Arxiu categoria Articles opinió

Una manifestació a Comarquinal

Avui, jo només volia parlar de racisme, del racisme que palpem a la nostra comarca i del que respirem sense ser-ne conscients. Però no puc. Avui, aprofitant la convocatòria de la manifestació contra el racisme, era el millor dia de tots per rebatre qualsevol apologia fatxenda que ens emmanilla, però no serà possible. Avui, no em resta més remei que escriure unes paraules sobre la confusió que he viscut i de la que, perdoneu, a hores d’ara encara no he entès.

A Vic, aquest dissabte 26 de maig, s’ha convocat una manifestació en contra del racisme. Fins aquí cap problema: hi ha algú a favor del racisme a la nostra comarca?. Sembla ser evident que no, però… a Vic a vegades les coses no són el que semblen.

Vic és una ciutat feta a mida: no és ni massa gran ni massa petita. Disposa  de molts serveis i d’una xarxa comercial envejable. Té una història reconeguda que li ha proporcionat un centre històric impecable. Gastronomia, cultura, art i… ara, a més, és també cosmopolita. I això també forma part de la seva manera de ser actual.

És evident que fa temps (a l’època de la ciutat de la Laura a la ciutat dels Sants) ningú s’imaginava que a Comarquinal hi conviurien altres nouvinguts que provinguessin de localitats no gaire més lluny de Barcelona o fins i tot de Tortosa. Però tot va canviar després de la guerra civil. No hi estàvem acostumats aquí que aquestes coses ens passessin precisament a nosaltres.  I tots aquests problemes que vivim dia a dia, els de convivència, això de que si ells no ens entenen, de que si fan molt soroll o que si a ells els ajuden més… aquests precisament són els problemes de veritat.

Aquests problemes, per senzills que semblin, no tenen fàcil solució. I segurament cap manifestació aconseguirà gaire res. Em pregunto si tenen raó els que diuen que després del #26Maig tot seguirà igual?  I també, ens ajudarà gaire que “oficialment” hom aconselli a la ciutadania que no es doni suport a la manifestació? L’Esperanza Aguirre també ha recomenat recentment que aquests dies no se celebri un partit de futbol a Madrid ja que hi pot passar que més de cinquanta mil espectadors expressin lliure i pacíficament el què opinen sobre la monarquia i l’Estat Espanyol. Però, ja ho veieu que el que s’ha aconseguit és que, precisament, se n’hagi fet més propaganda de la que ells desitgen. I, per tant, es poden trobar que, al final, els hi surti el tret per la culata.

A Reagrupament Osona no hem recolzat explícitament aquesta manifestació. La junta, reunida la setmana passada per debatre, d’entre altres, aquest punt en concret, no s’ha posat d’acord a l’hora d’emetre un comunicat oficial, ni de aconsellar o desaconsellar res: no hi ha hagut consens. Crec que la nostra transversalitat, aquesta vegada, ens ha jugat una mala passada. Segurament, però, aquesta transversalitat és un reflex fidel de la societat on vivim.

Desitjo, i en això crec que els meus companys estaran d’acord amb mi, que aquest dissabte la manifestació sigui un èxit: que vingui molta gent de tots els Països Catalans, que transcorri en pau i que esdevingui un exemple de reivindicació democràtica davant dels ulls de tot el món. Jo estic segur de que sí, de que serem notícia precisament perquè tots hem fet un crit ben fort i contundent de que n’estem farts, ben farts del racisme i, sobretot, dels racistes.

Josep Ramon Soldevila, Coordinador de Reagrupament Osona

No hi ha Comentaris

Ja falta menys… per la independència

Josep Ramon Soldevila, coordinador de Reagrupament OsonaJa falta menys, … jo n’estic convençut. No serà aquest 2012 segurament, però si no passa durant el 2013, segur que passarà durant el 2014. I ja ho veureu com no m’equivoco pas gaire. Tots els símptomes així ho indiquen. Tampoc sé com serà el procés exactament, però tingueu-ho tots ben clar: falta molt poc per a que Catalunya esdevingui un Estat Independent.

Com deia, tots els símptomes així ho indiquen. Cada vegada som més els que som conscients de que necessitem la independència. Aquesta “sensació”  ha anat augmentant notablement durant els darrers anys i, a més, continuarà incrementant-se. Per què? perquè l’entorn es deteriorarà encara molt més. L’espoli econòmic augmentarà, el pacte fiscal no ens el concediran mai de la vida, la cultura i la llengua continuaran en vertiginosa regressió, la pobresa s’estendrà arreu i ens bombardejaren amb sentències judicials que acabaran ensorrant el nostre país. Davant d’aquest futur tant fosc, cada cop són més els que sabem que, l’únic remei que pot capgirar aquesta situació, és que els catalans proclamen d’una vegada definitiva la independència de Catalunya. I això darrer ho hem de fer el més aviat possible, abans de que sigui massa tard.

