Amics, desconeguts, coneguts i saludats, fins ahir encara candidats de SCI


Amics, desconeguts, coneguts i saludats, fins ahir encara candidats de SCI

Benvinguts al mon real.

Si us serveix de consol, no heu estat pas les úniques persones que aquesta nit heu anat a dormir amb un mal regust a dintre del cos.

Es el que te, crear unes expectatives que tant sols es sostenen en l’ il·lusió i les ganes que tenim molta gent, d’acabar d’una vegada amb el mal que va venir d’Almansa fa mas de 300 anys.
Darrera de SCI cada vegada es veu mes clar el llautó i els veritables interessos d’uns quants, que veient el poc futur que tenien al seus anteriors partits, s’han embarcat darrera d’un home que promet l’independència “pel gener”.

Per molts -i m’hi afegeixo jo mateix-, en Laporta era l’home que brillava amb llum pròpia, jove, triomfador, desacomplexat, amb un munt de gent -hi cales- al darrera, que ens empenyeria amb força cap a una Catalunya independent. Semblava que teníem a tocar el Dorado si anàvem tots plegats, i mes desprès del que va passar la tarda del 10 de juliol a Barcelona.

Jo, el mateix dia 10 al mati, al Palau de Congressos veient que no apareixia el nou “messies d’or, promès” ja vaig començar a malfiar-me’n, i la veritat, el temps posa a tothom al seu lloc, l’home que brillava com l’or va resultar ser de plom, que quant el rasques brilla molt, però ben aviat perd la brillantor i s’enfosqueix. Ni va aparèixer, ni hi havia equip, ni calers, tant sols una fotocopiadora -aquesta no la vam veure a la assemblea però ja feia dies que funcionava-.

Ningú n’està lliure de cometre errors, però compte que no ens passi com aquell personatge de ficció de la radio, quant diu que “als Catalans se’ns pixen al damunt i ens diuen que esta plovent”, personalment crec que encara en son molts els que treuen el paraigües.

Aquesta passada nit de “primàries” dintre de SCI mes d’un i una hauran entès el veritable significat de la mena de “democràcia de baix a dalt” que es gasten alguns. I espero que els ajudarà a comprendre el perquè altres, també hem tingut problemes a l’hora de fer les llistes preservant el sentit democràtic i aplicant la voluntat real de regeneració de la qual fem especialment bandera a Reagrupament.

Pel que he llegit aquets dies en alguns blogs, mes d’un candidat i candidata ja es veien asseguts al parlament i havien publicat llurs declaracions d’intencions, amb una bona fe, digna de reconeixement, fins hi tot algun de la provincià de Tarragona afirmava que ell no acataria la disciplina de vot, sinó el que la seva consciencia i els seus electors l’hi demanessin. -la fotocopiadora va treure fum, pel que es veu-.

L’assoliment de d’independència de Catalunya no es un fi en si mateix, sinó el poder arribar a un punt on poder començar a fer el país que tots vulguem, i es en aquest moment on començarà la veritable feina. Per això, no us desanimeu, perquè feu falta al país, tothom es necessari i mes ara que venen dies importants, les portes segueixen obertes per tothom que pensi en el País -no nomes en si mateix-, recordeu que nosaltres fa dies que tenim la feina feta, però els nostres candidats estan a disposició del be general.

Ningú es perfecte, ni te la veritat absoluta, però si no procurem ser seriosos i decents en les nostres accions politiques, se’ns acabarà veient el llautó i estarem condemnats a repetir els error d’altres. A un dirigent, cal demanar-li sobre tot integritat i coherència, i de moment, políticament, a en Joan Carretero, al meu parer, en te prou, com per anar pel carrer amb el cap ben alt, amb errors inclosos. No se si molts altres ho poden fer això, nomes cal repassar les seves trajectòries.

Companys i companyes el que no ens mata, ens fa mes forts -i mes savis-, aprendre dels errors i rectificar a temps, ens ajudarà a assolir el nostre primer objectiu: la independència, i si anem el màxim d’units possible, ho assolirem molt mes aviat.

Pep P.

Els Comentaris estan tancats