Arxiu categoria General

Lorenzo B. de Quirós: La cuestión catalana

La Rut Carandell ens va recomanar a Sitges que llegíssim aquest article publicat peel señor Quirós sobre les relacions Espanya-Catalunya, és interessant perquè explica des de l’òptica espanyola els errors que han comes els espanyols al maltractar sistemàticament Catalunya. El senyor Quirós pronostica que si les coses no canvien Catalunya pot esdevenir un Estat independent. L’original és en castellà, aquí el tenim traduït al català.

http://www.elpais.com/articulo/Galicia/Cataluna/va/elpepiautgal/20100808elpgal_7/Tes

La sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya ha creat una enorme polèmica que pot desembocar en una crisi institucional. D’una banda s’exigeix l’acceptació per part del Principat de la resolució del màxim òrgan jurisdiccional de l’Estat; d’un altre es considera que aquesta decisió atempta contra la voluntat majoritària del poble català expressada en referèndum.

Agradi o no, aquesta situació planteja un problema de primera magnitud en tant que les fonts de legitimació de les pretensions catalanes i les del TC són diferents.En aquest context, l’enfrontament entre les demandes polítiques de Catalunya i el marc institucional vigent tenen una difícil solució i posen en qüestió el model d’organització territorial de l’Estat enllumenat per la Constitució de 1978. Aquest és el fons de la qüestió i resoldre’l és d’una extrema complexitat.

D’entrada és igual, permeteu-me la llicència, que un text constitucional declari que només hi ha una nació, l’espanyola, també fa el recurs a raons històriques per justificar les pretensions integradores o particularistes del tot o d’una part. De la mateixa manera és irrellevant declarar que l’únic poder constituent és el conjunt del poble espanyol.

Possible solució

Quan la majoria de la població existent en un territori determinat aspira a constituir-se en Estat o en alguna cosa molt semblant i se sent justa o injustament tractada per la resta, aquest és un fet d’extrema gravetat. Davant d’aquest panorama, la resposta clàssica dels governs centrals era suspendre l’autonomia de les administracions pretesos o obligar per la força a romandre dins de l’estructura unitària o descentralitzada de l’Estat. L’altra alternativa ha estat permetre la disgregació pacífica de la vella estructura territorial, llegeixi’s el cas de l’antiga Txecoslovàquia.

A hores d’ara sembla improbable que un Estat democràtic en un entorn com l’europeu sigui capaç o estigui disposat a recórrer a una suspensió de l’autogovern d’una regió o d’una comunitat autònoma oa una intervenció militar per evitar la secessió d’una part del seu territori. És més, l’amenaça d’usar aquestes dues armes té un escàs poder dissuasiu.

Tampoc és possible que, en un escenari d’economies obertes, un Govern central entestat a preservar la seva unitat sigui capaç d’asfixiar econòmicament a la part que vol o aspira a disgregar.

El cost i les competències

L’Estat modern, tal com es va parir fa cinc segles, està en crisi i resulta molt complicat mantenir-lo amb les seves velles prerrogatives en contra de la voluntat dels que l’integren. Des d’aquesta perspectiva, la seva capacitat de recollir la lleialtat dels seus súbdits depèn només de la persuasió, d’oferir fórmules d’integració atractives.

En un món econòmicament integrat, la mida del mercat d’un país és més gran, molt més gran, del que ho és la seva dimensió política. En el cas extrem, en què les fronteres són totalment irrellevants per a les interaccions econòmiques, la mida del mercat de cada país és el món. L’evidència empírica demostra que com més gran és l’obertura internacional d’un territori, la seva viabilitat tendeix a tornar-independent de la seva dimensió.

No és una casualitat que l’existència de la NAFTA fes el separatisme del Quebec més fàcil i menys costós. En una Europa amb lliure circulació de béns, serveis i capitals, qualsevol estructura territorial pot sobreviure llevat que cometi l’error o el suïcidi de tornar autàrquica. El cost de la independència disminueix amb la globalització de l’economia.

Amb independència de la qüestió catalana, la veritat és que els estats europeus contemporanis, en la seva forma tradicional es veuen amenaçats per dos movimientos.Por una banda pel traspàs de competències cap a una entitat supranacional, la Unió Europea, de l’altra, per una transferència de poder cap a les administracions perifèriques, regions i municipis. Aquesta tendència és imparable llevat que es produeixi una volta generalitzada al proteccionisme a Europa, el que és poc probable.

