Arxiu categoria Opinió

A Girona, CUP i Reagrupament sumen

Massa vegades s’ha acusat l’independentisme, amb raó, de ser incapaç de sumar, d’aplegar voluntats diverses. Massa vegades els independentistes hem estat considerats sectaris, infantils, personalistes, etc. I massa vegades tots plegats hem frustrat les expectatives que la gent del carrer havia dipositat en un independentisme que creix en el conjunt de la societat, però que minva a les institucions, i els resultats del passat 28-N així ho acrediten.

Per això, quan fa uns dies l’assemblea d’associats de Reagrupament del Gironès va donar suport, per gairebé un 70% dels vots, a la proposta d’aliança amb la CUP per concórrer en una sola llista a la ciutat de Girona en les municipals del 22 de maig –tot i les diferències ideològiques que pugui haver-hi entre els dos grups–, no només va optar per ratificar un simple acord electoral en un municipi, sinó que va posar les bases perquè tots plegats comencem a assumir aquest canvi de mentalitat en la nostra manera de fer política en l’àmbit independentista: separats, no farem res; junts, tot és possible.

Crec que Reagrupament ha après la lliçó que el poble de Catalunya li va donar el 28 de novembre: si l’independentisme és incapaç de trobar sinergies que portin a la confluència, l’electorat opta pels partits “tradicionals”, que veu –tot i que jo crec que equivocadament– com un valor més “segur”. Justament per això, Rcat s’ha plantejat les municipals com una manera de demostrar que l’entesa és possible i que com a organització continuem en el tauler de joc de la política catalana. En aquest sentit, Reagrupament Independentista amb prou feines es presentarà en solitari enlloc en aquesta contesa electoral. Primer, perquè en la majoria de municipis no hem tingut prou temps per treballar sobre el terreny un bon programa municipal que doni resposta a les problemàtiques dels veïns a cada poble o ciutat i entenem que no podem oferir als ciutadans una simple proposta d’estratègia partidista quan del que es tracta en unes municipals, justament, és de treballar pels municipis. I, segon, perquè no volem contribuir a fragmentar el 22-M encara més un independentisme ja prou dividit.

Pel que fa a la ciutat de Girona, cal dir que Reagrupament va tenir com a prioritat que l’independentisme s’hi pogués presentar unit en una sola candidatura. Després de mantenir contactes amb diferents forces polítiques de l’espai independentista vam arribar a la conclusió, però, que la candidatura unitària era una quimera i que un pacte a tres bandes era també gairebé impossible. A partir de constatar aquesta realitat, des de Reagrupament vam valorar les diferents alternatives i al final vam optar per la que ens va semblar que defensa un model de ciutat i d’ajuntament més compatible amb els nostres principis d’independència, regeneració democràtica i treball.

L’acord amb la CUP per anar en una mateixa candidatura prioritza, per sobre de quotes polítiques i d’un acord estrictament electoral, un projecte municipal bo per Girona, vinculat a l’entramat cívic i associatiu de la ciutat, participatiu i obert. Estem convençuts que el fet que l’esquerra independentista i l’independentisme transversal s’entenguin suma dos electorats que creiem que són totalment complementaris, amplia l’independentisme a diferents capes socials i obre unes molt bones perspectives tant per a aquestes eleccions com amb vista al futur. El pacte amb la CUP, doncs, posa les bases per anar més enllà d’un simple acord electoral, ja que dóna continuïtat a una entesa que ja es va evidenciar la passada Diada Nacional a la ciutat, quan Reagrupament va participar en la manifestació de l’esquerra independentista; en la campanya de la passada consulta a Girona, o en les mobilitzacions en defensa de la llengua, per citar només tres exemple concrets. Finalment, des de Reagrupament s’ha valorat la feina que ha fet la CUP a Girona els últims anys a diferents barris, la seva col·laboració amb associacions veïnals i col·lectius diversos. Entenem que aquesta és la base, que és el camí, perquè la CUP i Reagrupament, junts, obtinguin el suport de molts gironins i gironines el pròxim 22 de maig.

Carles Bonaventura i Cabanes
Candidat de Reagrupament a la llista CUP + Reagrupament a Girona

No hi ha Comentaris

L’ independentisme ha de sumar (2)

Josep Lluís Gozalbo Reagrupament Bages

Després dels primers moments de reflexió posteriors a les eleccions catalanes, s’acosta una altra hora de la veritat. En aquestes setmanes ha estat possible dialogar amb  franquesa entre distintes forces que volem la independència al nostre país. I és que, una vegada superada l’etapa del tripartit a la Generalitat (amb el seu previsible desastre final),   cal començar a reconstruir el moviment que ens pot portar cap a la llibertat del nostre poble.

Des de Reagrupament hem entès que no podem continuar afavorint  el fraccionament. Per això estem intentant aconseguir enteses  arreu del territori que facin viable la màxima incidència de l’independentisme en la gestió  del major nombre  de municipis.

