Arxiu agost, 2009

Fem un pas endavant

Hi ha dos tipus de societats: les que se senten vives i les que estan en procés de deixar de ser-ho. També n’hi ha un tercer tipus, que són les societats mortes, però com que ja són mortes no s’hi pot fer res per revifar-les, i per tant no cal perdre el temps en aquesta tipologia. Les societats vives són les que viuen amb il·lusió el present amb el màxim progrés social possible i amb l’esperança del millor benestar per a les generacions futures.

No cal dir que aquest sentiment de societat viva es fonamenta en una identitat forta, una cultura pròpia i una llengua comuna, en autoestima social i en dignitat nacional.

A l’altra banda tenim les societats en procés de morir-se, seguint una lenta agonia que té el seriós risc de ser irreversible. Són aquelles societats que no són respectades per les altres, que no tenen identitat pròpia o bé la van perdent progressivament, diluint-se con el sucre en un “café para todos”. Són aquelles societats conformistes amb tot allò que els donen, que viuen en l’autocomplaença i en la comoditat d’un mínim benestar, submises i resignades, amb manca d’esperit crític, i que finalment acabaran morint.

I jo et pregunto, on classificaries la nostra societat catalana? Consideres sincerament que Catalunya és una societat que viu amb plenitud tota la seva potencialitat, o bé consideres que Catalunya és una societat adormida, acomodada, resignada i immobilista on és molt difícil canviar res i per aquest motiu hem d’acceptar-nos tal com som i anar fent?

Jo, personalment, no veig una il·lusió col·lectiva, no veig que el nostre país sigui respectat com es mereix, no veig que la nostra societat tingui prou autoestima i vagi amb el cap ben alt. Bona part dels responsables d’aquesta desafecció nacional han estat els nostres responsables polítics, que en són còmplices, ja que han mantingut i perpetuat la dependència de Catalunya vers Espanya, i en les seves prioritats no està la defensa dels interessos nacionals sinó els propis interessos partidaris, ni tampoc que Catalunya sigui una societat viva, realment viva. Als actuals polítics els falta coratge, valentia i un real sentit de país.

El fracàs del finançament aconseguit és un bon exemple d’aquesta ineptitud. Ens han dit que és un acord històric, el millor acord possible en les circumstàncies actuals, però el que és segur és que aquest pacte de finançament no és el que Catalunya es mereix. I ja veureu com queda l’Estatut després de la resolució del Tribunal Constitucional…Només de pensar que un òrgan espanyol judicial totalment polititzat, pugui decidir el destí del nostre país al seu criteri… Per ser honest, espero que sigui declarat inconstitucional, i quan més punts afectats millor… així tothom podrà veure que Catalunya no hi té cabuda en l’actual sistema autonomista. I si no reaccionem degudament, Catalunya estarà en un seriós risc de deixar de ser, de diluir-se com a societat viva i passar a ser una societat resignada i morta.

Algú, una vegada em va dir que viure amb por és no viure. I doncs, que hem de fer per viure? Què hem de fer perquè la nostra societat catalana se senti realment viva? Molt fàcil, no viure amb por. Però de què no hem de tenir por? El nostre màxim enemic som nosaltres mateixos. Hem de fer un pas endavant i comprometre’ns amb un nou projecte social i nacional regenerador, que torni l’esperança i la il·lusió al nostre país.

Precisament aquest és el propòsit de Reagrupament, associació promoguda per Joan Carretero, que defensa la independència de Catalunya i la regeneració política i democràtica del nostre país. L’objectiu és sumar i reagrupar totes les sensibilitats nacionals que defensin que Catalunya és una nació i que tenim a dret a ser un Estat propi lliure amb la finalitat de promoure una candidatura transversal i unitària a les eleccions al Parlament. La independència és possible i necessària, i només depèn de la voluntat dels catalans.

