Arxiu setembre, 2010

Carles Mora i Sandra Lomas omplen la Biblioteca Joan Oliva de Vilanova

notícia del 7 de juliol de 2010

La biblioteca Joan Oliva de Vilanova i la Geltrú es va omplir per veure la conferència de Carles Móra i Sandra Lomas sobre els aventatges de tenir una Catalunya independent. Té mèrit perquè l’ajuntament de Vilanova va intentar boicotejar l’acte no permetent-nos saber amb l’antelació necessèria on podria ser la conferència i despenjant-nos la pancarta que anunciava l’acte. La coincidència de l’acte amb el partit de la selecció espanyols “la coja” i Alemanya tampoc va ser impediment per omplir la biblioteca.

No hi ha Comentaris

La sentència de l’Estatut és un atac als drets fonamentals dels catalans que aboca el país cap a la independència

Article publicat el mes de juliol a directe.cat després de la publicació de la ST del Tribunal Constitucional que amputa esclafa l’Estatut de Catalunya aprovat per referèndum l’any 2006.

Finalment s’ha publicat la retallada del Tribunal Constitucional espanyol (TC) i s’han acomplert tots els pitjors presagis. 24 hores abans de la manifestació de Barcelona contra el dictamen dels magistrats, la sentència (pdf), de més de 800 pàgines, retalla els punts clau de l’articulat de l’Estatut. El tribunal espanyol declara inconstitucional que el català sigui ‘preferent’ en les administracions públiques i els mitjans de comunicació, ja que ‘implica la primacia d’una llengua sobre una altra’, i ‘imposa’ així ‘el català sobre el castellà, en perjudici de l’equilibri inexcusable entre dues llengües igualment oficials’. El text també afecta informa que la única nació que hi ha ‘és l‘espanyola’.

Aquest divendres s’ha fet pública la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya. A un dia de la manifestació convocada per Òmnium Cultural contra el fallo dels magistrats, els retalls que s’havien anunciat fa unes setmanes ha vist avui la llum en les més de 800 pàgines que conté la sentència. Els jutges han notificat a les parts -Generalitat i Parlament de Catalunya, govern central i el Partit Popular- els arguments jurídics per anul•lar-ne 14 articles i reinterpretar-ne 23 i 4 disposicions més, i després han penjat el document sencer al seu web. En aquesta sentència s’hi inclouen els vots particulars dels 4 magistrats conservadors i també un cinquè vot particular, el del magistrat català Eugeni Gay, que manifesta la seva disconformitat amb el rebuig al concepte de “nació” que es fa en el preàmbul del text de l’Estatut.

La llengua

El Tribunal Constitucional (TC) dóna un valor no equivalent al deure de conèixer el català al de conèixer el castellà. En la sentència sobre l’Estatut, els magistrats consideren que el deure de conèixer el català ‘no és jurídicament exigible amb caràcter generalitzat’, tal com sí determina del castellà la Constitució, sinó només com un deure ‘individualitzat i exigible’. A més, el Constitucional declara inconstitucional que el català sigui ‘preferent’ en les administracions públiques i els mitjans de comunicació, ja que ‘implica la primacia d’una llengua sobre una altra’, i ‘imposa’ així ‘el català sobre el castellà, en perjudici de l’equilibri inexcusable entre dues llengües igualment oficials’.

En aquesta línia els magistrats han conclòs que el català no pot ser la única llengua vehicular a l’escola. L’article 35 sobre els drets lingüístics en l’àmbit de l’ensenyament i en l’anàlisi del 6.1. ‘El castellà no pot deixar de ser també llengua vehicular i d’aprenentatge en l’ensenyament’, s’assegura en la resolució. El Constitucional constata que l’estatut ‘omet en la seva literalitat tota referència al castellà com a llengua docent’, però deixa clar que ‘amb la menció del català no es priva el castellà de la condició de la llengua vehicular i d’aprenentatge en l’ensenyament’.

