Arxiu categoria Premsa

ACTE DE REAGRUPAMENT A CARME

La secció de Reagrupament Anoia us comunica la presentació de REAGRUPAMENT a Carme, el proper dijous 6 de maig al Casal de Carme, a les 20:00h.

Comptarem amb la intervenció de destacades figures nacionals de REAGRUPAMENT, com Xavier Palet, membre de la Junta Nacional i en Carles Móra, alcalde d’Arenys de Munt.

La presentació de REAGRUPAMENT a Carme forma part de la tasca que la nostra associació continua realitzant activament per difondre, arreu del territori nacional, un projecte transversal i obert a totes les sensibilitats nacionals que tenen com a objectiu comú la independència del nostre país i la regeneració de la política, com a eines per aconseguir un país sobirà que garanteixi el progrés i el benestar social.

REAGRUPAMENT considera que, ara més que mai, Catalunya necessita fer foc nou i treballar tots junts amb el mateix objectiu, recuperant el patriotisme i la dignitat nacional del nostre país.

Per aquest motiu, convoquem a tots les ciutadanes i ciutadans, entitats veïnals, associacions culturals, partits polítics, empresaris i sindicats de Carme i de la resta de la comarca a assistir a la presentació de l’acte de REAGRUPAMENT a Carme, el proper dijous 6 de maig.

Com sempre, la secció Anoia de Reagrupament està oberta a la participació de tothom. Tots aquells interessats en el nostre projecte, no dubteu en contactar amb directament amb nosaltres a anoia@reagrupament.com o bé, per més informació, a la web de www.reagrupament.cat.

Fitxa tècnica:

Acte: presentació de Reagrupament a Carme

Dia: dijous 6 de Maig

Hora: 20:00h

Lloc: Casal de Carme (Avda. de Catalunya 16)

No hi ha Comentaris

El Barça i la política nacional

La renúncia d’Alfons Godall a la presidència del FC Barcelona ha estat una mala notícia per als interessos del club i també per a la projecció internacional de Catalunya. Ell hauria estat un bon continuador del projecte de Joan Laporta, l’home que ja és el millor president de la història, tant en clau esportiva com en clau política. De fet, aquesta última, és a dir, la recatalanització del Barça, mai no hauria estat possible sense la intel·ligència amb què s’ha treballat en clau esportiva. De la mateixa manera que un president és el responsable màxim dels fracassos d’un club, també n’és dels seus èxits. I és de justícia reconèixer que mai cap altre president no havia aconseguit tants títols en totes les seccions i en un espai tan breu de temps, i encara menys que en aquest període l’equip de futbol fos proclamat el millor equip del món. Això no té preu i en qualsevol nació amb un mínim d’autoestima i amb un club tan representatiu com el Barça aquest president gaudiria d’un reconeixement públic. Però tractant-se de Catalunya, un país que té com a principals trets caracterològics l’egoisme, l’enveja, la malfiança, la mesquinesa, la sornegueria, el complex d’inferioritat i la manca d’horitzons, és ben normal que se’l blasmi. I encara més si l’home en qüestió, com Joan Laporta, no concep per a Catalunya cap altre estatus polític que no sigui el de la plena llibertat, la llibertat que només tenen les nacions amb Estat propi. Llavors la guerra contra ell ja no té límits i tot s’hi val per escarnir-lo. Cal fer-ho per impedir que la seva probable carrera política pugui desmuntar la praxi conservadora de peix al cove que els partits tradicionals tenen prevista fins a l’any 3000. Diuen que el Barça no s’ha de barrejar amb la política, però tots ells, ves per on, intenten col·locar els seus submarins a la presidència.

