Arxiu categoria Opinió

La desobediència civil.

Darrerament, tinc la sensació que molts dels que, abans de les eleccions, mostraven unes actituds i opinions desinhibides sobre la necessitat que Catalunya assolís la seva plena sobirania, encetant de forma ràpida el procés cap a la independència, ara dubten i s’han tornat prudents i temorosos. L’estratègia de la por i una influència massa gran dels mitjans d’informació contraris, poden estar fent forat en la opinió pública, sense que s’apreciïn accions de resposta contundents, per part dels partits que han pres el testimoni en aquest procés, com si de cop i volta s’haguessin tornat excessivament prudents o no tinguessin les coses clares.

Els dirigents i comunicadors espanyols, parlen insistentment del compliment de la llei i la legalitat vigent, com si això fos el sancta sanctorum de l’estat de dret i poques veus dels que hem escollit perquè ens representessin al Parlament , gosen contradir-los obertament i parlar d’incompliment de la llei o desobediència civil, expressions que sembla que només es puguin dir amb la boca petita i amb la veu baixa.

Això està començant a provocar desencís als ciutadans, que poden tornar a posicions d’aquelles de – Si, ja m’agradaria la independència, però és un impossible, no ens la donaran mai -, i au, tornem a començar.

Crec que ha arribat l’hora que tots els independentistes que tenen accés als mitjans de comunicació, proclamin als quatre vents i sense embuts que la desobediència civil, és un element tant important com la pròpia llei, en la configuració d’un estat de dret.

La desobediència civil no és de cap manera un tema menor, suposa el pas més transcendental  que hauran de fer els nostres dirigents per portar el país a la seva formació de veritat. Però no només ells, sinó tot el poble i per això cal que la seva majoria estigui convençuda i preparada.

Dies passats, l’il·lustre notari Juan José López Burniol,publicava l’article “L’incompliment de llei” al diari“PuntAvui”, utilitzant els raonaments de la pensadora alemanya Hannah Arendt, que arriba a la conclusió que la desobediència civil, en cap cas pot infringir la llei, cosa que considero un contrasentit total i el mateix LópezBurniol, també.  Al final, ell s’avança i deixa clar la incompatibilitat entre la desobediència civil i l’estat de dret, doncs o hi ets a dintre o el trenques, però les dues coses alhora no són possibles. Però ell mateix acaba posant la temor al cos del lector, quan diu que cal saber molt be el que es fa i amb quines forces es compten, per no acabar fent el major dels ridículs. López Burniol ens acaba, doncs, fent caure en un doble parany, primer citant a Hanna Arendt, una pensadora avui superada per altres filòsofs de raonaments més ajustats a la realitat de la nostra època i menys influenciats pels impactes vivencials que hagué de suportar Arendt sota els totalitarismes de l’època.

Personalment, per orientar-me en les qüestions que tracten del que és just o injust, prefereixo aixoplugar-me en les teories del filòsof i pensador nord-americà John Rawls, de generació posterior a Hannah Arendt,  molt més influent en el pensament jurídic internacional, ja que l’obra deRawls és la més utilitzada pels jutges nord-americans per fonamentar les seves sentències.

Per defensar la validesa d’una més que probable desobediència civil de la societat i les institucions catalanes, apart d’estar convençuts que el que farem és just i defensable, hem de ser coneixedors del que pensaran els que ens hauran de jutjar políticament i jurídicament, des de les institucions que al final ens hauran de reconèixer com a país. Actuant així, el que segur que no farem, serà el ridícul. En canvi, els que faran el ridícul seran els que no tolerin les nostres actituds de maduresa democràtica.

Si cerquem dintre la principal obra de Rawls - “Una teoria de la justícia” – hi trobem escrit el següent: “..si hom concep la llei bàsica com a reflex de l’ordre natural i si el sobirà creu que governa per dret diví, aleshores els seus subjectes només tenen el dret dels suplicants…. Una vegada que la societat s’interpreta com un esquema de cooperació entre iguals, les persones afectades per greus injustícies no cal que se sotmetin. De fet, la desobediència civil (i també la objecció de consciència) és uns dels mecanismes estabilitzadors dels sistema constitucional, encara que sigui per definició un mecanisme il·legal”. Fixeu-vos la diferència evolutiva del pensament sobre el que és just o no en el món internacional. Inclús m’atreviria a posar en dubte que algú de l’alt Tribunal Constitucional espanyol hagi llegit mai l’obra de Rawls o ni tant sols sàpiga qui és.

Evidentment, l’obra de Rawls teoritza en base a l’existència d’una societat ordenada que ell anomena “quasi justa”, que disposa d’una constitució justa i, en aquest marc, el seu pensament no difereix massa del queexplica López Burniol en el seu article, però segur queaquest columnista, l’hagués acabat amb un altre aire més esperançador si s’hagués expressat amb la contundènciade Rawls: “… Amb tot, si la desobediència civil justificada sembla amenaçar la concòrdia civil, la responsabilitat no recau pas en els que protesten sinó en els que, abusant de la seva autoritat i poder, justifiquen aquesta mena d’oposició. I és que el fet d’emprar l’aparell coactiu de l’estat per tal de mantenir institucions manifestament injustes és en si mateix una forma de força il·legítima a la qual els homes, quan cal, tenen dret a resistir.”.

