Arxiu octubre, 2010

Exitós Homenatge a Francesc Macià a Vilanova i la Geltrú (Part II)

vista de la platea

L’acte d’homenatge a Francesc Macià es va celebrar al Círcol Catòlic, que és un preciós i acollidor teatre que està al bell mig de Vilanova. Vam estar unes hores muntant-ho tot sota la direcció , sempre encertada, del company Agustí Pujadas. En acabar vam fer un sopar al restaurant Més Parròquia on hi van acabar anant 21 persones més de les que s’esperaven!!!

L’acte va començar amb el Cant de la Senyera, a continuació va venir un encès discurs de presentació d’En Josep Perera, seguidament va parlar En Xavier Hernàndez Cardona, Catedràtic de Didàctica de les Ciències Socials i gran historiador, que va fer una conferència magistral, posteriorment va parlar el President de Reagrupament Independentista, Joan Carretero, que va fer un discurs breu , clar i contundent i la cloenda va anar a càrrec del company Quim Llamusí. Per tancar l’acte van sonar Els Segadors.  Des d’aquí volem agraïr especialment el detall que van tenir els companys del Baix Camp, del Baix Penedès i de l’Alt Penedès, que van venir a l’acte i ens van donar un gran suport.

En el teatre hi caben 234 persones i erem exactament 192 persones. Tot seguit podeu llegir el discurs senser d’En Josep Perera i un resum extens del discurs del Xavier Hernàndez Cardona. El discurs d’En Carretero i del Quim Llamusí no els hem pogut aconseguir. També hi han fotos de l’acte. Del sopar no posem fotos perquè més d’un va acabar perjudicat amb tant de cava i millor que no el vegin a casa seva.

Josep Perera

DISCURS D’EN JOSEP PERERA

Francesc Macià és el vilanoví més il·lustre que hem tingut mai i el polític més important de la història de Catalunya. Macià és un símbol, un mite, un heroi nacional.

Durant els anys 20 Macià va lluitar amb les armes a la mà per l’alliberament del nostre poble. Va arriscar la seva vida per Catalunya i va invertir tot el patrimoni de la seva família per la creació d’un exèrcit català que ens alliberés del jou espanyol.

Macià simbolitza l’orgull, l’orgull de ser català i la dignitat, la dignitat d’un poble que no accepta ser esclau d’un altre. Macià segueix sent avui en dia un exemple a seguir, per la seva rectitud, per la seva honestedat, per la seva noblesa, per la seva bonhomia i per la seva senzillesa. Sí, les grans persones són gent senzilla, els fatxendes , en canvi, sempre han estat gent mediocre.

Macià somiava en el mateix que somiem tots els catalans que ens estimem aquesta terra, una Catalunya políticament lliure, una Catalunya socialment justa, una Catalunya econòmicament pròspera i una Catalunya espiritualment gloriosa… o dit d’una altra manera, una Catalunya catalana.

El millor homenatge que li podem fer els catalans d’avui en dia a Macià , a l’AVI, és lluitar per les seves idees i alliberar Catalunya dels seus opressors. Reagrupament lluitarà ara i sempre per les idees de Macià i si ens fan caure ens aixecarem i si ens tornen a fer caure ens tornarem a aixecar i seguirem lluitant i lluitant perquè l’única lluita que es perd és la que s’abandona.

Xavier Hernàndez Cardona

DISCURS D’EN XAVIER HERNÀNDEZ CARDONA

A continuació us transcrivim un extracte de la conferència del Dr. Xavier Hernàndez Cardona, amb les seves frases més destacades en primer terme.

  • “Per a mi és un honor anar a l’últim lloc de la llista de Reagrupament per Barcelona. La llista és un vaixell i és igual anar a la proa o a la popa”.

  • “La restauració borbònica actual pretén, bàsicament, establir una constitució, per perpetuar els valors polítics del franquisme, amb la figura del monarca”.

