Arxiu categoria Espai Nacional

La independència al món (46). Zimbabwe

Tal dia com avui, divuit d'abril de 1980, el Regne Unit va concedir oficialment la independència a Zimbabwe.

Hi ha evidències de la presència de tribus Khoisan a Zimbabwe, però aquestes foren desplaçades cap al desert del Kalahari per diverses migracions bantu a partir del segle III. Cap a l'any 1000 va sorgir el regne de Mapungubwe. A aquest el succeí el regne de l'antiga ciutat de Gran Zimbabwe, construïda amb la tècnica de pedra seca, les runes de la qual son reconegudes com a Patrimoni de la humanitat per la UNESCO. La ciutat va perdre importància a partir del segle XIV essent posteriorment abandonada. Ja en aquell temps hi eren presents comerciants Swahili de la costa centre-oriental d'Àfrica.

Aquests regnes comerciants bescanviaven or, ivori i coure per roba i vidre. Cap al segle XV sorgeix un estat més poderós al nord, el regne de Mutapa, probablement hereu cultural i polític de Gran Zimbabwe, a la riba del riu Zambezi. El regne de Mutapa es va expandir per la zona interior del con sud d'Àfrica durant el segle XVI, tenint contactes comercials amb els portuguesos, que en aquell temps anaven establint a la costa les seves bases en la ruta marítima cap a la Índia. Els portuguesos van registrar el fet que hi havia un tipus d'homes, anomenats chibadi, que es vestien i comportaven com a dones, i es casaven amb homes, fet que repugnava els portuguesos.

Al 1569 Sebastià I de Portugal va atorgar un escut d'armes a la dinastia governant dels Mutapa, essent aquest el primer escut d'armes al sud d'Àfrica. Al 1561 el missioner jesuïta Gonçalo da Silveira va visitar el regne per convertir el rei dels Mutapa de l'animisme al cristianisme, fet que va molestar els comerciants swahili, que eren musulmans. Aquests van convèncer el rei de matar el missioner pocs dies després de la conversió, fet que va servir de justificació als portuguesos per a la invasió de l'interior, amb l'objectiu real de controlar les mines d'or i les rutes de comerç d'ivori.

Els portuguesos van llançar la invasió amb 1000 homes el 1568, però foren delmats per les malalties, i hagueren de tornar a les seves bases. Apagaren la seva frustració massacrant els comerciants swahili i substituint-los per portuguesos i els seus descendents mestissos, que a més s'hi establiren com a agricultors, anomenats prazeiros. Aquests havien de pagar tribut al rei Mutapa, que mantenia el seu poder amb un control ferm de les mines d'or. A començaments del segles XVII les lluites internes entre diferents branques de la dinastia Mutapa van debilitar el regne. Les tribus veïnes van començar a deixar de pagar els tributs, i el regne va caure en mans dels portuguesos el 1629. Mutapa fou vassall de Portugal i els cedí les mines d'or.

Succeint els Mutapa sorgí el 1660 una nació anomenada Rozvi (els destructors), que es revoltà contra els portuguesos i els foragità de l'altiplà de Zimbabwe. Els Rozvi utilitzaren la formació de batalla en forma de banyes de bou que després seria emprada per Shaka Zulu a Sud-àfrica. També s'armaren abastament i desenvoluparen un exèrcit professionalitzat per defensar mines i rutes comercials. Als inicis del segle XIX, el desenvolupament de la nació zulu més al sud tindria conseqüències que afectarien Zimbabwe.

Al 1821 el general Mzilikazi es va rebel·lar contra el poderós rei Shaka per crear el seu propi clan, els Ndebele. Després de derrotar inicialment Shaka (i essent l'únic en aconseguir-ho), la potència militar dels zulus el va forçar a desplaçar-se amb la seva gent cap al nord. Durant el terrible període anomenat Mfecane, en que van morir entre un i dos milions de persones i que va deixar bona part de Sud-àfrica despoblat, els ferotges Ndebele es van assentar als voltants de l'actual Pretòria, deixant un rastre de devastació darrera seu. Els Boers però els varen derrotar i els van forçar a anar més al nord, fins a col·lidir amb els Rozvi, als quals van vèncer el 1838. Assentats a la part sud de l'actual Zimbabwe, els Ndebele van establir la nació anomenada Matabeleland. Tenien el costum de fer ràtzies sobre les tribus Shona (descendents dels Mapungubwe, Zimbabwe i Rozvi), forçant-les a pagar tributs, fets que va causar un ressentiment tribal encara present en l'actualitat.

Mzilikazi va organitzar la seva gent en un sistema social militaritzat al voltant dels kraals, uns tancats gairebé fortificats per al bestiar associats a cada vila, com havia fet Shaka també a la

nació zulu. Aquest sistema va demostrar ser prou resistent i estable per repel·lir les incursions boer. Quan Mzilikazi mor al 1868, diversos caps proposen el fill d'una de les seves esposes inferiors, Lobengula, com a rei. Altres caps ho disputaren i es va desencadenar un conflicte en que Lobengula va demostrar valor i habilitat massacrant els opositors.

Lobengula va afluixar una mica la terrible disciplina social imposada pel seu pare, i fou un rei tant estimat pels seus com odiat i temut per les tribus veïnes. Malgrat ser molt tolerant amb les expedicions de caça dels blancs, fou molt desconfiat amb els intents de prospecció minera. Tot i tenint una força militar molt considerable, temia amb raó el poder de les armes dels europeus, i feia patrullar sovint els seus soldats a la frontera sud. En un moment donat va explicar la seva situació d'aquesta manera:

“Heu vist mai un camaleó atrapar una mosca? El camaleó es situa darrera la mosca i es queda quiet una estona, després avança molt lentament i cautelosament, posant primer un peu i després l'altre. Al final, quan la mosca és a l'abast, dispara la seva llengua i la mosca desapareix. Anglaterra és el camaleó i jo sóc la mosca.”

