Reagrupament
La Conca de Barberà

Catalunya Estat
Havem tractat de tots els punts que abraça la primera part del quadro que ens vàrem formar al començament d’aquests articles. Catalunya província o Estat? Província privilegiada, exceptuada o descentralitzada? Catalunya Estat monàrquic o republicà, aristocràtic o popular, separat enterament o confederat? Havem parlat ja de Catalu‐nya província; i, posada la mà sobre el cor, estem persuadits que no pot limitar‐se o tancar‐se a ser província, sota pena de morir moralment i com a poble, com a Catalu‐nya. Sols d’una manera podríem admetre la situació provincial; com a província des‐centralitzada, preparant‐se i educant‐ne per ser Estat, com a situació provisional, in‐terina, transitòria, temporal i al mateix temps preparatòria i educativa. Un pla extens i pràctic, factible sota el sistema unitari, ja republicà, ja monàrquic, es pot traçar; po‐dríem presentar‐ne un esboç. Mes ara fóra inútil. Cap sistema unitari, sia republicà, sia monàrquic, ha d’avenir‐se a donar a Catalunya una descentralització administra‐tiva avançada i progresiva, creixent, que l’anés preparant i educant per ser Estat. Ben clar ho estem veient des de la proclamació de la República en general, el 12 de febrer, i també des de la proclamació de la federal. Bé ho havem vist fins sota el poder dels partits unitaris menys centralistes, demòcrato‐monàrquic, radical, progressista, dels anys 40 al 43, 54 al 56, 68 al 73. Per què, doncs, admetre una situació impossible, una situació que jamai l’Estat espanyol únic, individu, unitari, ha de consentir? Catalunya haurà de preparar‐se i educar‐se per ser Estat, sent‐ho. Avui en dia, entre això i la proclamació i la immediata constitució del sistema federal a Espanya, fóra inútil par‐lar d’aquesta situació de província descentralitzada amb una descentralització pro‐gressiva, preparatòria, creixent i educativa; situació factible en general, mes a Espa‐nya‐Estat únic individit, utòpica.
Estreta li ve a Catalunya la situació de província d’un tal Estat, la situació de provín‐cia com es comprèn a Espanya i quasi bé pertot; situació definitiva, immòbil, non plus altra, ubi deficitorbis. Sols essent Estat pot renàixer com a Catalunya, com a pàtria, com a poble.
La situació d’Estat no és cap cosa nova per a Catalunya; sinó una cosa antiquíssima, secular, tradicional, que li fou usurpada amb violència, que li sigué robada per la for‐ça de les armes, que gent estrangera, un rei i un exèrcit francesos, amb intervenció d’espanyols il∙lusos i esclavitzats, li varen prendre a foc i a sang.
Catalunya començà en la República catalana montanyesa del segle VIII, essent un Estat independent que nasqué abans que el d’Àustries, després de caigut al Guadalet l’imperi dels gots. Fou després un Estat protegit pels Emperadors francs, des d’últims del dit segle fins a últims del IX; fou després un Estat feudatari í després, ja amb el compte En Guifré el Pelós, ja amb el compte En Borrell, altra vegada Estat independent. Sols la unió personal, sols la persona del príncep, la tenia unida amb els altres Estats de la Corona d’Aragó, i amb els altres d’Espanya, de mode que des del segle IX fins l’any 1714, fou Catalunya un Estat, podem dir independent. Poc, si gens ens diferenciava, es diferenciava de ser‐ho amb els reis d’Aragó i no molt amb els de tota Espanya. Província s’anomenava sota la casa d’Àustria i el primer Borbó fins l’any 1714; més ben examinada sa situació, era la d’un Estat, de dret independent i mig confederat amb Aragó i València, de fet amb guerra amb sos prínceps que li vo‐lien pendre independència i llibertat: un Estat independent o mig confederat, de dret; de fet, un Estat militant per conservar sa independència, sens parar un minut per es‐pai de dos segles.
Pot haver‐hi discussió sobre quin grau d’independència tingué Catalunya des de la unió amb Aragó, des de la mort d’En Ferran el Catòlic, sota els reis austríacs i sota els Lluïsos XIII i XIV de França, i sota Carles III l’Arxiduc d’Àustria. Mes sobre sa si‐tuació d’Estat, ja independent, ja mig confederat, ja sols unit per la persona del prín‐cep, no hi ha cep discussió. Com uns mil anys de situació d’Estat (dels anys 714 0 715 al 1714) compte Catalunya; sobre uns mil anys fou Catalunya un Estat, una nació. No demanem, doncs, cap utopia els catalans estatistes; sinó restaurar una situació política que, per injustament arravatada, pot Catalunya reivindicar a tota hora amb aquell dret imprescriptible que la llei romana de les dotze taules va anomenar autoritat eter‐na.
La qüestió d’Estat o província és per a Catalunya qüestió de vida o mort per la part moral. Sabem les dificultats amb què va Catalunya trobar‐se en sa vida material i en sa vida moral al principi de ser un Estat. Per això ens dol al cor, a l’ànima, que mai l’Estat espanyol hagués donat a Catalunya una descentralització provincial verdade‐ra, progressiva, preparatòria i que l’Estat espanyol únic i individu jamai li donaria. Mes, continuant essent província espanyola o francesa, Catalunya és morta moral‐ment dintre pocs anys, ja la tenim quasi agonitzant com a poble, com a entitat moral, com a pàtria, i morta moralment, sa vida material, primera i fins única cosa que mi‐ren, atenen i consideren molts homes, i entre ells molts espanyols, i entre aquests molts catalans, sa vida material fóra petita, aniria decaient, fos Catalunya província espanyola, o fos francesa. Així com se diu: què són les lleis sens els costums?, pot dir‐se: què és la vida material sens la vida moral?
