Sí a la llengua. Sí a la independència


D’Imma Prat; Associada a Reagrupament

Les campanyes que es fan des del Govern de la Generalitat per aconseguir que les persones nouvingudes parlin català topen de cara amb el mur de la realitat: hi ha un gruix molt important de persones que fa dècades que són aquí i que no utilitzen la llengua pròpia de Catalunya.
I no en tenen cap culpa: no la utilitzen perquè no els ha fet cap falta. Quan van arribar a Catalunya en les onades migratòries dels anys seixanta i setanta, el règim franquista els va instal·lar en comunitats tancades en elles mateixes, en l’operació més intel·ligent d’ocupació pacífica. Calia desmuntar les estructures socials catalanes i calia enviar un torpede contra la llengua catalana, entossudida a sobreviure malgrat les inclemències dels segles.

Amb una visió altament paternalista i populista, els dirigents de la transició democràtica i dels principis autonòmics van considerar que a aquestes persones no els calia aprendre català. Per què? Al capdavall, per fer les feines que acostumaven a fer, amb el castellà ja en tenien prou. D’aquesta manera tan injusta i tan prepotent, es va aconseguir que un col·lectiu molt nombrós no tingués cap interès a accedir a l’aprenentatge de la llengua. Ningú no els va explicar els avantatges que tindrien si deixaven de ser monolingües. Ningú no els va explicar que la llengua els obriria portes i que els garantiria una base important per a la igualtat social. Ningú no els va explicar la història del poble català i el perquè de la importància de lluitar per una llengua perseguida i humiliada durant segles.

No hi ha res pitjor que el populisme amagat en una falsa tolerància, que l’únic que pretén és perpetuar les diferències.

I ara en veiem les conseqüències. D’una banda, alguns dels fills i els néts d’aquestes generacions, nascuts a Catalunya, en ocasions manifesten rebuig pel català. No senten que sigui la seva llengua pròpia. Fins i tot els fa nosa. Sobretot si ens movem per l’àrea metropolitana, que és on la llengua i el país s’hi juguen el futur. I no és un tema menor, quan sovint aquestes persones barregen arguments i justificacions que transcendeixen la llengua i s’arriben a concretar en la seva actitud o en la seva iconografia (o en la seva opinió respecte de les consultes per la independència, per exemple).

I probablement tampoc no hem de culpar aquestes generacions, que tenen el nivell C acreditat quan surten de l’institut, però que no utilitzaran mai més la llengua catalana. No els podem culpar: si deixen d’usar el català, és perquè poden fer-ho. Perquè no hi ha cap necessitat de viure en català en segons quines zones del país. Perquè la llengua, per a alguns, s’ha convertit només en una nosa, només en un requisit per accedir a segons quines feines.

No s’ha sabut fer i ara en patim les conseqüències.
Però tenim un repte interessant al davant: algunes de les persones acabades d’arribar a Catalunya que no provenen de l’Estat espanyol i que no tenen els esquemes mentals marcats per la “brunete mediática”, en un parell d’anys, en general, són capaces d’integrar el català a les seves competències sense que això els suposi cap drama, sorpreses de veure que altres no ho han fet en tota una vida. No és poca cosa tot el que això suposa. Entendre la fisonomia de Catalunya i adonar-se de l’absurditat d’alguns dels arguments contra la llengua i contra l’opció de créixer en coneixements i en oportunitats, és una manera molt eficaç de posar-los al costat del SÍ, amb absoluta naturalitat.

Ens queden poques oportunitats. Aquesta, l’hem de saber aprofitar.

Els Comentaris estan tancats