Encarem establir aquestes aliances , com no podia ser d’altra manera, amb aquells amb qui ha estat possible treballar  un programa realment transformador a fi de defensar la regeneració democràtica de la nostra terra. Per això hem insistit en la renovació de persones, en l’urbanisme democràtic i paticipatiu, en la defensa dels valors del treball  i en la lluita per la cohesió social.

Els acords no poden ser ni oportunistes ni superficials. La defensa del programa serà de vital importància i caldrà posar totes les garanties perquè aquest es compleixi si no es vol fracassar una altra vegada. Garanties de rigor i confiança, de compromís seriós.

En  les actuals circumstàncies d’opressió econòmica i nacional, amb l’ increment constant de consciència  de la necessitat d’independència, Catalunya pot iniciar un procés clar d’autodeterminació els propers anys. Per això necessitarà, a més d’uns parlamentaris decidits, uns ajuntaments disposats a impulsar-la i defensar-la. Uns ajuntaments amb candidatures nacionals  plenament arrelades i al servei del nostre poble.

No hi ha Comentaris

La sanitat, el conseller i l’assegurança. Per Jesús Bohigas.

Escoltem astorats les declaracions del conseller Boi Ruiz, que ens diu que, si volem continuar tenint garantida una bona assistència sanitària, ara és millor que ens fem una assegurança privada. Comença bé, el nou executiu. Em sembla que ja n’hi ha prou, de ser cornuts i pagar el beure; a vostès els van votar perquè van prometre que treballarien per Catalunya; per tant, abans de demanar-nos això, mirin qui paga la factura sanitària i qui són els que reben els serveis, i després reclamin els diners a qui no ha pagat.

L’estat del benestar no és la Terra de Xauxa, sinó que és una política de distribució dels impostos que paguen els ciutadans; per tant, n’ha de gaudir qui aporta els recursos, no la resta del món. El primer que han de preguntar-se és: a qui donem assistència? Té un mínim cotitzat? Si no cotitza, qui paga la factura dels serveis? Qui cobra la factura dels serveis donats a estrangers? Aquests diners tornen a Catalunya? Podem exigir que els estrangers que resideixen al país aportin una assegurança, si volen tenir permís de residència? Si es dóna assistència a una persona estrangera que no porta assegurança, podem passar-li la factura? Si no paga, la podem incloure en la llista de morosos perquè no pugui obtenir crèdits o embargar-li una part dels sous posteriors fins que no hagi cobert la despesa? És clar, el conseller potser dirà que, com que no tenim estat propi, no podem decidir en moltes coses; llavors, ens ho hem de manegar com puguem. Doncs si de moment els votants no ho han volgut, facin almenys el que han promès, vagin a Madrid a reclamar el concert econòmic sense perdre ni un segon, vagin a demanar competències sobre immigració. Almenys podríem arreglar alguna d’aquestes coses, que els ciutadans ja sabem que un “concert econòmic” no és cap “obra musical barata”.

Jesús Bohigas Bosch. Economista i associat a Reagrupament.

No hi ha Comentaris

L’independentisme, als ajuntaments. Per Carles Bonaventura.

Jordi Pujol acaba de dir que avui, tal com ha deixat l’ Estat espanyol el Tribunal Constitucional, l’ única sortida que té Catalunya és la independència, ja que els catalans no podem esperar res de bo d’ una Espanya cada cop més uniformitzada i intolerant. Pujol s’ afegeix, així, a la corrua de polítics catalans jubilats que, després de treballar mitja vida dins el marc constitucional i autonòmic al qual l’ Estat ha condemnat a viure els catalans, veuen la llum i donen la raó a aquells que des de fa temps ja havíem vaticinat que Catalunya dins Espanya no té solució, però que quan estaven en actiu menyspreaven i fins i tot ridiculitzaven. Val més tard que mai, què hi farem. Benvinguts al club!

L’ independentisme creix, almenys sociològicament, cada cop són més les catalanes i els catalans que, tard o d’ hora, arriben a la conclusió que Catalunya necessita un estat propi, un estat que vetlli pels seus interessos, que defensi els seus drets, que els faci costat en els moments difícils com l’ actual i no pas un estat en contra, un estat que
els negui tot allò que necessiten per ser un poble normal, que no els ofereixi sortides contra la crisi, que els negui drets fonamentals, que els imposi lleis i reglaments que els perjudiquen, que els espoliï econòmicament, etc.

Cada vegada, doncs, som més els ciutadans d’ aquest país que volem la independència, ja siguin personatges il·lustres, jubilats venerables o gent anònima, però això, com es va veure malauradament el passat 28 de novembre, no es tradueix a les urnes. Avui, almenys sobre el paper i sumant totes les forces polítiques que defensen la independència del nostre país, l’independentisme té menys representació al Parlament de Catalunya que abans dels 28-N. Alguna cosa deu passar quan els partidaris de la independència creixen al nostre voltant i, en canvi, l’ independentisme retrocedeix a la cambra catalana. Alguna cosa devem haver fet malament tots els que ens vam presentar en els passats comicis fent bandera de la Independència com a solució al carreró sense sortida en què estem avui els catalans perquè els resultats fossin els que van ser.

