Arxiu categoria Premsa

ERC-Reagrupament es congratula per l’aprovació de la moció municipal d’independència

En darrer Ple municipal, a proposta de l’equip de govern, el regidor d’ERC_RCAT Joan Requesens va presentar el text de la moció d’independència de Catalunya, per la qual “s’insta al Parlament de Catalunya a convocar un referèndum sobre la independència de Catalunya, i si s’escau, a votar la declaració unilateral de sobirania nacional de Catalunya.” La moció també declara la ciutat d’Igualada com a territori lliure català, a l’espera de que el Parlament de Catalunya dicti la legislació legalment aplicable.

La moció va rebre el suport d’ERC_RCAT, CiU, i PSC; l’abstenció d’ICV i els vots contraris del PP i PxC.
No és de rebut destacar també la moció presentada pel PSC a favor de “convocar un referèndum a la ciutadania de Catalunya per decidir el seu futur nacional”. Aquesta moció també va prosperar els únics vots contraris de PP i PxC.
De tot plegat, des d’ERC_RCAT ens en congratulem. Veiem al Ple el reflex del canvi de mentalitat de la majoria del poble, que el passat Onze de setembre reclamava al carrer la constitució de Catalunya com a nou estat d’Europa.

I ens en congratulem d’una manera especial, quan des de fa molts anys aquest ha estat el discurs que hem defensat. I ara aquest discurs es troba en el centre del debat polític del moment amb una majoria social al darrera. Creiem que el Ple municipal ha estat a l’alçada del moment.

No hi ha Comentaris

«A Arenys de Munt li fan el buit amb les subvencions des del referèndum »

Entrevista a Carles Móra. L’alcalde d’Arenys de Munt i capdavanter de Reagrupament reconeix que la Diputació, Generalitat i Estat central li retallen subvencions per impulsar les consultes sobiranistes. “La diferència de Solidaritat amb Reagrupament és la regeneració que proposem” assegura

Carles Móra i Tuxans (Arenys de Munt,1955) Alcalde mediàtic del primer municipi que va organitzar una consulta sobiranista. Fa 30 anys que es dedica a la docència. Ara forma part de les llistes de Reagrupament per Barcelona. Home pacient està convençut que Reagrupament ofereix alguna cosa més que independència, “la independència per dur el país a l’excel·lència” en diu. Es queixa que les administracions del PSC li fan el buit a nivells d’ajuts des del referèndum i insisteix que la unitat amb Solidaritat es va intentar fins el darrer minut.

-Bé, alcalde, vostè governa al poble que ha començat la nova dinàmica independentista

Sí, però  ens adonem que de manera barroera patim una persecució màxima als companys que continuen la feina. Per exemple Tarragona Decideix, a qui els van amenaçar amb multar-los si posaven cartells o un obligat silenci als mitjans subvencionats. Estem esfereïts, perquè veus que no estan de punyetes, perquè van atacar la mateixa gent que ells representen. Per una banda, estem molt contents, amb gran autoestima, però per altra preocupats perquè el poder està atacant aquest moviment nascut a Arenys de Munt

-Què vol dir? Què  Arenys de Munt és una víctima, perd subvencions per exemple de la Diputació, de l’Estat central o d’administracions dominades pel PSC?

Sí, sí, hi ha força desafecció cap Arenys de Munt dels partits que ostenten el poder a la Generalitat i a l’Estat espanyol. A nivell de poble i d’alcalde devem estar entre els 3 primers llocs de la llista negra de la Generalitat i l’Estat. Et fan el buit amb força llocs i plataformes, amb algunes administracions supramunicipals, que ens posen un escull, franquejable, però un escull que és difícil de superar a nivell material, econòmic. Es nota molt en els ajuts que s’haurien de repartir d’una manera equitativa a tots els pobles, i només reparteixen exclusivament al logo de partit i pedregi. Nosaltres com  partit municipalista no en traiem cap benefici. Ens fan el buit.

- Alcalde vostè és un capdavanter de Reagrupament, però va ser un defensor de la unitat amb SI, això no ha estat possible…

Sí. Ho veig malament, nosaltres sempre intentem fer governs de concentració, som un partit basat en el teixit social, i és possible que el nostre partit acabi esdevenint una associació cívica. És més fàcil empènyer la gent des de les entitats socials que no pas des de la política. Hem intentat la unitat de totes les maneres possibles, ens van reunir fins a darrera hora a Puigcerdà amb els representants de la plataforma que volia la unitat. Vam fer oferiments sense ser garrepes, i sense fissures. Fins i tot, el representant de Solidaritat, Lluís Bosch, va deixar de militar-hi perquè encara espera la resposta d’Alfons  López Tena. Les coses s’han de dir clares: Rcat va intentar fins l’últim minut arribar a un acord, les nostres llistes són movibles. El primer és Catalunya.
- Així a la vista de la divisió que diferencia Reagrupament de Solidaritat si el projecte finalista és el mateix?

Jo demano que es voti independentisme, sigui qui sigui, però que el vot sigui independentista. Dit això, hi ha una diferència bàsica, i és la regeneració política. Aquest país la de moure el treball, els valors, el respecte, la feina ordenada, l’ordre i la capacitat de decisió. I aquest és el valor afegit de Reagrupament.

- Així és indestriable la independència que la regeneració, o una abans de l’altre?

Han d’anar totes dues de bracet. Construir un país amb els mals hàbits d’ara seria una tasca deficitària, volem la Catalunya de l’excel·lència. Som persones normals, som persones del poble que vol treballar pel poble. Una Catalunya neta, culta i desvetllada com deia Salvador Espriu.

-Si les enquestes l’encerten hi haurà una clara majoria sobiranista al Parlament?

Es refereix a CiU?

-Per exemple

El projecte de CiU no el menystenim, però no podrà tirar endavant, coneixen de sobres les reaccions de l’Estat espanyol. El concert no l’acceptaran.

-Però hi donarien suport?

Estem més propers d’en Mas que d’en Montilla.

-I al concert?

Insisteixo que s’ha d’aconseguir però no s’assolirà. L’exemple el tenim amb l’ofensiva judicial contra el català d’aquesta setmana. És desgranar la sentència de l’Estatut que atenta contra la línia de flotació del vaixell Catalunya.

- Formaria grup parlamentari amb ERC i SI?

