Arxiu categoria Articles opinió

Maneres de fer i de dir

La carrera ha començat, i la maquinària dels partits clàssics ja es posa a rutllar; els cops de colze són a l’ordre del dia. Malauradament, s’ha entrat  en la lògica del “tot s’hi val” per veure si es pot arreplegar alguna cosa, o no perdre el poc que es té. Tinc la sensació que, políticament parlant, en aquest temps de crisi, la coneguda marca sueca de mobles farà negoci venent cadires a preus baixos i, contra nosaltres, les crítiques destructives,  les calúmnies, punyalades i d’altres, vénen i vindran, com diria el mestre Llach, del nord, del sud, de terra endins i de mar enllà. Però, com també canta seguidament, a nosaltres “no ens mena cap bandera que no es digui llibertat”. I és per això que hem de treballar i treballarem deixant de banda la resta.

Si bé les patacades que vénen del nord, del sud i de mar enllà ja ens les esperem, les més doloroses solen ser les de terra endins. Sovint se’ns recorda allò de “qui calla consent”, però a mi m’agrada més aquesta altra: “és bo saber callar, fins que és l’hora de parlar”. Reagrupament té una missió que és molt seriosa, important, difícil, molt laboriosa, i que mai ningú abans s’havia volgut prendre amb aquesta determinació, ànim i fermesa. Juguem en camp contrari i en territori sovint hostil, però hem de creure en les nostres possibilitats, que, per altra banda, molts s’esmercen a amagar o manipular i realment són més de les que a la gent ens deixen percebre.

Com us deia, “és bo saber callar, fins que és l’hora de parlar”. Reagrupament i la gent que en formem part, treballem incansablement, altruistament i sense remuneració perquè tots plegats, tots, puguem viure molt millor. Treballem per la independència de Catalunya, per la regeneració democràtica, i, com us deia, no és fàcil, sinó molt laboriós. És per tot això que no tenim temps de respondre crítiques destructives, calúmnies, punyalades i tantes altres coses que han vingut i que vindran.  Per altra banda, no cal ficar-se en un laboratori per fer un experiment amb totes elles i  un estenedor per veure que no s’hi aguantarien ni amb pinces perquè, o bé són falses, o bé cauen pel seu propi pes. Una de les que em fa més gràcia és aquesta que diuen que a Reagrupament no hi ha democràcia, quan, per exemple, el mínim suport que van tenir les votacions dels passat dia 21 a l’Assemblea, va ser del 90%. Però siguem seriosos i no perdem el temps en aquestes coses ni malgastem línies perquè, com us deia, sí que parlem quan s’ha de parlar. I de manera clara, contundent i amb fermesa. La Constitució Catalana que hem redactat n’és un exemple, i el document Organitzant el nostre futur lliure, que és el nostre full de ruta, n’és un altre. Com també ho són tots els actes oberts a tothom que organitzem arreu del territori fent pedagogia a favor de la causa de qualsevol persona que aspiri a viure millor. I ho duem a terme amb debats, tertúlies, xerrades, conferències i sopars, i també amb les trobades mensuals de coordinadors territorials amb la Junta Nacional, cosa que demostra la possibilitat de participar directament amb el projecte. Aquestes són i han de ser les nostres paraules i les que us hem de fer arribar a tots i totes pels mitjans que puguem, perquè la cita amb la història és a la cantonada i no tenim temps per perdre en altres coses. A tots aquells que això no els sembli bé, fantàstic, que proposin una cosa millor, més directa, més seriosa i més ràpida, i potser ens en sortirem abans i millor. Però, ai las!, de totes les etzibades que ens arriben per totes bandes, no hem rebut cap alternativa millor. Em temo molt que amb l’argument de la independència, molts cerquen la seva dependència… En definitiva, però, per a tots aquells que es vulguin dedicar a la política professionalment, també els convé Reagrupament perquè, quan abans tinguem l’Estat propi, abans hi tornaran a haver més seients buits a punt per ser presos, esperem i desitgem, no per culs sedentaris.

Però aquesta missió no la podem dur a bon port sols. D’ara fins a les eleccions – que ningú sap quan seran – hem de fer encara molts més actes, explicar el nostre projecte, convèncer  la gent, i donar-los arguments perquè en convencin d’altres. Vaja, que tenim molta feina per fer i no és gens fàcil… però tots junts, si volem i ens hi esforcem, ens en sortirem. No perdeu l’oportunitat d’explicar el perquè del sí a les consultes populars, d’explicar arguments econòmics, democràtics, culturals i de tota mena per optar per la llibertat; que no ens quedi res al tinter o aquella recança de “si li hagués pogut dir allò, ara ell seria un altre independentista”. Com diu el títol de la conferència que ens oferirà el doctor  en sociologia Salvador Cardús el proper dia 20 d’abril a Vic: “Tenim país, volem futur. El camí és la independència”. I és per a tots, i amb l’esforç de tots.