Cal fer front als que pretenen confondre al ciutadanspresentant la llei com la justícia, cal que tothom sàpiga que el que realment no s’entendrà a nivell internacional,són els conceptes democràtics envellits i deformats de l’Espanya rància,. Cal omplir el poble d’autoestima i convèncer a tothom, que els principis democràtics en que es basa el nostre camí a la independència, són els que la resta del món comprèn i entén com a justos i que, si alguna cosa no farem, serà el ridícul.

Si el poble s’arronsa, els nostres líders s’arronsaran, però si el poble està convençut , els líders polítics no tindran més remei que tirar endavant. Per això no podem permetre, de cap manera, que es manipuli la opinió ciutadana amb missatges enganyosos, sobre la realitatdemocràtica de la comunitat mundial a la que pretenem integrar-nos. Hem de carregar de raons i esperonar al poble, perquè aquest faci el mateix amb els polítics que el representen.

A partir d¡aquí, només caldrà confiar que els que s’han posat al capdavant a liderar el nostre procés d’alliberament, tinguin capacitat d’instruir-se en els coneixements necessaris, per carregar-se de totes les raons jurídiques adequades, que han conduir el projecte de creació del nou Estat Català a l’èxit.

Jesús Bohigas, 6 de gener de 2013

No hi ha Comentaris

Guerra bruta contra el dret a decidir.

La caverna mediàtica espanyola, tan previsible, hi ha  tornat. Res de nou. Encara no entenen que si una majoria de catalans volem sortir d’Espanya és, entre altres motius, per no haver de patir aquesta intoxicació constant per part de diaris com El in-Mundo, La sin-Razón, ABC i emissores com la COPE o Intereconomía. Pura claveguera. Ara, un cop més, es vénen a donar la raó.

La infame filtració, a una setmana de les eleccions, d’un sospitós  informe fantasmal, no encarregat pel jutge del cas Palau i desconegut pel propi ministre de l’Interior, és una típica maniobra espanyolista, barroera i antidemocràtica (pura in-mundícia) que òbviament no  pretén desestabilitzar només el nostre president sinó fer fracassar el procés democràtic que els catalans hem endegat per recuperar la  nostra llibertat nacional. Ens ho volen impedir i creuen que tot s’hi val.

No se’n sortiran. Lamentem que la guerra bruta sigui una cosa tan  consubstancial a la democràcia espanyola. Però no caurem en aquest parany fastigós. No farem cas de tota aquesta in-mundícia.  Tots els que vam ser a la gran manifestació de la Diada, alliberadorament festiva, sabem que ja no podran aturar Catalunya.

Continuarem fent el nostre camí. Persistirem.

Farem una gran majoria per la llibertat.

 

TOTS amb el nostre president.

Per Catalunya, TOTS a votar.

 (Joan Torres, associat d’Olot)

No hi ha Comentaris

Els ous de la serp també es coven a Olot.

Aquest és el segon any que per la Festa Major d’Olot, hi ha hagut un acte paral·lel i fora de programa. Un petit esdeveniment, anecdòtic si voleu, però que ha aixecat un cert malestar en els ciutadans que sense voler assistir-hi, sense comprar entrada se l’han trobat davant. Com si es tractés d’una performance o, una flash-mob sense  música ni ball, els regidors de PxC a Olot acompanyats del seu líder, el regidor de Vic Josep Anglada, s’han passejat per Olot, han assistit a la Missa Solemne que va celebrar l’Arquebisbe de Barcelona i varen assistir a la processó amb la Verge del Tura.

Personatges anodins i sense relleu, d’una grisor avorrida i plana que no varen passar desapercebuts per molts ciutadans perquè anaven envoltats d’una colla de faceciosos que en teoria els protegien no sabem ben bé de què i que, de fet, intimidaven amb la seva actitud arrogant i prepotent i amb la seva imatge agressiva, als ciutadans que se’ls trobaven. Aquesta protecció rai, que se la paguen ells, però ens sembla força més indignant que Interior desplacés 3 furgonetes d’antiavalots dels Mossos d’Esquadra només perquè aquest xicot desnerit i amb cara de patir del fetge va voler venir a lluir la seva hipocresia a Olot el dia de la Mare de Déu del Tura.

Quant ens ha costat als catalans el seu intent de ressuscitar el nacional-catolicisme? Quant ens costen als catalans  cada any les seves excursions de cap de setmana?

