Arxiu categoria agència catalana de l'aigua

La transformació de la Diagonal, el tramvia i el finançament del cicle de l´aigua

Gabriel Borràs


Dilluns 5 d’abril, dia de la mona. La primavera, a poc a poc, comença enguany a treure’s la son de les orelles i el sol, fins i tot, s’atreveix a escalfar les blanques pells dels infants que, desobeint les lleis de la física tèrmica, gosen banyar-se a l’aigua gèlida de les platges del Maresme. Amb un ull vigilo els meus i amb l’altre fullejo els diaris; he pres el costum de comprar-los només els dies no laborables, per allò dels suplements i perquè de tant en tant hi ha algun article interessant. Durant la setmana llegeixo el recull de premsa per qüestions de feina, i a casa em connecto als digitals, sobretot al Grup Nació Digital i al Vilaweb, dos mitjans no constitucionalistes que sobreviuen a l’embat dels monopolis; també és la manera de desintoxicar-me de la TVE3 i copsar que hi ha una realitat nacional que viu i es mou més enllà del paper, de la televisió i de la ràdio. I de la metròpoli.

De cop, fixo els dos ulls en un article d’en Germà Bel, titulat “Delirios de éxito” i publicat a La Vanguardia. No té pèrdua, és dels millors articles que he llegit últimament. Comença explicant per què Daniel Kahneman va rebre el Nobel d’Economia l’any 2002 i compara la recerca del guardonat amb el debat sobre la reforma de la Diagonal i el tramvia. Segons Kahneman, les organitzacions fomenten l’optimisme intern de tal manera que els porta a formular escenaris de negoci excessivament optimistes (deliris d’èxit). I és aquí on cal treure’s el barret quan Germà Bel enllaça aquesta teoria amb la reforma de la Diagonal.

L’autor de l’article planteja que des de l’Ajuntament s’ha presentat la reforma de la Diagonal sota l’elecció de “tramvia o res”. I mostra la seva estupefacció sobre l’absència d’informació pública respecte els resultats econòmics del tramvia, més enllà de la xifra d’ingressos. Es queixa que no ha sabut trobar informació sobre els costos reals que suposa l’explotació i operació actuals del tramvia. Mogut per la curiositat de conèixer, comença a trobar dades a l’últim Observatori de la Mobilitat Metropolitana publicat pel Ministerio de Fomento (2009); segons aquestes dades, el tramvia de Barcelona va ingressar l’any 2007 0,44€ i va costar 2,45€ per passatger. D’acord amb aquestes dades en Germà Bel conclou que el tramvia és el pitjor dels mitjans de transport des del punt de vista financer (l’any 2007 necessità una subvenció pública de 42M€, el 173% dels costos d’operació). L’empresa operadora, emperò, ha informat d’uns pronòstics de futur espectaculars: un increment del trànsit del 60% i una reducció del cost d’operació a 0,80€, sense saber però com ho farà perquè enlloc es pot trobar la informació que ho il·lustri. L’autor acaba l’article assenyalant que el “deliri d’èxit” de l’operadora del tramvia també s’ha estès a l’Ajuntament de Barcelona.

Diumenge, 11 d’abril. Tants dies esperant les vacances de Setmana Santa i ja han passat. Tornem a la rutina de comptar els dies de la setmana mentre esperem que arribi el dissabte, el diumenge i sant tornem-hi! Així, fins a l’agost. Com cada any, des de fa molts anys. A l’agost ja farà 4 anys que tenim Estatut(et) i qui sap si els espanyols ens l’hauran declarat inconstitucional. Se me’n ben refot; jo ja tinc la Constitució de Catalunya.

