Arxiu categoria Actualitat

La transformació de la Diagonal, el tramvia i el finançament del cicle de l´aigua

Gabriel Borràs


Dilluns 5 d’abril, dia de la mona. La primavera, a poc a poc, comença enguany a treure’s la son de les orelles i el sol, fins i tot, s’atreveix a escalfar les blanques pells dels infants que, desobeint les lleis de la física tèrmica, gosen banyar-se a l’aigua gèlida de les platges del Maresme. Amb un ull vigilo els meus i amb l’altre fullejo els diaris; he pres el costum de comprar-los només els dies no laborables, per allò dels suplements i perquè de tant en tant hi ha algun article interessant. Durant la setmana llegeixo el recull de premsa per qüestions de feina, i a casa em connecto als digitals, sobretot al Grup Nació Digital i al Vilaweb, dos mitjans no constitucionalistes que sobreviuen a l’embat dels monopolis; també és la manera de desintoxicar-me de la TVE3 i copsar que hi ha una realitat nacional que viu i es mou més enllà del paper, de la televisió i de la ràdio. I de la metròpoli.

De cop, fixo els dos ulls en un article d’en Germà Bel, titulat “Delirios de éxito” i publicat a La Vanguardia. No té pèrdua, és dels millors articles que he llegit últimament. Comença explicant per què Daniel Kahneman va rebre el Nobel d’Economia l’any 2002 i compara la recerca del guardonat amb el debat sobre la reforma de la Diagonal i el tramvia. Segons Kahneman, les organitzacions fomenten l’optimisme intern de tal manera que els porta a formular escenaris de negoci excessivament optimistes (deliris d’èxit). I és aquí on cal treure’s el barret quan Germà Bel enllaça aquesta teoria amb la reforma de la Diagonal.

L’autor de l’article planteja que des de l’Ajuntament s’ha presentat la reforma de la Diagonal sota l’elecció de “tramvia o res”. I mostra la seva estupefacció sobre l’absència d’informació pública respecte els resultats econòmics del tramvia, més enllà de la xifra d’ingressos. Es queixa que no ha sabut trobar informació sobre els costos reals que suposa l’explotació i operació actuals del tramvia. Mogut per la curiositat de conèixer, comença a trobar dades a l’últim Observatori de la Mobilitat Metropolitana publicat pel Ministerio de Fomento (2009); segons aquestes dades, el tramvia de Barcelona va ingressar l’any 2007 0,44€ i va costar 2,45€ per passatger. D’acord amb aquestes dades en Germà Bel conclou que el tramvia és el pitjor dels mitjans de transport des del punt de vista financer (l’any 2007 necessità una subvenció pública de 42M€, el 173% dels costos d’operació). L’empresa operadora, emperò, ha informat d’uns pronòstics de futur espectaculars: un increment del trànsit del 60% i una reducció del cost d’operació a 0,80€, sense saber però com ho farà perquè enlloc es pot trobar la informació que ho il·lustri. L’autor acaba l’article assenyalant que el “deliri d’èxit” de l’operadora del tramvia també s’ha estès a l’Ajuntament de Barcelona.

Diumenge, 11 d’abril. Tants dies esperant les vacances de Setmana Santa i ja han passat. Tornem a la rutina de comptar els dies de la setmana mentre esperem que arribi el dissabte, el diumenge i sant tornem-hi! Així, fins a l’agost. Com cada any, des de fa molts anys. A l’agost ja farà 4 anys que tenim Estatut(et) i qui sap si els espanyols ens l’hauran declarat inconstitucional. Se me’n ben refot; jo ja tinc la Constitució de Catalunya.

Repeteixo la cerimònia del dilluns dia 5 d’abril: enfonso la cadira plegable damunt la sorra, m’hi assec i començo a fullejar la premsa diversa que he comprat. Els ulls se’m tornen a clavar en un article del mateix diari monàrquic autonòmic i constitucionalista espanyol, en el suplement Dinero, escrit per en Joaquim Muns i sota el títol “Una cuarta opción para la Diagonal”. L’autor es fa ressò de l’anterior article d’en Germà Bel fins al punt que posa en dubte que els ciutadans puguin escollir responsablement quina de les opcions és la millor si desconeixen el cost real de l’operació. Segueix bo i recordant una qüestió bàsica i elemental sobre la qual ha de basar-se la gestió pública: els fons públics, que per definició són magres per a totes les necessitats existents, cal aplicar-los a les finalitats que es defineixin i s’acceptin com a prioritàries. L’autor es pregunta per què, ens uns moments com els actuals en què es demana sacrifici als ciutadans i austeritat a tots els nivells de govern del país, l’Ajuntament de Barcelona prioritza la remodelació de la Diagonal davant d’altres necessitats molt més urgents que té Barcelona i la seva ciutadania. Paga la pena recordar que a data d’avui, la inversió prevista és de 70M€ per a la reforma, i de 140M€ per al tramvia, és a dir, 210M€ en total. Tots sabem que mai l’obra pública acaba essent inferior, una vegada executada, a la prevista en una memòria o avantprojecte. Recordeu la famosa Línia 9 del metro; començà amb 3.000M€ i ja en portem 7.000M i no s’ha acabat encara. Per tant, pel cap baix, el cost total de l’obra (acceptant una desviació mínima del 30%) no baixarà dels 275M€.

