Arxiu categoria Opinió

MatriculCA’T Homs!

Fa uns dies vam llegir com el portaveu del Govern, Francesc Homs, reivindicava l’ús del CAT a la matrícula del cotxe. Al·legava que dur-ho no és il·legal i donava suport a la seva ‘crida’ comentant que ell ho portava -ergo la resta de mortals també ho podien fer-. Això és, si se’m permet un pèl de frivolitat, el resum de l’actual direcció de CiU. Volen però, alhora, dolen. Sempre parlen de ‘país’ i gasten paraules com ‘independència’ i ‘sobirania’, ‘autodeterminació’, i molts d’ells s’afanyen a explicar-nos que, indubtablement, són independentistes, però darrere d’aquestes fintes folklòriques s’hi amaga un peixalcovisme que perdura des dels temps ancestrals d’en Pujol i sembla enquistar-se en segons quins sectors.

Celebrem que CiU faci el pas, que surti d’un armari al que -crec- no sabia ni que hi era. Trobo fantàstic que el portaveu del govern surti i digui, en veu alta, que hem de portar el CAT a la matrícula. Però alhora recordo el fart de multes que associacions catalanes han abonat a conductors que circulaven amb aquest simpàtic distintiu i que han estat multats de manera flagrant. Segur que molts d’ells al sentir a l’Homs se’ls hi han engreixat les venes del coll i els hi ha aflorat un impetuós instint assassí que recordava els 200 euros de multa que els hi havien clavat per la ‘broma’.

Senyors (i senyores) de CiU,  avortin ja la cerca d’Ítaca, deixem tots plegats de buscar l’ambigüitat legal espanyola per intentar fer una passeta endavant que no ens porta enlloc més que a una ‘palla mental’ en la que ens autocomplaem nosaltres mateixos (que és molt de burros), intentant ser allò que no som, intentant pretendre allò que només aconseguirem sent un Estat, normal i corrent. Amb les nostres matrícules pròpies, eludint pegats xarons amb enganxines que hem de treure cada vegada que volem anar a Andorra a comprar tabac i formatge; amb la gestió fiscal que ens doni la gana, obviant tota aquesta farsa del pacte fiscal/concert econòmic i un llarg i interminable etcètera. Deixem ja de perdre el temps lluitant per aconseguir misèries que, esdevenint un estat, tindríem de manera inherent i sobrada. Lluitem, doncs, per ser un Estat.

David Prat.
Associat de Reagrupament.

http://www.lletresferides.cat/davidprat
http://www.twitter.com/DavidPrat

No hi ha Comentaris

Per la transparència, la participació i per un Ajuntament que estigui al costat de la gent

Una cosa en què sempre he cregut és en la transparència. Una transparència que he defensat i que he portat a terme sempre tant a nivell personal com professional.
Sóc un dels grans afectats per les obres de construcció del tren d’alta velocitat que “passarà” per Girona. Estic a favor del tren d’alta velocitat, estic d’acord que Girona ha de tenir una parada del TAV (hi hauria altres alternatives a més de l’actual), però em vull centrar concretament en les obres. El túnel passa per sota de casa nostra; he viscut de primera mà el comportament del nostre Ajuntament en aquest tema. Aquesta gran infraestructura és gestió de l’Estat espanyol, concretament de la seva filial Adif. És veritat que l’Ajuntament poca cosa hi té a dir, encara que en al seu dia hi va donar suport. Concretament, tots els partit polítics representats al consistori ho van fer, menys Iniciativa per Catalunya, que hi va estar en contra.

Davant del que Adif ha fet i està fent (el que vol) amb Girona, l’Ajuntament mai ha estat transparent ni ha defensat els ciutadans de Girona. Els actuals administradors del consistori sempre han amagat la veritat. Quan hi hem anat a preguntar, sempre ens han respost amb evasives. Quan hem anat a reunions informatives (no explicatives), hem tingut la sensació que ens prenien per ximplets. Això ho pot confirmar qualsevol persona que hagi tingut el privilegi d’assistir-hi. Senyors: estem parlant de drets que hem perdut del nostre subsòl. Pocs ciutadans saben que, per on passa el TAV, aquest sota-terreny ja no ens pertany, i no ens n’havíem assabentat. Tampoc saben que ara mateix, mentre estic escrivint, sento un soroll com si fos una vagoneta que passa per sota de casa meva, que hi passeja amunt i avall. I només estan fent obres. Què passarà quan arribi el tren? Qui em defensarà davant aquesta empresa d’un possible problema futur d’esquerdes o tremolors a casa, si ja en la fase inicial el meu Ajuntament ha passat de mi? Per què fa gairebé un any que no puc aparcar davant de casa per descarregar res, i els molt estimats treballadors del tren hi aparquen al davant envaint la vorera i deixant-la malmesa?