No estarem ajudant a covar els ous de la serp? Els demòcrates permetem que, en nom de la llibertat d’expressió i de la democràcia, es puguin presentar a les eleccions personatges que si manessin el primer que farien seria prohibir les eleccions democràtiques; l’Església acull a personatges la ideologia dels quals es troba d’allò més allunyada del concepte de fraternitat i amor al proïsme i que es fonamenta, de forma quasi exclusiva, en l’odi a tot aquells que no són ni pensen com ells.

I ens quedem impassibles i, arronsant les espatlles, diem que la democràcia és així i que a l’Església hi cap tothom.

Com deien els nostres avis, “massa bo vol dir ser ruc”. Que no ens n’haguem de penedir mai, de no mostrar-nos ferms.

No hi ha Comentaris

Alguns volen fer demagògia amb els llibres de text

Les ajudes per comprar els llibres de text que cada any es donen a la nostra ciutat han fet sobresaltar, i de quina manera, al Partit Popular.  El seu enuig es deu al canvi de barem a l’hora d’atorgar-les.

En els anys anteriors es donaven 45€ a totes les famílies per cada nen en etapa escolar obligatòria (primària o secundària) per ajudar a comprar els llibres. La universalitat de l’ajuda era, com a mínim, paradoxal. Es donava el cas que una família amb el pare i la mare a l’atur rebia d’ajuda exactament el mateix (45€) que un diputat que cobra 75.497,85€ (ser membre de la mesa) més 20.060,45€ (dietes per distància al parlament), més 32.445€ (per ser portaveu del seu grup a tres comissions i secretari a dues comissions del parlament), o sigui, que un igualadí que cobra 128.000€ a l’any (bruts eh?!) més el seu sou de regidor (que no l’he comptat) més les futures comissions de les que pot ser membre.

Aquest any, però, les coses s’han fet diferents: S’ha obert un període per sol·licitar aquesta ajuda (que per cert, gairebé s’ha doblat i serà de 75€), i es prioritzarà la seva adjudicació a les famílies amb més dificultats econòmiques, com per exemple que els pares siguin a l’atur, o que les seves rendes no hagin superat un topall prou alt com per no necessitar aquests diners.

I, sincerament, no entenc per què el PP es mostra tant contrari a aquest nou mètode. Primer diu que és per tapar ‘les vergonyes’ del govern de la Generalitat, però després diu que ha estat ERC-RCat Igualada els que han fet cedir al govern de Marc Castells en aquest aspecte. La falta de coherència conflueix en perfecte harmonia amb l’esquizofrènia del PP, que a Igualada diu que es deixa gent fora d’aquesta ajuda però que a Madrít retalla l’educació, incrementa taxes universitàries (que per cert, les –poques- beques que ells donen també segueixen un criteri de ‘requisits’), apuja l’IVA de la majoria del material escolar (un 17%!!!) i, en definitiva, es posa un antifaç de botxí per guillotinar el futur dels seus ciutadans.

@DavidPrat

No hi ha Comentaris

Setmana jove, l’exemple a seguir

El primer any de la ‘Setmana Jove’ ens deixa, a tots plegats, un bon regust de boca. No només per la reeixida participació juvenil a totes les activitats que es van dur a terme, sinó perquè ara més que mai aquest és el model a seguir. En uns moments on la crisi –continua- galopant sense treves, l’austeritat ha de ser –més que mai- l’eix vertebrador de les polítiques municipals. I la setmana jove ho va ser: Un projecte nou, allunyat de les embafadores activitats d’esmes i on el protagonisme el van prendre els joves. En definitiva, un canvi del ‘modus operandi’ al que estàvem acostumats, una glopada d’aire fresc.

I aquesta experiència ens va fer veure que no calen grans partides pressupostàries, que no calen espectacles magnes ni malbarataments superflus. Ans al contrari. Es va apostar per la participació, per la implicació del teixit associatiu i juvenil igualadí, perquè fossin els joves qui decidissin com volien la setmana jove, una setmana a la seva mida, una assegurança d’èxit.

I aquest èxit es feia palpable després de cada activitat, on la complaença dels organitzadors es solapava amb la sorpresa de veure’s totes i cadascuna de les activitats desbordades per la gran afluència de gent i la superació evident de les expectatives creades.

I tot això acompanyat per tècnics i polítics que hi creien, que hi van apostar fort i que s’ho van creure, i òbviament per unes entitats i uns joves que s’hi van bolcar, com ja ens tenen acostumats a fer. Aquest cop ningú va fallar, ni tan sols els polítics. Així sí.

David Prat.

