Doncs bé, fa pocs dies, els diputats de la CUP al Parlament David Fernàndez i Quim Arrufat denunciaven públicament que en el sumari que està ara en mans dels tribunals sobre el cas de la trama corrupta de l’Instituto Nóos es confirmava que concretament un 33% dels patrons de la Fundació Príncep de Girona coincidien amb els donants de l’Instituto Nóos. Per tant, quan ho vam dir en el ple del mes d’abril no ens ho havíem tret de la butxaca, ni tampoc cal que portem el tema al jutjat, com ens va etzibar el portaveu de CiU, perquè en el cas contra Iñaki Urdangarin aquest “tema” ja hi surt. El que sí que és greu és la inhibició de l’Ajuntament de Girona en aquesta qüestió i que mantingui les seves excel·lents relacions amb una fundació que, com vam denunciar, està sota sospita.

No és un tema nou, ja que en el ple de juliol de l’any passat ja vam portar aquesta mateixa denúncia al ple. Hi vam dir, concretament, les quantitats que havien aportat alguns dels patrons de la FPdGi a l’Instituto Nóos, per exemple: Telefónica, 703.852 euros a través del seu president, César Alierta; Abertis, 116.000 euros en la persona de Salvador Alemany; Repsol, 237.800 euros via Antoni Brufau; Gas Natural, 41.760, euros amb Salvador Gabarró; el BBVA, 502.021 euros a través del seu president, Francisco González; Bodegas Torres, amb 41.760 euros via Miguel A. Torres, o Freixenet, 20.880 euros en la persona de Josep Ferrer.

Ara sabem que en el sumari també apareixen empreses i grups catalans que, per quedar bé amb la monarquia, van fer substancioses donacions a l’Instituto Nóos, tal com publica el digital Directe. cat: Mútua Intercomarcal (232.000 euros), Fundació Esade (122.528), Fundació Abertis (116.000), Ajuntament de Mataró (86.351), Generalitat de Catalunya, en l’època del tripartit (75.425), Consell de Col·legis d’Infermeria de Catalunya (75.400), Joieria Tous (69.020) o Valero Rivera Asesoramiento Deportivo SL (53.360).

Però la llista és encara més llarga: Fundació Privada Bioregió de Catalunya (48.180), Abacus Sociedad Cooperativa Catalana Limitada (28.679), Johan Cruyff Academics International SL (23.336), Fundació Privada Joventut, de la Penya (17.400), Agency Sports & Entertainment SA, una empresa presidida per Gabriel Masforroll, exdirectiu del FC Barcelona (17.383). I la rúbrica final: l’Ajuntament de Barcelona (11.999 euros), la Diputació de Barcelona (11.600); és a dir, diners públics; Digec SA, l’Enciclopèdia Catalana, (10.457); la Federació de Cooperatives de Treball de Catalunya (6.960), o Tallers per a persones amb discapacitat psíquica de Catalunya (5.900).

Segurament en un futur encara tindrem més sorpreses. Ara, però, tan sols vull aprofitar per dir que des dels ajuntaments es pot fer molta feina per denunciar els tractes de favor de què es beneficia la monarquia i també felicitar els ajuntaments de Montblanc i Balaguer, que han aprovat en ple demanar a Felip de Borbó que renunciï als títols que duen el nom dels seus municipis i, així mateix, lamentar profundament que el de Girona no hagi fet el mateix. Per cert, el 26 i 27 de juny, en aquesta ciutat es tornarà a celebrar una nova edició del Fòrum Impulsa per a més lluïment de l’hereu de la corona espanyola a les nostres terres, que estarà segurament ben acomboiat per totes les autoritats i llepaculs de la zona. A nosaltres, als regidors de la CUP i RCat de la ciutat, l’any passat no ens hi van deixar entrar, una simple anècdota, segons alguns; un atemptat a la democràcia, segons nosaltres.

Amb el govern Mas II, les expectatives eren totes unes altres. S’han complert? Jo diria que a mitges. Certament no es va començar gaire bé. El President Mas no ha complert la promesa de crear una Conselleria d’Afers Exteriors específica, i ni tan sols ha incorporat aquest concepte a la denominació oficial de la Conselleria que s’encarrega del tema. A major satisfacció dels espanyolistes, que van pressionar de totes les maneres possibles per evitar-ho. Finalment, els Afers Exteriors van anar a raure a la Conselleria de Presidència, solució intermèdia, però que no deixa de tenir un regust amarg. Sense cap mena de dubte, hauria estat molt millor complir la promesa electoral i fer que el President mateix n’assumís directament la responsabilitat. Hauria donat un missatge inequívoc de la rellevància que els Afers Exteriors tenien en la nova etapa política marcada per la implementació de la Transició Nacional al dret a decidir i la necessitat d’internacionalitzar-la davant l’actitud clarament obstruccionista de Madrid.