En Joaquim Muns també es pregunta per què el projecte de reforma no va acompanyat d’una anàlisi cost-benefici, imprescindible per enfocar seriosament les infraestructures i les grans obres públiques. Acaba l’article amb una pregunta de sentit comú: “Per què, en lloc de transformacions cares i discutibles, no restaurem l’esplendor i l’hospitalitat que tingué la Diagonal? Aquesta podria ser una quarta opció, molt més barata que reformar aquesta via”.

Tant en Germà Bel com en Joaquim Muns són homes que, ara i aquí, no han de demostrar la seva vàlua i professionalitat. Des de la seva expertesa alerten de les grans febleses estructurals d’un projecte per fer volar coloms. Tanmateix, i aquesta és collita pròpia, la gestació d’un projecte com aquest és coherent amb la mediocritat intel·lectual d’una gran majoria de la classe política governant que hi ha avui no només a l’Ajuntament de Barcelona, sinó també a la Gran Diputació Provincial que hi ha a l’altre cantó de la plaça de Sant Jaume, la mateixa que fa uns dies va penjar la bandera olímpica per la mort del falangista i principal instigador de la corrupció al Comitè Olímpic Internacional, Juan Antonio Samaranch. Sobta comparar les cròniques de la premsa escrita a Catalunya amb les d’altres països d’Europa; aquí, tot són lloances i baixades de pantalons. Allà, denúncies del seu passat polític feixista i de la seva corrupció al COI.

Barcelona és la capital d’una nació catatònica, que escrivia en Joan Carretero i, per tant, Barcelona està sotmesa i és víctima també de la mediocritat. És certament preocupant que la capital de Catalunya es mogui en un trist debat sobre si la Diagonal ha de ser una rambla o un bulevard, i hagi abandonat la necessitat que l’aeroport del Prat sigui un aeroport de connexió internacional amb el món, o que no encapçali la lluita amb València i Marsella per esdevenir l’eix per on discorri l’ample de via ferrioviari europeu, o que no discuteixi què farà amb les rondes quan el port hagi acabat amb la seva ampliació i el col·lapse viari sigui permanent. No, el debat és la Diagonal. Tampoc no es pot esperar gaire d’una ciutat que té 104 prohoms instal·lats uns quants anys en un patronat i, mentre a les juntes parlen del Barça o de les menges que s’han cruspit, hi ha un lladre que els fot els milions i ningú no se n’adona, per molt prohoms que siguin. A ma mare, que era qui portava el control dels quartos a casa, si li faltaven vint duros ens remenava la cartera!

Arribats aquí us preguntareu què caram té a veure la Diagonal, el tramvia i el finançament del cicle de l’aigua a Catalunya. Doncs hi té molt a veure.

Dimarts, 6 d’abril. Dia de retorn i primer recull de premsa; una altra vegada La Vanguardia, amb tres pàgines que obren el suplement salmó del “Vivir”. Un article molt ben traçat i documentat escrit per n’Antonio Cerrillo, un dels millors i més seriosos periodistes de temes mediambientals de Catalunya i del país veí, que amb el títol “Las deudas del agua” analitza la situació financera de les dues empreses públiques de l’aigua de la Generalitat de Catalunya, l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) i Aigües Ter-Llobregat (ATL): la inversió en infraestructures hidràuliques durant els últims 15 anys ha generat un endeutament a aquestes dues empreses de 1.945M€, dels quals 1.358M€ corresponen a l’ACA i 587M€ a ATL.

El cas de l’ACA és especialment greu. Entre l’any 2000 i l’any 2008, els ingressos corrents de l’Agència (que en un 95% provenen del cànon de l’aigua que paguem amb la factura) varen créixer un 74,5% mentre que les despeses ho feren en un 141%, entre d’altres raons perquè l’any 2000 hi havia 246 depuradores en funcionament i l’any 2008 n’hi havia 340, és a dir, quasi un centenar més. Així, el cànon de l’aigua a penes si pot cobrir les despeses d’explotació de les depuradores i, malgrat els esforços per pujar l’impost per sobre l’IPC, l’ACA sempre ha topat amb la manca de decisió del Govern, bé fos monopartit o tristpartit. Més funcionaria la dessalinitzadora del Llobregat i molt més els tractaments de potabilització de les plantes del que fou el riu més treballat d’Europa i, per tant, molt més bon gust tindria l’aigua (quasi com la del Ter) si els politicastres de torn no tinguessin pànic escènic a explicar les coses pel seu nom (fa uns dies, en Gabarró, president de Gas Natural-Fenosa, va dir que la factura de l’electricitat calia pujar-la un 20% i es va quedar tan ample!). Per acabar-ho d’adobar, l’eficient política de gestió de la demanda i l’elevadíssim grau de responsabilitat cívica dels catalans ha fet que del 2003 ençà s’hagin facturat 57.000.000 menys de m3, un 7,6% de reducció de consum (dels 741 hm3 de l’any 2003 als 684 hm3 del 2008). Aquesta situació comporta que a dia d’avui l’ACA només recuperi el 73% dels costos en què incorre, un percentatge que es redueix fins al 47% si als costos hi afegim l’amortització tècnica de la inversió feta amb anterioritat a l’any 2009 i una hipotètica devolució de l’endeutament.

