Articles

La història interminable

Michael Ende va escriure el 1979 una novel·la que porta el mateix títol que
aquest article. En ella, el regne de la Fantasia –que és paral·lel al món real– és envaït
cada vegada amb més violència pel seu enemic: el No-Res. Per lluitar-hi hi és enviat un
guerrer valerós, però resulta que és un nen. Després de passar innombrables proves,
entre les quals l’enfrontament amb un drac blanc, amb l’ajut del Vell de la Muntanya
Errant aconsegueix el seu propòsit i tornar el regne de la Fantasia a l’Emperadriu.
Sembla un conte per a infants, però hi ha un conjunt de coses que m’hi han fet
pensar aquests dies. La història ens és ben propera, de tantes vegades que l’hem viscut.
Els catalans hem alimentat sovint el nostre particular Regne de la Fantasia, –alguns
diuen que vivim d’il·lusions–, hem hagut de superar innombrables proves i lluitar contra
dracs poderosos. N’estem pagant encara un preu ben alt, però la voluntat de lluita és el
que ens ha mantingut vius.
A aquestes alçades, ja no ens hauria de venir de nou que el No-Res vulgui
aprofitar-se de la seva força per anorrear-nos i qualsevol motiu li sembla bo per engegar
una guerra. Ara és el finançament, abans l’Estatut, abans… la llista seria molt llarga.
Hem vist tantes vegades aquesta reacció irracional que no ens hauria d’estranyar; era
totalment previsible. A més, sabem que en aquesta lluita contra el No-Res, com en la
novel·la, ens trobem en inferioritat de condicions, però sabem també que la raó es troba
de la nostra part.
D’una banda, som com el ruc que estira el carro, però també som l’ase dels cops.
Qualsevol petita victòria que assolim desferma tot seguit la força bruta i forassenyada
dels nostres veïns. No els importa enverinar les relacions entre pobles perquè no
admeten que dintre un mateix país hi pugui haver pobles diferents. Ens volen ben collats
i controlats, obeint cegament les seves ordres i arrossegant el seu pes feixuc.
Contra la nostra força de la raó ells només tenen la raó de la força i amb ella
intoxiquen els seus seguidors mitjançant la visceralitat, el renec i l’insult; en el nostre
cas, la catalanofòbia. Fins ara aquesta paraula no havia sortit tan clarament en els
mitjans de comunicació, però quan s’ha fet pública, tot seguit els instigadors s’han
apressat a negar-la. Al contrari, s’han afanyat a proclamar el seu immens amor envers
nosaltres. Però no hi cap xenòfob que reconegui públicament la seva condició. Quan
algú diu: “Jo no sóc racista, però…” malfieu-vos-en, perquè porta en la seva ment la
llavor de l’odi.
Ells saben que aquesta és una arma que els ha donat moltes victòries en el passat
i que com més ens fuetegin més gent hi haurà que els aplaudiran. No pensen que potser
algun dia el ruc els pot tirar una coça. De moment no ho farà, perquè està espantat i
lligat. Quan s’adoni que l’èxit o el fracàs del viatge depèn d’ell, potser es negarà a rebre
més xurriacades, es desenganxarà d’un carro massa pesant i farà el camí tot sol.
Arribarà més lluny i més descansat. Aleshores haurà vençut el No-Res i la seva Fantasia
s’haurà convertit en realitat.
Però abans haurà d’adonar-se que no n’hi ha prou amb que li ensenyin una
pastanaga, un engany subtil (o no tant) perquè segueixi portant a coll uns amos que
només el volen per anar còmodament instal·lats a la seva esquena.
El noi de la raça dels indis verds de la novel·la d’Ende es va adonar que tenia
uns poders que ignorava: només calia donar un nom a l’Emperadriu del Regne de la
Fantasia perquè aquesta pogués recuperar el govern del seu territori. Pronunciar el seu
nom va liquidar definitivament el No-Res. Aquest nom nosaltres ja el tenim, encara que
a vegades sembla que l’hàgim oblidat. Només cal creure-hi per vèncer els dracs i els
perills que ens assetgen. Altrament, la “història” es farà “interminable” i seguirem
escarnits i bescantats pel No-Res. Ha arribat l’hora de dir prou i posar al capdavant de
tot el valor de la nostra dignitat com a poble. “No gos mesell, sinó únic senyor…”.
JOSEP M. CARRERAS