Arxiu categoria Històric

Reagrupament Bages ja té local

Doncs sí, Reagrupament Bages ja té un lloc d’aixopluc on treballarem pel nostre país, però que serà a més el lloc on ens podreu venir a visitar. Serà el lloc de trobada de tot aquell “reagrupat i reagrupada que vulgui venir a visitar-nos per qualsevol consulta. L’adreça és: C. Circumval·lació, 9-11, 1r, Manresa. És petitó (poca feina per treure la pols) però acollidor i tremendament útil.


No hi ha Comentaris

Agost decisiu per a la gran coalició

Per Reagrupament BCN-Ciutat vella 03/08/2010

Manifestació

Mentre es van clarificant dia a dia les posicions d’uns i altres i es van destil·lant no ves forces a afegir al projecte, ahir mateix l’Hèctor López Bofill començava a preparar la seva sortida d’Esquerra, es presenta un agost ben mogut i esperem pructífer.

I és que les formacions polítiques independentistes tenim poc més d’un mes per a arribar a un acord. Laporta i Carretero mantindran contactes per mirar de portar Solidaritat Catalana i Reagrupament a entendre’s. La formació de Laporta convoca una assemblea per al dia 4 de setembre perquè els militants elegeixin els candidats. La Conferència Nacional del Sobiranisme també fa una crida a pactar una coalició, i Esquerra, de moment, es manté al marge.

L’oferta que va fer el cap de setmana passat Joan Carretero a Joan Laporta i a Joan Puigcercós d’acordar una coalició electoral no ha tingut de moment cap resposta d’Esquerra, que ara com ara calla. En canvi, sí que hi ha previstos més contactes entre Carretero i Laporta per mirar de fer possible un acord entre Reagrupament i Solidaritat.

Assemblea de Solidaritat, el 4 de setembre

Ara, cadascú fa un plantejament diferent de la negociació, la qual cosa pot dificultar l’entesa: Solidaritat Catalana va constituïnt les comissions de campanya (a Barcelona ho farà el 5 d’agost amb convocatòries obertes a cada districte) vol que els militants de totes les formacions que vulguin participar en la coalició en triïn els membres mitjançant el vot directe en una assemblea el 4 de setembre; i Reagrupament recorda que ells ja fa temps que van fer el procés intern per a la designació dels candidats i proposen que ara cada part faci un ‘gest de generositat’ per pactar la composició de les llistes.

Carretero va anunciar que es volia reunir amb Laporta i amb Puigcercós a mitjans de setembre, però els contactes s’hauran de fer abans, perquè tant uns com altres ja treballen amb la hipòtesi que les eleccions es facin a final d’octubre (possiblement el dia 24) i que es convoquin a final d’agost, en la primera reunió de govern després de les vacances. Si fos així, el termini de presentació de coalicions electorals s’acabaria el 10 de setembre. Rut Caranell ja ha explicat que moure les dates de les possibles reunions no ha de ser pas cap problema, i ha recordat que Carretero pensa parlar durant aquest mes d’agost amb els responsables de Solidaritat Catalana.

Laporta és qui protagonitzarà, per part de Solidaritat, aquests contactes. Per Uriel Bertran, que integra també la formació de l’ex-president del Barça, el temps és molt escàs i cal afanyar-se si es vol pactar una coalició; es mostra ‘convençut que una bona part de Reagrupament es veuria reflectida dins de la candidatura’ que es votés en l’assemblea del 4 de setembre. ‘Obrim a Reagrupament l’assemblea conjunta’, diu Bertran, que recorda que també hi haurà contactes amb els responsables de la Conferència Nacional del Sobiranisme’.