Després de molts estira i arronsa, Lobengula va donar els seu vist-i-plau a la Companyia de la Sud-àfrica Britànica de Cecil Rhodes, el 1888, a canvi de diners i armament per al seu exèrcit i de que la seva autoritat fos respectada pels treballadors blancs. Aviat es feu evident que Rhodes havia enganyat Lobengula i que el que pretenia era colonitzar el territori, i es va desencadenar la primera guerra de Matabele el 1893. Lobengula va morir de verola al gener de 1894 però aquest fet es va ocultar durant mesos. Les forces dels Ndebele consistien en 80.000 llancers i 20.000 fusellers, tanmateix aquests no estaven entrenats en l'us d'armes de foc en batalla. Els escassos 2.000 efectius de Rhodes, a més de ser eficaços en l'us d'armes de foc, estaven equipats amb metralladores Maxim, que van demostrar ser molt efectives. Al final de la guerra havien mort uns 10.000 Ndebele per només uns 100 homes de la companyia, que va aconseguir el control del territori.

Rhodes va promoure l'arribada de colons i els va donar avantatges en detriment de la població local. Un període de sequera i una plaga sobre els ramats va permetre el líder religiós Ndebele anomenat Mlimo convèncer la seva gent (i els Shona) de que els blanc n'eren responsables, provocant el primer aixecament (Chimurenga) contra els britànics el 1896. La companyia, que havia compromès les seves forces armades en una campanya fracassada contra la República del Transvaal, va trigar un any a recuperar el control. Però a partir de llavors, va provocar l'arribada en massa de colons, fent una distribució fortament discriminatòria de la terra.

El territori sota el control de la companyia fou anomenat Rhodesia, dividint-se en dues zones amb administracions separades, la part nord que actualment és Zambia, i la part sud que avui és Zimbabwe. La companyia no aconseguia tenir beneficis a causa de les elevades despeses d'administrar el país. Es va proposar la incorporació a la Unió de Sud-àfrica que alliberes la companyia de les tasques de govern, però en referèndum el 1922 (sota sistema de franquícia, només podien votar els que tenien un estatus econòmic superior a un llindar que deixava fora la majoria de la població) es va decidir tenir una administració pròpia, i el país va passar a ser una colònia amb auto-govern el 1923.

El país va participar al costat aliat en la segona guerra mundial, enviant tropes a la campanya a l'est d'Àfrica. Una excepció fou Ian Smith, pilot de combat que va servir a l'orient mitjà on fou ferit per una avaria en el seu avió, i a Còrsega després de rebutjar un primer oferiment de tornar a Zimbabwe. Essent abatut a Itàlia, Smith va quedar darrera les línies enemigues, on va organitzar un grup de partisans italians que feien operacions de sabotatge. Després del desembarcament de Normandia, Smith va marxar amb tres soldats de tres països diferents i un guia a travessar els Alps per unir-se a les tropes aliades. Smith va acabar la travessa caminat descalç sobre la neu fins ser rescatat pels americans. Va rebutjar una segona oferta de repatriament per tornar a pilotar els darrers mesos de la guerra.

La pressió del nacionalisme africà, creixent mentre començava el període de descolonització després de la guerra, va obligar el Regne Unit a federar les dues Rhodesies i Nyasaland (Malawi) al 1953 en una colònia semi-independent. Els nacionalistes africans però reclamaven més quota de poder que el que els colons blancs estaven disposats a cedir, i al 1963 la federació es va haver de dissoldre, guanyant Zambia i Malawi la independència.

El Regne Unit practicava una política de descolonització consistent en assolir primer un govern democràtic per concedir després la independència. Per evitar veure's sota la majoria africana, el govern blanc de Rhodesia del Sud, liderat per l'ex-pilot Ian Smith, va declarar unilateralment la independència el 1965. La declaració va fracassar en no obtenir reconeixement internacional. Sud-àfrica i Portugal van donar suport material i logístic al govern de Rhodesia però sense oficialitzar-ho diplomàticament. Per la seva banda, el Regne Unit va considerar la declaració il·legal, però evitant utilitzar la força per restablir el control. Al 1964 els nacionalistes africans varen començar la segona “Chimurenga”, una revolta contra el govern blanc de Smith.

Després de quinze anys de guerra, havent perdut el suport de Portugal al 1974, i sofrint una fortíssima pressió internacional per part del Regne Unit, els USA i la mateixa Sud-àfrica, el govern d'Ian Smith va pactar amb els nacionalistes moderats del bisbe metodista Abel Muzorewa i el seu Congrés Nacional Africà Unit al 1979, conduint el país a eleccions lliures el 1979. Naturalment Muzorewa va guanyar les eleccions i va assumir la presidència d'un govern d'unitat nacional, canviant el nom del país pel de Zimbabwe-Rhodesia. Aquest govern no va aconseguir tampoc el reconeixement internacional per haver deixat fora de l'acord les forces nacionalistes més radicals, el ZAPU liderat per Joshua Nkomo (d'ètnia Ndebele) i el ZANU de Robert Mugabe (d'ètnia Shona).

Els britànics van organitzar una conferència constitucional a Londres convidant-hi Muzorewa, Nkomo i Mugabe. Aquest darrer volia implantar una reforma de la propietat agrària que els altres no volien acceptar, i es va haver de fer una gran pressió per arribar a un acord, que finalment fou signat el 21 de desembre de 1979. El febrer de 1980 es van fer eleccions, que va guanyar Mugabe amb una gran majoria. Finalment, el Regne Unit es va avenir a concedir la independència el divuit d'abril de 1980, deixant el nom del país en Zimbabwe.

