L’estructura política de l’estat espanyol es basa en el manteniment inalterable de tres elements primordials:

●     les institucions estatals

●     el dèficit fiscal

●     “las esencias nacionales”

Comentarem en aquest escrit  (1) el primer  element.

L’any 1977 E. Aja i J. Solé Tura deien:

“El franquismo no ha sido un propiamente un <Estado Nuevo>, como pretendían algunos de sus fautores. Lo que ha hecho el franquismo ha sido llevar a sus últimas consecuencias autoritarias, burocráticas, centralistas y, en definitiva, antidemocráticas, los principios que han configurado la formación de los aparatos y las instituciones que constituyen el Estado español contemporáneo.

De este modo, al desaparecer la costra propiamente franquista encontramos unos aparatos y unas instituciones que no vienen de ahora, ni nacieron en 1939.[”Constitución y períodos constituyentes en España (1808-1936). Ed. Siglo XXI]

De la mateixa manera l’anomenat, des de la Constitució de 1978 “Estado de las Autonomies”, no és una estructura política feta ex-novo  sinó fruït d’una transacció i d’acceptar el manteniment de la majoria de les institucions de l’Estat franquista.

El “Movimiento”, (darrer reducte de la “Falange”) i els “Sindicatos Verticales” varen ser desmantellats perquè eren essencials per a la supervivència del franquisme, però no per a la pervivència de l’estat. Així doncs han perviscut, sense alteracions essencials, el sistema judicial, l’estructura administrativa i territorial , les forces de seguretat, o l’aparell funcionarial. Sobre tot això s’hi ha sobreposat l’Estat de les Autonomies.

L’Estat espanyol va adoptar un funcionament d’Estat de Dret i  democràtic, amb uns fonaments i funcionaments essencialment, secularment i visceralment autoritaris i antidemocràtics. Un exemple és, després de 30 anys de monarquia parlamentària, el procés de revisió de l’Estatut de Catalunya per part del “Tribunal Constitucional”  que demostra de manera  fefaent la manca absoluta d’escrúpols  (democràtics !) per part de la màxima institució del  poder judicial i dels partits polítics majoritaris.

De la mateixa manera la creació de les Comunitats Autònomes es va fer sense alterar l’essència de l’estat unitari i centralista. L’únic tret federal de l’Estat de les autonomies és l’existència de parlaments autonòmics, que no disposen de sobirania compartida amb el poder central i exerceixen els poders per delegació; no tenen sobirania financera, ni sistema fiscal propi i suficient; i no gaudeixen de delimitació competencial  definida i arbitrada per un tribunal imparcial. Així doncs Espanya és un Estat centralista on el concepte “Estado de las Autonomías” és una adaptabilitat lingüística que amaga el famós “café para todos” que mai ha permès a ningú tenir cafetera pròpia; ni tan sols poder demanar quin cafè es pot prendre, amb llet, o sense, amb sucre, o sacarina, i, per suposat quina quantitat de cafè li tocarà a cadascú. De fet Espanya no és, ni mai ha estat, un Estat federal perquè l’essència de l’estat és unitària, centralista, burocràtica i autoritària.

Qui vulgui triar cafè i servir-se’n a plaer cal que se’l busqui sol.

Fèlix Figueras

Associat a Reagrupament Baix Llobregat