Avui en dia ens queden als catalans alguns costums, algun esperit, algunes tradicions de quan Catalunya era Estat. Som encara separatistes, provincialistes; no tant, per des‐gracia nostra, com diuen els altres espanyols, mes una mica. Aprofitem el que ens queda per recobrar més. Quant més aviat comencem a viure com a Estat, més aviat arribarem al nivell de viurer‐hi naturalment í sens esforç, perquè tindrem més restes de les qualitats d’independents, més restes d’activitat, energia, valor cívic, pa‐triotisme i esperit autonòmic. Com més tardi Catalunya a ser Estat, a viure com Estat, a recobrar les atribucions, les potestats i la independència pròpies dels Estats, més dificultats trobarà per viure com a tal, menys aptitud hi tindrà, menys preparada hi estarà, més qualitats de les necessàries per viure independent haurà perdut. Massa n’havem perdudes ja, massa havem decaigut i degenerat en la part moral en el caràc‐ter, en les virtuts cíviques, en l’energia, en l’esperit independent; no esperem a per‐dre, a decaure i a degenerar més. Quant més avall caiguem, més ens costarà pujar.
Massa ens havem ensopit, fins en la part de vida material, confiats en proteccions industrials i comercials a les fronteres d’Espanya i a l’Amèrica; prenguem una posi‐ció política que ens faci despertar i quedar desvetllats. Massa la situació de província ens ha portat guerres civils d’Espanya, la del carlisme començada l’any 26, la de l’absolutisme començada l’any 14, i el gran nombre de pronunciaments i sublevaci‐ons que sabem: tot partint de la idea o base, fonament i peu forçat d’Espanya‐Estat únic i individu. De mode que de les lluites i de les parcialitats polítiques que han agi‐tat Catalunya, han dividit els catalans de l’any 14 ençà, solament les dels federals són catalanes; les meres totes han sigut espanyoles.
No pot dir‐se que jamai Catalunya ha d’arribar a ser Estat. Aquesta negació de tants i tants mils catalans conservadors, la idea que la situació provincial més o menys des‐centralitzada hagi de ser la situació definitiva, final, políticament eterna, non plus ul‐tra de Catalunya, aquesta idea és inexacta, és falsa. Avui en dia per una reunió de circumstàncies que els conservadors no tenien previstes, trobem arribat el cas de co‐mençar Catalunya a viure com a Estat; aquell home, aquell sabre, aquella mà de ferro que fa cinc anys anuncien o demanen ells, no vindrà prou aviat per privar aquest començament. Doncs bé; si oblidant‐nos per un moment d’això, ens fem càrrec que més endavant pot venir el cas de ser Catalunya declarada o declarar‐se Estat, com més preparada estigui a viure com a tal, menys agitacions i batzegades li costarà la nova vida. Com pot preparar‐s’hi? Sent província? No. A Espanya és utòpica la des‐centralització verdadera i progressiva, preparatòria. Sols sent Estat pot Catalunya anar‐se fent a ser‐ho, anar entrant en la vida de tal. I el que és deixar per sempre més de ser Estat, el que és ser per sempre més província, no ho creguem.
Encara que al present l’home de ferro, el bastó, el sabre, etc., dels conservadors fes una reacció en sentit unitari, encara que triomfessin els carlistes o els altres monàr‐quics; altre dia, per un camí o per un altre, tornaria a sortir i a plantejar‐se la idea fe‐deral que inclou la de Catalunya‐Estat. Aquesta idea no morirà. Quan a França, a on fou proclamada pels girondins l’any 93, no ha mort, menys morirà a Espanya. Quan la idea de llibertat i constitució no ha mort a Espanya a pesar de les reaccions dels anys 14, 23, 43, 56 i 66, menys hi morirà d’aquí endavant la idea de federació que in‐clou, abraça o conté la idea de Catalunya Estat.
«Jo visc en l’eternitat», com diu Jehovà a la Bíblia, pot dir aquesta idea; i nosaltres podem traduir aquesta frase com la traduí Proudhon: «ma idea és immortal».
Donem pressa al mal camí, passem‐lo aviat; com més prompte comenci Catalunya a viure com a Estat, més aviat i més fàcilment passarà les dificultats morals i materials del començament d’aquesta vida; més qualitats conservarà encara per sortir‐ne més aviat i millor.
Pel que toca al dia d’avui (agost de 1873), no volem dir que Catalunya se separi d’Espanya amb violència. Per una part la guerra carlista, per una altra part la situació política del Govern i del Congrés centrals encaminada a plantejar una constitució a on Catalunya és reconeguda com a Estat confederat, aconsellen seguir el camí pacífic i legal mentre es pugui, mentre aquella guerra duri i mentre el Congrés i el Govern del centre no tractin de tornar al sistema unitari.
Josep Narcís Roca i Farreras
La Renaixensa, III, núm. 1, 10 d’agost de 1873