Crida de la Conferència Nacional del Sobiranisme

De fet, els impulsors del Manifest del 12 d’abril per una Conferència Nacional del Sobiranisme, Joan Blanc, Moisès Broggi, Antoni Badia i Margarit i Oriol Domènec, han fet una crida a Reagrupament, Solidaritat Catalana i Esquerra perquè formin coalició amb Sí, Coalició per la Independència. ‘Els partits de la coalició han de saber confeccionar una única llista que es presenti a les properes eleccions catalanes. S’han de comprometre a proclamar la independència al assolir una majoria al Parlament i han de desenvolupar una gran campanya electoral amb l’ajut de les associacions col·laboradores, per explicar el seu programa als ciutadans’, demanen.

Reagrupament BCN-Ciutat vella

No hi ha Comentaris

La Cambra Catalana ha dit prou. Congratulem-nos-en.

Ramon Payàs Reagrupament Bages

No entraré en la polèmica de si Catalunya és pel seu passat històric terra de toros o no. No hi entraré perquè m’és absolutament igual. La tradició no pot ser mai eina d’aval i molt menys justificant que empari i doni validesa a la salvatjada.

Si a aquestes alçades del segle vint-i-u encara hi ha algú que no ha entès que els temps són canviants, que s’ho faci mirar. Si senyores i senyors, el temps és canviant.  Així doncs, això és indicatiu que allò que ahir era tal vegada perfectament assumible i fins i tot necessari i digne d’orgull patriòtic passat, amb el temps pot ser retrògrad, grotesc, estúpid  i fins i tot aberrant.

I això és el que ha passat. L’art fet espectacle i portat fins al patiment, sang i mort a més d’ultratge, mofa i escarni si s’esdevé, doncs si el toro no ha sigut del gust del “respetable”, aquest, el “respetable” te llicencia, i en fa ús, per xiular i escridassar a l’animal.

Culte al patiment, sang i mort. Com espectacle, senzillament aberrant.

Si, si amic, tens raó, l’espectacle dels toros només és el cap del fil. És cert, darrera hi ha metres i mes metres de fil que cal estirar fins arribar desfer l’embolic , el respecte als animals. Bé, és bo començar per algun lloc.

Goya, Picasso, Hemingway….. els pro-taurins s’omplen la boca d’aquest insignes afeccionats a l’art de la tauromàquia, són la referència a la que s’abracen els defensors de les curses de braus per justificar quelcom que no té justificació. Caldria escoltar que en dirien avui, ben entrat el segle XXI. Certament no ho sabrem mai.

No discuteixo la plàstica del toreig, però tampoc és discutible  el trist final d’aquest significat espectacle pels espanyols anomenat: Fiesta Nacional.

Sentiments al marge que no dubto puguin existir per part d’afeccionats a les curses de braus, mereix comentari preeminent les anades i vingudes pels passadissos del parlament de Catalunya de personatges amb el dret a pressionar als nostres representants polítics.  Seria molt gratificat per l’oïda poder conèixer els arguments emprats, els mètodes usats per aquests personatges amb l’únic fi de protegir el seu interès que a la fi és l’interès més interessat.

Com pot ser que es permeti que qui ho cregui convenient pugui campar lliurement pels passadissos del parlament amb l’intenció d’imposar voluntats.

Podria escriure alguns pensaments més, però ho deixaré aquí. Malgrat tot no m’estaré pas de fer memòria al desmemoriat, heus ací: A les illes Canàries ben aviat farà vint anys que varen prohibir les curses de braus.

Aquest espanyols segueixen anclats a l’Espanya aquella on mai és ponia el Sol. Aquella Espanya que sembla no coneixia les vesprades ni havia vist mai pondre les estrelles. Mireu si n’han passat de segles, doncs bé, no n’aprendran mai.

Perdoneu per no me’n puc estar. Llegia ahir dimarts en el diari AVUI com la senyora Sánchez Camacho  deia que Catalunya amb accions com aquesta es convertirà en terra de prohibicions. Ostres, ostres, ostres, té nassos, eh!!. Desprès de la sentència del Tribunal Constitucional en vers els interessos de Catalunya, la senyora Sánchez Camacho diu que aquesta terra, la nostra, va camí de ser terra de prohibicions i sense posar-se gens vermella, ens en vol fer responsables als catalans.