Si l’objectiu és la independència, sense figures, aniríem plegats, sí. Ara bé, a la mínima fissura ho denunciaríem. La nostra disciplina és molt autoexigent, primer és prioritzar Catalunya. Jo deixo de ser alcalde d’aquí set mesos, per deontologia, això no és un joc. Ho dic com exemple que  volem un Parlament transparent per un estat independent, cosit amb bons hàbits i vertebrat a través de la bona feina.

-Si el 28 no obtenen representació?

Seguirem lluitant pel país a través del teixit associatiu i tornarem a les nostres respectives feines

Carles Móra, Publicat a Nació Digital

No hi ha Comentaris

El 28-N, tu tries: o autonomia o independència

En el moment històric en què som ara ens toca triar, potser ja d’una manera definitiva, si el que volem per al nostre país és ser espanyols; és a dir, ser ja per sempre més una comunitat autònoma espanyola de règim comú, o si estem disposats a tenir un estat propi que pugui donar resposta als nostres reptes com a país.

Els catalans hem viscut alegrement d’il·lusions des de fa molts anys, però l’Estat espanyol s’ha encarregat de deixar-nos clar, en aquests últims mesos, que les nostres il·lusions –federalisme, concert econòmic, plurinacionalitat…-  no seran mai possibles dins d’una Espanya cada dia més reforçada. En aquest sentit, el 28 de novembre serà un moment clau, en el qual els ciutadans d’aquest país podrem dir amb tota llibertat el que volem per a la nostra nació. Si aquell vespre el Parlament és ple de diputats autonomistes, això voldrà dir que ja ens està bé la situació d’espoli i humiliació a què ens tenen sotmesos. Si, en canvi, els independentistes som majoria, estarem en condicions d’esdevenir un poble lliure, un nou estat de la Unió Europea, en qüestió de poc temps.

De vegades sembla que els catalans estiguem afectats per una mena d’amnèsia col·lectiva. No fa gaire, el govern de la Generalitat i els partits que li donen suport ens volien convèncer que s’havia aconseguit el millor acord de finançament de la història. Ara, quan tan sols han passat uns mesos, la Generalitat ha d’emetre bons perquè està tècnicament en una situació de fallida. I tot això mentre es va generant un dèficit cada vegada més gran que, a la llarga, provocarà que els pocs recursos econòmics que som capaços de gestionar es destinin, gairebé exclusivament, a pagar aquest deute.

Un altre aspecte que demostra aquest nivell d’il·lusió en què hem viscut i que ara sembla que no vulguem reconèixer és el nombre rècord de tancament de fàbriques de “baix valor afegit”. Des de la Generalitat se’ns deia que això responia a un millor nivell de la nostra economia que no admetia ja treballs de baixa qualificació i sous reduïts; que nosaltres ja havíem entrat en l’etapa del R+D i que les fàbriques que necessitaven mà d’obra “poc qualificada” havien de marxar a països amb economies que nosaltres ja havíem superat. No fa gaire, però, el president de la Generalitat va haver d’anar a la Xina a suplicar que fàbriques d’aquesta mena  –una cadena de muntatge de vehicles- tornessin a instal·lar-se a Catalunya en una demostració clara que el nostre nivell com a país està caient en picat.

Davant d’això, Reagrupament proposa un pla basat en tres receptes bàsiques que s’han resumit en l’eslògan “Independència, democràcia i treball”. D’una banda, la necessitat de la independència, ja que només amb un estat propi serem capaços de disposar de les eines necessàries per capgirar la situació i apostar per un sistema econòmic adequat al nostre teixit productiu. És vital, també, afrontar un procés de regeneració democràtica, amb accions legislatives que afavoreixin la transparència i el control de la gestió pública, la limitació de mandats, una llei electoral basada en circumscripcions petites, un règim dur d’incompatibilitats, una simplificació i racionalització de l’administració, una austeritat pressupostària i un llarg etcètera de mesures que ens donaran aquest plus de seriositat que ens permetrà anar pel món amb orgull. Finalment, cal recuperar l’exigència màxima en la feina ben feta, en els valors de l’esforç, l’excel·lència i la justa recompensa. Hem de treballar més i més bé, per poder ser un país millor i amb més qualitat de vida.

Ara per ara, però, el primer repte és entrar amb força al Parlament el 28 de novembre. O un Parlament autonomista o un d’independentista, o més Espanya o la llibertat, tu tries.

Joan Carretero, Publicat a Nació Digital

No hi ha Comentaris

Esperances i poca fe

Sóc dels que creuen que la independència de Catalunya no tan sols és desitjable, sinó que és possible. Fins i tot crec que s’ha engegat un moviment de fons a favor de la independència, sòlid però de dimensions encara modestes, que arrenca del profund convenciment que, a la vista d’allò a què ens convida Espanya, aquesta és l’única sortida racional i digna. I crec que l’independentisme que ara creix és nou: incorporacions fermes, lideratges incipients, idees tendres. Un independentisme més cívic que estrictament polític, com el que representava ERC. En definitiva, noves esperances en un país que encara confia poc en ell mateix… Tot convida a tornar a cantar la vella i extraordinària cançó (1964) de Raimon D’un temps, d’un país: “Cante les esperances, i plore la poca fe”, i que podria esdevenir ben bé l’emblema d’aquests nous temps de represa nacional.

Però, amb la mateixa convicció, sabem que la independència no és un destí que hagi d’arribar passi el que passi ni, és clar, que estigui a punt de caure’ns del cel. Pot no arribar mai, podem perdre’n l’oportunitat i, segons quin perfil polític acabés presentant, pot arribar a deixar de ser una aspiració raonable per als catalans. No tots els independentismes ni totes les independències són santes i bones. O la independència està vinculada a unes aspiracions ètiques i socials admirables i universals, a un projecte de progrés material i moral que s’afegeixi al del conjunt de la humanitat, o l’esforç titànic que exigirà no tindrà cap sentit.

En qualsevol cas, cal tenir molt en compte que la independència, quan arribi, haurà estat resultat d’un procés complex, responsable, molt ben pensat i construït, fet sense urgències i bastit damunt de les millors energies del país. La plenitud nacional dels catalans –sí, també penso en la resta de Països Catalans– només pot arribar com a expressió de plenitud democràtica. I això vol dir aconseguir una majoria política que som lluny de tenir ara mateix. Una majoria, d’altra banda, que no tan sols s’expressa amb el resultat electoral d’un sol dia ni d’un referèndum, sinó que implica l’adhesió favorable prèvia de les voluntats de la majoria d’agents socials sobre els quals es trena una societat avançada com la catalana. No són les estructures polítiques institucionals les que sostenen un país, sinó les seves empreses, les seves organitzacions cíviques, els seus professionals, els seus artistes i creadors. I sense tot aquest suport, ni una gran majoria independentista al Parlament no faria un país sobirà. Tenim molta feina per fer, i cal fer-la molt ben feta.