  • “Macià destaca perquè és una persona que té un projecte clar. Aquesta és una de les mancances que hi ha avui en dia”.
  • “Macià opta per impulsar una nova classe política i agafa, sense sectarismes, gent preparada i lleial i la posa a treballar.”
  • “La nostra classe política actual és un subproducte del fracàs escolar, gent que no té ni ofici ni benefici i que no han treballat mai fora de la política”.
  • “La solució a la crisi econòmica de les dretes ha estat omplir el país de ciment i les esquerres refer tres vegades la mateixa vorera”.
  • “L’enemic més gran no és a Madrid, és més important la nostra covardia política i la nostra ineficàcia”.

En primer lloc cal parlar del tema de la ruptura democràtica. Macià al llarg de tota la seva trajectòria és troba en el marc del que va ser la primera restauració borbònica, que sorgeix al 1874 quan la I República és derrotada per causes endògenes i exògenes. S’instaura la monarquia de nou en la persona d’Alfons XII i posteriorment d’Alfons XIII. Aquest serà un règim que te una democràcia formal, però no real. Al llarg de tot el seu desenvolupament és un règim profundament corrupte. Els valors de la democràcia són falsejats i despreciats per les més diverses vies: la del caciquisme, comprant els vots, limitant la llibertat dels partits, etc. A partir de 1921, després de la vaga de la Canadenca, la primera restauració borbònica acaba amb la monstruosa dictadura de Primo de Rivera. Això és el que es troba Macià, un règim que en determinats moments te una democràcia formal, però que en cap cas és una democràcia real. Macià opta per la ruptura democràtica. El 14 d’abril no es planteja refer aquest règim, maquillar-lo, donar-li sortida, aprofitar-lo, sinó que és planteja la ruptura radical i instaurar unes noves regles de joc. Aquesta problemàtica que és troba Francesc Macià al 1931 no és una problemàtica molt diferent de la d’ara. La Guerra Civil es perd. Catalunya la perd en un doble sentit, polític i nacional i ve una de les dictadures més sanguinàries que hagin existit mai a Europa, la dictadura del general Franco, estricte aliat de Mussolini i de Hitler. El general mor al llit el 1975 i comença un operació que és la segona restauració borbònica. Així com la primera s’havia produït al 1874, la segona comença amb la mort del dictador i en molts aspectes també és una democràcia formal, però no real. La restauració borbònica pretén, bàsicament, establir una constitució, per perpetuar els valors polítics del franquisme, amb la figura del monarca. Els dos aspectes són substanciosos. El monarca és responsable del manteniment de la dictadura del general Franco. Al 1947 don Juan havia pactat al Azor amb Franco la successió en la figura del seu fill. Hagués tingut la possibilitat de negociar amb els anglesos una autèntica restauració democràtica, però no ho va fer. Va optar, clarament, per donar suport a Franco. Avui en dia te un passeig a Barcelona, al meu barri precisament, fet que considero lesiu per a molta gent. Aquest home no va ser neutral, sinó que va donar suport a Franco i l’actual cap de l’Estat va ser l’íntim col·laborador. Mentre la policia reprimia a la gent, es feien les execucions, s’esclafaven les llibertats i es perpetuava el genocidi contra el nostre país, qui hi havia al costat del dictador era el Sr. Juan Carlos de Borbón. El que hi hagi aquesta figura representa un element de continuïtat. Després tenim la constitució, que és planteja a la segona meitat de la dècada dels anys 70, en plena guerra freda. Els que dissenyen aquesta constitució són els estalinistes, per una banda, Santiago Carrillo, que necessita tenir un cert protagonisme i els feixistes per l’altra, com per exemple Martín Villa. Aquesta és una constitució dissenyada per perpetuar els valors del franquisme i la dominació sobre el nostre poble, com molt bé s’ha demostrat. La constitució espanyola va ser dissenyada per evitar que la gent sigui lliure. Tal com Macià és va trobar en el primer règim de la restauració borbònica, aquest règim de la segona restauració engendra una cultura política absolutament irrecuperable. Cal una ruptura democràtica, que en el nostre cas passa per créixer i anar sols, anar cap a la independència. Continuar utilitzant les regles de joc de la constitució espanyola no dóna més de sí. Crec que ho sabem tots.