No hi ha Comentaris

7 mm/h

A hores d’ara tothom coneix la singladura del Costa Concordia i com, comandat per un capità tocacampanes, ha acabat mig enfonsat davant l’illa de Giglio. Aquest incident ha provocat una dotzena de víctimes i encara hi ha alguns desapareguts que es creu podrien ser a l’interior del creuer. Els equips de salvament malden per localitzar-los amb l’amenaça que la nau va lliscant lentament però inexorable cap a un avenc marí. Sabem fins i tot a quina velocitat el creuer es desplaça: 7 miŀlímetres per hora. No sembla pas gaire i pot ser que alguns obstacle del fons redueixin aquesta velocitat o que, tot al contrari, es vagi accelerant. En qualsevol cas, és aquesta mena de fatalitat sinistra, aquesta impotència contra-rellotge el que fa pensar en que la situació de Catalunya s’assembla a la d’aquest creuer capgirat i mig enfonsat que té com a destí final l’enfonsament total i complet. Perquè no tenim calculada la velocitat a la qual la nostra nació va cap a convertir-se en una regió espanyola però segur que, com diria un físic, ho fa amb moviment uniformement accelerat. Són tants els símptomes que, per repetits es fan tediosos, com si fossin només els signes d’un fat inevitable.

La més que previsible descentralització de l’estat espanyol, que serà aplaudida per la Unió Europea, serà un altre pas cap a l’espanyolització de Catalunya. Encara que ens fem un fart de cridar que la independència és la única sortida que tenim perquè Espanya no ens arrossegui en la seva caiguda, cada  notícia sobre la crisi econòmica i sobre la seva gestió crea nous adeptes pel nou mantra “per anar com anem, més ens valdria ser espanyols”.

Ens caldrà molta força per empènyer en la direcció contrària a la dels esdeveniments i molts direm que ja hi estem acostumats, però malauradament no en som prou. Cal que bastim noves estratègies perquè la nostra nau-nació no s’estimbi avall, cap a les profunditats més fosques…cap a Espanya.

No hi ha Comentaris

Espanya ens…

Les darreres setmanes hem pogut assistir al Parlament a un curiós debat entre una mena de censura absurda i una mala educació manifesta.

 Sembla tan fora de lloc prohibir expressions com “Espanya ens roba” i “espoli fiscal” que ens sembla recular una colla d’anys enrere quan Espanya, a més de robar-nos, obligava a recórrer als eufemismes i metàfores.

Posats doncs a evitar el verb “robar” volem proposar un verb prou conegut pels olotins i, per extensió, els garrotxins: cardar.

És coneguda la dita “qui no carda a Olot no carda enlloc”. Tot i que en el llibre “El parlar de la Garrotxa” de Joaquim Monturiol i Eloi Domínguez s’apunta que actualment fa referència a l’ús abusiu del verb.

Algunes de les accepcions del verb cardar són “trobar-se malament” (avui estic cardat); “deixar en evidència” (quan li he dit, l’he deixat ben cardat), estafar o enganyar o fins i tot robar (li han cardat la cartera).

Ja ho veieu..és una mica com barrufar.

Per això, des d’aquí proposem que donat que la senyora De Gispert prohibeix de dir que Espanya ens roba, ho substituïm per un “Espanya ens carda”. I que cadascú, amb la seva consciència hi doni el significat que vulgui, que n’hi ha  cada un que  carda goig.

Ara bé, posats a prohibir us oferim una llista de verbs que precedides de “Espanya ens…” també es podrien prohibir. Vinga senyora De Gispert, animi’s. Ja li posem per ordre alfabètic i tot.