Lamento molt haver de tornar a repetir idees dites i repetides fins a l’avorriment. Però és que a la vista de l’esbojarrament amb què alguns moviments, partits, plataformes i ectoplasmes independentistes –uns d’arnats i d’altres de fets i deixats estar– s’han llançat al damunt d’una hipotètica onada de vot independentista, és clar que hi ha qui ha perdut l’enteniment. Tranquils: a les properes eleccions no ens hi juguem la independència de Catalunya. Els “ara o mai”, s’acaben amb “mai”. I si jo tingués cap responsabilitat política en aquest espai polític, aquestes eleccions les deixaria passar de llarg. Les improvisacions es paguen cares i porten a una de les situacions que més incomoden els catalans: a fer el ridícul.

Pel meu parer, tot ve d’una mala interpretació dels esdeveniments dels darrers temps. L’èxit de les consultes per a la independència, tot i la claredat de la pregunta que s’hi feia, es deu a diversos factors que no tots parteixen d’un mateix sentiment polític ni tots conflueixen en un mateix objectiu situat en el mateix moment. N’hi ha que se n’han apropiat, abusivament, simplificant-ne el sentit a favor del seu projecte personal. En tinc prou testimonis com per atrevir-me a dir-ho. I és el cas de la manifestació del 10 de juliol: de la fàcil confluència “contra” alguna cosa precisa –en aquest cas, la sentència del Tribunal Constitucional– mai no se’n pot deduir la unitat a favor d’una mateixa resposta. Algú es va inventar que, amb la manifestació, els catalans exigien unitat a favor… això: a favor de què? No se sap. Els mateixos partits parlamentaris van caure al parany d’una hipotètica demanda d’unitat. Hi havia indignació per la sentència, sí, però també irritació contra la inoperància de la mateixa política, moltes ganes de dir que ja n’hi ha prou de provocacions, una profunda necessitat de sortir del clima depressiu dels darrers mesos… I també els crits d’independència van funcionar com a expressió d’un projecte polític per a alguns assistents, sí, però també com a canalització de tota la resta de malestars de la majoria.

La meva opinió és que les eleccions faran baixar els fums dels oportunistes que han analitzat la realitat catalana amb una eufòria equivocada, i a favor seu. Improvisacions com Solidaritat Catalana, es pagaran cares. Per la seva banda, Reagrupament, l’oferta més madura, va estar badant durant mig any i ara es troba davant d’una ràtzia electoral arrauxada. Que mantingui la calma i la serenitat. La unitat, a hores d’ara, no és la primera urgència del nou independentisme, en contra del que es diu. Ho és el rigor, el gruix, la consistència. Ho és una radicalitat democràtica, que no té res a veure amb unes primàries inventades en una nit d’insomni. I si encara no hagués arribat el moment electoral d’aquesta nova realitat, que esperi, que també és una gran virtut política.

Salvador Cardús i Ros

Publicat a l’Avui.cat

No hi ha Comentaris

“Tres senyors no poden dir un bon dia que s’han inventat una coalició”

Joan Carretero (Tremp, 1955) exhibeix la seva condició de metge, a la qual va tornar el dilluns següent a ser cessat com a conseller. Presideix Reagrupament i ha passat d’oferir-li el que volgués a Joan Laporta a ser més que escèptic a l’hora de plantejar-se una coalició amb Solidaritat Catalana. Ho explica en aquesta entrevista.


- Vol dir que vostè i el senyor Laporta no estan cansant el públic amb aquesta cançó de l’estiu?

-”Nosaltres en el seu dia vam intentar fer una cançó de primavera. Li vam oferir ser cap de llista a les eleccions al Parlament. A partir d’aquí ell ha decidit fer un nou partit polític, amb nous socis. I, per part nostra, queda poca cançó”.

- Vostè deu tenir alguna idea del perquè…

-”Tinc 54 anys i a la vida sé que de vegades a algú pot agradar-li molt una noia, i festejar-la molt, però que, al final, se’n vagi amb un altre. Res de nou”.

- Encara hi ha possibilitats d’un acord? Ho dic perquè hi ha gent amb la qual vostè va entrar en conflcite a Reagrupament i ara col·laboren amb Joan Laporta. Això és un impediment? És excloent?

-”En aquest món hi ha coses que dificulten les relacions. És evident que això no facilita l’acord, però jo penso que el que menys facilita l’acord és que hi ha unes persones que han començat un projecte de nou i que, fins ara, els trofejos que exhibeixen més és que hi ha un altre moviment -que ja hi era- i que té baixes. Això em recorda quan a ERC deien, cada dos per tres, que havíem desaparegut”.

- Vostès, a finals de gener, van tenir una crisi interna. Alguns dels que la van protagonitzar l’acusen ara d’autoritari. Vist amb perspectiva quina autocrítica en pot fer, de tot aquell conflicte?

-”Nosaltres havíem creat un moviment nou i hi havia gent que pretenia fer una rèplica, un clon d’ERC. D’altres pensavem que això no era bo. Jo entenc que era millor per al país començar una cosa nova sense lluites territorials ni de grup”.

- Ho pregunto perquè en aquell moment va semblar que el conflicte era pel sistema de confecció de llistes. I ara, justament, aquest sembla, també, el problema essencial entre Rcat i SC.

-”Aviam. En tres setmanes no es fan unes primàries ni aquí ni a la Lluna. Nosaltres no tenim cap problema amb SC perquè ni tan sols hi hem parlat mai. Tot això de les primàries és un invent que ells van repetint contínuament, però és un conflcite fals. I després hi ha una altra cosa que potser que algú s’ho faci mirar en aquest país. Dos o tres senyors no poden dir un bon dia que s’han inventat una coalició. Jo mai havia vist, en la política mundial, tres persones que diguin que han fet una coalició. És que, una coalició amb qui? Doncs ja veurem… No podem viure de ficcions, i el que em sap greu és que hi ha gent que hi juga i això no porta enlloc. Aquí, de coalició només n’hi ha una, que existeix des de fa molts anys i que es diu Convergència i Unió”.

