Més poble, més democràcia


Article d’en Carles Mora publicat a l’Avui el 13 de setembre.

No paro de rebre missatges en pro de la unitat del sobiranisme. Cors reblerts d’esperança en la unió de tot l’independentisme, com una alternativa real i eficaç a la situació actual, immobilista i acomodatícia en què ens han situat alguns dels nostres representants polítics amb la nostra connivència, endormiscats com estàvem. I el nostre ensopiment i cofoisme ens han conduït a ser campions en fracàs escolar, a una gran inhibició social i laboral per part dels joves i a una manca de referents (érem un poble en què s’emmirallava tothom). Malgrat que hi hagi gent que s’entesti a defensar l’unionisme estatal, cada dia que passa la relació amb l’Estat espanyol i la mentalitat espanyola –també present a Catalunya– es fan més hostils, més aspres i menys democràtiques. Mentre el Sr. Vargas Llosa i el Sr. Fernando Savater, entre molts d’altres, pressionen perquè el castellà esdevingui “única llengua oficial i reconeguda”, la Sra. María Luisa Cava adopta la més estricta línia mugicaniana amb la llei d’acollida. Ara es criminalitza els catalans per haver prohibit les curses de braus, ara el TC sentencia Catalunya a un endarreriment de 30 anys. Ara els ajuntaments hem de tornar diners, tot i oferir un 30% de serveis impropis i patir un dèficit letal de finançament. Mentre que Andalusia regala més de 100.000 ordinadors als escolars, Catalunya n’aporta la tercera part i amb copagament. Ens hi conformem? O diem “prou”?

Si seguim així, perdrem bous i esquelles. El país se’ns està morint; gent amb responsabilitats polítiques importants prefereix fugir d’estudi. Sense un plantejament seriós i valent, Catalunya anirà apocant-se dins un mar de mediocritat fins a esdevenir el bufó de la cort; sí, el mateix que pidola i llepoleja; el gos espriuà que s’ajup davant el seu senyor per quatre ossos. Fa 30 anys que Raimon i Lluís Llach ho canten. S’ha de ser valent per deixar la branca i volar més enllà del niu. Hom ha de ser agosarat per superar el llindar de la porta de la llei kafkiana enfront dels exabruptes del guardià que abans de morir reconeix que era ben fàcil de creuar. Però aleshores ja és tard.

Els alcaldes estem farts de gestionar misèria. Davant les necessitats de la nostra ciutadania, ja força desatesa, poca cosa podem fer. De què serveixen les entossudides declaracions dels presidents de l’ACM i de la FCM, les trobades d’alcaldes, les manifestacions grandioses, les “marcades” del president, la mobilització del voluntariat i dels votants en les consultes populars…, si no podem aconseguir que els nostres joves puguin canalitzar els seus projectes, que la nostra gent gran tingui una pensió digna, que els nostres petits i mitjans empresaris puguin seguir tenint i donant feina més enllà de la difícil supervivència; que les dones i els homes d’aquest país emprenedor, tolerant i integrador, puguin treballar. Volem avançar! Què serà de l’autoestima del nostre poble, ja prou minoritzada?

Hi ha massa interessos en joc, massa egoisme personal i de partit; massa gent va a la caça i captura de la rendibilitat política, de la promoció individual. Hi ha massa vinculacions que emmanillen la mala política amb el món del diner. Massa favors a tornar. Els partits no poden ser una empresa de col·locar militants, simpatitzants, amics, parents, càrrecs de confiança… No es pot consentir la recerca d’interessos propis per part de qui mana. S’ha de poder valorar regularment i objectiva la tasca feta pels professionals de la política. La valoració quadriennal d’uns comicis no és suficient. Hi ha d’haver més estima al país que no pas al partit.

Podem permetre que es vagi anihilant progressivament Catalunya? Tots els polítics coneixen l’espoli que patim (2.500.000 euros/hora). Com poden estar tan callats? Per què no es planten? El Cercle Català de Negocis ens ho explica claríssimament i diàfana molt de temps ençà. Paguem de mitjana el 24% dels impostos de l’Estat, també de la seva estimada casa reial, de l’exèrcit, de la Guàrdia Civil, de les ambaixades…, inclús de l’Institut Cervantes. El desajust entre el que s’inverteix a Espanya versus Catalunya en carreteres i ferrocarrils arriba a ser obscè. I els nostres representants ho permeten!

Cal un canvi urgent. Hem d’unir els nostres esforços –sense excloure ningú– per assolir un estat propi sense menystenir ni insultar, sense escarnir ni revenjar-se. Sra. Angela Merkel, estem en disposició d’aportar un gran potencial a Europa. Ara més que mai apel·lem a la responsabilitat de les forces parlamentàries. I els extraparlamentaris? Què s’ha de fer perquè unim les nostres voluntats? Alguns estem fent des de fa molts mesos tot el possible per assolir-ho. Si som tan incapaços d’aconseguir-ho, serà inexcusable. La societat està farta d’aquesta prudència malaltissa amb què es pretén justificar “l’anar fent” esclavitzador i mediocritzant. Podríem ser i no ens deixem ser. Ens barrem el pas nosaltres mateixos. Hem esdevingut el nostre propi enemic. Catalunya serà si tots plegats, treballant conjuntament, volem que sigui. (Ara mateix l’Estat espanyol ens ha cruspit 200.000 €.)

Els Comentaris estan tancats