Estic plenament convençut que el moviment de REAGRUPAMENT genera la il·lusió, la rauxa i l’esperança que Catalunya necessita per tornar a sentir-se un país lliure i una societat viva. T’hi apuntes? Fas un pas endavant?

Sergi de la Fuente

No hi ha Comentaris

L’estelada Bipartida. L’estelada de tots?

(Iniciativa; proposta de reagrupament Tarragonès, 25/7/2009)

Sovint, des de l’independentisme i des del catalanisme en general, s’ha tingut por de canviar els símbols, però hi ha moments en que la història reclama actualitzacions.

Ens trobem en un d’aquests moments? Jo crec que sí.
És per això que proposo que s’estengui l’ús de l’estelada bipartida, com a símbol de la transversalitat de l’independentisme que reclama reagrupament.
No és necessari que aquesta nova icona substitueixi les altres ja existents, però sí que em sembla una imatge molt clara del que pretenem.

estelada-bipartida1-300x200
Unitat i Independència

2 Comentaris

La Catalunya colònia

El Govern ha dit que “potser caldrà refer el pacte polític, segons el que digui la sentència” del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. “Perquè l’Estatut, a més de ser una llei orgànica, també és un pacte d’Estat”.

Pacte? Si això ho diguès Navarra, que sí que en va fer un, de pacte, per incorporar-se a la Corona de Castilla… Però Catalunya no és a España per cap pacte. El pacte que tenim començà així:
“…per fer-nos una idea cabal de la percepció del nou impost del cadastre [imposat per Felip V el Desembre del 1715] per part dels ciutadans, com una fiscalitat coactiva i desorbitada, hem de tenir en compte que des dels segles medievals el repartiment de les contribucions a Catalunya sempre havia tingut caràcter paccionat, i requeria com a condició prèvia la celebració de Corts i l’aprovació dels Braços per tal d’establir el seu import, el sistema de cobrament i el període de vigència. Es a dir, que, pels catalans de l’època, el nou model de fiscalitat introduït pel cadastre va significar de sobte haver de passar d’un concepte de ‘contribució’ votada en Corts com un donatiu al monarca, a un model d’impost coactiu i desorbitat, en la fixació del qual no havien participat en absolut, i que a més era recaptat per la força de les armes de l’exèrcit d’ocupació”.

La cita és de 1714: Felip V Contra Catalunya, del catedràtic Josep Maria Torras. Certament, avui no ens posen soldats a les cases i seria injust qualificar els impostos d’exaccions. Resteu-hi el drama. Tot ha millorat. Excepte l’esperit de les relacions a què ens sotmeten avui per a que siguem España, que no és gaire diferent al de llavors. España és coherent: el seus objectius i interessos sempre son els mateixos. Abans tenien els tercios i ara ténen el Tribunal Constitucional. No hi fa res. Ara bé, les conseqüències per a nosaltres son, si fa no fa, semblants.

És simplista dir tot això d’aquesta manera? O molt bèstia? Ho és tant com pensar que l’Estatut és un pacte d’Estat. Sobretot quan només ho sosté la part més dèbil. Flors i violes i romaní. O tenim un Govern d’ànimes càndides o ens volen fer passar bou per bèstia grossa.

Tranquils, però. Tenim pla B per a “reubicar Catalunya en relació a Espanya”: recuperar allò que eventualment el TC elimini de l’Estatut modificant les lleis orgàniques que s’hi oposin, una per una. I que ens retornin competències per la porta del darrera de l’article 150 de la Constitució espanyola. Sabeu quants cops ha passat això? Un.

Bé. És així que es pacta? Sí, en un règim colonial… del segle XXI. El Govern ho pot endolcir tant com vulgui però un pacte s’acorda entre iguals que volen el mateix. Si no, s’anomena d’una altra manera: armistici, capitulació, imposició… I no m’imagino a l’Executiu com aquells moros amigos que en Joan B. Culla descrivia a propòsit de l’escandalera a l‘entorn del primer Tripartit:

En el argot del modesto colonialismo hispano […] llamábase “moros amigos” a aquellos notables del Rif o de la Yebala presuntamente favorables a la penetración española en aquellas tierras. Además de ejercer pequeñas magistraturas indígenas al servicio del Protectorado [español], la tarea principal de esos “moros amigos” […] consistía en decirles a los militares africanistas españoles lo que éstos deseaban escuchar […].