Per això ja fa temps que els futurs damnificats per l’entrada de Joan Laporta i de Reagrupament al Parlament han obert foc a discreció contra el president del Barça i Joan Carretero i -fent seu el discurs de la caverna, ves quina casualitat- ho estan provant tot: pressions, intimidacions, desqualificacions personals, intents encoberts de compra de voluntats… Tot s’hi val davant la possibilitat que una força parlamentària insubmisa pugui posar en perill les cireres genuflexes que alguns remenen a Catalunya des de sempre. Tot s’hi val per a impedir que el nostre Parlament deixi de ser el pati on un poble infantívol juga a imaginar-se que és gran i que esdevingui la cambra legislativa d’una veritable nació adulta. És la lluita de la por. La por de l’autoodi català, que detesta tot allò que eleva l’autoestima nacional; la por dels qui, legítimament, volen la majoria absoluta, però no pas per independitzar Catalunya sinó per gestionar-la regionalment; la por dels qui han trobat en la paraula independència la fórmula màgica per perpetuar-se en la dependència; la por, en definitiva, de la més galdosa, esmarrida, covarda i reaccionària pusil·lanimitat.

Víctor Alexandre
www.victoralexandre.cat

No hi ha Comentaris

‘Carretero es desboca’ (Editorial d’El Periódico de Catalunya)

El mínim que es pot dir de Joan Carretero des que es va clausurar l’assemblea de Reagrupament, diumenge passat, és que resulta un líder sorprenent, disposat a defensar un programa xocant. No només proposa declarar la independència de Catalunya mitjançant una simple votació al Parlament, crear un exèrcit i una guàrdia nacional, organitzar un cos diplomàtic i no considerar el castellà llengua cooficial, sinó que ha confeccionat un esbós de Constitució catalana en la qual la nacionalitat queda subjecta a condicions no especificades. Segurament, és millor que deixi les coses en aquest punt, sense entrar en detalls, per no desconcertar encara més la concurrència.
És difícil imaginar com casa aquest programa sense fissures, que defensaran candidats d’una fidelitat sense màcula, segons exigència manifestada per Carretero, amb el projecte de Joan Laporta d’unir l’independentisme sota un únic paraigua. És gairebé impossible pensar que Carretero i Laporta, o viceversa, poden atraure altres a la seva causa si, d’entrada, l’exconseller no vol que en les seves llistes figurin els que discrepen amb els seus punts de vista.
L’independentisme forma part, des de la transició, de l’arc parlamentari català. Com qualsevol altra opció, concorre a les eleccions des d’aleshores, amb desigual sort i diferents sigles. Però mai com ara s’ha manifestat amb una barreja de populisme i de radicalitat esquinçada, per no dir inquietant, quan la catalanitat, en un hipotètic futur independent d’Espanya, s’associa a no se sap quins requisits. En una societat tan plural com la catalana –el Barça n’és un bon exemple–, Carretero s’ha desbocat.