Carles Costa

Article publica a osonacomarca el 15/04/10

No hi ha Comentaris

L’estand de Reagrupament

Dilluns passat va tornar la calma als carrers de Vic. S’havia acabat el Mercat del Ram, i els operaris s’afanyaren a desmuntar els estands. Un any més, aquesta fira tan vigatana ha permès que els comerciants hagin mostrat amablement els seus productes als possibles clients que s’atansaven a la seva parada, i d’aquí a pocs dies podran valorar si l’esforç realitzat ha valgut la pena o no.

Reagrupament Osona aquest any també ha muntat la seva paradeta. Hem tingut l’oportunitat d’oferir el nostre producte als “possibles clients”. I quina mercaderia podem oferir que no puguin oferir els altres, us podeu preguntar…. En el nostre cas, es tracta d’arguments. No són només els llibres que portem, ni els adhesius, ni globus, ni cava (encara que sigui el de la Independència Catalana). Els reagrupats que estàvem a l’altra banda de la taula parlàvem i debatíem mentre mostràvem els nostres millors dots comercials. Intentàvem convèncer la diversitat de visitants, amb arguments, de la necessitat imperiosa i urgent que té el nostre poble de constituir-se en un estat propi, i de la total viabilitat d’aquest objectiu. En aquesta ocasió, però, disposàvem d’una arma immillorable: la Constitució catalana. Sí, senyors, ja tenim Constitució (i, per cert, ràpidament es van esgotar els exemplars de què disposàvem). Una constitució redactada precisament a Vic el proppassat dia 10 de març i que, esperem-ho, ben aviat haurà de derogar la Constitució del Regne d’Espanya, redactada molt lluny d’aquí, el 1978, i que és la que és vigent actualment al nostre territori. Amb armes pròpies com aquesta és molt fàcil de convèncer els clients.

Però també ens va anar bé per a desfer alguns malentesos que ens atribuïen, sobretot la competència (en el món mercantil es fa molt, això). Vàrem tenir l’oportunitat de recordar que nosaltres,  Reagrupament Independentista, no som un partit: som una associació. Una associació que té com a objectiu primer la defensa, el foment, la difusió i l’estudi de l’independentisme i el republicanisme en l’àmbit de Catalunya, i que el dia que els catalans disposem d’un estat propi, ràpidament ens dissoldrem com a moviment sociopolític. Una altra equivocació habitual que volíem esbandir era la idea aquesta que volem ocupar l’espai polític que hi ha lliure al centre dreta d’ERC. No és certa aquesta percepció. La nostra associació és transversal: nosaltres volem que tant la gent d’esquerra, la de centre com la de dretes, com també els que es queden a casa, si són independentistes, siguin de la tendència ideològica que siguin, ens posem d’acord per alliberar el nostre poble donant suport a una llista transversal per la independència a les properes eleccions.

Jo sóc dels que crec que, si tots els independentistes ens poséssim d’acord (el nexe comú és evident), podríem assolir ben aviat el nostre objectiu. Aleshores, nosaltres, els reagrupats, ens retirarem i deixarem la política als polítics. Després que els diputats del Parlament de Catalunya hagin proclamat la nostra independència i, després que s’hagi aprovat en referèndum la Constitució de Catalunya, aleshores els partits polítics (els liberals, els conservadors o els que siguin) que elegeixin els catalans lliures, podran decidir el nostre futur, amb l’avantatge afegit que disposaran de molts més recursos (els nostres, els mateixos que té qualsevol altre estat del món) per a assignar-los on creguin que és més adient. Mentrestant, però, per arribar a la nostra fita ens cal anar sumant gent diversa al nostre projecte, perquè la societat catalana és plural i ens cal aglutinar el màxim aquesta gran diversitat: joves i grans, empresaris i treballadors, intel•lectuals i artistes, gent de poble i de ciutat, ajudeu-nos a fer pinya per aixecar el nostre país i projectar-lo internacionalment com un estat nou de trinca que s’incorpora  al conjunt de les nacions lliures del món.