Terme Nació

El terme no està inclòs dins de l’Estatut, ja que la sentència informa que la única nació que hi ha és la ‘espanyola’. El Tribunal Constitucional diu també que es inadmissible la utilització del terme ‘nacional’ en referència a Catalunya.

La sentència assenyala també que el terme ‘nació’, inclòs en el preàmbul, pot originar ‘equívocs i controvèrsies’ en ‘l’ordre propi de la raó política’. En la resolució es diu que no tenen eficàcia jurídica les referències a ‘Catalunya com a nació’ i ‘la realitat nacional de Catalunya’, element que també es recull en els fonaments jurídics de la sentència. A més, es destaca que la interpretació del preàmbul ‘mai podrà imposar-se’ a ‘l’autoritat interpretativa’ del TC.

Els drets històrics i els símbols només són constitucionals si s’entenen com els d’una ‘nacionalitat’. La sentència avala la constitucionalitat dels articles 5 i 8 de l’Estatut de Catalunya, sobre els drets històrics i els símbols nacionals, però adverteix que només superen aquest sedàs si s’entén que els drets històrics no fonamenten l’autogovern de Catalunya al marge de la Constitució espanyola ni s’equiparen als dels territoris forals, i els símbols es consideren com a propis d’una ‘nacionalitat constituïda com a Comunitat Autònoma’, i per tant deixant el concepte ‘nacional’ ’sense eficàcia jurídica’

El TC recorda que ‘els termes nació i realitat nacional referits a Catalunya utilitzats al Preàmbul no tenen eficàcia jurídica interpretativa’ i per tant els símbols de Catalunya ’són propis d’una nacionalitat, sense pretensió d’entrar en competència o contradicció amb els símbols de la Nació espanyola’

La relació entre el govern català i el govern espanyol

La sentència també acota la bilateralitat entre la Generalitat de Catalunya i el govern espanyol, sempre que es tingui en compte que l’Estat sempre està per sobre de les comunitats autònomes.

La funció del Síndic de Greuges de supervisar l’activitat administrativa autonòmica amb ‘caràcter exclusiu’ desapareix de l’estatut perquè el TC considera que envaeix les competències del seu homòleg estatal. L’article 54 de la constitució espanyola diu que ‘el Defensor del Pueblo podrà supervisar l’activitat de l’Administració’. Els magistrats del TC interpreten que el terme ‘Administració’ no es delimita únicament a l’Administració Central de l’Estat i, per tant, l’administració catalana també hi té cabuda. D’aquesta manera, Síndic de Greuges i Defensor del Pueblo tindran les mateixes competències pel que fa a les institucions catalanes en la seva missió.

Els fans del gore podeu llegir les 881 pàgines de la maleïda STC aquí http://estatico.lavanguardia.es/lavanguardia/docs/20100709/SENTENCIA.pdf

No hi ha Comentaris

Salvador Cardús: LA INDEPENDÈNCIA NO ÉS UNA QUIMERA

article publicat per Salvador Cardús al diari Avui el mes de maig.

“Quimera”, diu Coromines, és “un monstre fabulós representat vomitant flames, el cap de lleó, el cos de cabra i la cua de dragó”. Prové de la mitologia grega i és present en l’heràldica medieval. I d’aquí deriva el sentit que té la paraula com a “creació de l’esperit que es pren com una realitat”. Doncs bé, és molt important que cada època sàpiga reconèixer quines són les seves quimeres, o sigui, que pugui distingir de manera lúcida què és realitat i què és creació –monstruosa– de l’esperit. I és així perquè la quimera sol acabar en inquietud i aflicció, sovint en malvolença i còlera, i encara en dèria i mania. Ens cal, doncs, poder distingir amb el màxim sentit de la realitat, tocant de peus a terra i sense autoenganys còmodes, què són fets, què vagues o falses idealitats i què afanys i esperances possibles o fins i tot necessàries.