No hi ha Comentaris

Un nou impuls

Joan Fonollosa, secretari de la Junta de Reagrupament BCN Eixample

Avui s’ha celebrat la segona Assemblea de Reagrupament Independentista.  Igual que la primera, ha estat un èxit de participació i, al meu parer, ha representat molt més del que molts poden pensar. Crec que l’eslògan triat, el segon impuls, ha estat més exacte i més precís del que a primera vista pot semblar. Deixeu-me que us ho expliqui pas a pas, perquè potser no sigui del tot evident el que vull dir.
En tota organització democràtica, l’Assemblea és l’òrgan màxim, aquell al que estan sotmesos tots els altres organismes i càrrecs. Una Assemblea és, per tant, un punt d’inflexió, una mena de “posta a zero” de tots els comptadors. I aquesta no ha estat una excepció.
Veníem d’on veníem, seria absurd negar-ho: una crisi interna mal resolta, i per això mateix més viva encara del que normalment hauria d’estar després de més d’un mes i mig que hagués esclatat.  Tant que, fins i tot a aquestes alçades ha tret el nas en el programa oficial de l’Assemblea. És evident que si Reagrupament vol complir seriosament amb el paper que s’ha autoimposat, ser l’eina decisiva per portar Catalunya a la independència, no podia seguir de cap de les maneres en aquesta situació. Una Assemblea, en aquestes condicions era un pas indispensable per tornar a posar les coses al seu lloc i  tornar a agafar velocitat de creuer.
La primera bona notícia ha arribat només començar: la presència de Joan Laporta, i encara més la seva intervenció ha confirmat el que tothom ja sabia: que Laporta i Carretero remen en la mateixa direcció. Que darrere un líder carismàtic, conegut arreu del món i amb eficàcia de gestió comprovada hi ha tres mil patriotes disposats a dur-lo al Parlament -a ell i a unes quantes persones més- per defensar la llibertat de la nostra pàtria. Encara que no ha dit -perquè no ho podia dir- que encapçalarà les llistes de Reagrupament, se li ha entès prou bé: “ara és hora de fer política” ha dit. I per si hi havia dubtes, en unes declaracions fetes en sortir de l’Assemblea ha reiterat la necessitat que tots els independentistes estiguem units en un envit tan ambiciós. Qui no ho vulgui entendre, que s’ho faci mirar.
La segona ha arribat poc després: la crisi, encara, ha tret el nas per l’ordre del dia. El famós punt 4.2, l’excusa per seguir fent bullir l’olla, i les signatures que s’havien recollit perquè el debatés el tema.  Ha sortit un representant del promotors, n’ha fet una defensa, molt correcta val a dir-ho, i… l’ha retirada. Han sortit del camp de batalla sense lluitar. Ja ho diuen els clàssics de l’estratègia: una retirada a temps és una victòria. S’han estalviat una rebregada espectacular i han salvat la cara. Enhorabona. Però la retirada és també una altra cosa: no hi ha batalla, s’ha acabat la discussió. Retirar-se sense lluitar equival a reconèixer la superioritat de l’enemic i per tant és l’hora de plegar veles definitivament. I per si quedaven dubtes en Joan Carretero ho ha dit amb una claredat inusual en la política catalana: “tota la merda ha sortit de dins de la nostra organització” i també ha avisat “no estic disposat a pactar amb el enemics de dintre”. Ho heu entès? Doncs prou d’una vegada. La crisi és morta i enterrada, i els seus promotors, també. Si volen seguir treballant, des de la modèstia i la generositat, per la llibertat de Catalunya a mi no em fan cap nosa: tothom és necessari i tothom és benvingut en aquesta batalla. Però prou de tornar-hi. Prou de tocar allò que no sona. Prou. S’ha acabat.
La tercera bona notícia és que l’assitència a aquesta segona Assemblea ha estat comparable a la de la primera. Les xifres oficias parlen de 1300 persones.  Els que deien que el desencís per tot el que ha pasat passaria factura, que l’ordre del dia era poc interessant o que estava descafeïnat han quedat ben retratats. Una pregunta, per a qui la vulgui respondre: quin líder polític és capaç avui a Catalunya de reunir més de mil persones -cap d’elles amb un sou que depengui de la seva presència- i fent-los pagar 10 euros per l’entrada? Doncs això: el projecte segueix intacte.
I la quarta, potser la més amagada però per a mi la més interessant. En Carretero i els seus col·laboradors han entès els límits de l’assemblearisme i n’han après la lliçó. En el seu discurs ha reconegut una evidència: la junta elegida a l’octubre no ha funcionat.  Democràcia no és el mateix que assemblearisme. Democràcia és triar les persones que assumeixin la responsabilitat, i a prtir d’aquí, mana qui mana
L’assemblearisme no ha funcionat i en Carretero no està disposat a repetir l’error amb les llistes.Hi haurà un conjunt de quatre llistes proposades per ell, i si algú s’atreveix a intentar-ho potser n’hi hagi alguna altra. I es triaran les llistes senceres, res de proporcionalitats. O tot o res. Ja sabem què vol dir això a la pràctica: Reagrupament farà les seves llistes com les fan tots els partits a Catalunya: un gran dit assenyalarà les persones que hi vol i en quin lloc. I s’ha acabat el bròquil.
Potser això, dit així, pot semblar poc democràtic, i segurament ho és. Però és que és el que les circumstàncies exigeixen, ens agradi o no. En primer lloc perquè tenim la llei electoral que tenim, que pràcticament imposa aquest procediment; quan tinguem una llei com la que propugnem, amb districtes uninominals i sistema majoritari serà tota una altra cosa, la mateixa llei pràcticament farà inviable una cosa semblant, però ara no. D’altra banda, si hem d’anar a una batalla tan important com aconseguir la independència no ens podem permetre frivolitats amb les persones: els candidats han de ser patriotes de pedra picada, disposats a entomar el que calgui, honestos, preparats i generosos. No s’hi val a badar i de vegades les assemblees tenen una certa tendència a caure en l’error de fer cas de determinats cants de sirena ben organitzats (hi ha tècniques ben estudiades de com fer-ho, per si algú no ho sap): el que va passar a l’octubre és una bona lliçó per a qui la vulgui aprendre.  I qui cregui que això perjudica les seves possibilitats de ser diputat, ja ho sap: com va dir el mateix Joan Carretero fa una setmana a Vic “si algú té moltes, moltes, moltes ganes de ser diputat, ja faré jo perquè no en tingui”. Per cert, indirectament en Joan Laporta també ho ha dit: “Els que no tinguin voluntat de servei, que es quedin a casa perquè això ho hem de fer entre tots”. Qui no tingui clar que Catalunya és el primer, molt per damunt dels seus interessos o il·lusions personals, ja sap el que ha de fer.
S’ha acabat la broma, doncs. Anem per feina.