Josep-Ramon Soldevila

No hi ha Comentaris

Braveheart

- Fills d’Escòcia, sóc William Wallace.
- [...] Heu vingut a lluitar com a homes lliures, i homes lliures sou. Què fareu sense llibertat? Lluitareu?
- No!… contra això, no! Fugirem, i viurem.
- Lluiteu i pot ser que moriu; fugiu, i viureu, almenys un temps, i en morir al vostre llit, d’aquí a molts anys, no estareu disposats a canviar tots els dies des d’avui fins aleshores, per una oportunitat, només per una oportunitat, de tornar aquí i dir als nostres enemics que POT SER QUE ENS PRENGUIN LA VIDA, PERÒ MAI NO ENS PRENDRAN LA LLIBERTAT!

A molts independentistes se’ns posa la pell de gallina en sentir aquestes paraules… Aquest és el discurs que William Wallace va dir al seu exèrcit escocès abans d’emprendre la batalla de Falkirk en la molt aconsellable pel•lícula de Mel Gibson Braveheart. Si avui es fes una pel•lícula sobre, posem per cas, el Timbaler del Bruc, o fóssim en ple segle XIII o XIV, aquest diàleg tindria tot el sentit si en comptes d’Escòcia parléssim de Catalunya.

Però els temps canvien, i ara ja no ens n’anem a fer la guerra a la muntanya amb cavalls, llances, faldilles i la cara pintada, sinó que tenim altres armes, i una s’anomena democràcia. Està greument ferida, ja ho sé, però encara no ha mort ni, pel bé de tots, val més que no ho faci; però ha de canviar, sí, així com també els que l’abanderen dient que fan política.

D’ara fins les properes eleccions que es faran previsiblement a la tardor, és la crida que hem de fer a tots els catalans i catalanes que vulguin ser lliures. D’ençà d’un temps, la batalla ha començat, i hem de lluitar com a homes i dones lliures que som. Què farem sense llibertat? No res podem fer sense tenir-la i gaudir-la, i ningú ens la regalarà, perquè és una cosa que, senzillament, es pren i es defensa. I som els catalans qui tenim el deure i l’obligació de prendre-la i, un cop obtinguda, defensar-la com un dels nostres béns més preuats.

És per això que d’ara fins als propers plebiscits hem de córrer una cursa de velocitat. M’agradaria dir-vos que seran 100 m llisos, però us mentiria, i fóra millor que us digués que seran 100 m tanca, perquè de traves no ens en faltaran i s’esmerçaran  a posar-nos-en per tal que no avancem. Passats aquests primers plebiscits, ja tindrem temps de fer la cursa de fons, però ara toca córrer, lluitar, esprintar… cap a la llibertat. Atesa la importància moral i històrica dels moments que estem vivint, tots els que anhelem la nostra llibertat, durant aquests mesos que teòricament queden, hem de fer pedagogia sobre la independència a tots aquells que ens trobem pel carrer i esforçar-nos per fer-nos entendre, donar-los arguments sobre la necessitat i de la viabilitat de la independència. Aquesta ha deixat de ser una cosa purament sentimental i ja és una qüestió de pura supervivència per a uns i altres.

Catalans i catalanes, com totes les altres nacions que han esdevingut lliures, si volem i ens hi esforcem, estem a punt de fer història; no defallim! Tots plegats hi tenim una cita, i no hi podem faltar. Hem tingut diversos moments al llarg de la història, i aquesta ha de ser la definitiva, perquè potser no tindrem més oportunitats.

Tornant a Braveheart, anys més tard de la condemna, tortura i decapitació del patriota escocès, Eduard I d’Anglaterra mor i el succeeix Eduard II; un temps més enllà, Robert Bruce esdevé rei d’Escòcia i ha de retre vassallatge a Eduard II. En comptes d’això, però, decideix emular  Wallace i lluitar. A la batalla de Bannockburn, tot i essent menys, venç a l’exèrcit anglès. Escòcia fou lliure. El 2010 els catalans tenim la nostra pròpia batalla i cita amb la història, però aquesta vegada a les urnes. Igual que ells, som menys i ens enfrontem a un enemic – no pas un adversari – poderós, però amb més il•lusió i convenciment. Catalunya serà lliure.

Carles Costa

Article publicat a osona.com el 07/04/10

No hi ha Comentaris

Rcat: què i per a qui

“Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí!”. No està malament començar un article d’opinió emulant la frase història que digué Josep Terradellas en tornar de l’exili. I és que fa un parell de divendres, tots els associats i associades a Reagrupament hem rebut el document “Organitzant el nostre futur lliure”, que hi consta el que haurà de defensar la candidatura transversal, amb ànim de regenerar la política i declarar la independència de Catalunya unilateralment des del nostre Parlament, que es presentarà a les properes eleccions.