Senyora Sánchez Camacho, senyora Sánchez Camacho, si us plau, vostè és molt poc seriosa i gens rigorosa, no ho creu ????

Avui dimecres, 28 de juliol de 2010, la Cambra Catalana i per majoria parlamentaria ha dit prou. Congratulem-nos-en.

Ramon Payàs Capell

Reagrupament-Bages

No hi ha Comentaris

Somniem

1

Fotografies de la manifestació del 20 Juny d'Anna Montesinos, Reagrupada del Bages

Més imatges


SOMNIEU.
És clar que sí, somniem constantment.
ESPEREU MASSA.
És clar que sí, hem après a esperar i ho esperem tot.
VOLEU MASSA.
És clar que sí, volem massa, més, tot, àvidament.
TENIU MASSA PRESSA.
Sí, és clar que sí, caminar, arribar, recomençar, tenim pressa, molta pressa.

SOMNIEU.
Sí, inevitablement, el somni d’avui com possibilitat del demà.
ESPEREU MASSA.
És clar que sí, i no ens fa cap vergonya ésser esclaus de l’esperança.
VOLEU MASSA.
És clar que sí, és el nostre dret rabiós, i encara més el nostre deure.
EXIGIU.
És clar que sí, apassionadament o amb tristesa.

I tanmateix,
i tanmateix, millor així,
millor un poble que es mou,
encara que, a vegades, precipitadament
encara que, a vegades, massa prudent,
encara que, a vegades, brut, baix, rastrer,
encara que, a vegades, sublim,
millor així, amb tota la seva condició humana, estranya i senzilla;
millor així, que no un ramat de xais
sotmès al càlcul dels ordenadors d’interessos.

Per això, que ningú no s’avergonyeixi de dir,
que ningú no s’avergonyeixi de cridar:
somniem, sí, constantment,
somniem sense límits en els somnis,
somniem fins l’inimaginable.
Somniem sempre,
i ho esperem tot, hem après l’art d’esperar,
aquest art d’esperar en nits interminables d’impotència;
sabem esperar i ho esperem tot, tot,
i ho volem tot,
volem l’impossible per a arribar al possible,
volem el possible per a arribar a l’impossible;
millor així, amb tota la seva condició humana, estranya i senzilla;
millor així, que no un ramat de xais
sotmès al càlcul dels ordenadors d’interessos;
per això, si mai ens diuen, si mai ens gosen dir…

SOMNIEU,
És clar que sí! constantment, somniem sempre.
Si ens dieu: ESPEREU MASSA,
És clar que sí, hem après a esperar, i ho esperem tot.
Si ens dieu: VOLEU MASSA,
És clar que sí, volem massa, més i tot, àvidament.
Si ens dieu: TENIU MASSA PRESSA,
És clar que sí, caminar, arribar, recomençar, sí, tenim pressa.

Lluís Llach (1948)
Somniem

No hi ha Comentaris

Reagrupament Bages davant la sentència del TC

La sentència és una agressió en tota regla per a Catalunya. Aquesta sentència ataca els principals pilars de suposat avenç de l’estatut: a) la llengua deixa de ser preferent, b) la nació catalana resta sotmesa a la “indivisibilidad de la nación española”, c)la justícia catalana perd tota característica pròpia, i d) el finançament resta deslligat a l’esforç fiscal, legitimant dons l’espoli fiscal.

Amb aquest missatge tan clar, Espanya ha dit adéu a Catalunya. Ens han dit que només ens volen per esprémer el nostre treball. L’hora de l’autonomisme, per tant, ja s’ha acabat i l’estatut és ja un cadàver. No hi caben autonomies ni federalismes. Per Reagrupament Bages ara més que mai és necessària una candidatura transversal per la independència. Només aquesta podrà vehicular les nostres justes reivindicacions. Segur que ho farem i comptarem amb el suport del poble.