Pocs després van començar les tensions entre les ètnies Shona i Ndebele. Al 1982 Mugabe va llançar una violenta operació de repressió dels Ndebele. Prèviament havia aconseguit el suport del govern de Korea del Nord, que va entrenar les forces de la infame Cinquena Brigada en tècniques de repressió de la dissidència. La Cinquena Brigada tenia diversos mètodes d'execució, per exemple prenent individus que eren obligats a cavar la seva tomba davant de parents i veïns per ser executats a trets, cremant vius grups sencers de gent dins de les seves cases o aplegant colles de civils que eren conduïts a cops de bastó a llocs de reunió, on se'ls obligava a cantar cançons en favor del govern, triant després individus a l'atzar per executar-los.

La Cinquena Brigada no estava subjecta a les línies de comandament de l'exèrcit, i reportava directament al primer ministre Robert Mugabe, que va negar reiteradament les accions de la brigada, afirmant que la premsa estrangera hostil difonia informacions falses. Es calcula que la Cinquena Brigada va causar 20.000 morts. Els dissidents van respondre també amb violència, però a una escala molt menor, matant entre 700 i 800 oficials del ZANU. Al 1987 el ZAPU de Nkomo es va sotmetre al ZANU de Mugabe formant un sol partit, dominat pel segon, i acceptant Mugabe com a líder únic. Amb això es va arribar a una pau precària, en la que les parts encara avui desconfien uns dels altres. 

No hi ha Comentaris

Unilateral

És del tot legítim que molts ciutadans i gairebé tots els dirigents dels partits polítics representats en el Parlament de Catalunya, que donen suport al dret a decidir, hagin apostat per jugar la tàctica, sempre fallida, d’anar a convèncer els líders polítics espanyols i hagin esperat la possibilitat de tirar endavant una opció de llibertat per a Catalunya, via Madrid.

Mai, mai Catalunya ha aconseguit ni aconseguirà, a Madrid, res que li suposi un reconeixement nacional, una singularitat política, una millora econòmica. Aquest 11 de setembre farà 300 anys de la capitulació de la capital i de l’inici de la desnacionalització més ferotge del país: política, cultural, lingüística, social, econòmica, educativa. L’estat espanyol sempre recorda que el dret de conquesta és el dret que té sobre Catalunya i l’exerceix amb tota la seva extensió. Entre els centenars d’exemples, només recordar el del “pare” de la constitució espanyola, Sr. Peces-Barba, quan va dir que hauria estat millor “quedar-se” amb Portugal. Doncs, això, una possessió, una colònia.

Des de Reagrupament sempre hem defensat que per aconseguir la independència només hi ha un camí possible, que és la Declaració Unilateral d’Independència, DUI, per part d’una majoria de diputats del Parlament de Catalunya, amb un referèndum posterior i que, evidentment, també comporta, un cop proclamat el nou estat, negociar les condicions de separació amb Espanya, pactar amb Europa el nou estatus d’estat membre, votar unes Corts constituents, redactar la nova constitució catalana, en definitiva, bastir un nou estat.

Tanmateix, la nostra via no és la que vol, ni de bon tros, la gran majoria de la població de Catalunya i, per tant, som conscients de la nostra grandíssima minoria, però podem afirmar amb tota rotunditat que la via majoritària, aquella que ha apostat per fer primer un referèndum/consulta, només la podrà portar a la pràctica si decideix de manera unilateral fer l’esmentat referèndum. Al Parlamento espanyol ha quedat palès, per enèsima vegada, que no obtindrem cap mena de tolerància cap al “dret a decidir”.

És temps, doncs, per anar decidint i preparant un acte de sobirania, ja sigui mitjançant un Referèndum Unilateral d’Independència, RUI, o bé sigui mitjançant una Declaració Unilateral d’Independència. Qui vulgui la independència de Catalunya ja pot triar, DUI o RUI. Qualsevol altre proposta no és res més que marejar la perdiu. 

No hi ha Comentaris

Unilateral

És del tot legítim que molts ciutadans i gairebé tots els dirigents dels partits polítics representats en el Parlament de Catalunya, que donen suport al dret a decidir, hagin apostat per jugar la tàctica, sempre fallida, d’anar a convèncer els líders polítics espanyols i hagin esperat la possibilitat de tirar endavant una opció de llibertat per a Catalunya, via Madrid.

Mai, mai Catalunya ha aconseguit ni aconseguirà, a Madrid, res que li suposi un reconeixement nacional, una singularitat política, una millora econòmica. Aquest 11 de setembre farà 300 anys de la capitulació de la capital i de l’inici de la desnacionalització més ferotge del país: política, cultural, lingüística, social, econòmica, educativa. L’estat espanyol sempre recorda que el dret de conquesta és el dret que té sobre Catalunya i l’exerceix amb tota la seva extensió. Entre els centenars d’exemples, només recordar el del “pare” de la constitució espanyola, Sr. Peces-Barba, quan va dir que hauria estat millor “quedar-se” amb Portugal. Doncs, això, una possessió, una colònia.

Des de Reagrupament sempre hem defensat que per aconseguir la independència només hi ha un camí possible, que és la Declaració Unilateral d’Independència, DUI, per part d’una majoria de diputats del Parlament de Catalunya, amb un referèndum posterior i que, evidentment, també comporta, un cop proclamat el nou estat, negociar les condicions de separació amb Espanya, pactar amb Europa el nou estatus d’estat membre, votar unes Corts constituents, redactar la nova constitució catalana, en definitiva, bastir un nou estat.