En segon lloc voldria comentar-vos sobre el pensament de Macià, el que seria el nacionalisme cultural i polític. Catalunya des del segle XVI, XVII i XVIII estava vinculada a les seves constitucions, amb els seus drets i deures. La resistència catalana de la guerra de Successió és basa en la defensa d’unes constitucions i de l’Estat català, que és el marc on es desenvolupa tot això. A la segona meitat del segle XIX s’imposa el nacionalisme cultural, que comença a sorgir a Alemanya i a Itàlia. En aquest nacionalisme el que és important és la llengua i la cultura. Macià és una persona intuïtiva en aquest aspecte i ajunta les dues tradicions. És important que Catalunya conservi i potenciï les seves manifestacions culturals i Macià recull tota la feina que havia fet en el seu moment la Mancomunitat de Catalunya: l’Institut d’Estudis Catalans, la Biblioteca de Catalunya, el desenvolupar les xarxes escolars, el museu d’arqueologia, etc. Continua la tasca que en el seu moment s’havia fet des del nacionalisme cultural i hi afegeix el nacionalisme polític. Ell dissenya un nou país en el que els catalans s’han de reconèixer en les lleis de la Generalitat. Són lleis que busquen la justícia social, la igualtat entre homes i dones, etc. Crec que nosaltres hem d’avançar cap aquí. En un país que te una taxa migratòria entre les més importants del món, la cultura és un tema que preocupa, però en el que hem d’excel·lir més és en fer lleis justes i que es puguin aplicar. Si féssim un balanç sobre el que pot fer el parlament de Catalunya, caldria dir que les possibilitats han estat realment limitades. No tenim cap possibilitat de buscar el model de, posem per cas, els Estats Units, on la gent és reconeix en els drets. Aquesta possibilitat no l’hem tingut. Macià ho va veure de seguida i cal que la nova Catalunya ha d’optar per tenir una cultura brillant i però també per tenir una constitució pròpia en la que els catalans s’hi puguin reconèixer plenament, tal i com havia passat en l’època medieval. Macià dona un gran impuls a la política cultural, fins i tot portant a figures mundials com Le Corbusier, que col.laboren en aquesta nova aventura que commociona a tot Europa, que és la Catalunya republicana, la Catalunya de la Generalitat.

En tercer lloc Macià destaca perquè és una persona que te un projecte clar. Aquesta és una de les mancances que hi ha avui en dia. Macià vol fer de Catalunya un país modern i emprèn totes les mesures per fer que això sigui possible. Macià posa tot el seu interès en fer de Barcelona la capital política d’un Estat. Utilitza tots els recursos al seu abast de disseny urbanístic, infraestructures, sanejament, etc. Ell te molt clar com s’ha de comportar perquè aquest país tingui una gran capital. El que ha passat els darrers decennis ha estat justament el contrari. Moltes vegades el que en diuen el territori ha anat per una banda i la gent que ha governat, per una altra. Barcelona sense el territori no és res i el territori sense Barcelona no pot anar molt lluny. Actualment la nostra classe política està preocupada per si cal posar un tramvia a la Diagonal, quan la preocupació màxima hauria de ser saber quan podrem connectar-nos via tren de gran velocitat amb València i amb Europa, que és la autèntica necessitat, per posar un exemple.

