Exitós Homenatge a Francesc Macià a Vilanova i la Geltrú (Part II)


vista de la platea

L’acte d’homenatge a Francesc Macià es va celebrar al Círcol Catòlic, que és un preciós i acollidor teatre que està al bell mig de Vilanova. Vam estar unes hores muntant-ho tot sota la direcció , sempre encertada, del company Agustí Pujadas. En acabar vam fer un sopar al restaurant Més Parròquia on hi van acabar anant 21 persones més de les que s’esperaven!!!

L’acte va començar amb el Cant de la Senyera, a continuació va venir un encès discurs de presentació d’En Josep Perera, seguidament va parlar En Xavier Hernàndez Cardona, Catedràtic de Didàctica de les Ciències Socials i gran historiador, que va fer una conferència magistral, posteriorment va parlar el President de Reagrupament Independentista, Joan Carretero, que va fer un discurs breu , clar i contundent i la cloenda va anar a càrrec del company Quim Llamusí. Per tancar l’acte van sonar Els Segadors.  Des d’aquí volem agraïr especialment el detall que van tenir els companys del Baix Camp, del Baix Penedès i de l’Alt Penedès, que van venir a l’acte i ens van donar un gran suport.

En el teatre hi caben 234 persones i erem exactament 192 persones. Tot seguit podeu llegir el discurs senser d’En Josep Perera i un resum extens del discurs del Xavier Hernàndez Cardona. El discurs d’En Carretero i del Quim Llamusí no els hem pogut aconseguir. També hi han fotos de l’acte. Del sopar no posem fotos perquè més d’un va acabar perjudicat amb tant de cava i millor que no el vegin a casa seva.

Josep Perera

DISCURS D’EN JOSEP PERERA

Francesc Macià és el vilanoví més il·lustre que hem tingut mai i el polític més important de la història de Catalunya. Macià és un símbol, un mite, un heroi nacional.

Durant els anys 20 Macià va lluitar amb les armes a la mà per l’alliberament del nostre poble. Va arriscar la seva vida per Catalunya i va invertir tot el patrimoni de la seva família per la creació d’un exèrcit català que ens alliberés del jou espanyol.

Macià simbolitza l’orgull, l’orgull de ser català i la dignitat, la dignitat d’un poble que no accepta ser esclau d’un altre. Macià segueix sent avui en dia un exemple a seguir, per la seva rectitud, per la seva honestedat, per la seva noblesa, per la seva bonhomia i per la seva senzillesa. Sí, les grans persones són gent senzilla, els fatxendes , en canvi, sempre han estat gent mediocre.

Macià somiava en el mateix que somiem tots els catalans que ens estimem aquesta terra, una Catalunya políticament lliure, una Catalunya socialment justa, una Catalunya econòmicament pròspera i una Catalunya espiritualment gloriosa… o dit d’una altra manera, una Catalunya catalana.

El millor homenatge que li podem fer els catalans d’avui en dia a Macià , a l’AVI, és lluitar per les seves idees i alliberar Catalunya dels seus opressors. Reagrupament lluitarà ara i sempre per les idees de Macià i si ens fan caure ens aixecarem i si ens tornen a fer caure ens tornarem a aixecar i seguirem lluitant i lluitant perquè l’única lluita que es perd és la que s’abandona.

Xavier Hernàndez Cardona

DISCURS D’EN XAVIER HERNÀNDEZ CARDONA

A continuació us transcrivim un extracte de la conferència del Dr. Xavier Hernàndez Cardona, amb les seves frases més destacades en primer terme.

  • “Per a mi és un honor anar a l’últim lloc de la llista de Reagrupament per Barcelona. La llista és un vaixell i és igual anar a la proa o a la popa”.

  • “La restauració borbònica actual pretén, bàsicament, establir una constitució, per perpetuar els valors polítics del franquisme, amb la figura del monarca”.

  • “Macià destaca perquè és una persona que té un projecte clar. Aquesta és una de les mancances que hi ha avui en dia”.
  • “Macià opta per impulsar una nova classe política i agafa, sense sectarismes, gent preparada i lleial i la posa a treballar.”
  • “La nostra classe política actual és un subproducte del fracàs escolar, gent que no té ni ofici ni benefici i que no han treballat mai fora de la política”.
  • “La solució a la crisi econòmica de les dretes ha estat omplir el país de ciment i les esquerres refer tres vegades la mateixa vorera”.
  • “L’enemic més gran no és a Madrid, és més important la nostra covardia política i la nostra ineficàcia”.