Tenim molta sort de que la societat civil cada vegada es va organitzant més i més. Han anat sorgint moltes associacions al nostre país, i a fora d’ell, que vetllen, informen i treballen per a que aquest pas, es faci de manera correcta. En són un exemple clar, les associacions com Ómnium Cultural, el Cercle Català de Negocis, SomEscola.cat, el Col•lectiu Emma., etc. Els partits polítics també s’han anat posant les piles i, ara, ja hi ha més d’una opció possible per si la gent vol votar a un partit independentista pel parlament; a més d’ERC: ara poden triar a Reagrupament i a Solidaritat i també, a les municipals, hi trobem les CUP. A més, jo crec que, seguint aquesta tendència, no tardarem gaire temps a veure com que a CDC i a UDC (empentats per les seves bases aclaparadores) els seus dirigents no tindran més remei que incloure el dret a incloure l’autodeterminació del catalans als seus estatuts i programes electorals.

I si sembla que encara no és suficient, darrerament han sorgit dos grans moviments més. Un és a nivell de societat civil, que és l’Assemblea Nacional Catalana i, l’altre, promogut des dels ajuntaments, es diu Municipis per la Independència. El primer té la missió d’eixamplar la base social de l’independentisme i ho fa informant als veïns de tots els pobles de Catalunya sobre els beneficis de la creació d’un nou Estat lliure, i això ho està fent a través de les seves assemblees locals. El segon és una organització formada per consistoris municipals, legalment constituïts i sobirans (vull dir que són uns “ens” plenament oficials),  que busquen i preparen els camins polítics que ens hi han de portar, … a la independència.

Ja ho veieu …, mai com fins ara s’havia vist que tanta gent es mogués per un mateix objectiu: el de la independència del nostre poble. Som gent molt diferent, sobretot ideològicament parlant. Però ara que la tenim tant a prop, la independència, el què de veritat hem de començar a preparar bé, és el què passarà el dia després de la seva proclamació. La nostra obligació és assegurar-nos de que el nou Estat sigui molt millor del què tenim ara. I el què no podem permetre, per exemple, és que ens governin polítics corruptes; per això (i com que els defectes de la condició humana no la podem canviar) ens caldran unes lleis clares que ens assegurin la regeneració política. Concretament em refereixo a: disposar d’una llei electoral més justa i equitativa, amb districtes electorals més reduïts i, per sobre de tot, llistes obertes, amb limitació dels temps dels mandats i, molt important, la restricció de l’acumulació de càrrecs, la prohibició del nepotisme, la limitació de despeses de les campanyes, la transparència en la financiació dels partits i un llarg etcètera.

I el que encara és més decisiu és la preparació del nou Estat. És imprescindible que comencem a preveure com serem el dia després de la Independència. Cal preveure com assegurarem els subministres elèctrics a les nostres empreses, igual com l’aigua, el combustible, els aliments, les connexions a la xarxa virtual, etc, a tota la població. Tot això és molt fàcil, no us preocupeu, solsament cal planificar-ho, és a dir, que no ens agafi desprevinguts.

Aquesta preparació inclou el fet de preparar-nos per guiar el nou Estat des dels seus inicis. Cal preveure i controlar el què passarà amb els subministraments de tots recursos en general. Cal que estiguem preparats, i ara sí que em refereixo al cas osonenc, empresaris i treballadors, cal que tinguem els deures fets, … i amb nota!. Des del primer moment, a la nostra comarca, la majoria de nosaltres ja hem començat a visualitzar com seran aquests nous temps. Per això seria bo que ens dediquéssim a encomanar aquesta seguretat als nostres compatriotes de la resta del país.

Ei!, no podem deixar passar aquesta oportunitat. Cal que, el nou Estat Català sigui molt millor que l’Estat Espanyol. Sinó, els nostres fills no ens ho perdonaran mai més de la vida.

Josep Ramon Soldevila, coordinador de Reagrupament Osona.

 

No hi ha Comentaris

GRAN DIADA GRANA

Ja deixem enrere el cap de setmana de la Diada. Uns dies farcits d’actes i reaccions polítiques. Abans d’endinsar-m’hi, aprofitaré per fer una mica d’història d’aquesta commemoració pel que fa a l’acte institucional de la Generalitat de Catalunya. El gran canvi en la celebració de l’11 de setembre el va instaurar  el president  Maragall. Va consistir en substituir el tronat i pujolià esmorzar al pati del tarongers, on només hi assistia la classe política catalana, per la recepció oficial al parc de la Ciutadella, completament oberta al públic i a la ciutat.

Ja fa uns anys, doncs, que la Ciutadella va esdevenir l’exitosa  protagonista de la Diada juntament amb el Fossar de les Moreres i l’estàtua de Rafael de Casanovas. Valoro positivament el canvi en la festa institucional.  Llàstima, però no va ser suficient. Aquesta obertura festiva i  popular va voler ser una espurna, tot i que tardana, per a oxigenar la classe política del seu aïllament que ja començava  afer pudor de resclosit.

Al cap dels anys, tanmateix, es constata que la regeneració de la classe política catalana no ha existit. La Ciutadella va ser una flor i no va fer primavera. Continuem en l’hivern més desolador de la nostra història democràtica. Només la “perfomance” de Ciutadans ha aportat una mica d’elixir contra l’ensopiment parlamentari, però ni brot de millors pràctiques democràtiques.