Comunicació -Reagrupament Bages

Comunicat enviat a ManresaInfo i a Regió7

No hi ha Comentaris

Mort i reinterpretat

Font: Nació Digital

Politics

S’ha acabat. El viatge que va començar Pasqual Maragall ha acabat amb una dura retallada i, sobre tot, amb una reinterpretació que deixa sense cap mena d’efecte jurídic, per exemple, el terme “nació” que figura al preàmbul de l’Estatut. Al final, la sentència s’ha hagut de trossejar en quatre blocs. Tres d’ells han acabat amb una votació de 6 a 4 i un altre per 8 a 2. El cas és que el text que va votar en referèndum el poble català ha estat fortament esmenat i, a més, tindrà una interpretació molt restrictiva en els aspectes més essencials que el caracteritzaven.

Llegiu-ne més>>

No hi ha Comentaris

4 anys per a escriure això

CasasPor medio del presente le participo que el Pleno del Tribunal Constitucional presidido por la Excma. Sra. Presidenta doña Maria Emilia Casas Baamonde, e integrado por los Magistrados Excmos. Sres. don Guillermo Jiménez Sánchez, don Vicente Conde Martín de Hijas, don Javier Delgado Barrio, doña Elisa Pérez Vera, don Eugeni Gay Montalvo, don Jorge Rodríguez-Zapata Pérez, don Ramón Rodríguez Arribas, don Pascual Sala Sánchez y don Manuel Aragón Reyes, reunidos en el día de hoy, han dictado Sentencia en el recurso de inconstitucionalidad núm. 8045-2006, promovido por más de cincuenta Diputados del Grupo Parlamentario Popular del Congreso de los Diputados contra determinados preceptos de la Ley Orgánica 6/2006, de 19 de julio, dereforma del Estatuto de Autonomía de Cataluña, con el siguiente Fallo:…

Llegiu-ne més>>

No hi ha Comentaris

LA RESPOSTA AL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL

constitucióAquesta setmana de finals de juny el Tribunal Constitucional espanyol travessarà la ratlla del que està permès dintre dels usos i costums de les democràcies europees. Tot sol, i malgrat haver estat molt advertit, sentenciarà contra l’estatut de Catalunya. No importa en quins articles, si molts o pocs. Sentenciarà contra un text referendat ja pel poble català. Més baix no es podia caure.

Si algú tenia l’esperança que açò era una democràcia homologable a qualsevol altra, ja s’està operant de la vista. No es tracta ja d’una opinió més o menys radical de la caverna, de la nova versió del movimiento, a la qual ens tenen força acostumats. Es tracta d’enviar-nos un missatge clar mitjançant el qual ens diuen que no respectaran els acords que prenguem ni que sigui ratificant-los en un referèndum.

Què se n’haurà de fer? Lògicament aquí acaba ja la trista legislatura del segon tripartit. I per tant serà lògic convocar unes noves eleccions. Fins aquí tothom ho veu clar. I què més? Si som conseqüents en la defensa de la democràcia caldrà denunciar el TC espanyol davant les instàncies internacionals europees que defensen els drets humans i per extensió els drets de les nacions tinguin estat o no en tinguin.

Només una apel•lació judicial que mostri a les instàncies internacionals l’ autèntica cara d’aquest suposat estat democràtic, podrà frenar tanta arrogància i impunitat.

Per altra banda preparar una autèntica candidatura nacional catalana que rebutgi aquest estat de coses. Una candidatura diferent als partits que amb la seva claudicació permanent ens han portat fins aquí. Superat ja l’estatut només amb la defensa de la independència enviarem un missatge clar que ens respectem a nosaltres mateixos i tenim la voluntat de fer-nos respectar.

