Arxiu categoria Actualitat

Esquerra i Reagrupament arriben a un acord a Sant Just

Les respectives formacions de Sant Just Desvern d’Esquerra Republicana de Catalunya i de
Reagrupament Independentista han arribat a un acord per presentar una proposta conjunta per

a les properes eleccions municipals del 22 de maig. Totes dues organitzacions han consultat a

la seva militància i han rebut el vist-i-plau per detallar aquest acord durant el mes de febrer.

La voluntat de totes dues formacions ha estat la d’aglutinar totes les forces independentistes

del poble, organitzant una candidatura unitària que inclogui el màxim nombre de persones,

grups i entitats que vulguin treballar per millorar Sant Just des d’una vessant nacional i centrada

en la Independència. Per aquesta raó l’acord inclourà Esquerra, Reagrupament i els

independents que desitgin sumar-s’hi al projecte.

En aquest sentit també s’han mantingut converses amb Solidaritat Catalana per la

Independència per intentar apropar postures. Solidaritat, però, ha declinat integrar-se en

aquesta coalició.

Esquerra i Reagrupament celebren haver assolit aquesta unitat del moviment independentista a

Sant Just Desvern i s’emplacen a treballar per un projecte comú en benefici de tots els

santjustencs i santjustenques.

No hi ha Comentaris

Montilla rep Carreterina a Sant Just Desvern

El primer secretari del PSOE a Catalunya, el Sr. José Montilla viu a Sant Just Desvern. Aquest diumenge s’hi ha celebrat, en el marc de les Festes de Tardor, el “Sant Just al carrer”, una activitat de reconeixement de comerciants i entitats d’aquesta població del Baix Llobregat. El Sr. Montilla Aguilera s’hi ha passejat, amb la seva dona, Anna Hernàndez, com a primer secretari del PSOE català i ha estat una bona estona a la parada de la delegació catalana del seu partit, que es trobava just al costat de la de Reagrupament Independentista.

Quan ha marxat de la parada del seu partit, s’ha trobat amb la sorpresa que a la parada de Reagrupament, on en aquells moments hi era Rut Carandell, portaveu de Reagrupament i número 1 de la llista per Barcelona, que acabava de participar en un acte polític, aleshores el coordinador comarcal de Reagrupament al Baix Llobregat, Gabriel Borràs, li ha lliurat un pot de Carreterina® , de fet uns dolços que Reagrupament reparteix entre la gent per donar ànims contra la desmotivació política i a favor de la independència de Catalunya.

Gabriel Borràs, coordinador comarcal de Reagrupament al Baix Llobregat, acompanyat d'Andreu Gimeno, secretari de Reagrupament a Sant Just Desvern, i Jordi Basco, associat de Sant Just, lliura la Carreterina al president de la Generalitat

El coordinador comarcal, Gabriel Borràs, li ha dit: “Honorable president aquest medicament us pot fer molt bon servei. Sobretot, llegiu-vos el prospecte “. El membre del comitè federal del PSOE ha dit “Molt bé, molt bé!”, ha donat les gràcies, s’ha posat la Carreterina® a la butxaca i ha continuat la ronda per visitar la resta de parades.

Cal recordar que aquesta és la segona vegada que José Montilla rep un obsequi de part d’un associat a Reagrupament. L’altra vegada va ser a Tarragona, el dia 3 d’octubre, quan en baixar del cotxe que el va portar a la capital del Tarragonès, un reagrupat li va fer arribar un exemplar de la constitució de Catalunya, dient-li ”Sr. Montilla, aquesta és la Constitució que volem els catalans”; Montilla es va limitar a donar les gràcies i una persona del seu seguici li va prendre la constitució catalana de les mans. Al cap d’uns minuts la furgoneta de Reagrupament va ser desallotjada per la guàrdia urbana de Tarragona, tot i que tenia permís per a ser on era i portava 4 hores estacionada en aquell indret.

Àrea de premsa

No hi ha Comentaris

Dissabte 23 inaugurem la seu electoral a Cornellà de Llobregat

El proper dissabte 23 d’octubre Reagrupament inaugurarà la seva seu electoral al Baix Llobregat, situada al centre de Cornellà. Comptarem amb la presència dels caps de llista de la circumscripció de Barcelona i dels candidats de la comarca. Sense oblidar una actuació musical destinada al públic jove, i un pica pica regat amb cava local. Us ho perdreu? Molt aviat us donarem més detalls. Mentrestant, us deixem amb unes quantes fotografies dels treballs de condicionament del local.