Les reaccions populars van ser les habituals en un 11 de setembre, crits de rebuig a la classe política. La gent ja no s’acontenta en entrar a la Ciutadella un cop l’any. El poble reclama canvis en els polítics, mentre ells persegueixen immutables la cadira especialment dins els llefiscosos intringulis de partit. La majoria de votants desconfia dels polítics i  dels seus partits tant per la seva endogàmcia com per la opacitat. Actualment, les organitzacions polítiques semblen més empreses de contractació que mitjans per defensar una ideologia. El tema és tan greu que en l’enquesta del CIS de les preocupacions ciutadanes la classe política apareix com la 3ra amb un 20%. (Vegeu pàg. 7, pregunta nº5 en aquest enllaç).

Ens cal substituir aquest model caduc: no volem professionals de la política; no acceptem servidors públics  mancats d’ambició i il·lusió; rebutgem una partitocràcia esclavitzant; deplorem els candidats de perfil grisament funcionarial; aboninem dels farsants panxuts que ningú els hi coneix ofici ni benefici més enllà de la política.

Per tota la sèrie de reclamacions anteriors, ahir durant la Diada, la manifestació de Reagrupament va tenir un èxit esclatant. Incomparable. Superant amb escreix les concentracions d’Esquerra i Solidaritat. Totes aquestes agrupacions també volen la Independència. Però només Reagrupament vol acabar amb la classe política actual, només RCAT exclama en veu alta: El nostre objectiu irrenunciable és la regeneració democràtica. I això lliga amb el sentiment majoritari de la ciutadania farta de la classe política actual.

Així doncs, que ningú demani fer exèrcit per la Independència amb professionals de la política que es venen per una cadira o si voldran vendre quan arribi el moment. L’esperit de lluita necessari per assolir la independència requereix un canvi de xip. No n’hi ha prou amb ser patriota, cal ser incorruptible i per ser-ho no es pot viure de la política ni voler-ne viure, ni deure favors, ni tenir draps bruts a amagar. Per la Independència necessitem un exèrict de professionals, de gent treballadora, honesta, valenta i treballadora.

Al meu entendre, a Reagrupament hi ha aquest exèrcit. Ben aviat, sortirà el vídeo de les professions que tenen els membres de la Junta Directiva i els candidats de Reagrupament: metges, jutges, pagesos, professors, taxistes, bombers… i podrem constatar la vàlua d’aquest exèrcit…

Guillem Casòliva

No hi ha Comentaris

Comunicat de la Comissió Executiva de Reagrupament Osona

Davant la conjuntura política que estem vivint darrerament al País i al si de la nostra associació, la Comissió Executiva de Reagrupament Osona, volem expressar i expressem el següent:

  1. Els valors i pilars que van fer-nos adherir a Reagrupament segueixen intactes i més vigents que mai. Recordem que eren, són i seran: 1) La defensa, el foment, la difusió i l’estudi de l’independentisme i el republicanisme en l’àmbit de Catalunya, 2) L’enfortiment de la base social de l’independentisme als Països Catalans, i 3) El debat a l’entorn de la regeneració de la vida política. Els tres queden perfectament palesos amb el lema: “Independència, democràcia i treball” i estan recollits als nostres estatuts fundacionals votats en assemblea.
  2. Reagrupament no és un objectiu en si mateix, sinó que aquests no són altres que principalment la independència i la regeneració política. En aquesta direcció es va néixer i s’ha anat creixent des del primer dia gràcies a milers de persones que han treballat i segueixen treballant desinteressadament tot deixant de banda improvisacions i/o canvis en el full de ruta establert. En aquest sentit, Reagrupament no té l’exclusivitat de cap ideologia, però continuem pensant que és l’eina per assolir els objectius marcats; més de 3500 associats pagant quota, infraestructura arreu del País, centenars d’actes realitzats, un full de ruta establert, i més d’un any i mig de feina, creiem que ho avalen.
  3. Reiterem el nostre suport i ens reafirmem en la confiança feta a la Junta Directiva Nacional en la darrera assemblea, perquè contactin, apleguin i negociïn, si és el cas, amb tothom que creguin convenient per l’assoliment de la independència de Catalunya i de la regeneració democràtica de la política del nostre país.
  4. Animem a tothom, i especialment als nostres associats, que no caiguin en el desànim ni defalliment vers la campanya d’intoxicació que impulsen determinats grups i mitjans per intentar desacreditar, eclipsar, desprestigiar i menystenir a Reagrupament. Igual que en la majoria de coordinadores, el balanç d’altes i baixes en el nostre cas també ha esta positiu. Encoratgem a tothom a continuar treballant pels veritables protagonistes: Catalunya i tots els seus ciutadans. Cal que tots els independentistes romanguem units, optimistes, il•lusionats, que no ens enemistem entre compatriotes i ens preparem per fer front comú al nostre veritable enemic.

Vic, a 12 d’agost de 2010

Comissió Executiva de Reagrupament Osona

No hi ha Comentaris

Vies per a la independència

Sense ser polític ni jurista, i donant per entès que no sóc un professional del tema, em permeto analitzar possibles vies per aconseguir la llibertat del nostre país i invitar a la resta a reflexionar-hi. Com sabem se’ns en plantegen diverses vies: referèndum d’autodeterminació a través de la reforma de la Constitución i proclamació unilateral des del nostre Parlament. La via que el Regne d’Espanya ens expulsi no la contemplo i, per tant, no cal analitzar-la.