Davant d’aquest panorama cal plantejar formes imaginatives, flexibles i no coercitives d’integració política, cosa que exigeix convèncer els teòrics o reals secessionistes, independentistes o llámeseles com es vulgui dels avantatges de la unió. En altres paraules cal recrear o reinventar l’esquema de les Espanyes.

Finalment, és impensable buscar un acord institucional estable sense modificar de manera radical aquest mecanisme de transferències interregionals. Al marge d’uns mínims, no totes les regions del país han de tenir els mateixos serveis públics o idèntiques prestacions socials com tampoc una similar pressió fiscal. Aquest uniformisme és incompatible amb la pròpia essència d’un sistema descentralitzat, és ineficient i més crea greuges, sobretot en èpoques de crisi. Les zones riques del territori nacional no han de subvencionar les pobres, el que a més no ha servit per avançar en la convergència real entre les regions espanyoles sinó per crear mecanismes de clientelisme polític pagat amb els diners d’altres.

En resum, la qüestió catalana no és una anormalitat espanyola sinó el resultat d’una estructura d’organització territorial de l’Estat que no s’adapta a la realitat dels temps. Així succeeix en altres entitats polítiques. En el cas d’Espanya és evident que el títol VIII de la Constitució ja no dóna més de si. Si el problema de Catalunya no s’afronta amb intel.ligència i racionalitat, la bastida d’això que anomenem Espanya pot saltar a trossos.

Lorenzo B. de Quirós, membre del consell editorial de elEconomista.

No hi ha Comentaris

Salvador Cardús: No va de personalismes

www.naciodigital.cat

Atribuir les divergències polítiques a una qüestió de conflicte entre ambicions personals sol ser una simplificació que fa fàcil informar-ne, però que amaga qüestions de més gravetat. Ningú no negarà que la posició del conseller Antoni Castells té, de ben segur, components personals en la seva relació amb el president José Montilla. O que els regulars estira-i-arronsa entre Josep Antoni Duran i Lleida i Artur Mas, i encara l’enfrontament entre Joan Puigcercós i Josep Lluís Carod Rovira, van lligats, també, a la rivalitat, l’ambició o l’empatia entre tots aquests personatges. Però, més enllà de l’enfrontament personal, hi ha discrepàncies relacionades amb els projectes polítics, les estratègies i les tàctiques, que és el que és políticament rellevant.

I si això ho podem dir de tots els partits -de tots sense excepció-, també cal considerar-ho de la tensió creada per l’existència de dues ofertes electorals que pretenen representar les aspiracions dels qui posen la independència per damunt d’altres consideracions. Reduir la dualitat Reagrupament – Solidaritat Catalana a una qüestió de personalismes, és una simplificació abusiva que fa impossible entendre l’existència de les dues formacions i que porta a fer ingènues peticions d’unitat, apel·lant a la bona voluntat dels seus líders, com si es tractés d’una baralla entre germans o de parella. La idea d’un problema de gelosies personals entre Laporta i Carretero, posem per cas, és simplement ridícula. Carretero va esperar sis o set mesos, precisament, per tal que Laporta assumís un lideratge públic a Reagrupament, cedint-li el primer lloc a les llistes. I, en molt bona part, va ser aquesta oferta la que va provocar el desgraciat conflicte que va acabar amb quatre dimissions dels qui no veien clara l’entrada de Laporta, alguns dels quals -com són les coses!- ara s’han retrobat amb Laporta i en una organització on, fins ara, tot ha estat decidit de dalt a baix.

Certament, jo també considero que aquesta divisió no és bona per a l’independentisme, que servirà per ridiculitzar-ne els líders, que portarà a parlar d’una cultura independentista condemnada històricament a la fragmentació i que permetrà inventar el perfil d’uns líders obsedits per una cadira que, l’un per l’altre, podrien acabar perdent tots dos. Però el cas és que som davant de dos projectes que proposen, sota un horitzó final molt semblant, camins diversos, estratègies diferenciades i, sobretot, una concepció del que és una organització política molt diferents. En un cas -i sense fer valoracions- hi ha associats, estructura territorial, debat ideològic, assemblees, etc. En l’altre, hi ha adhesions per Internet i unes primàries lligades estrictament a noms i no a programes. En el primer cas, l’organització neix abans de tot el moviment de les consultes, i l’altre, al seu redós. Una, té el compromís d’autodissoldre’s just després d’aconseguir que el Parlament proclami la independència, i l’altre sabem que ha nascut específicament per presentar-se a les eleccions.