Aquesta situació, també comporta que no sobri cap cèntim d’euro per a la inversió en infraestructures, foment de polítiques, subvenció als ens locals i gestió del medi. Els fons de cohesió de la Unió Europea s’han quasibé ja esgotat perquè la UE, a diferència de l’Estado de las autonomías, va posar data a la solidaritat, i ara l’Estat espanyol dóna diners a l’Europa de l’Est (i a Grècia), ja no és receptora com abans.

La capacitat d’endeutament ha arribat a uns límits tècnicament insuportables, atès que l’ACA paga entre 50 i 55 M€ anuals en concepte d’interessos als bancs (dit d’una altra manera, de cada 100€ de cànon de l’aigua que recapta, 16 se’n van directes al banc). L’única font que resta per a afrontar inversions és el finançament provinent de la Disposició addicional tercera de l’Esatut(et) segons la qual l’Estat ha d’invertir a Catalunya l’equivalent a la contribució del PIB que Catalunya fa a Espanya (aproximadament, un 18,8%). Bé, també hi ha una aportació dels pressupostos de la Generalitat, que oscil·la entre els 30 i 40M€ anuals, una xifra poc significativa si tenim en compte que el pressupost d’inversions de 2010 de l’ACA és de 539M€. Cal anotar, a més a més, que totes les inversions fetes per afrontar l’episodi de sequera més greu viscut a Catalunya els darrers 68 anys varen originar un forat financer de 186M€ a l’ACA quan, allò més normal, hagués estat que el Govern fes una aportació del fons de contingència de la Generalitat. Un fons que utilitzà la xifra gens menyspreable de 78M€ per ampliar al seu moment la Fira de Barcelona, al Polígon Pedrosa de l’Hospitalet de Llobregat!

Ben segur que el nivell d’endeutament a què han arribat ambdues empreses públiques catalanes de l’aigua és criticable. Però millor endeutar-se amb els bancs que amb els ciutadans o el territori. La revista Nota d’Economia del Departament d’Economia i Finances va dedicar un monogràfic sobre aigua i economia on xifrava que l’impacte de tallar l’aigua a l’àmbit de la Regió Metropolitana de Barcelona suposaria una repercussió econòmica equivalent a 4 punts del PIB català de l’any 2007. El Programa de Mesures que desenvolupa el Pla de Gestió de l’Aigua de Catalunya, tots dos ara en informació pública —i que si el Govern vol aprovar-los seran els fulls de ruta de la planificació i gestió de l’aigua al nostre país des d’ara i fins al 2015—, preveu una inversió equivalent a 0,54 punts del PIB català de l’any 2007. És a dir, s’assegura no haver de tornar a patir les conseqüències d’una altra sequera no només fins el 2015, sinó fins al 2027 d’acord amb els models de gestió emprats, amb una inversió vuit vegades menor del que suposaria tancar l’aixeta. Aquest Pla de Gestió, que és a informació pública i accessible al web de l’ACA, conté també una detalladíssima anàlisi dels costos del cicle de l’aigua a Catalunya, tant per serveis com per usuaris.