La del referèndum. Què cal fer? Fent ús de la Llei de consultes per via de referèndum, en vigor des de l’abril, un referèndum el pot convocar el Govern, la iniciativa municipal o bé la iniciativa popular (IP); com ha estat el cas i que fa més patxoca. Des del moment que s’admeti a tràmit, la mesa del Parlament ha d’entregar a la Comissió Promotora els plecs amb els fulls de signatures. Encara que el Parlament es dissolgui per la convocatòria de les eleccions, la recollida de signatures continuarà. S’han de recollir unes 220.000 signatures (3% de la població) en el termini de sis mesos (ampliables a vuit). S’aprofitarà la Consulta de Barcelona per fer una gran recollida de signatures. Una vegada es presenten les signatures al Parlament i s’autentifiquen, el Parlament de Catalunya ha de convocar un Ple per tal de votar la convocatòria del referèndum (es necessita majoria absoluta). Aquest Ple se celebraria en la propera legislatura. Finalment, el Regne d’Espanya ha de decidir si autoritza o no el referèndum.

Petits contratemps. Això és de cara la propera legislatura i, tot i desconèixer quin serà el mapa de l’hemicicle, semblen clares un parell de coses: el tripartit baixa i CiU puja. Això significa que els que més suport donen a la IP E(RC), és possible que perdin diputats i que els que en tindran més (CiU), a través dels seus dirigents ja s’han esmerçat en deixar clar que ells no estan per aquestes coses. Quant  i quin suport tindria a la IP? Recordo que es necessita majoria absoluta.

Posem pel cas que això tira endavant, que hem reunit les signatures, els convergents canvien d’opinió i E(RC) no baixa; endavant amb l’article-ficció. No descobreixo la sopa d’all en dir que hi hauria menys d’un 89% de suport, i dic 89%, perquè és el suport que va tenir un tal estatut(et). Amb la IP, amb un suport menor que un tal estatut(et), ens n’anem cap a Madrid a demanar-los permís. Deixant de banda el Pla Ibarretxe que hom sap com va acabar, si per la reforma d’una llei orgànica espanyola amb el suport del 89% del Parlament no se n’han sortit, qui creu que amb menys suport el Regne d’Espanya li semblarà bé?

Suposem que el Govern, perquè el poble li ho ha demanat, demana la reforma de la constitució espanyola. El Parlament hauria d’aprovar, per majoria altra vegada, que vol demanar-ho al Congreso de los Diputados. Arriba la demanda del Parlament a Madrid i, en aquest moment, comença un procés de reforma que necessita que hi estiguin d’acord dues terceres parts de les Cortes espanyoles (234 diputats de 350) i dues terceres parts més del Senat. En cas que s’avinguin a la reforma constitucional –em permetreu que digui que és inimaginable- aleshores es dissolen les Cortes, es fan eleccions, els nous diputats i senadors han d’aprovar la reforma per, sorpresa!, dues terceres parts més i llavors cal un referèndum d’àmbit espanyol per ratificar-ho.

En cas que tot això passés –gràcies per tot senyor Spielberg- i entrés en vigor la reforma constitucional, el Parlament de Catalunya, o els ciutadans si és una IP, podrien demanar de fer un referèndum d’autodeterminació i sant tornem-hi!, recollir firmes, aprovació per majoria del Parlament, autorització del govern veí i celebració del referèndum.

Uf! si que hem arribat lluny! Un cop s’ha fet tot això, podem fer el referèndum i -sorpresa-  guanyar-lo o perdre’l, com és obvi. Sembla una broma, però no ho és! Per cert, em deixava la darrera notícia sobre el tema i que la llegia posteriorment a la redacció d’aquestes línies: “la interpretació dels magistrats del TC sobre l’estatut impedeix la convocatòria de referèndums”.

Però hi ha una altra via infinitament més senzilla. Declaració unilateral a través del Parlament. S’agafen unes eleccions, es presenta una candidatura transversal d’ampli aspecte que prioritzi la independència, regeneració democràtica i treball (us sona?) i, quan es té la majoria absoluta dels diputats (68) del Parlament, es declara unilateralment la independència de Catalunya. Es cerquen suports a EUA i Brussel·les i empara. Un cop s’ha pres la decisió i es té l’estat propi, es convoca un referèndum de ratificació que, amb el suport institucional i internacional, segurament es guanyaria per àmplia majoria.

No hi ha vies sinó la via; i és amb la que cal que treballem tots per aconseguir-la: declaració unilateral, i no permetre que ens prenguin el pèl, que ja som prou madurs. Contra l’estatut(et) i sentència, Constitució Catalana i independència.

Carles Costa

Article publica a osonacomarca el 15/07/10

No hi ha Comentaris

Trenquem els tòpics (1)

Quan parlem d’independència sovint la gent ens parla d’un seguit d’excuses o pors, altrament dit tòpics, pensant que la independència és una utopia, un somni, una cosa irrealitzable. Doncs no. Alguns d’aquests tòpics, potser els més freqüents són: 1) Hi haurà boicot; 2) Trauran els tancs; 3) No ens la donaran; 4) La independència ha de venir de l’esquerra; 5) Només ho volem els catalans; 6) És de quatre que no tenen ni dos dits de front; i 7) No és possible. Aquí teniu 4 paràgrafs per davant per intentar trencar-ne alguns.