Com deia el conegut anunci argentí del refresc: “Para los gordos, para los flacos, para los altos, para los bajos, para los que ríen, para los optimistas, para los pesimistas, para los que juegan, para las familias, para los reyes, para los magos, para los responsables, para los comprometidos, para los náufragos, para los de allí, para los que trabajan, para los de aquí, para los románticos, para los que te quieren, para los que no te quieren, para los que te quieren mucho, para los que te quieren poco, para los bronceados, para los nudistas, para los supersticiosos, para los originales, para los calculadores, para los sencillos; para los que leen, para los que escriben, para los astronautas, para los payasos, para los que viven solos, para los que viven juntos, para los que se enrollan, para los que besan, para los primeros, para los últimos, para los hombres, para los precavidos, para ella, para los músicos, para los transparentes, para los que disfrutan, para los fuertes, para los que se superan, para los que participan, para los que viven, para los que suman, para los que no se callan, para nosotros… para todos”.

Aquest és l’esperit. Unir, reagrupar. El projecte és de tots i per a tots els que vulguin viure molt millor. I és que les 133 pàgines de les quals consta el document, resumint-lo, em sembla un gran document que farà de Catalunya un país amic, modern, progressista, liberal, ric, poderós, curós amb el medi, atrevit, respectuós amb els drets humans, que posarà ordre on cal posar-n’hi, un país on tothom tindrà les mateixes oportunitats (que no vol dir els mateixos resultats). No només farà de Catalunya un país lliure, sinó que farà els seus ciutadans molt més lliures del que ho som avui.

El document de Reagrupament proposa des de les llistes electorals obertes, la limitació de mandats i càrrecs, fins l’estructura de la futura policia nacional catalana. Parla també de l’educació, l’economia, les infraestructures, el medi ambient o la cooperació internacional.

Val la pena dir – i aprofito per a felicitar-los a tots i totes – que hi han treballat altruistament, amb il•lusió, incansablement i amb gran entusiasme, més de 650 persones. Sí!, he escrit 650. Quan van néixer les comissions de treball, ningú es pensava que tindrien aquest èxit, i ho és, perquè no crec que sigui fàcil, no tan sols coordinar, sinó aglutinar més de 650 persones que vulguin treballar, ja no dic sense remuneració, sinó pagant la seva quota d’associat, per un projecte com aquest. Un exemple a seguir, i digne de ser estudiat.

“Organitzant el nostre futur lliure” el trobareu a la web nacional de Reagrupament i us invito a fer-hi una ullada. Reagrupament va molt, molt, seriosament, i no està per orgues. “Ara és hora, segadors, ara és hora d’estar alerta”. Això és també el que es desprèn del text. Intentarem canviar-ho tot, ens farà falta molta confiança, i ningú ha dit que seria fàcil, però val la pena provar-ho. I sí, també, també ens equivocarem, perquè som persones, persones humanes.

El que em semblaria més trist, i encara hi sou a temps, és que d’aquí a uns quants anys algú no pogués dir: “jo en formava part”. Tindrem els nostres pros, els nostres contres, però ningú pot negar la feina que està fent la nostra associació. Res del que està passant actualment es podria entendre sense l’aparició de Reagrupament; sigui dit de passada també, que tampoc es podria entendre si els grups polítics actuals no veiessin perillar les seves cadires…en benefici nostre…

El dia 21 de març, segona assemblea nacional. Alguns, tristament per a ells, no podran dir “jo hi era”, però en vindran més i encara sou a temps de formar part del moviment que, d’una vegada per totes, ha engegat l’imparable procés cap a la independència. Hi esteu convidats.

Carles Costa

Article publicat a osonacomarca el 18/03/10

No hi ha Comentaris

Reagrupament fa por

La setmana passada vam poder contemplar un espectacle molt trist i lamentable. Per a qui no se n’hagi assabentat, l’hi explicaré breument. Reagrupament va rebre una nova estocada a través d’un correu electrònic enviat a la premsa en nom de Sandra Lomas, que va resultar ser del tot fals. El correu en qüestió exposava, en nom de l’associada esmentada i exmembre de la junta directiva nacional, unes crítiques totalment fora de lloc contra Joan Carretero i, alhora, afirmava que properament es presentaria una candidatura Carretero-Laporta-Nebrera. Sí, senyors, la mateixa Montserrat Nebrera que fins fa poc militava al Partit Popular.

