Arxiu categoria Articles d'opinió

ACTE A L’ESPLUGA DE FRANCOLÍ

INDEPENDÈNCIA ÉS BENESTAR
REAGRUPAMENT A L’ESPLUGA DE FRANCOLI

Ahir, 5 de setembre REAGRUPAMENT va aplegar prop d’una vintena de persones a la
sala polivalent de l’Espluga de Francoli. La xerrada de la ma de Ferran Pujol, cap de llista
per la demarcació de Tarragona i de Lluïsa Sanabra, candidata de la Conca de Barberà,
va ser sota el titol INDEPENDÈNCIA ÉS BENESTAR.
El cap de llista, Ferran Pujol,ha carregat durament contra els polítics profesionals que
han perdut tota credibilitat, ja que no responen a interessos dels ciutadans, sino a
interessos purament partidistes.
En trenta anys, ha remarcat, encara no s’ha trencat la disciplina de vot, fet que a judici de
la formació independentista, és una síntoma més de la necesitat d’una regeneració
democrática, com la que proposa Reagrupament.
Pel que fa al model de comunitat autonòma, Ferran Pujol ha dit que està
completament esgotat i que ja no ens porta enlloc. Només amb un estat propi podem
arreglar tot el desgavell provocat per la professionalització de la política.
Ha fet incidencia especial en la limitació de mandats, per evitar la majoria dels problemes
de la política actual, on els polítics no están al servei del poble, sino als del seu partit o a
ells mateixos.
Es necessaria una majoria parlamentaria independentista per tal de poder proclamar
l’Estat Català, regerar la clase política i tornar la confiança als ciutadans, I es,
imprescindible que la gent recuperi la seva autoestima, desprès del desencis provocat
per tants anys de sempre tenir el mateix.
Una vegada acabades les intervencions, els assistents han pogut preguntar als dos
candidats i han resolt els dubtes de la gent, fonamentalment basades en el sistema de
proclamació de l’independència.
Un dels assistents ha preguntat quans diputats de Reagrupament s’esperava treure en
les properes eleccions al Parlament. A la pregunta, Lluïsa Sanabra li ha respost que
Reagrupament no calcula treure més o menys diputats, i que seran els que els catalans
decideixin, és el poble de Catalunya qui decideix.

No hi ha Comentaris

Amics, desconeguts, coneguts i saludats, fins ahir encara candidats de SCI

Amics, desconeguts, coneguts i saludats, fins ahir encara candidats de SCI

Benvinguts al mon real.

Si us serveix de consol, no heu estat pas les úniques persones que aquesta nit heu anat a dormir amb un mal regust a dintre del cos.

Es el que te, crear unes expectatives que tant sols es sostenen en l’ il·lusió i les ganes que tenim molta gent, d’acabar d’una vegada amb el mal que va venir d’Almansa fa mas de 300 anys.
Darrera de SCI cada vegada es veu mes clar el llautó i els veritables interessos d’uns quants, que veient el poc futur que tenien al seus anteriors partits, s’han embarcat darrera d’un home que promet l’independència “pel gener”.

Per molts -i m’hi afegeixo jo mateix-, en Laporta era l’home que brillava amb llum pròpia, jove, triomfador, desacomplexat, amb un munt de gent -hi cales- al darrera, que ens empenyeria amb força cap a una Catalunya independent. Semblava que teníem a tocar el Dorado si anàvem tots plegats, i mes desprès del que va passar la tarda del 10 de juliol a Barcelona.

Jo, el mateix dia 10 al mati, al Palau de Congressos veient que no apareixia el nou “messies d’or, promès” ja vaig començar a malfiar-me’n, i la veritat, el temps posa a tothom al seu lloc, l’home que brillava com l’or va resultar ser de plom, que quant el rasques brilla molt, però ben aviat perd la brillantor i s’enfosqueix. Ni va aparèixer, ni hi havia equip, ni calers, tant sols una fotocopiadora -aquesta no la vam veure a la assemblea però ja feia dies que funcionava-.

