Arxiu categoria regeneració democràtica

Independentisme per a gent normal

Poc abans de la segona assemblea nacional de Reagrupament, una enquesta d’un mitjà de comunicació defensor de l’ordre establert des de la banda del centredreta regionalista pronosticava que una candidatura independentista encapçalada per Joan Laporta i Joan Carretero no obtindria representació en les eleccions al Parlament. Poc després de la segona assemblea nacional de Reagrupament, un mitjà de comunicació defensor de l’ordre establert des de la banda del centreesquerra regionalista també pronosticava que una candidatura independentista encapçalada per Laporta i Carretero no aconseguiria entrar a la cambra catalana. Entremig, doncs, això: la segona assemblea nacional de Reagrupament al Palau de Congressos, amb prop de 1.400 inscrits (de gairebé 3.500 associats), amb la participació de Joan Laporta i de moltes altres persones que van voler donar suport amb la seva presència a aquesta proposta política rupturista i valenta: Antoni Maria Badia i Margarit, Heribert Barrera, Toni Strubell, Salvador Cardús, Víctor Alexandre i molts d’altres. Una assemblea en què es va aprovar un full de ruta cap a la independència en el qual han treballat més de 650 reagrupats, en què es va presentar una proposta de Constitució Catalana elaborada per un equip de juristes i en què hi va haver sobretot il·lusió i ganes de tirar endavant.

Què té el projecte de Reagrupament que engresca tanta gent però que alhora provoca tanta por i tanta mala llet en determinats cercles politicomediàtics, tants insults, tants articles provocadors, tantes ganes de desmobilitzar-nos? Doncs que és un projecte independentista fet per gent normal i per a gent normal. Fins fa poc, els independentistes havíem de ser més d’esquerres que ningú, més anticapitalistes que ningú, més ecologistes que ningú, més pacifistes que ningú, més feministes que ningú… m’he deixat alguna cosa?, ah sí!, també havíem de resultar més simpàtics a Madrid que ningú. Ara, en canvi, hi ha un projecte independentista desacomplexat que diu que Catalunya ha de ser independent, que hem de tenir estat propi dins la UE i que aquest serà un estat normal: amb Constitució pròpia, policia, exèrcit, serveis d’intel·ligència, un cos diplomàtic, etc. «S’han tornat bojos aquests independentistes!», ens diran els regionalistes catalans i espanyols, «populistes», «perillosos», «desbocats»… doncs, no; ens hem tornat normals. I això és el que els fa mal.

Carles Bonaventura Cabanes – El Punt 27/03/2010

No hi ha Comentaris

Hem d’aturar la destrossa del país!

Aquests darrers dies hem vist uns esdeveniments (de fet, uns més) que posen de manifest la necessitat imperiosa que una candidatura independentista entri amb força al Parlament disposada a una ruptura amb Espanya i a deixar que el país comenci de nou. Em refereixo, per una banda, a les preses de posició dels ajuntaments de Vic i Ascó i, per l’altra, a les lleis d’ordenació territorial que el govern ha decidit de portar al parlament.

En el primer cas, ens trobem amb dos ajuntaments que posen sobre la taula uns temes, la política d’immigració i la política energètica, que tot i ser essencials per al país, no són tractats prou seriosament a nivell nacional. En tots dos casos, el poder polític nacional actua com si aquestes fossin qüestions que no els afecten, sigui no tractant-les directament, sigui prenent posicions maximalistes que són només possibles perquè el qui les pren sap que la seva aplicació no dependrà d’ell. És clarament l’actitud del quadre intermedi que pot dir coses sense que tinguin cap efecte real, perquè finalment qui haurà de treure les castanyes del foc és el qui té el comandament total.

Però, és clar, la política d’immigració i l’energètica (al costat d’altres, naturalment) són elements fonamentals en l’organització d’una societat. I com a tals, preocupen els catalans, com preocupen els ciutadans de tots els països del nostre entorn. Per això, els ajuntaments es veuen obligats a intervenir-hi: perquè, tot i ser qüestions que preocupen, i molt!, als ciutadans, els responsables polítics a nivell nacional no les aborden amb coratge i intenten només sortir-se’n de la manera més còmoda possible.

Hem de donar, doncs, les gràcies als ajuntaments per posar aquestes qüestions a l’agenda política, però no podem deixar de dir que aquesta no és la seva feina, ja que la decisió sobre aquestes polítiques d’interès nacional és de les institucions polítiques nacionals (Parlament, President i Govern de Catalunya).