Senyors del meu Ajuntament: no m’heu donat suport.

Fa pocs dies que he iniciat una petita empresa, invertint-hi tots els diners que tinc (i els que no tinc), i també he topat amb les normatives municipals. Actualment tenim unes ordenances que, en lloc de donar suport a la persona i agilitzar els tràmits, fan que tot sigui molt lent, que tot sigui més costós i que tot, en definitiva, sigui molt complicat. Si feu una ullada a aquestes normatives, podeu estar més de tres mesos esperant que us entreguin el permís per a tot, això sí, pagareu lloguer, pagareu préstec, pagareu impostos i, mentrestant, us anireu ofegant i ofegant. No vull dir que no hagin d’existir lleis i normatives, però sí que cal que siguin transparents, lògiques i àgils. Tenim la sensació que sempre tenim la culpa, tant si ho hem fet malament nosaltres, com si ho han fet ells.

Senyors de l’Ajuntament: no m’heu posat les coses fàcils.

Avui dia, amb la que ens està caient, o fem que l’Ajuntament sigui un lloc al qual no tinguem por d’anar, un lloc on ens busquin la millor solució o, simplement, un lloc on quan els proposem una nova idea per millorar les coses ens escoltin, o, en lloc d’anar endavant, farem que a Girona ningú porti a terme les seves idees ni les seves inversions.

Jo sempre he estat independentista. No m’agradava estar dintre de cap partit polític perquè cap defensava les meves idees de transparència, de regeneració política, de voler canviar les coses de veritat. Això sí, els escoltava a tots o a quasi a tots i llegia les seves propostes, fins que un dia, quan va néixer Reagrupament, els vaig escoltar i vaig llegir les seves idees i, de veritat, tot el que diuen és el mateix que jo pensava i el que creia que era millor per a la nostra ciutat, per al nostre país. Regeneració política, transparència en tot (no hi ha res a amagar, no?), la veu del ciutadans i ciutadanes de Girona ha d’estar dintre de l’Ajuntament. En definitiva, no s’hi val que, per un vot cada quatre anys, després els nostres representants ho facin tot sense consultar els ciutadans. Exigim i defensem que tots hem de participar en les decisions de la ciutat. Primer ha de ser l’Ajuntament el que informi de manera transparent, tant dels pros com dels contres; del que es vol decidir; i que sigui la ciutadania la que participi i decideixi en les gran decisions de la ciutat. Participació de tothom i per a tothom.

Visca Girona i visca la Terra…

Narcís Avellí Candidat de Reagrupament a l’Ajuntament de Girona.
Número 15 a la llista de la CUP+RCat.

No hi ha Comentaris

Una presó al Bages

El dia 14 d’abril vaig visitar una presó. Es tracta de la presó de Lledoners a Sant Joan de Vilatorrada. La visita s’inscrivia en un programa de prevenció de violència de gènere entre la institució penitenciària i el meu institut l’IES Quercus. El recorregut en autobús és curt; tan sols deu minuts separen un centre d’ensenyament secundari i aquest centre penitenciari que té poc més de dos anys. La instal•lació, totalment emmurallada, està perfectament integrada al terreny.

Una presó és com un “gran hermano” ens va explicar el seu director, Hermini Gonzàlez, on hi ha 600 càmeres observant-te. I a fe que es veuen per tot arreu. D’entrada l’accés és marcat pel rigor. Comprovació estricta d’identitat i dipòsit de les pertinences personals. Val a dir que si fóssim penats s’establiria un conjunt d’entrevistes per determinar el nostre perfil per tal d’assignar-nos un espai prefixat.