En quart lloc un aspecte de rabiosa actualitat. L’any 1931 Macià és troba amb una classe política en descomposició, profundament corrupta, amb aspectes tant obscurs com el pistolerisme, amb assassinats d’obrers i patrons, etc. Ell opta per impulsar una nova classe política i ho fa sense sectarisme. Agafa gent preparada i col.loca, independentment del seu tarannà, gent de les més diverses tendències i procedències, però lleials al país, a treballar. La gent que accedeix a la política en aquell moment ho fa des de posicions d’èxit a dins de les seves professions. Són gent amb ofici i amb una activitat reconeguda clara. I fa una classe política activa, eficaç i ben preparada. Pensem que quan parlem de la Generalitat republicana, tractem d’un parèntesi que va des del 1931 a l’any 1939, però que va ser suficient per a que el nostre imaginari encara recordi a aquesta persona com una autèntica personalitat que va remoure totes les palanques. En certa manera, encara vivim d’algunes de les seves aportacions. La renovació de la classe política, avui, és un dels temes cabdals. La nostra classe política, com la que és va trobar Macià, subproducte de la primera restauració borbònica, és en el nostre cas, subproducte de la segona restauració borbònica, que des del començament va impulsar un model polític espuri. Tenim gent molt ben preparada i gent honrada a dins de la política catalana i s’ha fet moltes coses, però el percentatge de classe política de poca qualitat és excessivament elevat. Només caldria repassar dirigent de determinats partits, per veure que molts no han treballat mai fora de la política i molts tampoc tenen estudis universitaris. I no vull posar-hi noms, però n’hi ha molts i a tot arreu. La nostra classe política és un subproducte del fracàs escolar, gent que no te ni ofici ni benefici i que no han treballat mai, que s’apunten a fer de polítics com una sortida laboral. Això a Europa no passa i si passa no és ni molt menys amb el percentatge que es dona aquí. S’accedeix a la política des d’una posició professional establerta. Que passa quan una classe política està capturada per un sou, està lligada de mans i peus del càrrec per sobreviure, perquè si es queden a l’atur no saben que fer… Jo els he vist perquè vaig tenir l’honor d’estar al primer govern del tripartit i alguns mesos del segon i vaig veure que la gent està poc preparada i no te criteri i te por de decidir qualsevol cosa. Com que no te criteri i te por de decidir no es mou res. Els veus als despatxos amagats i acollonits. I així ha anat. El balanç del darrer tripartit és lamentable en el sentit de la immobilitat. La solució no és altra que la que va fer en Francesc Macià, és a dir, regenerar la política amb gent en base a la seva competència. També, vinculat amb aquest aspecte, Macià es va trobar que no tenia una administració i va haver de crear-la. Va trobar una administració de diverses procedències i la va convertir en una màquina ben greixada i amb un entusiasme absolut. Es va fer un treball excepcional. La gent de la nostra administració, en general, és bona gent. No és tant el problema dels funcionaris que tenim, sinó dels quadres intermedis, que són polítics i que en molts casos no saben com treure profit de la gent que tenen al seu càrrec. Tenim bona gent però està mal manada. En molts aspectes el país està caient en picat, s’està desplomant. El sistema educatiu està en una situació complicada, a l’igual que el sistema sanitari, la gent gran està en una situació fins i tot vergonyosa, etc. És una situació provocada per una manca de competències, però també perquè tenim una administració  que en molts aspectes és lenta, burocràtica al màxim, amb comandaments que no la saben fer rutllar.

Quim Llamusí

xerrada al final de l’acte

No hi ha Comentaris

Exitós Homenatge a Francesc Macià a Vilanova i la Geltrú. (Part I)

Per preparar l’homenatge a Francesc Macià al Teatre Círcol Catòlic de Vilanovavam fer una gran inversió, 500 cartells, centenars de díptics, tres pancartes, dues parades informatives i algunes accions més. L’ajuntament de Vilanova, sempre servicial, ens va fer despenjar una pancarta i ens va demanar que una altra pancarta la recoloquèssim. Vam fer tantes encartellades que se’ns va acabar la cola i vam quedar del tot empastifats, això sí, tot Vilanova va quedar plena de cartells nostres.