En primer lloc cal parlar del tema de la ruptura democràtica. Macià al llarg de tota la seva trajectòria és troba en el marc del que va ser la primera restauració borbònica, que sorgeix al 1874 quan la I República és derrotada per causes endògenes i exògenes. S’instaura la monarquia de nou en la persona d’Alfons XII i posteriorment d’Alfons XIII. Aquest serà un règim que te una democràcia formal, però no real. Al llarg de tot el seu desenvolupament és un règim profundament corrupte. Els valors de la democràcia són falsejats i despreciats per les més diverses vies: la del caciquisme, comprant els vots, limitant la llibertat dels partits, etc. A partir de 1921, després de la vaga de la Canadenca, la primera restauració borbònica acaba amb la monstruosa dictadura de Primo de Rivera. Això és el que es troba Macià, un règim que en determinats moments te una democràcia formal, però que en cap cas és una democràcia real. Macià opta per la ruptura democràtica. El 14 d’abril no es planteja refer aquest règim, maquillar-lo, donar-li sortida, aprofitar-lo, sinó que és planteja la ruptura radical i instaurar unes noves regles de joc. Aquesta problemàtica que és troba Francesc Macià al 1931 no és una problemàtica molt diferent de la d’ara. La Guerra Civil es perd. Catalunya la perd en un doble sentit, polític i nacional i ve una de les dictadures més sanguinàries que hagin existit mai a Europa, la dictadura del general Franco, estricte aliat de Mussolini i de Hitler. El general mor al llit el 1975 i comença un operació que és la segona restauració borbònica. Així com la primera s’havia produït al 1874, la segona comença amb la mort del dictador i en molts aspectes també és una democràcia formal, però no real. La restauració borbònica pretén, bàsicament, establir una constitució, per perpetuar els valors polítics del franquisme, amb la figura del monarca. Els dos aspectes són substanciosos. El monarca és responsable del manteniment de la dictadura del general Franco. Al 1947 don Juan havia pactat al Azor amb Franco la successió en la figura del seu fill. Hagués tingut la possibilitat de negociar amb els anglesos una autèntica restauració democràtica, però no ho va fer. Va optar, clarament, per donar suport a Franco. Avui en dia te un passeig a Barcelona, al meu barri precisament, fet que considero lesiu per a molta gent. Aquest home no va ser neutral, sinó que va donar suport a Franco i l’actual cap de l’Estat va ser l’íntim col·laborador. Mentre la policia reprimia a la gent, es feien les execucions, s’esclafaven les llibertats i es perpetuava el genocidi contra el nostre país, qui hi havia al costat del dictador era el Sr. Juan Carlos de Borbón. El que hi hagi aquesta figura representa un element de continuïtat. Després tenim la constitució, que és planteja a la segona meitat de la dècada dels anys 70, en plena guerra freda. Els que dissenyen aquesta constitució són els estalinistes, per una banda, Santiago Carrillo, que necessita tenir un cert protagonisme i els feixistes per l’altra, com per exemple Martín Villa. Aquesta és una constitució dissenyada per perpetuar els valors del franquisme i la dominació sobre el nostre poble, com molt bé s’ha demostrat. La constitució espanyola va ser dissenyada per evitar que la gent sigui lliure. Tal com Macià és va trobar en el primer règim de la restauració borbònica, aquest règim de la segona restauració engendra una cultura política absolutament irrecuperable. Cal una ruptura democràtica, que en el nostre cas passa per créixer i anar sols, anar cap a la independència. Continuar utilitzant les regles de joc de la constitució espanyola no dóna més de sí. Crec que ho sabem tots.

En segon lloc voldria comentar-vos sobre el pensament de Macià, el que seria el nacionalisme cultural i polític. Catalunya des del segle XVI, XVII i XVIII estava vinculada a les seves constitucions, amb els seus drets i deures. La resistència catalana de la guerra de Successió és basa en la defensa d’unes constitucions i de l’Estat català, que és el marc on es desenvolupa tot això. A la segona meitat del segle XIX s’imposa el nacionalisme cultural, que comença a sorgir a Alemanya i a Itàlia. En aquest nacionalisme el que és important és la llengua i la cultura. Macià és una persona intuïtiva en aquest aspecte i ajunta les dues tradicions. És important que Catalunya conservi i potenciï les seves manifestacions culturals i Macià recull tota la feina que havia fet en el seu moment la Mancomunitat de Catalunya: l’Institut d’Estudis Catalans, la Biblioteca de Catalunya, el desenvolupar les xarxes escolars, el museu d’arqueologia, etc. Continua la tasca que en el seu moment s’havia fet des del nacionalisme cultural i hi afegeix el nacionalisme polític. Ell dissenya un nou país en el que els catalans s’han de reconèixer en les lleis de la Generalitat. Són lleis que busquen la justícia social, la igualtat entre homes i dones, etc. Crec que nosaltres hem d’avançar cap aquí. En un país que te una taxa migratòria entre les més importants del món, la cultura és un tema que preocupa, però en el que hem d’excel·lir més és en fer lleis justes i que es puguin aplicar. Si féssim un balanç sobre el que pot fer el parlament de Catalunya, caldria dir que les possibilitats han estat realment limitades. No tenim cap possibilitat de buscar el model de, posem per cas, els Estats Units, on la gent és reconeix en els drets. Aquesta possibilitat no l’hem tingut. Macià ho va veure de seguida i cal que la nova Catalunya ha d’optar per tenir una cultura brillant i però també per tenir una constitució pròpia en la que els catalans s’hi puguin reconèixer plenament, tal i com havia passat en l’època medieval. Macià dona un gran impuls a la política cultural, fins i tot portant a figures mundials com Le Corbusier, que col.laboren en aquesta nova aventura que commociona a tot Europa, que és la Catalunya republicana, la Catalunya de la Generalitat.