- En el supòsit que, al final, vagin ambdues llistes a les eleccions, com creu que els electors en podran distingir l’una de l’altra?

-”Hi ha una gran diferència. Nosaltres fa quatre anys que tenim un full de ruta que passa per fer una majoria política que proclami la independència de Catalunya. Fins ara no ho deia ningú més. Però és que, a més, hem de canviar la Llei Electoral, que hem de fer molt més pròxima als electors; hi ha d’haver incompatibilitats molt més dures per als representants institucionals; una llei de transparència que obligui els polítics a fer públics tots els seus ingressos; els beneficis de les empreses que treballen per les administracions s’han de conèixer; s’han de limitar els mandats… Tota una sèrie de propostes per engegar una dinàmica que tregui aquest país del pou econòmic i polític on es troba”.

- Es veurà amb Laporta aquesta setmana?

-”En principi, jo no. El dia i hora que em proposen sóc a la consulta”.

- Hi anirà algú altre, doncs.

-”Si els sembla bé, sí. I si no, haurem de canviar el dia”.

- El senyor Puigcercós li ha contestat la carta?

-”De moment, no. Però estic convençut que, encara que sigui per cortesia, la contestarà”.

- Vostè va ser conseller del primer tripartit. Què tenia el primer tripartit que no té el segon que s’enfonsa a les enquestes?

-”Una condició fonamental, que és la higiene democràtica del país. Calia airejar l’administració. Després, tenia programa nacional: l’Estatut, la Llei Electoral, l’organització territorial… Va acabar com va acabar, però tenia tot això. Què li passa al segon tripartit? Doncs que pretenen acabar amb el més important de la política catalana que és l’eix nacional. Els líders del segon tripartit van dir que farien un govern de gestió i això fa riure: Què voldria dir un govern que no fes ni gestió? Han pagat molt car fer veure que l’eix nacional no existeix”.

- Aquesta campanya electoral no serà tranquil·la. Josep Huguet, antic company seu al Govern, l’acusa a vostè, entre d’altres, de restar a l’independentisme.

-”El senyor Huguet només s’escolta ell mateix”.

- Si la suma d’ERC més les altres propostes independentistes es queda per sota dels 21 diputats actuals d’ERC, acceptaria que vostès hauran restat?

-”Les coses són més fàcils. Si ERC hagués fet les coses bé ja no hi hauria ningú que fes una altra proposta. Han passat anys d’hegemonia d’ERC en l’independentisme, si ara surten d’altres candidatures són ells els que han de reflexionar”.

- En cas que es presentin dues llistes que tinguin per bandera la proclamació de la independència per majoria al Parlament, el vot, necessàriament, s’haurà de repartir. Poden quedar-se fora? Aquests dies molta gent recorda el cas de Nacionalistes d’Esquerra i el BEAN de Xirinachs el 1980.

-”No m’ho plantejo així. Nosaltres tenim un full de ruta des de fa temps, les coses són com són. Els catalans hem d’assumir la realitat, no el que ens agradaria. Si al final hi ha dues, tres o quatre candidatures caldrà triar. I possiblement la unitat la faran els votants tot liquidant algunes opcions”.

Publicat a naciodigital.cat

No hi ha Comentaris

Joan Carretero:«L’hi he ofert tot i més a Laporta i m’ha dit que no»

–Fa un mes que més d’un milió de catalans van sortir al carrer en una exhibició d’unitat en resposta a la sentència sobre l’Estatut. Unitat que, de moment, no sembla que s’hagi de traslladar a les urnes en forma de candidatura independentista unitària. ¿Què falla?

–Ara la paraula mítica i màgica de l’independentisme és unitat . És bo sumar i l’ideal seria anar junts, però no és fàcil. Hi ha propostes tan esotèriques com anar junts a les eleccions i després al Parlament que cadascú vagi per separat. Si la unitat només serveix per fer una llista, faríem un flac favor al país i a l’independentisme.

–Llavors, ¿el principal obstacle és la llista o el programa?

–Nosaltres no hem posat gaires pegues per fer la llista. De fet, Reagrupament ha ofert el número u a una persona bastant coneguda. Però és més important aconseguir una cohesió i una coherència. Com que la candidatura unitària independentista no aconseguiria ara la majoria absoluta s’ha de tenir molt clara la tasca a fer en els pròxims quatre anys.

–Vostè va enviar una carta a Joan Puigcercós i a Joan Laporta per proposar-los una reunió. L’expresident del Barça l’ha citat per aquest dijous, dia 19, a la tarda. ¿Hi anirà?

–Estic disposat a reunir-me amb ell, tot i que el dia 19 serà impossible perquè passo consulta a la tarda. En tot cas, buscarem la manera de quadrar les agendes. Les negociacions s’han de portar amb discreció i tranquil·litat. A través dels mitjans és difícil arribar a acords, però estem disposats a parlar.

–Laporta s’ha ofert a recolzar dos dels seus candidats a canvi que vostès donin suport als dos candidats de Solidaritat Catalana. ¿Ho acceptaria?

–Estic disposat a acceptar això i bastant menys que això, però les propostes no s’han de fer a través de la premsa, sinó en persona.

–L’expresident del Barça diu que l’obstacle amb Reagrupament és que vostès volen una llista tancada proposada per la direcció, i ells, una llista oberta i primàries.

–No sé com faran ells la llista, però nosaltres l’hem elaborat d’acord amb el sistema electoral actual, i no com ens agradaria que fos. En tot cas, el que no es pot dir és que l’organització interna sigui un obstacle, perquè llavors no es podria pactar amb CiU, ERC, PSC…

–Però aquest mecanisme no els diferencia dels partits tradicionals, dels quals es volen distanciar.

–Potser m’equivoco, però no sé de cap partit que convoqui tota la militància per votar la llista.

–Fent una mica de memòria, després de mesos de bona sintonia, ¿en quin moment es trenca el pacte amb Laporta i per què?

–Primer, Laporta no va manifestar la voluntat de crear un partit. Fins fa poc volia aterrar ell sol en una candidatura. Per això li vaig oferir ser el cap de llista. Però després va canviar d’opinió i va decidir crear un partit nou amb les seves pròpies estructures. L’hi he ofert tot i més per anar junts, i m’ha dit que no.