A les fotos tenim les pancartes en diferents posicions, gràcies a l’Ajuntament, el company Manel Pascual saludant als “amics” de l’ajuntament i la parada amb la furgoneta que vam muntar el mateix dia 22 d’octubre amb l’amic Jordi Roig del Maresme.

1 Comentari

Parada de Reagrupament Garraf a la Rambla de Vilanova i visita als amics del Baix Camp

El dissabte 16 d’octubre vam tornar a muntar una parada a la Rambla de Vilanova i la Geltrú. Va ser novament un èxit. Vam poder informar a molta gent de l’acte que farà el proper divendres a Vilanova En Joan Carretero, vam repartir globus , constitucions i vam informar a moltíssima gent del nostre projecte de país.

Al nou local de Reagrupament al Baix Camp, amb el Xavier Todó, Jaume Font, Pau Gort i d'esquena En Jordi Gonzàlez Castells, fill del patriota Manuel Gonzalez Alba , que va morir en els fets del sis d'octubre

Per la tarda un dels nostres associats va anar al dinar que muntaven els reagrupats del Baix Camp a Almoster… es va posar les botes. A la inauguració del local de Reagrupament a Reus hi vam anar tres reagrupats del Garraf. Ens ho vam passar molt bé xerrant amb el Pau

D'esquena Ferran Pujol i Jordi Gonzàlez Castells, de front el Xavier Todó , el Jaume Font i el Pau Gort

Gort, el Marc Cros, el Xavier Todó o el Ferran Pujol. El vermut de Reus estava boníssim i vam provar el Plim , una beguda exclusiva de la capital del Baix Camp. Des d’aquí volem felicitar als reagrupats del Baix Camp per la magnífica feina feta.

Marc Cros, Pau Gort i Jaume Font... el Joan Carles Mestre, de Vilanova, també va venir però no apareix a les fotos, esperem que no sigui un vampir d'aquells que són transparents a les fotos

No hi ha Comentaris

Gran miting de Joan Carretero i Carles Móra a Sant Sadurní d’Anoia

Uns quants reagrupats del Garraf vam assistir el dia 15 d’octubre a l’acte que feien En Carles Móra, En Joan Carretero i En Jaume Claramunt a Sant Sadurní d’Anoia i la veritart és que va ser un míting fantàstic. Sobretot cal destacar la gran intervenció del Carles Móra, va fer un discurs insuperable, demostrant que és un gran orador. Després vam fer una copa de cava i vam poder xerrar amb els assistents i amb els ponents.

No hi ha Comentaris

Emotiu homenatge de Reagrupament al President Companys

Homenatge de Reagrupament al President Companys el dia del 70è aniversari del seu afusellament.

Ho podeu veure en aquest enllaç:     http://www.youtube.com/watch?v=5sUI3Ff7VcY&feature=player_embedded

No hi ha Comentaris

Nova parada de Reagrupament Garraf a la Rambla de Vilanova

El dissabte 9 d’octubre pel matí els reagrupats del Garraf vam tornar a ser a la Rambla de Vilanova. Va passar moltíssima gent, vam repartir globus, constitucions i octavetes. Aquestes parades informatives estan sent un èxit perquè ens permeten arribar a moltíssima gent i percebre in situ les ganes de llibertat que tenen molts catalans.

Per la tarda vam anar al pavelló d’hoquei del Club Patí Vilanova, on vam repartir centenars d’octavetes.

No hi ha Comentaris

Acte a Sant Pere de Ribes de Josep Sort i Sandra Lomas

El dimecres passat , 6 d’octubre, Reagrupament es va presentar en societat a Sant Pere de Ribes. La Sandra Lomas i el professor Josep Sort van fer una conferència molt interessant. A mi personalment em va agradar molt el que va explicar En Josep Sort sobre el Quebec. Reagrupament està a les portes d’entrar al Parlament i actes com aquest son un granet de sorra més.