Malgrat aquests inicis dubitatius, els esdeveniments posteriors semblen clarament marcar una tendència a progressar adequadament. Per una banda, els homes d’en Duran han anat desapareixent, i han estat substituïts per polítics que realment estan compromesos amb una Catalunya lliure. I això és positiu, òbviament. En segon lloc, s’ha fet front de forma contundent a l’ofensiva mediàtica que el govern espanyol va llançar en capçaleres com el Wall Street Journal , el Financial Times o el The Economist , entre d’altres, tractant de culpabilitzar de la crisi espanyola “les autonomies,” eufemisme per a referir-se, naturalment i exclusivament, a Catalunya. De fet, és ben evident que, en els darrers mesos, els atacs i contraatacs mediàtics han estat constants, i es pot ben dir que, per primera vegada, la Generalitat i també determinades iniciatives civils, han plantat cara a l’ofensiva espanyola, fins al punt que en alguns moments aquesta ha tingut un efecte boomerang, que ha acabat perjudicant el propi govern espanyol, començant pel seu president, i continuant per l’inefable ministre García Margallo i a la diplomàcia espanyola, que no ha deixat perdre cap oportunitat per fer el ridícul.

La conseqüència d’aquest pols ha estat, naturalment, una reacció histèrica espanyola per terra, mar, aire, i per internet, contra les embajadas  de la Generalitat, que s’han convertit en el pim, pam, pum de les crítiques al suposat malbaratament econòmic i que n’han demanat el seu tancament, quasi bé per via manu militari .

Una de les respostes a aquesta ofensiva ha estat la creació d’un organisme, el Diplocat (Diplomàcia Pública Catalana), que ha tingut la virtut d’obtenir, arran d’una de les seves primeres iniciatives, un semàfor vermell per part de La Vanguardia . Senyal que es va pel bon camí, que és el totalment oposat al d’en Duran i Lleida. Però del Diplocat en parlarem en el proper article.

El to adoptat per Rajoy recorda el cèlebre eslogan de José Antonio, el fundador de la Falange Española, segons el qual Espanya és "una unidad de destino en lo universal". En un discurs a la Biblioteca Nacional Espanyola, ha afegit que el model educatiu s'ha de basar en la qualitat l'esforç i el mèrit. En aquest escenari, el president espanyol també ha assegurat que els quilòmetres de prestatges d'aquesta institució podrien unir Madrid i Barcelona, ciutats, ha dit, "símbol de l'edició de llibres en la nostra llengua comuna" .

També el ministre Wert ha parlat sobre la seva reforma educativa. Malgrat la polseguera que ha aixecat, el titular d'Educació ha considerat que "deu ser molt bona si tot el que se'n pot dir és el que se n'està dient".

És evident que la combinació de nacionalista pur i d'estatista que dissenya nacions és contradictòria perquè, si hi ha nació originària, aleshores no cal estat per construir-la. I si, en cas contrari, cal recórrer a l'Estat per espanyolitzar els seus súbdits, aleshores és que no hi havia nació pura. Però, esclar, potser és excessiu demanar al ministre d'Educació que pensi en termes estrictament lògics en aquestes matèries d'identitat nacional que tant li couen.

El nacionalisme espanyol sempre s'ha emmirallat en el projecte nacional francès -des de la Reial Acadèmica de la Llengua i una estructura de comunicacions radials fins a l'escola com a agent creadora de la nació francesa-. Si França va reeixir com a país unitari, ho va fer, diuen, de la mà del mestre rural i del prefecte departamental. Per tant, si Espanya ha de sobreviure, sobretot en aquesta fase de crisi econòmica gravíssima, cal que l'Estat controli i homogeneïtzi l'ensenyament. Al segle XIX també es va vendre modernització econòmica, supervivència nacional i llengua única com un paquet inextricable.

Tots hem sentit a parlar de la potència disciplinària de l'escola francesa, de la seva capacitat de reprimir i ridiculitzar els nens de províncies i de purificar-los  del seu patois  incomprensible i inútil. Tanmateix, aquesta visió conté una bona part de desconeixement i de mite. Si França va triomfar, ho va fer perquè, com explica Eugene Weber a De camperols a francesos (Stanford University Press, 1976), el millor llibre fins a la data sobre el procés de construcció nacional de França, París va oferir moltes més coses més enllà d'una sola llengua.