El recorregut que vam fer , totalment delimitat, cobria els espais comuns de formació i la visita a un mòdul encara no ocupat. Els distints responsables ens expliquen que compten amb 700 “interns” ubicats en 7 mòduls de 108 cadascun. Un mòdul d’aquests és de règim especial amb més fortes mesures de seguretat, “una presó dintre d’una presó”.

Després de passar per distintes dependències de gestió general, i de travessar espais de control de doble porta corredissa de ferro i vidre, arribem a la presó pròpiament dita.
El nervi central està constituït per un ampli passeig que separa els 7 mòduls de les àrees comunes: àrea formativa, poliesportiu,…Els responsables ens mostren diferents activitats a la zona escolar. Quan passem per aquell passeig central, escrupolosament cuidat, coincidim amb diferents grups d’interns que es traslladen d’unes dependències a unes altres. Els acompanyants ens indiquen que anem per una banda del carrer per deixar disponible l’altra. Aquesta proximitat és correcta però causa sensacions especials.

Visitem el mòdul 7. A la part de sobre, un passadís gris està ple de cel•les tancades per gruixudes portes metàl•liques i automàtiques. Un espiell quadrat que només es pot obrir des de fora és l’única obertura quan es tanquen les portes. A dins uns espais de vuit metres quadrats ha de ser habitats per dos interns. Entrem en una cel•la i provem què se sent en tancar-se la porta. Abisme i solitud.

Quan sortim el Joe i el Joan, dos interns, ens expliquen que estan desenvolupant en un mòdul una experiència de presó tranquil•la, on s’han compromès a excloure la violència, tractar-se amb respecte i dialogar sempre que hi hagi diferències. Conversant amb ells i alguns funcionaris ens expliquen alguns detalls com que disposen d’ una clau amb un límit de 8 euros a la setmana o que el tracte entre ells es respectuós. Per altra banda la psicòloga Gemma Lòpez ens distingeix entre els perfils marcats pel consum de drogues i els que no ho estan.

Tot i el tracte més humà, tot i la piscina i malgrat ser una presó nova gens comparable a l’amuntegament de La Model, no deixes de sentir un alleujament quan dos hores després d’haver entrat deixes el recinte. I és que la funció d’un centre penitenciari sempre serà la restricció d’allò més preuat per tothom: la llibertat.

Josep Lluís Gozalbo

Reagrupament Bages

No hi ha Comentaris

Les retallades portaran la independència

Cada dia ens aixequem amb una nova preocupació, amb un nou retall social. Ara toca la salut pública, ara toca l’ensenyament. Al meu institut, per exemple, el dia 30 de març al Consell Escolar vam haver d’aprovar tot un conjunt de tisorades que afectaran de ple a la qualitat diària. Calefacció,llum, neteja, reproducció, reparacions i manteniment, disponibilitat econòmica de les àrees … minvaran més d’un vint per cent. En d’altres centres ens consta que la minva serà més gran fins arribar al 35%.
A hores d’ara i de forma camuflada es vol retallar personal a ensenyament. Es vol suprimir la sisena hora a primària amb la intenció de derivar professors cap a altres necessitats sense haver-ne de contractar. I pel mateix motiu s’amplien les hores lectives del professorat tant a primària com a secundària.

La sanitat també té males perspectives. Tant els centres públics com els concertats, han de retallar pressupost, un 20 o un 30 per cent. Se suprimeixen llits, hores de quiròfan, distints serveis… Indefectiblement augmentaran les llistes d’espera i molts malalts veuran per tant allargat el seu període de patiment. El model català de salut, tan lloat fins ara, restarà àmpliament tocat.

Mentrestant els rics veuen millorat el seu estatuts ( supressió del tram que restava de l’ impost de successió) i no es qüestiona els sous dels directius de bancs i caixes, d’aquells que ens han portat la crisi.
Mentrestant a Espanya no es fa cap mena de retall ni en sanitat ni en ensenyament, ni en Aves ni en autopistes o en aeroports faraonics o deserts. Es tolera que Madrid compti amb un endeutament cinc vegades superior a Barcelona i no passa res. Per no afegir que més d’un 25% dels habitants d’Andalusia o Extremadura són funcionaris.

Malgrat el bloqueig financer l’estat no paga a Catalunya els milers de milions ja pactats. I és que l’estat mai no podrà estar pel que s’ha anomenat pacte fiscal perquè sense els nostres recursos simplement no podria subsistir.
Amb aquesta confrontació, a hores d’ara tan directa i sentida, les retallades a què ens obliga Espanya acabaran convencent molts ciutadans que està arribant l’hora de la independència.