Per una banda, ERC va retrocedir de 21 a 10 diputats, tot i haver tingut una quota mediàtica que ja hauríem volgut mols altres; Reagrupament no va superar el mínim per entrar al Parlament, i, pel que fa a Solidaritat, tot i presentar com a cap de llista la persona més coneguda de Catalunya, es va quedar amb uns testimonials 4 diputats i encarà pels pèls. A veure, no és que mensypreï que, tal com informa el setmanari “ El Temps” , 43 dels 62 diputats de CiU es considerin independentistes, però això servirà d’ alguna cosa a l’ hora de tirar endavant un projecte independentista de veritat en aquest país o el seu independentisme serà tan imperceptible com el català d’ Aznar que un dia va dir que parlava en la intimitat? És a dir, els teòrics diputats independentistes de CiU tindran alguna utilitat per fer que Catalunya disposi d’ un estat propi o seran tan inútils com els diputats del PSC presents al Congrés dels Diputats a l’ hora defensar els drets nacionals del poble català? Malgrat tot, com ja he dit més amunt, benvinguts al club! I que es noti. Des de Reagrupament tenim l’ esperança que unes bases convergents cada vegada més sobiranistes pressionin la seva cúpula perquè aquesta federació avanci en la bona direcció, i no cal dir que nosaltres farem tot el possible perquè això sigui així, començant, per exemple, des del territori, allà on hi hagi possibilitats de col·laborar.

Sigui com sigui, crec que CiU no avançarà decididament cap a posicions obertament sobiranistes fins que no vegi que, més aviat que tard, un independentisme organitzat i creixent amenaci de queixalar el seu espai electoral. Si això no passa, CiU
continuarà fent el mateix que ha fet sempre: intentar copar tots els sectors possibles per mirar de no perdre vots per cap banda. Tindran dirigents independentistes, autonomistes, possibilistes, europeistes, partidaris del dret a decidir i del “ dret” a no decidir, i tants com faci falta… la lletra de la cançó ja la coneixem.

Per tant, els que sí que estem convençuts que l’ única via, que l’ única solució als problemes de Catalunya és la independència hem d’ intentar corregir els errors passats que ens han fet retrocedir electoralment, i la principal errada, la principal equivocació que hem comès davant aquells que ens haurien volgut votar i que finalment van triar una altra papereta per culpa de les nostres picabaralles, és la manca d’ unitat, la falta d’ entesa entre nosaltres, una mancança que els ciutadans de Catalunya no van entendre, que ens han retret i que va fer que ens castiguessin electoralment. Doncs bé, ara tenim una oportunitat immillorable per rectificar, per demostrar que som capaços d’ arribar a acords entre nosaltres: les eleccions municipals.

Hem de partir de la base que el primer que demanen els ciutadans a les forces polítiques que es presenten a uns comicis locals és que siguin capacós de gestionar de manera eficient i útil el consistori. Per tant, aquesta serà la primera obligació de les candidatures independentistes que es presentin a aquestes eleccions. Ara bé, a un ajuntament no s’ hi va només a fer gestió i aquest principi es pot trobar a les beceroles de l’ independentisme. Dir el contrari, i obviar que, en un país en procés d’ alliberament nacional com és el nostre, els ajuntaments són una peça bàsica d’ aquest procés, seria caure en el mateix discurs del PP o del PSC, per als quals el país ja en té prou amb l’ actual autogovern i, per tant, els ajuntaments només s’ han de limitar a preocupar-se de les clavegueres, dels aparcaments i de recollir les deixalles del carrer.

Doncs no, en campanyes per la defensa de la llibertat i dels drets del nostre poble que s’ han organitzat al nostre país darrerament (Un país, una bandera, el centenari de l’ estelada, els ajuntaments moralment exclosos de la Constitució
Espanyola…), les mateixes consultes locals, per exemple, ha estat determinant el suport dels ajuntaments, i això ha de continuar sent així i, per tant, és molt important que hi hagi independentistes als ajuntaments, com també n’ hi ha d’ haver al Parlament i a totes les institucions existents a Catalunya perquè només amb el creixement de l’ independentisme sociològic, només amb la mobilització al carrer no n’ hi ha prou.

És per això que les forces independentistes han de fer un esforç per entendre’ s amb vista als comicis del 22 de maig i ser una alternativa als partits del sistema en molts municipis. En aquest sentit, Reagrupament està fent una aposta clara per arribar a acords amb grups independentistes i sobiranistes en aquestes eleccions. Els associats de Reagrupament tenen total llibertat a cada municipi per pactar amb qui creguin més convenient sempre des de la defensa dels nostres tres eixos bàsics: independència, regeneració democràtica i treball. La mateixa recepta que proposàvem per al Parlament de Catalunya volem portar-la ara als municipis, als ajuntaments, però sempre treballant colze a colze amb tots aquells que pensen el mateix que nosaltres. I ho volem fer perquè creiem que la millor manera de fer que elements clau del nostre programa, com ara la transparència en la gestió, la limitació de mandats, la no acumulació de càrrecs, l’ austeritat en la despesa, el compromís amb els electors, etc. arribin a la política local és a través de candidatures on Reagrupament sigui present.