Repeteixo la cerimònia del dilluns dia 5 d’abril: enfonso la cadira plegable damunt la sorra, m’hi assec i començo a fullejar la premsa diversa que he comprat. Els ulls se’m tornen a clavar en un article del mateix diari monàrquic autonòmic i constitucionalista espanyol, en el suplement Dinero, escrit per en Joaquim Muns i sota el títol “Una cuarta opción para la Diagonal”. L’autor es fa ressò de l’anterior article d’en Germà Bel fins al punt que posa en dubte que els ciutadans puguin escollir responsablement quina de les opcions és la millor si desconeixen el cost real de l’operació. Segueix bo i recordant una qüestió bàsica i elemental sobre la qual ha de basar-se la gestió pública: els fons públics, que per definició són magres per a totes les necessitats existents, cal aplicar-los a les finalitats que es defineixin i s’acceptin com a prioritàries. L’autor es pregunta per què, ens uns moments com els actuals en què es demana sacrifici als ciutadans i austeritat a tots els nivells de govern del país, l’Ajuntament de Barcelona prioritza la remodelació de la Diagonal davant d’altres necessitats molt més urgents que té Barcelona i la seva ciutadania. Paga la pena recordar que a data d’avui, la inversió prevista és de 70M€ per a la reforma, i de 140M€ per al tramvia, és a dir, 210M€ en total. Tots sabem que mai l’obra pública acaba essent inferior, una vegada executada, a la prevista en una memòria o avantprojecte. Recordeu la famosa Línia 9 del metro; començà amb 3.000M€ i ja en portem 7.000M i no s’ha acabat encara. Per tant, pel cap baix, el cost total de l’obra (acceptant una desviació mínima del 30%) no baixarà dels 275M€.

En Joaquim Muns també es pregunta per què el projecte de reforma no va acompanyat d’una anàlisi cost-benefici, imprescindible per enfocar seriosament les infraestructures i les grans obres públiques. Acaba l’article amb una pregunta de sentit comú: “Per què, en lloc de transformacions cares i discutibles, no restaurem l’esplendor i l’hospitalitat que tingué la Diagonal? Aquesta podria ser una quarta opció, molt més barata que reformar aquesta via”.

Tant en Germà Bel com en Joaquim Muns són homes que, ara i aquí, no han de demostrar la seva vàlua i professionalitat. Des de la seva expertesa alerten de les grans febleses estructurals d’un projecte per fer volar coloms. Tanmateix, i aquesta és collita pròpia, la gestació d’un projecte com aquest és coherent amb la mediocritat intel·lectual d’una gran majoria de la classe política governant que hi ha avui no només a l’Ajuntament de Barcelona, sinó també a la Gran Diputació Provincial que hi ha a l’altre cantó de la plaça de Sant Jaume, la mateixa que fa uns dies va penjar la bandera olímpica per la mort del falangista i principal instigador de la corrupció al Comitè Olímpic Internacional, Juan Antonio Samaranch. Sobta comparar les cròniques de la premsa escrita a Catalunya amb les d’altres països d’Europa; aquí, tot són lloances i baixades de pantalons. Allà, denúncies del seu passat polític feixista i de la seva corrupció al COI.

Barcelona és la capital d’una nació catatònica, que escrivia en Joan Carretero i, per tant, Barcelona està sotmesa i és víctima també de la mediocritat. És certament preocupant que la capital de Catalunya es mogui en un trist debat sobre si la Diagonal ha de ser una rambla o un bulevard, i hagi abandonat la necessitat que l’aeroport del Prat sigui un aeroport de connexió internacional amb el món, o que no encapçali la lluita amb València i Marsella per esdevenir l’eix per on discorri l’ample de via ferrioviari europeu, o que no discuteixi què farà amb les rondes quan el port hagi acabat amb la seva ampliació i el col·lapse viari sigui permanent. No, el debat és la Diagonal. Tampoc no es pot esperar gaire d’una ciutat que té 104 prohoms instal·lats uns quants anys en un patronat i, mentre a les juntes parlen del Barça o de les menges que s’han cruspit, hi ha un lladre que els fot els milions i ningú no se n’adona, per molt prohoms que siguin. A ma mare, que era qui portava el control dels quartos a casa, si li faltaven vint duros ens remenava la cartera!

Arribats aquí us preguntareu què caram té a veure la Diagonal, el tramvia i el finançament del cicle de l’aigua a Catalunya. Doncs hi té molt a veure.

Dimarts, 6 d’abril. Dia de retorn i primer recull de premsa; una altra vegada La Vanguardia, amb tres pàgines que obren el suplement salmó del “Vivir”. Un article molt ben traçat i documentat escrit per n’Antonio Cerrillo, un dels millors i més seriosos periodistes de temes mediambientals de Catalunya i del país veí, que amb el títol “Las deudas del agua” analitza la situació financera de les dues empreses públiques de l’aigua de la Generalitat de Catalunya, l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) i Aigües Ter-Llobregat (ATL): la inversió en infraestructures hidràuliques durant els últims 15 anys ha generat un endeutament a aquestes dues empreses de 1.945M€, dels quals 1.358M€ corresponen a l’ACA i 587M€ a ATL.