És tracta d’un resum , per treure o no , alguna conclusió , i també , per no cansar massa al personal.- Fará cosa d’un mes , vaig anar a Tortosa per un acte de Reagrupament , allà em vaig trobar a un vell amic , i que per més senyes , és un històric “monàrquic carlí” de les terres de l’Ebre , i jo , de forma manifesta, un independentiste del tarragonès. Tot just fa uns dies, concretament el dijous passat , ens vam tornar ha trobar, aquest cop a Les cases d’Alcanar , i llavors,no més saludar-nos , li dono el condol per la mort del seu rei, D. Carles Hug de Borbó i Parma. En aquell moment , el meu amic carlí, es treu de la cartera un retall de la Vanguardia, i tot somrient em diu: és per a tu , perquè crec que t’haurá passat per alt, i no l’haurás llegit.

Antoni Puigverd

EL LÁTIGO DEL DOCTOR. ( Resum de frases)

“La semana pasada visitó Camprodón un médico de Puigcerdà. Un tipo de mediana edad, con aspecto de galán maduro en blanco y negro. Frente despejada, bigote severo, ojos de metal./ … Su idea de independencia no puede ser más sencilla: mayoría en el Parlament…/… Con una seriedad tan extrema que la expansión patriótica del público quedó cortada, como corta la dulce leche el amargo café. Finalizado el dircurso, algunos asistentes se atrevieron a solicitar al conferenciante lo que tantos independentistas sueñan : unidad con Laporta i compañía,para que el independentismo dé el gran salto. La respuesta de Carretero impresionó por su tozudez. No pactará-repitió una y otra vez- si no se produce un debate a fondo ………/. Con un látigo constante , castigaba a los que le pedían, casi de rodillas, unidad: “jo no perdré la dignitat”!. /… La tristeza del auditorio se podía mascar. /.. LE ACUSAN DE CARLISTA ; Y LO ES. Pero no en el sentido convencional: no es carca ,ni es un populista. Pero si un tozudo espectacular: UNO DE AQUELLOS GENERALES CARLISTAS QUE PREFERÍAN QUEDARSE SOLOS A RENDIRSE./ … Carretero riñe al auditorio ….. “si no tenim independència és per culpa dels catalans”./… Entre el público que escuchaba al doctor Carretero creí detectar una profundización de aquel estado: “el desfici català, “el neguit”. Curiosamente, Carretero se mostró indiferente a tal desasosiego. Es médico , no psiquiatra. –

Nota final.- El meu amic “carlí” , reflexionant em diu : ara que no tinc rei , a lo millor m’apunto a la tesi Carretero ; i la meva pregunta és, i la monarquia? , i ell respon , “ es que el meu rei, es va tornar una mica republicà” .