Ningú n’està lliure de cometre errors, però compte que no ens passi com aquell personatge de ficció de la radio, quant diu que “als Catalans se’ns pixen al damunt i ens diuen que esta plovent”, personalment crec que encara en son molts els que treuen el paraigües.

Aquesta passada nit de “primàries” dintre de SCI mes d’un i una hauran entès el veritable significat de la mena de “democràcia de baix a dalt” que es gasten alguns. I espero que els ajudarà a comprendre el perquè altres, també hem tingut problemes a l’hora de fer les llistes preservant el sentit democràtic i aplicant la voluntat real de regeneració de la qual fem especialment bandera a Reagrupament.

Pel que he llegit aquets dies en alguns blogs, mes d’un candidat i candidata ja es veien asseguts al parlament i havien publicat llurs declaracions d’intencions, amb una bona fe, digna de reconeixement, fins hi tot algun de la provincià de Tarragona afirmava que ell no acataria la disciplina de vot, sinó el que la seva consciencia i els seus electors l’hi demanessin. -la fotocopiadora va treure fum, pel que es veu-.

L’assoliment de d’independència de Catalunya no es un fi en si mateix, sinó el poder arribar a un punt on poder començar a fer el país que tots vulguem, i es en aquest moment on començarà la veritable feina. Per això, no us desanimeu, perquè feu falta al país, tothom es necessari i mes ara que venen dies importants, les portes segueixen obertes per tothom que pensi en el País -no nomes en si mateix-, recordeu que nosaltres fa dies que tenim la feina feta, però els nostres candidats estan a disposició del be general.

Ningú es perfecte, ni te la veritat absoluta, però si no procurem ser seriosos i decents en les nostres accions politiques, se’ns acabarà veient el llautó i estarem condemnats a repetir els error d’altres. A un dirigent, cal demanar-li sobre tot integritat i coherència, i de moment, políticament, a en Joan Carretero, al meu parer, en te prou, com per anar pel carrer amb el cap ben alt, amb errors inclosos. No se si molts altres ho poden fer això, nomes cal repassar les seves trajectòries.

Companys i companyes el que no ens mata, ens fa mes forts -i mes savis-, aprendre dels errors i rectificar a temps, ens ajudarà a assolir el nostre primer objectiu: la independència, i si anem el màxim d’units possible, ho assolirem molt mes aviat.

Pep P.

No hi ha Comentaris

DEMÀ 5-9 A L’ESPLUGA DE FRANCOLÍ.

No hi ha Comentaris

L’independentisme no nacionalista

Us adjuntem un article d’en Jordi Miralda, científic retornat, en el que mes d’un s’hi sentirà reflexat.

Article extret del seu blog: http://blocs.mesvilaweb.cat/jordimesc

Durant la meva vida, la meva posició política sobre Catalunya i el seu procés polític ha anat canviant d’una forma que crec que segueix els canvis que s’han anat produint en la societat catalana en general. Primer, des de ben jove, em definia com a nacionalista català, però no creia que la independència fos el camí. Després, la idea de la independència va anar esdevenint més atractiva a mesura que s’aclarien les concepcions i intencions espanyoles: gradualment vaig anar passant a un nacionalisme independentista. I ara hi ha un altre canvi: ja no em considero nacionalista, sinó només independentista.

Aquesta és una evolució del tot lògica. Si anem a Holanda, no sentim a parlar de cap moviment holandista, ni tampoc trobem gaire gent que s’identifiquin com a nacionalistes holandesos. En canvi, tots els holandesos estimen el seu país i volen contribuir al seu progrés. Si algú els proposés que Holanda eliminés el seu estat i passés a ser una província d’un estat més gran, això els semblaria una bestiesa. Jo vull sentir-me igual que un holandès.

El nacionalisme català sempre s’ha entès com un moviment de resistència contra un estat opressor, per defensar la nostra llengua i la nostra cultura. Això genera molta confusió des del món anglosaxó, perquè en anglès la paraula “nationalism” s’interpreta inevitablement de forma negativa, implicant un sentiment de superioritat, de voler imposar unes característiques nacionals i de pretendre engrandir una nació. Aquests conceptes reflecteixen evidentment el que és el nacionalisme espanyol. Però l’estat espanyol s’aprofita de la confusió que generen els mots per fer mala premsa dels catalans.