En conseqüència, vull encoratjar des d’ aquí els nostres associats i les persones que ens van votar el 28 de novembre a treballar al seu municipi perquè l’ independentisme sigui present al seu ajuntament i a fer-ho amb voluntat d’ entesa, amb
voluntat d’ acord amb tothom qui comparteixi els nostres ideals. Que ningú no es quedi a casa, hi ha molta feina a fer i tot és possible.

Carles Bonaventura i Cabanes.
Reagrupament Independentista.

No hi ha Comentaris

L’independentisme ha de sumar

Josep Lluís Gozalbo Reagrupament Bages

Després de les eleccions catalanes ha canviat el panorama polític. Ha quedat clar que l’independentisme  fraccionat  no du enlloc. Per això cal fer una reflexió seriosa i veure com es reconstrueix un pol social que pugui fer front a les envestides de l’estat espanyol en tots els fronts: tribunal constitucional, economia, infraestructures, llengua,…

Una vegada desaparegut el govern tripartit es fa evident  que  és més fàcil parlar entre tota la gent que volem la independència i tenim, a la vegada,  sensibilitat social. No cal mirar ja el passat sinó observar amb decisió el futur. Des de Reagrupament s’està fent un esforç per construir aquest pol unitari que tingui com a horitzó la independència i la regeneració social i política.

Aquesta construcció pot passar també a hores d’ara per treballar unitàriament als municipis. Per això, seguint les experiències iniciades a Puigcerdà i Barcelona,  també al Bages i a Manresa estem treballant per fer possible unes candidatures conjuntes que treballin per la independència, la transparència , la millora de l’economia  i  l’urbanisme democràtic.

Som sabedors que molta gent ens demana unitat. Molts ens fan la reflexió que sols des de l’independentisme i la sensibilitat social es podrà regenerar la vida dels nostres municipis.  Aprofitem, doncs, aquesta oportunitat perquè és l’hora de construir.

Evidentment és requereix un treball seriós i un plantejament profund d’anàlisi i , a la vegada  no escatimar esforços en la recerca de solucions programàtiques. Tothom haurà d’estar en condicions d’aportar quelcom de la seva part.

Reagrupament  Bages- Comunicació

Josep Lluís Gozalbo

No hi ha Comentaris

L’orgull reagrupat o al mort se l’enterra. Per Ricard Biel.

Dimarts 25 de gener vaig assistir a la reunió a Girona dels associats de Reagrupament, que va comptar amb la presència de Joan Carretero. M’hi vaig arribar per mera curiositat, atesa la intenció de l’associació de continuar. I dic que em sentia encuriosit perquè com que si més no en aquesta vida no té sentit pretendre continuar allò que s’ha demostrat acabat, el lector comprendrà que no em volgués perdre la grotesca trobada dos mesos després de la desfeta de l’esforçat i noble partit o, per ser exactes, la desfeta d’aquest miserable poble, que avui es troba immers en un període de calma aparent, en el silenci violent, estrident —per a qui el vulgui sentir, és clar— que caracteritza la caiguda lliure just abans d’una mort anunciada, en aquest cas nacional. Tal com va quedar clar a la reunió, però, aquesta evidència inexorable no la contemplen la majoria de reagrupats, que confirmen la màxima que d’il·lusions també es pot anar vivint. Ja s’ho faran.

La reunió no em va decebre, va respondre perfectament a la meva expectativa del que per força havia de ser; és a dir, un festival d’immaduresa, d’obnubilació, de confusió i d’autoengany. I no em refereixo al que va exposar el Doctor, a qui la seva continuïtat en el lideratge està motivada per dues raons: d’una banda la decisió dels tossuts reagrupats a tirar endavant amb l’associació confiant en el seu excel·lent líder malgré soi, i de l’altra l’humà i comprensible orgull d’aquest de no plegar, rabiós en el seu amor propi veient que electoralment va ser injustament humiliat per quatre grimpaires impresentables que, per cert, com a tals ara es dediquen a muntar cada setmana un numeret de circ diferent adreçat a la seva particular galeria, cosa que comença a provocar que alguns Solidaris neuronalment recuperables per fi vegin el llautó dels quatre mosqueters. Aleluia.

Reagrupament avui s’ho hauria de fer mirar. En primer lloc, argumentar la continuïtat de l’associació esgrimint com a raó de pes que és una llàstima llançar per la borda tota la feina feta i el capital humà reagrupat, és d’una immaduresa esfereïdora, equivalent per exemple a concloure que les persones no podem morir tenint en compte tots els esforços, totes les angoixes que hem patit al llarg de la nostra vida. En fi. A la vida, tant per a bé com per a mal, les coses són el que són, no el que voldríem que fossin. Admetre, quan és el cas, que ens trobem davant d’un cadàver no és ser ni derrotista ni negatiu, al contrari: t’estalvia esmerçar esforços inútils que pots dedicar a afers que sí tenen sentit. Per tant, no se m’acut res més negatiu —i estúpid— que insistir puerilment a no admetre les coses com són i, a sobre, en nom del rebuig al derrotisme i no sé quin negativisme.

