Arxiu categoria Catalunya

Montilla rep Carreterina a Sant Just Desvern

El primer secretari del PSOE a Catalunya, el Sr. José Montilla viu a Sant Just Desvern. Aquest diumenge s’hi ha celebrat, en el marc de les Festes de Tardor, el “Sant Just al carrer”, una activitat de reconeixement de comerciants i entitats d’aquesta població del Baix Llobregat. El Sr. Montilla Aguilera s’hi ha passejat, amb la seva dona, Anna Hernàndez, com a primer secretari del PSOE català i ha estat una bona estona a la parada de la delegació catalana del seu partit, que es trobava just al costat de la de Reagrupament Independentista.

Quan ha marxat de la parada del seu partit, s’ha trobat amb la sorpresa que a la parada de Reagrupament, on en aquells moments hi era Rut Carandell, portaveu de Reagrupament i número 1 de la llista per Barcelona, que acabava de participar en un acte polític, aleshores el coordinador comarcal de Reagrupament al Baix Llobregat, Gabriel Borràs, li ha lliurat un pot de Carreterina® , de fet uns dolços que Reagrupament reparteix entre la gent per donar ànims contra la desmotivació política i a favor de la independència de Catalunya.

Gabriel Borràs, coordinador comarcal de Reagrupament al Baix Llobregat, acompanyat d'Andreu Gimeno, secretari de Reagrupament a Sant Just Desvern, i Jordi Basco, associat de Sant Just, lliura la Carreterina al president de la Generalitat

El coordinador comarcal, Gabriel Borràs, li ha dit: “Honorable president aquest medicament us pot fer molt bon servei. Sobretot, llegiu-vos el prospecte “. El membre del comitè federal del PSOE ha dit “Molt bé, molt bé!”, ha donat les gràcies, s’ha posat la Carreterina® a la butxaca i ha continuat la ronda per visitar la resta de parades.

Cal recordar que aquesta és la segona vegada que José Montilla rep un obsequi de part d’un associat a Reagrupament. L’altra vegada va ser a Tarragona, el dia 3 d’octubre, quan en baixar del cotxe que el va portar a la capital del Tarragonès, un reagrupat li va fer arribar un exemplar de la constitució de Catalunya, dient-li ”Sr. Montilla, aquesta és la Constitució que volem els catalans”; Montilla es va limitar a donar les gràcies i una persona del seu seguici li va prendre la constitució catalana de les mans. Al cap d’uns minuts la furgoneta de Reagrupament va ser desallotjada per la guàrdia urbana de Tarragona, tot i que tenia permís per a ser on era i portava 4 hores estacionada en aquell indret.

Àrea de premsa

No hi ha Comentaris

Sam Abrams a Vallirana

El passat dia 7 de juliol va tenir lloc al bell escenari de la Sala d’Actes de la Masia – Molí de Can Batlle, a Vallirana (joia arquitectònica local de gran interès historicoartístic), la conferència impartida per l’escriptor i historiador nordamericà Sam Abrams amb el títol “Constitució i Independència. Estats Units i Catalunya”.


L’acte, que va ser el primer que organitza Reagrupament a Vallirana, va ser presentat pel coordinador local, Vicenç Julià. També hi va prendre la paraula i va moderar el col·loqui obert en finalitzar la conferència el coordinador comarcal de Reagrupament, Eduard Ametller.


No hi ha Comentaris

La Defensa de Catalunya (Segona part)

Josep Pinyol i Balasch, La Defensa de Catalunya

Una altra política és possible

No cal esperar a la sentència del Constitucional per preparar la defensa de Catalunya perquè tothom en sap el punt més rellevant: alterarà la voluntat del poble català expressada en referèndum. L’estratègia no pot ser conjuntural; al contrari ha de tenir perspectiva històrica perquè no es pot pensar en resultats a curt termini. Hem d’adoptar la perspectiva que va promoure Churchill als seu compatriotes al començar la Segona Guerra Mundial: “només puc prometre sang, suor i llàgrimes, però al final la victòria”. Els punts mínims d’aquesta nova política són:

a) No podem plantejar les nostres reivindicacions nacionals com una qüestió interna espanyola, sinó com un afer internacional. Hem de treure el plet català de l’àmbit constitucional espanyol perquè el seu Estat sempre serà jutge i part.

b) El gradualisme és impossible. El Regne d’Espanya és l’excepció democràtica d’Europa perquè és l’únic Estat on el feixisme no ha estat derrotat militarment. El rei d’Espanya és l’únic cap d’Estat que continua sota el jurament de lleialtat als principis d’un partit feixista. L’ordre constitucional espanyol es va inserir en la legalitat franquista i és irreformable a la pràctica.

c) Cal retornar a la “tensió democràtica”, a la confrontació amb l’Estat Espanyol que va caracteritzar la vida política dels primers 30 anys del segle XX. La contribució del catalanisme a l’estabilitat d’Espanya ens ha fet més febles i ha creat més animadversió contra Catalunya.

d) Les mobilitzacions populars han de confluir amb l’acció i la representació política. Aquesta combinació exigeix un nou tipus d’organització interna dels moviments polítics. Les nomenclatures dels partits són una de les causes de la decadència del catalanisme polític.