Hi haurà boicot. El precedent que tothom utilitza, és el del cava. Val a dir que el boicot del 2005 va fer caure l’exportació del cava català al regne d’Espanya un 6,5%; acompanyat, però, d’un increment de l’exportació internacional d’un 6%. Des de que vivim en un món globalitzat, el pastís ja no és Espanya com quan hi havia la pesseta i podia fer ús dels aranzels, sinó el món. Per què fer negoci amb 45 milions d’habitants podent-lo fer amb quasi set mil? Per què fer-lo amb un país amb un alt índex de morositat i amb dificultats econòmiques podent-lo fer amb economies creixents com l’índia o la xinesa? Si Catalunya té un producte amb una gran relació qualitat-preu, qui creu que els espanyols s’arriscaran a comprar més barat i pitjor, o igual de bo però més car? Que la pela és la pela…, i els espanyols seguiran comprant els nostres bons productes.

Trauran els tancs. Pensem quin seria el cost de treure’ls; no per nosaltres, sinó per a ells. La Unió Europea no permetria una guerra dins els seu territori, com tampoc ho permetria els EUA ni cap país desenvolupat i democràtic. A mitjà termini, suposaria l’expulsió de la UE i, tenint en compte que sense ella ni les seves subvencions Espanya no pot viure, no sembla gaire factible. Per altra banda, el cost d’una intervenció militar seria superior a la de mantenir la situació actual; i si ara les passen magres…Però no només és això. Imagineu què passaria a la borsa de Madrid. Automàticament es desplomaria i perdria el capital de mils d’inversors, fent d’Espanya un país empobrit. Com el mateix boicot que farien la quantitat de multinacionals que hi ha a l’estat espanyol. Imagino part de les empreses franceses, angleses, americanes i japoneses fugint d’un estat en conflicte tot destruint, així, riquesa i empobrint encara més Espanya.

No ens la donaran. En aquest cas em remeto a una paraules del Canonge de Vic, Jaume Collell, que diuen “El dret a poder viure, no es compra ni es ven. Poble que mereix ser lliure, si no li ho donen, s’ho pren”. I la independència funciona d’aquesta manera. No l’hem de demanar, de la mateixa manera que quan molts vàrem marxar de casa. Senzillament, un dia ens vàrem adonar que ens havíem fet grans, que volíem fer la nostra vida, i/o que la casa se’ns havia fet petita. No us imagino, i perdoneu-me, sent madurs i majors d’edat, demanant permís als pares per prendre la determinació i, en cas que fos així, fer-se enrere si la resposta no fos l’esperada. I segurament si abans de prendre la decisió hi havia “conflictes”, es devien acabar quan us vàreu emancipar, i ara gaudiu, la majoria, d’una cordial relació. Per cert, i per cloure la metàfora, no oblideu que el Regne d’Espanya mai ha sigut casa nostra.

La independència ha de venir de l’esquerra. També és fals, i diversos estudis així ho corroboren. Segons un estudi del Cercle d’Estudis Sobiranistes del 2008, tenim que un 84,7% de simpatitzants d’E(RC) n’estan a favor, 50,2% de CiU, 31,8% d’ICV, 22,6% del PSC-PSOE, 13,5% PP. Vaig molt enllà? Observem el darrer que ha fet el Periódico de Catalunya el aquest mes de juny: tenim que un 94,2% de simpatitzants d’E(RC) n’estan a favor, 56,5% de CiU, 37,1% de ICV, 35,2% del PSC-PSOE, 10,0% PP. Sí, on hi ha més majories entre els simpatitzants de cada partit, són els d’esquerres, però no oblidem l’electorat de cadascun. Quants vots sumarien les esquerres per separat i les dretes per separat? No sembla que hagi de venir únicament i exclusiva de les esquerres.

Deixo per un article posterior els altres tres tòpics, però sigui dit per endavant, que la independència és per a tots, amb tots, amb l’ajuda de tothom, necessària, viable i urgent. I depèn únicament i exclusiva de la nostra voluntat.

Carles Costa

Article publica a osona.com el 28/06/10

No hi ha Comentaris

Fart de lamentacions: el futur és nostre

Creia poder-me’n estar, però no ha estat així. Demano disculpes. I ja veureu que he tardat dies i he deixat refredar algun dels temes, però els últims esdeveniments ocorreguts m’hi obliguen, i em sembla tot tan clarivident i tan insultant que…

Crec que tots som conscients que estem davant del govern més espanyolista que mai hem tingut; tant és així, que fins i tot gosa homenatjar un franquista. Ep!, màxim respecte pels difunts, però valorar únicament i exclusiva la labor al capdavant d’una gran organització, de la mateixa manera que quan es jutja algú per un sol fet negatiu, no està bé. I el fet de tenir uns funerals d’estat i capella ardent on, s’hi hagués estat per ell, potser no hauria existit pel que simbolitzava… passa de broma de mal gust i més aviat és insultant. Com també ho és el fet de donar la creu de Sant Jordi al cap de la casa reial…