Tanmateix, la nostra via no és la que vol, ni de bon tros, la gran majoria de la població de Catalunya i, per tant, som conscients de la nostra grandíssima minoria, però podem afirmar amb tota rotunditat que la via majoritària, aquella que ha apostat per fer primer un referèndum/consulta, només la podrà portar a la pràctica si decideix de manera unilateral fer l’esmentat referèndum. Al Parlamento espanyol ha quedat palès, per enèsima vegada, que no obtindrem cap mena de tolerància cap al “dret a decidir”.

És temps, doncs, per anar decidint i preparant un acte de sobirania, ja sigui mitjançant un Referèndum Unilateral d’Independència, RUI, o bé sigui mitjançant una Declaració Unilateral d’Independència. Qui vulgui la independència de Catalunya ja pot triar, DUI o RUI. Qualsevol altre proposta no és res més que marejar la perdiu. 

No hi ha Comentaris

La independència al món (45). Síria

Tal dia com avui, disset d'abril de 1946, havent-se completat la retirada de les tropes ocupants franceses, Síria va esdevenir independent. Al territori de Síria s'hi han descobert restes de neandertals de l'era paleolítica, uns 800.000 anys abans de Crist. Més tard, cap al 10.000 AC, fou part del “Creixent Fèrtil”, i un dels llocs on es van iniciar l'agricultura i la ramaderia neolítiques, que més endavant s'estendrien pel món. S'hi van desenvolupar les ciutats de Hamoukar i Emar, havent-hi evidències de comerç amb la veïna Antatòlia al nord. Cap al 3.000 AC sorgeix la ciutat d'Ebla, de parla semítica oriental, que arribaria a controlar sis segles més tard el gran territori que va des d'Anatòlia cap a Mesopotàmia, i fins al Mar Roig. Cap al 2330 AC fou conquerida per l'emperador accadi Sargon, per ressorgir més tard com a part de la nació semítica nord-occidental dels amorites. La ciutat fou ocupada successivament per sumeris, egipcis, hittites, assiris i babilonis.

Al segle XIII AC els assiris n'aconseguiren el control fins el col·lapse de l'edat del bronze el segle XI AC. Sorgiren pobles marítims, cananeus i fenicis, a la costa, mentre els arameus reemplaçaven els amorites a l'interior. Des del segle X AC fins al VII AC l'imperi neo-assiri va controlar la regió, essent succeït durant poc temps per l'imperi neo-babiloni. Al segle VI AC, els perses varen prendre Síria, fins a la conquesta d'Alexandre el Gran al segle IV AC. L'imperi selèucida, de cultura hel·lènica, va succeir l'imperi d'Alexandre a la seva part oriental, tenint la capital a Antioquia (llavors part de la Síria històrica tot i que actualment és dins Turquia). La captura d'aquesta ciutat per part de Pompeu el Gran al 64 BC va fer de Síria una província romana.

La Síria romana fou molt pròspera i Antioquia, un dels centres de comerç més grans de l'època, era la tercera ciutat més important de l'imperi després Roma i Alexandria. Tres emperadors romans, Elegàbal, Alexandre Sever i Marc Juli Felip foren originaris de Síria. A més fou significant en la història del cristianisme, car va ser on l'apòstol Pau es va convertir, per esdevenir una figura cabdal en l'església cristiana d'Antioquia. La ciutat aramea de Palmira fou la capital d'un breu imperi que va rivalitzar amb Roma durant la crisi segle III. Amb el declivi de l'imperi occidental, Síria va quedar adscrita a l'imperi bizantí al 395.

Síria fou conquerida pels àrabs musulmans al segle VII. La dinastia Omeia, llavors regnant sobre imperi musulmà, en va situar la capital a Damasc. Quan l'imperi es va estendre fins a la península ibèrica a l'oest i l'Àsia central a l'est, Síria que n'era el centre va viure una època de prosperitat, i s'hi van construir palaus i mesquites de gran bellesa. En aquella època el cristianisme, majoritàriament arameu (assiri a al nord-est) era tolerat. L'idioma oficial va esdevenir l'àrab, però l'arameu i el grec encara eren parlats abastament.

Quan els abbàsides fan fora els Omeia al 750, la capital es trasllada a Bagdad, i l'àrab esdevé fortament predominant. Durant un temps el país és regit per diferents dinasties des d'Egipte, amb períodes d'inestabilitat, o per famílies locals. Entre el 944 i el 967 el xeic Alí Saif al-Daula en va fer un important centre cultural àrab, resistint la pressió de l'imperi bizantí amb una barreja d'habilitat defensiva i contraatacs sobre Anatòlia. Després de la seva mort un període d'inestabilitat conclou amb la conquesta bizantina el 996, però el caos continuarà en mig de la rivalitat entre bizantins i diverses faccions musulmanes fins la conquesta dels seljúcides el 1086. Aquests governaren un segle fins que Saladí va incorporar Síria al domini de la dinastia aiúbida d'Egipte.

Als segles XII i XIII els creuats controlaren parts del país, que alhora patia els atacs dels extremistes xiïtes Hassasin. Al 1260 els mongols ocupen breument el territori i a la seva retirada arriben el mamelucs egipcis, que fan de Damasc capital provincial i governen de forma estable fins al 1400, quan Tamerlà envaeix Síria. Aquest massacrà la població civil, a excepció dels artesans que s'endugué com esclaus a la seva capital, Samarcanda. A partir d'aquell temps, la població cristiana fou objecte de persecució. Cap al final del segle XV l'establiment de connexions marítimes entre Europa i l'orient mitjà fa obsoleta la ruta terrestre que travessa Síria, i a començaments del segle XVI els otomans conquereixen el país.