No hi ha Comentaris

Ajuda’ns a finançar la campanya!

Anunci venda talonaris.jpg

Tal com ha manifestat més d’un cop la nostra cap de llista, Rut Carandell, a Reagrupament  disposem d’un “pressupost zero” i  ”gastarem allò que recollim” a base de microdonacions perquè “no volem tenir deutes amb bancs ni grans corporacions”. Reagrupament independentista, ha imprès ja uns talonaris -amb la cara de Joan Carretero- al preu de 10 euros per cada un.

Si voleu col·laborar, podeu adquirir butlletes a qualsevol dels actes que fem a la comarca. També podeu contactar amb el vostre coordinador municipal, o bé enviar un missatge a  baixllobregat@reagrupament.cat

No hi ha Comentaris

Objectiu: una candidatura independentista, sense condicionants

La idea de crear Reagrupament, com a associació que promogui i impulsi una estratègia de creació d’un Estat català que passi per una declaració unilateral d’independència, des d’una majoria parlamentària de 68 diputats del Parlament de Catalunya, va néixer fa un any i mig. Des de llavors hi hagut molt d’esforç i feina, molta il·lusió i discussió, intercanvis de parers crítiques, i fins i tot situacions de crisi que semblaven insuperables. Però, després d’aquests 18 mesos, el 10 de juliol Reagrupament ja estava llesta per a la comtessa electoral: ja teníem una llista de candidats a les eleccions, amb en benentès que la Junta tenia la facultat d’adaptar aquestes llistes als possibles pactes amb altres propostes polítiques (partits, candidatures…). Cal dir que, encara que la confecció de les llistes es podia fer d’altres maneres, ningú no pot negar que tothom que hi volia ser-hi, es va poder presentar. Déu n’hi do el que costa troba 135 persones disponibles i compromeses! Felicitats als escollits!

És cert que no s’havia incorporat Joan Laporta a la candidatura, a causa de la seva exigència d’integració de Reagrupament a DC i que la nostra associació fes la major part de l’aportació econòmica de la campanya. Cadascú que jutgi la coherència de Joan Laporta, després de l’oferiment constant de Reagrupament, després que Joan Laporta es declarés moralment reagrupat i després que la nostra associació modifiqués la manera de fer la llistes per tal que Laporta no hagués de passar per unes primàries.

I és després de la manifestació del 10J que Joan Laporta (DC), Alfons López Tena (CiU)i Uriel Beltran (ERC) [a partir d’ara LTB] fan una proclama idèntica al programa polític de Reagrupament (declaració unilateral d’independència i candidatura compromesa amb aquest objectiu), dirigida a les formacions d’àmbit català (del Principat). Felicitats! Per fi López Tena i Beltran abandonen la insistència estèril d’IP, ILP i altres vodevils per assumir allò que des de sempre ha formulat Reagrupament. El Dr. Carretero, no podia ser d’una altra manera, se’n congratula, però es queda sol en el seu suport a la proclama, ja que, per exemple, CiU la rebutja i ERC, també, tot i que a través d’un moviment més propi d’un contorsionista. Molts catalans i molts reagrupats s’hi afegeixen fins a arribar a uns quants milers (?).

Joan Carretero marca distàncies amb l'expresident del Barça Joan Laporta.

Tanmateix, dies després i en veure que la crida als partits no ha donat resultat, LTB modifiquen la seva proposta inicial i la converteixen en una proposta nova, no dirigida a organitzacions ja existents, sinó que té l’objectiu de crear una nova candidatura independentista (amb el mateix programa de Reagrupament), amb dues novetats importants:

1. Que LTB se n’autoproclamen  caps visibles, malgrat no haver estat escollits en cap procés democràtic per a realitzar aquesta funció (ells en marquen els criteris i les pautes). I a més afirmen que les persones adherides a la primera proclama (la dels partits) també donen suport a la segona (la d’una nova candidatura). Ho afirmen ells, no les persones adherides.