Com també només pot passar aquí, això del Tribunal Constitucional. I estic fart de lamentacions per part de molts catalans. És molt senzill d’entendre. A casa, quan érem petits i volíem fer una cosa i no ens deixaven, s’alçava la veu del pare o de la mare i ens deia “mentre visquis a casa faràs el que jo et digui!”. I quina solució teníem si no ens agradaven les normes de casa? Doncs tant senzill com marxar-ne, i no per això llavors deixàvem de tenir-hi una bona relació, oi? Potser, aleshores, fins i tot millor. En el cas del TC i l’estatut(et) és una cosa semblant. L’estatut(et), agradi o no, és una llei espanyola. I les lleis espanyoles no les fem a Catalunya, no, no, no; es fan a Madrid. Les regles són fàcils, oi? “Voleu un estatut? Doncs serà el que diguin els pares”, “mentre visquis a casa”. Per tant, ara no s’hi val a queixar-se i lamentar-se, perquè varem acceptar les normes. Ja havíem de saber quines eren les regles del joc, i si no ens agradaven, doncs no jugar-hi, com ja vàrem fer molts. On s’és vist que un país es posi amb el tribunal superior d’un altre? Per quina raó hem d’anar a la capital de l’estat veí a dir-los com han de fer les coses? Que gosaríem fer el mateix amb una llei de, per exemple, Alemanya? L’estatut(et), insisteixo, és una llei espanyola, i els espanyols, fan únicament el que els pertoca. I si no ens agrada (pel que percebo, sembla que no) només cal fer una cosa molt senzilla: marxar; independitzar-nos.

És per això que no vull un estatut, sinó una constitució; la constitució catalana. I cada vegada és més a prop. I com que no volem perdre el temps amb el que fan els espanyols (com de la mateixa manera no perdem el temps amb el que fan els portuguesos), a Reagrupament ens dediquem a construir el nostre futur, tot i que declarar la independència d’un país no és cosa fàcil i s’ha de fer amb seny, rigor, seriositat i generositat. Creiem que garantint la separació dels poders de l’Estat mitjançant una llei electoral que acosti electes i electors, l’aprovació de mecanismes de control efectiu sobre el poder executiu i la total independència d’un poder judicial al servei de la societat anirem molt millor. Com també creiem que els representants al Parlament ho han de ser per sufragi universal i per elecció uninominal en districtes electorals reduïts, atenent a criteris d’organització territorial i de proporcionalitat. Ens agradaria que el poder judicial (el de Catalunya, que és el que ens pertoca), per exemple, gaudís de plena independència de la resta de poders; que les donacions als partits polítics fossin escrupolosament públiques; que les donacions dels particulars i les entitats no poguessin superar el 30% del pressupost anual del partit; també que els partits haguessin de presentar el balanç econòmic de la campanya electoral, (incloent-hi totes les donacions dineràries i en espècies); que hi hagués les tant desitjades llistes obertes, i moltes més coses que aquí no cabrien…

Aquests només són alguns dels nostres desitjos que podeu trobar al document “Organitzant el nostre futur lliure” que us podeu baixar de la web nacional. Tot i ser els nostres, creiem que són compartits per molta gent, i que val molt la pena trencar amb aquesta dinàmica entaforada dels nostres polítics, i tirar endavant. Oblidar-se de les lleis espanyoles que es fan a Madrid (insisteixo amb l’estatut(et)), marxar d’una casa que mai ha estat la nostra i regenerar radicalment la política i la democràcia per tornar a ser el que ens mereixem i deixar de sentir vergonya del que hi ha.

Carles Costa

Article publicat a osonacomarca el 27/05/10

No hi ha Comentaris

Arguments per la independència

La premissa és clara. Cal fer el màxim de presentacions arreu del territori per donar a conèixer més i més la nostra associació. I sota aquesta mateixa, aquests dies he intentat recopilar informació per fer una presentació més o menys digne per il•lustrar –si més no intentar-ho– on som i cap a on anem si ho volem; cercar, organitzar, i presentar. No cal ser investigador ni treballar a la CIA per observar que la xarxa és un gran recurs -que sovint no el sabem utilitzar- on hi podem trobar tota la informació que ens fa falta.

I després de la recerca, si us sóc sincer, no sé si he trobat més arguments a favor de no pertànyer a Espanya concretament, que a favor de tenir un estat propi. M’explico. He intentat fer la següent reflexió “Per què marxar d’Espanya, no és un gran país?”, que en definitiva, és el que creuen –crec equivocadament- molts dels que ens hem d’esmerçar a convèncer de la necessitat i viabilitat d’una Catalunya independent.

I amb aquest ànim, vaig trobar, a través d’un gran article d’Agustí Bordas, l’informe The Global Competitiveness Report 2009–2010 del World Economic Forum. Aquest és un informe on la gent, suposo que més empresaris que no pas no empresaris, miren fil per randa a l’hora de decidir a quin país del món se’n van a muntar un negoci, fer estudis o conferències… L’informe, que si no m’erro és bianual, hi ha treballat és el prestigiós economista Xavier Sala i Martín i pretén elaborar una sèrie de rànquings entre 133 països d’arreu del món per saber com són en funció d’algunes variables.