La història ens demostra que una altra política és possible. L’Estat Espanyol continuarà amb la seva regressió al més dur centralisme mentre constati que el poble català no reacciona a les seves agressions. Els partits del sistema establert es limitaran a declaracions inútils perquè no qüestionen el marc espanyol. Per aquesta raó només el sobiranisme pot liderar la indignació que provoquen les maniobres del Tribunal Constitucional. I pot ser l’avinentesa per induir el salt polític que Catalunya necessita si és capaç de fer els primers passos:

a) A la manifestació per l’autodeterminació convocada per la Plataforma per al Dret a Decidir ha d’afegir la demanda de la retirada dels diputats i senadors catalans de les Corts Espanyoles quan es conegui la sentència del Tribunal Constitucional.

b) A les properes eleccions al Parlament ha de presentar una Candidatura Unitària al voltant de tres punts mínims:

  1. Consulta oficial a la propera legislatura sobre la constitució de Catalunya com Estat de la Unió Europea.
  2. Portar la sentència del Tribunal Constitucional al Comitè de Dret Humans de les Nacions Unides.
  3. Lluita contra l’espoli econòmic, denunciant el nou sistema de finançament.

c) Aquesta Candidatura s’hauria d’escollir en unes primàries obertes a tots els votants sobiranistes registrats que culminarien en una Conferència Nacional per la Independència.

Retirada de les “Cortes Españolas” aprovada en Assemblea de Representants de Catalunya

La sentència del Tribunal Constitucional modificarà l’Estatut aprovat pel poble català en referèndum i vulnerarà, com hem vist en l’anterior article, tant la Declaració Universal dels Drets Humans com l’article 152 de la pròpia Constitució Espanyola. La retirada dels diputats i senadors catalans de les Corts Espanyoles és l’acte simbòlic que millor pot demostrar el trencament del suposat pacte polític entre Catalunya i Espanya. Tindria una àmplia repercussió mediàtica als mitjans de comunicació internacionals i als espanyols.

L’any 1918 tots els diputats i senadors catalans es van retirar de les “Cortes Españolas” quan el Partit Conservador i el Partit Liberal van negar-se a prendre en consideració l’Estatut d’Autonomia proposat per tots els diputats i senadors de Catalunya. Aquell any havien aconseguit la independència Hongria, Txecoeslovàquia, Finlàndia i moltes altres nacions europees. En canvi el líder conservador Antonio Maura va respondre amb un rotund “¡nunca, nada!” a les demandes de sobirania parcial fetes per Francesc Cambó. Niceto Alcalà Zamora li va etzibar el famós “No se puede ser a la vez el Bolívar de Catalunya i el Bismark de España”. El cap de la Lliga Regionalista i el republicà Marcel·lí Domingo van acordar abandonar el Congrés de Diputats.

Les direccions actuals dels partits catalans no estan mentalitzades per seguir aquest exemple històric. Tot i ser l’únic gest a l’alçada de l’ofensa que representarà la negació de la voluntat del poble català expressada en referèndum feta pel Tribunal Constitucional. Només la pressió popular del moviment sobiranista pot forçar els actuals dirigents del catalanisme a recuperar la dignitat i el respecte. Per aquesta raó a la manifestació del proper mes de juny, a més de reivindicar el dret d’autodeterminació, hauria de ser un clam per la retirada dels representants del poble català de les Corts Espanyoles. Aquest retorn a Catalunya hauria de durar, com a mínim, fins a les properes eleccions espanyoles quan el poble català podria donar a una nova candidatura unitària un nou mandat basat en una estratègia de confrontació amb l’Estat Espanyol.

La decisió de retirar-se del Congrés i el Senat s’hauria de prendre en una “Assemblea de Representants de Catalunya”, que aplegués batlles i regidors, diputats al Parlament i diputats i senadors. Constituir-se en Assemblea té una profunda significació: els càrrecs elegits usen la legitimitat de la seva representació democràtica per reunir-se al marge de la legalitat constitucional qüestionada. Es contraposa la seva legitimitat, que prové del poble, contra un ordre constitucional nascut de la legalitat franquista. Aquest va ser el sentit de l’Assemblea de Parlamentaris de Catalunya de 1977: elegits dins la legalitat franquista es van reunir al marge d’aquesta per reivindicar el restabliment de l’Estatut de 1932 i la Generalitat.