El cas de l’ACA és especialment greu. Entre l’any 2000 i l’any 2008, els ingressos corrents de l’Agència (que en un 95% provenen del cànon de l’aigua que paguem amb la factura) varen créixer un 74,5% mentre que les despeses ho feren en un 141%, entre d’altres raons perquè l’any 2000 hi havia 246 depuradores en funcionament i l’any 2008 n’hi havia 340, és a dir, quasi un centenar més. Així, el cànon de l’aigua a penes si pot cobrir les despeses d’explotació de les depuradores i, malgrat els esforços per pujar l’impost per sobre l’IPC, l’ACA sempre ha topat amb la manca de decisió del Govern, bé fos monopartit o tristpartit. Més funcionaria la dessalinitzadora del Llobregat i molt més els tractaments de potabilització de les plantes del que fou el riu més treballat d’Europa i, per tant, molt més bon gust tindria l’aigua (quasi com la del Ter) si els politicastres de torn no tinguessin pànic escènic a explicar les coses pel seu nom (fa uns dies, en Gabarró, president de Gas Natural-Fenosa, va dir que la factura de l’electricitat calia pujar-la un 20% i es va quedar tan ample!). Per acabar-ho d’adobar, l’eficient política de gestió de la demanda i l’elevadíssim grau de responsabilitat cívica dels catalans ha fet que del 2003 ençà s’hagin facturat 57.000.000 menys de m3, un 7,6% de reducció de consum (dels 741 hm3 de l’any 2003 als 684 hm3 del 2008). Aquesta situació comporta que a dia d’avui l’ACA només recuperi el 73% dels costos en què incorre, un percentatge que es redueix fins al 47% si als costos hi afegim l’amortització tècnica de la inversió feta amb anterioritat a l’any 2009 i una hipotètica devolució de l’endeutament.

Aquesta situació, també comporta que no sobri cap cèntim d’euro per a la inversió en infraestructures, foment de polítiques, subvenció als ens locals i gestió del medi. Els fons de cohesió de la Unió Europea s’han quasibé ja esgotat perquè la UE, a diferència de l’Estado de las autonomías, va posar data a la solidaritat, i ara l’Estat espanyol dóna diners a l’Europa de l’Est (i a Grècia), ja no és receptora com abans.

La capacitat d’endeutament ha arribat a uns límits tècnicament insuportables, atès que l’ACA paga entre 50 i 55 M€ anuals en concepte d’interessos als bancs (dit d’una altra manera, de cada 100€ de cànon de l’aigua que recapta, 16 se’n van directes al banc). L’única font que resta per a afrontar inversions és el finançament provinent de la Disposició addicional tercera de l’Esatut(et) segons la qual l’Estat ha d’invertir a Catalunya l’equivalent a la contribució del PIB que Catalunya fa a Espanya (aproximadament, un 18,8%). Bé, també hi ha una aportació dels pressupostos de la Generalitat, que oscil·la entre els 30 i 40M€ anuals, una xifra poc significativa si tenim en compte que el pressupost d’inversions de 2010 de l’ACA és de 539M€. Cal anotar, a més a més, que totes les inversions fetes per afrontar l’episodi de sequera més greu viscut a Catalunya els darrers 68 anys varen originar un forat financer de 186M€ a l’ACA quan, allò més normal, hagués estat que el Govern fes una aportació del fons de contingència de la Generalitat. Un fons que utilitzà la xifra gens menyspreable de 78M€ per ampliar al seu moment la Fira de Barcelona, al Polígon Pedrosa de l’Hospitalet de Llobregat!

Ben segur que el nivell d’endeutament a què han arribat ambdues empreses públiques catalanes de l’aigua és criticable. Però millor endeutar-se amb els bancs que amb els ciutadans o el territori. La revista Nota d’Economia del Departament d’Economia i Finances va dedicar un monogràfic sobre aigua i economia on xifrava que l’impacte de tallar l’aigua a l’àmbit de la Regió Metropolitana de Barcelona suposaria una repercussió econòmica equivalent a 4 punts del PIB català de l’any 2007. El Programa de Mesures que desenvolupa el Pla de Gestió de l’Aigua de Catalunya, tots dos ara en informació pública —i que si el Govern vol aprovar-los seran els fulls de ruta de la planificació i gestió de l’aigua al nostre país des d’ara i fins al 2015—, preveu una inversió equivalent a 0,54 punts del PIB català de l’any 2007. És a dir, s’assegura no haver de tornar a patir les conseqüències d’una altra sequera no només fins el 2015, sinó fins al 2027 d’acord amb els models de gestió emprats, amb una inversió vuit vegades menor del que suposaria tancar l’aixeta. Aquest Pla de Gestió, que és a informació pública i accessible al web de l’ACA, conté també una detalladíssima anàlisi dels costos del cicle de l’aigua a Catalunya, tant per serveis com per usuaris.