2. Introdueixen la necessitat d’iniciar un procés de primàries d’aquesta candidatura, en plenes vacances (cosa que les fa a la pràctica molt inviables), com a condició sine qua non per a qualsevol organització que en vulgui formar part. Això implica que l’element convergent (candidatura única, compromesa amb la declaració unilateral d’independència) passa a un segon pla, ja que queda supeditat a aquesta nova condició. Si no s’accepta la condició 2, no pots entrar en la seva candidatura i, per tant quedes estigmatitzat com a contrari a la unitat. És a dir, que tres persones (LTB), dos de les quals (TB) fins al juliol abjuraven d’aquesta estratègia política i mai no havien proclamat la seva adhesió a les primàries i a les llistes obertes (fins i tot ocupen alguns càrrecs que mai han estat escollits així), decideixen les condicions en què els altres han de concórrer a aquesta candidatura, quan Reagrupament hi porta 1 any i mig treballant i abans de la primera proclama, ja té les llistes fetes (obertes a nous pactes, clar). Afegim-hi que, a hores d’ara, no sabem quantes persones s’han adherit a la proposta de candidatura de LTB, amb el compromís de participar-hi activament. D’això en podem dir coherència, oportunitat i creació de sinèrgies positives?

En aquest escenari, evidentment Reagrupament no pot participar-hi, ni integrar-s’hi, ja que els seus únics criteris programàtics són la creació d’una candidatura que es comprometi fer possible una majoria parlamentària que declari de manera unilateral la independència. Això i prou. No hi poden haver condicionants de tipus ideològic (per no restringir l’ampli espectre social de la voluntat independentista), però tampoc de tipus metodològic (que inclou la condició del procés de primàries) o d’una altra mena. Qualsevol altra característica que pugui adoptar aquesta candidatura hauria de ser pactada i assumida per totes les parts implicades, però mai ser imposades per una de les parts. I més quan aquesta part són simplement tres persones (destacades, però tres persones), que encara no sabem quants companys de feina tenen, gent activa, com els més de 3.000 membres de Reagrupament que paguen una quota i tenen dret d’assistència a les Assemblees (és a dir, no adhesions de la primera proclama, sinó gent que accepti la seva segona proclama i pagui quota). Cadascú és lliure de fer el que cregui convenient, però, de moment, la segona proposta de LTB (una nova candidatura amb procés de llistes obertes en plenes vacances) és una simple declaració d’intencions, que veurem si es realitza, com es realitza, qui la realitza i quanta gent hi participa. Haurem d’esperar fins l’11 de setembre, per decidir, si no és que volem fer valoracions prematures en relació a les qüestions suara plantejades. Reagrupament, evidentment, no pot ara plantejar-se fer modificacions reals i efectives amb els seus candidats a partir de les bones intencions de LTB i d’uns resultats encara inexistents. Davant, fixem-nos-hi, hi ha una feina feta en un any i mig, amb encerts i errors (que n’hi deu haver, segur), que situa Reagrupament amb una proposta de candidatura, feta, però no tancada, tot el contrari, oberta a futurs pactes amb qui vulgui assumir i coincidir amb el programa de Reagrupament (entre els que hi pot haver LTB i qui els vulgui acompanyar en la seva segona proposta). Però ara no saben quants són ni qui són, no?

Per tant, és segur que els membres de Reagrupament sabran valorar què han de fer i acceptaran que no podem actuar amb precipitació, a partir de rumors, intoxicacions, alarmismes i a voltes només bones intencions, cosa que només pot dur-nos a cometre errors, penedir-nos-en i lamentar-ho després. Nosaltres tenim un programa i una candidatura. Nosaltres tenim un compromís amb Reagrupament. Altres encara no saben qui són, ni quants són. Ja ens ho faran saber. I tant de bo puguem fer el camí junts, però no engreixem allò que de moment és una proposta de tres persones, respectables, patriotes convençuts (hi deu haver algú més, segur), però que encara no sabem respondre a aquests interrogants. Qui tingui el mateix programa i vulgui formar part de la nostra candidatura,  les portes són obertes. En parlarem, segur. I qui vulgui fer una candidatura nova, conjuntament, també se n’ha de parlar, evidentment. És una obligació davant el clam popular que l’independentisme compti amb diputats compromesos amb una declaració unilateral d’independència. És a dir, si la proposta de LTB implica incorporar persones de la seva candidatura i de la candidatura de Reagrupament, en una única candidatura, Reagrupament es compromet a parlar del que sigui. Així ho ha confirmat recentment a Arenys (01-08-10) el nostre president, el Dr. Carretero, però si inclou condicionants previs, quin diàleg hi pot haver amb algú que pretén arribar a un acord a base d’imposicions (i que encara no sabem qui és i quants són, fins l’11 de setembre)?