Res mes , salut i independencia. Magí

Article d’en Manel Margallo, publicat a 10mil.Cat

Renunciaries a la “grossa” de Nadal per Catalunya?

Per poder entendre una mica la manca d’unitat entre opcions que teòricament tenen els mateixos objectius, avui he escrit algunes reflexions sobre el que representa ser diputat.

Una de les coses que més em va impressionar durant la meva etapa de polític afeccionat va ser veure com moltes persones perden l’oremus per un càrrec polític. He vist persones que eren intel·ligents, i sense dubte molt catalanistes, perdre el cul actuant estúpidament per aconseguir ser un simple regidor del poble. Ja no parlo per ser alcalde, no. Només per ser un simple regidor he vist com era capaç de vendre’s l’anima i renunciar moltes coses de les que abans havia fet bandera.

Penso que la majoria d’ells no ho feien pels diners, ho feien per l’ego. No entraré a parlar de la teoria freudiana, però he vist un company independentista perdre la dignitat per anar a una recepció de la guarda civil perquè creia que així tindria més possibilitats de continuar de regidor. He vist altres que es vanagloriaven de la regeneració democràtica i en canvi gaudien que la gent anés a casa seva a demanar ajuda sobre problemes amb la contribució o d’algun permís amb l’Ajuntament i ell poder-los dir, que no és preocupessin que s’encarregava de tot. Parlo de fa més de 15 anys, quan els regidors del meu poble cobraven uns 350€ al mes si tenien cartera o uns 60€ si estaven a l’oposició. Pocs diners. Era més aviat per l’ego que ho feien.

Però si aquesta satisfacció de l’ego, li sumem que als darrers anys als pobles mitjans i sobretot a les ciutats, els alcaldes i regidors s’han assignat uns sous astronòmics comparats amb el que es podia guanyar fora, realment poder dir que sortir escollit a unes eleccions locals és per alguns casos com si t’hagués tocat la loteria.

A molts pobles mitjans i ciutats, la política local ha esdevingut una professió i l’Ajuntament l’empresa més important. Per posar un exemple, el darrer cop que vaig mirar el que cobrava l’alcaldessa del meu poble, a Malgrat de Mar, per l’any 1999, aquesta ja cobrava més de 55.000€ anuals. Estic segur que ara deu rondar pels 70.000€. Abans d’arribar a ser l’alcaldessa, havia estat caixera d’un supermercat d’un càmping a la platja. Aviat farà 20 anys que va passar de cobrar el sou mínim, només a l’estiu, a tenir un dels sous més alts del poble. Quasi com si t’hagués tocat el cupó de cap de setmana de l’Once que et garanteix per 25 anys un sou de 6.000€ al mes.

Igual que a la loteria existeix els premis normals i la “grossa” de Nadal, a la política succeeix el mateix. Poder arribar a ser diputat al Parlament, és com si et toqués la “grossa”.

Un diputat al Parlament, a part del seu sou de base que sembla poc, uns 42.000€, compta amb una excepció fiscal al IRPF d’una tercera part del seu sou. Té a més unes dietes que segons el lloc de residència van des de 21.000€ a 30.000€. És a dir el sou mínim brut d’un parlamentari català és de 63.000€ a 72.000€. Si extrapolem sense comptar que una tercera part no cotitza a la IRPF podem dir que equivaldria a un sou brut d’uns 80.000€ anuals. Però també podem sumar complements per ser representants del grup parlamentari que van des de 21.000€ a 50.000€ anuals o per ser membres de comissions siguin de llei o creades ad-hoc per seguiment, estudi o investigació (cas Millet per exemple), que poden cobrar entre 6.000€ i 11.000€ més anualment. En defenitiva un diputat català si hagués de trobar un sou similar a una empresa privada, hauria de cobrar entre 80.000 a 140.000€. ( aquí no compto amb els càrrecs de President, Vicepresident o secretaris de la Mesa del Parlament, que aquests menjant a part). Podeu llegir-ho amb detall a aquest document, que encara que és del 2007, estic segur que ara malgrat la rebaixa del sou que van anunciar que farien, deu ser més o menys el mateix.