Compartint els otomans la fe musulmana, i respectant l'àrab com l'idioma de l'alcorà, Síria va viure un temps de pau mentre formà part de l'imperi, duran quatre-cents anys. Damasc va esdevenir una parada important del pelegrinatge cap a la Meca. L'administració otomana va permetre la coexistència pacífica dels diferents grups. Els caps de les minories religioses, xiïtes, maronites, ortodoxos grecs, armenis i jueus, administraven les normatives de les seves comunitats i tenien també responsabilitats civils. La reforma del 1864 va instituir assemblees locals que participaven en l'administració, encapçalada per un governador nomenat pel soldà. Al final del període otomà, la Gran Síria incloïa també el Líban, Palestina, Jordània i regions que actualment formen part de Turquia i l'Iraq.

Al final de la primera guerra mundial el 1918, tropes britàniques i àrabs conquereixen el país, tot i que s'havia acordat (en el pacte secret Sykes-Picot) que la zona quedaria sota influència francesa. El 1920 l'emir haiximita Faisal I (que més tard seria rei de l'Iraq), va establir el regne independent de Síria, que abastava des de les muntanyes turques de Taurus fins la península del Sinaí. Aquest però durà pocs mesos, car les seves tropes foren derrotades per les franceses a batalla de Maysalun, després de la qual Faisal va fugir.

La conferència de San Remo aquell mateix any va dividir la Gran Síria posant Palestina i Jordània sota control britànic mentre la resta quedava sota mandat francès. Els francesos van partir la seva part en tres regions autònomes, els alauites a la costa, els drusos al sud, i la resta que incloïa l'actual regió turca de Hatay (on és Antioquia). Al 1925 la pressió nacionalista va desembocar en la revolta liderada pel soldà drus Pasha al-Atrash, que es va estendre a les altres regions. Al començament la revolta anava triomfant, la qual cosa va obligar els francesos a enviar reforços en gran nombre des d'altres colònies. Finalment es va tombar la truita l'any següent, tot i que hi va haver bosses de resistència fins al 1927. Al-Atrash, sentenciat a mort pels ocupants, es va exiliar.

L'elevat cost de la victòria va obligar França a replantejar-se la situació, substituint la política d'amenaça militar permanent per la negociació diplomàtica. Al 1928 es va proclamar l'amnistia pels rebels (excloent-ne el retorn dels líders), i es van fer eleccions per una assemblea constituent. Les propostes de l'assemblea, però, van ser sistemàticament rebutjades. Al 1932 els francesos van promoure Muhammad Ali al-Abed, un titella pro-francès que malgrat això havia aconseguit ser nominat parlamentari pel Bloc Nacional, per esdevenir el primer president del país.

Amb aquest, França va provar d'imposar un tractat d'independència favorable als seus interessos el 1934. Els nacionalistes liderats per Hashim al-Atassi s'hi van oposar ferotgement amb una vaga que va durar seixanta dies, i que va incloure manifestacions massives i revoltes violentes. França finalment va reconèixer el Bloc Nacional com a legítim representant dels sirians i al 1936 va convidar al-Atassi a negociar la independència a París. La negociació va durar sis mesos i al- Atassi va tornar essent escollit President, mentre al-Abed es refugiava a París. Al 1937 el líder rebel drus al-Atrash va poder tornar com un heroi.

Però la puixança de Hitler va fer témer els francesos que Alemanya prendria el control dels territoris que anessin abandonant, i al 1938 va quedar clar que no tenien intenció de ratificar l'acord. A més, van entregar la regió d'Alexandretta (Antioquia) a Turquia, causant gran ràbia entre els sirians. Al-Atassi va dimitir al 1939 en mig d'atacs dels seus rivals per no haver pogut fer complir França, essent substituït pel ferotge anti-independentista Bahij al-Khatib, nomenat per París.

Al 1940 amb la ocupació de París, Síria queda sota el govern de Vichy. De Gaulle i els francesos lliures, amb suport britànic, en prenen el control al 1941. De Gaulle va visitar Síria per demanar suport per a França a canvi de la independència, i va demanar a al-Atassi que tornés al govern, però aquest s'hi va negar adduint que els francesos no complien el que prometien. El 27 de setembre de 1941 França va reconèixer la “independència i sobirania de Síria” però dintre dels marges legals del mandat francès de la Lliga de les Nacions i negant que això canviés la situació jurídica d'aquell moment. Les tropes franceses s'hi van mantenir estacionades.

Al 1943 De Gaulle ofereix al líder del Bloc Nacional Shukri al-Quwatli el seu suport per a la Presidència i facilitar la concreció de la independència, a canvi que Síria donés suport a França, però aquest ho rebutja i aconsegueix guanyar les eleccions per mèrits propis, per ser anomenat President seguidament. Al-Quwatli va declarar la guerra al Japó i Alemanya, en un moviment per fer-se simpàtic a britànics i americans, mentre continuava agitant el moviment independentista.

Al 1945 diverses revoltes a Damasc i altres ciutats forcen els francesos a preparar una intervenció militar. Tant britànics com americans veien el desplegament de tropes franceses com una causa potencial de disturbis a tota la regió i al-Quwatli demana llavors ajuda al Regne Unit, que hi fa entrar les seves tropes des de Jordània. Aquest moviment atura els francesos.

En aquell moment Síria tenia una delegació a les nacions unides, encapçalada per Fares al- Khoury. Aquest havia estat membre del grup que havia negociat a París sota la direcció de al- Atassi, i havia ocupat càrrecs importants a l'administració siriana. Home amb una gran oratòria, havia impressionat diversos líders mundials amb el seu discurs a la inauguració de les Nacions Unides aquell mateix any. Hi ha l'anècdota de que en aquella sessió, al-Khoury es va seure al seient corresponent a França. El representant francès li va demanar que en sortís, moment en que al-Khoury va mirar el seu rellotge. Al cap d'una estona el francès li va exigir, amb maneres menys educades, que abandonés el seient, i al-Khoury va tornar a mirar el rellotge. Finalment, es va aixecar i li va etzibar al francès: “No has pogut aguantar veure'm al teu seient durant vint-i- cinc minuts. El teu país ha ocupat el meu durant més de vint-i-cinc anys, no ha arribat l'hora de que les vostres tropes marxin?”