No hi ha Comentaris

Exitosa parada de Reagrupament a la Rambla de Vilanova

Cal posar-se les piles i aquest dissabte els reagrupats del Garraf vam muntar una parada informativa a la zona més cèntrica de Vilanova. Va ser un èxit total, vam repartir desenes de constitucions catalanes i desenes de punts de llibre de Reagrupament, també es va apropar molta gent interessada i molta gent ens va dir que vindrà al proper acte que muntarà Reagrupament el dia 6 a Sant Pere de Ribes.

No hi ha Comentaris

L’important Ventura Gassol

http://emilicasademont.blogspot.com/2010/09/limportant-ventura-gassol.html

El prestigiós i recordat escriptor, crític literari i traductor barceloní Leandre Amigó, arran de la mort de Ventura Gassol, als 87 anys, esdevinguda en una clínica de la ciutat de Tarragona (aquest diumenge, dia 19 de setembre, farà tres dècades), afirmava que «amb Josep Maria de Sagarra, Gassol no hi ha dubte que ha estat el poeta més llegit i recitat pel poble, després, cronològicament, de mossèn Cinto Verdaguer». I tenia tota la raó. Així, per exemple, els seus versos de Les tombes flamejants, tot un símbol de la persecució contra el català que desencadenà el general Miguel Primo de Rivera, foren recitats, al llarg d’aquell règim dictatorial, per la gent d’arreu del país. I, encara actualment, algunes persones d’edat força avançada que fineixen se’n fan posar un fragment (aquell que diu «Tan a la vora de la mar dormia», etcètera) a l’«estampa-recordatori» del seu funeral.

Bonaventura Gassol i Rovira, considerat un dels homes més importants dins la història de Catalunya del segle passat, nasqué a la població tarragonina de la Selva del Camp i, en abandonar els estudis de capellà (li faltava molt poc per acabar-los), es traslladà a Barcelona, on, el 1916, ingressà en la Comissió de Cultura de l’Ajuntament. Un any més tard, publicà el seu primer recull de poemes, en un llibre titulat Àmfora, preludi de la seva intensa i guardonada producció literària i poètica: La cançó del vell Cabrés, La Dolorosa, Mirra, etcètera, a més dels citats versos de Les tombes flamejants, que ara, per dissort, encara continuen conservant certa frescor: «Fou una pàtria. Va morir tan bella,/ que mai ningú no la gosà enterrar;/ damunt de cada tomba, un raig d’estrella;/ sota de cada estrella, un català. // Tan a la vora de la mar dormia/ aquella son tan dolça de la mort,/ que les sirenes dia i nit oïa/ com li anaven desvetllant el cor. // Un dia es féu una claror d’albada,/ i del fons de la tomba més glaçada/ fremí una veu novella: el cant dels cants.// Foc nou, baixa del cel i torna a prendre./ Ja ha sonat l’hora d’esventar la cendra./ Oh Pàtria de les tombes flamejants!».

Ventura Gassol fou nomenat conseller de Cultura de la Generalitat presidida per Francesc Macià (amb ell havia participat abans en els històrics fets de Prats de Molló, tot acompanyant-lo després a Amèrica del Sud, a fi de cercar-hi suport per enderrocar la dictadura d’en Primo), així com en la que, posteriorment, encapçalà Lluís Companys, dificilíssima etapa aquesta última, en què Gassol es distingí fent moltíssims favors. D’aquesta manera, en esclatar la Guerra Civil, a part de salvar el patrimoni artístic de Catalunya i d’evitar, gràcies a una acció duta a terme amb els mossos d’esquadra, que fos incendiada la Catedral barcelonina, impedí l’assassinat de nombrosos religiosos, com el cardenal Vidal i Barraquer i el bisbe de Girona Josep Cartanyà. Amenaçat de mort pels elements incontrolats de la FAI, Ventura Gassol hagué de fugir a l’estranger, cames-ajudeu-me, i no tornà de l’exili fins al 28 de juny del 1977 -ja traspassat l’altre dictador, Francisco Franco-, tot residint una llarga temporada a l’Hostal del Senglar (l’Espluga de Francolí) i, durant uns mesos, a Palamós. Però, trasbalsat pels òbits de l’Abel, el seu fill gran, i de Lucia, la seva segona esposa, s’establí de forma definitiva al Mas de la Coma (la Selva del Camp).

