Arxiu categoria josep pinyol

Què cal fer per treure un bon resultat?

Josep Pinyol i Balasch

Historiador, empresari i associat de Reagrupament Baix Llobregat

Vivim les circumstàncies més favorables perquè una candidatura rupturista per la independència i la regeneració democràtica esdevingui la tercera força a l’hemicicle català: per un costat, l’extraordinari moviment de les consultes, el milió i mig de manifestants del 10 de juliol, el suport de les més rellevants personalitats del Manifest del 12 d’abril, etc.; per l’altre, l’hostilitat de l’Estat espanyol, expressada en la sentència del Tribunal Constitucional, l’acord de finançament de l’any passat que perpetua l’espoli fiscal o la recent retallada d’inversions en infraestructures.

Enmig, la incapacitat dels actuals partits parlamentaris per respondre amb dignitat a les agressions de l’Estat Espanyol. El darrer exemple és la reacció davant la sentència del Tribunal Constitucional. La moció aprovada al Parlament és ridícula i l’actuació dels representants catalans al Congrés de Diputats ens fan avergonyir. A més, els dos primers partits al Parlament tenen greus casos de corrupció.

Totes les circumstàncies són propícies, però les enquestes preveuen una gran pèrdua de vots d’ERC. Aquests no són recollits per la Candidatura Transversal per la Independència, que no traspassa el llindar del 3%.  Des de la I Assemblea de Reagrupament, octubre 2009, la tendència no ha estat ascendent, sinó el contrari. Segons les previsions la suma dels vots d’ERC i els de la nova formació arribaria, ara, a la meitat dels 650.000 vots que va obtenir Carod-Rovira l’any 2004.

L’anhel d’independència ha crescut malgrat els independentistes. Ni els gradualistes ni els rupturistes no ho hem fet gens bé. Esquerra s’enfonsa, incapaç de trencar la seva aposta pel govern tripartit. La proposta d’una candidatura transversal de Reagrupament, després de mesos d’activitat al ralentí, ha derivat en l’aprovació de la “llista Carretero”. La crida per una Conferència Nacional del Sobiranisme no ha obtingut els suports necessaris.

La “Solidaritat Catalana per la Independència” de Joan Laporta, Alfons Lòpez Tena i Uriel Beltran és la darrera proposta que pot derivar en una candidatura unitària inscrita en l’estratègia de la declaració unilateral d’independència. És la darrera oportunitat per capgirar les previsions de les enquestes. Si no en som capaços, l’Estat Espanyol conclourà que els catalans bordem, però no mosseguem.

Si volem que una candidatura unilateralista esdevingui la tercera força del Parlament cal:

1) Proposar una llista de candidats formada per les personalitats independentistes més rellevants. És l’alternativa a elaborar la llista segons les quotes dels partits que integrin la coalició. L’exemple a seguir és la candidatura dels Quatre Presidents, encapçalada pel Doctor Robert, que va permetre la irrupció del catalanisme al panorama polític català.

2) Centrar el relat polític en “com” arribar a la majoria necessària per proclamar Catalunya Estat de la Unió Europea. Un relat que ofereixi pautes de valoració i alternatives davant tots els esdeveniments quotidians, des de la crisi econòmica a la sentència del TC, a més dels avantatges d’un Estat català. Molts ciutadans estan convençuts dels beneficis de la independència, però no veuen com assolir-la i opten per objectius a curt termini, com un canvi a la Generalitat.

3)  Preparar una campanya electoral que segueixi els mètodes de treball del moviment de les Consultes per la Independència. Una campanya participativa ens distingirà dels partits i  demostrarà que “una altra manera de fer política és possible”.

És imprescindible concretar aquests passos en les properes setmanes. Perquè el mes de setembre ha d’arrencar amb entusiasme una campanya electoral que posi a desenes de milers de voluntaris a treballar per seguir el camí de la declaració unilateral d’independència. El Tribunal Internacional de la Haia acaba d’avalar aquesta estratègia com a conforme al dret internacional. Com a primer redactor de la ponència política de Reagrupament al 25è Congrés d’ERC que va introduir aquest concepte, i com autor del llibre “La Declaració Unilateral d’Independència” m’ha satisfet molt aquesta sentència.