Josep Lluís Gozalbo

Reagrupament Bages

No hi ha Comentaris

Reagrupament, primer aniversari al Bages

Fa un any que l’Associació Cultural Reagrupament Independentista va fer la seva presentació al Bages. Fou a la plaça de Lluís Companys a Manresa. Durant aquest temps, malgrat ser un temps d’arrencada, ha sigut un any actiu, productiu i participatiu.

També és cert que hem tingut d’entomar alguna atzagaiada que ha fet creure a més d’un que tentinejava el projecte. No ha estat així. El temps ha donat clara resposta a aquella malèvola “apreciació”. Estem plenament consolidats.

En totes les nostres accions i participacions hem deixat palesa la nostra voluntat d’un independentisme plural i amb l’assoliment d’objectius en un termini el més curt possible.

La gent de Reagrupament som conscient i tenim plenament assumit l’esforç que ens cal fer per aconseguir l’estat propi. L’espoli financer del nostre país no para de créixer. Hi ha els 22.000.000.000 d’euros coneguts i reconeguts per tothom i  que ningú ja no s’atreveix a qüestionar, cal afegir-hi el diferencial entre promeses l’1 de gener i l’incompliment d’aquestes el 31 de desembre en inversions a Catalunya.

D’aquest espoli els mitjans se’n fan poc ressò, més ben dit: gairebé gens. Cal a fi d’any contrastar l’acompliment, sí o no, d’allò promès, però la nostra crònica debilitat memorial sovint ens perd i l’oblit ho embolcalla tot. Doncs bé, pel cap baix, aquest incompliment, espoli a la fi també,  pot anar fàcilment dels 3 als 5.000 milions fins i tot més en funció de la “generositat mesetaria”, i amb l’excusa de torn.

Però, ai carai!, amb això resulta ara que no en tenen prou, ara cal doncs afegir-hi una nova estreta de cinturó: la retenció del 5% de mitjana a totes aquelles persones que ells anomenen sous “assegurats”. Com a torna, aquesta és la impressió, hi afegiran també a contribuir-hi aquells que són més afortunats dineràriament parlant. Ah!! i sembla que també els polítics catalans voldran donar bon exemple i també es retallaran un xic la nòmina. No oblidem tampoc que d’aquí a ben poc l’impost sobre el valor afegit, l’IVA, també experimentarà una pujada.

Voldria, però no tinc dades prou objectives encara, publicitar el resultat econòmic d’aquesta maniobra orquestrada i dirigida, provinent del govern central (únic govern regidor del nostre destí)  per fer front a la crisi. Us deixo a vosaltres mateixos que en feu una valoració i no patiu si creieu que us hi heu excedit, us quedareu curts.

Doncs bé, de l’espoli fiscal; dels incompliments el 31 de desembre, d’estrènyer un forat més el cinturó, de l’IVA i la congelació de la nòmina al jubilat, feu-ne una suma… en teniu el resultat, oi? Bé, doncs ja sabeu qui pagarà una vegada més la desfeta espanyola. Nosaltres, el catalans, no som responsables de la irresponsable malversació dels diners que han fet els espanyols. Resumint: els espanyols sempre ho tenen tot pagat, i això no s’hi val. Posar aturador a aquest desori és obligat.

A diferència de tot l’establiment polític català a Reagrupament ens ocupa i preocupa ben poc la defensa de l’estatut. Tot això és pura comèdia i màrqueting barroer; perdre el temps i enganyar la gent, mentrestant, més de 60.000.000 d’euros desfilen cada dia miserablement cap a Madrid amb el consentiment, amb el vistiplau, de tot governant i opositor del marc polític català.

No molesta qui vol sinó qui pot, els comentaris casposos o monòlegs mofetes d’origen “mesetari”, pel propi pes s’endinsen cap al fons del sac dels oblits. Això no ens ha d’ocupar ni un instant de la nostra vida.

L’estatut, més retallat o menys sempre serà una gàbia. Pots ser més gran o més petita: a la fi una gàbia. En funció de la grandària podrem moure o no les ales, però el vol (?) sempre serà captiu.