Cap a la meitat de la dècada dels anys 1960, vaig conèixer personalment Gassol al seu «amagatall» francès, on li vaig fer una entrevista, en què parlava dels seus records de Girona, del poeta figuerenc Carles Fages de Climent (li havia prologat el poema Les bruixes de Llers), etc., entrevista en català que, després d’una dilatada espera, vaig poder publicar al diari Los Sitios, un cop desaparegut en Franco. Literàriament parlant, però, ja coneixia l’autor de Les tombes flamejants, que a tothom tractava de germà, des que jo era jovenet. En concret, d’ençà que, en els inicis dels anys 1950, vaig adquirir alguns llibres seus, venuts a preu de parracs en una parada dels populars Encants barcelonins. I, entre ells, hi havia un exemplar de Mirra, que lluïa la dedicatòria següent: «A Francesc Macià, primer president de la Catalunya renascuda». Tot un tresor, sens dubte, lamentablement menyspreat.

L’última vegada que vaig veure Ventura Gassol, «en viu», fou per TV el 1977, quan el president Josep Tarradellas, des del balcó del Palau de la Generalitat, tot just retornat a la pàtria, pronuncià el seu famós «Ja sóc aquí!», car es trobava a prop seu. Un «Ja sóc aquí!», per cert, que l’hauria pogut pronunciar perfectament el mateix Gassol, atès que havia estat una de les personalitats intel•lectuals i polítiques catalanes exiliades proposades per substituir Josep Irla. Però, davant el «no» de totes elles, Tarradellas, que «sospirava» per convertir-se en el quart president de la Generalitat de l’era moderna, se’n beneficià.

reproduït del bloc d’Emili Casademont

No hi ha Comentaris

Lorenzo B. de Quirós: La cuestión catalana

La Rut Carandell ens va recomanar a Sitges que llegíssim aquest article publicat peel señor Quirós sobre les relacions Espanya-Catalunya, és interessant perquè explica des de l’òptica espanyola els errors que han comes els espanyols al maltractar sistemàticament Catalunya. El senyor Quirós pronostica que si les coses no canvien Catalunya pot esdevenir un Estat independent. L’original és en castellà, aquí el tenim traduït al català.

http://www.elpais.com/articulo/Galicia/Cataluna/va/elpepiautgal/20100808elpgal_7/Tes

La sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya ha creat una enorme polèmica que pot desembocar en una crisi institucional. D’una banda s’exigeix l’acceptació per part del Principat de la resolució del màxim òrgan jurisdiccional de l’Estat; d’un altre es considera que aquesta decisió atempta contra la voluntat majoritària del poble català expressada en referèndum.

Agradi o no, aquesta situació planteja un problema de primera magnitud en tant que les fonts de legitimació de les pretensions catalanes i les del TC són diferents.En aquest context, l’enfrontament entre les demandes polítiques de Catalunya i el marc institucional vigent tenen una difícil solució i posen en qüestió el model d’organització territorial de l’Estat enllumenat per la Constitució de 1978. Aquest és el fons de la qüestió i resoldre’l és d’una extrema complexitat.

D’entrada és igual, permeteu-me la llicència, que un text constitucional declari que només hi ha una nació, l’espanyola, també fa el recurs a raons històriques per justificar les pretensions integradores o particularistes del tot o d’una part. De la mateixa manera és irrellevant declarar que l’únic poder constituent és el conjunt del poble espanyol.