La França contemporània va néixer d'un impuls modernitzador. L'estat francès va crear una societat burgesa, amb mobilitat social, amb una estructura igualitària en drets i llibertats. A França la van parir la Il·lustració i la Revolució de 1789. França va tenir una economia expansiva i un imperi colonial. A Espanya, en canvi, no va passar res de tot això. A Espanya, com a Àustria-Hongria, Rússia i Turquia, el tren de modernitat no va arribar a temps quan s'estaven forjant els grans estats burocràtics del segle XIX. Espanya va quedar en mans d'una elit premoderna, il·liberal, absolutista, decadent.

Els polítics catalans van ser els únics que, al XIX, haurien pogut crear una nació hispànica moderna i, per això mateix, única (que no vol dir unitària), com a Itàlia ho van fer els savoians i els llombards. Però, amb poca força numèrica i mai disposats a renunciar a uns referents històrics i lingüístics de mal digerir a la resta de l'estat, van fracassar.

El resultat fou una Península incòmoda per a tothom. El centre no pogué oferir un projecte liberal per assimilar la perifèria. La perifèria no tingué la força per transformar el centre. Aquesta història de fracassos va infantar identitats no solament diferents (que ja hi eren) sinó anímicament oposades. Un cop cristal·litzades com a realitats polítiques específiques, no hi podia haver marxa enrere, com ha escrit Keith Darden a  Resisting occupation  (Cambridge University Press) tot examinant les identitats nacionals de l'Europa Oriental. L'única solució era la proposta orteguiana de " conllevancia  ", que el mateix Wert qüestiona en el seu informe  Los españoles ante el cambio,  publicat l'any 2012.

La història dels darrers dos segles du una lliçó clara. Com a estratègia per crear espanyols, la proposta Wert fracassarà perquè les identitats polítiques ja estan plenament formades. La seva única justificació sembla, doncs, la d'exaltar el votant popular per tapar la deriva econòmica d'Espanya. Esperem que aquí també fracassi.

Si tenim clar cap on anem, no ens podem perdre. No hem de caure en els paranys que ens preparen i buscar la via més recta cap al nostre destí. El procés en si no és el més important, si accedim a la independència per una via democràtica i validada internacionalment. Allò que és realment important i necessari és arribar a la fita que volem amb intel·ligència, generositat, constància i acord. Per això els ciutadans volen que els partits que van votar la Declaració de Sobirania i els que han votat a favor del dret a decidir actuïn de forma conseqüent i responsable amb el seu vot al Parlament i treballin seriosament per establir la via democràtica que ens permeti exercir el nostre dret d’autodeterminació.

I des de Reagrupament sobretot esperem que Esquerra, que es va definir com a garant del procés en les darreres eleccions i que com a tal va rebre la confiança dels votants, compleixi els acords signats amb CiU en el Pacte de la Llibertat. Aquest acord es concretava en tres aspectes:

PRIMER. Votar a favor de la investidura del Molt Honorable Sr. Artur Mas i Gavarró com a President de la Generalitat al Parlament de Catalunya.

SEGON. Aprovar i impulsar les accions executives i parlamentàries que garanteixin la convocatòria d’una consulta sobre el futur polític de Catalunya.

TERCER. Garantir l’estabilitat parlamentària de l’acció del Govern.

La legislatura avança i no cal adormir-se ni buscar excuses perquè només amb la unitat d’acció es pot superar l’ofensiva espanyola que no dubta a deixar “en suspens” els acords democràtics del Parlament de Catalunya.

Finalment, com sempre ha dit Reagrupament, l’única via possible serà la declaració unilateral d’independència per tal de dotar-nos d’un nou ordenament jurídic democràtic que permeti l’exercici del dret a decidir.

És cert, que els bancs poden haver incorregut en infraccions  (pel que fa al món hipotecari) que han de ser corregits i castigats, sobretot arran de les proclames de la UE, entre d’altres. Evidentment, ningú pot alegrar-se de la situació personal desesperada d’algú que es queda al carrer ni pot romandre insensible al fet: la caritat humana exigeix poder oferir ajuda a l’afectat. Ara bé, fa pocs dies han sortit les dades del Banc d’Espanya sobre els desallotjaments. La realitat és que no hi ha una alarma especial ni una persecució dels “malvats” bancs als treballadors “pobres i humils”. És cert que hi ha un increment i, és cert, que això provoca casos de perill d’exclusió social. Casos que s’hauran de treballar com a casos d’assistència social i analitzar cas per cas què els ha conduït a una situació tant dramàtica.