En tercer lloc Macià destaca perquè és una persona que te un projecte clar. Aquesta és una de les mancances que hi ha avui en dia. Macià vol fer de Catalunya un país modern i emprèn totes les mesures per fer que això sigui possible. Macià posa tot el seu interès en fer de Barcelona la capital política d’un Estat. Utilitza tots els recursos al seu abast de disseny urbanístic, infraestructures, sanejament, etc. Ell te molt clar com s’ha de comportar perquè aquest país tingui una gran capital. El que ha passat els darrers decennis ha estat justament el contrari. Moltes vegades el que en diuen el territori ha anat per una banda i la gent que ha governat, per una altra. Barcelona sense el territori no és res i el territori sense Barcelona no pot anar molt lluny. Actualment la nostra classe política està preocupada per si cal posar un tramvia a la Diagonal, quan la preocupació màxima hauria de ser saber quan podrem connectar-nos via tren de gran velocitat amb València i amb Europa, que és la autèntica necessitat, per posar un exemple.

En quart lloc un aspecte de rabiosa actualitat. L’any 1931 Macià és troba amb una classe política en descomposició, profundament corrupta, amb aspectes tant obscurs com el pistolerisme, amb assassinats d’obrers i patrons, etc. Ell opta per impulsar una nova classe política i ho fa sense sectarisme. Agafa gent preparada i col.loca, independentment del seu tarannà, gent de les més diverses tendències i procedències, però lleials al país, a treballar. La gent que accedeix a la política en aquell moment ho fa des de posicions d’èxit a dins de les seves professions. Són gent amb ofici i amb una activitat reconeguda clara. I fa una classe política activa, eficaç i ben preparada. Pensem que quan parlem de la Generalitat republicana, tractem d’un parèntesi que va des del 1931 a l’any 1939, però que va ser suficient per a que el nostre imaginari encara recordi a aquesta persona com una autèntica personalitat que va remoure totes les palanques. En certa manera, encara vivim d’algunes de les seves aportacions. La renovació de la classe política, avui, és un dels temes cabdals. La nostra classe política, com la que és va trobar Macià, subproducte de la primera restauració borbònica, és en el nostre cas, subproducte de la segona restauració borbònica, que des del començament va impulsar un model polític espuri. Tenim gent molt ben preparada i gent honrada a dins de la política catalana i s’ha fet moltes coses, però el percentatge de classe política de poca qualitat és excessivament elevat. Només caldria repassar dirigent de determinats partits, per veure que molts no han treballat mai fora de la política i molts tampoc tenen estudis universitaris. I no vull posar-hi noms, però n’hi ha molts i a tot arreu. La nostra classe política és un subproducte del fracàs escolar, gent que no te ni ofici ni benefici i que no han treballat mai, que s’apunten a fer de polítics com una sortida laboral. Això a Europa no passa i si passa no és ni molt menys amb el percentatge que es dona aquí. S’accedeix a la política des d’una posició professional establerta. Que passa quan una classe política està capturada per un sou, està lligada de mans i peus del càrrec per sobreviure, perquè si es queden a l’atur no saben que fer… Jo els he vist perquè vaig tenir l’honor d’estar al primer govern del tripartit i alguns mesos del segon i vaig veure que la gent està poc preparada i no te criteri i te por de decidir qualsevol cosa. Com que no te criteri i te por de decidir no es mou res. Els veus als despatxos amagats i acollonits. I així ha anat. El balanç del darrer tripartit és lamentable en el sentit de la immobilitat. La solució no és altra que la que va fer en Francesc Macià, és a dir, regenerar la política amb gent en base a la seva competència. També, vinculat amb aquest aspecte, Macià es va trobar que no tenia una administració i va haver de crear-la. Va trobar una administració de diverses procedències i la va convertir en una màquina ben greixada i amb un entusiasme absolut. Es va fer un treball excepcional. La gent de la nostra administració, en general, és bona gent. No és tant el problema dels funcionaris que tenim, sinó dels quadres intermedis, que són polítics i que en molts casos no saben com treure profit de la gent que tenen al seu càrrec. Tenim bona gent però està mal manada. En molts aspectes el país està caient en picat, s’està desplomant. El sistema educatiu està en una situació complicada, a l’igual que el sistema sanitari, la gent gran està en una situació fins i tot vergonyosa, etc. És una situació provocada per una manca de competències, però també perquè tenim una administració  que en molts aspectes és lenta, burocràtica al màxim, amb comandaments que no la saben fer rutllar.

Quim Llamusí

xerrada al final de l’acte

Els Comentaris estan tancats