En segon lloc, després de la sonada desfeta no entendre que la “marca” Reagrupament està totalment cremada tant electoralment pensant en futures eleccions, com en qualsevol altre àmbit de possible influència, és no haver entès res de la trista naturalesa humana, i concretament de la innombrable naturalesa d’aquest poble demostrada el passat 28-N. A Reagrupament no hi ha qui el reviscoli perquè ni tan sols va aconseguir res quan encara no s’havia confirmat com a cavall perdedor. I és que la massa no es regeix ni per la raó ni per l’honestedat, sinó pel cavall amb més possibilitats de guanyar, obviant l’evidència que serà el seu vot qui el farà guanyar. Però és clar, pretendre que la gent faci aquesta elemental reflexió és com creure’t que saben on tenen la mà dreta.

En tercer lloc, com que trobo molt sospitós que alguns reagrupats parlin d’autocrítica, més que res perquè encara és hora que, més enllà de deixar-me anar com lloros l’aparentment assenyada frase que cal fer autocrítica, la senti concretar a algú amb arguments de pes —o sense—, però sobretot perquè la meva sospita es basa en què aquesta virtut comprovo que brilla per la seva absència en l’espècie homínida en general, es confirmen les meves sospites quan m’adono que, per a Reagrupament, parlar d’autocrítica no és més que el pretext perfecte on agafar-se per justificar la seva continuïtat. De fet, l’únic. “Si fem les coses ben fetes ens en sortirem” és l’argument per no haver de llançar la tovallola, és a dir, per no haver d’admetre que aquesta no és la qüestió i que en qualsevol cas no tenen res a pelar.

I per acabar, creure avui que la successió dels fets ja està fent que la gent comenci a donar la raó a Reagrupament, aquesta associació que, segons es va dir a la reunió, “conserva intacte el seu prestigi”, és d’una ingenuïtat que ni t’ho explico. Perquè quin nombre de gent li atorga aquest prestigi? Jo diria que, efectivament, n’hi ha que entenen la pel·lícula, però només els partits polítics i la gent polititzada, és a dir: una ínfima minoria del poble que, per a més inri, són els que ara reconeixen els valors de Reagrupament però que malgrat tot no el votaran mai perquè els interessos i el sectarisme empenyen i perquè, en qualsevol cas, tampoc no apostaran per aquest cavall perdedor, per virtuts que tingui. Reagrupament té prestigi, sí, però és el mateix prestigi que tinc jo entre els veïns de la meva escala, i res no fa pensar que l’associació pugui ampliar la seva força ara, ferida de mort i amb els mitjans, per variar, silenciant la seva feble empremta. I encara més: fins i tot si en el millor dels somnis Reagrupament comptés amb l’altaveu dels mitjans, òbviament aspiraria a aconseguir algun regidor o diputat, sí, però seria només això, misèria i companyia perquè el poble català continuaria girant-li l’esquena, i a sobre en un punt crític de la situació nacional, com de fet ja ho és ara mateix.

Perquè el moll de l’os de la qüestió és que hem d’admetre que el problema és que el poble català demostra elecció rere elecció que no vol la independència. Vol ser espanyol i alhora ser respectat per les seves “peculiaridades regionales”. Per fer-s’ho mirar, certament, però és el que hi ha. Els catalans voten massivament CiU perquè ofereix bolquers, xumets i taca-taques, que per alguna cosa Catalunya és avui una llar d’infants, un pati d’escola corrupte que, amb tota lògica i conseqüència dóna suport als partits corruptes per sentir-se representada i justificada, talment com tampoc no és gratuït que passi a Itàlia amb Berlusconi, posem per cas. Per a l’actual Catalunya, la dignitat, l’esforç, l’honestedat i la raó són qüestions del tot alienes, pertorbadores: una amenaça. Per tant, cal ser positiu i admetre que l’amenaça Reagrupament faria bé de plegar veles. Aquí molesta. I l’orgull mai no ha servit de res. Aquí i arreu.

No hi ha Comentaris

Un país molt divertit.

Vivim en un país molt divertit. Sobretot si hom té tendència a no posar-se gaires pedres al fetge, accepta que el 28N els votants catalans varen escollir majoritàriament un parlament autonòmic autonomista i talaia els moviments del nou govern per veure com s’ho fan “els millors”.

De moment, els convergents no deceben.

Amb la nova consellera de Justícia s’afegeix una nova virtut a la deessa que sempre es dibuixa cega, i posant-li ara  un murrió  (Bozal) també la volen muda. Una consellera que ha demostrat, ser fidel (i cega però no muda) servidora del poder actuant contra les consultes independentistes.