Espanya ens: abandona, ,abarateix, ,abassega ,abat ,ablaciona ,abomina ,abonyega ,absorbeix, abusa ,acoquina ,acovardeix ,acusa ,adotzena ,adultera ,afarta ,afebleix ,afetgega ,afligeix, afrenella ,afronta ,agemoleix ,agita ,agredeix ,agreja ,ahuca ,aigualeix ,aixafa ,alarma ,aliena, altera ,amaga ,amarga ,amarra ,amenaça ,amoïna ,amollona ,amotina ,anatemitza ,anihila, aniquila ,anorrea ,anquilosa ,anul·la ,apedrega ,aporrina ,aprima ,arpa ,arpelleja ,arracona, arramba ,arrasa ,arrauleix ,arreplega ,arrissa ,arrossega ,arrufa ,arruïna ,asfixia ,assalta ,assetja, assola ,atabala ,ataca ,atacona ,atalla ,atemoreix ,atempta ,aterreix ,atonyina ,atordeix, atracalla ,atribola ,atrofia ,atrotina ,avalota ,avaria ,avergonyeix ,avinagra ,avorreix ,balda, bandeja ,barata ,barra ,barrina ,barrufa ,basqueja ,bastoneja ,bat ,bescanta ,bescanvia ,blasma, bombardeja ,bufeteja ,burxa ,cabreja ,caça ,calumnia ,cancel·la ,cansa ,capa ,captura ,carda, casca ,castiga ,castra ,censura ,clava ,clivella ,coacciona ,coarta ,cobeja ,cohibeix ,colonitza, colpeja ,combat ,comissa ,commina ,commociona ,condemna ,confina ,confisca ,confiscar, confon ,consterna ,constreny ,contagia ,contamina ,contorba ,corromp ,damna ,damnifica, danya ,debilita ,decep ,decomissa ,deforma ,defrauda ,degrada ,deixata ,deixuplina ,demanda, demoleix ,denega ,denigra ,depreda ,deprimeix ,deroga ,desafia ,desanima ,desaprova, desarticula ,desassossega ,desaten ,desbarata ,desconjunta ,descoratja ,desdenya ,desencaixa, desencamina ,desencisa ,desequilibra ,desespera ,desfalca ,desgasta ,desgracia ,deshonra, deshumanitza ,desintegra ,deslloriga ,desmanega ,desmembra ,desnaturalitza ,desola, desorienta ,despenya ,desplau ,desposseeix ,desprestigia ,despulla ,desqualifica ,destorba, desvalisa ,desvirtua ,deteriora ,determina ,detesta ,detracta ,devalua ,devasta ,devora ,difama, dificulta ,dilapida ,dilueix ,dinamita ,discrimina ,disgrega ,disgusta ,disloca ,disminueix ,disputa, dissipa ,dissol ,domestica ,domina ,dropeja ,emascula ,embarga ,embogeix ,embolica ,embruta, embufega ,embulla ,emmalalteix ,emmascara ,emmerda ,emmusteeix ,empallega, empantanega ,empassa ,empastifa ,empatxa ,empenyora ,empipa ,empobreix ,emprenya, empresona ,enagreja ,encadena ,encarcara ,encén ,encomana ,encongeix ,encorda ,encordilla, endeuta ,enerva ,enfastidia ,enfigassa ,enfolleix ,enfonsa ,engalipa ,enganduleix ,enganya, engavanya ,engreixina ,enllarda ,enquimera ,enrabia ,enreda ,ensarrona ,ensopeix ,ensorra, ensutja ,ensutzeja ,entrebanca ,entrelliga ,enutja ,enveja ,envesteix ,envileix ,esberla, esbocina, esborrona ,esbronca ,esbutxaca ,escamoteja ,escandalitza ,escanya ,escapola, escarneix ,esclafa , escomet ,escorxa ,escridassa ,escup ,escurça ,esfereeix ,esgarria ,esgarrifa, esgota ,esmicola ,espanta ,espanyolitza ,espanyols ,espolia ,esporugueix ,esprem ,esquartera, esquerda ,esquinça ,estafa ,esterilitza ,estigmatitza ,estimba ,estomaca ,estova ,estrangula, estripa ,excita ,excomunica ,execra ,exilia ,explota ,expropia ,extenua ,extorqueix ,fagocita, falta ,fastigueja ,fatiga ,fereix ,ferma ,fiscalitza ,fon ,forada ,força ,fot ,fractura ,fragmenta, frena ,frustra ,fum ,furta ,glaça ,grapeja ,graponeja ,hipnotitza ,hipoteca ,homogeneïtza, horripila ,humilia ,idiotitza ,impedeix ,imposa ,impropera ,impugna ,incapacita ,incomoda, increpa ,indigna ,infecta ,inhabilita ,injuria ,inquieta ,insulta ,intimida ,intimida ,intranquil·litza, invalida ,irrita ,jutja ,lacera ,lamina ,lapida ,laxa ,lesiona ,limita ,liquida ,llasta ,lliga ,llima, lohapitza ,maca ,maganya ,magola ,malbarata ,maleeix ,malfereix ,malmet ,malversa ,manga, mangoneja ,manipula ,manucleja ,marceix ,mareja ,martelleja ,masega ,matxuca ,menteix, menysprea ,menysté ,minoritza ,minva ,mol ,molesta ,mortifica ,mutila ,nafra ,narcotitza ,nega, negligeix ,neuleix ,nosa ,nua ,nyaufa ,oblida ,obliga ,obstaculitza ,obstrueix ,obtura ,oculta, ocupa ,odia ,ofega ,ofèn ,oprimeix ,oxida ,panseix ,paralitza ,parasita ,parodia ,parteix, penalitza ,percaça ,percudeix ,perd ,perjudica ,persegueix ,pertorba ,peta ,pica ,picola ,picona, pirateja ,pispa ,podreix ,potineja ,pren ,preocupa ,profana ,prohibeix ,proscriu ,provoca ,punxa, purga ,puteja ,qüestiona ,rampinya ,raspa ,rata ,ratlla ,rauta ,rebaixa ,rebel·la ,rebenta ,rebutja, reclou ,recrimina ,reganya ,regira ,rellisca ,remou ,renya ,repassa ,repèl ,repel·leix ,reprèn, represalia ,reprimeix ,reprotxa ,reprova ,repta ,repugna ,repulsa ,requisa ,resquita ,restringeix, retreu ,revolta ,revoluciona ,ridiculitza ,roba ,rosega ,rovella ,ruboritza ,sanciona ,saqueja, satiritza ,satura ,segresta ,sobresalta ,sodomitza ,solla ,solleva ,sotmet ,sua ,subjecta ,sufoca, taca ,tanca ,terroritza ,tiranitza ,tortura ,traeix ,transtorna ,trastoca ,trastorna ,trenca ,trepana, trepitja ,trinca ,trinxa ,trosseja ,tuda ,turmenta ,tusta ,ulcera ,ultratja ,ungleja ,usurpa ,utilitza, vexa ,vicia ,vilipendia ,viola ,violenta ,vitupera ,vulgaritza ,vulnera ,xarbota ,xeringa ,xolla, xucla.