No hi ha Comentaris

UNICEF té missatge amagat…

No hi ha Comentaris

EL TRIPARTIT: D’UNA IL·LUSIONANT ALTERNATIVA A UN MODEL FALLIT

U: HO ASSENYALEN TOTES les enquestes. El govern de coalició dels tres partits d’esquerres i catalanistes no ha quallat. Molts dels qui hi han cregut han perdut la confiança. En menys de dues legislatures ha passat de ser vist com una il·lusionant alternativa a un model fallit. Ha passat de ser el subjecte d’una mutació política imprescindible a l’objecte d’una mutació política obligada.
DOS: ES DIU QUE LA RAÓ del seu fracàs és la seva inestabilitat. No crec que la decepció de la gent estigui en el ritme de muntanya russa del primer, ni en la dinàmica plana del segon. Crec que les raons són més profundes. El problema del tripartit és no haver sabut construir un discurs polític coherent i unitari i estabilitzar un marc polític de referència -una argumentació de país- capaç de mantenir-hi vinculats els qui hi varen confiar i alguns més.
TRES: EL PROBLEMA NO HA ESTAT tant el mateix tripartit i la seva acció de govern com la dinàmica de diferenciació -sovint infantil- que han mantingut els partits. La cacofonia l’ha produït la defensa dels interessos particulars més que l’acció de govern. Això els ciutadans no ho perdonen. El tripartit ha fet coses bé i coses malament. Més de les que se li reconeixen: entre altres un Estatut nou. Però ha estat absolutament pla en la seva argumentació. Els partits de l’esquerra catalana, una vegada més, han oblidat que en democràcia la gent vota arguments més que no pas accions, vota sentit. Sense una argumentació global, sense donar una significació de conjunt a la seva feina, un govern acaba sempre devorat pels errors, les indecisions i l’acció erràtica d’alguns departaments. Al tripartit li ha mancat tenir i transmetre un projecte comú de govern, de globalitat de país, vinculat a una idea de país que li fos pròpia.
QUATRE: PENSO QUE HAN ESTAT més els mateixos partits que l’han configurat els qui han condicionat el resultat de tripartit. No han entès que governar un país exigeix argumentar una idea i un relat de país. Del tripartit s’esperava una gestió més o menys eficient en la modernització de les infraestructures i els serveis públics, però sobretot s’esperava que posés sobre la taula idees noves. S’esperava rigor i clarificació de prioritats, i sobretot que il·luminés una idea nova de país, un model argumentat, possibilista i pactat per construir una Catalunya renovada. S’esperava una renovació del catalanisme. Els partits de l’esquerra catalana no havien tingut l’oportunitat de governar junts la Generalitat; havien d’oferir una idea més plural del propi passat català, un contracte social de convivència capaç de fer front a la complexitat social actual, un imaginari de futur més ambiciós i serè. S’esperava un nou relat capaç d’ajudar a enriquir l’envellit imaginari català del tombant del 2000.
CINC: LES ERRADES DEL TRIPARTIT són menys decisives que els errors dels respectius partits. S’esperava un govern eficient, però es comptava amb una profunda renovació de la manera de fer política i d’interpretar la nació catalana. El tripartit té problemes perquè els seus partits no han sabut renovar-se en el terreny de les idees, els principis i els valors, encara més quan la crisi global del model econòmic obliga a redissenyar el propi concepte de benestar i de nació.
SIS: EL PROBLEMA DEL TRIPARTIT és no haver entès que les circumstàncies adverses que l’han envoltat (crisi mundial, socialisme espanyol a la contra, dreta espanyola rabiosa) els exigia un relat, un llenguatge, un argumentari i fins i tot un sentiment compartit on els catalanistes progressistes es poguessin vincular. Sense relat global de país és molt difícil aconseguir la confiança de la gent, encara més en un moment de metamorfosi mundial profunda, amb la sobirania repartida entre diverses institucions autonòmiques, estatals i europees i amb eines directes de govern escasses. El fracàs del tripartit és un fracàs històric per a l’esquerra catalana. Qüestionarà l’actual estructura partidista i implicarà una profunda renovació conceptual i democràtica.