Cansats de tracte superb, els catalans no volem tenir cap més exigència per damunt nostre que l’acompliment de la norma establerta i consensuada per tots aquells països compromesos democràticament; lliures, cultes, rics, respectuosos i solidaris amb tot aquell que ho necessiti.  És senzill i legítim el nostre desig: “Ésser un poble normal”, no és pas demanar gaire.

Certament no és demanar gaire i com a poble normal que volem ser el que ens cal és la nostra pròpia llei: La Constitució de Catalunya. “Cada nació escull la seva pròpia llei.” És ací on sí que cal esmerçar els esforços. És la primera llei que els diputats que representin Reagrupament al Parlament de Catalunya presentaran perquè sigui aprovada.

Joan Solà, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, deia: “Si volem ser un poble normal, hem de tenir un Estat reconegut, una llengua referencial i una literatura i una història i hem d’aspirar a la igualtat amb els altres pobles que ens envolten.

Som un país tolerant, un país que estima; n’hem donat moltes mostres, però ens cal reflexionar i respondre’ns a nosaltres mateixos si som un país que s’estima. És l’hora de demostra-ho. Reagrupament és un moviment transversal. No s’identifica amb cap valor ideològic concret. Reagrupament és totes les cordes de l’instrument. Dóna cabuda a tot demòcrata amb la voluntat de volar sense esculls.

No tenim cap voluntat de governar. Només ho farem si és estrictament necessari. Tenim data de caducitat: l’assoliment de la majoria parlamentària, la independència i la regeneració política. També, si en un temps de vuit anys no hem aconseguit el nostre objectiu, ens apartarem i deixarem que uns altres, més destres que nosaltres, ho facin.

Reagrupament donarà suport a tota altra voluntat que com a primer pas, però, tingui clar l’encaix en la nostra pensa.

Assolit l’objectiu, ens n’anirem cap a casa amb la il·lusió de ser uns partícips més en les primeres eleccions lliures, sense cap més dret ni compromís que el del vot.

No som il·lusos, ho hem repetit una rastellera de vegades, som conscients dels molts obstacles que tenim i els que vindran i que haurem de vèncer. I tant, si en som conscients! La decidida aposta liderada per Joan Carretero, és una aposta que molesta i que provoca butllofes a tot l’epidermis de l’establiment polític de casa, i forà. Missatges sinistres de sinistres personatges, resultat: apagada mediàtica. A la fi, però, el temps posarà cadascú al lloc.

Reagrupament: Moviment transversal, aixopluc de tot aquell/-a demòcrata desitjós/-osa de veure i viure, amb la brevetat més gran possible, en una Catalunya lliure, rica, culta, plena i solidària.

La raó ens fa legítims.

Ramon Payàs Capell | Coordinador de Reagrupament Bages

No hi ha Comentaris

No hi ha sortida espanyola a la crisi econòmica

Espanya, sense les exportacions i els impostos de Catalunya, és com Grècia, i davant la crisi grega Europa ha obligat el Govern espanyol ha retallar el seu pressupost en 15.000 milions d’euros. Sense constituir-se com Estat de la Unió Europea Catalunya no sortirà de la crisi. Ens trobem en una crisi estructural, que deriva de la incapacitat espanyola d’integrar-se a la Unió monetària. Per aquesta raó la crisi econòmica és la raó més poderosa per a separar-nos d’Espanya.

El Regne d’Espanya, l’any 2007, tenia un superàvit de 12.098 milions d’euros mentre que l’any passat va demanar prestats 99.845 milions. En només dos exercicis els seus ingressos han caigut 59.000 milions, mentre les despeses s’han disparat 53.000 milions.  En els primers anys de l’euro el creixement espanyol s’ha basat en un endeutament extraordinari, sense invertir en l’economia productiva. Ara es troba amb 4 milions d’aturats, amb una baixa competitivitat en un mercat mundial obert i amb unes estructures administratives, polítiques i socials obsoletes.