El percentatge de recuperació depèn dels agents que hi intervenen; ja s’ha fet esment del cas de l’ACA. Molt pitjor està el servei de clavegueram, que només recupera el 22% dels costos. Molt millor està el sector privat, que per això es dedica al negoci concessionari de distribució de l’aigua (i sinó, que li ho preguntin a Agbar, perdó, a Suez; una altra mostra de catatonisme: l’obra social de La Caixa es ven Agbar als gavatxos i el país mut!). En global, la recuperació dels costos del cicle de l’aigua a Catalunya és del 68%. Això fa que si la factura mitjana ponderada que es paga avui a Catalunya sigui de 1,78€/m3 (un metre cúbic = 1000 litres) i es volgués recuperar el 100% dels costos, caldria pagar 2,25€/m3. Aquest increment, en un consum mitjà d’un llar de tres persones (120 m3/any), suposa un increment de 56€ a l’any en la factura —cànon, tarifa d’abastament i IVA—, és a dir, 4,7€ al mes o el que és el mateix, 1,5€ per persona i mes. Una fortuna! L’1 de gener de 2016, si es realitza la inversió prevista en el Pla i el seu Programa de Mesures, el cost s’elevaria a 3,02€/m3. Assenyalar que ciutats com Berlín, Hamburg i Múnic són ara al voltant de 5€/m3; Londres, Manchester i Bristol entre 3,1 i 4,3€/m3; mentre que París, Lió i Narbona són entre 2,1 i 3,3€/m3. Totes elles, excepte Narbona, amb molta més disponibilitat d’aigua que Catalunya! També, conté, però en aquest cas el Programa de Mesures, un annex específic d’anàlisi cost-eficàcia per a determinar quines són les mesures més escaients per reduir la vulnerabilitat en la garantia d’abastament a les Conques Internes de Catalunya, tot i comparant diverses alternatives: dessalinització a diversos cabals de producció, reutilització, recuperació d’aqüífers, transvasament del Roine. No només s’empren indicadors econòmics (inversió, explotació, retorn de la inversió, amortització), sinó també ràtios energètiques, impactes ambientals, costos d’oportunitat, impacte social, innovació, peatges municipals, adaptació a la demanda, escalabilitat, etc.
L’extensió no ha estat debades, ans al contrari, és per il·lustrar que amb més o menys encert la feina ha estat feta en l’àmbit de l’aigua i, en contraposició a la reforma de la Diagonal i el tramvia, no conté les greus febleses estructurals ni les mancances d’informació que denunciaven en Germà Bel i en Joaquim Muns en els seus articles. Ningú no pot dir que ignora què costa el cicle de l’aigua a Catalunya, si més no pel que fa a l’àmbit de la responsabilitat de l’Administració pública catalana. Ara bé, la política de l’aigua sí que té en comú amb la reforma de la Diagonal quelcom d’essencial: està en mans d’uns homes i unes dones que només es mouen per la immediatesa i que no tenen cap mena de projecte de futur que vagi més enllà del novembre d’enguany. L’aigua ja no és en l’agenda política del Govern perquè els embassaments (tret del de Boadella a la Muga) són prou plens com per no patir d’aquí al novembre. Catalunya disposa avui de 120 hm3 més d’aigua disponible que no tenia en la sequera del 2007-2008. Per tant, ja s’ho trobarà d’aquí a uns anys qui vingui. El que està clar és que si no hi ha finançament per a les inversions previstes al Programa de Mesures del Pla de Gestió i torna a venir una sequera com l’última, i un tercer any de sequera afegit, patirem i molt. I del retorn del Ter, que se n’oblidin. I del bon estat ecològic, també. I quan d’aquí a uns anys vingui la Comissió Europea amb una multa milionària per incompliment flagrant de la Directiva 2000/60/CE, coneguda amb el nom de Directiva Marc de l’Aigua, tant se val perquè els que hi són ara no hi seran. Llavors tot seran presses, com ha passat amb les ZEPA i el Segarra-Garrigues: la inversió més gran mai feta en matèria hidràulica a Catalunya (1.500M€) per regar menys de la meitat de la superfície prevista en el projecte. I no dimiteix ningú; i no passa res de res. I tots tan contents a fer-se la foto al costat d’un riu, el Segre, que no té prou aigua per al Canal d’Urgell, per al Segarra-Garrigues (mutilat) i per a la implantació dels cabals ecològics que, més tard o més aviat, vulguin o no vulguin els espanyols de la Confederación Hidrográfica del Ebro, vulguin o no els cacics d’Endesa, s’hauran d’implantar.
Aquesta mateixa immediatesa, en barrejar-se amb la mediocritat a què abans fèiem referència, atorga un resultat ben pobre: la manca de criteri per saber prioritzar allò que és realment important d’allò que no ho és tant. Al seu moment, el senyor Solbes i el senyor Castells van pactar que en virtut de la Disposició addicional tercera de l’Estatut l’Estat hauria d’invertir a Catalunya, durant la vigència de l’EAC, de l’ordre de 34.000M€. L’estiu de 2008, el Govern de la Generalitat de Catalunya va pactar la distribució d’aquesta inversió entre les 5 conselleries implicades: Política Territorial, Agricultura, Innovació, Universitat i Empresa, Governació, i Medi Ambient i Habitatge. Segons aquest acord, la inversió en infraestructures per al cicle de l’aigua entre 2009 i 2013 havia de ser d’uns 3.700M€. Des del 2007 ençà, el Ministerio de Medio Ambiente, Medio Rural y Marino, la Conselleria de Medi Ambient i Habitatge i l’Agència Catalana de l’Aigua han signat convenis pels quals l’Estat ens ha tornat als catalans 135, 160 i 199M€ el 2007, 2008 i 2009, respectivament. Enguany és d’esperar que siguin 230M€. És a dir, ens n’han tornat 724 en quatre anys quan, segons el pacte de l’estiu de 2008 al que fèiem esment abans, batejat amb el nom de Pla Catalunya, només l’any 2010 pertocaven per a l’aigua 630M€. Què ha passat? Dues coses: per una banda, la retallada en 25.000€ d’inversió que el Govern espanyol ha de fer per acomplir amb el límit de dèficit públic que li ha imposat Brussel·les per al 2013. Per l’altra banda, que el Govern de la Gran Diputació Provincial té altres prioritats: la línia 9 del metro (un pou sense fons, tant que se’n fotien els del PSC quan CiU va proposar el mecanisme de concessió a l’alemanya!), les ambaixades d’en Carod o bé la Diagonal de Barcelona.