Penso que està arribant el moment de deixar d’anomenar-nos nacionalistes. L’independentisme català creix perquè ja no és un subconjunt del nacionalisme; i el nacionalisme català no-independentista és cada cop més ridícul, mancat d’arguments i en vies d’extinció. El concepte de resistència va perdent la seva força: precisament, perquè ens hem de convèncer de que la independència només depèn de nosaltres, els catalans. Ja no es tracta doncs de resistir, sinó d’aixecar el cap i fer una afirmació d’una voluntat democràtica de crear un nou estat que depèn poc de sentiments identitaris i que sorgeix d’arguments objectius i no antiespanyols. Precisament, la via correcta per aturar el nacionalisme espanyol exacerbat i excloent i la desafecció entre Catalunya i Espanya és, evidentment, la independència.

No hi ha Comentaris

FANTASIA NACIONAL

Un molt bon article d’en Joan Vidri Mas de Sarral  (Conca Barberà)



No hi ha Comentaris

CATALUNYA ESTAT article escrit per Narcìs Roca i Farreras ara fa 137 anys

Catalunya Estat
Havem tractat de tots els punts que abraça la primera part del quadro que ens vàrem formar al començament d’aquests articles. Catalunya província o Estat? Província privilegiada, exceptuada o descentralitzada? Catalunya Estat monàrquic o republicà, aristocràtic o popular, separat enterament o confederat? Havem parlat ja de Catalu‐nya província; i, posada la mà sobre el cor, estem persuadits que no pot limitar‐se o tancar‐se a ser província, sota pena de morir moralment i com a poble, com a Catalu‐nya. Sols d’una manera podríem admetre la situació provincial; com a província des‐centralitzada, preparant‐se i educant‐ne per ser Estat, com a situació provisional, in‐terina, transitòria, temporal i al mateix temps preparatòria i educativa. Un pla extens i pràctic, factible sota el sistema unitari, ja republicà, ja monàrquic, es pot traçar; po‐dríem presentar‐ne un esboç. Mes ara fóra inútil. Cap sistema unitari, sia republicà, sia monàrquic, ha d’avenir‐se a donar a Catalunya una descentralització administra‐tiva avançada i progresiva, creixent, que l’anés preparant i educant per ser Estat. Ben clar ho estem veient des de la proclamació de la República en general, el 12 de febrer, i també des de la proclamació de la federal. Bé ho havem vist fins sota el poder dels partits unitaris menys centralistes, demòcrato‐monàrquic, radical, progressista, dels anys 40 al 43, 54 al 56, 68 al 73. Per què, doncs, admetre una situació impossible, una situació que jamai l’Estat espanyol únic, individu, unitari, ha de consentir? Catalunya haurà de preparar‐se i educar‐se per ser Estat, sent‐ho. Avui en dia, entre això i la proclamació i la immediata constitució del sistema federal a Espanya, fóra inútil par‐lar d’aquesta situació de província descentralitzada amb una descentralització pro‐gressiva, preparatòria, creixent i educativa; situació factible en general, mes a Espa‐nya‐Estat únic individit, utòpica.
Estreta li ve a Catalunya la situació de província d’un tal Estat, la situació de provín‐cia com es comprèn a Espanya i quasi bé pertot; situació definitiva, immòbil, non plus altra, ubi deficitorbis. Sols essent Estat pot renàixer com a Catalunya, com a pàtria, com a poble.
La situació d’Estat no és cap cosa nova per a Catalunya; sinó una cosa antiquíssima, secular, tradicional, que li fou usurpada amb violència, que li sigué robada per la for‐ça de les armes, que gent estrangera, un rei i un exèrcit francesos, amb intervenció d’espanyols il∙lusos i esclavitzats, li varen prendre a foc i a sang.