No hi ha Comentaris

En primera persona (per Joan Laporta )

En el darrer article parlava de les reaccions de certs polítics davant les meves reflexions sobre el present i el futur de Catalunya. Parlava dels temors de molts d’ells a perdre la clau dels seus vedats privats de caça que són, al meu entendre, com conceben la política parlamentària catalana. En aquest article vull parlar d’altres vedats de caça, els que mantenen certs mitjans de comunicació amb consell de redacció a la capital catalana. Em refereixo, concretament, a La Vanguardia, que el passat diumenge 14 publicava una enquesta on, entre d’altres dades, apuntava que la meva valoració com a líder polític era d’un 2,9 sobre 10 i que, en cas que jo sumés amb Reagrupament una proposta política per a les properes eleccions nacionals, no aconseguiria ni tan sols un suport testimonial del dos per cent.

En primer lloc, tot el meu respecte per Joan Carretero i Reagrupament. Ja he dit en altres espais que em sento moralment reagrupat ja que les persones que formen part d’aquesta associació aposten, com jo, per una Catalunya amb Estat propi. Diumenge, si tot va bé, assistiré a la segona assemblea nacional d’aquesta formació perquè m’hi han convidat i he acceptat ser present a l’obertura de l’acte. Després, cap a Saragossa a fer costat al Barça i amb els penyistes aragonesos. Però la qüestió que vull plantejar no és la meva afinitat amb els posicionaments polítics de Reagrupament sinó la informació que La Vanguardia ofereix en els darrers temps sobre la política catalana.

La cantarella d’enquestes i, en general, d’informacions adverses a la meva persona per part dels diaris del Grupo Godó ja la conec. El maig del 2003, a un mes de les eleccions a la presidència del Barça, Mundo Deportivo, diari del mateix grup de comunicació, no ens donava cap possibilitat de victòria. Cap. Zero. Aleshores, la nostra candidatura ja comptava amb enquestes pròpies que ens donaven uns resultats ben diferents. Set anys després es repeteix la història. Des de fa uns dies disposo d’una primera enquesta que el meu equip de treball ha encarregat a una empresa de prou recorregut i prestigi, l’Institut Opina, que ofereix uns resultats ben diferents als publicats diumenge a La Vanguardia. Parlen, per exemple, d’una valoració de la meva persona del 5,3%, una mitjana per damunt de la nota que obtenen la majoria de polítics de Catalunya. Parlen, per exemple, que el 47,3% dels catalans està a favor de l’Estat propi. Parlen, per exemple, que un 16,9% de les 1.550 persones enquestades, majors de divuit anys d’arreu de Catalunya, em donarien el seu suport en cas que presentés una candidatura amb partit propi a les properes eleccions al Parlament.