Sí, és inútil i lleig fer-se la víctima, ressuscitar la baluerna del nacionalisme historicista, sortir de milhomes amb manifestacions preventives o consecutives. Ho és tant com fabricar aquest pretexte del pacte.

Si no han estat capaços de lluitar políticament amb totes les armes, diputats a Madrid inclosos, pel que refrendàrem el catalans, per què hem de confiar en el pacte d’Estat o en el pla B? Potser son com l’acord del finançament, que no fa dos mesos que es va aprovar i ja se n’han de tornar més de la meitat dels calés.

Ens podem resignar a la nostra trista realitat colonial. Però no a que ens enganyin els de casa. Espanya ens vol torejar, d’acord. Però almenys que no sigui el nostre Govern qui ens posi les banderilles.
Autor: Antoni Maria Piqué
Font: El Singular Digital

No hi ha Comentaris

Actualitat nord-catalana (18/7/2009)

Quan se’n presenti un interès particular us donarem, aquí, informacions (o resums) de política nord-catalana

Ara per ara, i com sovinteja passar l’estiu, res o poca cosa rellevant.
En aquest cas us aconsellem visitar les webs informatives, i no partidistes, següents:

El diari Vilaweb Catalunya Nord (VW CN)

El setmanal NetTV.cat (Catalunya nord)

i la ràdio Arrels (Catalunya nord)

No hi ha Comentaris

Nous membres nord-catalans i 4 noves webs territorials

És amb molt de plaer que acollim, des de pocs dies, 4 noves webs actives les de:

Barcelona-Sant Martí http://www.reagrupament.cat/bcn-santmarti/

Gironès http://www.reagrupament.cat/girones/

Maresme http://www.reagrupament.cat/maresme/

Garrotxa http://www.reagrupament.cat/garrotxa/

Però també a Catalunya nord saludem l’arribada de 3 nous membres actius
(No no, no donem noms)

1 Comentari

Només hi ha sortida amb Independència (Heribert Barrera)

“La manifestació busca interpel·lar la pròpia nació”, “La sentència del Tribunal Constitucional hauria de servir per estimular l’acció independentista i justificar que no hi ha res a fer”, “La manifestació ha de ser un crit de recerca de la unitat dels partits que creuen que Catalunya és una nació”

Després de la idea llançada per l’expresident Pasqual Maragall –diumenge passat, en un article a l’Avui– de fer una gran manifestació contra la sentència del Tribunal Constitucional (TC) a l’Estatut, que Òmnium Cultural ja està impulsant, els expresidents del Parlament HERIBERT BARRERA  i JOAN RIGOL. Rigol argumenten la seva adhesió a la convocatòria en aquesta entrevista conjunta. Reflexionen sobre la situació del país i sobre com hi ha de respondre.

