Arxiu categoria fèlix figueras

Últim acte electoral a la comarca, a Olesa de Montserrat

Dijous 25 de novembre va tenir lloc l’últim acte electoral que Reagrupament Independentista ha dut a terme a la comarca. Ha estat una campanya intensa, durant la qual tant els nostres candidats com els associats del Baix Llobregat que s’han abocat en la seva organització, s’hi han deixat la pell. Aquí teniu algunes imatges de l’acte, que va ser presentat per Imma Prat, i va comptar amb les intervencions de Fèlix Figueras i Sandra Lomas.

No hi ha Comentaris

Últim acte electoral a la comarca, a Olesa de Montserrat

Ara sí, ara toca. Som a la recta final i només queden dues oportunats al Baix Llobregat per tal de compartir una estona amb els nostres candidats i fer-los les preguntes que vulgueu. La primera serà el 24 de novembre a Sant Vicenç dels Horts. La segona,el dia 25 a Olesa de Montserrat.

 

No us perdeu els dos últims actes! Fem tots un últim esforç!

No hi ha Comentaris

Som, i treballem: més d’un centenar d’actes de Reagrupament pel Parlament sobirà que proclami la independència

El comunicat de premsa “Som, i treballem: més d’un centenar d’actes per parlament sobirà que proclami la independència” elaborat pels coordinadors comarcals i de districte de Reagrupament, ha estat avalat unànimament per la Coordinadora Comarcal del Baix Llobregat reunida ahir dimarts a Cornellà de Llobregt en reunió ordinària de treball per a la preparació dels actes de campanya del proper mes de setembre.

Un instant d'una votació de la 3a. assemblea

Volem destacar que:

1) Entre agost i setembre s’han executat i programat 130 actes de Reagrupament arreu del país. Costa d’imaginar cap associació o partit que ara mateix estigui en disposició de presentar una xifra similar.

2) Davant de la proliferació de notícies contradictòries referents a Reagrupament i altres forces polítiques incipients que en comparteixen el nucli de l’ideari, considerem que el millor manifest de suport a la directiva de Reagrupament que es pot fer és que treballem tots activament per Reagrupament i deixar que la seva Junta Directiva, i especialment el nostre president, parlin i pactin amb qui s’escaigui, segons la confiança i encàrrec que se’ls va fer en la III Assemblea.

3) Si acabem tots units en una coalició, serà el millor de cara a motivar el votant i rendibilitzar els vots independentistes, però tant si és finalment possible com si no, com eficient o no un cop els diputats al Parlament, no ens equivoquem d’adversaris i treballem per fer la nostra campanya en positiu. La de Reagrupament. Parlant de Reagrupament i donant les raons que ens impulsen cap a un Estat Lliure i quina solució i força podem aportar-hi des de Reagrupament.

És aquest esperit el que ha impulsat que una iniciativa de Manel Bargalló (coordinador de la Vegueria d’Exteriors) hagi acabat en aquest comunicat, que molts coordinadors (entre els quals el del Baix Llobregat, signant del manifest) creiem necessari per deixar ben clar que aquí es treballa per la llibertat de Catalunya i que no volem perdre temps en trifulgues que poden desorientar o fins i tot fer entrar en disputes caïnites els indepentistes, associats a Reagrupament o no. No oblidem que per la independència, tots sumarem.

Salut i independència,

Equip de la Coordinadora Comarcal del Baix Llobregat

Cornellà de Llobregat, 24 d’agost de 2010

Joan Altès – Coresponsable organització
Eduard Ametlller – Coordinador comarcal
Ivan Barquero – Tresorer comarcal
Gabriel Borràs – Coresponsable rel. institucionals
Jordi-Carles Burillo – Coresponsable logística
Isamel Cuevas – Secretari comarcal
Félix Figueras – Coresponsable logística
Daniel García – Coresponsable comunicació
Vicenç Julià – Coresponsable rel. institucionals
Xavier Masip – Coresponsable organització
Jordi Sàlvia – Coresponsable comunicació

No hi ha Comentaris

QUI HA DE PAGAR LA FESTA?