Josep Lluís Gozalbo

Reagrupament Bages

No hi ha Comentaris

L’autonomisme, en fallida

Això ja no ho arregla ningú. Ni el Mas que acaba d’arribar amb les tisores, ni el tripartit que ha marxat deixant deutes pertot arreu, ni el Zapatero que ja ens ha dit adéu, ni el Rajoy, que aquests dies hem tingut per aquí visitant les colònies del nord-est d’Espanya i probable nou inquilí de La Moncloa si Rubalcaba, l’etern home de confiança de González (àlies senyor X), o l’antiindependentista Chacón (“Viva España y viva el rey!”) no ho eviten.

La cosa no depèn de qui mani a Catalunya o de si el que hi ha a Espanya és amic nostre, que mai no ho serà. La destrossa es pot mirar per la dreta o per l’esquerra, per dalt o per baix, però ara, com a la central de Fukushima, les parets ja han caigut i tothom pot veure la magnitud de la tragèdia. Estem en fallida; en fallida política, ja que les receptes autonomistes no posen remei a la malaltia sinó que empitjoren la salut del malalt; en fallida econòmica, perquè qualsevol entès en economia ens dirà que, si ja en època de vaques grasses un país al qual elspirates que té de veïns li roben cada any 22.000 milions ja ho té difícil per sortir-se’n, quan arriben les vaques magres, les estretors es converteixen en misèria absoluta. I així estem ara a Catalunya, retallant com bojos peces bàsiques dels nostres serveis públics i ajornant fins a l’eternitat infraestructures cabdals per a una societat emprenedora com la catalana. El govern espanyol ens exigeix que reduïm el dèficit fins a límits inassumibles, però en cap moment els inquisidors espanyols no han fet esment de retallar la sagnia que per a Catalunya suposa l’espoli fiscal, del qual l’Estat es beneficia a costa que els catalans paguem més impostos, tanquem plantes d’hospitals, retallem escoles i deixem de subvencionar elements bàsics de la nostra cultura.

A veure, no és només que el govern català, el d’ara i el d’abans, no ho faci prou bé, és que l’autonomisme està en fallida, és insostenible. Tot governant català que vulgui sortir de la crisi dins el marc juridicopolític espanyol està condemnat al fracàs. Com a alternativa tenim l’estat propi, una Catalunya independent que, segons Kenneth Rogoff, execonomista en cap de l’FMI, seria un dels països més rics del món.

Carles Bonaventura.

No hi ha Comentaris

O independentistes o falangistes

Els més de 257.000 vots del 10-A a Barcelona, els gairebé 900.000 que hi ha hagut des del 13 de setembre del 2009, a Arenys de Munt, fins al 10 d’abril del 2011, al Cap i Casal i a d’altres municipis, les desenes de milers de voluntaris d’arreu de Catalunya… han evidenciat que la causa de la independència, la causa de l’estat propi per a Catalunya, és avui, sens dubte, la que té més capacitat de mobilització al nostre país, i tots els que des de fa molts anys estem enquadrats en la lluita independentista ens hem de felicitar de la fita que hem assolit.

Si ens ho haguessin dit vint anys enrere, potser no ens ho hauríem cregut, però la realitat és que avui el procés independentista, el procés d’alliberament nacional del nostre poble, ha arribat a un punt de no retorn i no només per la quantitat, les xifres són per si soles impressionants, sinó també i sobretot per la qualitat. Avui, a les files dels partidaris de la independència hi ha la part més dinàmica, més preparada, més culta, més il·lustrada, més emprenedora de la societat catalana, la més capacitada per crear opinió, per marcar la línia a seguir i, quan això passa, la victòria és a tocar. La banda unionista, l’espanyolista, s’ha quedat sense arguments, sense raons, sense capacitat de convèncer i tan sols pot apel·lar a la por i a una legalitat vigent que ens encotilla, la qual no és producte de la democràcia ni de la llibertat sinó fruit de la dictadura franquista. Un discurs ben curt de mires, ben escàs, ben mediocre. Els independentistes hem guanyat, per tant, la batalla de les idees.