Hi ha massa diferència entre ambdues enquestes, entre ambdues mostres d’intencions, entre ambdues realitats. Els resultats de l’enquesta publicada a La Vanguardia respon a uns interessos que van en contra dels interessos generals de Catalunya perquè no és seriós ni responsable que un diari que pretén ser un mitjà de referència a casa nostra doni la informació que li convé segons els seus posicionaments ideològics. El boicot sistemàtic i premeditat a parlar d’una nova realitat política a Catalunya és inacceptable. Que La Vanguardia dilueixi en el no res informar de l’aposta creixent de milers de catalans i catalanes per una Catalunya plena només es pot entendre per unes intencions determinades que el seu director, Pepe Antich, hauria d’explicar-nos, als lectors i al seu editor, Javier de Godó, al qual, per cert, tinc un gran respecte. Amb el Comte de Godó hem tancat acords beneficiosos per a la seva empresa i per al FC Barcelona com el llançament de Barça TV a la TDT.

Antich hauria d’explicar als seus lectors perquè menysté, amb tanta contundència, les accions i reflexions de persones i agrupacions que promouen els drets i les llibertats de Catalunya. O perquè sempre s’ha posicionat amb tanta bel·ligerància contra la meva gestió com a president del Barça. Només cal recordar, i a l’hemeroteca em remeto, als articles descaradament adversos contra mi i la meva Junta Directiva l’any 2008 en ple vot de censura. Si el sucursalisme de La Vanguardia amb l’establishment espanyol respon a qüestions empresarials o econòmiques que ho deixin ben clar, però que no ens vinguin amb lliçons d’objectivitat. L’enquesta de diumenge s’allunya de l’esperit informatiu d’un mitjà de comunicació que no s’atreveix, o no vol, oferir al lector una mirada àmplia i objectiva de la realitat nacional.

El país aniria millor si La Vanguardia no s’obstinés a adoctrinar tant a la ciutadania sinó, senzillament, a informar-la com es mereix.

No hi ha Comentaris

Pep Guardiola guanya el premi Català de l’Any

ACN
 
Pep Guardiola, entrenador del F.C.Barcelona, ha guanyat el premi Català de l’Any per un 59,32% dels vots dels espectadors del programa Els Matins de TV3 i els lectors del diari El Periódico de Catalunya. En l’edició d’enguany, també havien quedat finalistes Roser Capdevila, la il·lustradora de Les Tres Bessones, i el grup teatral Tricicle. L’entrenador no ha pogut assistir a la cerimònia de lliurament d’aquesta nit ja que està concentrat amb l’equip i en nom seu ha recollit el guardó el seu pare, Valentí Guardiola. Anteriorment, aquest premi havia guardonat personalitats com Vicente Ferrer, Pasqual Maragall, Neus Català, Joan Massagué, Joan Manuel Serrat, Ferran Adrià, Manuela de Madre i Pau Gasol.