Aquesta setmana el govern -anomenat socialista- ha imposat les mesures econòmiques més dures i restrictives des de l’any 1959. Aquell any el franquisme va imposar el “Plan de Estabilización”. El pla, impulsat pels ministres tecnocràtics de l’Opus Dei, va evitar la suspensió de pagaments de l’estat espanyol perquè,

“Hacia finales del primer semestre de 1959 España estaba virtualmente en suspensión de pagos exteriores.”

(Font: A.CARRERAS, X.TAFUNELL. 2004. Historia económica de la España contemporánea. Ed. Crítica. p. 323)

Aleshores, les causes d’aquella situació van ser fonamentalment dues. Primer, la nefasta gestió de la política econòmica, fonamentada en el principi de l’autarquia i la concepció casernària de la societat: Espanya era una caserna (per a molts una presó) i no necessitava res ni ningú més enllà de les fronteres (molt menys de la Comunitat Econòmica Europea, creada justament dos anys abans -1957).

La segona causa va ser la incapacitat per prendre decisions fins que fou absolutament inevitable:

“Retrasaron todo lo posible la decisión final, tal vez porque estaban a la espera de que un factor imprevisible -la Providencia- aliviase la presión de la balanza de pagos y permitiese obviar la adopción de medidas radicales.”(A.CARRERAS. 2004. op. cit. p. 324).

AL final però, no van tenir més remei que obeir el Fons Monetari Internacional (FMI) i aplicar mesures draconianes. Ara ha estat el president dels EUA qui ha imposat les mesures.

La situació de l’any 1959, (en un règim dictatorial), s’assembla massa a la que estem vivint:

Primer, la crisi és conseqüència de la mala i errònia política econòmica i dels errors acumulats, des de l’any 1996, per governs del PP (recolzats per CiU), i, des de 2004, per governs del PSOE (recolzats per ERC i ICV, i després per CiU). Ambdós partits van fonamentar i promoure el creixement econòmic espanyol sobre el sector immobiliari especulatiu i l’increment, sense mesura, del deute extern principalment de les empreses financeres (bancs i caixes).

Segon, hem arribat on estem ara perquè ni el PP, ni el PSOE, van afrontar el problema, van platejar-hi alternatives i/o solucions i van prendre decisions per corregir-lo.

- Quin és el problema fonamental de l’estat espanyol?

El DEUTE EXTERN.

- Per què?

Perquè el DEUTE EXTERN, com tots els deutes, s’ha de retornar, amb interessos, i en el plaç fixat pel contracte.

Les últimes dades (31-des-2009) del Banco de España sobre el deute extern són:

    1. Administraciones públicas.     298.768.000.000€
    2. Autoridad Monetaria.        41.400.000.000€
    3. Otras Instituciones Financieras Monetarias.  780.894.000.000€
    4. Sectores residentes.       461.170.000.000€
    5. Inversión directa.       185.114.000.000€

TOTAL              1.767.346.000.000€

(Font: Banco de España. www.bde.es/Estadísticas/Reservas Internas y deuda externa)

Només el 19,25 % d’aquest deute  correspon al DEUTE EXTERN PÚBLIC,  Epígrafs 1. i  2. (298.768 milions d’€, i   41.400 milions d’€)

La resta d’aquest deute és DEUTE EXTERN PRIVAT, vol dir que l’han  generat fonamentalment bancs i caixes (Epígraf 3. 780.894 milions d’€) i persones físiques o jurídiques, es a dir empreses,  (Epígraf 4.  461.170 milions d’€).

La major part d’aquest deute acumulat (85,95%) és responsabilitat del govern del PSOE. Al final de l’any 2004 el DEUTE EXTERN era de 906.000.000.000€, però a finals de l’any 2008 era de 1.685.627.000.000€.

Durant els primers quatre anys de govern socialista (2004-2008) el creixement del deute va ser de 778.703.000.000€. (Font: Banco de España. Estadísticas)

El govern del PSOE, amb el suport parlamentari de ERC i ICV primer i de CiU després, va deixar fer mentre les dades econòmiques li eren favorables i va permetre que empreses i entitats financeres s’endeutessin escandalosament, sense adoptar cap mesura correctora o preveure qui, com i quan hauria de retornar aquests deutes. Tanmateix sense escrúpols i amb supèrbia anava donant lliçons de model econòmic i es vantava que seríem una potència econòmica més gran que Itàlia i ens acostaríem a França i  a la Gran Bretanya.