Per la independència, tot; per una única candidatura, sense condicionants, tot. Però amb  condicionants previs, difícilment, podem acordar res de positiu. No us sembla Joan Laporta, Alfons Lòpez Tena i Uriel Bertan? Doncs, a treballar, que Catalunya necessita patriotes dignes i feinejadors.

Jordi-Carles Burillo, associat de Reagrupament al Baix Llobregat

No hi ha Comentaris

Som, i treballem: més d’un centenar d’actes de Reagrupament pel Parlament sobirà que proclami la independència

El comunicat de premsa “Som, i treballem: més d’un centenar d’actes per parlament sobirà que proclami la independència” elaborat pels coordinadors comarcals i de districte de Reagrupament, ha estat avalat unànimament per la Coordinadora Comarcal del Baix Llobregat reunida ahir dimarts a Cornellà de Llobregt en reunió ordinària de treball per a la preparació dels actes de campanya del proper mes de setembre.

Un instant d'una votació de la 3a. assemblea

Volem destacar que:

1) Entre agost i setembre s’han executat i programat 130 actes de Reagrupament arreu del país. Costa d’imaginar cap associació o partit que ara mateix estigui en disposició de presentar una xifra similar.

2) Davant de la proliferació de notícies contradictòries referents a Reagrupament i altres forces polítiques incipients que en comparteixen el nucli de l’ideari, considerem que el millor manifest de suport a la directiva de Reagrupament que es pot fer és que treballem tots activament per Reagrupament i deixar que la seva Junta Directiva, i especialment el nostre president, parlin i pactin amb qui s’escaigui, segons la confiança i encàrrec que se’ls va fer en la III Assemblea.

3) Si acabem tots units en una coalició, serà el millor de cara a motivar el votant i rendibilitzar els vots independentistes, però tant si és finalment possible com si no, com eficient o no un cop els diputats al Parlament, no ens equivoquem d’adversaris i treballem per fer la nostra campanya en positiu. La de Reagrupament. Parlant de Reagrupament i donant les raons que ens impulsen cap a un Estat Lliure i quina solució i força podem aportar-hi des de Reagrupament.

És aquest esperit el que ha impulsat que una iniciativa de Manel Bargalló (coordinador de la Vegueria d’Exteriors) hagi acabat en aquest comunicat, que molts coordinadors (entre els quals el del Baix Llobregat, signant del manifest) creiem necessari per deixar ben clar que aquí es treballa per la llibertat de Catalunya i que no volem perdre temps en trifulgues que poden desorientar o fins i tot fer entrar en disputes caïnites els indepentistes, associats a Reagrupament o no. No oblidem que per la independència, tots sumarem.

Salut i independència,

Equip de la Coordinadora Comarcal del Baix Llobregat

Cornellà de Llobregat, 24 d’agost de 2010

Joan Altès – Coresponsable organització
Eduard Ametlller – Coordinador comarcal
Ivan Barquero – Tresorer comarcal
Gabriel Borràs – Coresponsable rel. institucionals
Jordi-Carles Burillo – Coresponsable logística
Isamel Cuevas – Secretari comarcal
Félix Figueras – Coresponsable logística
Daniel García – Coresponsable comunicació
Vicenç Julià – Coresponsable rel. institucionals
Xavier Masip – Coresponsable organització
Jordi Sàlvia – Coresponsable comunicació

No hi ha Comentaris

Els coordinadors comarcals de Reagrupament tanquen files amb Carretero

‘Creiem que no ens hem d’aturar’, afirmen

Les possibilitats que Solidaritat Catalana i Reagrupament acabin pactant una llista conjunta de cara a les eleccions de la tardor són cada vegada més minses, i tot un seguit d’indicis apunten la possibilitat que s’acabin presentant per separat. Davant d’aquesta situació, una cinquantena de coordinadors comarcals de Reagrupament han fet públic un manifest en què tanquen files amb Joan Carretero, afirmant que ‘volem mostrar al poble català que hi som, que treballem i que serem presents lluitant fins al final per aconseguir el nostre únic objectiu: la independència de la nació catalana’

El manifest Som i treballem: més d’un centenar d’actes pel Parlament sobirà que proclami la independència ressalta que el 10 de juliol l’assemblea de Reagrupament va aprovar una candidatura que, ‘en un acte sense precedents de generositat i patriotisme, fos oberta a incorporar més candidats de fora de l’associació’. Ara, els signants afirmen que donen tot el seu ’suport i confiança’ perquè la Junta Nacional ‘i especialment el seu President Joan Carretero’ negociïn ‘possibles pactes i coalicions’.