Fixeu-vos: el cost estimat de l’obra de la Diagonal (275M€) és més del que l’Estat ens retornarà enguany als catalans per construir depuradores, fer potabilitzadores per als pobles, enderrocar rescloses, fer recerca, analitzar aigües, netejar rieres o fer pous. I avui, per acabar-ho d’adobar, he llegit en la premsa alternativa La Directa que el Departament d’Educació vol tancar 17 centres públics de batxillerat per raons pressupostàries. Hi ha, però, una diferència entre la política de l’aigua i la reforma de la Diagonal: la primera, en teoria, pertoca defensar-la políticament a ICV. A la segona, bàsicament, al PSC, amb la complicitat d’ICV per l’aposta del tramvia. I aquí no hi ha color. Qui us escriu sap perfectament que si alguna cosa ha caracteritzat aquesta etapa de tristpartit és l’abandonament polític que ha sofert l’Agència Catalana de l’Aigua a nivell del Consell Executiu al Govern si bé, en canvi, ha estat l’etapa de més activitat tant a nivell d’inversió com de planificació, el que atorga encara més mèrit a la feina feta, malgrat tot. Ben segur que en aquesta indefensió política rau també una de les claus per entendre l’estat desastrós de les finances de l’ACA. Potser per això no és casualitat que en una setmana, del 5 a l’11 d’abril, La Vanguardia hagi desplegat 3 excel·lents articles d’una política que té el deliri de l’èxit i pot permetre’s el luxe de no explicar-se i ni falta que li’n fa (la reforma de la Diagonal, PSC), i d’una altra política que no té cap deliri de l’èxit sinó més aviat tot el contrari perquè ja no sap com explicar-se i no la defensa ni Déu (la política de l’aigua, ICV).

Aquest diumenge vinent espero que en Joan F. Mira, en Salvador Cardús o en Miquel de Palol em distreguin la neurona. Salut i independència!

Gabriel Borràs
Biòleg. Associat a Reagrupament Independentista

(24-IV-2010)

Article publicat a naciodigital.cat

http://www.naciodigital.cat/opinionacional/?seccio=&accio=veure&id=752

No hi ha Comentaris

La Defensa de Catalunya (Primera part)

Josep Pinyol i Balasch La Defensa de Catalunya

La Defensa de Catalunya (1)

La feblesa catalana

La incapacitat dels partits catalans per liderar la resposta del nostre poble contra l’eficàcia les maniobres del Tribunal Constitucional mostra la seva extremada feblesa. La sentència serà l’atac més greu a Catalunya des de l’entrada de les tropes franquistes. Afectarà aspectes fonamentals per a la nostra supervivència nacional com la immersió lingüística, el finançament de Catalunya, l’administració de justícia o les competències de la Generalitat, entre molts altres.

La moció unitària del Parlament respecte a la propera sentència és el paradigma de la feblesa catalana. La direcció del PSC va acordar els límits de la seva resposta en una reunió secreta amb el PSOE. Van decidir presentar-la al Senat per no afectar la disciplina de vot dels diputats escollits a la llista de la ministra Chacón. També van optar per subratllar aspectes secundaris com la renovació dels membres caducats del Tribunal Constitucional, la seva incapacitat per arribar a una sentència, o la reforma de la llei que el regula. Convergència i Unió admet aquestes condicions i té la barra d’apel·lar a la seva “superresponsabilitat” per pactar un acord innocu. Esquerra fa la pirueta sublim de negar-se a signar l’acord, però votar-lo a continuació. És incapaç d’una actuació alternativa, per no posar en perill el seu pacte al govern de la Generalitat. Tots plegats han deixat de costat el principi de la democràcia: la preeminència de la voluntat del poble català sobre la Constitució espanyola.

Espanya ha perdut el respecte per Catalunya perquè ha arribat a la conclusió que la nostra nació i els seus dirigents són inofensius. El poble català només és temut quan és una amenaça pel règim espanyol. Va ser respectat a la Transició quan la monarquia de Juan Carlos necessitava el suport del catalanisme per guanyar credibilitat davant les democràcies europees. Ara és menystingut perquè els dirigents polítics, empresarials i mediàtics catalans no s’atreveixen a qüestionar l’ordre constitucional espanyol.

Catalunya és feble perquè els dirigents polítics catalans estan més preocupats pels resultats de les properes eleccions que no pas pels efectes de la futura sentència. Catalunya és feble perquè els partits polítics catalans avantposen l’estabilitat de l’Estat Espanyol als nostres interessos nacionals.

Resposta als atemptats contra la democràcia i contra la dignitat de Catalunya

La sentència del Tribunal Constitucional infringirà el principi fonamental de la democràcia, que és anterior a la Constitució Espanyola de 1978: “La voluntat dels pobles és el fonament de l’autoritat dels poders públics”, diu l’article 21.3. de la Declaració Universal de Drets Humans de les Nacions Unides. I l’article primer del Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics sosté: “Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació. En virtut d’aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural”.

Cap institució de l’Estat Espanyol té legitimitat per decidir si Catalunya és o no una nació perquè són jutge i part. Les Nacions Unides van ser fundades per actuar com àrbitres imparcials en conflictes d’aquesta mena. Per més escarni la sentència violarà l’article 152.2 de la Constitució Espanyola de 1978 que estableix: “una vegada hagin estat sancionats i promulgats els respectius Estatuts, només podran ser modificats mitjançant els procediments que ells mateixos estableixin i mitjançant referèndum entre els electors inscrits en els censos corresponents. De manera incomprensible els defensors catalans de l’ordre constitucional amaguen aquest apartat.

Aquest article, sumat a la disposició transitòria segona de la Constitució, va representar el reconeixement de la voluntat del poble català. Aleshores el Regne d’Espanya encara temia Catalunya. Milers de demòcrates catalans havien pagat amb la mort, la tortura, la presó, l’exili i moltes altres penalitats la defensa del poble català com a subjecte polític. Ara la sentència del Tribunal Constitucional ignorarà aquest precepte i prevaricarà. L’ordre constitucional espanyol va néixer inserit en la legalitat franquista i ara s’en mostren les conseqüències.