El DEUTE EXTERN ha arribat al 170% del PIB. Això vol dir que, si haguéssim de retornar aquest diners de cop, tots els espanyols (els catalans també, es clar) no podríem gastar res de res durant més d’un any i mig. Tot el que guanyéssim aniria a tornar el deute durant 21 mesos. Ens aprimaríem molt!

I, de fet, això és el que diuen que hem de fer: aprimar-nos, gastar molt menys, ser més pobres.

Però, si no és l’estat qui deu la major part d’aquests diners, com és que l’estat ha de gastar menys?

Senzillament perquè no té diners i no els pot demanar a ningú!

Per dos motius:

El primer per què l’estat no té ingressos suficients per afrontar les despeses. La crisi econòmica ha fet disminuir molt els ingressos. Cada cop que disminueix l’activitat econòmica provoca un descens de la recaptació dels impostos associats (IVA, IRPF, IS). La diferència entre el que es recapta i el que s’ha compromès gastar -DÈFICIT PÚBLIC- només es pot cobrir mitjançant el deute. Però Espanya no pot ampliar més el deute perquè la seva capacitat de tornar-lo no està garantida. Encara que el DEUTE PÚBLIC no és exagerat, el DEUTE PRIVAT és massa gran i suposa un impediment per ampliar el DEUTE PÚBLIC.

Cada cop és més difícil col·locar DEUTE PÚBLIC ESPANYOL perquè no dona suficient garantia i confiança que sigui retornat. Qui pot prestar diners no fa diferència si el deute és públic o privat, és senzillament espanyol.

El segon motiu que el govern vulgui gastar menys és perquè sap que haurà de fer front a les insolvències dels deutors privats.

Aquest any 2010 els bancs i caixes (3. Otras Instituciones Financieras Monetarias), han de retornar 398.837.000.000€ del DEUTE EXTERN.

Aquest deute ha de ser pagat i amortitzat, o bé, hauran de demanar crèdits per cobrir el venciment d’aquests crèdits.  En aquest cas el mateix problema que té l’estat el tindran els bancs i caixes: han  demanat tants crèdits que no en poden demanar més!

Però si alguna, o algunes entitats de crèdit, no poden pagar el Banc d’Espanya haurà de respondre, intervenir i finalment fer front al deute. El cas de Caja Castilla-La Mancha, podria repetir-se i multiplicar-se. Però  la  capacitat que té l’estat espanyol per suportar la fallida de diverses entitats de crèdit és limitada.

La valoració de la solvència d’Espanya la podem veure en dos indicadors molt explícits. La setmana del 3 al 7 de maig i el 14 de maig les Borses van caure a plom.

L’any 2008 el DIFERENCIAL DE RISC dels crèdits entre Alemanya i Espanya era pràcticament zero, Des del començament d’aquest any el diferencial arriba als 130 punts bàsics (2,92%, Alemanya  contra 4,22%, Espanya (Font:/www.expansion.com/2010/05/05/inversion/1273048598.html)

Els inversors no es refien de la solvència del “Reino de España”.

El govern ens ha imposat a tots els ciutadans que retornem els diners que els bancs i caixes no poden retornar.

Entre tots els ciutadans, sense distinció de ingressos i recursos, haurem de pagar la “festa” dels darrers anys. Per alguns, entre ells bancs, caixes, immobiliàries i constructores, més que una “festa” ha estat una veritable orgia. Però ara aquest govern, que va contemplar plàcidament el que passava, ens diu que hem de col·laborar a pagar-ne la factura tots.

Bé, de moment a tots, no ben bé. Perquè hi ha dos maneres de disminuir el DEFICIT de l’estat. Per baixar el DEUTE PÚBLIC es pot minvar la despesa, com s’ha fet aquesta setmana o es poden augmentar els ingressos,  modificant alguns impostos, o fent que alguns sectors socials, algunes activitats, determinades empreses, etc. paguin més.