Els espectadors del programa Els Matins de TV3 i els lectors del diari El Periódico de Catalunya, han escollit, a través dels seus missatges, l’entrenador del Barça Pep Guardiola com Català de l’Any, amb un 59,32% dels vots.Aquest guardó reconeix la trajectòria de l’entrenador del F.C. Barcelona, que durant la temporada passada va aconseguir guanyar sis títols amb l’equip: la Lliga, la Copa del Rei, la Lliga de Campions, la Supercopa d’Espanya, la Supercopa d’Europa i el Mundial de Clubs.Pep Guardiola no ha pogut assistir a l’acte ja que estava concentrat amb els jugadors a l’hotel, preparant-se pel partit de la Lliga de Campions. Tot i això, Guardiola ha seguit la cerimònia en directe i ha donat les gràcies pel guardó, ha promès seguir fent feina per estar a l’alçada d”aquest honor’ i ha dedicat el premi al F.C. Barcelona.Un altre percentatge dels vots dels telespectadors ha anat pel grup de teatre Tricicle, format per Joan Gracia, Paco Mir i Carles Sans, que des de fa 30 anys pugen als escenaris per interpretar set obres teatrals vistes a tot el món: ‘Manicomic’, ‘Exit’, ‘Slastic’, ‘Terrific’, ‘Entretrés’, ‘Sit’ i ‘Garrick’. A més, també han passat per la televisió, dibuixos animats, publicitat, òpera, cinema, altres produccions teatrals i alguns programes de ràdio. Al 2009, Tricicle va rebre la Medalla d’Or al Mèrit en les Belles Arts. Un altre percentatge dels vots ha estat per Roser Capdevila, la dibuixant d’una dels dibuixos infantils catalans més internacionals, Les Tres Bessones. Capdevila va idear-les l’any 1983, inspirant-se en les seves tres filles Teresa, Anna i Helena. Els llibres dedicats a les bessones han estat traduïts a 35 llengües i la sèrie de televisió feta a partir dels dibuixos s’ha vist a més de 158 països. A més del Premi Català de l’any, en la cerimònia de la nit d’aquest dimarts també s’han lliurat els premis Iniciativa Solidària Mercè Conesa, que ha estat pel procés de fusió de les empreses Comsa Emte, i el premi a Millor Iniciativa Empresarial, per la Fundació Èxit.A la cerimònia de lliurament hi han assistit personalitats de l’àmbit polític, cultural i empresarial, entre ells la cantant Núria Feliu i el cantant Loquillo, el president del CONCA Ignasi Guardans, la presidenta del PPC Alicia Sánchez Camacho, el president del F.C.Barcelona Joan Laporta, entre d’altres.Entre els assistents hi ha hagut el conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació, Joan Manuel Tresserras; el president del Parlament, Ernest Benach, i el secretari de Mitjans de Comunicació, Carles Mundó, a més del president del Grupo Z, Francisco Matosas, i del nou director del diari El Periodico, Enric Hernández.Després de l’acte de lliurament dels guardons, s’ha servit el Sopar de l’Any, en el que Ferran Adrià, Carme Ruscalleda, Joan Roca i 20 cuiners més han proposat un viatge gastronòmic per l’Àsia.

No hi ha Comentaris

Catalunya tindria el benestar de Suècia si fos lliure

pib.jpg

 
 
 
 
 
(Barcelona, 16-03-2010)

Segons l’Institut d’Estadística de Catalunya, el PIB per càpita del nostre país, és a dir, allò que Catalunya produeix per habitant, és lleugerament superior al de Suècia, el nivell de benestar del qual és ben conegut.  Com que produïm com Suècia, tenim dret a gaudir d’un benestar com el de Suècia. La conclusió és clara:  per a gaudir d’aquest benestar ens cal ser independents com Suècia.

Segons l’Institut d’Estadística de Catalunya (Dossier IDESCAT desembre 2009 d’indicadors comparatius Catalunya-Europa 2000-2008), el PIB per habitant de Catalunya (calculat en paritat de poder de compra perquè les dades siguin comparables amb la resta de països) és de 122.0 punts, mentre que el d’Espanya és de 103.9. La referència és 100 i correspon a la mitjana de la Unió Europea.

El PIB per càpita de Catalunya supera lleugerament el de Suècia (121.4) i gairebé arriba al d’Àustria (123.1). El Regne Unit (117.4), Alemanya (116.0), França (107.3) o el Japó (110.9) queden per sota.

En canvi Luxemburg (271.2), Noruega (190.0), Suïssa (141.4) i els Estats Units (154.3) queden per damunt.

No hi ha Comentaris

UNA NOVA CONCEPCIÓ DE L’ESTAT

Rèquiem pel federalisme

Els que veien el projecte d’un Estat plurinacional com un paraigua perfecte, ara s’han de mullar

 

DAVID Miró*

Segurament no hi ha un lloc i una hora precisos del decés, però és un secret de domini públic, una d’aquelles veritats que tothom comparteix, encara que ningú gosa proclamar per no aparèixer com l’enterramorts oficial d’una bella idea. Però la realitat és que el federalisme català ha mort, almenys en la seva versió bonista, aquella que ens prometia una relació amable amb Espanya, la superació de les velles raons i del mercadeig constant de vots aquí i allà. Bé, potser seria més exacte dir que l’han matat, o que va ser enverinat de mort el mateix dia que es va decidir el cafè per a tothom, en les acaballes de la Transició, i el que ara està fent el Tribunal Constitucional és una mena d’autòpsia per emplenar l’acta de defunció.
Però deixarem els motius de l’òbit per a una altra ocasió i ens centrarem en les seves conseqüències, en el nou paradigma que es gesta entre Catalunya i Espanya, en què ja no té lloc un esquema de relació reglada, transaccionada i acceptada per ambdues parts. Un mecanisme de convivència satisfactori, en suma. En lloc d’això, el que se’ns oferirà seran diferents tipus de gestió per lidiar amb un conflicte irresoluble que està condemnat a patir alts i baixos de forma periòdica. A la conllevancia orteguiana ja no s’hi contraposa la convivència, sinó la ruptura.