Al segle XX Catalunya va respondre amb contundència als atemptats als principis democràtics fonamentals comesos per l’Estat Espanyol. La Solidaritat Catalana (1907) va ser la resposta a la la Llei de Jurisdiccions que vulnerava el principi de la supremacia del poder civil sobre les forces armades. La proclamació de la República Catalana (1931) va ser la resposta a la Dictadura del general Primo de Ribera avalada per Alfons XIII. L’Assemblea de Catalunya i l’Assemblea de Parlamentaris de 1977 van culminar la resistència catalana a l’intent de genocidi de la nostra nació portat a terme pel règim militar franquista.

Per ser dignes dels demòcrates que ens han precedit la resposta catalana a la sentència ha d’estar a l’alçada de la nostra història. S’ha de tractar com un nou atemptat a un principi democràtic: la voluntat popular és el fonament dels poders públics. Si no som contundents davant aquesta ofensa mai més l’Estat Espanyol, ni l’opinió pública mundial, ens tindrà el menor respecte.

Aplegar mobilització amb acció política

Fins ara els partits polítics han seguit les deliberacions de la sentència sense sortir de l’ordre constitucional i estatutari. N’ha resultat la impotència d’uns representants còmodament instal·lats en la ben pagada teranyina del règim actual.

Però la part més conscient de la ciutadania catalana ha retornat als fonaments de la nostra història: som una nació que té el dret a l’autodeterminació i la defensem al carrer. Va començar amb les grans manifestacions de l’any 2006 i 2007 i ha seguit amb el gran moviment de les Consultes Populars. Han emergit més de 400 comissions locals, s’han mobilitzat més de 50.000 voluntaris i més de mig milió de ciutadans ja han votat “si” a la constitució de Catalunya com Estat de la Unió Europea.

Però els efectes d’aquestes concentracions han estat limitats perquè no han reclamat la representació democràtica del poble a les eleccions. En canvi Solidaritat Catalana (1905-1907), la República Catalana (1931) i l’Assemblea de Parlamentaris de 1977 van combinar la mobilització al carrer amb la lluita per la representació a les urnes. Solidaritat Catalana va foragitar els partits dinàstics sucursalistes de la política catalana; la proclamació de la República va portar al primer Estatut d’Autonomia de 1932 i l’Assemblea de Parlamentaris va aconseguir el restabliment de la Generalitat. Ara hem d’esdevenir un Estat com han fet desenes de nacions europees des de 1991.

Per aconseguir-ho les mobilitzacions populars contra l’ofensiva espanyola dels darrers anys ha de traduir-se en un moviment polític. Però una part dels seus activistes es frenen per la conducta política dels partits catalans i una altra part encara confien en els seus partits. La defensa de Catalunya necessita combinar les mobilitzacions populars amb una nova estratègia política.

Josep Pinyol i Balasch és associat de Reagrupament al Baix Llobregat

No hi ha Comentaris

Una crisi molt ben resolta

Benvolguts companys,

La crisi ha estat resolta per a bé:
- Lideratge inequívocament reforçat: avui fem més por que ahir als partits ja establerts.
- Junta Directiva cohesionada que podrà treballar i comunicar als associats sense entrebancs.
- Ens hem estalviat una caríssima nova assemblea (75.000 Euros va costar la d’octubre).

Hem patit molt aquests tres dies i potser encara no s’ha digerit con argumentar-ne l’explicació, però en pocs dies aquest procés serà fet. Per ajudar-vos-hi, però sobretot perquè ens mereixem tots una explicació clara del que va succeir, us donem a conèixer el relat dels fets. En conseqüència, havent escoltat directament les versions de 6 membres de la Junta Directiva, 2 de dimitits i 4 de no dimitits, relatem ordenadament els fets :

a) Per què es va reclamar dissabte 30 de gener la dimissió immediata per part del president Carretero als 4 dimissionaris?
b) Per què s’ha adoptar la solució de no formalitzar les dimissions anunciades pels 12 membres restants?
c) Per què es feia dilluns 1 de febrer una reunió de coordinadors comarcals i de districte?
d) Quin és el balanç per al Baix Llobregat?

A) CAUSES DE LA RECLAMACIÓ DE DIMISSIÓ:

La causa és simple: pèrdua de la confiança del President en aquests 4 membres de la Junta Directiva.
No és cert que la forma d’elecció dels candidats a diputats fos l’origen del conflicte. Només és una polèmica més (que als nostres adversaris els va molt bé per a fer-nos mal). Ni tan sols s’havia arribat a incloure en l’ordre del dia i debatre aquest punt en Junta Directiva. D’haver-se fet, es podia resoldre, si no amb consens, sí per joc de majories. Tothom pot entendre doncs que la causa no ve d’aquí, sinó que venia de lluny.