Extret de tribunacatalana.cat

No hi ha Comentaris

Presentació a Cornellà del llibre “La Declaració Unilateral d’Independència”





Presentació a Cornellà del llibre “La Declaració Unilateral d’Independència”

a càrrec del seu autor Josep Pinyol i Balasch (associat de Reagrupament Baix Llobregat)

IMG_0880.JPG

Introducció a càrrec del Molt Honorable Heribert Barrera,
(antic President del Parlament de Catalunya)

Dimarts, dia 1 de juny de 2010, a les 7 del vespre

Biblioteca Marta Mata (Antic cinema Titan). Carrer Rubió i Ors, 184

No hi ha Comentaris

Presentació del llibre “Declaració unilateral d’independència. Catalunya, estat de la Unió Europea”, de Josep Pinyol

26-05-10_llibre_pinyol3.jpg

Josep Pinyol és associat de Reagrupament al Baix Llobregat.

“La candidatura independentista transversal que promou Reagrupament esdevindrà la 3a força política al Parlament de Catalunya a les properes eleccions”. “Si es fa bé i va unit, l’independentisme reuneix les condicions per a aconseguir aquests resultats perquè compta amb les idees, la força i les persones”.

Frases com aquesta s’han pogut sentir aquest dimecres durant la presentació del llibre Declaració unilateral d’independència. Catalunya, estat de la Unió Europea, de Josep Pinyol, que ha estat acompanyat pel president de Reagrupament, Joan Carretero i per l’alcalde d’Arenys de Munt, Carles Móra. Carretero és autor del pròleg i Móra, de la cloenda del llibre, respectivament.

26-05-10_llibre_pinyol.jpg

L’acte, que ha tingut lloc a Barcelona, ha comptat amb la participació d’unes 120 persones.

Durant la presentació s’han esbossat les propostes que conté el llibre que, segons el seu autor, es pot entendre com un manual pràctic sobre com aconseguir la independència de Catalunya. Pinyol aposta pel que ell anomena “unilateralisme”, que considera l’única via factible per a aconseguir l’emancipació nacional, superant les diverses formes de gradualisme.

Pinyol ha recordat que la Constitució espanyola de 1978 impedeix la separació de mutu acord entre Catalunya i el Regne d’Espanya. Per això, el Tribunal Constitucional va anul·lar l’acord del Parlament basc, a instàncies del lehendakari Ibarretxe, per convocar una consulta sobre la voluntat del poble basc sobre el seu dret a decidir. La Constitució Espanyola tanca la via de resoldre el dret a decidir dels catalans dins la legalitat espanyola. A més, el fracàs del procés de l’Estatut d’Autonomia del 2006 ratifica de forma clara la impossibilitat de qualsevol estratègia gradual d’assoliment progressiu d’autogovern.

26-05-10_llibre_pinyol2.jpg

Per a l’autor, el bloqueig constitucional espanyol només deixa oberta la via de la declaració unilateral d’independència, la qual arribarà quan una majoria amb intenció de proclamar Catalunya com a estat de la Unió Europea guanyi les eleccions. I això només serà possible si s’aconsegueix constituir una candidatura transversal que, arran de la repulsa per les escorrialles del procés estatutari, doni lloc a una nova Solidaritat Catalana, encapçalada per personalitats de prestigi del país, en els termes en què ho recollia l’article Patriotisme i dignitat que Joan Carretero va publicar al diari AVUI a finals d’abril del 2009.

Informació extreta del web nacional de Reagrupament

No hi ha Comentaris

La Defensa de Catalunya (Segona part)

Josep Pinyol i Balasch, La Defensa de Catalunya

Una altra política és possible

No cal esperar a la sentència del Constitucional per preparar la defensa de Catalunya perquè tothom en sap el punt més rellevant: alterarà la voluntat del poble català expressada en referèndum. L’estratègia no pot ser conjuntural; al contrari ha de tenir perspectiva històrica perquè no es pot pensar en resultats a curt termini. Hem d’adoptar la perspectiva que va promoure Churchill als seu compatriotes al començar la Segona Guerra Mundial: “només puc prometre sang, suor i llàgrimes, però al final la victòria”. Els punts mínims d’aquesta nova política són:

a) No podem plantejar les nostres reivindicacions nacionals com una qüestió interna espanyola, sinó com un afer internacional. Hem de treure el plet català de l’àmbit constitucional espanyol perquè el seu Estat sempre serà jutge i part.