–Si les eleccions són a l’octubre, la coalició haurà d’estar registrada abans de la Diada, fora que finalment s’integrin els candidats d’un partit a la llista de l’altre. ¿Contempla aquest pla B?

–Els temps de Reagrupament i els de Laporta no coincideixen. Nosaltres ja hem triat els nostres candidats i ell encara està creant el seu moviment. No es tracta que desaparegui un dels dos, sinó de trobar el punt de confluència.

–¿Se sent decebut amb l’expresident del Barça?

–No miro les coses des del punt de vista personal. Comprenc que les persones puguin tenir unes preferències en cada moment.

–ERC els va demanar que posessin sobre la taula una oferta concreta.

–La meva oferta és que les forces independentistes pactin alguns aspectes en què hi hauria llibertat de vot, però mantenint la unitat en la majoria dels temes. Si hem d’emular Ciutadans, els catalans es poden avorrir bastant.

–No es paren d’anunciar baixes a Reagrupament de gent que se’n va a Solidaritat Catalana. ¿El preocupa el ganxo Laporta?

–Per sort, tenim més altes que baixes. Entenc que hi hagi gent a qui li agradi més la nova organització, però tenim molt clar qui som i a qui ens dirigim. El que no entenc és que es busqui la unitat a costa de destruir el que ja existeix. Quan tens la percepció que et volen liquidar no t’ho prens gaire bé.

–¿Ho diu per les persones que han denunciat que vostè gestiona Reagrupament amb formes autoritàries? Parlen de falta de democràcia interna, llistes a dit…

–Les llistes de Reagrupament es van votar i a l’assemblea hi va anar qui va voler. El temps posa cadascú al seu lloc. Tinc ganes de veure com confeccionen altres les seves llistes.

–En tot cas, vostè va dir que no volia «enemics» a la seva llista, i fins i tot va forçar la dimissió de quatre dirigents crítics. ¿Això és regeneració democràtica?

–Als crítics els vam dir que si no hi estaven d’acord, assumissin la direcció. Jo prefereixo un projecte cohesionat que un pacte entre corrents que no se suporten, com sol passar en els partits.

–ERC els situa al centredreta. Com que la independència no és ni de dretes ni d’esquerres, faci’m un resum de la resta del seu programa per veure si és cert.

–Tenim liberals i socialdemòcrates. Per exemple, per trencar la crisi econòmica no podem abaixar els sous als funcionaris i dir a la gent que treballi menys. Cal aportar recursos econòmics de forma que l’economia, en lloc d’entrar en un cercle viciós, entri en un cercle virtuós.

–¿Com es podrà desenvolupar aquest programa si Reagrupament diu que es dissoldrà el mateix dia de la independència de Catalunya?

–Quan arribi la independència, Catalunya elaborarà una Constitució i celebrarà unes eleccions constituents per formar un Parlament. En aquest procés hi haurà partits que s’encarregaran de dirigir el país. Nosaltres no som polítics en el sentit tradicional.

Publicat a elperiodico.cat

No hi ha Comentaris

Entrevista a Joan Carretero

una setmana després que fos proclamat candidat de Reagrupament a les properes eleccions, l’exconseller analitza els motius pels quals ha decidit encapçalar la candidatura i com veu el país després de la manifestació del 10-J.

Li ha costat fer el pas i presentar-se a les eleccions?

A nivell personal és un pas que jo esperava no haver de fer. Esperava que hi hagués altra gent que es posés al capdavant. Però fa anys que treballàvem perquè hi hagués una candidatura que tingui com a objectiu proclamar la independència des del Parlament de Catalunya, i a hores d’ara no en sortia cap. I nosaltres el que no podíem fer era no presentar-nos. Estem a quatre dies de les eleccions, que es podrien convocar qualsevol matí d’aquests, i havíem de fer el pas. Jo hauria preferit que sortís un altre cap de llista per Girona, però no hi ha sigut.

Josep Maria Terricabras els va dir que no?

És cert que hi vam parlar, però ell ha preferit esperar, i ho hem de respectar.

Es presenta per Girona però el cap de cartell és vostè. Això és el primer cop que passa. Quan Joaquim Nadal, un altre gironí, va ser presidenciable pel PSC, va anar a la llista de Barcelona, per exemple.

És que en aquest país hi ha molts polítics covards. Jo visc a Puigcerdà i em toca presentar-me per Girona. La meva responsabilitat és presentar-me pel territori on visc. I on penso continuar vivint passi el que passi. Si vostè creu que fent-ho així trenquem motllos, potser sí. Ja n’hem trencat alguns i en trencarem més.

Quin component de ressentiment amb ERC hi ha en el fet que es presenti?

Cap ni un. No he tingut mai cap ressentiment cap a ERC. Vaig arribar a la conclusió racional que s’estaven equivocant i vaig decidir plegar. Res més.

S’ha tornat a veure amb Joan Puigcercós?

No. I no tindria cap sentit. Ells porten la seva estratègia i jo la meva. No em sentirà parlar malament d’ERC. Ells han de fer la seva vida i jo la nostra. ERC té una llarga història i ha tingut moments molt bons. I que jo cregui que ara ho estan fent molt malament, si tenen l’aval dels seus militants, jo no n’he de fer res.

ERC s’equivoca?

Crec que sí. Estant al govern ja vaig dir que aquest Estatut era un desastre. I insistir en el tripartit ha estat un greu error, i la prova és la situació en què està el país.

Vostè ha arribat a dir que en el seu currículum mai posaria que va ser conseller del govern…

Això ve de quan jo era al govern, quan feia conya amb el conseller Castells, que el tenia al costat a les reunions de govern, dient-li que jo mai posaria al currículum que havia estat conseller d’aquell govern. Recordi que vaig ser jo, quan era al govern, que vaig dir que allò era el Dragon Khan. No ho vaig dir a posteriori. Ho vaig dir essent-hi. Per això puc fer broma dient això del currículum.

Com veu el govern?

Atrapat. Han triat un camí que ha portat cap a un precipici, i ara costa molt de recular. Estan en una situació d’absoluta indefinició. Els presumptes federalistes ja saben que això és una entelèquia; els encaixistes, també…

El principal partit de govern, el PSC, ha de fer un gir?