Discernir tot això, fets, quimeres o ambicions honestes i factibles, ara és més urgent que mai, perquè som enduts per una gran riuada política que ho està trasbalsant tot i encara no sabem on anirem a parar. I, precisament, una de les principals transformacions polítiques que deriven dels temps que vivim és que allò que fins ara era vist com una realitat, si no tangible com a mínim realitzable, ara és vist com a quimèric. I viceversa, el que semblava quimèric ara és vist com una oportunitat a l’abast. Sí: la gran virtut del procés de reforma estatutària iniciada el 2004 pel president Pasqual Maragall, i a punt d’acabar a la guillotina del Tribunal Constitucional espanyol, és que ha permès fer llum sobre un dels principals errors que es van cometre en l’opacitat de la transició de la dictadura a la democràcia. Ho ha escrit Ferran Mascarell a La Vanguardia (España como problema, otra vez, 13 de maig): “La sentencia liquidarà l’Espanya del 78. Destrueix la millor Espanya construïda i trenca l’Estat”. Només matisaria Mascarell en el sentit que la sentència no destrueix l’“Espanya construïda”, sinó que liquida l’Espanya insinuada i, certament, l’Espanya somniada per alguns, com ell mateix. Per ser més exactes: la sentència farà transparent que l’Espanya en què alguns van creure era una quimera. El veritable monstre fabulós, que vomita flames, té el cap de lleó, cos de cabra i cua de dragó, ara ho sabem, és l’autonomisme i sobretot ho és la seva interpretació federalista.

Reconec que escric aquestes ratlles esperonat per la tossuda i cega insistència –a què aquesta setmana s’afegia Antoni Dalmau en aquest mateix diari (A l’hora del cafè, del 12 de maig)– de seguir considerant la independència de Catalunya com una quimera. I és que aquesta qualificació de l’expectativa independentista com a “creació de l’esperit que es pren com una realitat” ara ja no és altra cosa que l’expressió d’una vana resistència a reconèixer on és el veritable monstre polític. Repetir que la independència és una quimera és un ancoratge desesperat en un model que ja sabem acabat per sempre. Presentar l’afany d’independència com una dèria és el darrer obstacle a vèncer per, precisament, saber distingir què és quimèric i què és plausible. A finals dels anys setanta del segle passat els catalans vam ser enganyats per la vaga promesa –més aviat per un sobreentès que ens va convenir donar per fet– d’una via democràtica constitucional que ens havia de permetre arribar a la nostra plenitud nacional. Trenta anys després, sabem amb tota evidència empírica que l’autonomisme no duu on havíem volgut creure que portava, i ningú amb dos dits de front –i quatre lliçons d’història– pot seguir confiant en una Espanya federal o plurinacional. La quimera, ara ho sabem del cert, era el federalisme.

Per ser honestos, però, ens cal reconèixer que saber que el federalisme o l’Espanya plurinacional són una quimera, un monstre que vomita flames sobre Catalunya, no ens diu que una Catalunya independent no hagi de ser, també, una il·lusió de l’esperit. Ara bé, la diferència és que en aquest segon cas l’única pregunta que cal respondre és si una majoria de catalans la volen, o la voldran, la independència. Vull dir que, mentre que ja sabem que no existeix aquella Espanya sobreentesa fruit d’un no menys sobreentès pacte amb Catalunya al final de la dictadura i que ara produeix tanta aflicció als que hi havien cregut, en canvi, l’expectativa d’independència és un projecte obert, només subjecte a la voluntat democràtica dels catalans. Per Mascarell, per Dalmau, la majoria de catalans encara viuen aferrats a la vella quimera de l’Espanya federal. “Quimeres i desenganys fan tornar els cabells blancs”… En canvi, els qui creiem que la independència no és una quimera, sinó l’esperança d’un país finalment emancipat i capaç de refer tots els llaços possibles i imaginables amb Espanya, Europa i el món sencer, sabem que la majoria dels catalans encara no s’han expressat en un marc lliure, sense pors ni coaccions. I estem convençuts que el dia que ho fem amb llibertat, un dia no gaire llunyà, més d’un i més de dos tindran una sorpresa.