Al-Quwatli va instruir al-Khoury per a que demanés suport al President Harry Truman i dugués la qüestió de la retirada francesa al Consell de Seguretat de les Nacions Unides. Finalment, França es va veure forçada a començar la transferència de poders a l'Agost de 1945 i les tropes ocupants s'anaren enretirant.

El disset d'abril de 1946, conegut com el “Dia de l'evacuació” del darrer soldat francès, el President al-Quwatli va proclamar la independència de Síria. 

No hi ha Comentaris

La ONU rep més de 5.500 peticions per la independència de Catalunya

La campanya ciutadana “ONUxIndependència" ha sobrepassat les cinc mil peticions en només una setmana en funcionament. La campanya iniciada per Reagrupament per internacionalitzar el procés independentista i la voluntat de celebrar una consulta el 9N2014 ja porta més de 5.500 peticions. “ONUxIndependència” va començar oficialment el diumenge 6 d’abril i la seva xifra exacta va augmentant contínuament gràcies al suport ciutadà.

 A través del formulari online  a la web de Reagrupament, es pot demanar al Secretari General de les Nacions Unides, Ban Ki-moon, que insti al Govern Espanyol a permetre la celebració del referèndum sobre la independència el 9 de novembre. Ho pots fer aquí. 

Les xarxes socials han ajudat a donar a conèixer la campanya, que ha suscitat l’interès del ciutadans que reclamen que l’organització internacional es pronunciï sobre la possible convocatòria del referèndum que preguntarà sobre la independència de Catalunya, ja que l’Estat espanyol ha negat que aquest referèndum es pugui convocar. De moment, tot i haver rebut més de 5.500 peticions, l’ONU encara no ha emès cap comunicat oficial.

No hi ha Comentaris

L’ONU rep més de 5.500 peticions per la independència de Catalunya

La campanya ciutadana “ONUxIndependència" ha sobrepassat les cinc mil peticions en només una setmana en funcionament. La campanya iniciada per Reagrupament per internacionalitzar el procés independentista i la voluntat de celebrar una consulta el 9N2014 ja porta més de 5.500 peticions. “ONUxIndependència” va començar oficialment el diumenge 6 d’abril i la seva xifra exacta va augmentant contínuament gràcies al suport ciutadà.

A través del formulari online  a la web de Reagrupament, es pot demanar al Secretari General de les Nacions Unides, Ban Ki-moon, que insti al Govern Espanyol a permetre la celebració del referèndum sobre la independència el 9 de novembre. Ho pots fer aquí. 

Les xarxes socials han ajudat a donar a conèixer la campanya, que ha suscitat l’interès del ciutadans que reclamen que l’organització internacional es pronunciï sobre la possible convocatòria del referèndum que preguntarà sobre la independència de Catalunya, ja que l’Estat espanyol ha negat que aquest referèndum es pugui convocar. De moment, tot i haver rebut més de 5.500 peticions, l’ONU encara no ha emès cap comunicat oficial.

No hi ha Comentaris

Els herois de la independència

Aquest és el nom que dóna un enginyós tuitaire a tots aquells que insulten, menyspreen, difamen i amenacen Catalunya. Jo, com ell, opino que han de ser considerats herois perquè fomenten l’independentisme. Així doncs, podem entendre que Rajoy i els seus camarades són Herois Independentistes, ja que no fa gaire van venir a Barcelona per explicar-nos la seva campanya pel NO, titllant-nos d’etarres, mentint-nos a la cara, faltant-nos al respecte i pretenent demostrar- nos que som propietat seva i que, per tant, els hem d’obeir com s’obeeix un amo. És més, van venir a fer aquesta campanya pel NO sense haver ni aprovat la consulta! Es pot fer això? Es pugui o no, crec que és contraproduent insultar i maltractar la gent que estàs intentant convèncer de quedar-se, si no és que intentis de persuadir una colla de sadomasoquistes. És en aquest punt que, malgrat el que penso sobre ell i el seu partit, vull esmentar el discurs de David Cameron del dia 7 de febrer. Sí, va ser un discurs ple de cinisme polític, que jugava amb les emocions dels escocesos amb família anglesa, nord-irlandesa o gal·lesa i que utilitzava l’èxit de la Gran Bretanya a les últimes olimpíades com a raó per votar NO. No obstant això, deixant de banda el contingut unionista, al seu discurs va quedar ben clar el respecte a la democràcia. Així doncs, el dia 18 de setembre del 2014, Escòcia farà un referèndum, en què només els escocesos podran votar i en què si guanya el vot pel SÍ, el Regne Unit com el coneixem avui en dia, canviarà per sempre.

Si després de viure sis anys a Barcelona, a mi em xoca la diferència entre el posicionament tory respecte al procés escocès, i el pepero respecte a l’independentisme català, no puc imaginar-me com n’ha de ser de surrealista per a un català! La típica referència a la sagrada Constitució espanyola (que ha implantat en la ment de molts espanyols un suposat dret diví a creure’s propietaris de Catalunya) i el fet que el Regne Unit no té constitució escrita no em serveix com a raó per prohibir un referèndum, ja que The Union Act (document legal clau per a la unitat britànica i fins i tot més vell que la constitució) estableix que Escòcia sempre formarà part del Regne Unit. La diferència és la manera en què el Regne Unit i Espanya van configurar les seves respectives unions. A més, mentre que el nacionalisme anglès pot acceptar Escòcia com a nació (sigui independent o no), el nacionalisme espanyol nega l’existència de la nació catalana, per defensar el seu ideal de nació única. Tant és així que Escòcia va perdre la seva sobirania votant per la unió, però alhora va mantenir la seva identitat com a poble separat, i Catalunya (quan formava part de la Corona d’Aragó) va perdre la seva sobirania i la seva identitat després d’una guerra llarga i una derrota definitiva al 1714.

