Crònica de les negociacions de Reagrupament amb Laporta fins el mes de juliol


reproduït del bolc de Manel Bargalló. http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/175698


Que ha succeït amb Jan Laporta i Joan Carretero, alguns es preguntaran? Sobretot si tenim en compte les declaracions de confraternitat que hi ha hagut entre ells dos durant un any.


Si analitzem les hemeroteques podem veure que Jan Laporta va inspeccionar la possibilitat d’anar amb CiU o amb ERC. Però cap de les dues opcions li va fer el pes. Ell ha reconegut varis cops que vol la independència de Catalunya, i que no és presentaria a les eleccions per ser una mera comparsa. Ho faria per optar a ser President de la Generalitat.

És desprèn d’aquestes paraules que només ho faria si és el líder indiscutible de la candidatura a on es presentés. Lògicament tant en Artur Mas com Joan Puigcercós això no ho acceptarien mai..
Joan Carretero, amb molta vista, va veure clar que si Jan Laporta es presentava, havia d’anar amb Reagrupament. No tenia sentit que Laporta es presentés amb el seu propi partit com havia deixat anar a alguna entrevista, si justament s’estava construint Reagrupament per agrupar el màxim nombre d’independentistes. Laporta si volia la independència i es presentava pel seu compte sense Reagrupament, dividiria el vot independentista. No era pas una bona opció.

Carretero des del primer dia, sempre ha manifestat que ell no té cap interès de ser el líder de la candidatura. Des del primer moment que Laporta va manifestar interès en participar a la política va dir-li que seria benvingut a Reagrupament. Carretero d’alguna manera havia d’enviar missatges clars i de total confraternitat al Laporta perquè aquest no penses anar pel seu compte. D’aquí venen les declaracions queLaporta no sumaria, sinó que multiplicaria a Reagrupament o que si Laporta fa política, aniria amb Reagrupament o Reagrupament aniria amb Laporta. Davant d’aquestes declaracions, Laporta no podia negar-se a considerar l’oferta tant generosa de Reagrupament, al menys publicament, encara que internament continues pensant en fer el seu propi partit.

Carretero era conscient que Laporta, malgrat la reciprocitat que aquest manifestava quan deia que se sentia moralment reagrupat , no acceptaria ser de veritat el candidat, si dins de l’associació hi havia critiques a la seva figura. Laporta com a líder que és, no es jugaria el seu prestigi per presentar-se en una candidatura a on ell no fos el líder indiscutible.

Quan Carretero va mirar d’obrir Reagrupament a la incorporació de Laporta, es va trobar que alguns de la Junta nacional, aprofitant el seu càrrec, havien teixit ja la seva xarxa clientelar per controlar l’incipient aparell de l’associació i garantir-se un bon lloc a la candidatura. Utilitzant les tècniques típiques d’alguns partits assemblearis d’on provenien, aquests pròxims col·laboradors del Carretero, havien començat a tancar el pas a noves incorporacions que els hi poguessin fer ombra. Posar al Laporta i els seus col·laboradors a la candidatura, obria molts interrogants per aquestes persones. La crisis de finals de gener amb la dimisió del Carretero va ser en part motivada per aquestes conversacions per pactar amb Laporta.

La immensa majoria dels reagrupats van donar suport al seu president i malgrat les veus critiques al Laporta, ja sigui per interessos propis o perquè no els agradava la figura del llavores president del Barça, Carretero va preparar l’associació per tal que Laporta és pogués sentir el líder indiscutible de la candidatura de Reagrupament Independentista. Va dilatar la designació de candidats fins després de les eleccions del Barça, per deixar temps per poder pactar la candidatura amb Laporta.

Però Laporta com a líder que és, no deixava de pensar que li agradaria tenir el control absolut i potser com que no acabava de veure clar, amb els problemes que havien sorgit dins de Reagrupament, que ell pogués mai ser-ho a Reagrupament, va declarar a la primavera que registraria un partit propi.

Però ja sigui per les dificultats amb la preparació de la seva candidatura continuista a les eleccions del Barça o perquè realment pensava que finalment no hi hauria problemes per ser el lider, després de la gran rebuda a la segona assemblea nacional dispensada per tots els reagrupats, Jan Laporta no va fer res per activar el seu partit.

De fet, no ho va decidir registrar el partit DCat fins deu dies abans de trencar el pacte subscrit per la candidatura conjunta amb Reagrupament. Un pacte que donava al Jan Laporta el lideratge indiscutible de la candidatura, tal com insinua el mateix Carretero a l’entrevista a El Periódico, quan explica que se li va oferir tot i més.

Carretero a la mateixa entrevista, respon “Estic disposat a acceptar això i bastant menys que això“ quan se li pregunta si acceptaria l’oferta de ser el cap de llista per Girona que va fer-li Laporta per que anar a la candidatura de Solidaritat Catalana. No ho diu per quedar bé. Ho diu perquè el pacte que va trencar Laporta era bastant menys per Carretero que el que li oferia ara. Tampoc ho va dir per quedar bé quan va manifestar a l’assemblea al  presentar la candidatura de Reagrupament que tota la gent que està en la candidatura està disposada a sortir-ne en cas que hi hagi una coalició“.

Però malgrat aquesta increïble generosa oferta per part de Carretero, que cal remarcar Laporta havia acceptat tres dies abans de l’assemblea, quan s’havia de signar els papers i fer-ho públic, Jan Laporta es va desdir.

Per què ho va fer?

Això ho deixo pel proper capítol. A on explicaré les raons principals que jo penso que van fer que Laporta trenqués el pacte emparaulat amb Reagrupament i decidís crear la Solidaritat Catalana per la Independència.

Però la actitud dilatòria manifestada per Jan Laporta durant la negociació i la poca coherència que ha manifestat al final, es pot interpretar de dues maneres. La primera és que ha estat jugant conscientment amb Carretero esperant esdeveniments que li fossin favorables per les seves ambicions polítiques, que com ha manifestat són les de ser el President de la Generalitat. La segona interpretació seria que ho ha fet, al darrer moment,  assessorat i influènciat,  per alguns dels seus col·laboradors que aprofitant la sentència del TC, la gran manifestació del 10J , i l’ajuda dels que fins aquell moment portaven la coordinadora nacional dels referendums, podrien junts bastir el seu propi partit. Un partit a on ell tindria el control absolut i ala vegada seria també el cap indiscutible de la candidatura. Cosa que Laporta no pensava que fos possible mai amb Reagrupament. Malgrat l’oferta generosa de Carretero de deixar-lo totalment com a lider indiscutible de la candidatura de Reagrupament, Laporta sabia que no podria ser-ho de Reagrupament.


Els Comentaris estan tancats