Arxiu categoria ERC

Objectiu: una candidatura independentista, sense condicionants

La idea de crear Reagrupament, com a associació que promogui i impulsi una estratègia de creació d’un Estat català que passi per una declaració unilateral d’independència, des d’una majoria parlamentària de 68 diputats del Parlament de Catalunya, va néixer fa un any i mig. Des de llavors hi hagut molt d’esforç i feina, molta il·lusió i discussió, intercanvis de parers crítiques, i fins i tot situacions de crisi que semblaven insuperables. Però, després d’aquests 18 mesos, el 10 de juliol Reagrupament ja estava llesta per a la comtessa electoral: ja teníem una llista de candidats a les eleccions, amb en benentès que la Junta tenia la facultat d’adaptar aquestes llistes als possibles pactes amb altres propostes polítiques (partits, candidatures…). Cal dir que, encara que la confecció de les llistes es podia fer d’altres maneres, ningú no pot negar que tothom que hi volia ser-hi, es va poder presentar. Déu n’hi do el que costa troba 135 persones disponibles i compromeses! Felicitats als escollits!

És cert que no s’havia incorporat Joan Laporta a la candidatura, a causa de la seva exigència d’integració de Reagrupament a DC i que la nostra associació fes la major part de l’aportació econòmica de la campanya. Cadascú que jutgi la coherència de Joan Laporta, després de l’oferiment constant de Reagrupament, després que Joan Laporta es declarés moralment reagrupat i després que la nostra associació modifiqués la manera de fer la llistes per tal que Laporta no hagués de passar per unes primàries.

I és després de la manifestació del 10J que Joan Laporta (DC), Alfons López Tena (CiU)i Uriel Beltran (ERC) [a partir d’ara LTB] fan una proclama idèntica al programa polític de Reagrupament (declaració unilateral d’independència i candidatura compromesa amb aquest objectiu), dirigida a les formacions d’àmbit català (del Principat). Felicitats! Per fi López Tena i Beltran abandonen la insistència estèril d’IP, ILP i altres vodevils per assumir allò que des de sempre ha formulat Reagrupament. El Dr. Carretero, no podia ser d’una altra manera, se’n congratula, però es queda sol en el seu suport a la proclama, ja que, per exemple, CiU la rebutja i ERC, també, tot i que a través d’un moviment més propi d’un contorsionista. Molts catalans i molts reagrupats s’hi afegeixen fins a arribar a uns quants milers (?).

Joan Carretero marca distàncies amb l'expresident del Barça Joan Laporta.

Tanmateix, dies després i en veure que la crida als partits no ha donat resultat, LTB modifiquen la seva proposta inicial i la converteixen en una proposta nova, no dirigida a organitzacions ja existents, sinó que té l’objectiu de crear una nova candidatura independentista (amb el mateix programa de Reagrupament), amb dues novetats importants:

1. Que LTB se n’autoproclamen  caps visibles, malgrat no haver estat escollits en cap procés democràtic per a realitzar aquesta funció (ells en marquen els criteris i les pautes). I a més afirmen que les persones adherides a la primera proclama (la dels partits) també donen suport a la segona (la d’una nova candidatura). Ho afirmen ells, no les persones adherides.

2. Introdueixen la necessitat d’iniciar un procés de primàries d’aquesta candidatura, en plenes vacances (cosa que les fa a la pràctica molt inviables), com a condició sine qua non per a qualsevol organització que en vulgui formar part. Això implica que l’element convergent (candidatura única, compromesa amb la declaració unilateral d’independència) passa a un segon pla, ja que queda supeditat a aquesta nova condició. Si no s’accepta la condició 2, no pots entrar en la seva candidatura i, per tant quedes estigmatitzat com a contrari a la unitat. És a dir, que tres persones (LTB), dos de les quals (TB) fins al juliol abjuraven d’aquesta estratègia política i mai no havien proclamat la seva adhesió a les primàries i a les llistes obertes (fins i tot ocupen alguns càrrecs que mai han estat escollits així), decideixen les condicions en què els altres han de concórrer a aquesta candidatura, quan Reagrupament hi porta 1 any i mig treballant i abans de la primera proclama, ja té les llistes fetes (obertes a nous pactes, clar). Afegim-hi que, a hores d’ara, no sabem quantes persones s’han adherit a la proposta de candidatura de LTB, amb el compromís de participar-hi activament. D’això en podem dir coherència, oportunitat i creació de sinèrgies positives?