En definitiva: hi ha prou diferències, i prou fonamentals, com per no insistir més en què tenim un problema de personalismes. Els analistes s’han de treure la mandra de sobre, i analitzar amb més rigor i no convertir el debat polític en un problema de pati d’escola que no és.

No hi ha Comentaris

Vaguistes seriosos i vaguistes estúpids

El 29 de setembre els sindicats espanyols han muntat una vaga. Personalment trobo tan respectable fer vaga com no fer-ne, hi ha persones que consideren que les reformes econòmiques que es volen aplicar són inevitables i que per tant la vaga no té sentit i altres persones que pensen que malgrat tot les mesures són massa restrictives. No entraré en el tema, però sí que vull dir que he sentit més d’un estúpid dient bajanades  sobre el tema i això si que em molesta. Em molesta que hi hagin “espavilats” que vulguin aprofitar el tema per penjar-se la medalla de “progres” . Que Uriel Bertran, que no ha treballat mai, digui que farà vaga és una burla i que ell i els seus dos companys de viatge diguin que volen fer vaga per la independència de Catalunya és una presa de pèl. Aquestes tres persones tracten al ciutadà d’estúpid.

A Catalunya no hi ha hagut mai una vaga general per proclamar la independència , però això podria haver passat l’any 1926 amb el complot de Prats de Molló. Francesc Macià des de la Catalunya Nord havia planejat entrar al Principat amb un exèrcit català armat, caure sobre Olot, desarmar les forces d’ocupació espanyoles i proclamar allà la República Catalana. A partir d’aquí estava previst que el poble català s’aixequés en armes i es declarés una vaga general indefinida fins que Catalunya fos una República independent. Fixem-nos en la diferència, Macià s’hi jugava la vida i parlava d’una vaga general indefinida fins que el govern de Primo de Rivera caigués, en canvi el trio calavera són tres persones que viuen de l’aire, que ara mateix no treballen i que faran el gran sacrifici de posar-se darrera una pancarta, res més. La vaga del 29 de setembre no té res a veure amb una vaga per proclamar la independència de Catalunya, és una vaga que han muntat uns sindicats espanyols per defensar unes reivindicacions purament laborals . Em sembla respectable fer vaga, però no em sembla respectable la demagògia de certes persones que volen aprofitar qualsevol excusa per sortir a la tele.

Josep Perera Papiol,    secretari de Reagrupament Garraf

No hi ha Comentaris

Sopar amb Salvador Cardús

En aquest enllaç teniu un resum de l’acte  penjat al youtube  cardús a VNG

El dimecres 22 de setembre vam convidar a sopar al restaurant La Fassina de Vilanova al Salvador Cardús. Erem en total 51 persones. Va ser un sopar molt agradable, En Cardús ens va explicar que se sent proper a Reagrupament . Respecte a la tan parlada divisió del vot independentista ens va explicar que no confia en les tres persones que dirigeixen el projecte de SCI i que hi veu moltes coses sospitoses i que grinyolen. Ens va explicar que l’error de Reagrupament va ser esperar massa temps a una persona com l’ex-president del Barça, que no era ni reagrupada i que té un caràcter inestable. Respecte a ERC ens va manifestar la seva decepció per la forma d’actuar dels dirigents d’aquest partit, del qual ara mateix se’n sent molt lluny. En Cardús es va mostrar esperançat de cara al futur i ens va animar a seguir treballant per la independència de Catalunya.

No hi ha Comentaris

Acte de Rut Carandell i Montserrat Tudela a Sitges

Teniu un resum de l’acte al Youtube, en aquest enllaç carandell a sitges

El 15 de setembre la Rut Carandell i la Montserrat Tudela van fer una conferència a l’auditori Miramar de Sitges on van parlar de la nova Constitució catalana que promou Reagrupament i de la necessitat de que a Catalunya hi hagi una dràstica  regeneració democràtica

Inicia el seu parlament Montserrat Tudela, davant d’una cinquantena d’assistents, dient que el dia 4 de novembre del 2006 va decidir prendre partit per una opció política. “Tornava d’Amposta i vaig sentir per la ràdio com s’anunciava el segon tripartit. Jo havia votat un d’aquests partits que el formen i per tant d’alguna manera, amb la meva entrada en política, considero que estic rescabalant el meu error”.