Tornem a l’enèssim canvi de nom i el que en dèiem Educació ara s’anomenarà Ensenyament. Com si fossin sinònims. I seguint el gran costum de fotre’ns les lleis pel cap assevera que no caldrà fer la “setmana Maragall” si no es vol, que es qüestiona la sisena hora i  afegeix que, sense acabar de dir com, es reduirà el fracàs escolar.

Saben que s’han trobat la caixa neta, com aquelles que sortien als TBO amb unes teranyines a l’escaire, perquè els amics del tripartit prou bé que es varen cuidar de buidar-les abans de marxar, fent justícia al que ells es varen trobar fa 7 anys.

El conseller de Sanitat ja ha dit que el sistema no s’aguanta i que caldrà veure com es pot manegar això de la sanitat universal amb un pressupost força terrenal; el de Benestar i Família tres quarts del mateix i manifesta que cal trobar el punt mig entre “racisme i bonisme” però no ho diu perquè això sigui el més raonable del món, que probablement ho és, sinó perquè d’on no n’hi ha, no en pot rajar. I de diners, no n’hi ha.

En fi, cadascun dels nous consellers va desgranant el lament però cap ni un no ha fet esment de perquè Catalunya pateix aquesta situació. Ningú no ha esmentat l’espoli fiscal. Silenci. No fos cas que algú preguntés en veu alta on és el pacte fiscal, on són les bondats del nou finançament. O, més agosaradament, si realment cal esperar fins el 2012 a començar a parlar-ne perquè tot plegat fa la cara de que el 2012 serà massa tard pel país.

I de moment només rondinen els esquerranosos més tronats que, com sempre, ignoren aquella definició de l’economia que diu que “és la ciència que tracta de satisfer necessitats infinites amb recursos finits” i s’aferren tossudament a la versió (làica, per descomptat) del miracle dels pans i els peixos. Lamentant-se de la possible reducció en la despesa social i, evidentment, callant sobre l’espoli fiscal com a vertadera causa de preocupant situació del nostre país.

Ben mirat, potser no és tan divertit.

No hi ha Comentaris

I encara burxen la difunta Catalunya. Per en Ricard Biel.

Un Solidari em retreu que els meus últims articles “no generen plusvàlua” (per a l’independentisme, s’entén). Hi estic totalment d’acord. I tanmateix, si n’escric més, continuaran mancats de plusvàlua. Per desgràcia. Perquè m’agradaria que em digués de quina manera els articles en podrien generar atès el panorama nacional. Per a ell, naturalment, generar plusvàlua significa cantar les excel•lències de Solidaritat, que per alguna cosa n’és un hooligan, i per cert que, com tots els hooligans, ho serà fins al dia que maduri i deixi de ser-ho, o més aviat, com que intueixo que ja no té edat per sentir aquesta mena d’efervescències adolescents, substitueixi l’objecte de la seva adulació per un altre, que per alguna cosa n’hi ha que viuen d’il•lusions.

Quan no hi ha ni possibilitat de crear plusvàlua, l’únic que queda és analitzar, mirar de posar llum sobre la situació que provoca aquesta impossibilitat per tal de capgirar-la, vet aquí. Altra cosa és que un servidor cregui que cal capgirar res, atès que a un mort no se’l ressuscita, i ja he dit en alguna ocasió que Catalunya va morir el 28-N. Però en fi. Per a mostra d’aquest túnel negre on ens trobem només cal veure com ara mateix, tan sols unes setmanes després de les eleccions, el president Mas ja malda per tallar les ales a Solidaritat. Això que per a alguns —l’esmentat hooligan el primer— és una evidència de la força i les bondats de SI per a l’independentisme, per a mi és de fet la cruel radiografia del drama nacional. Que al president català, amb seixanta-dos diputats, li preocupin les accions de quatre diputats al grup mixt, i per tant amb ben poca capacitat d’incidència al Parlament, dóna la justa mesura del futur que espera als catalans amb un president i un partit, CiU, que ja ha deixat clar a la massa de border lines que el van votar, que no pensa exercir la seva força en favor del país, sinó per a si mateix, i això equival a dir en favor d’Espanya. Un futur negre sobretot perquè els quatre diputats de SI que tant tem Mas resulta que en teoria representen l’independentisme, i sabem que la independència és l’única via per sortir de la profunda crisi a tots nivells que pateix i patirà fins a extenuació aquest país si no s’allibera en un futur immediat del veí. I per acabar-ho d’adobar, encara més preocupant resulta que tot un President català encara no s’hagi assabentat que, més enllà de la poca força en representació de SI, que aboca aquest partit a convertir les seves declaracions i accions en focs artificials, el que presencia Mas de SI no són més que actors que encenen els focs sabent que només són això: llums de colors per entretenir babaus mentre Catalunya continua sotmesa, ara sota la botiflera tutela de CiU, i gràcies a la saviesa del poble que l’ha elegit fent ús de la meravellosa democràcia de què gaudim. Ehem.