¿Consideren que som davant d’un conflicte de legitimitats, on per un costat hi ha el poble català i per l’altre els magistrats del Tribunal Constitucional?
Heribert Barrera (H.B.): Em penso que tenim mala peça al teler. A part de les inferioritats intrínseques nostres, ells tenen la força i la raó jurídica. És evident que totes les entelèquies del pacte de la Transició no tenen cap valor. L’únic que compta són els textos –el de la Constitució sobretot– i el paper del TC. Sabem que està del tot desacreditat, però el ordenamiento jurídico és a favor seu i no tenim arguments jurídics acceptables davant d’un tribunal exterior, per negar-nos a acceptar la sentència del TC. Jo només hi veig un camí, que és exigir del govern espanyol que faci com si la sentència no existís. Això només és possible si es té prou força parlamentària per collar-lo i, sobretot, si s’està disposat a collar-lo, cosa que és el més difícil.
Joan Rigol (J.R.): Una institució com el TC té tot el poder jurídic que li dóna la Constitució, però tan important com això és la credibilitat moral que tingui, perquè aquesta institució sigui reconeguda pels ciutadans. La trajectòria del TC evidencia que li falta aquesta autoritat moral. I no la té perquè ha demostrat sobradament que no és capaç de sostreure’s de la designació dels seus membres per part dels dos partits centralistes que els nomenen. De tal manera que entre ells mateixos són capaços d’anul·lar-se per defensar partidistament les seves tesis. El nacionalisme català –el catalanisme– en els seus orígens diferenciava entre nació i Estat, però perquè Catalunya pugui entrar en aquest esquema, Espanya ha de ser un Estat plurinacional i no ho és. Va fer una Constitució confusa en el seu títol vuitè, que ha permès als diversos partits que s’han alternat al govern avançar en la línia que els és comuna: la visió centralista de l’Estat i del cafè per a tots. Això ha situat Catalunya en una situació molt difícil, que consisteix a anar demostrant l’evidència que som una nació –perquè tenim una cultura, llengua, història i consciència nacional– i quan has de demostrar una evidència molt sovint és que deixa de ser evident.

El catalanisme té una gran capacitat de mobilització, com han demostrat les dues últimes grans manifestacions sobiranistes, però l’endemà tot s’esvaeix. Què ha de passar ara perquè el resultat polític sigui diferent?
H.B.: Sabeu que sóc pessimista i crec que Catalunya no té sortida si no és amb la independència. Sóc molt escèptic que hi pugui haver prou concertació dels partits catalans per arribar a modificar aquest punt de vista tan arrelat als espanyols que hi ha una nació única i que tot té un límit, com diu la Constitució, i que hi ha d’haver una llengua única, etc. Per tant, la sentència hauria de servir per estimular l’acció independentista i justificar, una vegada més, que no hi ha res a fer. Tots els nostres mals vénen de la Transició i de la Constitució. Si la llegim, veurem que cada vegada que hi ha un conflicte, hem d’arribar finalment a reconèixer que si no tenen la raó moral, tenen la jurídica. Si en la negociació del finançament no hem estat capaços de demostrar i fer complir el que encara és una llei, com podem ser capaços de fer-los sortir de la llei? Modificar la Constitució és impossible, perquè va ser feta deliberadament per poder-la eternitzar. Pensar que hi pot haver una modificació favorable a nosaltres és somiar truites, perquè necessitaria l’acord simultani del PP i el PSOE i és evident que ni junts ni per separat mai no voldran fer-ho.
J.R.: Crec que aquesta mobilització ha de tenir dues línies: d’una banda, ha de dir al TC que no toquen un fet administratiu sinó el nervi d’una nació, que té una resposta contundent de la població, i de l’altra, ha de ser un crit de recerca de la unitat dels partits que creuen que Catalunya és una nació, amb els seus matisos. És imprescindible. Ser nació vol dir solidaritat entre tots els ciutadans de Catalunya i, per tant, el sentit nacional ha d’estar per sobre de tota altra dialèctica.
Últimament surten nous independentistes per tot arreu…
J.R.: Veig que molts amics i companys polítics meus arriben a la conclusió que o es treballa en el camí cap a la independència o ens anem deteriorant i baixant graons. Els entenc, però hi ha una qüestió prèvia a resoldre, sobre com i de quina manera som capaços d’integrar tota la gent que viu en aquest país en una certa consciència col·lectiva de catalanitat, que ara és molt més necessària amb les noves migracions. Sempre em pregunto si aquest pas més enllà, que té una lògica política, ens ajuda o no a aquesta integració. Perquè l’Estat, que és molt potent, pot ajudar a la fractura interna del país d’una manera molt consistent i situar-nos a la no-sortida. O ens avancem pel sentit de catalanitat en el procés d’integració o, si no, ens veurem fracturats i amb menys possibilitats per a la independència. Aquesta és la perplexitat que tinc i comprenc perfectament els que diuen que no hi ha cap altra sortida que la independència. Ho entenc però no veig encara les condicions, avui, per poder fer aquest pas.
H.B.: Estic totalment d’acord que la immigració recent és el nostre gran problema i que no té altra solució que la integració. Però aquesta integració només és possible si tenim la independència, perquè, si continuem supeditats a Espanya i formem part de l’Estat espanyol amb competències polítiques molt reduïdes, la integració d’aquesta nova immigració és impossible que tingui lloc a temps. S’integraran, no hi ha cap dubte, però s’integraran com a espanyols, no com a catalans. Per tant, o bé assolim la independència ràpidament o bé no hi serem a temps. Ja sé que es reclama sempre el full de ruta per arribar-hi, però la independència ha de ser una petició de principi. El camí es fa caminant, com diu el poeta. No cal definir exactament totes les passes que s’han de fer, perquè a mesura que anem fent camí anirem veient clares les més immediates. L’important seria la màxima unitat entre els partits nacionals, encara que desgraciadament passem un mal moment en aquest aspecte, tot i que potser el pitjor ja ha passat. No és impossible que aquesta unitat vagi progressant i, en tot cas, és absolutament indispensable. Sense aquesta nova immigració la qüestió es plantejaria diferent, perquè tindríem més temps. El peix al cove aplicat pel president Pujol podia servir si cada petita conquesta s’afegia al que ja teníem, però amb aquest fenomen nou, aquesta política ja no té sentit i ara cal agafar el toro per les banyes. Estic convençut que una actitud valenta que demostri que ens queda energia com a poble és l’única manera que molts dels nous immigrants optin per la causa. Si ens veuen febles davant l’adversari, perdem possibilitats que siguin un ajut –en comptes d’un destorb– per a la nostra acció.