Igual que hi ha diversos tipus de loteria, també hi ha diversos tipus de diputat. Un diputat provincial no és el mateix que ser-ho d’un Parlament autonòmic i aquest tampoc no és el mateix que ser-ho de l’Estat Espanyol, o ja no parlem de ser del Senat. Aquests darrers cobren més o menys el mateix que un diputat i ningú sap qui són i que fan. Però el que es porta el millor premi és ser Europarlamentari. Això si que és el “cuponazo”. A part que cobrés per cinc anys, tenen el bàsic sou de 7.200€ mensuals, més dietes i tots els viatges pagats amb avió en classe Business cada setmana des de casa. Però si no hi havia prou disposen d’un pressupost de 17.000€ al mes per poder contractar assistents sense que importi el parentesc (aquí inclou la parella o fills) i el millor de tot, només treballen 3 dies a la setmana. Ho sé de primera mà. Quan vam organitzar la manifestació de Brussel·les, vaig haver de demanar dos dies de vacances a la feina per poder anar el dijous al matí al Parlament Europeu perquè ens rebessin. Segons es veu, impossible trobar un eurodiputat abans del dilluns al migdia o després del dijous a la tarda, tots ja estan tornant cap a casa.

Com he dit al principi, l’ego de les persones per poder tenir un càrrec pot fer que es venguin per un plat de llenties. Però quan aquest plat de llenties resulta ser més aviat un plat d’un exquisit caviar, encara la temptació es dificilment insuperable. Però els diners no ho són tot, també cal recordar que un diputat té immunitat total mentre ho és i no pot ser investigat per la polícia. Té viatges pagats per a tot el món amb hotels de luxe i recepcions a llocs que mai hauria pogut somiar entrar. Però hi ha una altre cosa, que pels més espavilats els hi és encara més important: poder accedir a un nivell social ple de contactes que li permetrà desenvolupar la seva posterior carrera. Molts diputats i membres del govern, gràcies a aquesta xarxa de contactes, es col·loquen ells o familiars seus, com a membres de consells d’administració de moltes empreses publiques o semi-publiques o de privades que depenen de contractes públics. Un exemple ho tenim amb la dona del Montilla. Un cas tant escandalós tant pel fet de que la dona del President tingui més de 15 càrrecs gràcies a la política com pel fet que és denunci i no passi res. Increible !!

Molts quan deixen de ser diputats, consellers o ministres, acaben sent els directius d’aquestes empreses. Aquí no oblidem els bancs i caixes, cosa que explica l’opacitat del finançament dels partits i també la crisi actual degut a la política del totxo promocionada des dels governs locals, regionals i estatals.

Però si no n’hi havia prou, gràcies aquest bloc del company Òscar Izquierdo , he llegit les avantatges fiscals i sobretot per les pensions, que tenen els diputats, senadors i membres del govern. És increïble la immoralitat de les lleis que els mateixos diputats fan que afavoreixen escandalosament als seus interessos, mentre cada vegada endureixen més les condicions dels treballadors per aconseguir una pensió digna. Trobo escandalós que exdiputats i membres del govern pugin cobrar varies pensions a la vegada per diferents càrrecs públics mentre un treballador només pot cobrar una. Però encara trobo més escandalós que si un diputat o membre del govern, aconsegueix ser-ho al menys durant 7 anys, ja cobrarà la pensió màxima quan es jubili. És a dir, un treballador necessita haver de cotitzar al menys 35 anys per accedir a cobrar el màxim d’una sola pensió, però un diputat només amb 7 anys ja en té prou per cobrar-la a més la que tingui per la seva professió anterior o posterior.

Sense dubte arribar a ser un diputat és per a molts, un trampolí per entrar al club dels rics. És com si et toqués la “grossa” de Nadal. Obra tot un ventall de possibilitats per fer una veritable carrera, a part de poder-se garantir la pensió d’or quan et jubilis. Així em puc explicar la fal·lera per sortir diputat d’alguns que malgrat es diuen que són independentistes, no estan gaire per la unitat entre els independentistes. No sigui que per culpa de compartit amb altres companys li toqui anar més a baix a la llista i no surti escollit. Quan de vosaltres estaríeu disposats a renunciar que us toqui “la grossa” de Nadal perquè li toqui a un altre company? Tot per una proclamació d’independència que tothom sap que per desgràcia aquesta legislatura no serà possible?