És així com, per exemple, ara que està tant de moda, em disposo a cercar la independència judicial. Després de passar el top 10 i alertar-me que Spain (perquè l’informe de 492 pàgines és en anglès) no hi és, vaig tirant avall, avall… avall, avall, fins a arribar a la 60a posició, just darrera de Nigèria. Però fixem-nos en altres variables: confiança pública en els polítics, 50a; favoritisme en les decisions dels funcionaris governamentals, 46a; malbaratament de la despesa pública, 49a; transparència en les polítiques de govern, 80a; qualitat de les infraestructures globals, 28a; deute públic, 85a; qualitat de l’educació primària, 72a; despesa en educació, 72a; nombre de procediments per iniciar un negoci i dies, 10 i 47 respectivament; facilitat d’accés al préstec, 71a; col•laboració empresa i universitat en R+D, 49a… i així fins a un centenar de variables.

Deixant de banda el sentiment de pertinença nacional, qui pot voler formar part d’això podent estar molt millor? Però tranquils, que no tot està perdut. Perquè quan siguem independents, tindrem el merescut respecte internacional, disposarem d’un seient a les Nacions Unides, augmentarem el nostre nivell de vida, podrem prendre les nostres pròpies decisions polítiques, podrem impulsar el sistema català de valors: treball, esforç, estalvi, risc, iniciativa, l’esperit d’emprenedor i la innovació… Però no s’acabarà aquí. Podrem recaptar els nostres impostos i fer-ne el que vulguem, podrem fer inversions on ho creiem oportú, podrem impulsar una justícia eficient i eficaç, tindrem competències en ports, aeroports i immigració. També ens podrem convertir en la porta d’Àsia, podrem ser el quart estat en renda per càpita a la UE, invertir en educació, recerca i desenvolupament per ser capdavanters… No haurem de demanar signatures per tenir seleccions esportives, ni demanar poder parlar català al Parlament europeu… I el més bonic és que només depèn de nosaltres i de la nostra voluntat.

Ja em direu què escolliu. I no fa falta sentir-se de cap manera per veure-ho així, ja veieu que no he entrat amb temes sentimentals o “a tocar la fibra”. Com bé deia aquell, una vegada que vaig anar a la consulta: “qui no sigui independentista …”. De nosaltres només depèn que properament els senyors del World Economic Forum ens puguin avaluar.

Carles Costa

Article publicat a osona.com el 22/05/10

No hi ha Comentaris

Un somni possible

Parlar avui d’independència no és ja només un somni, gràcies, en part, a les aportacions intel·lectuals de persones com Salvador Cardús, que acaba de publicar El camí de la independència, un llibre dedicat sobretot als que encara dubten i no veuen possible  una Catalunya independent.

L’independentisme ha anat creixent de manera notable.  L’esclat d’Arenys de Munt ens va ensenyar que tot era possible, i que s’havia iniciat un camí de no retorn, una falsa drecera, segons algun notable espanyolista. L’independentisme, avui, s’expressa amb gran maduresa i abasta tots els camps, des de l’econòmic o l’esportiu, fins al tecnològic, empresarial i artístic. Cardús comença fent un repàs històric dels esdeveniments que van dels primers governs de CiU als tripartits. Pujol va construir des del no-res una sèrie d’eines bàsiques, com TV3, la immersió lingüística a les escoles, la policia, etc., però no va saltar la tanca, i va quedar atrapat dins d’una brega estèril, per anar esgarrapant engrunes, i de passada va anar augmentant els recels entre espanyols i catalans.

Aquesta manca d’horitzó polític va propiciar la formació del tripartit, l’any 2003, quan una ERC pletòrica semblava que posaria el rumb cap a la plenitud nacional. Però aviat es va veure que el nou estatut d’autonomia, l’obra magna del tripartit, quedava molt lluny del que en principi s’havien imaginat els seus impulsors. A part d’això, el llarg debat parlamentari de redacció i aprovació del nou estatut va suposar una erosió dramàtica del clima polític català, tot i el brindis final, que va continuar a Espanya amb la vergonya afegida de les esmenes presentades pel PSOE i els seus amics catalanistes.

Segons Cardús, davant la deteriorada situació actual, el país ha de prendre una opció. La proposta dels socialistes catalans, d’una Espanya plurinacional o federal, s’ha demostrat impossible perquè cap espanyol no la vol. Si tot continua com fins ara, tindrem un estatut laminat que a mitjan termini ens portarà a la dissolució com a nació. Ens queda la tercera via, no provada, de la independència, una opció madura, radicalment democràtica, ambiciosa i generosa, l’única que ens projecta cap a un futur de plenitud i que pot salvar la nostra dignitat nacional.

Conclou Cardús que això només depèn de nosaltres, perquè la independència es proclama, no es demana. El concepte d’un estat independent és universalment entès per tothom, perquè és la forma d’organització natural dels països, arreu del món. A mitjan termini, s’iniciaria una relació cordial entre els quatre estats peninsulars (Euskadi, Catalunya, Espanya i Portugal), que fins ara ha estat impossible. La independència garantiria un pensament positiu i ens estimularia a dedicar tota l’energia a construir el país. Podríem demostrar al món que som capaços de l’excel·lència. Catalunya, al llarg de la història, ha estat capdavantera en molts aspectes, que van des de tenir el primer parlament d’Europa a crear una festa popular dedicada al llibre i a la cultura que ha pres una dimensió internacional, com és la diada de sant Jordi. Tindríem l’oportunitat de crear un nou estat sense alguns dels defectes que corsequen els estats actuals.