En el moment d’escriure aquest article, encara no se sap qui és l’autor d’aquest correu, i dic “encara” perquè des de l’associació ja s’ha interposat una denúncia i esperem que aviat se sàpiga qui és la persona o persones que poden caure tan baix i fer una cosa així.

També val la pena esmentar que aquest correu fals va ser penjat a la portada d’alguns diaris digitals, que van decidir posar-l’hi sense ni tan sols contrastar la veracitat de la informació. Es tracta de diaris al servei de partits i que, pel que sembla, els importa ben poc si la notícia és certa o no, ja que només volen quedar bé amb el seu “amo”.

La pregunta és: si la notícia hagués afectat a qualsevol partit o associació que no fos Reagrupament, també s’hauria actuat d’aquesta manera? I la resposta és: NO. I és que Reagrupament fa por. Fa molta por una opció que aposta clarament per la independència i que ho diu sense embuts. Una opció que es compromet a fer aquesta proclamació des del  Parlament, l’únic lloc possible per fer-ho i que, alhora, vol regenerar d’una vegada i per sempre la vida política d’aquest país.

Cal que estiguem preparats. Aquesta no és la primera ni serà l’última vegada que Reagrupament serà notícia per un tema d’aquesta mena. Ens en vindran moltes més, d’emboscades com aquesta. Un consell? Manteniu l’ull crític davant de segons quin tipus d’informació i refieu-vos del vostre criteri personal. No us deixeu influenciar per les possibles notícies tòxiques que, de ben segur, circularan impunement per la xarxa abans i durant la campanya electoral. L’opció de Reagrupament espanta a les forces polítiques consolidades, i s’intentarà, des de diversos fronts, que no arribi a bon port. Des de l’associació, però, estem convençuts que la intel·ligència i el bon criteri dels ciutadans prevaldran per sobre de tot i que aquestes falses informacions cauran pel seu propi pes.

Eva Solé

Article publicat a El 9 nou el 05/03/10

No hi ha Comentaris

Víctor Alexandre i la crisi de Reagrupament

Convidat per Reagrupament Osona, l’escriptor de Sant Cugat del Vallès, Víctor Alexandre, va pronunciar una conferència a Vic el dia 15 de desembre, tot just dos dies després de la històrica data del 13D. El local de la Unió Excursionista, a la casa Galadies, es va omplir, malgrat el fred i l’inevitable cansament, després de la mobilització col•lectiva de la diada de santa Llúcia.

Qui sap si encara sota l’efecte del 13D, Alexandre va fer una exposició tan clara com emotiva de l’estat d’ànim col•lectiu de la societat catalana. Lluny del to directe, incisiu i combatiu que solen tenir els seus articles, va parlar sobretot de psicologia col•lectiva, de la manca crònica d’autoestima que patim, comparable a la dona maltractada que no sap si tindrà prou forces per abandonar el marit maltractador, aquell que durant anys i anys li ha fet creure en la seva inferioritat per sortir-se’n tota sola, per molt que els parents i coneguts d’ella li repeteixin: “Deixa’l, deixa’l!” Igual com aquesta dona, va dir l’escriptor, Catalunya no sap quina força té per valdre’s per si mateixa, de tant com li han dit i repetit que tota sola no pot pas anar enlloc. Aquesta relació malsana de domini masculí i submissió femenina, que entenem tan bé quan l’apliquem a una parella, l’hem de projectar a la dimensió col•lectiva del binomi Espanya-Catalunya, per veure fins a quin punt és incompatible una convivència harmònica, ja que la primera només pot acceptar una Catalunya dòcil i sotmesa, que pagui i calli. Res més.

Per això, i també perquè els nostres líders polítics ens han fallat (“el Carod de l’any 2003 no té res a veure amb el de l’any 2009; són com dues persones diferents”), deia Alexandre, necessitem compensar el gran desengany del govern tripartit que tan bones expectatives va generar al principi. Ja no podem creure més ni en la “pluja fina”, ni tampoc en l’eterna ambigüitat de CDC. “Quan una persona en qui tu confiaves plenament et traeix, alguna cosa es trenca per sempre, i ja mai més no serà igual la relació.”