b) El gradualisme és impossible. El Regne d’Espanya és l’excepció democràtica d’Europa perquè és l’únic Estat on el feixisme no ha estat derrotat militarment. El rei d’Espanya és l’únic cap d’Estat que continua sota el jurament de lleialtat als principis d’un partit feixista. L’ordre constitucional espanyol es va inserir en la legalitat franquista i és irreformable a la pràctica.

c) Cal retornar a la “tensió democràtica”, a la confrontació amb l’Estat Espanyol que va caracteritzar la vida política dels primers 30 anys del segle XX. La contribució del catalanisme a l’estabilitat d’Espanya ens ha fet més febles i ha creat més animadversió contra Catalunya.

d) Les mobilitzacions populars han de confluir amb l’acció i la representació política. Aquesta combinació exigeix un nou tipus d’organització interna dels moviments polítics. Les nomenclatures dels partits són una de les causes de la decadència del catalanisme polític.

La història ens demostra que una altra política és possible. L’Estat Espanyol continuarà amb la seva regressió al més dur centralisme mentre constati que el poble català no reacciona a les seves agressions. Els partits del sistema establert es limitaran a declaracions inútils perquè no qüestionen el marc espanyol. Per aquesta raó només el sobiranisme pot liderar la indignació que provoquen les maniobres del Tribunal Constitucional. I pot ser l’avinentesa per induir el salt polític que Catalunya necessita si és capaç de fer els primers passos:

a) A la manifestació per l’autodeterminació convocada per la Plataforma per al Dret a Decidir ha d’afegir la demanda de la retirada dels diputats i senadors catalans de les Corts Espanyoles quan es conegui la sentència del Tribunal Constitucional.

b) A les properes eleccions al Parlament ha de presentar una Candidatura Unitària al voltant de tres punts mínims:

  1. Consulta oficial a la propera legislatura sobre la constitució de Catalunya com Estat de la Unió Europea.
  2. Portar la sentència del Tribunal Constitucional al Comitè de Dret Humans de les Nacions Unides.
  3. Lluita contra l’espoli econòmic, denunciant el nou sistema de finançament.

c) Aquesta Candidatura s’hauria d’escollir en unes primàries obertes a tots els votants sobiranistes registrats que culminarien en una Conferència Nacional per la Independència.

Retirada de les “Cortes Españolas” aprovada en Assemblea de Representants de Catalunya

La sentència del Tribunal Constitucional modificarà l’Estatut aprovat pel poble català en referèndum i vulnerarà, com hem vist en l’anterior article, tant la Declaració Universal dels Drets Humans com l’article 152 de la pròpia Constitució Espanyola. La retirada dels diputats i senadors catalans de les Corts Espanyoles és l’acte simbòlic que millor pot demostrar el trencament del suposat pacte polític entre Catalunya i Espanya. Tindria una àmplia repercussió mediàtica als mitjans de comunicació internacionals i als espanyols.

L’any 1918 tots els diputats i senadors catalans es van retirar de les “Cortes Españolas” quan el Partit Conservador i el Partit Liberal van negar-se a prendre en consideració l’Estatut d’Autonomia proposat per tots els diputats i senadors de Catalunya. Aquell any havien aconseguit la independència Hongria, Txecoeslovàquia, Finlàndia i moltes altres nacions europees. En canvi el líder conservador Antonio Maura va respondre amb un rotund “¡nunca, nada!” a les demandes de sobirania parcial fetes per Francesc Cambó. Niceto Alcalà Zamora li va etzibar el famós “No se puede ser a la vez el Bolívar de Catalunya i el Bismark de España”. El cap de la Lliga Regionalista i el republicà Marcel·lí Domingo van acordar abandonar el Congrés de Diputats.

Les direccions actuals dels partits catalans no estan mentalitzades per seguir aquest exemple històric. Tot i ser l’únic gest a l’alçada de l’ofensa que representarà la negació de la voluntat del poble català expressada en referèndum feta pel Tribunal Constitucional. Només la pressió popular del moviment sobiranista pot forçar els actuals dirigents del catalanisme a recuperar la dignitat i el respecte. Per aquesta raó a la manifestació del proper mes de juny, a més de reivindicar el dret d’autodeterminació, hauria de ser un clam per la retirada dels representants del poble català de les Corts Espanyoles. Aquest retorn a Catalunya hauria de durar, com a mínim, fins a les properes eleccions espanyoles quan el poble català podria donar a una nova candidatura unitària un nou mandat basat en una estratègia de confrontació amb l’Estat Espanyol.