Sobretot el que em fa pensar que som més a prop del que sembla d’aquest nou horitzó és que a hores d’ara la majoria dels que insisteixen a dir que la independència és una quimera ja no diuen que no la volen, sinó que és impossible. Des del punt de vista retòric, dels arguments, l’avenç és enorme. A Catalunya, podríem dir que ara ja hi ha tres grans blocs polítics: els qui volen la independència, i la veuen possible; els que la voldrien, però creuen que no arribarà; i els que ni que fos possible, no la voldrien. I, molt possiblement, ara constitueixen tres blocs molt propers des del punt de vista quantitatiu, però completament diferents des d’una perspectiva qualitativa: el terç que no la vol representa un segment social conservador i reaccionari incapaç d’estirar el país; el terç que la voldria però –encara– no la veu possible no pot oferir altra alternativa que l’anar tirant, com es veurà en les properes eleccions. I el terç que confia en la independència és l’únic capaç de mobilitzar-se i representa el país d’èxit.

D’acord: la independència, de moment, no passa de ser una creació de l’esperit. Però ara mateix és l’única esperança realista d’un país sòlid capaç de retornar la confiança en la política. La independència no és una quimera, no és un monstre, no provoca aflicció ni malvolença. És una voluntat democràtica i madura de llibertat, és bella, i produeix goig i asserena l’esperit.

No hi ha Comentaris

Els vots necessaris per entrar al Parlament

www.tribuna.cat

A les properes eleccions al Parlament de Catalunya, diverses candidatures de nova creació s’estan plantejant aconseguir diputats al Parlament. Davant seu tindran un mur mediàtic, però també un sistema electoral determinat. Els 135 escons estan molt disputats i molts dels que es presenten es quedaran sense premi.

Tot i que es tracta d’un sistema força proporcional, els diputats es divideixen en quatre circumscripcions i s’imposa la barrera del 3% dels vots vàlids a cada circumscripció per participar en la distribució d’escons per la llei d’Hondt. En el cas de Barcelona, superar el 3% equival a obtenir d’entrada 2 o 3 diputats. Els vots necessaris per aconseguir el 3% sobre els vots vàlids dependran del percentatge de participació i també de si augmenta o disminueix el cens electoral. A les convocatòries de 2003 i 2006 ha suposat al voltant de 70.000 vots.

Aquesta barrera del 3% ha tingut els seus efectes en tres de les 8 convocatòries anteriors al Parlament: el 1980 la CUPS, que agrupava formacions d’esquerra radical, Nacionalistes d’Esquerra i la conservadora Solidaritat Catalana; el 1984 l’Entesa de l’Esquerra Catalana i, el 1999, Esquerra Unida i Alternativa. Aquestes formacions haguessin obtingut 1 o 2 diputats si no hagués existit aquesta barrera.

Pel que fa a les altres tres circumscripcions, Girona, Lleida i Tarragona, la barrera del 3% no fa efecte, ja que és necessari un percentatge més alt de vots per aconseguir alguns dels escons que es reparteixen. A les darreres eleccions els últims diputats van assignar-s’hi amb el 4,6% a Tarragona, el 4,8% a Girona i el 5,7% a Lleida. El que mai ha passat fins ara és que una llista electoral hagi obtingut representació a una d’aquestes tres circumscripcions i no n’hagi obtingut a Barcelona.