Si el Tribunal Constitucional dicta sentència abans de les eleccions, els regidors, alcaldes, diputats i senadors que se s’indignin amb aquesta mesura i amb les respostes febles dels partits majoritaris s’han de reunir en Assemblea de Representants. Seria una Assemblea amb menys representants dels que tindrà després d’un nou cicle electoral amb participació de la Candidatura Unitària sobiranista que es proposa. Però mostraria que una altra política és possible i que és possible obrir un nou cicle polític a Catalunya. Els actuals dirigents catalans, massa acostumats al conformisme, s’adonarien que el poble català, com a les Consultes Populars, ha començat a caminar pel seu compte.

Al proper article es fa una proposta de com es pot articular aquesta Candidatura d’Unitat per proclamar Catalunya Estat de la Unió Europea.

No hi ha Comentaris

ELS FONAMENTS DE L’ESTAT CENTRALISTA ESPANYOL (2)

El dèficit fiscal de Catalunya

L’any 2008 el PIB/per capita català va ser 29.757 €, i el de l’Estat espanyol 24.020€ (font: idescat, extret de l’INE), una diferència de 5.737 € per habitant i any. El PIB/per capita d’Alemanya fou de 29.900 € (font:eurostat, 2009).

El PIB/per capita indica el nivell de riquesa, capacitat i potencialitat d’una economia per a donar benestar i satisfer les necessitats socials. Les persones que coneguin Alemanya poden veure si el grau de riquesa i benestar dels ciutadans alemanys pot comparar-se al dels catalans (!);  per a il·lustrar-ho posem tres exemples comparatius:

     la pensió mitjana d’Alemanya és el doble que la d’Espanya (font: eurostat, 2008);

     el percentatge d’abandonament dels estudis secundaris (per a formació professional i/o universitària) és de l’11,8% (Alemanya) i del 31,9 (Espanya), gairebè 20 punt de diferència (font: eurostat, 2008);

     i finalment, l’Estat alemany atorga a les famílies 150 € mensuals per fill, des del naixement fins els 18 anys, o, si cursen estudis superiors, fins a l’obtenció de la titulació (normalment entre els 22 i 25 anys). Diners que no comptabilitzen en la declaració de la renda (font: Statistisches Bundesamt Deutschland, 2009).

 

La riquesa generada pels ciutadans alemanys i els impostos que suporten, els hi retornen en forma de serveis que l’Estat i els Länder (països) els ofereixen i que, manifestament, són molt superiors als que gaudim els catalans.

La nostra riquesa i els nostres impostos són transferits cap a altres comunitats autònomes  per a mantenir-ne el nivell de serveis que els seus propis impostos no poden assolir: l’any 2008 el 57,23% dels ciutadans espanyols (26.445.216 hab.) disposaven d’un PIB/per capita inferior a la mitjana estatal (24.020€); en algunes comunitats 30 punts per sota de la mitjana (16.820€); (font: ine,  2008)

El sistema tributari espanyol es va reformar l’any 1977 durant el primer govern de la transició  (desprès de 132 de la reforma liberal de l’any 1845), però no es va establir respectant els principis bàsics que fonamenten els sistemes del nostre entorn: 

              universalitat : les comunitats forals van mantenir el sistema propi;

              equitat: les gran fortunes i els gran propietaris en queden pràcticament exclosos;

              suficiència: la despesa pública depassa, en molt, els ingressos ordinaris, sobre tot                                      en algunes comunitats autònomes

La despesa pública espanyola persegueix la igualació dels serveis donats, independenment de l’esforç i l’aportació fiscal de cada comunitat i es fonamenta en l’asimetria permanent de la redistribució de la despesa.

El funcionament de la despesa pública (des de la transició i l’entrada al Mercat Comú Europeu) ha flotat sobre dos fluids: les transferències dels fons europeus (2.813.000.000 € l’any 2008; font: Comissió Europea) i les transferències de les comunitats amb més recursos (Catalunya: 21.000.000.000 €  l’any 2008).

Només l’extracció sistemàtica d’ingressos fiscals de les comunitats amb major PIB permet  el manteniment de la despesa pública dins de les comunitats amb menor PIB.

Fèlix Figueras

Associat a Reagrupament Baix Llobregat

No hi ha Comentaris