Fa dos estius vaig tenir una conversa a Prada amb Uriel Bertran. Ell pertanyia a Esquerra i em deia que pensava que el millor per a l’independentisme era transformar el partit des de dintre, i que per això hi continuava. Naturalment, li vaig dir que mentia, que si no abandonava Esquerra era per la cadira i el sou, i punt final. Com es veu, el temps m’ha donat la raó. Bertran va trigar tot just un any a “canviar d’opinió”, abandonant Esquerra així que va veure la perspectiva d’una millor menjadora quan el vaixell s’enfonsava. Encara espero que ho reconegui. Però ja se sap que l’orgull, que no és més que una mostra d’ inseguretat i feblesa humana, es revela en aquests moments, sobretot quan les raons del canvi de parer són tan incofessables que no cal confessar-les perquè tothom les reconeix. Tothom menys ell i ara els Solidaris, és clar. Perquè encara espero que aquells que fins fa uns mesos eren detractors de Bertran ara badin boca sobre què opinen de la seva presència destacada a SI. Si s’ha de jutjar pel seu curiós silenci, potser ara tot d’una els sembla encantador, el xicot.

Continuem amb el dèficit de plusvàlua? Parlem d’Esquerra i el seu actual paperàs, que ningú no troba perquè el partit ha desaparegut? Esquerra s’ha fet fonedissa amb deu diputats, o sigui sis més que l’omnipresent SI. Però es veu que no els cau la cara de vergonya. Gens, tenint en compte que quan apareixen és per continuar provocant llàstima, ara amb l’estúpida proposta que al Senado español es parli català, com si per a qualsevol independentista de veritat no fos evident que un partit que es fa dir així té l’obligació de treballar perquè el català es parli a Catalunya en el seu Senat com a país independent, no pas al senat d’Espanya, el país de qui t’has d’alliberar; i per si fos poc, com si no clamés al cel que parlar català al Senado español consolidaria, si pot, Catalunya encara més dins l’Estat veí, i a sobre el dotaria d’una pàtina de democràcia que Espanya desconeix. Quina trepa de tòtiles ineptes, aquests d’Esquerra. Com es veu, el pitjor no és que hagin perdut més de la meitat dels diputats, que és per fer-s’ho mirar, sinó la seva actual escandalosa incapacitat de resposta.

Crec que l’actitud d’Esquerra de no cedir cap diputat a SI perquè conformi grup propi és incomprensible. Esquerra i SI no diuen tenir el mateix objectiu d’aconseguir la independència? Aleshores, quin dels dos partits menteix en rebutjar la suma de forces? Esquerra ja ha demostrat de sobres que Pinotxo al seu costat té el nas camús, però a SI li convé com sigui un diputat més. D’acord, però això no treu que puguin mentir els dos partits, oi? Com que és evident, insisteixo que precisament per això haurien de sumar forces. Ho haurien de fer perquè sintonitzen, ni que sigui en la sintonia de la poltrona. Ai… la plusvàlua!

Ricard Biel.

No hi ha Comentaris

Gràcies Joan, gràcies companys!

Toni Badia

Toni Badia
Associat a Reagrupament
30 novembre 2010

Escric en aquest moment dur, durísssim per a tots nosaltres, que hi hem posat tot el que hem pogut, i més.

El primer que em ve al cap, però, no és sinó un agraïment. Un profund agraïment a tu, Joan, per la possibilitat que m’has brindat de participar i ser actor en un moviment que treballa de veritat per al país, a partir de l’esforç i de l’entrega personal a allò que creus. I aquest agraïment s’estén de manera natural a tots els companys i companyes d’arreu del país amb els quals ens hem sentit units en el més profund nostre: servir el nostre país, fent-hi aflorar tot allò de bo que té, ajudant a despertar la seva gent, els nostres compatriotes, i denunciant tots els vicis que hem anat assumint en els darrers anys de cofoisme col·lectiu. De veritat, moltes gràcies a tots!

És cert. Ens hem equivocat.

Però això no treu que tots hi hem actuat tan bé com hem pogut. Recordem que hem estat actuant sota pressió, i quina pressió!, durant molt de temps. Hem d’assumir les decisions preses. Hem d’analitzar el que hem fet, trobar els errors que hem comès, però això només ens ha de servir per enfocar el nostre futur.

Voldria, doncs, acabar aquesta nota precipitada fent esment de tres elements que trobo importants per aquest enfocament.

En primer lloc, cal que tots reconeguem la dedicació i esforç, de vegades sobrehumà, dels membres de la junta nacional, dels coordinadors territorials i dels responsables de la campanya. Uns i altres han viscut situacions difícils, en les que no han mancat desenganys i frustracions. Ha estat una feina titànica, aconseguir una presència digna en una campanya que, de fet, hem fet molt per sobre de les nostres possibilitats. I això ha estat possible gràcies a la seva entrega a Reagrupament.