Tornem a la manifestació. Qui ha d’interpel·lar prioritàriament? El Parlament, l’Estat o els partitscatalans?
J.R.: Ha de tenir una doble línia: ha de ser un crit a Espanya perquè s’assabenti que tenim consciència de catalanitat, i també un recordatori als partits catalans que creuen que som una nació perquè vertebrin aquest denominador comú.
H.B.: Jo crec que ha d’interpel·lar tothom: els partits, l’Estat i les institucions catalanes. Com més important sigui la manifestació, més força tindrà i més possibilitats hi haurà que es tingui en compte.
I després de la manifestació, si fos un èxit com el de les precedents, què haurien de fer les institucions catalanes? Què ha de fer el Parlament?
H.B.: El Parlament no pot fer altra cosa que una declaració de protesta. Hauria estat molt bo que hagués estat capaç de convocar una consulta sobre si l’Estatut, tal com queda després de la sentència, és acceptable per Catalunya. Si es canvia el que s’ha votat, hi ha el dret de tornar a votar. Però no veig el nostre Parlament actual disposat a emprendre una consulta que significaria obligatòriament, d’acord amb la Constitució, sortir de la legalitat. Per tant, no li hem de demanar més del que creiem que pot fer. Si fa una declaració prou precisa i digna, aquest és el seu paper. El paper més important l’han de tenir els partits i jo crec que tindrien a la mà el boicot parlamentari a Madrid per obtenir resultats. Si la manifestació és un primer pas i després hi ha altres accions en el mateix sentit, potser els partits, o almenys alguns, reflexionaran. L’esperança no està perduda.
J.R.: Si la manifestació és un èxit, el lògic seria que els líders de cada força parlamentària es trobessin i prospeccionessin les possibilitats d’un acord ampli del sentit de la Catalunya nació. La responsabilitat amb noms i cognoms d’això és dels capdavanters de cada partit en la recerca d’aquesta unitat mínima que, en el fons, s’ha de dur i reflectir més al Congrés de Diputats, que és on fa pessigolles de debò, que al nostre Parlament. És a Madrid on es veu la força que pot tenir Catalunya, la que li correspon pel que som al conjunt de l’Estat. Això seria convenient solemnitzar-ho al lloc que és la institució bàsica de la democràcia a casa nostra, que és el Parlament.