Aquesta era la crònica a mig fer d’una conferència que mai vaig acabar d’enllestir, potser perquè vivim en una societat massa accelerada, sense prou temps per pair adequadament els fets, que la immediatesa enterra de seguida sota capes i capes d’actualitat precipitada. Ara, que ens trobem entre la 1a i la 2a tanda de consultes sobiranistes, generadores de la il•lusió que Alexandre recepta com a medicina necessària i reivindica per a la societat catalana, per contrarrestar fracassos, desercions i decepcions incomptables, l’associació per a la qual treballo, amb l’objectiu prioritari d’assolir la independència de Catalunya, també ha patit un moment crític que ha enterbolit l’esperança il•lusionada d’algunes persones a les quals inspiràvem confiança, i a aquests ciutadans de bona fe dedico avui el meu article.

Alexandre ens va parlar de la responsabilitat que té Reagrupament per no decebre de nou les expectatives de la bona gent d’aquest país, tan maltractada per la història i per la dinàmica política d’aquests últims anys. Té tota la raó; per tant, s’imposa demanar excuses a les persones a qui l’actuació de la Junta Directiva de Reagrupament hagi generat dubtes. En descàrrec nostre, us hem de dir que, des de la primera reunió, els quatre membres ara dimitits van tenir una actitud obstruccionista, que impedia prendre acords i treballar, perquè s’oposaven a qualsevol proposta de la direcció. Quan el president els va dir que així no es podia continuar, que calia anar per feina i preparar una bona campanya per a les eleccions que s’acosten, i que de cap manera es podien tolerar a Reagrupament els mateixos vicis que malmeten els partits tradicionals, es va produir una situació d’enfrontament  que va obligar Carretero a plantejar la disjuntiva: “O hi sobreu vosaltres, aquí, o hi sobro jo”. El que va venir després ja és prou conegut, perquè tots els mitjans de comunicació en van parlar, a la seva manera, és clar, la majoria disparant amb bala contra la persona de Joan Carretero, contra la nostra associació i contra tot l’independentisme, de passada…

En la gestió de la crisi hem comès errors, segur, fruit de la inexperiència política. En tots els partits es produeixen friccions i conflictes per ambicions personals que alguns volen fer passar per davant de l’interès del país. Va implícit amb la naturalesa humana o, potser més ben dit, amb la misèria humana. A Reagrupament això no podia passar, perquè l’alliberament nacional és la nostra primera raó de ser, i per tant es va prendre la determinació de reconduir les coses, encara que això suposés haver de prescindir de quatre membres de la Junta Directiva. Ara, potser hem perdut aquella puresa dels novells, però hem posat en pràctica la regeneració democràtica que defensem, i de seguida hem tornat a la feina, amb l’organització d’un cicle de conferències, la primera de les quals ens permetrà sentir i veure a Vic avui mateix, al Col•legi d’Arquitectes, l’honorable Heribert Barrera. Tothom hi és convidat.

Imma Bellafont,
Junta Directiva de Reagrupament

Article publicat a El 9 nou el 19 de febrer de 2010

No hi ha Comentaris

El dret a decidir

Des del punt de vista social i humà, ningú discuteix sobre el dret a decidir de les persones i dels col•lectius. Tant és així, que a la manifestació que es va celebrar el 18 de febrer de 2006, hi participaren, segons diuen algunes fonts, 700.000 persones, i entre 200.000 i 700.000 més ho feren l’1 de desembre de 2007; una gran quantitat de persones que reclamaven i demanaven el dret a decidir; hi insisteixo, el dret. Ja és prou trist que s’hagi de demanar un dret tan bàsic com el de poder decidir, però ja ens han demostrat que el poder de decisió dels catalans i catalanes brilla per la seva absència.

Al llarg dels últims anys, i més concretament els darrers mesos, s’ha fet més palès que mai que els catalans no tenim ni vot ni paraula en les decisions que ens afecten. Podríem començar esmentant l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, aprovat pel nostre Parlament el 2006; uns hi estaran més d’acord i d’altres gens, i l’objectiu d’aquest article no és de debatre sobre la utilitat (o no) de l’Estatut(et), però entenc que el que decideix un 90% de parlamentaris democràticament, no hauria de ser modificat, discutit ni possiblement tombat per 12 persones d’un estat veí.