L’autor remarca, finalment, que el principal obstacle és la nostra resistència mental, amarada d’una por atàvica que encara ens fa creure que Espanya tornaria a ocupar militarment Catalunya. Cal fer un senzill exercici d’imaginació per veure que això, avui, a Europa és impossible. El llibre acaba amb un recull d’articles publicats a l’Avui i a La Vanguardia entre el 2005 i el 2009, on l’autor va desgranant el seu pensament a través dels  comentaris sobre l’actualitat del moment. En definitiva, es tracta d’un llibre molt recomanable.

Joaquim Cabanas

No hi ha Comentaris

De l’eufòria blaugrana a la tragèdia polonesa

Sempre que el Barça guanya un partit, i encara més si és contra el Madrid, als pobles i ciutats catalanes es desferma una sana eufòria col·lectiva. La gent jove surt al carrer i se senten petards, cridòries d’alegria, botzinades llargues i festeigs com si de cop hagués esclatat la Festa Major a tot arreu. El seny s’enterra i regna la rauxa. Fins i tot s’animen de valent els comentaris aprovadors a les notícies dels diaris digitals, i hi intervenen catalans d’aquí i d’altres que viuen a l’estranger, en països distants. Aquests internautes aprofiten l’avinentesa per confessar la seva alegria melangiosa, pel fet de ser lluny i no poder-ho celebrar amb la gent de casa. N’hi ha que de seguida fan referència als èxits esportius del millor equip del món i, paral·lelament, es lamenten de la decadència política i econòmica que castiga el país.

Realment, quin contrast, oi? Des del punt de vista futbolístic no tenim fronteres, ni límits, ni contrincants que ens facin ombra. La nostra autoestima popular es referma amb cada victòria guanyada amb tota la dignitat i el bon joc que ningú ens pot discutir. Una sonora clatellada a la immensa supèrbia madridista i madrilenya, que se’n fa creus com si fos impossible que ells poguessin perdre alguna cosa… El Barça, com a element nacional diferenciador; el Barça, com a factor compensatori de les frustracions polítiques que ens genera l’Espanya de sempre i l’àmbit polític català, tan esquifit, tan curt de vista,  que sobreviu com pot, cada cop més acorralat en un atzucac. El Barça, com a element aglutinador d’un sentiment nacional que van adoptant els nous catalans de tots els colors i tots els orígens, perquè l’alegria és encomanadissa i no fa distincions inútils. El Barça ens regala una presència internacional immillorable, encara que des de fora només vegin un grandíssim equip, mentre resta inconegut el país, la nació catalana, amagada sota les faldilles d’un estat que no tolera que apareguem com el que som. Quina immensa gasiveria, l’espanyola, que s’entesta a no deixar-nos ser qui som…! No us sembla intolerable que això pugui passar en ple segle XXI, quan Europa s’omple la boca de llibertats i drets col·lectius plenament reconeguts?

El professor d’història de les idees Isaiah Berlin, de procedència letona i formació anglòfona, deia que “en el cas del nacionalisme, la pitjor opció és la simplificació, el tòpic reduccionista i la voluntat d’amagar fets o desentendre-se’n”. També se sorprenia i es lamentava del fet que, des del s. XIX fins ara, “ningú pensava que el nacionalisme podria dominar el darrer terç del s. XX fins a tal punt que pocs moviments tindrien cap oportunitat d’èxit llevat que anessin de bracet amb l’alliberament nacional. Curiosa ceguesa…” Si hem parlat del Barça i de la seva innegable funció social d’identificació catalana, una fatalitat ocorreguda el mateix dissabte ens porta una altra notícia vinculada amb el nacionalisme, però en aquest cas ben tràgica, sobre unes ferides històriques diferents de les nostres, degudes a la confrontació entre el socialisme rus, responsable de la massacre de 22.000 polonesos l’any 1940 al bosc de Kathyn, que tot just els russos d’ara estan disposats a reconèixer i a homenatjar-ne les víctimes quan, per males passades fosques de la història, l’homenatge previst ha motivat la mort en accident d’un centenar de polonesos, el president inclòs, el dia que viatjaven al lloc dels fets. Per desgràcia, ara com llavors, han mort les persones més rellevants de les institucions poloneses. Sovint la història dels pobles és injustament dramàtica…

Retornem a les sàvies paraules del professor Berlin: “Qui ignora el poder explosiu de les ferides espirituals no guarides, sigui quin sigui l’origen, i la imatge de la nació com una comunitat dels vius i dels morts i dels que encara no han nascut, manifesta una profunda incomprensió de la realitat social, per lúcid que pugui ser en altres qüestions”. Tard o d’hora, les antigues ferides rebroten amb força renovada perquè, com deia Horkheimer, “l’amor al poble i al país ha estat , d’ençà de la Il·lustració, la manera a través de la qual s’han fet conscients els interessos comuns sobreindividuals”. Sortosament, la societat catalana va manifestant cada cop amb menys por la seva voluntat de ser, a través de les consultes populars que l’esperit d’Arenys de Munt va desvetllar. Ho fa de manera serena i segura, amb una maduresa democràtica indiscutible, mentre la partitocràcia miop continua fent el sord, concentrada en la contemplació del seu propi melic. Per sort, aviat, a les eleccions de la tardor tindrem ocasió de donar-los una lliçó en clau de país. Llavors ens farem sentir…

Pilar Font

Article publica a El 9 nou el 16/04/10

No hi ha Comentaris