El tema de l’ordenació territorial del país és, possiblement, més llastimós encara. Estem assistint a una distribució de poder (àrea metropolitana de Barcelona a canvi de vegueries) que comportarà, si tira endavant, una fragmentació més gran dels òrgans de decisió del país, i un soscavament encara més gran de les institucions polítiques nacionals. Per veure com solen acabar aquestes coses, mirem com ha evolucionat l’espai a Catalunya en els últims 25 anys. No hi ha dubte que n’hem vist una destrossa progressiva, que ha acabat tenint conseqüències gairebé irreversibles en la mobilitat (per exemple, els corredors ferroviaris estan asfixiats a totes les ciutats grans o mitjanes del país), en el medi ambient (contaminació de l’aire, manca d’espais verds…), en l’urbanisme (despersonalització de tants pobles, ciutats i paisatges del país), etc., en definitiva en la mala qualitat de vida de molts ciutadans. I una anàlisi de les causes de la destrossa apunta, sens dubte, a la manca d’una política nacional clara també en aquest aspecte i a la presa de decisions a nivell local en qüestions que no afecten només un lloc concret. Recordem en aquest sentit, el cúmul de disbarats que s’han fet en dissenyar el traçat del tren de gran velocitat.

Hem d’aturar tot això. Hem d’aconseguir aturar la destrossa del país. Hem d’entrar al Parlament de Catalunya i provocar un capgirament de dinàmiques. Endavant amb una candidatura transversal per la independència i la regeneració democràtica.

Toni Badia
Associat a Reagrupament, Ciutat Vella, Barcelona

Barcelona, 4 de febrer de 2010

No hi ha Comentaris

Resum de l’ideari de Reagrupament

reagrupament

Des que a l’any 2003 una força política clarament independentista va entrar al govern de la Generalitat de Catalunya va quedar clar que l’status quo de la transició s’havia acabat. Tanmateix però totes les esperances d’una part important del poble de Catalunya van quedar estroncades amb un Estatut que no s’apropa ni de bon tros a una Constitució i amb unes mans netes que es van tacar a la que van ser persones d’un sistema polític que no admet ni la netedat ni la honradesa.

Davant de tot això que ha passat al nostre país en els darrers sis anys, davant la desorientació d’una bona part dels nostres compatriotes, hem decidit Reagrupar-nos per a posar les bases per a solucionar aquests dos problemes: la independència de la nostra nació i la regeneració política de les institucions del nostre país.

Referent al primer dels punts, la independència de Catalunya, creiem que els mètodes emprats fins ara han deixat un resultat positiu, però massa magre. Ni un nou Estatut que un cop decidit pel poble de Catalunya hagi de ser fiscalitzat des dels tribunals espanyols, ni una pluja fina que ens porti a un referèndum que mai no ens deixaran fer, ens portarà a la independència. La nostra proposta és assolir una majoria absoluta al Parlament (amb les pròpies forces o pactant amb qui recolzi els nostres objectius) per tal de proclamar la República de Catalunya per majoria al Parlament i posteriorment ratificar-ho amb un referèndum, ratificació que ja serà organitzada pel govern independent de la República Catalana.

Per assolir aquest objectiu és evident que hem de ser una proposta transversal, on hi han de tenir cabuda tots els patriotes que aspirin a aquest objectiu. Abans de determinar quin model de país volem hem de tenir el país, altrament ens perdrem en discussions bizantines que ens allunyaran de l’objectiu final.

Respecte a la regeneració política Reagrupament proposa superar l’actual partitocràcia on molt pocs dirigents de cada partit decideixen qui són els integrants d’unes llistes on insereixen els més mediocres en comptes dels més capaços, ja que els més capaços poden generar discrepàncies que trenquin el monolitisme dels partits. Dient-ho d’una altra manera l’escàndol no és que un diputat voti circumstancialment diferent del seu grup parlamentari, sinó que l’escàndol és que tots els diputats de cada grup sempre i en tot lloc estiguin d’acord amb tot i votin igual. És un sistema en què els governants no estan al servei del país, ni tant sols dels seus votants, sinó que està al servei del partit que en definitiva és qui té el poder de mantenir o no a les persones a les llistes electorals i al lloc que ocupen.

Per a superar això, a Reagrupament proposem un sistema de districtes molt més petits, de manera que cada diputat tingui una vinculació i un compromís més ferm amb el territori. Així mateix és convenient fer un sistema de llistes obertes on qui domini els diputats escollits siguin els votants en comptes de ser els partits. Cal augmentar la vinculació entre votants i votats i no posar-hi un intermediar-hi que ho desvirtuï tot com són els actuals partits.

Dos eixos, per tant, per tal d’aconseguir un país que sigui nostre i que sigui governat pels habitants/votants dels país. Un país lliure i democràtic.

Salut i independència

No hi ha Comentaris