Tothom sap que el PSC, com a tal, no existeix. És una ficció més de la política catalana. Jordi Pujol va fer veure que teníem un govern, i el PSC fa veure que són diferents del PSOE; uns altres fan veure que són independentistes… La política catalana és una ficció: no hi ha recursos, no hi ha competències… I ara, amb el capítol de l’Estatut, totes les fal·làcies d’aquests trenta anys han quedat al descobert. Tothom ha quedat atrapat en el seu propi discurs. Tothom és víctima de la seva pròpia ficció. I el més patètic de tots aquests partits és que feia quatre anys que sabien que això passaria i no han estat fent res.

I arriben vostès per arreglar-ho tot? Des del seu punt de vista, es presenten, doncs, en el millor moment?

Ens presentem en el pitjor moment per al país. I amb una gran crisi econòmica. Un país amb l’autoestima per terra i que veu guanyar la roja i no sap com prendre-s’ho. Hi ha qui es consola pensant que hi ha jugadors del Barça. Quin país! Forma part de l’esquizofrènia de la societat catalana.

Vostè anava, és clar, a favor d’Holanda.

Jo sempre vaig amb els que van contra Espanya. I no m’he de justificar. Els espanyols ho tenen fàcil, però nosaltres no.

I aquest pensament, el de Reagrupament, té espai electoral?

És possible que no en tingui cap. I que la societat catalana, malgrat estar com està, encara aposti pel mateix. Però jo sempre he dit que els ciutadans tenen raó. I encara que patim una pallissa, tenen raó. Ho dic abans de les eleccions i ho diré després. Si nosaltres no fem res de bo, continuaré dient que els electors tenen raó. Si els ciutadans de Catalunya volen el mateix, ni que sigui amb proporcions diferents, és que ho volen.

Què ofereixen de diferent, vostès?

Actes de sobirania i d’autodeterminació. Que allò que hàgim de decidir ho decidim al Parlament. I punt.

I vostè creu que la societat catalana va cap aquí. És dels que interpreten que la manifestació de dissabte passat volia dir això?

Va ser un símptoma que hi ha molta gent que no se sent a gust amb la situació, que no se sent còmoda. Hi ha gent que se sent estafada. I surten i criden que no hi estan d’acord. Però només amb manifestacions un país no avança. Si això no té una translació a la composició política del Parlament, no servirà de res. Podrem dir allò de “Jo hi era”, que és molt català, però no servirà de res. D’altra banda, tinguem en compte que a Madrid ja s’hi han acostumat, que fem manifestacions de tant en tant. I a ells els és igual que siguem un o dos milions. Saben que al cap d’uns dies tots fem vida normal i que no passa res. A Madrid només els pot impressionar una majoria parlamentària.

Llavors…

Jo fa molt temps que vaig pronosticar que aquest procés acabaria amb un Estatut pitjor que l’anterior, i ha estat així. Estem pitjor que amb l’Estatut vell. I els partits estan atrapats. Nosaltres som una alternativa absolutament diferent.

Però si al Parlament hi ha finalment una unitat, no troba que serà diferent?

Unitat? Una unitat per fer què? Tots tenen objectius diferents, i no estan d’acord ni en el què ni en el com. Les expressions d’unitat que hi pugui haver són molt boniques, però no serviran de res.

Algú hauria de convocar un referèndum?

Un referèndum no serveix de res. La independència no vindrà per un referèndum. L’hem de proclamar i punt.

Les proclames similars històricament no han acabat bé.

Actualment, una proclama d’uns diputats elegits democràticament, en una Europa democràtica, té un altre valor. I internacionalment se’ns reconeixerà. Una altra cosa és que llavors hàgim de fer un referèndum, però serà després, no abans. Som ciutadans europeus com els altres, i ho tenim tot a favor. Una altra cosa és que tinguem por.

Els nostres dirigents tenen por?

Els dirigents i la ciutadania. Som fruit de la nostra història, i ho hem d’entendre. I hem d’entendre que hi ha una part de
por i una part de comoditat.
Però no s’entendria que després d’un milió i mig de persones al carrer tot quedés igual.

En alguns punts el seu discurs és molt semblant al que li hem sentit fer en algun moment a Joan Laporta, l’expresident del Barça, que ha arribat a dir que se sentia moralment reagrupat. Aniran finalment junts?

Fa mesos que dic que ell seria un molt bon cap de cartell. Però el nostre procés de maduració no té res a veure amb el seu. Nosaltres fa anys que hi treballem, i ell ha decidit anar a la política fa quatre dies. Nosaltres tenim full de ruta, programa electoral… I ara hi ha un procés dificultós fruit d’uns processos de maduració diferents. Si ell vol venir amb nosaltres, però, té la porta oberta de bat a bat.

Què els separa?

A hores d’ara, la diferència fonamental és la fórmula com ens hem de presentar. Nosaltres som algú, tenim personalitat jurídica, milers de persones que paguen unes quotes, i per això pensem en una coalició.

I ell, en el seu partit.

Sí. I aquest és un tema important que ara ens encalla. Però penso que és salvable.

Reagrupament pensa que seria una llàstima no arribar a cap acord amb Laporta?

Crec que seria un error per part de tots dos que no ens acabéssim entenent.

No hi ha un problema de personalismes?

No. És més: em sembla que he començat l’entrevista dient-li que si jo no vaig a les llistes estaria encantat.

Però vostès ja han tancat les llistes.

Ho tenim tot a punt per si hi ha eleccions. Tenim els deures fets. Com he dit sempre, esperem a tothom però no ens encantem per ningú. Per això si demà hi ha eleccions ja hi podem anar.

Fins quan la porta serà oberta?

Fins que els terminis ho permetin. Però també penso que els ciutadans tenen dret a saber amb temps, i no a darrera hora, quines són les seves opcions.

Llavors?

Hi ha processos que maduren. I, com en tots els processos, n’hi ha que maduren bé i n’hi ha que no. I forçar la màquina tampoc és mai bo.

Continua pensant que el president del Barça és més important que el president de la Generalitat?

Ara per ara, per desgràcia sí.

Llavors, potser s’hauria d’haver presentat per a president del Barça, ara que hi ha hagut eleccions, no?

El meu objectiu no és ser president de res. I, suposo que ja ho sap, per ser president del Barça s’han de tenir molts milions. I jo no els tinc.

Té alguna opinió formada sobre Sandro Rossell?

A Laporta se li ha de reconèixer que des del punt de vista esportiu ha estat fantàstic, i això no l’hi podrà treure ningú. Sandro Rossell és un meló per obrir.