També destaquen que Reagrupament ha realitzat i realitzarà fins a final de setembre més de 130 actes per ‘fer arribar el missatge a la població dels avantatges de tenir un Estat propi’ i ‘per explicar als catalans la necessitat d’independència del nostre país i de regeneració democràtica’.

Alhora, també fan una crida perquè la manifestació de l’Onze de Setembre ‘esdevingui el clam de centenars de milers de catalans a favor de la candidatura que proclami la independència al Parlament de Catalunya’.

Entre els signants del manifest, destaquen Teo Vidal, responsable de RCat-Catalunya Nord i director de VilaWeb Catalunya Nord; David Vinyals, coordinador de RCat-Gràcia i impulsor de la ILP per convocar un referèndum d’independència oposada a la ILP que en el seu moment van promoure Alfons López Tena i Uriel Bertran; i Jaume Claramunt, coordinador de RCat-Alt Penedès i portaveu de Vilafranca Decideix.

Font: www.directe.cat

No hi ha Comentaris

Carretero emplaça Puigcercós i Laporta a fer la gran coalició electoral independentista

Convoca una reunió el 12 de setembre durant l’aplec independentista d’Arenys de Munt

Un instant de l’acte independentista d’aquest dissabte a Arenys de Munt. Foto: Marc Colomer

Joan Carretero ha emplaçat avui Joan Puigcercós (ERC) i Joan Laporta (DC) a una reunió el pròxim 12 de setembre per posar fil a l’agulla independentista i bastir una gran coalició electoral entre Esquerra, Democràcia Catalana i Reagrupament, a més de tots els partits i grups que s’hi vulguin aplegar. L’anunci del metge de Puigcerdà ha arrencat l’ovació dempeus del públic assistent i els primers crits d’independència a l’acte convocat per l’alcalde d’Arenys de Munt, Carles Mora, aquest vespre al Casal Municipal d’aquesta població.

Carretero ha dit que la unitat no és anar a fer el cafè amb el primer que passa sinó construir realment una gran coalició amb les forces que tenen possibilitats d’abastar l’èxit. La reunió a què ha emplaçat el líder de Reagrupament es farà el 12 de setembre al mateix Arenys de Munt, durant la celebració del primer Aplec Independentista que s’hi celebrarà, tot just un any després de la primera de les consultes per la independència.

Entre d’altres convidats a l’acte d’avui, també han estat molt aplaudides les intervencions de Vicent Partal, Joel Joan i el cantant Francesc Ribera, Titot.

Xavier Borràs | Actualitzat el 31/07/2010 a les 22:28h

Extret de naciodigital.cat

No hi ha Comentaris

Què cal fer per treure un bon resultat?

Josep Pinyol i Balasch

Historiador, empresari i associat de Reagrupament Baix Llobregat

Vivim les circumstàncies més favorables perquè una candidatura rupturista per la independència i la regeneració democràtica esdevingui la tercera força a l’hemicicle català: per un costat, l’extraordinari moviment de les consultes, el milió i mig de manifestants del 10 de juliol, el suport de les més rellevants personalitats del Manifest del 12 d’abril, etc.; per l’altre, l’hostilitat de l’Estat espanyol, expressada en la sentència del Tribunal Constitucional, l’acord de finançament de l’any passat que perpetua l’espoli fiscal o la recent retallada d’inversions en infraestructures.

Enmig, la incapacitat dels actuals partits parlamentaris per respondre amb dignitat a les agressions de l’Estat Espanyol. El darrer exemple és la reacció davant la sentència del Tribunal Constitucional. La moció aprovada al Parlament és ridícula i l’actuació dels representants catalans al Congrés de Diputats ens fan avergonyir. A més, els dos primers partits al Parlament tenen greus casos de corrupció.

Totes les circumstàncies són propícies, però les enquestes preveuen una gran pèrdua de vots d’ERC. Aquests no són recollits per la Candidatura Transversal per la Independència, que no traspassa el llindar del 3%.  Des de la I Assemblea de Reagrupament, octubre 2009, la tendència no ha estat ascendent, sinó el contrari. Segons les previsions la suma dels vots d’ERC i els de la nova formació arribaria, ara, a la meitat dels 650.000 vots que va obtenir Carod-Rovira l’any 2004.