Després del 10-A, com he dit abans, els independentistes ens hem de felicitar, malgrat tots els errors comesos, per la feina feta, però jo voldria felicitar sobretot aquells que han donat la cara per la independència malgrat militar en opcions polítiques no independentistes o declaradament antiindependentistes. Vull felicitar la gent d’Unió, d’Iniciativa o del PSC que han votat en les consultes i que han votat “sí” a la llibertat, “sí” a la democràcia, “sí” a la independència. Perquè cada cop queda més clar que es tracta d’això: o llibertat o esclavatge, o sobirania o submissió, o democràcia o legalitat espanyola, o independència o Espanya, o una Catalunya plena o tancar plantes d’hospital per culpa de l’espoli fiscal espanyol.

Fa un temps, en una conferència que va fer a Barcelona, l’expresident dels Estats Units Bill Clinton va dir amb tota solemnitat que el futur seria “català o talibà”. Era la seva manera de dir que depèn de tots nosaltres, de la nostra capacitat de convicció, de la nostra força, de la solidesa dels nostres arguments… que el dia de demà visquem en un espai de llibertat que garanteixi els nostres drets individuals i col·lectius o sota un règim totalitari que no respecti els més mínims drets fonamentals. Doncs bé, a tots aquells que aquests dies han practicat el discurs de la por, que han minimitzat i menyspreat les consultes, que han mirat cap a un altre costat, que han intentat desmobilitzar els catalans, que han fet tot el possible per ridiculitzar i treure valor a l’exercici de la democràcia participativa els diria que ja no queda gaire temps perquè hagin de triar i que quan arribi aquest moment no quedarà espai per a terceres vies.

O independentistes o falangistes, aquesta serà la disjuntiva. Ni federalistes, ni confederalistes, ni autonomistes… totes aquestes alternatives estan mortes i enterrades, i fins i tot aquells que encara les defensen ho saben, però és la seva excusa per no fer el pas, per quedar-se a Espanya, per quedar-se en el passat.

El 10-A, un quart de milió de barcelonins van apostar per un futur en llibertat, per una Catalunya que trobi el seu lloc a Europa i al món, perquè els catalans puguem decidir sobre la nostra cultura, la nostra economia, les nostres infraestructures, la nostra política exterior, les nostres seleccions esportives, la nostra llengua… D’altres van fer front comú amb la Falange: el senyor Duran i Lleida, la senyora Núria de Gispert, el senyor Herrera, la senyora Sánchez-Camacho, el senyor Rivera, el senyor Nadal i el senyor Iceta, entre alguns altres il·lustres representants de la política catalanoespanyola, cada cop menys, per sort. El futur o el passat, els independentistes o els falangistes, Catalunya o Espanya, democràcia o totalitarisme, Estat propi o comunitat autònoma, llibertat nacional o Constitució espanyola… l’elecció és clara i cada vegada ho serà més. Visca la llibertat, visca Catalunya lliure!

Carles Bonaventura i Cabanes

Reagrupament Independentista


No hi ha Comentaris

Barcelona vota sobre la independència

Josep Lluís Gozalbo Reagrupament Bages

La Barcelona que fins no fa gaires anys semblava que passava del país, la Barcelona que amb aires cosmopolites no es volia autoreconèixer com a capital catalana, està a hores d’ara convocada a dir quin país vol pertànyer.
I és que per primera vegada la capital de Catalunya es pronunciarà sobre la independència. El meravellós procés de consultes engegat a Arenys de Munt tindrà la seva culminació aquest diumenge 10 d’abril. Més d’un milió de barcelonins podran mostrar la seva opinió, hauran de dir si volen que el seu país sigui lliure o continuar en la decadència que li imposa l’estat espanyol.

Mentrestant s’ha anat recollint el vot anticipat. Més de 170.000 persones ja l’han exercit superant, per tant, els participants a la consulta de la Diagonal. Alfred Bosch, portaveu de Barcelona decideix, ha manifestat que compten amb més de quatre mil voluntaris, amb 480 meses electorals i amb un pressupost modest de 80000 euros conformat amb la contribució popular.