Montserrat Tudela: “On són els 233 diputats del congrés dels diputats que votaran a favor del concert econòmic?”

Va convidar als assistents a fer una ullada al seu blog, on hi aboca les seves opinions polítiques. Tudela va dir que és un honor compatir un lloc a la llista de Reagrupament per Barcelona amb persones com la Rut Carandell, de la qual va destacar la seva trajectòria i integritat, i Carles Móra, que va qualificar com a “alcalde de Catalunya”. Per a Tudela, és absurd parlar de la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació que s’hauria de fer d’acord amb l’article 92, que diu que un referèndum, del que sigui, l’ha d’aprovar el congrés dels diputats i posteriorment l’ha de signar el Rei. A continuació es va preguntar quines forces donaran suport a aquest referèndum quan no accepten ni tan sols un nou estatut. També va comentar, tal i com fa ver públic Reagrupament, amb un informe realitzat per juristes, que és impossible fer un concert econòmic. Caldria una majoria de dos terços. Tudela es va preguntar on són els 233 diputats que votaran a favor del concert econòmic i va dir que aquesta proposta no és realista. Es molt més realista, va afegir, reunir 68 diputats al parlament de Catalunya que proclamin de forma unilateral la independència. I mentrestant, es va preguntar, on és el millor finançament de la història?

Tudela: “El nostre govern ha fet entrar al govern espanyol en àmbits en els quals mai no havia estat: al Museu i al Teatre Nacional de Catalunya i al Liceu”

“Darrerament ens han dit moltes mentides. En l’àmbit de la cultura el nostre govern ha fet entrar al govern espanyol en àmbits en els que mai havia estat: al Museu i al Teatre Nacional de Catalunya i al Liceu. I això degut a un finançament que ens ofega”. En educació estem sota mínims. Ho suspenem tot i això que Catalunya havia tingut, en altres èpoques, un programa pedagògic molt avançat, com per exemple en l’època de la república. Ara tenim 200.000 “ninis”, que són els joves menors de 20 anys que ni treballen ni estudien. Això es gravíssim. Quin futur tenim com a país amb aquest panorama? I d’això se’n vanten davant dels mitjans de comunicació, dient que ni estudien, ni busquen treball. Cal trencar aquest sistema. Actualment s’està dedicant el 1’7% a ensenyament, xifra que decideix l’Estat espanyol. El mínim hauria de ser el 4%”.

A continuació va prendre la paraula Rut Carandell que va començar el seu parlament dient que “jo feia temps que estava en un partit on ja no tenia cap sentit ser-hi i vaig decidir fer el pas per canviar les coses. Per això ens hem integrat en una associació que té ganes de canviar les coses, perquè no som professionals de la política, però sí que som professionals que volen fer política.” Estem preparant una campanya amb molta valentia i molts pocs lligams i compromisos, perquè així entenem la regeneració democràtica. Per això no volem demanar crèdits a les caixes i als poderosos, perquè un cop a dins del parlament això podria coartar la nostra llibertat. Per això farem una campanya en la que no ens endeutarem.

Carandell: “Proclamar des del parlament de Catalunya de forma unilateral la independència, vol dir fer-ho sense el permís d’Espanya”

Va convidar als assistents a col·laborar econòmicament, però també fent xarxa. La nostra no és una vocació de partit. Els 3.000 i escaig que ja som ens hem conegut de formes molt diverses, sobretot per internet i amb actes com el d’avui”. Pel que fa al concert econòmic, Carandell va dir que mai s’ha vist una unió de PP, PSOE, CiU i PNV al congrés dels diputats a l’hora d’aprovar una cosa així i menys per adoptar una mesura que afavoriria Catalunya des del punt de vista econòmic”. La cap de llista de Reagrupament per Barcelona també va parlar de la proclamació unilateral d’independència, dient que per fer-la no cal demanar el permís d’Espanya.