L’anhel d’independència ha crescut malgrat els independentistes. Ni els gradualistes ni els rupturistes no ho hem fet gens bé. Esquerra s’enfonsa, incapaç de trencar la seva aposta pel govern tripartit. La proposta d’una candidatura transversal de Reagrupament, després de mesos d’activitat al ralentí, ha derivat en l’aprovació de la “llista Carretero”. La crida per una Conferència Nacional del Sobiranisme no ha obtingut els suports necessaris.

La “Solidaritat Catalana per la Independència” de Joan Laporta, Alfons Lòpez Tena i Uriel Beltran és la darrera proposta que pot derivar en una candidatura unitària inscrita en l’estratègia de la declaració unilateral d’independència. És la darrera oportunitat per capgirar les previsions de les enquestes. Si no en som capaços, l’Estat Espanyol conclourà que els catalans bordem, però no mosseguem.

Si volem que una candidatura unilateralista esdevingui la tercera força del Parlament cal:

1) Proposar una llista de candidats formada per les personalitats independentistes més rellevants. És l’alternativa a elaborar la llista segons les quotes dels partits que integrin la coalició. L’exemple a seguir és la candidatura dels Quatre Presidents, encapçalada pel Doctor Robert, que va permetre la irrupció del catalanisme al panorama polític català.

2) Centrar el relat polític en “com” arribar a la majoria necessària per proclamar Catalunya Estat de la Unió Europea. Un relat que ofereixi pautes de valoració i alternatives davant tots els esdeveniments quotidians, des de la crisi econòmica a la sentència del TC, a més dels avantatges d’un Estat català. Molts ciutadans estan convençuts dels beneficis de la independència, però no veuen com assolir-la i opten per objectius a curt termini, com un canvi a la Generalitat.

3)  Preparar una campanya electoral que segueixi els mètodes de treball del moviment de les Consultes per la Independència. Una campanya participativa ens distingirà dels partits i  demostrarà que “una altra manera de fer política és possible”.

És imprescindible concretar aquests passos en les properes setmanes. Perquè el mes de setembre ha d’arrencar amb entusiasme una campanya electoral que posi a desenes de milers de voluntaris a treballar per seguir el camí de la declaració unilateral d’independència. El Tribunal Internacional de la Haia acaba d’avalar aquesta estratègia com a conforme al dret internacional. Com a primer redactor de la ponència política de Reagrupament al 25è Congrés d’ERC que va introduir aquest concepte, i com autor del llibre “La Declaració Unilateral d’Independència” m’ha satisfet molt aquesta sentència.

Extret de tribunacatalana.cat

No hi ha Comentaris

QUI HA DE PAGAR LA FESTA?

Aquesta setmana el govern -anomenat socialista- ha imposat les mesures econòmiques més dures i restrictives des de l’any 1959. Aquell any el franquisme va imposar el “Plan de Estabilización”. El pla, impulsat pels ministres tecnocràtics de l’Opus Dei, va evitar la suspensió de pagaments de l’estat espanyol perquè,

“Hacia finales del primer semestre de 1959 España estaba virtualmente en suspensión de pagos exteriores.”

(Font: A.CARRERAS, X.TAFUNELL. 2004. Historia económica de la España contemporánea. Ed. Crítica. p. 323)

Aleshores, les causes d’aquella situació van ser fonamentalment dues. Primer, la nefasta gestió de la política econòmica, fonamentada en el principi de l’autarquia i la concepció casernària de la societat: Espanya era una caserna (per a molts una presó) i no necessitava res ni ningú més enllà de les fronteres (molt menys de la Comunitat Econòmica Europea, creada justament dos anys abans -1957).

La segona causa va ser la incapacitat per prendre decisions fins que fou absolutament inevitable:

“Retrasaron todo lo posible la decisión final, tal vez porque estaban a la espera de que un factor imprevisible -la Providencia- aliviase la presión de la balanza de pagos y permitiese obviar la adopción de medidas radicales.”(A.CARRERAS. 2004. op. cit. p. 324).

AL final però, no van tenir més remei que obeir el Fons Monetari Internacional (FMI) i aplicar mesures draconianes. Ara ha estat el president dels EUA qui ha imposat les mesures.

La situació de l’any 1959, (en un règim dictatorial), s’assembla massa a la que estem vivint:

Primer, la crisi és conseqüència de la mala i errònia política econòmica i dels errors acumulats, des de l’any 1996, per governs del PP (recolzats per CiU), i, des de 2004, per governs del PSOE (recolzats per ERC i ICV, i després per CiU). Ambdós partits van fonamentar i promoure el creixement econòmic espanyol sobre el sector immobiliari especulatiu i l’increment, sense mesura, del deute extern principalment de les empreses financeres (bancs i caixes).