La decisió de retirar-se del Congrés i el Senat s’hauria de prendre en una “Assemblea de Representants de Catalunya”, que aplegués batlles i regidors, diputats al Parlament i diputats i senadors. Constituir-se en Assemblea té una profunda significació: els càrrecs elegits usen la legitimitat de la seva representació democràtica per reunir-se al marge de la legalitat constitucional qüestionada. Es contraposa la seva legitimitat, que prové del poble, contra un ordre constitucional nascut de la legalitat franquista. Aquest va ser el sentit de l’Assemblea de Parlamentaris de Catalunya de 1977: elegits dins la legalitat franquista es van reunir al marge d’aquesta per reivindicar el restabliment de l’Estatut de 1932 i la Generalitat.

Si el Tribunal Constitucional dicta sentència abans de les eleccions, els regidors, alcaldes, diputats i senadors que se s’indignin amb aquesta mesura i amb les respostes febles dels partits majoritaris s’han de reunir en Assemblea de Representants. Seria una Assemblea amb menys representants dels que tindrà després d’un nou cicle electoral amb participació de la Candidatura Unitària sobiranista que es proposa. Però mostraria que una altra política és possible i que és possible obrir un nou cicle polític a Catalunya. Els actuals dirigents catalans, massa acostumats al conformisme, s’adonarien que el poble català, com a les Consultes Populars, ha començat a caminar pel seu compte.

Al proper article es fa una proposta de com es pot articular aquesta Candidatura d’Unitat per proclamar Catalunya Estat de la Unió Europea.

No hi ha Comentaris

La Defensa de Catalunya (Primera part)

Josep Pinyol i Balasch La Defensa de Catalunya

La Defensa de Catalunya (1)

La feblesa catalana

La incapacitat dels partits catalans per liderar la resposta del nostre poble contra l’eficàcia les maniobres del Tribunal Constitucional mostra la seva extremada feblesa. La sentència serà l’atac més greu a Catalunya des de l’entrada de les tropes franquistes. Afectarà aspectes fonamentals per a la nostra supervivència nacional com la immersió lingüística, el finançament de Catalunya, l’administració de justícia o les competències de la Generalitat, entre molts altres.

La moció unitària del Parlament respecte a la propera sentència és el paradigma de la feblesa catalana. La direcció del PSC va acordar els límits de la seva resposta en una reunió secreta amb el PSOE. Van decidir presentar-la al Senat per no afectar la disciplina de vot dels diputats escollits a la llista de la ministra Chacón. També van optar per subratllar aspectes secundaris com la renovació dels membres caducats del Tribunal Constitucional, la seva incapacitat per arribar a una sentència, o la reforma de la llei que el regula. Convergència i Unió admet aquestes condicions i té la barra d’apel·lar a la seva “superresponsabilitat” per pactar un acord innocu. Esquerra fa la pirueta sublim de negar-se a signar l’acord, però votar-lo a continuació. És incapaç d’una actuació alternativa, per no posar en perill el seu pacte al govern de la Generalitat. Tots plegats han deixat de costat el principi de la democràcia: la preeminència de la voluntat del poble català sobre la Constitució espanyola.

Espanya ha perdut el respecte per Catalunya perquè ha arribat a la conclusió que la nostra nació i els seus dirigents són inofensius. El poble català només és temut quan és una amenaça pel règim espanyol. Va ser respectat a la Transició quan la monarquia de Juan Carlos necessitava el suport del catalanisme per guanyar credibilitat davant les democràcies europees. Ara és menystingut perquè els dirigents polítics, empresarials i mediàtics catalans no s’atreveixen a qüestionar l’ordre constitucional espanyol.

Catalunya és feble perquè els dirigents polítics catalans estan més preocupats pels resultats de les properes eleccions que no pas pels efectes de la futura sentència. Catalunya és feble perquè els partits polítics catalans avantposen l’estabilitat de l’Estat Espanyol als nostres interessos nacionals.