En segon lloc, no podem veure només el que hem fet malament, hem de valorar el que hem aconseguit. Hem posat a l’agenda pública del país la declaració unilateral de la independència; hem recol·locat l’independentisme a la nostra societat, ajudant a què no sigui vist com un moviment ‘alternatiu’ ni com un modus vivendi dins l’establishment polític. Ens ha costat més de posar sobre la taula els temes de la regeneració democràtica i de l’excel·lència en el treball; però ho hem començat a fer.

Finalment, ens cal pensar amb calma com orientem el futur de l’associació. De feina per fer n’hi ha un munt: l’independentisme ha de conquerir l’accés als mitjans; s’han d’explicitar les concrecions de l’independentisme en un munt d’àrees; cal un treball intel·lectual per repensar el paper de Catalunya a Europa i al món globalitzat actual; cal estendre i consolidar la xarxa territorial que tenim, especialment cap a les zones metropolitanes; cal treballar l’accés a la joventut… En definitiva, veig que tenim tres àrees bàsiques d’actuació: construcció d’un espai intel·lectual favorable a la nostra visió del país (independència, democràcia de qualitat i excel·lència), extensió de la base social de l’independentisme, i capacitat de donar resposta als problemes percebuts com a immediats pels catalans. En això hi podem treballar, en això hi hem de treballar.

Toni Badia, 30 novembre 2010

Associat de Barcelona, Ciutat Vella

No hi ha Comentaris

I ara una ambulància per a aquesta Comunidad Autónoma. Per Ricard Biel.

Hi ha dues menes de presoners: els que tenen l’ànima lliure i els que la tenen d’ocell engabiat. Els primers no tenen altre pensament que planejar la fuga. En canvi els segons estan preocupats simplement per millorar les seves condicions a la presó. La llibertat només la contemplen com una il•lusió, una quimera que comenten durant els àpats de diumenge, quan reben un llonguet extra per celebrar-ho. La sola idea de fugar-se de debò els neguiteja, segurs com se senten de viure entre barrots, talment un ocell a qui malgrat tenir la porta oberta no gosa, aterrit davant la llibertat, sortir de la gàbia. Bé, doncs el poble català, malgrat l’enfonsament evident a tots els nivells del país, ha decidit continuar sent menor d’edat amagant un cop més el cap sota l’ala. I ho fa en nom del seny, de la maduresa. És a dir, del contrari que demostra ser. “La prioritat és fer fora el tripartit”, deia pretextant l’espavilat votant de CiU. Assenyat, oi? Qui no es justifica és perquè no vol. Al capdavall, els infants en són experts.

Pel que fa a les dues alternatives independentistes extraparlamentàries, SI ha guanyat la partida a Reagrupament i, com que diuen que el poble és savi, cal creure que és perquè les seves sofisticades propostes deuen haver convençut més que les del Doctor. I és que no hi ha dubte que, com que el poble és savi, prefereix un Ferrari que surt per la tele a un tractor de la Cerdanya que coneixem quatre, tu diràs. Felicitats al torpede perquè ha fet diana, doncs. Però per a què serveix un torpede un cop ha tocat l’objectiu? Ho veurem de seguida, a partir de demà.

Fa uns dies el Doctor deia que “els altres partits estan fent una campanya per a cretins”. Naturalment, no li faltava raó. Però en allò amb què ha demostrat no tenir-ne és en no haver pres nota d’aquest estil de campanya que denunciava. Perquè, efectivament, la campanya dels altres partits ha estat per a cretins, i tenint en compte que les campanyes es fan per captar el vot de la màxima gent possible, queda clar que si han optat pel cretinisme és perquè consideren cretí el populatxo al qual s’han adreçat i que, efectivament, els ha votat. Punt final.

Comprenc que és políticament incorrecte afirmar que el poble és cretí, i que la hipocresia tan nostrada mana silenciar aquesta evidència o disfressar-la amb imaginatius i divertits eufemismes que sí m’he cansat de sentir aquests dies a tot de gent que practica l’esgotador i absurd eslàlom de no dir les coses pel seu nom. Ja s’ho faran. I és que per descomptat que el populatxo és cretí, ho ha estat sempre i sempre ho serà, això no és mai cap sorpresa i un cop més ha quedat meridianament clar per les raons exposades. Però val a dir que la raó de la victòria de CiU i l’èxit relatiu de SI només té a veure d’una banda amb la por a la llibertat, i de l’altra amb la tele, el futbol i el Ferrari. Res a veure, doncs, amb cap campanya, ja sigui cretina o intel•ligent. De tot se n’aprèn, i aquestes eleccions han deixat clar, entre altres coses, que la militància no decanta les eleccions. Por, tele, futbol i Ferrari és la fórmula triomfadora. En això es resumeix aquest país, Espanya —perquè així ho ha continuat volent la gent amb més autonomisme. Ja ho deia Einstein: “només hi ha dues coses infinites: l’univers i l’estupidesa humana. I de l’univers, no n’estic segur”. Clavat, eh? Doncs això.

No hi ha Comentaris