En aquest escenari, evidentment Reagrupament no pot participar-hi, ni integrar-s’hi, ja que els seus únics criteris programàtics són la creació d’una candidatura que es comprometi fer possible una majoria parlamentària que declari de manera unilateral la independència. Això i prou. No hi poden haver condicionants de tipus ideològic (per no restringir l’ampli espectre social de la voluntat independentista), però tampoc de tipus metodològic (que inclou la condició del procés de primàries) o d’una altra mena. Qualsevol altra característica que pugui adoptar aquesta candidatura hauria de ser pactada i assumida per totes les parts implicades, però mai ser imposades per una de les parts. I més quan aquesta part són simplement tres persones (destacades, però tres persones), que encara no sabem quants companys de feina tenen, gent activa, com els més de 3.000 membres de Reagrupament que paguen una quota i tenen dret d’assistència a les Assemblees (és a dir, no adhesions de la primera proclama, sinó gent que accepti la seva segona proclama i pagui quota). Cadascú és lliure de fer el que cregui convenient, però, de moment, la segona proposta de LTB (una nova candidatura amb procés de llistes obertes en plenes vacances) és una simple declaració d’intencions, que veurem si es realitza, com es realitza, qui la realitza i quanta gent hi participa. Haurem d’esperar fins l’11 de setembre, per decidir, si no és que volem fer valoracions prematures en relació a les qüestions suara plantejades. Reagrupament, evidentment, no pot ara plantejar-se fer modificacions reals i efectives amb els seus candidats a partir de les bones intencions de LTB i d’uns resultats encara inexistents. Davant, fixem-nos-hi, hi ha una feina feta en un any i mig, amb encerts i errors (que n’hi deu haver, segur), que situa Reagrupament amb una proposta de candidatura, feta, però no tancada, tot el contrari, oberta a futurs pactes amb qui vulgui assumir i coincidir amb el programa de Reagrupament (entre els que hi pot haver LTB i qui els vulgui acompanyar en la seva segona proposta). Però ara no saben quants són ni qui són, no?

Per tant, és segur que els membres de Reagrupament sabran valorar què han de fer i acceptaran que no podem actuar amb precipitació, a partir de rumors, intoxicacions, alarmismes i a voltes només bones intencions, cosa que només pot dur-nos a cometre errors, penedir-nos-en i lamentar-ho després. Nosaltres tenim un programa i una candidatura. Nosaltres tenim un compromís amb Reagrupament. Altres encara no saben qui són, ni quants són. Ja ens ho faran saber. I tant de bo puguem fer el camí junts, però no engreixem allò que de moment és una proposta de tres persones, respectables, patriotes convençuts (hi deu haver algú més, segur), però que encara no sabem respondre a aquests interrogants. Qui tingui el mateix programa i vulgui formar part de la nostra candidatura,  les portes són obertes. En parlarem, segur. I qui vulgui fer una candidatura nova, conjuntament, també se n’ha de parlar, evidentment. És una obligació davant el clam popular que l’independentisme compti amb diputats compromesos amb una declaració unilateral d’independència. És a dir, si la proposta de LTB implica incorporar persones de la seva candidatura i de la candidatura de Reagrupament, en una única candidatura, Reagrupament es compromet a parlar del que sigui. Així ho ha confirmat recentment a Arenys (01-08-10) el nostre president, el Dr. Carretero, però si inclou condicionants previs, quin diàleg hi pot haver amb algú que pretén arribar a un acord a base d’imposicions (i que encara no sabem qui és i quants són, fins l’11 de setembre)?

Per la independència, tot; per una única candidatura, sense condicionants, tot. Però amb  condicionants previs, difícilment, podem acordar res de positiu. No us sembla Joan Laporta, Alfons Lòpez Tena i Uriel Bertan? Doncs, a treballar, que Catalunya necessita patriotes dignes i feinejadors.

Jordi-Carles Burillo, associat de Reagrupament al Baix Llobregat

No hi ha Comentaris

Què cal fer per treure un bon resultat?

Josep Pinyol i Balasch

Historiador, empresari i associat de Reagrupament Baix Llobregat

Vivim les circumstàncies més favorables perquè una candidatura rupturista per la independència i la regeneració democràtica esdevingui la tercera força a l’hemicicle català: per un costat, l’extraordinari moviment de les consultes, el milió i mig de manifestants del 10 de juliol, el suport de les més rellevants personalitats del Manifest del 12 d’abril, etc.; per l’altre, l’hostilitat de l’Estat espanyol, expressada en la sentència del Tribunal Constitucional, l’acord de finançament de l’any passat que perpetua l’espoli fiscal o la recent retallada d’inversions en infraestructures.

Enmig, la incapacitat dels actuals partits parlamentaris per respondre amb dignitat a les agressions de l’Estat Espanyol. El darrer exemple és la reacció davant la sentència del Tribunal Constitucional. La moció aprovada al Parlament és ridícula i l’actuació dels representants catalans al Congrés de Diputats ens fan avergonyir. A més, els dos primers partits al Parlament tenen greus casos de corrupció.

Totes les circumstàncies són propícies, però les enquestes preveuen una gran pèrdua de vots d’ERC. Aquests no són recollits per la Candidatura Transversal per la Independència, que no traspassa el llindar del 3%.  Des de la I Assemblea de Reagrupament, octubre 2009, la tendència no ha estat ascendent, sinó el contrari. Segons les previsions la suma dels vots d’ERC i els de la nova formació arribaria, ara, a la meitat dels 650.000 vots que va obtenir Carod-Rovira l’any 2004.