Catalunya començà en la República catalana montanyesa del segle VIII, essent un Estat independent que nasqué abans que el d’Àustries, després de caigut al Guadalet l’imperi dels gots. Fou després un Estat protegit pels Emperadors francs, des d’últims del dit segle fins a últims del IX; fou després un Estat feudatari í després, ja amb el compte En Guifré el Pelós, ja amb el compte En Borrell, altra vegada Estat independent. Sols la unió personal, sols la persona del príncep, la tenia unida amb els altres Estats de la Corona d’Aragó, i amb els altres d’Espanya, de mode que des del segle IX fins l’any 1714, fou Catalunya un Estat, podem dir independent. Poc, si gens ens diferenciava, es diferenciava de ser‐ho amb els reis d’Aragó i no molt amb els de tota Espanya. Província s’anomenava sota la casa d’Àustria i el primer Borbó fins l’any 1714; més ben examinada sa situació, era la d’un Estat, de dret independent i mig confederat amb Aragó i València, de fet amb guerra amb sos prínceps que li vo‐lien pendre independència i llibertat: un Estat independent o mig confederat, de dret; de fet, un Estat militant per conservar sa independència, sens parar un minut per es‐pai de dos segles.
Pot haver‐hi discussió sobre quin grau d’independència tingué Catalunya des de la unió amb Aragó, des de la mort d’En Ferran el Catòlic, sota els reis austríacs i sota els Lluïsos XIII i XIV de França, i sota Carles III l’Arxiduc d’Àustria. Mes sobre sa si‐tuació d’Estat, ja independent, ja mig confederat, ja sols unit per la persona del prín‐cep, no hi ha cep discussió. Com uns mil anys de situació d’Estat (dels anys 714 0 715 al 1714) compte Catalunya; sobre uns mil anys fou Catalunya un Estat, una nació. No demanem, doncs, cap utopia els catalans estatistes; sinó restaurar una situació política que, per injustament arravatada, pot Catalunya reivindicar a tota hora amb aquell dret imprescriptible que la llei romana de les dotze taules va anomenar autoritat eter‐na.
La qüestió d’Estat o província és per a Catalunya qüestió de vida o mort per la part moral. Sabem les dificultats amb què va Catalunya trobar‐se en sa vida material i en sa vida moral al principi de ser un Estat. Per això ens dol al cor, a l’ànima, que mai l’Estat espanyol hagués donat a Catalunya una descentralització provincial verdade‐ra, progressiva, preparatòria i que l’Estat espanyol únic i individu jamai li donaria. Mes, continuant essent província espanyola o francesa, Catalunya és morta moral‐ment dintre pocs anys, ja la tenim quasi agonitzant com a poble, com a entitat moral, com a pàtria, i morta moralment, sa vida material, primera i fins única cosa que mi‐ren, atenen i consideren molts homes, i entre ells molts espanyols, i entre aquests molts catalans, sa vida material fóra petita, aniria decaient, fos Catalunya província espanyola, o fos francesa. Així com se diu: què són les lleis sens els costums?, pot dir‐se: què és la vida material sens la vida moral?
Avui en dia ens queden als catalans alguns costums, algun esperit, algunes tradicions de quan Catalunya era Estat. Som encara separatistes, provincialistes; no tant, per des‐gracia nostra, com diuen els altres espanyols, mes una mica. Aprofitem el que ens queda per recobrar més. Quant més aviat comencem a viure com a Estat, més aviat arribarem al nivell de viurer‐hi naturalment í sens esforç, perquè tindrem més restes de les qualitats d’independents, més restes d’activitat, energia, valor cívic, pa‐triotisme i esperit autonòmic. Com més tardi Catalunya a ser Estat, a viure com Estat, a recobrar les atribucions, les potestats i la independència pròpies dels Estats, més dificultats trobarà per viure com a tal, menys aptitud hi tindrà, menys preparada hi estarà, més qualitats de les necessàries per viure independent haurà perdut. Massa n’havem perdudes ja, massa havem decaigut i degenerat en la part moral en el caràc‐ter, en les virtuts cíviques, en l’energia, en l’esperit independent; no esperem a per‐dre, a decaure i a degenerar més. Quant més avall caiguem, més ens costarà pujar.
