vell que la constitució) estableix que Escòcia sempre formarà part del Regne Unit. La diferència és la manera en què el Regne Unit i Espanya van configurar les seves respectives unions. A més, mentre que el nacionalisme anglès pot acceptar Escòcia com a nació (sigui independent o no), el nacionalisme espanyol nega l’existència de la nació catalana, per defensar el seu ideal de nació única. Tant és així que Escòcia va perdre la seva sobirania votant per la unió, però alhora va mantenir la seva identitat com a poble separat, i Catalunya (quan formava part de la Corona d’Aragó) va perdre la seva sobirania i la seva identitat després d’una guerra llarga i una derrota definitiva al 1714.

És clar que Mariano Rajoy i tots els altres polítics que ens impedeixen votar democràticament no ho fan amb la intenció de ser herois independentistes, però la realitat és que la seva feina és imprescindible per a la causa catalana i, sense les seves paraules d’odi i desprestigi, l’independentisme probablement no tindria la força que té avui. Potser al 2064, quan celebrem els cinquanta anys de la independència, caldrà fer una gran celebració amb homenatges per a aquells que ens van ajudar a complir el nostre somni. Potser, en la futura Catalunya independent, aquests grans herois independentistes tindran carrers en memòria seva (us imagineu?): Plaça Mariano Rajoy, Avinguda Alicia Sánchez Camacho, Carrer Cristóbal Montoro, Passeig José García- Margallo, etc. 

Sobre l'autor: 

Richard Antczak: anglès catalanòfil de 23 anys, originalment de Londres però que des del 2008 ha viscut a Sabadell. Estudiant d’Història a la Universitat Autònoma de Barcelona especialitzant- se en història contemporània de Sud-amèrica. Treballa com a professor d’anglés. També és amant de la història de Catalunya i aspirant a escriptor. 

No hi ha Comentaris

Reagrupament d’acord amb la tesi de l’informe del Consell Assessor que dubta que Catalunya quedés fora de la UE

Reagrupament Independentista valora positivament la tesi de l’últim informe del Consell Assessor per la Transició Nacional que afirma que l’escenari més probable és la integració de la Catalunya independent dins la UE. Aquest posicionament coincideix amb el que des de sempre ha defensat Reagrupament, que considera inconcebible qualsevol altre plantejament alternatiu.

L’informe presentat ahir pel Consell Assessor, titulat Les vies d’integració de Catalunya a la Unió Europea , emfatitza el fet que a la Unió Europa els subjectes de dret ja no són només els Estats, sinó també els ciutadans europeus, i que cada cop més es va configurant un estatut autònom de la ciutadania europea deslligat de la nacionalitat. En aquest sentit, la molt improbable exclusió de Catalunya de la Unió Europea atemptaria directament contra els drets que, com a ciutadans europeus, gaudim els catalans.

Reagrupament considera que l’escenari de la permanència que considera l’informe és el més plausible, atès que és el que més s’adiu amb el pragmatisme del que sempre ha fet mostra la UE per resoldre les situacions inèdites a les quals ha hagut de fer front. No es pot oblidar que els catalans són contribuïdors nets als pressupostos de la UE, i que Catalunya és encara avui en dia un receptor d’immigració d’altres estats europeus. A més a més, per òbvies raons geogràfiques, no s’entén una Europa unida sense Catalunya.

Finalment, Reagrupament considera que aquest informe representa una contribució molt valuosa al procés de Transició Nacional, atès que reforça els plantejaments que assenyalen que una Catalunya independent podrà desenvolupar plenament les seves potencialitats per proveir de més benestar i seguretat a tots els seus ciutadans.

No hi ha Comentaris

Reagrupament recolza la tesi de l’informe del Consell Assessor que dubta de que Catalunya quedés fora de la UE

Reagrupament Independentista valora positivament la tesi de l’últim informe del Consell Assessor per la Transició Nacional que afirma que l’escenari més probable és la integració de la Catalunya independent dintre la UE. Aquest posicionament coincideix amb el que des de sempre ha defensat Reagrupament, que considera inconcebible qualsevol altre plantejament alternatiu.

 L’informe presentat ahir pel Consell Assessor, titulat Les vies d’integració de Catalunya a la Unió Europea , emfatitza el fet que a la Unió Europa els subjectes de dret ja no són només els Estats, sinó també els ciutadans europeus, i que cada cop més es va configurant un estatut autònom de la ciutadania europea deslligat de la nacionalitat. En aquest sentit, la molt improbable exclusió de Catalunya de la Unió Europea atemptaria directament contra els drets que com a ciutadans europeus gaudim els catalans.

Reagrupament considera que l’escenari de la permanència que considera l’informe és el més plausible, atès que és el que més s’adiu amb el pragmatisme del que sempre ha fet mostra la UE per resoldre les situacions inèdites a les quals ha hagut de fer front. No es pot oblidar que els catalans són contribuïdors nets als pressupostos de la UE, i que Catalunya és encara avui en dia un receptor d’immigració d’altres estats europeus.  A més a més de per òbvies raons geogràfiques: no s’entén una Europa unida sense Catalunya.

 Finalment, Reagrupament considera que aquest informe representa una contribució molt valuosa al procés de Transició Nacional, atès que reforça els plantejaments que assenyalen que una Catalunya independent podrà desenvolupar plenament les seves potencialitats per proveir de més benestar i seguretat a tots els seus ciutadans.

No hi ha Comentaris