Com a prèvia, parlem de 4 dimitits, patriotes inqüestionables, i amb un currículum important i molt digne.
Però, què es pot dir perquè s’entengui fàcilment per què havien de dimitir?
En una Junta Directiva si no s’està d’acord amb la presidència i la majoria dels membres només hi ha dues opcions operatives: acatar i executar les decisions que s’hi prenen o dimitir. Abstenir-se de participar-hi o qüestionar la junta no porten a res de positiu. Aquest fet succeïa.
Adoptaven també sovint un plantejament d’oposició interna, que s’entenia pels altres membres de la junta com una actitud que volia forçar un pacte de “pau per territori”. És a dir, obtenir control del territori provincial – i buscar d’aquesta manera liderar les candidatures i la posició de diputat – a canvi de pactar i no atiar conflicte intern.
És un plantejament habitual i legítim en els partits polítics, però no aplicable en una associació que justament defuig els vicis dels partits. I és intuïble fàcilment que no quadra amb la mentalitat del nostre president expressada clarament a l’assemblea d’octubre: generositat, sacrifici per l’objectiu, discussió i debat, presa de decisió i execució amb actitud de soldat. El president doncs, ha volgut tallar de soca-rel aquesta deriva.

Finalment, al responsable d’organització i territori, Emili Valdero, se li va demanar la dimissió per causes diferents a les anteriors, si atenem les seves explicacions. La nostra conclusió és que com a responsable d’organització i territori tenia la responsabilitat màxima d’evitar les derives descrites en el paràgraf anterior. El fet que no s’aconseguís, i que es percebés en conseqüència que la forma de gestionar-ho ens hi estava portant – és a dir, que s’estava generant un aparell intern típic dels partits, on el president representa i lidera cap enfora, però l’aparell controla i condiciona des de dins -, li va costar la demanda de dimissió. No obstant, en l’altre costat de la balança, hem pogut veure que ha treballat i posat el coll pel projecte, al qual queda vinculat con a associat de base i expert en espoli fiscal després d’una sortida pragmàtica i donant les explicacions pertinents als coordinadors comarcals i de districte, fet que s’agraeix, perquè entre d’altres raons permet de fer-vos aquest relat de la història incloent el relat de part dels dimitits.

B) PER QUÈ NO ES VA FORMALITZR LA DIMISSIÓ DE CARRETERO I DELS ALTRES MEMBRES I NO ES VA CONVOCAR ASSEMBLEA GENERAL?

No hi ha temps per fer-ho si volem presentar-nos a les eleccions en condicions d’obtenir el millor resultat i alhora complir els terminis de convocatòria marcats pels nostres estatuts.
En no haver presentat formalment la dimissió (per escrit i detallant-ne causes en declaració signada segons marquen els estatuts), i tot i que s’havia anunciat de paraula la dimissió el mateix dissabte, es va plantejar per part de la Junta Directiva que calia ser pragmàtics i no deixar el projecte en un impàs que podria ser fatal.
L’únic membre de la Junta que no havia anunciat la seva dimissió, el Sr. Nus, així ho va proposar als coordinadors comarcals i de districte ahir mateix. Al mateix temps, la Ruth Carandell ho comunicava als mitjans.

La immensa majoria dels coordinadors comarcals i de districte (que no tenen dret a decidir estatutàriament, ja que coordinem però no representem el vot dels nostres associats), vam decidir posicionar-nos al respecte i vam admetre, rere un debat amb molts torns de paraula que ens va permetre digerir la situació, que aquesta era la solució més intel·ligent, i també la més econòmica i productiva.

En conseqüència, alleujats per haver trobat una solució tan simple a la breu crisi viscuda, vam escriure un manifest de suport a la continuïtat de la Junta i al seu President que va ser gravat per TV3.
Dit això, evidentment si hi ha canvis futurs a la Junta caldrà convocar assemblea més endavant per aprovar-los.

C) PER QUÈ ES FEIA DILLUNS LA REUNIÓ DE COORDINADORS COMARCALS I DE DISTRICTE?

La convocava Emili Valdero. Allà ell va poder esgrimir les seves raons i situació, explicar que havia decidit presentar la dimissió i que la formalitzava allà mateix, i aclarir que quedava vinculat a Reagrupament com a associat de base, alhora que ens demanava continuar amb la feina i treballar per l’èxit del projecte. En aquest sentit tot molt correcte.
Hi era present també el Sr. Nus, que es va limitar a dir que venia a exigir la dimissió formal dels Srs. Valdero, Pereira, Reyner i Abad, i que ja tenint-la, doncs ja tenia la feina feta.
Hi era present també el Sr. Abad que va presentar, molt escuetament, les seves raons, fet coratjós que se li ha d’agrair també.

Amb aquests tres dies d’incertesa ja n’hem tingut prou, la crisi s’havia de resoldre ràpidament i de forma efectiva. Resoldre-la no es podia fer pactant dins de la junta sense hipotecar l’esperit de l’associació, la paraula del seu president en l’assemblea d’octubre i la funcionalitat de la pròpia Junta Directiva. Per tant, benvinguda sigui la crisi generada per la decisió de Carretero i també la solució finalment trobada.

Que no se li escapi a ningú que si sovint ens hem sentit orfes de contacte, decisions i comunicació des de la Junta Directiva és perquè d’un òrgan on hi havia oposició i una situació compromesa a nivell personal no era gens fàcil que en sortís un missatge clar i transparent cap als associats, més enllà del discurs cap enfora que es pogués donar a tothom, associat o no.