És clar que Mariano Rajoy i tots els altres polítics que ens impedeixen votar democràticament no ho fan amb la intenció de ser herois independentistes, però la realitat és que la seva feina és imprescindible per a la causa catalana i, sense les seves paraules d’odi i desprestigi, l’independentisme probablement no tindria la força que té avui. Potser al 2064, quan celebrem els cinquanta anys de la independència, caldrà fer una gran celebració amb homenatges per a aquells que ens van ajudar a complir el nostre somni. Potser, en la futura Catalunya independent, aquests grans herois independentistes tindran carrers en memòria seva (us imagineu?): Plaça Mariano Rajoy, Avinguda Alicia Sánchez Camacho, Carrer Cristóbal Montoro, Passeig José García- Margallo, etc. 

Sobre l'autor: 

Richard Antczak: anglès catalanòfil de 23 anys, originalment de Londres però que des del 2008 ha viscut a Sabadell. Estudiant d’Història a la Universitat Autònoma de Barcelona especialitzant- se en història contemporània de Sud-amèrica. Treballa com a professor d’anglés. També és amant de la història de Catalunya i aspirant a escriptor. 

No hi ha Comentaris

Els herois de la independència

Aquest és el nom que dóna un enginyós tuitaire a tots aquells que insulten, menyspreen, difamen i amenacen Catalunya. Jo, com ell, opino que han de ser considerats herois perquè fomenten l’independentisme. Així doncs, podem entendre que Rajoy i els seus camarades són Herois Independentistes, ja que no fa gaire van venir a Barcelona per explicar-nos la seva campanya pel NO, titllant-nos d’etarres, mentint-nos a la cara, faltant-nos al respecte i pretenent demostrar- nos que som propietat seva i que, per tant, els hem d’obeir com s’obeeix un amo. És més, van venir a fer aquesta campanya pel NO sense haver ni aprovat la consulta! Es pot fer això? Es pugui o no, crec que és contraproduent insultar i maltractar la gent que estàs intentant convèncer de quedar-se, si no és que intentis de persuadir una colla de sadomasoquistes. És en aquest punt que, malgrat el que penso sobre ell i el seu partit, vull esmentar el discurs de David Cameron del dia 7 de febrer. Sí, va ser un discurs ple de cinisme polític, que jugava amb les emocions dels escocesos amb família anglesa, nord-irlandesa o gal·lesa i que utilitzava l’èxit de la Gran Bretanya a les últimes olimpíades com a raó per votar NO. No obstant això, deixant de banda el contingut unionista, al seu discurs va quedar ben clar el respecte a la democràcia. Així doncs, el dia 18 de setembre del 2014, Escòcia farà un referèndum, en què només els escocesos podran votar i en què si guanya el vot pel SÍ, el Regne Unit com el coneixem avui en dia, canviarà per sempre.

Si després de viure sis anys a Barcelona, a mi em xoca la diferència entre el posicionament tory respecte al procés escocès, i el pepero respecte a l’independentisme català, no puc imaginar-me com n’ha de ser de surrealista per a un català! La típica referència a la sagrada Constitució espanyola (que ha implantat en la ment de molts espanyols un suposat dret diví a creure’s propietaris de Catalunya) i el fet que el Regne Unit no té constitució escrita no em serveix com a raó per prohibir un referèndum, ja que The Union Act (document legal clau per a la unitat britànica i fins i tot més vell que la constitució) estableix que Escòcia sempre formarà part del Regne Unit. La diferència és la manera en què el Regne Unit i Espanya van configurar les seves respectives unions. A més, mentre que el nacionalisme anglès pot acceptar Escòcia com a nació (sigui independent o no), el nacionalisme espanyol nega l’existència de la nació catalana, per defensar el seu ideal de nació única. Tant és així que Escòcia va perdre la seva sobirania votant per la unió, però alhora va mantenir la seva identitat com a poble separat, i Catalunya (quan formava part de la Corona d’Aragó) va perdre la seva sobirania i la seva identitat després d’una guerra llarga i una derrota definitiva al 1714.

És clar que Mariano Rajoy i tots els altres polítics que ens impedeixen votar democràticament no ho fan amb la intenció de ser herois independentistes, però la realitat és que la seva feina és imprescindible per a la causa catalana i, sense les seves paraules d’odi i desprestigi, l’independentisme probablement no tindria la força que té avui. Potser al 2064, quan celebrem els cinquanta anys de la independència, caldrà fer una gran celebració amb homenatges per a aquells que ens van ajudar a complir el nostre somni. Potser, en la futura Catalunya independent, aquests grans herois independentistes tindran carrers en memòria seva (us imagineu?): Plaça Mariano Rajoy, Avinguda Alicia Sánchez Camacho, Carrer Cristóbal Montoro, Passeig José García- Margallo, etc. 

Sobre l'autor: 

Richard Antczak: anglès catalanòfil de 23 anys, originalment de Londres però que des del 2008 ha viscut a Sabadell. Estudiant d’Història a la Universitat Autònoma de Barcelona especialitzant- se en història contemporània de Sud-amèrica. Treballa com a professor d’anglés. També és amant de la història de Catalunya i aspirant a escriptor. 