¿Aquesta manifestació és diferent de les dues anteriors –la de la negociació de l’Estatut a Madrid i la de les infraestructures, quan la gent no podia pujar als trens de Renfe– perquè interpel·la més Catalunya endins?
H.B.: Evidentment. El que justifica la manifestació és aquest aspecte de dirigir-se, interpel·lar, la pròpia nació catalana. Això no impedeix que s’interpel·li també el govern espanyol, però el que l’ha de distingir és que ha de ser un acte d’afirmació en pròpia mercè, de donar-nos confiança i demostrar que estem prou units per continuar lluitant siguin quines siguin les circumstàncies adverses.
J.R.: Hi estic d’acord. A l’última manifestació a la qual vam anar juntament amb el president Pujol, la de les infraestructures, era en un marc on a Catalunya no funcionava res del que depenia de l’Estat –ni els trens ni l’electricitat, ni una sèrie de coses concretes. Va haver-hi una allau de gent que tenia l’objectiu comú de dir ja n’hi ha prou. Ara es tracta de dir un ja n’hi ha prou des del punt de vista polític i això té un contingut molt entroncat en la consciència de molts catalans de ser maltractats.

Al darrere de la manifestació es busca rearmar el catalanisme?
J.R.: Absolutament, perquè té més valor mobilitzar-se per una qüestió de dignitat nacional que no només per qüestions purament de funcionalitat.

Heribert Barrera, àntic President del Parlament Català; i Joan Rigol àntic President del Parlament català

A l’AVUI del Diumenge 16 d’agost 2009

No hi ha Comentaris

L’actualitat nord-catalana: queixa contra Vilaweb CN

L’actualitat (política catalana al nord) va d’una queixa a comissaria feta en contra del coordinador i responsable de Vilaweb Catalunya nord, per l’elegit (LLista Amiel Donat esquerres) i cap de CDC a Catalunya nord Jordi Vera, antic activista i polític independentista, per… amenaces.

Per no ser massa llarg aquí us convidem a anar al mateix vilaweb.cat/catalunyanord i al seu fòrum (si ha desaparegut la notícia de la portada)

El senyor Vera acusa de ser amenaçat en 2 missatges al fòrum lliure nord-català (del Vilaweb CN) dipositant una traducció del català al francès paraula per paraula, d’una expressió catalana “a matar” que només interpreta en un sentit d’amenaça de mort. D’altre costat no tradueix un apunt del ‘responsable de VW CN’, seguint un dels dos missatges, on crida l’atenció de l’autor sobre la responsabilitat i el no anonimat que patirà en cas de ‘problemes legals’

A més a més: aquest Fòrum existeix des d’anys i, ja des de la portada abans d’accedir-hi, s’assenyala l’obligació de llegir i complir-ne les bases de funcionament les quals:

1 diuen repetidament que el forúm no és vigilat ni amb certa regularitat, ni moderat, i que els textos que s’hi publiquen són de l’única responsabilitat dels qui els escriu

2 dona (punt 10) l’adreça electrònica per queixar-se i demanar per escrit la supressió d’un missatge; cosa que no ha mai fet el sr. Vera

Val la pena llegir-hi les explicacions (títol, ‘uns em preguntes: què ha passat?” del 7/8/2009) i els missatges de sosteniments.

L’assumpte va també fer l’objecte d’una entrevista a Ràdio Arrels i va ser posat com exemple a final d’un article d’en Quintà al diari de Girona

La comissaria ha tramés el dossier, després d’escoltar, notar i fer firmar, les declaracions d’en Teo Vidal i Sol (servidor) al procurador de la república francesa qui classificarà la queixa, o no.