Massa ens havem ensopit, fins en la part de vida material, confiats en proteccions industrials i comercials a les fronteres d’Espanya i a l’Amèrica; prenguem una posi‐ció política que ens faci despertar i quedar desvetllats. Massa la situació de província ens ha portat guerres civils d’Espanya, la del carlisme començada l’any 26, la de l’absolutisme començada l’any 14, i el gran nombre de pronunciaments i sublevaci‐ons que sabem: tot partint de la idea o base, fonament i peu forçat d’Espanya‐Estat únic i individu. De mode que de les lluites i de les parcialitats polítiques que han agi‐tat Catalunya, han dividit els catalans de l’any 14 ençà, solament les dels federals són catalanes; les meres totes han sigut espanyoles.
No pot dir‐se que jamai Catalunya ha d’arribar a ser Estat. Aquesta negació de tants i tants mils catalans conservadors, la idea que la situació provincial més o menys des‐centralitzada hagi de ser la situació definitiva, final, políticament eterna, non plus ul‐tra de Catalunya, aquesta idea és inexacta, és falsa. Avui en dia per una reunió de circumstàncies que els conservadors no tenien previstes, trobem arribat el cas de co‐mençar Catalunya a viure com a Estat; aquell home, aquell sabre, aquella mà de ferro que fa cinc anys anuncien o demanen ells, no vindrà prou aviat per privar aquest començament. Doncs bé; si oblidant‐nos per un moment d’això, ens fem càrrec que més endavant pot venir el cas de ser Catalunya declarada o declarar‐se Estat, com més preparada estigui a viure com a tal, menys agitacions i batzegades li costarà la nova vida. Com pot preparar‐s’hi? Sent província? No. A Espanya és utòpica la des‐centralització verdadera i progressiva, preparatòria. Sols sent Estat pot Catalunya anar‐se fent a ser‐ho, anar entrant en la vida de tal. I el que és deixar per sempre més de ser Estat, el que és ser per sempre més província, no ho creguem.
Encara que al present l’home de ferro, el bastó, el sabre, etc., dels conservadors fes una reacció en sentit unitari, encara que triomfessin els carlistes o els altres monàr‐quics; altre dia, per un camí o per un altre, tornaria a sortir i a plantejar‐se la idea fe‐deral que inclou la de Catalunya‐Estat. Aquesta idea no morirà. Quan a França, a on fou proclamada pels girondins l’any 93, no ha mort, menys morirà a Espanya. Quan la idea de llibertat i constitució no ha mort a Espanya a pesar de les reaccions dels anys 14, 23, 43, 56 i 66, menys hi morirà d’aquí endavant la idea de federació que in‐clou, abraça o conté la idea de Catalunya Estat.
«Jo visc en l’eternitat», com diu Jehovà a la Bíblia, pot dir aquesta idea; i nosaltres podem traduir aquesta frase com la traduí Proudhon: «ma idea és immortal».
Donem pressa al mal camí, passem‐lo aviat; com més prompte comenci Catalunya a viure com a Estat, més aviat i més fàcilment passarà les dificultats morals i materials del començament d’aquesta vida; més qualitats conservarà encara per sortir‐ne més aviat i millor.
Pel que toca al dia d’avui (agost de 1873), no volem dir que Catalunya se separi d’Espanya amb violència. Per una part la guerra carlista, per una altra part la situació política del Govern i del Congrés centrals encaminada a plantejar una constitució a on Catalunya és reconeguda com a Estat confederat, aconsellen seguir el camí pacífic i legal mentre es pugui, mentre aquella guerra duri i mentre el Congrés i el Govern del centre no tractin de tornar al sistema unitari.
Josep Narcís Roca i Farreras
La Renaixensa, III, núm. 1, 10 d’agost de 1873

No hi ha Comentaris

SOM GENT BONA,SOM BONA GENT,SOM REAGRUPAMENT.

No hi ha Comentaris

Reagrupament a Santes Creus i Conillada.

No hi ha Comentaris

Al dia següent a Sta. Coloma de Queralt

No hi ha Comentaris

No hi ha Comentaris