Resposta als atemptats contra la democràcia i contra la dignitat de Catalunya

La sentència del Tribunal Constitucional infringirà el principi fonamental de la democràcia, que és anterior a la Constitució Espanyola de 1978: “La voluntat dels pobles és el fonament de l’autoritat dels poders públics”, diu l’article 21.3. de la Declaració Universal de Drets Humans de les Nacions Unides. I l’article primer del Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics sosté: “Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació. En virtut d’aquest dret determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament, econòmic, social i cultural”.

Cap institució de l’Estat Espanyol té legitimitat per decidir si Catalunya és o no una nació perquè són jutge i part. Les Nacions Unides van ser fundades per actuar com àrbitres imparcials en conflictes d’aquesta mena. Per més escarni la sentència violarà l’article 152.2 de la Constitució Espanyola de 1978 que estableix: “una vegada hagin estat sancionats i promulgats els respectius Estatuts, només podran ser modificats mitjançant els procediments que ells mateixos estableixin i mitjançant referèndum entre els electors inscrits en els censos corresponents. De manera incomprensible els defensors catalans de l’ordre constitucional amaguen aquest apartat.

Aquest article, sumat a la disposició transitòria segona de la Constitució, va representar el reconeixement de la voluntat del poble català. Aleshores el Regne d’Espanya encara temia Catalunya. Milers de demòcrates catalans havien pagat amb la mort, la tortura, la presó, l’exili i moltes altres penalitats la defensa del poble català com a subjecte polític. Ara la sentència del Tribunal Constitucional ignorarà aquest precepte i prevaricarà. L’ordre constitucional espanyol va néixer inserit en la legalitat franquista i ara s’en mostren les conseqüències.

Al segle XX Catalunya va respondre amb contundència als atemptats als principis democràtics fonamentals comesos per l’Estat Espanyol. La Solidaritat Catalana (1907) va ser la resposta a la la Llei de Jurisdiccions que vulnerava el principi de la supremacia del poder civil sobre les forces armades. La proclamació de la República Catalana (1931) va ser la resposta a la Dictadura del general Primo de Ribera avalada per Alfons XIII. L’Assemblea de Catalunya i l’Assemblea de Parlamentaris de 1977 van culminar la resistència catalana a l’intent de genocidi de la nostra nació portat a terme pel règim militar franquista.

Per ser dignes dels demòcrates que ens han precedit la resposta catalana a la sentència ha d’estar a l’alçada de la nostra història. S’ha de tractar com un nou atemptat a un principi democràtic: la voluntat popular és el fonament dels poders públics. Si no som contundents davant aquesta ofensa mai més l’Estat Espanyol, ni l’opinió pública mundial, ens tindrà el menor respecte.

Aplegar mobilització amb acció política

Fins ara els partits polítics han seguit les deliberacions de la sentència sense sortir de l’ordre constitucional i estatutari. N’ha resultat la impotència d’uns representants còmodament instal·lats en la ben pagada teranyina del règim actual.

Però la part més conscient de la ciutadania catalana ha retornat als fonaments de la nostra història: som una nació que té el dret a l’autodeterminació i la defensem al carrer. Va començar amb les grans manifestacions de l’any 2006 i 2007 i ha seguit amb el gran moviment de les Consultes Populars. Han emergit més de 400 comissions locals, s’han mobilitzat més de 50.000 voluntaris i més de mig milió de ciutadans ja han votat “si” a la constitució de Catalunya com Estat de la Unió Europea.

Però els efectes d’aquestes concentracions han estat limitats perquè no han reclamat la representació democràtica del poble a les eleccions. En canvi Solidaritat Catalana (1905-1907), la República Catalana (1931) i l’Assemblea de Parlamentaris de 1977 van combinar la mobilització al carrer amb la lluita per la representació a les urnes. Solidaritat Catalana va foragitar els partits dinàstics sucursalistes de la política catalana; la proclamació de la República va portar al primer Estatut d’Autonomia de 1932 i l’Assemblea de Parlamentaris va aconseguir el restabliment de la Generalitat. Ara hem d’esdevenir un Estat com han fet desenes de nacions europees des de 1991.

Per aconseguir-ho les mobilitzacions populars contra l’ofensiva espanyola dels darrers anys ha de traduir-se en un moviment polític. Però una part dels seus activistes es frenen per la conducta política dels partits catalans i una altra part encara confien en els seus partits. La defensa de Catalunya necessita combinar les mobilitzacions populars amb una nova estratègia política.

Josep Pinyol i Balasch és associat de Reagrupament al Baix Llobregat

No hi ha Comentaris