Segon, hem arribat on estem ara perquè ni el PP, ni el PSOE, van afrontar el problema, van platejar-hi alternatives i/o solucions i van prendre decisions per corregir-lo.

- Quin és el problema fonamental de l’estat espanyol?

El DEUTE EXTERN.

- Per què?

Perquè el DEUTE EXTERN, com tots els deutes, s’ha de retornar, amb interessos, i en el plaç fixat pel contracte.

Les últimes dades (31-des-2009) del Banco de España sobre el deute extern són:

    1. Administraciones públicas.     298.768.000.000€
    2. Autoridad Monetaria.        41.400.000.000€
    3. Otras Instituciones Financieras Monetarias.  780.894.000.000€
    4. Sectores residentes.       461.170.000.000€
    5. Inversión directa.       185.114.000.000€

TOTAL              1.767.346.000.000€

(Font: Banco de España. www.bde.es/Estadísticas/Reservas Internas y deuda externa)

Només el 19,25 % d’aquest deute  correspon al DEUTE EXTERN PÚBLIC,  Epígrafs 1. i  2. (298.768 milions d’€, i   41.400 milions d’€)

La resta d’aquest deute és DEUTE EXTERN PRIVAT, vol dir que l’han  generat fonamentalment bancs i caixes (Epígraf 3. 780.894 milions d’€) i persones físiques o jurídiques, es a dir empreses,  (Epígraf 4.  461.170 milions d’€).

La major part d’aquest deute acumulat (85,95%) és responsabilitat del govern del PSOE. Al final de l’any 2004 el DEUTE EXTERN era de 906.000.000.000€, però a finals de l’any 2008 era de 1.685.627.000.000€.

Durant els primers quatre anys de govern socialista (2004-2008) el creixement del deute va ser de 778.703.000.000€. (Font: Banco de España. Estadísticas)

El govern del PSOE, amb el suport parlamentari de ERC i ICV primer i de CiU després, va deixar fer mentre les dades econòmiques li eren favorables i va permetre que empreses i entitats financeres s’endeutessin escandalosament, sense adoptar cap mesura correctora o preveure qui, com i quan hauria de retornar aquests deutes. Tanmateix sense escrúpols i amb supèrbia anava donant lliçons de model econòmic i es vantava que seríem una potència econòmica més gran que Itàlia i ens acostaríem a França i  a la Gran Bretanya.

El DEUTE EXTERN ha arribat al 170% del PIB. Això vol dir que, si haguéssim de retornar aquest diners de cop, tots els espanyols (els catalans també, es clar) no podríem gastar res de res durant més d’un any i mig. Tot el que guanyéssim aniria a tornar el deute durant 21 mesos. Ens aprimaríem molt!

I, de fet, això és el que diuen que hem de fer: aprimar-nos, gastar molt menys, ser més pobres.

Però, si no és l’estat qui deu la major part d’aquests diners, com és que l’estat ha de gastar menys?

Senzillament perquè no té diners i no els pot demanar a ningú!

Per dos motius:

El primer per què l’estat no té ingressos suficients per afrontar les despeses. La crisi econòmica ha fet disminuir molt els ingressos. Cada cop que disminueix l’activitat econòmica provoca un descens de la recaptació dels impostos associats (IVA, IRPF, IS). La diferència entre el que es recapta i el que s’ha compromès gastar -DÈFICIT PÚBLIC- només es pot cobrir mitjançant el deute. Però Espanya no pot ampliar més el deute perquè la seva capacitat de tornar-lo no està garantida. Encara que el DEUTE PÚBLIC no és exagerat, el DEUTE PRIVAT és massa gran i suposa un impediment per ampliar el DEUTE PÚBLIC.

Cada cop és més difícil col·locar DEUTE PÚBLIC ESPANYOL perquè no dona suficient garantia i confiança que sigui retornat. Qui pot prestar diners no fa diferència si el deute és públic o privat, és senzillament espanyol.

El segon motiu que el govern vulgui gastar menys és perquè sap que haurà de fer front a les insolvències dels deutors privats.

Aquest any 2010 els bancs i caixes (3. Otras Instituciones Financieras Monetarias), han de retornar 398.837.000.000€ del DEUTE EXTERN.