Però això va ser el principi, i darrerament hem pogut comprovar més que mai que el nostre dret a decidir és nul. Els catalans no podem decidir com ens sentim; els catalans no podem decidir sobre l’educació perquè és competència de Madrid; els catalans tampoc podem decidir sobre la gestió de l’aeroport més important del país perquè estarà dominat majoritàriament (+ del 50%) per Madrid. Si ens arriba immigració il•legal i, senzillament, s’hi vol posar ordre, tampoc tenim poder de decisió perquè ho decideix Madrid. Tampoc tenim competències en energia nuclear i, si se’ns acut (tampoc entraré a debatre-ho) inventar-nos unes vegueries, des de Madrid també se’ns alerta que les divisions territorials es decideixen allà…

Aleshores, en quines qüestions importants podem decidir? És o no un dret? Doncs, ja és hora que decidim, tots plegats, que ha arribat el moment de prendre decisions i fer un pas endavant! S’ha d’acabar això d’anar a demanar almoina i permís a la capital de l’estat veí per moure qualsevol peça del tauler, i la millor manera és divorciant-nos-en perquè ja som grans.

Fa uns dies llegia un article de l’Agustí Bordas titulat “L’Estat espanyol s’enfonsa”, on afirmava rotundament, segons el darrer Informe de Competitivitat Mundial 2009-2010, que la independència de la justícia espanyola ha caigut 4 posicions i s’ha situat per sota de la nigeriana; en àmbits com el “favoritisme en les decisions dels funcionaris governamentals”, l’Estat espanyol es troba per sota de Namíbia i en “transparència de les polítiques públiques governamentals”, l’Estat baixa fins a la 80a. posició d’un total de 133 països, i se situa per darrere d’Uganda i Tanzània. Tot un exemple a seguir… Però, qui vol pertànyer a un país així podent estar millor?

Desgraciadament, pertanyem a un Estat que no ens deixa decidir, un Estat que diversos estudis el posicionen més a prop de països subdesenvolupats, que no pas de la vella Europa; pertanyem a un Estat on la borsa va caure prop d’un 6% perquè els inversors estrangers no se’n fien ni un pèl. No ha arribat l’hora d’alliberar-se’n?

Amb tot, el president de l’Estat espanyol se’n va a esmorzar als EUA i recita, sense tenir en compte que aquí hi ha diverses religions, un vers de la Bíblia; serà capaç de complir també l’article 1.2 de la Carta de les Nacions Unides, que diu: “Fomentar entre las naciones relaciones de amistad basadas en el respeto al principio de la igualdad de derechos y al de la libre determinación de los pueblos, y tomar otras medidas adecuadas para fortalecer la paz universal”? Sembla que no, perquè amb aquest dret universal, tampoc tenim el dret a decidir-ho mentre formem part de l’Estat espanyol.

Carles Costa

Article publicat a osonacomarca l’11/02/10

No hi ha Comentaris

Carta a l’Avui

Carta de baixa a l’Avui, per l’edició del dia 2 de febrer

Bon dia,

Sóc subscriptora d’aquest diari des de fa anys, i em va causar indignació l’edició d’ahir, tan tendenciosa, tan directa a la jugular d’un patriota com Joan Carretero, i les formes barroeres amb què han tractat Reagrupament, que dilluns al vespre tancava la crisi, mentre vostès l’endemà dedicaven la portada i totes les pàgines principals a parlar d’un suposat “caos”. Això és un atac a la línia de flotació del moviment independentista català. Si Reagrupament s’enfonsa, que no ho crec, vostès en seran els responsables més directes. Per tant, em dono de baixa ara mateix del seu diari, contrari a les aspiracions d’alliberament nacional del meu país, tan legítimes com les de qualsevol altra nació civilitzada. Si tinguessin una mica de decència, rectificarien, demanarien excuses als lectors i publicarien la meva carta a la secció “El racó dels lectors”.

Espero que facin efectiva la meva baixa avui mateix i que m’ho comuniquin com més aviat millor.

Pilar Font

No hi ha Comentaris

COMUNICAT DE REAGRUPAMENT OSONA

Un cop coneguda la sobtada notícia de la dimissió del nostre president Joan Carretero i de 12 membres més de la Junta Nacional, la Comissió Executiva de Reagrupament Osona volem expressar el nostre suport absolut al president dimitit i a la resta de la Junta que l’ha acompanyat.

Exigim la dimissió dels quatre membres minoritaris. Alhora demanem que tots els associats estiguin a l’altura de les expectatives creades al país i que siguem capaços de reconduir la situació.

La responsabilitat de país que hem adquirit no ens permet de malbaratar el somni de nou. Com ha dit sempre i diu el nostre president: patriotisme i dignitat.

Tingueu ben present que: la regeneració política va començar dissabte.