No vull explicar el que he vist i el que crec que es veurà properament per part d’alguns per poder sortir a les llistes dels premiats de la loteria. Només pensant en termes loteristic, un pot arribar entendre certs comportaments de companys que consideraves patriotes de pedra picada. Arribar a ser diputat, igual com si et toca la “grossa” de Nadal, si que et pot canviar la vida.

Endavant les atxes!!

Extret del bloc d’en Jordi Benplantat el dia 29 de juliol del 2010

Reagrupament porta mès d’un any treballant per l’independència. Amb un estil nou i modern els seus militants no han parat d’organitzar actes arreu del territori, han configurat una organització comarcal potent i han bastit un programa amb dos eixos basics : la proclamació unilateral d’independència i la regeneració democràtica.
                   
LES CRISIS MAL RESOLTES
Es cert que Rcat va resoldre malament la seva crisi, Si dimiteixen 13 membres de l’executiva i desprès quatre mes, o es fan pujar els següents a la llista o es fa una assemblea per resoldre el conflicte. Dir que no s’havia dimitit per escrit, o sigui que era tot “de bromes” va ser realment una gran pífia que s’ha pagat en pèrdua de força per part de la direcció. Una feblesa que els porta a restar callats mentres els fets se succeeixen, esperant sempre a que calmi.
I potser que Carretero planteges les llistes tancades fora degut a que temia que la militancia no votès als companys d’en Laporta, perque digem-ho tot, fins el dia 8 en Laporta (nº1), la Anna Arqué (nº2), i altres dos laportistes (nº5 i nº8) eren a la llista.
              
MORALMENT REAGRUPAT, FINS LA TRAIDORIA INMORAL
Però malgrat tot això, la vida va continuar, i Laporta se sentia “moralment reagrupat” cada cop que obria boca, aprofitant-se així de la feblesa de la directiva. Fins i tot se’ns deia que Laporta aportava finançament al projecte només a canvi d’incloure 5 candidats a les llistes. Tot això era mentida. Laporta ens ha enganyat a nosaltres i a tothom. Ara molts recordaran que en Carretero afirmava “o Laporta ve a Rcat o Rcat anirà amb Laporta”, però aquesta afirmació partia d’unes bases que Laporta ha trencat o incomplert. Fins fa ben poc Reagrupament havia ofert ser cap de llista a un sr que no era ni associat, amb ser “moralment reagrupat” en teníem prou. Es pot donar un exemple millor de voluntat d’unió i generositat?
                          
LA CONFERÈNCIA DE LA VIDA DE BRIAN
Paral·lelament es va activar la Conferència del Sobiranisme, i quan aquesta va convocar a totes les organitzacions independentistes a configurar una única candidatura, l’assemblea de Rcat va enviar delegats a la Conferència, i aquets han assistit a totes les reunions. La delegada de SCI va marxar ràpidament en la primera, i va arribar tard a la segona demostrant així el poc interès que tenien en que prosperes l’unitat.
Amb l’acord fet públic ahir la candidatura compta amb el recolzament de: Acte de Sobirania, Bloc Sobiranista Català, CADCI, Cercle Sobiranista Terres de Ponent, Cercle Català de Negocis, Col·lectiu 1714, CUP Arenys de Munt, Crida per la Terra, Deu mil.cat, Els Verds-Alternativa Verda, Estat Català, Força Catalunya, Gent de la Terra, Institut IPEC, Partit Republicà de Catalunya, Plataforma pel Dret a Decidir, Suma Independència, i Unitat Nacional Catalana, queda formada una tercera candidatura. Un projecte que va neixer per unir crea mes divisió. Ja ho sap aixó en Barrera?
            