Durant els governs del PP i el PSOE la part de la RENDA NACIONAL que correspon a SALARIS (rendes de treball) ha anat disminuint, mentre que la part que correspon a CAPITALS (rendes de capital) ha anat augmentant.

Espanya entre els anys 1995 i 2005 va ser l’únic país de tota la Unió Europea on els SALARIS REALS van baixar, un 4%. (Font: A. Ricci. www.elpais.es. 24/6/2007)

Des del 2005 fins enguany la situació no ha estat diferent, tot i el creixement econòmic fins l’any 2008. Això vol dir que durant els governs del PSOE els que més s’han beneficiat de la riquesa creada, han estat els que vivien de les RENDES DEL CAPITAL i no els que vivien de les RENDES DEL TREBALL.

Un altra mostra de la gran política social i econòmica dels governs (anomenats!) socialistes, recolzats primer per ERC i ICV i després per CiU.

Ara el govern pot fer modificacions substancials de la política fiscal per tal que la càrrega de la crisi sigui repartida de manera que les RENDES DE CAPITAL paguin més (han guanyat més els darrers anys) que les RENDES DEL TREBALL (han percebut menys guanys en l’època de bonança).

Però el govern podria fer més. És el primer responsable de la crisi que patim. No va preveure, no va saber i no va actuar. La seva retallada de sous hauria de ser exemplar, però a la vegada exemplificadora, sobre tot per a ells mateixos. Reduir un 15% vol dir que només assumeixen un 15% de responsabilitat?

El grau de responsabilitat que els ciutadans atorguem al govern l’haurem de contrastar a les eleccions. Els ciutadans que pensin donar suport als  partits que han provocat aquesta crisi haurien de meditar pausadament si hi ha altres alternatives.

La crisi de l’estat espanyol és conseqüència directa del nefast model de creixement i la errònia i fallida política econòmica. El canvi de model i política comença pel canvi parlamentari dels partits que han estat els responsables principals, PP i PSOE, i els responsables secundaris CiU, ERC i ICV.

Molts ciutadans pateixen, i patiran encara més, les conseqüències dels errors dels polítics. Els errors polítics es paguen amb la pèrdua del càrrec i els privilegis que l’acompanyen. Tots els que han contemplat el procés de degradació econòmica haurien de passar a l’atur i conèixer, de primera ma, la situació de la que han estat els responsables.

Fèlix Figueras

Reagrupament del Baix LLobregat

No hi ha Comentaris

UNA CINQUANTENA DE PERSONES ASSISTEIXEN A LA PRESENTACIÓ DE “REAGRUPAMENT” A OLESA DE MONTSERRAT

13 d’Abril de 2010

D’aquesta manera, l’agrupació que aposta per la proclamació unilateral de la independència de Catalunya i la regeneració democràtica, feia extensiu als olesans i olesanes els arguments que han portat a un gruix de ciutadans a organitzar-se per tal de contribuir a aquest doble objectiu.

De moment, Reagrupament té una baixa incidència al Baix Llobregat, amb uns 160 membres, però amb actes com el d’ahir pretén augmentar el nombre d’afiliats i sobretot el nombre de ciutadans que amb major o menor mesura s’impliquin en la construcció d’una realitat nacional que, segons proposa Reagrupament, passa per la independència.

Amb el principal reclam de poder sentir les opinions del reconegut escriptor i periodista Salvador Cardús, i la presentació de Reagrupament.cat, una cinquantena de persones assitien ahir a l’Auditori de la Casa de Cultura d’Olesa. Presidien també l’acte, un membre de reagrupament a Olesa, Fèlix Figueras i el coordinador comarcal, Eduard Ametller.

De fet, més que parlar profundament sobre la recent història de reagrupament, repassant la seva formació, la seva trajectòria i tot allò que defensa, l’acte se centrava en fer una reflexió en veu alta sobre el procés que pot portar a Catalunya a la independència.