Les dades donades per molts mitjans són errònies  perquè parlen del nombre de sentències de desallotjament produïdes en els jutjats on engloben primeres, segones i terceres vivendes, a més de solars, locals, etc. També s’incloïen en les primeres dades els lloguers: tant els de Pedralbes com els de Sant Cugat com els Ciutat Vella com de Santa Coloma; els de la costa o els de la pista d’esquí. Els de l’immigrant que marxa com el que ha rebentat la casa per dins després d’un any sense pagar a un propietari que necessitava els diners per pagar la seva hipoteca. Totes aquestes xifres eren barrejades. El primer és mirar la “morositat produïda en el préstec per adquisició de vivenda amb garantia hipotecària” i veurem que estem a l’entorn del 4% (és a dir, 4 de cada 100 no paguen les quotes). Cal tenir en compte que, altra vegada, dins el 4% hi incloem primeres i segones residències. Per a mi és més important lluitar i legislar per al 96% que paguen, que són complidors, que sofreixen, en molts casos, per arribar a final de mes un cop complert el seu deure. En aquest país sovint legislem per a minories (que potser requeririen un altre tracte més personalitzat) i oblidem la majoria, el comú: allò que popularment s’anomena la normalitat.

El 2012 es van produir 32.500 (aproximadament) lliuraments  de “primeres vivendes” a entitats financeres. D’aquestes, unes 18.300 es van fer de forma voluntària i més de 14.000 van ser amb acord d’extinció del deute (dació en pagament). De les 14.200 que van ser via judicial, 12.000 van ser desallotjades quan ja eren buides i només 2.400 eren ocupades de les quals 350 van requerir la presència policial. Això dóna una xifra del 40% d’acceptació de la dació en pagament per part de les entitats financeres. Tenint en compte que estem parlant d’un estat que té més de 22 milions de població activa dels quals 16,6 milions està ocupat i 6 aturats, no em semblen unes xifres brutals. Repeteixo: sense menystenir ni no voler ajudar a qui ho necessita i qui està vivint situacions dramàtiques i, algú, fins i tot, injustes o plenes de mala sort.

Això ens comporta introduir preguntes desagradables  al debat però necessàries per construir una bona xarxa pública i un sòlid “estat del benestar”. D’aquests casos hem de veure quina gestió personal varen fer, quines actituds van provocar la fallida i quin denominador comú hi ha. En funció de les respostes, sinceres, que trobem podrem començar a pal·liar futurs casos, preveient i avisant els nostres joves: via educació, via reforçament de valors com la família, la solidaritat, etc. No podem continuar fent guerres socials sobre grans fal·làcies mentre obviem com obtenim i millorem les eines que ens evitaran caure a l’abisme i ens ajudaran a tenir l’estat del benestar que vulguem, dins del que ens puguem pagar, és clar.

La portaveu de Som Escola, Teresa Casals, ha assegurat que la cimera per defensar el model educatiu català de la reforma que promou el ministre Wert és una bona iniciativa. "És un atac frontal a tot Catalunya i la resposta ha de ser col·lectiva", ha assegurat. "En Wert és tossut però el món educatiu català també i no canviarem allò que ha anat bé", ha dit en declaracions al Notícies en xarxa.

Aquesta coincidència entre tot un Govern i un reducte d'ultres es va posar de manifest aquest divendres a l'estadi Bernabeu durant la final de la Copa del rei que enfrontava el Reial Madrid i l'Atlètic de Madrid. Els ultres del club madrileny van desplegar una gran pancarta on es podia llegir "Kosovo es Serbia", una afirmació molt sorprenent, a causa del seu marcat to polític. L'afirmació de la pancarta fa referència al conflicte que, en aquests moments, es troba en una fase avançada de resolució, especialment arran del recent acord entre les mateixes parts.

La xifra de 2014, com a nombre de les persones que han integrat la bandera independentista, és una referència explícita tant a l'any del tricentenari de la pèrdua de les llibertats de Catalunya l'Onze de setembre de 1714, contra les tropes franco-espanyoles, com a l'any en què es preveu que Catalunya exerceixi la seva sobirania de forma democràtica.

Per a formar l'estelada, els participants anaven equipats amb gorres i samarretes dels colors corresponents: vermell per a les quatre barres, groc per al fons de la bandera, blau per al triangle on hi ha l'estel i blanc per a l'estel de 5 puntes de la bandera independentista.

L'acte ha comptat amb el suport de l'Ajuntament de la capital de l'Anoia i hi han assistit l'eurodiputat Ramon Tremosa i el membre del Consell per a la Transició Nacional, Salvador Cardús. Durant l'acte s'ha desplegat una gran bandera independentista des del balcó de l'Ajuntament igualadí.