El percentatge de recuperació depèn dels agents que hi intervenen; ja s’ha fet esment del cas de l’ACA. Molt pitjor està el servei de clavegueram, que només recupera el 22% dels costos. Molt millor està el sector privat, que per això es dedica al negoci concessionari de distribució de l’aigua (i sinó, que li ho preguntin a Agbar, perdó, a Suez; una altra mostra de catatonisme: l’obra social de La Caixa es ven Agbar als gavatxos i el país mut!). En global, la recuperació dels costos del cicle de l’aigua a Catalunya és del 68%. Això fa que si la factura mitjana ponderada que es paga avui a Catalunya sigui de 1,78€/m3 (un metre cúbic = 1000 litres) i es volgués recuperar el 100% dels costos, caldria pagar 2,25€/m3. Aquest increment, en un consum mitjà d’un llar de tres persones (120 m3/any), suposa un increment de 56€ a l’any en la factura —cànon, tarifa d’abastament i IVA—, és a dir, 4,7€ al mes o el que és el mateix, 1,5€ per persona i mes. Una fortuna! L’1 de gener de 2016, si es realitza la inversió prevista en el Pla i el seu Programa de Mesures, el cost s’elevaria a 3,02€/m3. Assenyalar que ciutats com Berlín, Hamburg i Múnic són ara al voltant de 5€/m3; Londres, Manchester i Bristol entre 3,1 i 4,3€/m3; mentre que París, Lió i Narbona són entre 2,1 i 3,3€/m3. Totes elles, excepte Narbona, amb molta més disponibilitat d’aigua que Catalunya! També, conté, però en aquest cas el Programa de Mesures, un annex específic d’anàlisi cost-eficàcia per a determinar quines són les mesures més escaients per reduir la vulnerabilitat en la garantia d’abastament a les Conques Internes de Catalunya, tot i comparant diverses alternatives: dessalinització a diversos cabals de producció, reutilització, recuperació d’aqüífers, transvasament del Roine. No només s’empren indicadors econòmics (inversió, explotació, retorn de la inversió, amortització), sinó també ràtios energètiques, impactes ambientals, costos d’oportunitat, impacte social, innovació, peatges municipals, adaptació a la demanda, escalabilitat, etc.
L’extensió no ha estat debades, ans al contrari, és per il·lustrar que amb més o menys encert la feina ha estat feta en l’àmbit de l’aigua i, en contraposició a la reforma de la Diagonal i el tramvia, no conté les greus febleses estructurals ni les mancances d’informació que denunciaven en Germà Bel i en Joaquim Muns en els seus articles. Ningú no pot dir que ignora què costa el cicle de l’aigua a Catalunya, si més no pel que fa a l’àmbit de la responsabilitat de l’Administració pública catalana. Ara bé, la política de l’aigua sí que té en comú amb la reforma de la Diagonal quelcom d’essencial: està en mans d’uns homes i unes dones que només es mouen per la immediatesa i que no tenen cap mena de projecte de futur que vagi més enllà del novembre d’enguany. L’aigua ja no és en l’agenda política del Govern perquè els embassaments (tret del de Boadella a la Muga) són prou plens com per no patir d’aquí al novembre. Catalunya disposa avui de 120 hm3 més d’aigua disponible que no tenia en la sequera del 2007-2008. Per tant, ja s’ho trobarà d’aquí a uns anys qui vingui. El que està clar és que si no hi ha finançament per a les inversions previstes al Programa de Mesures del Pla de Gestió i torna a venir una sequera com l’última, i un tercer any de sequera afegit, patirem i molt. I del retorn del Ter, que se n’oblidin. I del bon estat ecològic, també. I quan d’aquí a uns anys vingui la Comissió Europea amb una multa milionària per incompliment flagrant de la Directiva 2000/60/CE, coneguda amb el nom de Directiva Marc de l’Aigua, tant se val perquè els que hi són ara no hi seran. Llavors tot seran presses, com ha passat amb les ZEPA i el Segarra-Garrigues: la inversió més gran mai feta en matèria hidràulica a Catalunya (1.500M€) per regar menys de la meitat de la superfície prevista en el projecte. I no dimiteix ningú; i no passa res de res. I tots tan contents a fer-se la foto al costat d’un riu, el Segre, que no té prou aigua per al Canal d’Urgell, per al Segarra-Garrigues (mutilat) i per a la implantació dels cabals ecològics que, més tard o més aviat, vulguin o no vulguin els espanyols de la Confederación Hidrográfica del Ebro, vulguin o no els cacics d’Endesa, s’hauran d’implantar.
Aquesta mateixa immediatesa, en barrejar-se amb la mediocritat a què abans fèiem referència, atorga un resultat ben pobre: la manca de criteri per saber prioritzar allò que és realment important d’allò que no ho és tant. Al seu moment, el senyor Solbes i el senyor Castells van pactar que en virtut de la Disposició addicional tercera de l’Estatut l’Estat hauria d’invertir a Catalunya, durant la vigència de l’EAC, de l’ordre de 34.000M€. L’estiu de 2008, el Govern de la Generalitat de Catalunya va pactar la distribució d’aquesta inversió entre les 5 conselleries implicades: Política Territorial, Agricultura, Innovació, Universitat i Empresa, Governació, i Medi Ambient i Habitatge. Segons aquest acord, la inversió en infraestructures per al cicle de l’aigua entre 2009 i 2013 havia de ser d’uns 3.700M€. Des del 2007 ençà, el Ministerio de Medio Ambiente, Medio Rural y Marino, la Conselleria de Medi Ambient i Habitatge i l’Agència Catalana de l’Aigua han signat convenis pels quals l’Estat ens ha tornat als catalans 135, 160 i 199M€ el 2007, 2008 i 2009, respectivament. Enguany és d’esperar que siguin 230M€. És a dir, ens n’han tornat 724 en quatre anys quan, segons el pacte de l’estiu de 2008 al que fèiem esment abans, batejat amb el nom de Pla Catalunya, només l’any 2010 pertocaven per a l’aigua 630M€. Què ha passat? Dues coses: per una banda, la retallada en 25.000€ d’inversió que el Govern espanyol ha de fer per acomplir amb el límit de dèficit públic que li ha imposat Brussel·les per al 2013. Per l’altra banda, que el Govern de la Gran Diputació Provincial té altres prioritats: la línia 9 del metro (un pou sense fons, tant que se’n fotien els del PSC quan CiU va proposar el mecanisme de concessió a l’alemanya!), les ambaixades d’en Carod o bé la Diagonal de Barcelona.