Carandell: “Intentar fer gestió sense diners, no serveix de res”

A continuació va parlar del govern tripartit, que va ser presentat com un govern de gestió. “El president de la Generalitat va dir, en el seu programa, que pagaria uns audiòfons per a les persones amb problemes d’oïda i això no s’ha vist per enlloc”. És un exemple, segons la candidata de Reagrupament per Barcelona, al costat de la llei de la dependència, que tampoc s’ha aplicat, que intentar fer gestió sense diners, no serveix de res. “És una legislatura fracassada perquè no s’han aplicat moltes lleis que han quedat en paper mullat. I l’exemple màxim és la retallada del nou estatut. Ara el president de la Generalitat convoca les eleccions, parlant en castellà, quan això no s’havia vist mai, per una qüestió identitària, com a element de campanya”. Carandell considera que al final a Espanya també li interessa la independència de Catalunya perquè “li surt caríssim mantenir un model autonòmic, que a ells no els és nacionalment necessari i que només existeix per a tenir-nos a nosaltres lligats com a una autonomia de règim comú. Precisament aquest règim comú és el que fa que, quan a Catalunya se li dóna una competència, les altres autonomies també la reclamin”.

No hi ha Comentaris

Aplec del 12 de setembre a Arenys de Munt

El 12 de setembre un grup de reagrupats del Garraf vam anar a l’aplec independentista d’Arenys de Munt, on es va inaugurar un monument a la independència fet per l’escultor Jaume Rodri. Una persona present a l’aplec m’ha explicat que va ser un acte molt emotiu i que l’única nota negativa la va posar, un cop més, el senyor Laporta. Sembla ser que mentre parlava En Badia i Margarit el senyor Laporta , en veu alta, remugava i malparlava. No va tenir cap respecte per un senyor gran com En Badia i Margarit, es burlava del que deia i deixava anat estirabots, fins i tot hi ha gent que va insinuar que el senyor Laporta podria anar begut. Tot plegat molt lamentable.

No hi ha Comentaris

Gran èxit de Reagrupament a la manifestació de la Diada

L’onze de setembre per la tarda els reagrupats del Garraf vam anar a la manifestació de la Diada, no sé exactament quanta gent hi havia, els càlculs ja els faran els que en saben, però el que sí que puc dir és que hi havia molta més gent de RCAT que de SCI. Els doblavem o triplicàvem. Pensava que d’ERC serien molts més que de RCAT, però no. RCAT tenia més gent que SCI i ERC junts.



No hi ha Comentaris

Ofrena floral al monument de Francesc Macià de Vilanova

El dia de la Diada a les 12h els reagrupats del Garraf vam fer una ofrena al monument de Francesc Macià a Vilanova. Estava ple de gent i hi eren totes les autoritats municipals. El públic ens va aplaudir moltíssim quan vam fer l’ofrena, cosa que no poden dir altres. Vam ser l’única associació que va fer l’ofrena amb estelades i el públic ens ho va agraïr amb forts aplaudiments.

Va ser interessant veure la cara de preocupació d’alguns regidors vilanovins al veure’ns, suposo que pateixen per la cadira . També va ser interessant constatar que certa gent que presumeix molt d’independentisme i de “solidarisme” no va ni aparèixer.

No hi ha Comentaris

Marxa de torxes a Vilanova i la Geltrú

Els reagrupats del Garraf vam participar molt activament en la marxa de torxes que hi va haver a Vilanova la nit del 10 al 11 de setembre. Heus ací algunes fotos:

No hi ha Comentaris

Els reagrupats del Garraf assistim a la inauguració de la nova seu d’Igualada

El dia 5 de setembre  quatre membres de la Junta de Reagrupament Garraf vam assistir a la inauguració de la nova seu de Reagrupament a Igualada. Va ser un acte molt emotiu amb parlaments de la coordinadora de l’Anoia , la Rut Carandell, En Carles Móra, l’Enric Canela i En Joan Carretero, després cava per tots.

nota: segurament aviat tindrem també un local a Vilanova i la Geltrú

No hi ha Comentaris

Cadenes d’estafes solidàries


1_ EL NEN MALALT. Els familiars del nen J.A.M. que te una infermetat molt greu i incurable us demanen que per a poder-lo operar als Estats Units, ens ingresseu de forma solidaria els diners que pugueu al compte xxxx xxxx xx xxxxxxxxxx. Envia aquest mail a 10 persones. Si ho fas la Verge Maria et beneirà i si no et desitgem per als teus la mateixa malaltia que te el nostre nen.

2_ INVERSIÓ SEGURA. Empresa industrial radicada a Nigèria necessita socis europeus. Necessitem que ens faci un ingrés de xxxxx $, al compte xxxx xxxx xx xxxxxxxxxx, i tant aviat com haguem cobrat la nostra mercaderia a Amsterdam, li farem l’ingrés de la seva inversió amb un 50% d’interès. Si esta interessat en l’oferta, posis en contacte amb nosaltres via mail i li farem arribar tota la documentació oficial que acredita l’operació així com els avals (en diamants) que vostè necessiti del nostre govern.