Si vostès es presenten, les majories al Parlament poden ser encara més complicades?

Ara ja hi ha un tripartit, que es baralla cada dia. No estem en un país en què tot funcioni meravellosament. A les properes, és possible que no es necessitin coalicions. El Parlament el que ha de reflectir és la realitat d’un país, i si hi ha més o menys partits no té cap més importància.

I si vostès han de decidir, amb qui se sentiran més còmodes?

L’assemblea nostra va refermar que en cap cas entrarem en cap govern. Excepte, és clar, que fos un govern de proclamació de la independència.

Renuncien a influir?

Es pot influir sense ser-hi. Segurament que molt més que no pas essent-hi. I li dic una altra cosa: si nosaltres som decisius, el que no hi haurà és un tercer tripartit. No som equidistants.

Ja els festeja algú?

En absolut. Tothom fa veure que no existim. I si llavors existim formalment, és evident que ens hauran de saludar.

Quants diputats calculen que pot tenir Reagrupament?

Som conscients que podem fer zero diputats, però també que en podem fer uns quants. L’enquesta bona és la del dia de les eleccions.

Si un mèrit té Joan Carretero (Tremp, 1955) és que, com diu ell mateix, és tan crític amb el tripartit ara com quan ell en formava part. I és que l’entrevista no es pot llegir si un no sap que va ser conseller de Governació del 2003 al 2006. Exalcalde de Puigcerdà per ERC (1995-2003), Carretero és metge de professió i, com també diu ell mateix, no té cap pretensió –passi el que passi– de deixar de viure a Puigcerdà. “No ho veus, que aquí s’hi està molt bé?”, em deixa anar quan fem l’entrevista. L’any 2007 funda el corrent crític Reagrupament, del qual ara, desvinculat totalment d’ERC, és el cap de cartell.
 
Publicat a Avui.cat

No hi ha Comentaris

La fi de la crisi

A Catalunya tenim una alternativa per superar la crisi d’una forma ràpida, molt més ràpida del que suposa seguir a Espanya: la independència

Sobre la crisi que vivim se n’ha escrit molt i en tornarem a llegir molts arguments dels perquè i de com n’hem de sortir. Qualsevol pla per sortir-ne, fracassarà si seguim a Espanya, aquest país que fa inversions milionàries en trens d’alta velocitat que cap més país del món no s’atreveix a fer perquè saben que no és rendible, aquest país que per ajudar les comunitats pobres crea milers de funcionaris, duplicant i triplicant el nivell de Catalunya, o dóna un subsidi agrari tot l’any només treballant dues setmanes, aquest país que construeix milers de quilòmetres d’autovies en àrees on no hi ha gairebé trànsit i oblida aquelles que generen el PIB més alt i en són deficitàries, i aquest país que ajuda la banca privada, inverteix milions d’euros en obres per afavorir les grans empreses constructores espanyoles, i en canvi oblida el petit i mitjà empresari, que genera més llocs de treball i que està arrelat al territori. Qualsevol sortida de la crisi continuant dins aquest país, és inviable o si més no farà tancar milers d’empreses, deixarà a l’atur centenars de milers de persones, i allargarà l’agonia més enllà del que ens mereixem.

Perquè a Catalunya tenim una alternativa per superar la crisi d’una forma ràpida, molt més ràpida del que suposa seguir a Espanya.

Recorda el lector l’efecte que va produir la designació de Barcelona com a seu Olímpica al 92? Després d’uns anys foscos de dictadura i unes quantes devaluacions per intentar mantenir la competitivitat internacional, l’impuls olímpic va suposar un procés il·lusionador per a un país que volia tornar a ser al món, hi havia un objectiu a complir amb nota i es va palesar a totes les capes socials, polítiques i econòmiques. Però també va suposar que moltes empreses d’arreu del món trobessin en Catalunya un país on invertir per fer-hi indústries aprofitant els costos salarials baixos i l’impuls tradicional de l’empresa catalana. Tot plegat va suposar uns anys de creixement econòmic però també social.

Avui aquesta situació ja no és reproduïble, no es pot fer un gran esdeveniment com aquell i en cap cas no suposaria el desenvolupament del moment perquè ara no tenim aquells avantatges que trobaven les empreses que s’implantaven a Catalunya.

Però sí que hi ha un esdeveniment que farà que es produeixi un efecte similar i ens traurà de la crisi de forma ràpida, si ho fem a temps. Es tracta de l’assoliment de la independència de Catalunya. Sens dubte tornarà a ser un procés engrescador que unirà molts sectors, que remourà estructures i permetrà repensar moltes de les qüestions que hem adoptat com a nostres pel fet de ser a Espanya, però que provenen de visions tancades i castellanitzants, res a veure amb el tarannà català. Parlem de tornar als valors clàssics de l’esforç, del treball, de la feina ben feta, en lloc de l’especulació, la televisió escombraria o les baralles dialèctiques dels polítics.

Però més important encara, un nou Estat català serà vist per importants grups empresarials internacionals com a una oportunitat per establir-se aquí, per una banda perquè hi haurà moltes inversions per fer derivades de l’eliminació de l’espoli fiscal i del dèficit acumulat de tants anys d’arraconament clarament premeditat, però per una altra perquè entendran que pocs llocs d’Europa ofereixen una tradició empresarial com la nostra, un alt de coneixement tecnològic, algunes de les millors escoles de negoci del món, i una situació estratègica al sud d’Europa. I també grans grups financers veuran en Catalunya un nínxol de mercat al qual aportar finançament, amb el convenciment que sent fora d’Espanya la capacitat de Catalunya per retornar el capital i interessos serà molt més alta que avui. Aquest finançament és bàsic per evitar el tancament de moltes petites i mitjanes empreses que s’han vist impossibilitades d’obtenir pòlisses i crèdits.

Els catalans hem de fer valer els nostres valors i virtuts per sortir del pou en què hem entrat per pertànyer a Espanya, i ho hem de fer abans que sigui massa tard. Encara hi som a temps, mai no hem estat tan a prop d’assolir-ho, i tampoc mai no hem estat tan a prop de la desaparició de gran part del nostre teixit empresarial de petita i mitjana empresa, la que ha mantingut el pols econòmic de la societat catalana. Per fer-ho només ens queda una via, la independència, i només depèn de nosaltres, del que votem a les properes eleccions.