Cal recordar que l’Ajuntament de la ciutat es gastà 3 milions d’euros en publicitar aquella fallida campanya sobre la Diagonal en la qual participà molt poca gent i en què guanyaren les postures contràries als mandataris. Ara, malgrat la posició bel•ligerant d’aquests, que han impedit penjar banderoles, malgrat l’entrebanc d’alguns sectors eclesiàstics i la campanya de la dreta espanyolista, els voluntaris han treballat colze a colze i de forma continuada perquè la consulta sigui un èxit. I ho serà perquè han sabut implicar molta gent que semblava indiferent i perquè dia a dia hi ha més motius per afirmar una posició clara de sobirania.

Consulta BarcelonaEl fet que dos presidents de la Generalitat ja hagin votat, que ho hagin fet dos presidents del Parlament i la gran majoria dels membres del govern , que també hagin participat nombrosos intel•lectuals i artistes, entre ells molts que no fa gaire eren propers a les tesis tèbies dels socialistes, fa entreveure una bona resposta a la consulta. I és que molts han vist la independència com l’única via possible que ens queda.

I més enllà del resultat concret restarà l’autoorganització democràtica d’un poble que amb Barcelona al capdavant ha dit que vol autodeterminar-se per si mateix i sense demanar permís a les autoritats de sempre.

No hi ha Comentaris

Una nova Manresa és possible

Josep Lluís Gozalbo Reagrupament Bages

Aviat hi haurà un nou consistori a Manresa. De moment ja comencem guanyant perquè la regidora Àngels Mas ( de l’espanyolista PSOE) no portarà els destins de la ciutat. I és que la Mas ha encarnat l’omnipresent formigó, la Manresa freda mancada de sensibilitat i d’esperit democràtic.

Ha comandat durant molt de temps un equip tècnic que amb constant tossuderia ha deixat un reguitzell de nyaps a la vista de tothom. A la meva ciutat tots coneixem la llista dels desgavells: les gàbies de la Plaça de Catalunya, el fracassat aparcament de la Reforma, la mateixa Plaça de la Reforma, la gegantina passera de la Via San Ignasi, els murs de formigó de Can Font,… I què dir de les obres que mai no s’aturen i es fan i es refan una i mil vegades abans no s’han estrenat. Ara mateix s’està refent la recent acabada plaça del Carme , els desperfectes de la Plaça Sant Ignasi, … o s’asfalta l’exterior del camp de futbol del Congost sense arreglar el problema del clavegueram (amb el resultat evident de repetir l’enorme bassal d’aigua).

Amb tot això l’únic que s’ha aconseguit és el desprestigi de l’acció publica, de les nostres institucions. I la Mas no ha actuat sola. Sóc testimoni directe de la manera de funcionar d’aquesta espècie de búnquer d’urbanisme. Passant olímpicament de la gent, dels habitants de Manresa als quals haurien de servir, alguns dels seus significats representants només han buscat el lluïment personal a la seva carrera. I és que segons ells la gent no entén . Han arribat a dir que Ells treballen per la història i algun dia es reconeixeran els seus abnegats esforços. La gent no està prou preparada per admetre les seves propostes on el rei formigó és el centre de la seva filosofia i estètica. Això sí “treballen” amb els diners de tothom.

Mentrestant el conjunt de partits polítics que han portat el consistori per por o per manca de compromís i criteri els han rigut les gràcies i han avalat tot aquest desgavell. Ara que s’apropen eleccions caldrà escollir representants que es desmarquin completament d’aquestes barbaritats perpetrades contra la ciutat de Manresa i que plantegin un nou urbanisme més humà, més verd, més social i més democràtic.

Cavallets

No hi ha Comentaris

Entre Esquerra i ERC. Per Carles Bonaventura i Cabanes.