Abans de continuar, s’ha d’apuntar, d’entrada, que l’arraconament del federalisme, d’aquell projecte que des de Catalunya intentava construir un Estat compost i plurinacional, és potser el fet més important de la política catalana dels últims decennis, encara més, si és que és possible, que la irrupció de l’independentisme a finals dels anys 90, ja que aquest, com el dinosaure del conte de Monterroso, sempre estaba allí, amagat en multitud d’armaris. I el seu principal competidor en el camp ideològic era, precisament, el federalisme, que no era un invent de Pasqual Maragall, com alguns pretenen ara simplificar per convertir-lo en caricatura, sinó que és un corrent que enfonsa les seves arrels en el catalanisme secular, amb les figures de Francesc Pi i Margall i Valentí Almirall al capdavant.

Per això no hi ha una data exacta de defunció. Fins i tot molts negaran la major, però s’enganyen a si mateixos. Fa uns quants anys encara era possible parlar de reformar la Constitució per adequar la funció del Senat al repartiment de poder territorial. O d’aplicar el multilingüisme a les institucions de l’Estat. Ara, des de Catalunya, ningú en diu ni piu, perquè se sap que, si s’enceta el meló constitucional, serà en la direcció contrària.
Espanya viu en la contradicció d’haver creat un federalisme light per combatre el federalisme de debò, el que reconeix les diferències i les tracta com a tals. I no li acaba d’agradar l’invent. Hi ha qui vol fer una marxa enrere que, sens dubte, ja hauria començat sense la inesperada derrota del Partit Popular l’any 2004.

A Catalunya, a més d’una doctrina política, el federalisme va servir també a algunes forces d’esquerra per integrar en el catalanisme els contingents d’immigrants d’altres parts d’Espanya, principalment el PSUC i el PSC. Al PSC, el federalisme va ser l’argamassa capaç d’unir en un mateix projecte pallachistes i la federació catalana del PSOE. Avui els vells federalistes, identificats com l’ala catalanista, s’han mudat en bilateralistes, és a dir, plantegen una relació amb Espanya sota el prisma de la correlació de forces. La reclamació d’un grup parlamentari propi als anys 90 es feia en nom del federalisme. Avui això ja no és així. És per aquest motiu que, sense que serveixi de precedent, pot ser que estiguin passant coses importants en aquest partit-mare que és el PSC.
I és que la desaparició del federalisme ha deixat òrfena una part de la societat que se sentia còmoda en una formulació teòrica que li permetia conjugar a la perfecció la seva doble identitat nacional. Es tractava d’un paraigua perfecte. El problema del nou paradigma és que obliga a mullar-se, a prendre partit. En el bilateralisme hi ha només dos actors, que són Catalunya i Espanya, i el mal rotllo, més que intentar evitar-lo, es dóna per descomptat.

AsSistim en aquests moments a un lent procés de recol·locació, en què els extrems, espanyolisme versus independentisme, es reforçaran. Però no tan sols en les seves marques electorals, sinó dins del PSC, el primer, i dins de CiU el segon. Paral·lelament, aquest bilateralisme està obligant CiU a plantejar nous objectius per distingir-se del contrari (el concert econòmic, per exemple). La pugna serà entre un bilateralisme hard i un bilateralisme light, però serà, sigui com sigui, un únic paradigma que tindrà en l’independentisme el seu corol·lari.
En tot cas la seqüela més important de la derrota del somni federal és que pot acabar amb la ficció de l’un sol poble. La qüestió és saber si som tots prou madurs per afrontar aquesta veritat. I les seves conseqüències.

*Periodista.

No hi ha Comentaris