L’anhel d’independència ha crescut malgrat els independentistes. Ni els gradualistes ni els rupturistes no ho hem fet gens bé. Esquerra s’enfonsa, incapaç de trencar la seva aposta pel govern tripartit. La proposta d’una candidatura transversal de Reagrupament, després de mesos d’activitat al ralentí, ha derivat en l’aprovació de la “llista Carretero”. La crida per una Conferència Nacional del Sobiranisme no ha obtingut els suports necessaris.

La “Solidaritat Catalana per la Independència” de Joan Laporta, Alfons Lòpez Tena i Uriel Beltran és la darrera proposta que pot derivar en una candidatura unitària inscrita en l’estratègia de la declaració unilateral d’independència. És la darrera oportunitat per capgirar les previsions de les enquestes. Si no en som capaços, l’Estat Espanyol conclourà que els catalans bordem, però no mosseguem.

Si volem que una candidatura unilateralista esdevingui la tercera força del Parlament cal:

1) Proposar una llista de candidats formada per les personalitats independentistes més rellevants. És l’alternativa a elaborar la llista segons les quotes dels partits que integrin la coalició. L’exemple a seguir és la candidatura dels Quatre Presidents, encapçalada pel Doctor Robert, que va permetre la irrupció del catalanisme al panorama polític català.

2) Centrar el relat polític en “com” arribar a la majoria necessària per proclamar Catalunya Estat de la Unió Europea. Un relat que ofereixi pautes de valoració i alternatives davant tots els esdeveniments quotidians, des de la crisi econòmica a la sentència del TC, a més dels avantatges d’un Estat català. Molts ciutadans estan convençuts dels beneficis de la independència, però no veuen com assolir-la i opten per objectius a curt termini, com un canvi a la Generalitat.

3)  Preparar una campanya electoral que segueixi els mètodes de treball del moviment de les Consultes per la Independència. Una campanya participativa ens distingirà dels partits i  demostrarà que “una altra manera de fer política és possible”.

És imprescindible concretar aquests passos en les properes setmanes. Perquè el mes de setembre ha d’arrencar amb entusiasme una campanya electoral que posi a desenes de milers de voluntaris a treballar per seguir el camí de la declaració unilateral d’independència. El Tribunal Internacional de la Haia acaba d’avalar aquesta estratègia com a conforme al dret internacional. Com a primer redactor de la ponència política de Reagrupament al 25è Congrés d’ERC que va introduir aquest concepte, i com autor del llibre “La Declaració Unilateral d’Independència” m’ha satisfet molt aquesta sentència.

Extret de tribunacatalana.cat

No hi ha Comentaris

TRENCAR EL CERCLE

Hi ha una constant en la història política de l’independentisme que es repeteix d’una forma inexorable:  l’última novetat és la marca REAGRUPAMENT , l’embrió del qual sorgeix del cor d’ERC (Esquerra Republicana de Catalunya), formació dirigida per gent procedent del PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional), després de fer-li una OPA ideològica i que a la vegada provenia d’una escissió sorgida del FNC (Front Nacional de Catalunya), partit matriu de l’independentisme català desprès de la guerra.

Aquí és on es tanca el cercle més recent -les CUP no són més que una extensió del PSAN de caràcter ortodox.

La diferència essencial entre les dues formacions, FNC i el PSAN, era que el FNC prioritzava la qüestió nacional, encara que socialment parlés fins i tot d’autogestió, mentre que el PSAN, de clara inspiració marxista, posava per davant la transformació de la societat prioritzant l’eix esquerra-dreta, ja que, una vegada superat aquest conflicte i havent aconseguit la igualtat social, la independència vindria d’una forma natural.

Doncs bé, ara tornem a ser al punt de partida. Amb la formació de Reagrupament, es recupera la part més essencial de l’ideari del FNC: les diferències són de matís, la substància, la mateixa, n’és la reedició.

Tot aquest procés, que anomeno cercle, ja es va produir abans de la guerra entre Estat Català i ERC i altres partits menors, amb un final fatídic.

Sempre es fa difícil de comparar èpoques i situacions, però actualment hi veig un esperit de complicitat que no l’havia observat mai tan fort, i no parlo només de la minoria conscient, sinó d’àmbits del seu entorn i així successivament, els quals fan creure en la possibilitat de que el somni pugui ser real, i que Reagrupament i l’ideari que defensa s’acabi imposant.

Els que pensem que l’aspecte més revolucionari, de canvi radical, trencador i per a qualsevol català, és la mateixa independència nacional, perquè és evident que d’això depèn la millora del benestar del conjunt dels i les habitants d’aquesta nació i encara més dels sectors més desafavorits econòmicament i social, la gent que pensàvem que la identitat ens dóna forces i dignifica, aquesta gent tenim un nom, som les i els patriotes, i som aquestes i aquests patriotes que des de Reagrupament ens hem de conjurar per trencar el cercle, definitivament.

Miquel Sabaté

Associat a Reagrupament

No hi ha Comentaris