2 Comentaris

Irrenunciable (Batista i Roca)

El dret a l’autodeterminació és irrenunciable, inalienable i no pot rendir-se a cap restricció.

Fins i tot en un estat on les lleis no reconeix els drets de les comunitats necionals, els drets d’aquestes comunitats no deixen d’existir.

Batista i Roca

No hi ha Comentaris

1,8% o la crua realitat sobre el finançament

(1.8% com a màxim!)

De’n: Salva Garcia

Prou: la conya de què tenim un gran nou sistema de finançament és una gran mentida, que dura massa, i que cal denunciar. Mirem les dades, totes públiques, i quantifiquem el gran engany del finançament.

Quines dades?
  • Estimació del dèficit fiscal fet pels governs català i espanyol (any 2005, darreres dates disponibles)
  • PIB Catalunya (2008): 216.923€ milions.
  • Recursos que (diuen des d’aquí, no confirmen des d’allà) aportarà el nou finançament l’any 2012: 3.855€ milions.
Per començar veiem que el dèficit fiscal només baixarà l’any 2012 un 1,8% (els recursos addicionals dividit pel PIB). I quin serà el dèficit fiscal? Basem-nos en dades dels governs català i espanyol, però abans fem una prèvia per comentar que existeix dos tipus de càlculs:
  • El “flux del benefici”, on els ingressos s’imputen al territori on resideixen les persones que finalment suporten la seva càrrega, al marge de qui sigui i on resideixi l’obligat legal a pagar.
  • El “flux monetari”, on els ingressos tributaris s’imputen al territori on es localitza la capacitat econòmica sotmesa a gravamen, que pot ser la renda, la riquesa o el consum, i els ingressos no tributaris al territori on té lloc el pagament per les unitats que el realitzen.

És a dir, el flux monetari és en funció d’on es gasten els diners, i el flux de benefici fa la hipòtesi de que algunes despeses tenen una repercussió a tot l’estat (p.e. la inversió de 152€ milions en la renovació del Museu del Prado o les despeses associades a Ministeris situats a Madrid, segons el “flux monetari” s’imputen a Madrid i, segons el “flux benefici”, es distribueixen a tot l’estat). Jo penso que el correcte és tenir en compte el flux monetari, és a dir, a on es gasten els diners de veritat, però tinguem en compte les dues metodologies.

Així doncs, quin serà el dèficit fiscal?
+ Dèficit fiscal abans del nou sistema de finançament:
  • Segons el govern català, el dèficit fiscal era el 9,8% (segons flux monetari) o del 7,4% (segons flux benefici), el que suposa un dèficit de 21.258€ o 16.052€ milions a l’any, 2.834€ o 2.140€ per català a l’any.
  • Segons el govern espanyol, el dèficit fiscal era el 8,7% (segons flux monetari) o del 6,4% (segons flux benefici), el que suposa un dèficit de 18.872€ o 13.883€ milions a l’any, 2.516€ o 1.851€ per català a l’any.

+ Dèficit fiscal després del nou sistema de finançament

  • Segons dades del govern català, el nou dèficit fiscal seria del 8,0% (segons flux monetari) o del 5,6% (segons flux benefici), el que suposa un dèficit de 17.403€ o 12.197€ milions a l’any, 2.320€ o 1.626€ per català a l’any.
  • Segons dades del govern govern espanyol, el nou dèficit fiscal seria del 6,9% (segons flux monetari) o del 4,6% (segons flux benefici), el que suposa un dèficit de 15.017€ o 10.028€ milions a l’any, 2.002€ o 1.337€ per català a l’any.

Jo parteixo del flux monetari i de les estimacions del govern català, i amb aquests paràmetres surt un dèficit fiscal (el 2012, abans serà més gran) de 17.403€ milions a l’any, 2.320€ per català i any, totalment inacceptable. Però si agafen qualsevol altre paràmetre surten uns resultats igualment inacceptables (de 17.403€ a 10.028€ milions a l’any, de 2.320€ a 1.337€ per català i any). En tot cas, el dèficit fiscal baixarà només un 1,8%.