Coordinador de la Comissió Executiva d’Osona

Josep-Ramon Soldevila

No hi ha Comentaris

El 13D, vist des de la llunyania

A principis de setembre es va fer la primera reunió d’Osona Decideix al bar La Terra, de Vic. D’aquella reunió en vaig sortir amb dues idees clares: la primera, que ajudaria en tot el que pogués per celebrar la consulta popular, i la segona, que per poc que pogués aquell dia seria a Vic. M’explicaré: des de fa uns quants anys estic estudiant a Manchester (UK), i això m’obliga a ser fora del país més de la meitat de l’any.

Des d’allà estant, la meva implicació era nul•la, l’únic que podia fer era seguir el procés de creixement d’Osona Decideix i de les seves plataformes bessones de cada municipi, només a través del grup de Google, d’amics i familiars. Aquestes eren les úniques maneres d’assabentar-me de com anava tot, ja que la informació que donava del tema TV3 i la premsa on-line (tant la comarcal com la nacional), era escassa o inexistent.

Una de les primeres dates proposades fou el 6 de desembre, cosa que va quedar descartada immediatament, ja que coincidia amb el pont i el mercat medieval a Vic; finalment, però, es va decidir que seria el 13 de desembre. Tot i això, no es descartava l’opció del 28 de gener si no hi havia prou temps per poder-ho organitzar amb plenes garanties.

No recordo quan va ser, em van confirmar que finalment a Vic també es faria la consulta el dia 13 de desembre. Jo tenia moltes ganes de ser a Vic, però precisament feia unes setmanes que havia reservat vol de tornada a Vic per al cap de setmana posterior. No negaré que vaig dubtar de si venir,  només per votar i tornar a marxar, però tenia moltes ganes de ser-hi. Molts pensaran que és absurd fer més de 1500 Km per votar en una consulta popular no vinculant, però no ho és pas per a mi, ni, segons he sentit, tampoc per a un noi de Sant Cugat que va aconseguir ajudes per poder venir a votar des de Califòrnia.

Ser català i viure fora del teu país vol dir, segons la meva experiència, haver-te d’excusar cada vegada que dius d’on ets. Als anglesos els costa acceptar que algú renegui del seu DNI o passaport, i cada vegada que coneixes algú, li has d’explicar què significa ser català. Per a mi, ser català és tenir seny i tenir rauxa, o, tal  com ho dic jo: un 50% de cor i 50% de raó. Raó, perquè darrere del catalanisme s’hi amaga la defensa d’una cultura, d’una llengua, la reclamació d’un deute històric, d’un deute fiscal que molts no veuen o no volen veure, etc. Però ser català també té la seva part de cor, de sentiment. Ser català és, avui dia, anar pel món i explicar i repetir cada vegada que els catalans no som espanyols; vol dir aguantar una vegada i una altra els atacs a la nostra cultura i identitat, tant des de fora de Catalunya, com també des de dintre del mateix país; vol dir que quan fas una cosa ha de ser el doble de bona i el doble de gran, per aconseguir que et facin la meitat de cas.

La consulta popular, encara que molts ho neguin, ha sigut un esdeveniment històric per a Catalunya i per a la democràcia. Històric per a Catalunya, independentment dels resultats obtinguts, perquè només a la comarca d’Osona es van acreditar mes de 130 periodistes de tot el món. La notícia de la consulta popular a Catalunya ha sortit en nombrosos mitjans de comunicació, des del País Basc fins a Rússia, passant per Irlanda, Escòcia, Anglaterra, França, Bèlgica, Espanya, Holanda, Alemanya, etc.  Abraham Lincoln (1809-1865) va dir “Democracy is the government of the people, by the people, for the people”, la consulta popular duta a terme el passat 13 de desembre és la màxima expressió de democràcia segons Abraham Lincoln, perquè va ser una consulta organitzada per la gent del poble, amb la gent del poble i per a la gent del poble.

En fi, el cap de setmana escollit va arribar. Jo vaig arribar a Vic just a temps per assistir al parlament d’en Joan Laporta a la Plaça Major de Vic; l’ambient que s’hi respirava era impressionant, sobretot quan es va cantar Els Segadors. Només per això, ja va valdre la pena fer el trajecte. I diumenge vaig tenir la meva oportunitat de col•laborar físicament en la consulta, fent de vocal al col•legi electoral situat a l’Horta Vermella i votant. Va ser un cap de setmana molt català: divendres va ser un dia dedicat  al cor i el sentiment, i diumenge, a la raó i el seny.

Aristarc Claramunt

No hi ha Comentaris