Fixeu-vos: el cost estimat de l’obra de la Diagonal (275M€) és més del que l’Estat ens retornarà enguany als catalans per construir depuradores, fer potabilitzadores per als pobles, enderrocar rescloses, fer recerca, analitzar aigües, netejar rieres o fer pous. I avui, per acabar-ho d’adobar, he llegit en la premsa alternativa La Directa que el Departament d’Educació vol tancar 17 centres públics de batxillerat per raons pressupostàries. Hi ha, però, una diferència entre la política de l’aigua i la reforma de la Diagonal: la primera, en teoria, pertoca defensar-la políticament a ICV. A la segona, bàsicament, al PSC, amb la complicitat d’ICV per l’aposta del tramvia. I aquí no hi ha color. Qui us escriu sap perfectament que si alguna cosa ha caracteritzat aquesta etapa de tristpartit és l’abandonament polític que ha sofert l’Agència Catalana de l’Aigua a nivell del Consell Executiu al Govern si bé, en canvi, ha estat l’etapa de més activitat tant a nivell d’inversió com de planificació, el que atorga encara més mèrit a la feina feta, malgrat tot. Ben segur que en aquesta indefensió política rau també una de les claus per entendre l’estat desastrós de les finances de l’ACA. Potser per això no és casualitat que en una setmana, del 5 a l’11 d’abril, La Vanguardia hagi desplegat 3 excel·lents articles d’una política que té el deliri de l’èxit i pot permetre’s el luxe de no explicar-se i ni falta que li’n fa (la reforma de la Diagonal, PSC), i d’una altra política que no té cap deliri de l’èxit sinó més aviat tot el contrari perquè ja no sap com explicar-se i no la defensa ni Déu (la política de l’aigua, ICV).