Tornem a l’1,8%. Això és segur, no? NO! No hi ha cap garantia, ja que se’ns demana un acte de fe en una xifra (els 3.855€ milions) que no surt en cap document, que el Govern espanyol no ha confirmat, i que està basat en hipòtesis molt optimistes de creixement dels recursos tributaris i subjecte a l’arbitrarietat de la lletra petita del document marc, en cap cas favorable a Catalunya. Ah, i també depèn de la voluntat política del govern espanyol el 2012, que pot ser el Partit Popular (que diu obertament que no respectarà l’acord) o el PSOE, que diu que el respectarà però segurament no ho farà (a l’igual que quan va dir que respectaria l’Estatut que aprovés el Parlament de Catalunya, que traspassaria l’aeroport del Prat, o moltes altres promeses incomplertes).
Com pot ser que amb aquestes dades Puigcercós afirmi que amb el nou sistema de finançament el dèficit fiscal es reduirà un terç? Comptabilitat creativa (altrament conegut com a frau).
Per arribar a aquests càlculs, Puigcercós xifra el dèficit fiscal en 15.000€ milions i els nous recursos que rebrà Catalunya en 5.000€ milions. Com????? Sí, no és conya. Puigcercós, enlloc d’utilitzar com a referència les dades d’Esquerra (la Fundació Irla fins ara xifrava el dèficit fiscal en el 10,2% del PIB, és a dir, 22.126€ milions), o les dades del govern català, pren com a referència les dades del govern espanyol per calcular el dèficit fiscal, fent una mitjana (a la baixa!) dels resultats pels fluxos monetaris i de benefici.
I per arribar als 5.000€ milions, suma als recursos que donarà el nou finançament les inversions addicionals que diu que el govern espanyol farà el 2012. És a dir, baixa el punt de partida (el dèficit fiscal) i, als improbables 3.855€ milions, hi suma unes inversions addicionals que no estan garantides enlloc: si cada any el govern espanyol inverteix menys del que inicialment aprova en els Pressupostos Generals de l’estat, com pot afirmar que s’executaran unes inversions que ni tan sols han estat aprovades i que depenen, a més, d’uns pressupostos que s’han d’aprovar el 2011?
Algú podria dir que és el millor acord possible: pot ser que sigui així, però NO podem dir que és un bon acord, ja que ni tan sols cobreix el dèficit de la Generalitat d’aquest 2009. Com s’han de fer així polítiques socials? Aquest acord, a més, perpetua i legitima l’espoli fiscal i en tot cas, si s’accepta el nou finançament, cal fer pedagogia: aquest finançament (el millor possible amb el Govern espanyol més amic de la història) assegura un espoli permanent per Catalunya. És a dir, Espanya = espoli. Mirem metodologies i fonts, i surten uns números inacceptables.
Per últim, una reflexió recorrent: un sistema de finançament just depèn d’un acord entre el govern català i el govern espanyol, que mai voldrà (com ha demostrat ara). Recaptar tots els nostres impostos només es pot fer si som independents, i ser independents només depèn dels catalans.
En fi, 1,8% com a molt. Quin desastre! Quin gran engany! Quina gran estafa!

No hi ha Comentaris

De dreta, d’esquerra, del nord, del sud; benvinguts

Exemple d’un que ho tenia clar (si en teniu altres, envieu en comentari):

“No em farà vacil.lar defensar la independència de Catalunya al costat dels qui lluiten per la mateixa finalitat, sense mirar si són o no obrers o socialistes”

Jordi Arquer; dirigent del Partit comunista català i del Bloc obrer i camparol

Un del qual uns contemporanis vacil.lants o indecisos podrien inspirar-se.

(si en teniu altres, envieu en comentari)

1 Comentari