Salvador Cardús, qui presentava també el seu darrer llibre “El camí de la independència”, defensava que aquesta només s’aconsegueix des de la mateixa Catalunya (amb una proclamació unilateral d’una majoria de diputats) analitzada la històrica relació Catalunya-Espanya. Opinió que coincideix plenament amb el defensat per Reagrupament malgrat Cardús no n’és membre.

Podeu escoltar l’entrevista a Fèlix Figueras anterior a la celebració de l’acte:

http://www.mypodcast.com/fsaudio/olesaradio_20100412_0950-634571.mp3

(Font: Olesa Ràdio – 90.1FM) – Apunta’t al podcast de la ràdio: www.olesaradio.tk

Prohibida la reproducció total o parcial d’aquesta informació sense citar la font.

No hi ha Comentaris

ELS FONAMENTS DE L’ESTAT CENTRALISTA ESPANYOL (1)

L’estructura política de l’estat espanyol es basa en el manteniment inalterable de tres elements primordials:

     les institucions estatals

     el dèficit fiscal

     “las esencias nacionales”

Comentarem en aquest escrit  (1) el primer  element.

L’any 1977 E. Aja i J. Solé Tura deien:

“El franquismo no ha sido un propiamente un <Estado Nuevo>, como pretendían algunos de sus fautores. Lo que ha hecho el franquismo ha sido llevar a sus últimas consecuencias autoritarias, burocráticas, centralistas y, en definitiva, antidemocráticas, los principios que han configurado la formación de los aparatos y las instituciones que constituyen el Estado español contemporáneo.

De este modo, al desaparecer la costra propiamente franquista encontramos unos aparatos y unas instituciones que no vienen de ahora, ni nacieron en 1939.[”Constitución y períodos constituyentes en España (1808-1936). Ed. Siglo XXI]

 

De la mateixa manera l’anomenat, des de la Constitució de 1978 “Estado de las Autonomies”, no és una estructura política feta ex-novo  sinó fruït d’una transacció i d’acceptar el manteniment de la majoria de les institucions de l’Estat franquista.

El “Movimiento”, (darrer reducte de la “Falange”) i els “Sindicatos Verticales” varen ser desmantellats perquè eren essencials per a la supervivència del franquisme, però no per a la pervivència de l’estat. Així doncs han perviscut, sense alteracions essencials, el sistema judicial, l’estructura administrativa i territorial , les forces de seguretat, o l’aparell funcionarial. Sobre tot això s’hi ha sobreposat l’Estat de les Autonomies.

L’Estat espanyol va adoptar un funcionament d’Estat de Dret i  democràtic, amb uns fonaments i funcionaments essencialment, secularment i visceralment autoritaris i antidemocràtics. Un exemple és, després de 30 anys de monarquia parlamentària, el procés de revisió de l’Estatut de Catalunya per part del “Tribunal Constitucional”  que demostra de manera  fefaent la manca absoluta d’escrúpols  (democràtics !) per part de la màxima institució del  poder judicial i dels partits polítics majoritaris.

De la mateixa manera la creació de les Comunitats Autònomes es va fer sense alterar l’essència de l’estat unitari i centralista. L’únic tret federal de l’Estat de les autonomies és l’existència de parlaments autonòmics, que no disposen de sobirania compartida amb el poder central i exerceixen els poders per delegació; no tenen sobirania financera, ni sistema fiscal propi i suficient; i no gaudeixen de delimitació competencial  definida i arbitrada per un tribunal imparcial. Així doncs Espanya és un Estat centralista on el concepte “Estado de las Autonomías” és una adaptabilitat lingüística que amaga el famós “café para todos” que mai ha permès a ningú tenir cafetera pròpia; ni tan sols poder demanar quin cafè es pot prendre, amb llet, o sense, amb sucre, o sacarina, i, per suposat quina quantitat de cafè li tocarà a cadascú. De fet Espanya no és, ni mai ha estat, un Estat federal perquè l’essència de l’estat és unitària, centralista, burocràtica i autoritària.

Qui vulgui triar cafè i servir-se’n a plaer cal que se’l busqui sol.

Fèlix Figueras

Associat a Reagrupament Baix Llobregat

No hi ha Comentaris