A veure si aviat Espanya ens…acomiada!

No hi ha Comentaris

Entrevista a Rosa Cruz, número 2 de la candidatura d’ERC-Reagrupament per Girona

“Ha arribat un punt en què és pràcticament una obligació ser independentista si volem que el nostre país se’n surti”

Reagrupament ha fet el correcte arribant a un acord amb Esquerra per les eleccions espanyoles del 20 de novembre?

Sí, al meu entendre no tan sols ha fet el correcte sinó que calia fer-ho: arribar a una entesa, sumar; entenc que els ciutadans, els que voten independentisme, desitjaven de valent aquesta unitat i Reagrupament ha estat capaç de fer-la, situant els interessos del país per damunt dels partidistes.

Veu que aquesta coalició pot tenir un llarg recorregut?

Espero i desitjo que sí, que sigui l’inici d’un llarg recorregut. Penso fermament que és l’inici d’un camí, el camí de la unitat de les forces independentistes d’aquest país.

Es pot ampliar amb més grups polítics?

De fet, no és que es pugui ampliar a més grups o formacions polítiques, sinó que és el que caldria; ja s’ha intentat per aquestes eleccions, però no ha estat possible; entenc que per assolir allò que tots desitgem, la plena sobirania, caldria que totes les forces independentistes d’aquest país anéssim juntes; de moment, per factors diversos, no ha estat possible, però cal unitat, que és el que ara ja escenifiquem Reagrupament i ERC. Una vegada assolida la independència ja decidirem com governem el país, si serem més de dretes, d’esquerres, socialdemòcrates… la gent ja votarà i decidirà, però per assolir la independència cal la unitat de tots els independentistes del país.

Creu que la coalició entre ERC, RCat i Catalunya Sí pot evitar que els independentistes es quedin sense representació al Congrés dels Diputats per la circumscripció de Girona com vaticinaven totes les enquestes fa poques setmanes?

Doncs així ho desitjo i ho espero. Les enquestes només són això, enquestes, i a vegades s’equivoquen. Cal que tots els gironins votin massivament a favor de la independència el 20-N, per demostrar que continuem essent una demarcació clarament independentista, i alhora per impedir quelcom importantíssim, que el PP obtingui un diputat per Girona. Hem d’assolir aquesta fita, i penso que anem per bon camí. La feina que fem tots els membres de la llista, de la coalició, a la demarcació és important i penso que l’esforç i implicació amb els gironins es veurà recompensat traduint- se en vots a les urnes. De moment, l’enquesta del CIS ja donava representació a ERC-RCat-Catalunya Sí a Girona, contràriament al que indicaven enquestes anteriors. Això vol dir que anem bé.

Quins han de ser els eixos centrals del discurs independentista a la demarcació de Girona?

Per mi, els eixos centrals del discurs independentista; és a dir, del discurs dels que ens estimem el nostre país i que, en conseqüència, no ens agrada que el maltractin, i que alhora ens estimem profundament Girona i les seves comarques és ben clar: amb l’estat propi tots viuríem molt millor; els beneficis serien elevadíssims per als gironins: infraestructures (desdoblar l’N-II, nou Trueta, potenciar el port de Palamós, línies de ferrocarrils convencionals, el TAV, etc.); un nivell de vida més elevat, els gironins som molt treballadors, molt pencaires, però avui dia aquest esforç no es veu per enlloc; Girona ja és la demarcació amb més atur de Catalunya, i això no pot passar, no ens ho mereixem els gironins això. Una comarca amb tant potencial turístic, empresarial i econòmic com la nostra no pot liderar les xifres d’atur. I que Girona i alhora Catalunya se’n surtin només depèn de nosaltres, ho tenim a l’abast: votar l’única opció independentista el pròxim 20-N, la que defensarà a Madrid els interessos dels catalans i dels gironins, ERC-Reagrupament-Catalunya Sí.

Vostè és advocada, en què beneficiaria la independència de la nació catalana aquest sector professional?

M’agrada aquesta pregunta perquè realment és un àmbit que conec; com vostè diu, sóc jurista, i les mancances que avui dia patim tots els professionals de l’àmbit del dret que ens relacionem amb l’administració de justícia són devastadores. Amb la independència, automàticament hi hauria més recursos; en justícia això es traduiria en més jutges, i més de carrera i no tant jutge substitut, un greu inconvenient pel dia a dia dels jutjats, personal al servei de l’administració on realment calguin i siguin necessaris; més recursos per fer una administració de justícia més moderna i actual. El canvi de poder per gestionar els nostres propis recursos seria abismal en una administració com la de justícia, la més abandonada de l’administració espanyola, i val a dir que també de la catalana. Pensi que avui dia als advocats adscrits al servei de torn d’ofici se’ls deu part de la retribució pels serveis prestats durant el mes de juny, i els mesos de juliol a octubre, tots dos inclosos. Estic plenament convençuda que situacions tan summament injustes com aquesta no es produirien. Podríem fer moltes coses amb 22.000 milions d’euros més a l’any.