Joan Canadell (El Punt)

No hi ha Comentaris

Article d’Antoni Bassas: ‘La profunda petjada de l’elefant’

Com molts de vostès, els dissabtes al matí jo tambe sóc un soccer dad de campionat escolar, amb la criatura i el cotxe amunt i avall. A l’últim partit, el tècnic de l’equip contrari duia la samarreta del Barça, la blau cel, amb l’anunci d’UNICEF i la bandera catalana just sota el coll. A milers de quilòmetres, un entrenador donava instruccions mentre lluïa els nostres símbols amb aquella naturalitat.
Quan Laporta va posar la senyera a la samarreta vaig pensar que era redundant. Les quatre barres ja eren a l’escut i al braçal del capità (des de l’època de Montal, una iniciativa que, per cert, ha estat llargament imitada, dins i fora de Catalunya). Però l’altre dia em va fer pensar en la profunditat de les petjades que deixarà aquest president sortint però sense presses.
Paradoxalment, el món global no ha signficat el final de les identitats, més aviat tot el contrari. I en aquesta partida, tothom juga les seves cartes. Washington m’ho recorda cada dia. És la ciutat del món amb més ambaixades, la majoria l’una al costat de l’altra a l’elegant avinguda Massachusetts, amb un mar de banderes onejant a les façanes. Tots els estats s’esforcen a difondre la seva cultura. L’Institut Cervantes de Chicago m’acaba d’enviar a la Blackberry el programa de les jornades Pensar en español. Dimecres vaig veure Obama a la Casa Blanca, amb el seu pin amb les barres i estrelles.
Laporta ha aprofundit en la identitat catalana del Barça. Pero no ho ha fet a base d’una buida agitació de banderetes, ni per dissimular els títols quan no es guanya, ni com a excusa victimista. Al contrari, el mèrit de Laporta és que ha associat catalanitat a victòria, a èxit mundial, a joc d’excel·lència i negoci als cinc continents. Ho ha fet exhibint els símbols sense complexos, demostrant que no és veritat que un producte no es ven si es «massa» català. Laporta ha mostrat que el món abraça els símbols si són els dels triomfadors, dels elegants, dels solidaris. Per això Laporta ha estat i serà encara un adversari a batre. En un moment en què el país es pregunta per l’endemà de la sentència de l’Estatut, en una Catalunya escassa de lideratge polític, Laporta ha demostrat a dins i a fora que és possible convertir el món en la nova frontera del catalanisme. Només s’ha de voler i ho han de fer els millors, com els que han inspirat i dirigit l’equip.
Laporta es convertirà en expresident de la mateixa manera que es va convertir en precandidat, a lloms del seu Elefant Blau: en veu alta. Laporta serà entorn. Els seus fitxatges finals i la seva presència a la campanya com si es presentés demostren fins a quin punt vol que el Barça continuï assemblant-se al que ell ha modelat. No tindrà més remei que respectar el temps històric del pròxim president. Però la seva fulgurant petjada a la vida del país ha estat tan profunda que ha obert un nou camí.

Publicat a El Peridodico.cat

No hi ha Comentaris

Les consultes independentistes deixen en evidència el referèndum de la Diagonal

Els tres milions d’euros de la consulta barcelonina només mobilitzen el 12% dels ciutadans · Cada vot ha costat 17 euros a l’Ajuntament

L’escàs 12% de participació que ha aconseguit mobilitzar l’Ajuntament de Barcelona en la consulta sobre la Diagonal queda molt lluny del suport en les consultes sobre la independència d’arreu del Principat. Malgrat no comptar amb cap tipus de suport econòmic de les institucions, el fenomen de les consultes sobiranistes ha aconseguit mobilitzar de mitjana el 21% de la població allí on s’han celebrat, mentre que en la consulta promoguda pel PSC de Barcelona només ha votat un 12% de població tot i els sis dies de votacions. L’eficàcia dels referèndums independentistes també pot veure’s en el cost per vot: mentre que als 462 municipis que han consultat la independència cada vot ha costat un euro d’inversió en campanya, a la consulta barcelonina cada vot ha costat a l’Ajuntament de Barcelona 17 euros.

 

Pel que fa a la participació, el 12% de barcelonins mobilitzats contrasta amb la participació registrada per les consultes independentistes a bona part del Principat. Així, a Girona la participació va ser del 21,34%, quasi el doble que la registrada a la Diagonal en sis dies, a Vic del 42% o a Olot del 26%. La mitjana de participació als 462 municipis que han consultat la independència també s’acosta al doble de la participació barcelonina (21%).

Cost per vot vint vegades superior

En els estudis sobre les consultes independentistes, la relació entre el capital que aconseguien reunir les plataformes organitzadores i el nombre de vots obtinguts revelava que aquelles comissions amb un ratio superior a un euro el vot aconseguien millors resultats de participació que aquelles comissions els diners invertits eren inferiors a l’euro per cada suport.

A la Diagonal el cost final per vot és de pràcticament 20 vegades superior a les consultes sobre la independència, ja que els -com a mínim- 3 milions d’euros invertits en la consulta repartits entre els 172.169 sufragis indiquen un cost per vot de 17,45 euros.

Demanen la mateixa legitimitat per ambdues consultes

Des de Barcelona Decideix han demanat ‘respecte’ pels votants de la consulta de la Diagonal, ja que 172.169 ’són molts vots’, en concret ‘els mateixos que va treure el PSC a Barcelona a les darrers eleccions catalanes el 2006, i que van portar Montilla a la presidència (172.453)’, i per això demanen ‘respecte pels milers de persones que han cregut en el lliure exercici democràtic’.

Barcelona Decideix també exigeix als diaris de Barcelona que tractin amb la mateixa legitimitat que ara els resultats de la consulta sobre la independència del 10 d’abril de 2011. Segons la plataforma, ‘els mitjans, com és natural, obren amb les repercussions polítiques i el triomf de l’opció C amb el 80%, o sigui, es destaca més la naturalesa que no pas el volum de la resposta ciutadana’. Des de Barcelona Decideix sol·liciten als mitjans ‘un tracte similar per al referèndum sobre la independència a Barcelona’.

També demanen a l’Ajuntament i a l’alcalde Hereu que en la consulta sobiranista i destinin ‘els mateixos recursos i el mateix interès’ que han invertit en aquesta ocasió.

Directe.cat

No hi ha Comentaris