Possible solució

Quan la majoria de la població existent en un territori determinat aspira a constituir-se en Estat o en alguna cosa molt semblant i se sent justa o injustament tractada per la resta, aquest és un fet d’extrema gravetat. Davant d’aquest panorama, la resposta clàssica dels governs centrals era suspendre l’autonomia de les administracions pretesos o obligar per la força a romandre dins de l’estructura unitària o descentralitzada de l’Estat. L’altra alternativa ha estat permetre la disgregació pacífica de la vella estructura territorial, llegeixi’s el cas de l’antiga Txecoslovàquia.

A hores d’ara sembla improbable que un Estat democràtic en un entorn com l’europeu sigui capaç o estigui disposat a recórrer a una suspensió de l’autogovern d’una regió o d’una comunitat autònoma oa una intervenció militar per evitar la secessió d’una part del seu territori. És més, l’amenaça d’usar aquestes dues armes té un escàs poder dissuasiu.

Tampoc és possible que, en un escenari d’economies obertes, un Govern central entestat a preservar la seva unitat sigui capaç d’asfixiar econòmicament a la part que vol o aspira a disgregar.

El cost i les competències

L’Estat modern, tal com es va parir fa cinc segles, està en crisi i resulta molt complicat mantenir-lo amb les seves velles prerrogatives en contra de la voluntat dels que l’integren. Des d’aquesta perspectiva, la seva capacitat de recollir la lleialtat dels seus súbdits depèn només de la persuasió, d’oferir fórmules d’integració atractives.

En un món econòmicament integrat, la mida del mercat d’un país és més gran, molt més gran, del que ho és la seva dimensió política. En el cas extrem, en què les fronteres són totalment irrellevants per a les interaccions econòmiques, la mida del mercat de cada país és el món. L’evidència empírica demostra que com més gran és l’obertura internacional d’un territori, la seva viabilitat tendeix a tornar-independent de la seva dimensió.

No és una casualitat que l’existència de la NAFTA fes el separatisme del Quebec més fàcil i menys costós. En una Europa amb lliure circulació de béns, serveis i capitals, qualsevol estructura territorial pot sobreviure llevat que cometi l’error o el suïcidi de tornar autàrquica. El cost de la independència disminueix amb la globalització de l’economia.

Amb independència de la qüestió catalana, la veritat és que els estats europeus contemporanis, en la seva forma tradicional es veuen amenaçats per dos movimientos.Por una banda pel traspàs de competències cap a una entitat supranacional, la Unió Europea, de l’altra, per una transferència de poder cap a les administracions perifèriques, regions i municipis. Aquesta tendència és imparable llevat que es produeixi una volta generalitzada al proteccionisme a Europa, el que és poc probable.

Davant d’aquest panorama cal plantejar formes imaginatives, flexibles i no coercitives d’integració política, cosa que exigeix convèncer els teòrics o reals secessionistes, independentistes o llámeseles com es vulgui dels avantatges de la unió. En altres paraules cal recrear o reinventar l’esquema de les Espanyes.

Finalment, és impensable buscar un acord institucional estable sense modificar de manera radical aquest mecanisme de transferències interregionals. Al marge d’uns mínims, no totes les regions del país han de tenir els mateixos serveis públics o idèntiques prestacions socials com tampoc una similar pressió fiscal. Aquest uniformisme és incompatible amb la pròpia essència d’un sistema descentralitzat, és ineficient i més crea greuges, sobretot en èpoques de crisi. Les zones riques del territori nacional no han de subvencionar les pobres, el que a més no ha servit per avançar en la convergència real entre les regions espanyoles sinó per crear mecanismes de clientelisme polític pagat amb els diners d’altres.

En resum, la qüestió catalana no és una anormalitat espanyola sinó el resultat d’una estructura d’organització territorial de l’Estat que no s’adapta a la realitat dels temps. Així succeeix en altres entitats polítiques. En el cas d’Espanya és evident que el títol VIII de la Constitució ja no dóna més de si. Si el problema de Catalunya no s’afronta amb intel.ligència i racionalitat, la bastida d’això que anomenem Espanya pot saltar a trossos.

Lorenzo B. de Quirós, membre del consell editorial de elEconomista.

No hi ha Comentaris