Si totes les enquestes indiquen que l’independentisme creix, per què electoralment la seva representació a les institucions disminueix?

Sí, és cert, totes les enquestes i estudis recents ens diuen que l’independentisme creix. Penso que hi ha dos tipus d’independentisme: el cívic i potser més passiu, i el polític; també amb les actuals circumstàncies i conjuntura econòmica apareix l’independentista “enfadat”. Hi ha una part de l’independentisme que també reflecteixen aquests estudis que ho és per la conjuntura actual, forçat, que està molt tip de patir i de passar-ho malament. Davant una enquesta es pot mostrar partidari de la independència del país, però arribat el moment de dipositar un vot en una urna, potser no seria així, no hi votaria a favor. La gent té por als canvis tot sovint, i aquest independentisme és passiu, però malgrat això és segur que creix arreu del territori, i ho continuarà fent perquè ha arribat un punt en què és pràcticament una obligació ser-ho si volem que el nostre país se’n surti.

Algunes persones, lendemà del 28 de novembre del 2010, ja veien Reagrupament mort i enterrat. Com veu ara aquest moviment i el seu líder, Joan Carretero?

Sí, te raó, la veritat és que es vaticinava la fi de Reagrupament, però miri, aquí estem i demostrem que estem més vius que mai, que el projecte continua viu i que seguim treballant per assolir la independència de Catalunya, per això va néixer Reagrupament. Jo, a Joan Carretero el veig molt bé, de fet sempre li he vist, de bé, però amb aquesta suma de l’independentisme i amb el parer favorable de tants i tants independentistes que agraeixen a Reagrupament haver fet aquest pas endavant i saber sumar, la veritat és que té motius per estar satisfet.

Què diria als independentistes que dubten entre votar CiU o votar la coalició independentista?

Els diria que si són sobiranistes, independentistes, només tenen una opció: votar l’única candidatura vertaderament independentista, la que formen ERC-RCat-Catalunya Sí. El senyor Duran, malgrat que sembla que aquests dies de campanya pretén capgirar les seves pròpies paraules, fins i tot ho fa tocant la bateria en un escenari, ha manifestat en no poques ocasions ser contrari a la independència de Catalunya. Això no m’ho invento jo, es pot consultar a les hemeroteques, les paraules les ha dites i sonen així: “No, a la independència.” Aleshores, tots els independentistes han d’optar entre una opció independentista o una que té un cap de files que no ho és, la qual cosa deixa clar que el paper que pugui jugar a Madrid no estarà precisament encaminat a assolir la independència ni a parlar al món del que Catalunya vol i necessita: l’Estat propi.

Faci la seva aposta sobre el resultat electoral a la circumscripció de Girona. I ja posats a fer prediccions, quants diputats creu que obtindrà la coalició independentista en el conjunt de Catalunya?

Bé, com que copso que les percepcions són molt positives pel que fa a la coalició i als seus integrants, a la plataforma Catalunya Sí, amb totes aquestes personalitats tan destacades que hi donen suport, penso que podem fer un bon resultat, perquè Catalunya s’ho mereix, jo diria que podem assolir els 4 diputats, i que veurem la Ramona Vergés, de RCat, gran metgessa i patriota, a Madrid.

No hi ha Comentaris

Necessitem independentistes a Madrid.

El 70% dels associats a Reagrupament som persones que per primer cop pertanyem a una associació política. Som homes i dones que en el transcurs de la nostra vida ens podríem haver afiliat a qualsevol de les altres opcions que hi havia i que encara hi ha. No ho vàrem voler fer. Cadascun de nosaltres podria explicar la seva petita història de què va ser el que el va fer decidir a fer el pas. Segurament hi hauria punts en comú en aquests relats: la transversalitat, la priorització de la lluita per la independència davant de l’eterna i avorridora pugna dreta-esquerra; la regeneració democràtica, la honestedat i la claredat dels principis; l’energia de les propostes; el carisma d’un líder que a voltes sembla que no ho vulgui ser…

L’energia, la il·lusió i el convenciment ens varen portar a salvar totes les dificultats i atacs (amb més èxit o amb menys) i afrontar unes eleccions que sabíem que no podríem guanyar però que tampoc no comptàvem que fos un desastre dimensions còsmiques. Va costar de pair. Ara, quasi un any després, hi tornem.