Aquest diumenge vinent espero que en Joan F. Mira, en Salvador Cardús o en Miquel de Palol em distreguin la neurona. Salut i independència!

Gabriel Borràs
Biòleg. Associat a Reagrupament Independentista

(24-IV-2010)

Article publicat a naciodigital.cat

http://www.naciodigital.cat/opinionacional/?seccio=&accio=veure&id=752

No hi ha Comentaris

Conferència de Gabriel Borràs, associat de Reagrupament al Baix Llobregat

L’11 de març al vespre es va celebrar a l’Ateneu Barcelonès la conferència N’hem après de l’última sequera?, en la qual hi van participar Gabriel Borràs, biòleg, Coordinador d’Àrees de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) i associat de Reagrupament al Baix Llobregat; Norbert Bilbeny, filòsof i catedràtic de la Universitat de Barcelona, i Enric Juliana, director adjunt del diari La Vanguardia.

L’acte va ser presidit per l’arquitecte i President de l’Ateneu, Oriol Bohigas.

La conferència es va celebrar amb motiu de la publicació del llibre Els guardians de l’Aigua, de Clipmèdia Edicions, on setanta professionals expliquen el model català de gestió de l’aigua després de la greu sequera del 2007 i 2008. 

Gabriel Borràs, autor d’un mordaç pròleg de 52 pàgines i coeditor del llibre juntament amb Ramon Balasch, va encetar la conferència defensant “l’exemplar” gestió tècnica de la sequera a pesar de que els professionals “vam ser segrestats per un silenci que se’ns va imposar per complicitat política davant la proximitat de les eleccions generals”.

Borràs, després de remarcar que les seves opinions eren “personals i lliures” i en cap cas les feia en representació de l’ACA, va dir que “no n’hem après de la sequera, perquè amb els pantans plens, l’aigua  ja no és a l’agenda política ni del govern ni de l’oposició”. I va afegir: “Tindrem problemes, perquè el cicle de l’aigua no n’entén de cicles electorals”. 

D’altra banda, Borràs va explicar que l’ACA arrossega un deute de 1.354 milions d’euros, el que vol dir que “de cada 100 euros de canon que paguem els ciutadans a la factura de l’aigua, 20 serveixen per pagar a les entitats financeres que ara ja no ens donen ni crèdit”. Pel biòleg la culpa d’aquesta situació és d’uns polítics amb “pànic escènic” a explicar a la ciutadania que el cost de l’aigua és més gran del que es reflexa a les factures, i d’una política que fa 30 anys que dura de “ja s’ho trobarà qui vingui al darrera”.

Borràs alerta de que aquesta situació pugui posar en perill que la gestió de l’aigua en alta segueixi en mans de l’administració pública: “Hi ha interessos en que la gestió de l’aigua a Catalunya passi a mans privades”. Pel que fa a l’adquisició del 75% d’Agbar per part del grup francès Suez, el biòleg va lamentar que, a diferència del que va passar amb Endesa, “ningú no digués res per impedir que l’única multinacional 100% catalana caigués en mans estrangeres”.

El biòleg també va explicar que Catalunya ja te una planificació de l’aigua en informació pública que garanteix no patir cap sequera fins el 2027. El pla te un cost de 9.405 milions d’euros en el període 2006-2015, que suposa el 0.54% del PIB català de l’any 2007. Per contra, les restriccions d’aigua a l’àrea metropolitana en cas de sequera suposarien una caiguda del PIB del 4%. “Hem fet els deures i ens sentim orgullosos”, va dir Borràs, “només dependrà del Govern si s’aprova en aquesta legislatura”.

Per acabar, Borràs va afegir que Catalunya “és un país malalt, un regne de taifes on segons la situació geogràfica els partits diuen una cosa o una altra”, i on “s’ha exacerbat un localisme identitari que fa molt difícil planificar res”. “S’ha d’acabar la lluita de titulars de diari entre la Catalunya urbana i la rural i deixar de competir per l’aigua i compartir”.

Queda ben clar que tenim una munió d’associats amb prestigi professional en els seus àmbits respectius.

No hi ha Comentaris