EL GRAN FRACAS D’EN LAPORTA
Laporta va fer una crida a una Solidaritat Catalana a tots els partits incloent CDC i ERC. No només no ha aconseguit sumar forces, sinó que anit va afirmar expressament que no negociaria candidatures amb ningú. Ells van a la seva, copiant tot de Rcat, des de els principis i objectiu de la proclamació unilateral d’independència pel Parlament (que per cert Lopez Tena i Uriel fins fa poc no compartien) fins la cosa mes petita com els sobres per a fer aportacions econòmiques .
Els suports via web (14.215), només superen en poc mes d’un miler els suports virtuals aconseguits en el web personal del sr Laporta.(13.122). En conclusió tota la gent de la foto de les escales del Tinell ha aportat 1.093 suports virtuals. Massa pa per tant poc tall.
Els associats reals a dia d’avui (fonts ben informades) no arriben a 40.

Laporta ha fracassat en el seu objectiu d’agrupar l’independentisme, tota l’operació publicitària no era res mes que una OPA hostil a Rcat. Hostil perquè a nivell públic ha semblat que es copiaven tots els arguments per acostar-se a Rcat, però existia un treball soterrat minant les voluntats dels reagrupats, especialment del nivell intermedi, els coordinadors comarcals.
       
ON QUEDARIA LA REGENERACIÓ DEMOCRÀTICA ?
Dels dos objectius principals defensats per Reagrupament, l’independència i la regeneració democràtica, el primer als politics actuals no els fa cap por. Tenir 10 o 15 diputats independentistes al Parlament es quelcom neutralitzable. Tenir un grup de 10 o 15 diputats tocant la pera constantment en la radicalitat democràtica, combatin la corrupció, les dietes, els audis, i les pluriocupacions retribuïdes dels nostres politics es quelcom al que no esta disposat el establishment. La candidatura de SCI es la millor garantia de matar aquest tema, dons els tres tenors estan acostumats al Audi i les dietes. Els partits “institucionals” respirarien tranquils amb els tres tenors al Parlament.
                
LES PORS DE REAGRUPAMENT
A Reagrupament hi ha una estranya por a esdevenir una força normal. Dissortadament fem comparances amb els partits catalans sense adonar-nos que aquets formen part del establishment espanyol, amb els seus tics poc democràtics i fins i tot les seves corrupteles i estils paramafiosos. La realitat es que a Europa els partits funcionen amb una mica mes de netedat, i en comptes de cercar la puresa impossible hauríem d’acostumar-nos a emmirallar-nos en Europa.

RESPECTE.!
Reagrupament son 3500 persones, per respecte a tots ells es precís que qui ja no cregui en el projecte i escolti cants de sirenes d’altres suposats projectes, abandoni el vaixell i es llenci a les aigües cercant la suposada bellesa dels autors dels càntics. Es precís ara mes que mai saber amb qui contem i amb qui no. Prou especulacions, si us plau, per respecte als 3500.
                        
El primer que s’ha de demanar a tothom qui ara se sent enganyat pels tres tenors es rectificació, començant per la Patricia Gabanxo que pobreta reclamava ahir una unitat que li van negar als cinc minuts en el mateix acte, fins el CCN, qui d’ofici va recolzar l’aparició de SCI, i ara pot comprovar com l’unitat que el CCN demana ja ha estat negada pels tres tenors.
A partir d’ara tindrem la maquina de retratar preparada, per veure qui es desvincula ràpidament de l’engany, i qui el recolza, i per tant, es traeix a si mateix. A partir de l’acte d’ahir tots podrem veure si volem ser independents o no.

Demanem per tant, el recolzament total a la Candidatura de Reagrupament, sense escletxes, o si no ens pot pasar perfectament que:
a) Els de la conferència no es presentin per falta de gent i diners per a una campanya electoral.
b) Si Laporta no aconsegueix els 300.000 recolzaments i els 5 milions d’Euros que possa com a condició per a presentarse a eleccions,
Ens troben a inici de campanya electoral sense cap candidatura independentista de debó.
                          
Per tant Rcat ha de continuar endavant amb normalitat, i si el dia abans de presentar candidatures es pot aconseguir fer una coalició amb Laporta i la Conferència, endavant, pero si no, hem de tenir la maquinaria molt ben preparada.
                                                           
I, detall important, REAGRUPAMENT es la MARCA mes coneguda. Per tant si algú ha de ser l’aixopluc dels independentistes, no hi ha color. I mira que tots ells han tingut temps d’entrar, i d’aconseguir l’unitat amb que tant s’omplen la boca ara.

29-07-2010