Arxiu categoria Ricard Biel

L’orgull reagrupat o al mort se l’enterra. Per Ricard Biel.

Dimarts 25 de gener vaig assistir a la reunió a Girona dels associats de Reagrupament, que va comptar amb la presència de Joan Carretero. M’hi vaig arribar per mera curiositat, atesa la intenció de l’associació de continuar. I dic que em sentia encuriosit perquè com que si més no en aquesta vida no té sentit pretendre continuar allò que s’ha demostrat acabat, el lector comprendrà que no em volgués perdre la grotesca trobada dos mesos després de la desfeta de l’esforçat i noble partit o, per ser exactes, la desfeta d’aquest miserable poble, que avui es troba immers en un període de calma aparent, en el silenci violent, estrident —per a qui el vulgui sentir, és clar— que caracteritza la caiguda lliure just abans d’una mort anunciada, en aquest cas nacional. Tal com va quedar clar a la reunió, però, aquesta evidència inexorable no la contemplen la majoria de reagrupats, que confirmen la màxima que d’il·lusions també es pot anar vivint. Ja s’ho faran.

La reunió no em va decebre, va respondre perfectament a la meva expectativa del que per força havia de ser; és a dir, un festival d’immaduresa, d’obnubilació, de confusió i d’autoengany. I no em refereixo al que va exposar el Doctor, a qui la seva continuïtat en el lideratge està motivada per dues raons: d’una banda la decisió dels tossuts reagrupats a tirar endavant amb l’associació confiant en el seu excel·lent líder malgré soi, i de l’altra l’humà i comprensible orgull d’aquest de no plegar, rabiós en el seu amor propi veient que electoralment va ser injustament humiliat per quatre grimpaires impresentables que, per cert, com a tals ara es dediquen a muntar cada setmana un numeret de circ diferent adreçat a la seva particular galeria, cosa que comença a provocar que alguns Solidaris neuronalment recuperables per fi vegin el llautó dels quatre mosqueters. Aleluia.

Reagrupament avui s’ho hauria de fer mirar. En primer lloc, argumentar la continuïtat de l’associació esgrimint com a raó de pes que és una llàstima llançar per la borda tota la feina feta i el capital humà reagrupat, és d’una immaduresa esfereïdora, equivalent per exemple a concloure que les persones no podem morir tenint en compte tots els esforços, totes les angoixes que hem patit al llarg de la nostra vida. En fi. A la vida, tant per a bé com per a mal, les coses són el que són, no el que voldríem que fossin. Admetre, quan és el cas, que ens trobem davant d’un cadàver no és ser ni derrotista ni negatiu, al contrari: t’estalvia esmerçar esforços inútils que pots dedicar a afers que sí tenen sentit. Per tant, no se m’acut res més negatiu —i estúpid— que insistir puerilment a no admetre les coses com són i, a sobre, en nom del rebuig al derrotisme i no sé quin negativisme.

En segon lloc, després de la sonada desfeta no entendre que la “marca” Reagrupament està totalment cremada tant electoralment pensant en futures eleccions, com en qualsevol altre àmbit de possible influència, és no haver entès res de la trista naturalesa humana, i concretament de la innombrable naturalesa d’aquest poble demostrada el passat 28-N. A Reagrupament no hi ha qui el reviscoli perquè ni tan sols va aconseguir res quan encara no s’havia confirmat com a cavall perdedor. I és que la massa no es regeix ni per la raó ni per l’honestedat, sinó pel cavall amb més possibilitats de guanyar, obviant l’evidència que serà el seu vot qui el farà guanyar. Però és clar, pretendre que la gent faci aquesta elemental reflexió és com creure’t que saben on tenen la mà dreta.

En tercer lloc, com que trobo molt sospitós que alguns reagrupats parlin d’autocrítica, més que res perquè encara és hora que, més enllà de deixar-me anar com lloros l’aparentment assenyada frase que cal fer autocrítica, la senti concretar a algú amb arguments de pes —o sense—, però sobretot perquè la meva sospita es basa en què aquesta virtut comprovo que brilla per la seva absència en l’espècie homínida en general, es confirmen les meves sospites quan m’adono que, per a Reagrupament, parlar d’autocrítica no és més que el pretext perfecte on agafar-se per justificar la seva continuïtat. De fet, l’únic. “Si fem les coses ben fetes ens en sortirem” és l’argument per no haver de llançar la tovallola, és a dir, per no haver d’admetre que aquesta no és la qüestió i que en qualsevol cas no tenen res a pelar.

I per acabar, creure avui que la successió dels fets ja està fent que la gent comenci a donar la raó a Reagrupament, aquesta associació que, segons es va dir a la reunió, “conserva intacte el seu prestigi”, és d’una ingenuïtat que ni t’ho explico. Perquè quin nombre de gent li atorga aquest prestigi? Jo diria que, efectivament, n’hi ha que entenen la pel·lícula, però només els partits polítics i la gent polititzada, és a dir: una ínfima minoria del poble que, per a més inri, són els que ara reconeixen els valors de Reagrupament però que malgrat tot no el votaran mai perquè els interessos i el sectarisme empenyen i perquè, en qualsevol cas, tampoc no apostaran per aquest cavall perdedor, per virtuts que tingui. Reagrupament té prestigi, sí, però és el mateix prestigi que tinc jo entre els veïns de la meva escala, i res no fa pensar que l’associació pugui ampliar la seva força ara, ferida de mort i amb els mitjans, per variar, silenciant la seva feble empremta. I encara més: fins i tot si en el millor dels somnis Reagrupament comptés amb l’altaveu dels mitjans, òbviament aspiraria a aconseguir algun regidor o diputat, sí, però seria només això, misèria i companyia perquè el poble català continuaria girant-li l’esquena, i a sobre en un punt crític de la situació nacional, com de fet ja ho és ara mateix.

Perquè el moll de l’os de la qüestió és que hem d’admetre que el problema és que el poble català demostra elecció rere elecció que no vol la independència. Vol ser espanyol i alhora ser respectat per les seves “peculiaridades regionales”. Per fer-s’ho mirar, certament, però és el que hi ha. Els catalans voten massivament CiU perquè ofereix bolquers, xumets i taca-taques, que per alguna cosa Catalunya és avui una llar d’infants, un pati d’escola corrupte que, amb tota lògica i conseqüència dóna suport als partits corruptes per sentir-se representada i justificada, talment com tampoc no és gratuït que passi a Itàlia amb Berlusconi, posem per cas. Per a l’actual Catalunya, la dignitat, l’esforç, l’honestedat i la raó són qüestions del tot alienes, pertorbadores: una amenaça. Per tant, cal ser positiu i admetre que l’amenaça Reagrupament faria bé de plegar veles. Aquí molesta. I l’orgull mai no ha servit de res. Aquí i arreu.

No hi ha Comentaris