El futur d’Esquerra és complicat i complex. La direcció d’aquest històric partit ha dilapidat el capital que fa uns anys havia atresorat, la confiança que la gent havia dipositat en aquesta formació que temps enrere estava cridada a ser el pal de paller de l’independentisme. Ara, després de passar en vuit anys de 23 diputats a 10 al Parlament de Catalunya i de perdre centenars de milers de votants pel camí, crec que encara no està tot perdut i en aquestes eleccions municipals s’ha observat en alguns sectors d’Esquerra la voluntat d’esmenar errors passats, la voluntat d’obrir el partit a persones i formacions que, tot i compartir l’objectiu final de la independència, discrepen de les maneres de fer d’alguns dels actuals líders d’aquesta formació. I això és bo, és enormement positiu que l’independentisme, amb tots els seus matisos, sàpiga plantejar als electors opcions que sumin i que evitin una fragmentació més gran del panorama independentista. Però amb això no n’hi ha prou. No és suficient que les ganes d’aturar la davallada, de no repetir una ensulsiada electoral en les pròximes municipals facin que aquest partit s’obri ara a d’altres sectors però que això no vagi acompanyat d’un reconeixement de totes les coses que s’han fet malament. Perquè si Esquerra no fa els deures, no fa neteja interna, no admet quina és la causa principal de la seva clatellada electoral i s’empara en subterfugis que ja ningú no es creu, no tornarà a aixecar el cap. I seria una llàstima, perquè jo encara crec que ERC pot tenir i ha de tenir un paper fonamenal en el futur de l’independentisme d’aquest país.
Sincerament, veure ara com el senyor Carod atribueix els mals resultats d’Esquerra a l’actual direcció com si ell aquests últims anys simplement hagués passat per allà d’espectador i no fos un dels directes responsables de l’estratègia política i de pactes que ha portat aquest partit al pedregar fa sentir vegonya aliena. Escoltar com el senyor Ridao va fent declaracions en què fonamenta la davallada d’Esquerra en ximpleries que ningú no es creu i que fan caure la cara de vergona fins i tot als que no som d’ERC és del tot impresentable. I a sobre aquest il·lustre diputat a Madrid és un dels que no s’amaga i que es promociona com a possible “relleu” de Joan Puigcercós en el pròxim congrés d’aquest partit. N’hi ha per marxar corrents, francament.
Qualsevol ciutadà normal d’aquest país, qualsevol persona sobiranista o independentista, qualsevol exvotant d’ERC, no cal que es tracti de cap analista polític, sap que la pèrdua de suport d’Esquerra no és deguda ni al fet que no s’hagin sabut explicar bé, ni a la crisi econòmica (a Ridao només li ha faltat parlar de raons climàtiques…), ni a unes certes convulsions internes, etc. La causa principal és més senzilla i tothom la sap i suposo que fins i tot els actuals dirigents d’aquesta formació, encara que no la diguin públicament, també: Esquerra va començar a perdre vots quan va deixar de ser vista com una organització independentista, com una organització rupturista i va començar a actuar com un partit més del sistema, com un partit de l’esquerra autonomista, quan va regalar les institucions i fins i tot la Generalitat a un partit que ni tan sols està a favor del dret a decidir dels catalans i quan tot això va comportar que Esquerra prioritzés els seus càrrecs, els seus sous, els beneficis que aquest festeig amb els socialistes li suposava abans que la lluita per la sobirania i per la llibertat d’aquest país.
Com poden confiar els independentistes amb un partit que comparteix grup parlamentari al Congrés dels Diputats amb Iniciativa i Izquierda Unida (i al Senat amb el PSC i ICV) i que hi actua com un simple partit espanyol d’esquerres i que encara fa quatre dies, com un partit espanyol més, va votar si l’exèrcit espanyol havia d’intervenir a Líbia o no? Què ens importa als independentistes catalans si l’exèrcit espanyol és a Líbia o a l’Afganistan? L’únic que ens interessa és que aquest exèrcit se’n vagi de Catalunya i sobre aquest tema encara no hem sentit dir res al senyor Ridao, que s’entreté a Madrid com un nen jugant a soldadets que no són seus.
Per tant, vull dir amb això que als companys d’Esquerra encara els queda molta feina a fer perquè aquesta col·laboració que han iniciat amb Reagrupament i altres forces polítiques independentistes en aquestes eleccions locals en alguns municipis, i en alguns d’especialment significatius com el de la ciutat de Barcelona, tingui continuïtat. Tant de bo, perquè voldria dir que les coses van per bon camí. En el congrés nacional que tenen a la cantonada hauran de decidir si volen continuar sent aquesta Esquerra a la qual ja li va bé el marc constitucional espanyol, aquesta Esquerra respectuosa amb les regles del joc que es deriven de l’actament d’aquest marc juridicopolític i deixar això de l’independentisme com un referent testimonial, com aquell que guarda una estelada al despatx però que ja no es creu el seu significat, o apostar per tornar a ser ERC, una organització desacomplexadament independentista, que sàpiga sumar amb altres forces amb qui comparteixi l’objectiu de l’assoliment d’un estat propi per a Catalunya a mitjà termini, no per l’any 2150, i que es plantegi la presència a les institucions no com un “modus vivendi” per als seus càrrecs electes i per jugar a la política de saló, sinó com una manera de fer avançar decididament el país cap a la sobirania i cap a la seva llibertat.
Si aquest és el cas, ens trobarem en el camí i segur que el podrem fer junts. Si no, si la que surt triomfadora del seu congrés és l’Esquerra dels Ridao i companyia, els defensors de l’“esquerra nacional” subordinada al PSC, els que entenen el partit com una agència de col·locació o de recol·locació de càrrecs electes, els que s’entretenen a Madrid discutint pressupostos espanyols, reformes laborals espanyoles o de militars espanyols, malament rai. En aquest cas, ja s’ho faran. A veure si ho entenen: no es tracta que al Congrés dels Diputats espanyols es pugui parlar de tant en tant en català, no es tracta que Espanya ens robi menys, no es tracta d’acomodar l’Estat espanyol perquè els catalans ens hi sentim menys malament. Es tracta d’apostar decididament per l’estat propi i per fer que el català sigui l’única llengua oficial de Catalunya i sigui present a les institucions europees, es tracta d’administrar tots els nostres recursos, es tracta de la llibertat no de tenir uns centímetres més de cadena.