Amb la participació de les darreres eleccions, més baixa que la mitjana, es necessitarien el següents mínims de vots per aconseguir representació en cada una de les quatre circumscripcions (Vots necessaris, amb el cens i la participació de les eleccions al Parlament de 2006, per obtenir Diputats a les quatre circumscripcions.):


Vots mínims % mínim Diputats
Barcelona 66.724 3 3
Girona 13.200 4,8 1
Lleida 10.417 5,7 1
Tarragona 13.325 4,6 1


No hi ha Comentaris

Esquerra a la deriva

Esquerra ja fa temps que és un vaixell que va a la deriva i que, veient-se impotent per salvar-se a causa de la inèpcia del seu comandament, intenta mantenir contenta i enganyada la poca tripulació que li queda. Per això, abans que la nau s’estavelli contra les roques, continua publicant un full parroquial que canta les excel·lències d’aquest comandament. De fet, si els catalans no tinguéssim cap més mitjà d’informació que aquest, ens enamoraríem d’Esquerra, perquè tot ho fa meravellosament bé. Absolutament tot. I és que la humilitat, prou que ho sabem, no és el fort de l’actual direcció d’Esquerra. El seu fort és l’arrogància. L’arrogància vàcua. En lloc de reflexionar sobre els motius pels quals és l’únic partit de Catalunya amb més exvotants que votants, ha optat per satanitzar els primers. “Qui no està amb mi, està contra mi”, és el seu lema bíblic. I en el seu full parroquial hi afegeix que els crítics són dolents per naturalesa, perquè només els mouen “finalitats econòmiques o polítiques”. Es veu que ja plenament convençuts que el contacte amb les roques és imminent, els dirigents d’Esquerra cerquen culpables fora de la nau. No els estimba la seva inèpcia, diuen, els estimba tot aquell que ha tingut la gosadia d’advertir-los que seguien una ruta equivocada. “Ens voleu mal!”, criden mentre la tripulació els abandona a la seva follia. I hi afegeixen: “Sou els nostres enemics!”. Pobres. Són tan arrogants que ni els passa pel cap que a Catalunya hi pugui haver persones que, a diferència d’ells, no es mouen ni per diners ni per misèries de partit. No els passa pel cap que hi pugui haver gent plenament lliure i insubmisa, gent que no està en venda i a la qual no se la pot subornar amb un càrrec ben remunerat o amb uns copets a l’esquena que li engreixin la vanitat. No, no els passa pel cap, perquè al llarg d’aquests anys d’estada al poder, com a bons deixebles del Partit Socialista, han teixit una teranyina de subordinacions estratègicament situades que, en qualitat de quota mediàtica, els fan vestits a mida a tant la peça. La roïnesa és així. I el tret més característic de la roïnesa no és que existeixi, sinó que no concep que existeixi algú que no sigui com ella.

El full parroquial d’Esquerra, per tant, té la missió d’escampar aquesta actitud: la fatuïtat al servei d’una sigla -E, com la “E” d’Espanya- sense cap més objectiu que la retenció del poder mentre el país davalla vertiginosament i es constata que mai, d’ençà de la mort d’en Franco, Catalunya no havia estat tan espanyolitzada com avui. I, en aquest sentit, la política de balcó d’Esquerra és prou el·loqüent. Tant la invitació a Zapatero al balcó de la Generalitat com la bandera espanyola penjada per Puigcercós al balcó de Governació ja han passat a la història com el que són: una declaració de principis. No és estrany, per tant, que ara que s’acosten eleccions, Esquerra, com fa el totalitarisme de manual, cerqui desesperadament un enemic exterior a qui carregar els neulers per desviar l’atenció. Es nota que l’empremta que Franco va deixar en alguns dirigents republicans va ser ben forta, perquè la voluntat de tallar els caps desafectes o, si més no, d’emmudir-los, recorda força la de l’antic règim. Deu ser per això que aquests dies han homenatjat, ensabonat i venerat un feixista com Juan Antonio Samaranch.

article publicat per Victor Alexandre el mes de maig.

No hi ha Comentaris

Reactivem la web

Després d’un període d’inactivitat per motius logístics a partir d’avui reactivem la web de Reagrupament Garraf . Intentarem actualitzar diariament la web i aquí informarem de totes les nostres activitats a nivell comarcal .

No hi ha Comentaris