D) BALANÇ DE LA SITUACIÓ AL BAIX LLOBREGAT

Aquest cap de setmana l’hem saldat amb 1 baixa… i 2 altes!
Aquest dimarts hem tingut 2 altes més.
Som una comarca potent i ferma.
A treballar de nou. Cal explicar a tots els que simpatitzin amb la independència i la regeneració democràtica que Reagrupament és la millor eina que hem tingut mai a l’abast i que ells són molt necessaris per enfortir-la.

Independència i democràcia,

Coordinadora del Baix Llobregat

No hi ha Comentaris

Josep Montilla, entra a Reagrupament.

L’actual President de la Generalitat d’adalt, Josep Montilla, ha sorprès tothom anunciant en un Comunicat Oficial de la Presidència del Govern, que abandona la militància en el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE), i que acaba d’enviar la sol.licitud d’integració a Reagrupament.

20070426-montillaLes raons de fons que han portat el President Montilla a fer aquest pas tan sorprenent, no han estat aclarides. En l’esmentat Comunicat Oficial, s’addueix que la seva gestió al capdavant de l’executiu autonòmic en els darrers anys, li ha portat a constatar que, efectivament, la Independència és l’únic camí per al desenvolupament i benestar dels catalans i les catalanes. També que considera imprescindible, després del Cas Pretòria, que com se sap ha esquitxat de ple a alts càrrecs socialistes, una veritable regeneració democràtica del sistema polític català.

Al marge d’aquestes consideracions oficials, diverses fonts consideren altres els motius de fons del canvi sobtat del President Montilla. Així, per exemple, fonts properes al cercle familiar del President, asseguren que la revelació per internet dels càrrecs que ostenta la seva muller, amb el consegüent escàndol que ha generat, hauria colpit durament la consciència presidencial, de manera que la decisió d’entrar a Reagrupament, caldria analitzar-la en clau de penitència o de propòsit d’esmena.

Tanmateix darrerament sembla estendre’s una explicació diferent, segons la qual, la decisió obeeix a la profunda reflexió que el President Montilla hauria fet durant els dos darrers dies, posterior al seu Discurs a la Nació, pronunciat a peus de la tomba del President Francesc Macià, en l’aniversari de la seva mort, que com tothom sap va ser el 25 de desembre del 1933. Segons aquesta hipòtesi, Montilla hauria copsat la trascendència i l’actualitat del projecte polític que en el seu dia va encapçalar Macià, i que el portà a ser el polític més estimat de tota la Catalunya del segle XX.

Encara una tercera interpretació seria en clau estrictament electoral. Els darrers sondejos pre-electorals, assenyalen que Reagrupament podria obtenir un total d’entre 17 i 20 escons, fet que els convertiria en els veritables àrbitres del Parlament. En aquest sentit, Montilla intentaria jugar la carta reagrupada per intentar mantenir-se en el poder al preu que sigui.

100408_1207824812_81_169907

Les reaccions a la notícia no s’han fet esperar. Miquel Iceta i José Zaragoza, s’han mostrat “desolats” pel pas donat per Montilla.  Tot sembla indicar que el recanvi natural de Montilla serà el ministre Celestino Corbacho, tot i que no es descarta que la també Ministra, Carmen Chacón opti al càrrec. Tant Iceta, com Zaragoza, però, han descartat que, com també algú havia apuntat, l’ex-alcalde de Santa Coloma, Bertomeu Munoz, actualment en llibertat sota fermança, es presenti com a substitut.

Per la seva banda, el màxim dirigent de CiU, Artur Mas, ha cridat Montilla a repensar-se el pas donat i l’ha convidat a entrar a la Casa Gran del Catalanisme, on, ha assegurat, podrà passar els propers 23 anys, jugant al peix al cove, un joc pedagògic pensat per sensibilitzar els espanyols sobre la bondat de les reivindicacions catalanes, sempre dins d’un ordre.

Finalment, Joan Puigcercós, textualment ha declarat que “donde hay capitan, no manda marinero” i s’ha mostrat disposat també a demanar l’ingrés a Reagrupament properament.

Quant a la reacció dins de Reagrupament, es limiten a assenyalar que el pas donat pel President Montilla, “ens afalaga i confirma que la nostra feina de sensibilització a través d’actes de proximitat estan donant els seus fruits”. Això no obstant, consideren que caldrà veure tots els derivades polítiques d’aquest pas, abans de donar al vist-i-plau a la demanda d’adhesió.

Per aquesta tarda a les 18,00 hores, està convocada una roda de premsa pel President del govern espanyol, Sr. José Luis Rodriguez Zapatero, on previsiblement donarà el seu punt de vista al respecte. Aquesta roda de premsa es farà dins el marc de la cimera franco-espanyola, per la qual cosa és probable que ta comparteixi amb el President de la República francesa, Nicolas Sarkozy. No és descartable que l’imprevisible Sarkozy també es refereixi a aquest tema.

També se sap que Washington n’ha estat informat, a través dels seus canals consulars i diplomàtics.

44565464GNSFGNFGN

No hi ha Comentaris

La campanya al Papiol en un bloc

el papiol copy

La campanya per la consulta sobre la sobirania que està tenint lloc al Papiol es pot seguir a través del bloc El Papiol decideix. Us engresquem a entrar-hi i fer-ne un seguiment regular. I naturalment, a donar suport a la comissió promotora que està fent una feina excel.lent!

NzI4eDkw_147325_6464_1

No hi ha Comentaris