Aquest deute ha de ser pagat i amortitzat, o bé, hauran de demanar crèdits per cobrir el venciment d’aquests crèdits.  En aquest cas el mateix problema que té l’estat el tindran els bancs i caixes: han  demanat tants crèdits que no en poden demanar més!

Però si alguna, o algunes entitats de crèdit, no poden pagar el Banc d’Espanya haurà de respondre, intervenir i finalment fer front al deute. El cas de Caja Castilla-La Mancha, podria repetir-se i multiplicar-se. Però  la  capacitat que té l’estat espanyol per suportar la fallida de diverses entitats de crèdit és limitada.

La valoració de la solvència d’Espanya la podem veure en dos indicadors molt explícits. La setmana del 3 al 7 de maig i el 14 de maig les Borses van caure a plom.

L’any 2008 el DIFERENCIAL DE RISC dels crèdits entre Alemanya i Espanya era pràcticament zero, Des del començament d’aquest any el diferencial arriba als 130 punts bàsics (2,92%, Alemanya  contra 4,22%, Espanya (Font:/www.expansion.com/2010/05/05/inversion/1273048598.html)

Els inversors no es refien de la solvència del “Reino de España”.

El govern ens ha imposat a tots els ciutadans que retornem els diners que els bancs i caixes no poden retornar.

Entre tots els ciutadans, sense distinció de ingressos i recursos, haurem de pagar la “festa” dels darrers anys. Per alguns, entre ells bancs, caixes, immobiliàries i constructores, més que una “festa” ha estat una veritable orgia. Però ara aquest govern, que va contemplar plàcidament el que passava, ens diu que hem de col·laborar a pagar-ne la factura tots.

Bé, de moment a tots, no ben bé. Perquè hi ha dos maneres de disminuir el DEFICIT de l’estat. Per baixar el DEUTE PÚBLIC es pot minvar la despesa, com s’ha fet aquesta setmana o es poden augmentar els ingressos,  modificant alguns impostos, o fent que alguns sectors socials, algunes activitats, determinades empreses, etc. paguin més.

Durant els governs del PP i el PSOE la part de la RENDA NACIONAL que correspon a SALARIS (rendes de treball) ha anat disminuint, mentre que la part que correspon a CAPITALS (rendes de capital) ha anat augmentant.

Espanya entre els anys 1995 i 2005 va ser l’únic país de tota la Unió Europea on els SALARIS REALS van baixar, un 4%. (Font: A. Ricci. www.elpais.es. 24/6/2007)

Des del 2005 fins enguany la situació no ha estat diferent, tot i el creixement econòmic fins l’any 2008. Això vol dir que durant els governs del PSOE els que més s’han beneficiat de la riquesa creada, han estat els que vivien de les RENDES DEL CAPITAL i no els que vivien de les RENDES DEL TREBALL.

Un altra mostra de la gran política social i econòmica dels governs (anomenats!) socialistes, recolzats primer per ERC i ICV i després per CiU.

Ara el govern pot fer modificacions substancials de la política fiscal per tal que la càrrega de la crisi sigui repartida de manera que les RENDES DE CAPITAL paguin més (han guanyat més els darrers anys) que les RENDES DEL TREBALL (han percebut menys guanys en l’època de bonança).

Però el govern podria fer més. És el primer responsable de la crisi que patim. No va preveure, no va saber i no va actuar. La seva retallada de sous hauria de ser exemplar, però a la vegada exemplificadora, sobre tot per a ells mateixos. Reduir un 15% vol dir que només assumeixen un 15% de responsabilitat?

El grau de responsabilitat que els ciutadans atorguem al govern l’haurem de contrastar a les eleccions. Els ciutadans que pensin donar suport als  partits que han provocat aquesta crisi haurien de meditar pausadament si hi ha altres alternatives.

La crisi de l’estat espanyol és conseqüència directa del nefast model de creixement i la errònia i fallida política econòmica. El canvi de model i política comença pel canvi parlamentari dels partits que han estat els responsables principals, PP i PSOE, i els responsables secundaris CiU, ERC i ICV.

Molts ciutadans pateixen, i patiran encara més, les conseqüències dels errors dels polítics. Els errors polítics es paguen amb la pèrdua del càrrec i els privilegis que l’acompanyen. Tots els que han contemplat el procés de degradació econòmica haurien de passar a l’atur i conèixer, de primera ma, la situació de la que han estat els responsables.

Fèlix Figueras

Reagrupament del Baix LLobregat

No hi ha Comentaris