Quasi un any després, no hem estat els únics que hem reflexionat. Amb menor proporció (o amb major, donat que nosaltres no teníem res a perdre) ERC també va perdre. I han fet la part de reflexionar que els tocava. La conseqüència ha estat la coalició entre RCAT i ERC per les eleccions espanyoles. Després de molts intents, finalment un gest d’unitat. Potser només sigui un petit senyal però és prou important. Potser sigui cert que per poder fer un edifici nou primer cal enderrocar el vell. Potser sigui veritat que una derrota ha de servir per replantejar l’estratègia i trobar-ne una de millor.

Deixem de banda l’altre debat sobre si cal o no que els independentistes anem a Madrid, Arguments hi ha per una posició i per la contrària, però el més important és que el ressò de la voluntat independentista arribi al Congreso de los Diputados, encara que sembli no tenir fruits. Ho sabem, prou que ho hem dit arreu, que la independència no la proclamarem a Madrid sinó al Parlament de Catalunya i no és per convèncer a ningú que és important tenir veu a Madrid sinó per dur-hi la nostra reivindicació i, en el pitjor dels casos, evitar aquelles accions d’Estat que es vulguin exercir per anul·lar la nostra pàtria.

Entenem que hi hagi formacions independentistes que hagin decidit no presentar-se. Ens costa més d’entendre que facin campanya a favor de l’abstenció (quina por, els que criden a no votar…solen ser els que no deixarien votar mai més si tinguessin el poder) o del vot nul amb el raonament que si ells no es presenten, no val la pena votar ningú més. Pura supèrbia.

Al 70% dels reagrupats que no venim de cap altra vida política anterior,  el que ens esperona és que tinguem com més independentistes millor al Parlament de Catalunya, al Congrés i al Senat de Madrid i al Parlament Europeu.  Perquè els independentistes encara no som majoria ni tan sols al nostre país i perquè si no som nosaltres els que defensem la llibertat de Catalunya, no ho farà ningú més. Ens cal tenir gent nostra als fronts on es poden fer passes endavant o endarrere en el camí cap a la independència. La resta són collonades.

No hi ha Comentaris

Retallades sanitàries: la circumcisió espanyola

Fa uns dies a Igualada hi va haver una manifestació molt reeixida -va col·lapsar la Plaça de l’Ajuntament- a raó de les retallades en sanitat aplicades per la Generalitat que, òbviament, també afecten als serveis sanitaris de la capital de l’Anoia. Una de les queixes més punyents era el fet que només hi hagi a partir d’ara una única ambulància durant tota la nit a Igualada (35mil habitants).

Però com aquest cas, un pèl anecdòtic, en podem trobar milers arreu del nostre país: Llistes d’esperes interminables, ancians que no viuran prou per ser operats, infermers que hauran de cobrir els companys de baixa i continuar la seva feina, menys serveis mòbils, atenció menys exhaustiva, plantes d’hospital tancades, eliminació de llits, etcètera.

Les retallades a nivell sanitari són sagnants. Com passa en situacions d’aquestes, tothom es queixa, reivindicant uns drets que creu fonamentals i inapel·lables (sanitat, educació, serveis socials…) i que efectivament ho són. Però m’agradaria saber què aporten per resoldre aquest problema. Un problema que, en aquestes ratlles, no pretenc negar ja que seria absurd, ni tampoc frivolitzar o desmerèixer. Sens dubte, és un tema cabdal i importantíssim que esquitxa a tots els ciutadans del país. Però, repeteixo, què proposa la gent que surt a manifestar-se? Què proposen els que, tot i no sortir al carrer a queixar-se, estan en desacord amb aquestes retallades? És innegable que Catalunya passa per un temps de penúries econòmiques flagrants i que no hi ha ni cinc de calaix. Tenim un dèficit (a més a més del fiscal amb Espanya) de més de 10mil milions d’euros. És evident que s’ha d’aturar el forat que tenim a la butxaca. Però la pregunta és com. Com es pot fer sinó retallant?

Els 1000 milions d’euros que s’han estalviat en tema de sanitat equivalen a una ridícula part del dèficit fiscal català, que oscil·la els 22mil milions d’euros. Per 1000 milions d’euros s’ha hagut de prescindir d’un munt de serveis sanitaris importantíssims i milers de persones surten al carrer a reivindicar-los. Estem tocant temes tant bàsics d’un país com la sanitat, estem jugant amb la salut de totes i tots els catalans (que no tenen mútua privada clar) perquè aquí no ens queda ni un ral, és clar, hem de ser solidaris i regalar cada any 22mil milions d’euros a Espanya. Quina és, doncs, la solució? Sortir al carrer i enfadar-se molt, o aconseguir retenir aquests 22mil milions d’euros que marxen cap a les espanyes i no tornen? No vaig veure a ningú reclamant això l’altre dia a la plaça de l’Ajuntament…

David Prat.
Associat de Reagrupament.

http://www.lletresferides.cat/davidprat
http://www.twitter.com/DavidPrat

No hi ha Comentaris