No hi ha Comentaris

Els herois de la independència

Aquest és el nom que dóna un enginyós tuitaire a tots aquells que insulten, menyspreen, difamen i amenacen Catalunya. Jo, com ell, opino que han de ser considerats herois perquè fomenten l’independentisme. Així doncs, podem entendre que Rajoy i els seus camarades són Herois Independentistes, ja que no fa gaire van venir a Barcelona per explicar-nos la seva campanya pel NO, titllant-nos d’etarres, mentint-nos a la cara, faltant-nos al respecte i pretenent demostrar- nos que som propietat seva i que, per tant, els hem d’obeir com s’obeeix un amo. És més, van venir a fer aquesta campanya pel NO sense haver ni aprovat la consulta! Es pot fer això? Es pugui o no, crec que és contraproduent insultar i maltractar la gent que estàs intentant convèncer de quedar-se, si no és que intentis de persuadir una colla de sadomasoquistes. És en aquest punt que, malgrat el que penso sobre ell i el seu partit, vull esmentar el discurs de David Cameron del dia 7 de febrer. Sí, va ser un discurs ple de cinisme polític, que jugava amb les emocions dels escocesos amb família anglesa, nord-irlandesa o gal·lesa i que utilitzava l’èxit de la Gran Bretanya a les últimes olimpíades com a raó per votar NO. No obstant això, deixant de banda el contingut unionista, al seu discurs va quedar ben clar el respecte a la democràcia. Així doncs, el dia 18 de setembre del 2014, Escòcia farà un referèndum, en què només els escocesos podran votar i en què si guanya el vot pel SÍ, el Regne Unit com el coneixem avui en dia, canviarà per sempre.

Si després de viure sis anys a Barcelona, a mi em xoca la diferència entre el posicionament tory respecte al procés escocès, i el pepero respecte a l’independentisme català, no puc imaginar-me com n’ha de ser de surrealista per a un català! La típica referència a la sagrada Constitució espanyola (que ha implantat en la ment de molts espanyols un suposat dret diví a creure’s propietaris de Catalunya) i el fet que el Regne Unit no té constitució escrita no em serveix com a raó per prohibir un referèndum, ja que The Union Act (document legal clau per a la unitat britànica i fins i tot més vell que la constitució) estableix que Escòcia sempre formarà part del Regne Unit. La diferència és la manera en què el Regne Unit i Espanya van configurar les seves respectives unions. A més, mentre que el nacionalisme anglès pot acceptar Escòcia com a nació (sigui independent o no), el nacionalisme espanyol nega l’existència de la nació catalana, per defensar el seu ideal de nació única. Tant és així que Escòcia va perdre la seva sobirania votant per la unió, però alhora va mantenir la seva identitat com a poble separat, i Catalunya (quan formava part de la Corona d’Aragó) va perdre la seva sobirania i la seva identitat després d’una guerra llarga i una derrota definitiva al 1714.

És clar que Mariano Rajoy i tots els altres polítics que ens impedeixen votar democràticament no ho fan amb la intenció de ser herois independentistes, però la realitat és que la seva feina és imprescindible per a la causa catalana i, sense les seves paraules d’odi i desprestigi, l’independentisme probablement no tindria la força que té avui. Potser al 2064, quan celebrem els cinquanta anys de la independència, caldrà fer una gran celebració amb homenatges per a aquells que ens van ajudar a complir el nostre somni. Potser, en la futura Catalunya independent, aquests grans herois independentistes tindran carrers en memòria seva (us imagineu?): Plaça Mariano Rajoy, Avinguda Alicia Sánchez Camacho, Carrer Cristóbal Montoro, Passeig José García- Margallo, etc. 

Sobre l'autor: 

Richard Antczak: anglès catalanòfil de 23 anys, originalment de Londres però que des del 2008 ha viscut a Sabadell. Estudiant d’Història a la Universitat Autònoma de Barcelona especialitzant- se en història contemporània de Sud-amèrica. Treballa com a professor d’anglés. També és amant de la història de Catalunya i aspirant a escriptor. 

No hi ha Comentaris

Reagrupament recolza la tesi de l’informe del Consell Assessor que dubta de que Catalunya quedés fora de la UE

Reagrupament Independentista valora positivament la tesi de l’últim informe del Consell Assessor per la Transició Nacional que afirma que l’escenari més probable és la integració de la Catalunya independent dintre la UE. Aquest posicionament coincideix amb el que des de sempre ha defensat Reagrupament, que considera inconcebible qualsevol altre plantejament alternatiu.

 L’informe presentat ahir pel Consell Assessor, titulat Les vies d’integració de Catalunya a la Unió Europea , emfatitza el fet que a la Unió Europa els subjectes de dret ja no són només els Estats, sinó també els ciutadans europeus, i que cada cop més es va configurant un estatut autònom de la ciutadania europea deslligat de la nacionalitat. En aquest sentit, la molt improbable exclusió de Catalunya de la Unió Europea atemptaria directament contra els drets que com a ciutadans europeus gaudim els catalans.

Reagrupament considera que l’escenari de la permanència que considera l’informe és el més plausible, atès que és el que més s’adiu amb el pragmatisme del que sempre ha fet mostra la UE per resoldre les situacions inèdites a les quals ha hagut de fer front. No es pot oblidar que els catalans són contribuïdors nets als pressupostos de la UE, i que Catalunya és encara avui en dia un receptor d’immigració d’altres estats europeus.  A més a més de per òbvies raons geogràfiques: no s’entén una Europa unida sense Catalunya.

 Finalment, Reagrupament considera que aquest informe representa una contribució molt valuosa al procés de Transició Nacional, atès que reforça els plantejaments que assenyalen que una Catalunya independent podrà desenvolupar plenament les seves potencialitats per proveir de més benestar i seguretat a tots els seus ciutadans.

No hi ha Comentaris