L’any 2008 la crisi financera internacional va tallar el flux de crèdits de 100.000 milions d’euros anuals des de l’exterior a les caixes i bancs espanyols. Aquests diners finançaven el dèficit de la balança de pagaments, que va assolir el 10% del PIB. Aquest estroncament va finiquitar el model de creixement d’Espanya des de la desaparició de la pesseta, basat en l’expansió immobiliària i del consum, sense la seva contrapartida en la producció. Un exemple: es van arribar a vendre un milió i mig d’automòbils, però no es va obrir cap fàbrica nova i la producció no va superar el milió que es creaven abans de l’entrada a la Unió Monetària. L’enorme dèficit pressupostari espanyol dels darrers dos anys s’ha substituït dels milers de milions d’euros anuals de l’estranger. Però la crisi del deute de Grècia ha estroncat aquesta segona font de finançament d’un consum intern espanyol que supera les seves possibilitats.

Catalunya només tornarà a crear empreses i llocs de treball quan es tregui de sobre l’enorme llast que representa l’Estat espanyol. Perquè té una base productiva tocada però no enfonsada, com ho demostren les seves exportacions que suposen el 28% del total espanyol. En canvi l’oligarquia econòmica, política i mediàtica que controla l’Estat espanyol és estructuralment  incapaç d’afrontar els canvis necessaris perquè l’economia sigui competitiva dins la Unió Europea en l’entorn d’un mercat globalitzat. Només cal tenir present els següents punts:

a) L’Estat espanyol no pot devaluar la seva moneda. Aquesta era la solució tradicional que permetia recuperar la competitivitat perduda en els anys d’eufòria. Formar part de l’euro significa que la competitivitat només es pot recuperar amb innovació empresarial. Aquesta realitat fa esclatar tots els antagonismes entre la cultura de l’oligarquia empresarial espanyola i la xarxa catalana d’empreses productives catalanes.

b) La modernització econòmica d’Espanya ha estat superficial. Els hàbits de consum públic i privat s’han situat a nivell europeus, però la producció s’ha mantingut a regions senceres de la península sense indústria ni turisme internacional. Els catalans tenim una estructura productiva com Alemanya i d’altres països, que sustenta el nivell de vida assolit en els darrers anys. En canvi Espanya no té aquesta base productiva com Grècia o Portugal i viuen per sobre de les seves possibilitats.

c) La monarquia constitucional ha creat un Estat monstruós, que ha duplicat i triplicat els nivells d’administracions. Un exemple ja antic és la duplicitat de cadenes de comandaments de la “Policia Nacional” i la “Guardia Civil”. A Extremadura una de cada quatre persones actives viu dels pressupostos públics. En canvi a Catalunya el nombre de funcionaris està per sota de la mitjana europea. Només la independència pot eliminar de cop aquesta multiplicitat de nivells administratius.

d) La manca de cohesió social i nacional. El règim constitucional espanyol és caracteritza per la desafecció dels ciutadans envers els polítics, les institucions i els agents socials. La mentida, la manipulació dels mitjans i la corrupció han creat unes societats immobilistes, petrificades, en les que ningú es refia de ningú i tothom vol preservar els avantatges adquirits. En aquesta societat els catalans constituïm l’enemic interior, l’únic factor de cohesió de l’opinió pública espanyola.

La crisi de 1898 va posar de manifest l’obsolescència de l’oligarquia espanyola de la Restauració. La societat catalana va reaccionar i va fer esclatar el catalanisme autonomista del segle XX. La crisi actual farà conscient l’opinió pública catalana que no hi ha sortida espanyola a la crisi econòmica. El retorn al creixement i la creació d’empreses i llocs de treball exigeix que Catalunya sigui un Estat membre de la Unió Europea.

Barcelona – Dilluns, 17 de maig de 2010

Josep Pinyol i Balasch.

Reagrupament

No hi ha Comentaris