Carles Bonaventura i Cabanes
Reagrupament Independentista

No hi ha Comentaris

El món està agitat

Josep Lluís Gozalbo Reagrupament Bages

El món està agitat. En aquests principis de segle XXI, immersos en un món globalitzat i d’alta tecnologia comunicativa, cinc crisis passen simultàniament.

Crisi energètica: després de Fukushima cada cop es fa més evident que no ens podem refiar de l’energia nuclear. I, per altra banda cada cop és més clar que només ens resten 10-15 anys més de petroli abundant. Les energies alternatives, doncs, han de créixer exponencialment si volem que el futur sigui viable.

Crisi econòmica : els països PIG del sud d’Europa i Irlanda tenen un gran deute al qual no poden fer front. Ha hagut de ser Alemanya qui els rescati aplicant-los uns forts ajustaments. Altres països d’Europa com Anglaterra també estan subjectes a fortes retallades . O el sistema econòmic es reformula amb eficàcia i amb repartiment equilibrat de les càrregues de la sortida de la crisi o l’enfrontament entre els diferents grups socials serà cada cop més dramàtic.

Crisi de les dictadures tradicionals: les cultures àrabs , al nord d’Àfrica i a l’Orient Mitjà, es troben en plena convulsió per aconseguir una mica més de llibertat i de respecte dels drets humans. També comença a qüestionar-se el sistema xinès a causa de l’ enriquiment de desorbitat de molts nous milionaris i amb l’enclaustrament d’un sistema basat en baixos sous i fortes limitacions de la comunicació.

Crisi dels estats plurinacionals no sols als països poc desenvolupats sinó a diverses parts del món occidental. És evident el moviment cap a la independència a Escòcia , a Bèlgica (Flamencs i valons) i el fracàs de l’estat espanyol a Euskadi i a Catalunya. Només l’exercici del dret d’autodeterminació, concretat arreu del món, pot reconduir aquesta problemàtica.

I tot plegat dintre d’una crisi de valors. Cal replantejar els valors de la seguretat i el treball que determinades esquerres mai no han volgut fer seus si volen ser creïbles . O els valors de la llibertat que de la mà de les noves tecnologies tot just ara arriba allà on no havia cap precedent perquè aquestes obren camins de construcció de pensament diferent als instal•lats. En aquest món industrial i de consum caldrà reinstal•lar els valors de l’austeritat i la reutilització si es vol mantenir el medi ambient i fer viable la vida al planeta. I si ens en volem sortir tots plegats cal recuperar i potenciar els valors de la solidaritat i la vida en cooperació.

Som, doncs, dintre d’una gran crisi global. Però no per això estem marcats de sortides. I en molts aspectes el debat se situa en el com i el quan, en quins valors ens hem de fer forts. Si predominen els valors de la por als altres la sortida serà en fals. 

Nuclear

No hi ha Comentaris