3_ ANIMAL CATALAN FARM. Coalició electoral jurídicament inexistent, formada per un partit de tres persones i dues mes de diferent origen polític (solidaritatcatalana.cat) necessita el teu recolzament econòmic per a poder-se presentar a les eleccions. Com no tenim temps hem copiat l’argumentari polític d’una altra força ja existent. Hem redactat i penjat al web un decàlec i un reglament per l’elecció de candidatures. Tant l’una com l’altra no se sap ni qui les ha redactat ni quina assemblea les ha aprovat, però malgrat això som regeneradores i democràtiques de nassos. Per a poder omplir a la nostra assemblea truquem a les cases de militants d’una altra formació (casualment la mateixa a qui li hem copiat l’ideari) i fem servir totes les bases de dades d’altres organitzacions on hem estat oferint els nostres serveis. Malgrat haver assegurat, per activa i per passiva que amb aquella força a la que hem copiat i intentat absorbir, no anirem mai junts, tenim la santa barra de convocar al seu líder imperativament a un dia i hora sense haver quedat amb ell. Pots també col·laborar en el nostre partit ( democraciacatalana.cat), pots triar entre xifres amb diferents zeros, però no afiliar-te, dons no necessitem a gent per a decidir res, nosaltres ja anem sobrats d’idees.

Be, aquestes son les tres estafes que mes corren per internet. Generalment la gent estafades per la primera i segona, t’ho explica per a que tu no caiguis com ell. En canvi, els estafats en la tercera, et truquen per veure si tu també pots caure. Estic arribant a pensar que es tracta d’una estafa de tipus piramidal, on només hi ha beneficis pels primers inversors si l’estafa es va expandint.

Molt de compte amb els estafadors : uns usen els nens, altres els diamants, i uns quants, afortunadament pocs, la pàtria.

article del bloc de Jordi Benplantat

http://benplantat.blogspot.com/2010/08/cadenes-destafes-solidaries.html

No hi ha Comentaris

Lleials però no estúpids

article de Manel Bargalló a deumil.cat   del 31 d’agost

http://www.deumil.cat/bloc/2010/08/31/manel/lleials-si-pero-no-estupids/comment-page-1/

Un que fa temps que s’afaita comença estar una mica tip i cansat de tanta demagògia. Per això he decidit deixar en quarantena la meva decisió de no parlar sobre política catalana i dels seus actors.

Aquest cap de setmana, ha hagut una reunió entre Reagrupament Independentista  per un costat  i Laporta, Tena i Bertran  per l’altre, a on s’ha decidit fer un comunicat conjunt que podien dir de no agressió. Dic expressament els noms d’aquestes persones en compte de dir Solidaritat Catalana per la Independència, perquè la meva formació científica i tècnica m’ha ensenyat a ser concís amb l’ús dels noms de les coses.

Perquè aquestes tres persones han decidit crear la seva plataforma electoral i en fer-ho, s’han apropiat d’un nom, Solidaritat Catalana que correspon a una coalició que va existir a principis de segle passat. Però a més, ara correspon a un nom d’un partit d’extrema dreta si fem cas al registre de partits polític del Ministeri d’Interior Espanyol. Aquets partit fou fundat pel cunyat del Laporta a petició d’Alianza Popular del Fraga Iribarne a principis del 1980. Curiosa coincidència.

Perquè aquestes tres persones van aprofitar el clam a la unitat que es va produir a la manifestació del 10J per vestir-ho sense vergonya com una crida a tots els partits nacionals a fer una coalició per aconseguir la independència , quan s’ha vist que la veritable raó era la de crear una plataforma electoral per poder participar a les eleccions al Parlament.

Perquè aquestes tres persones tampoc tenen cap escrupol per utilitzar el moviment popular dels referèndums pels seus propi interès partidista. Ho fan sense cap vergonya quan una d’aquestes persones quasi desactiva l’èxit increïble dels referèndums del 13 de Desembre del 2009 en acusar al seu company justament d’això.

Perquè aquestes tres persones han jugat amb els sentiments de moltes persones. Dos d’ells el tenien com els portaveu dels referèndums i l’altre dient que se sentia moralment “reagrupat”,  per després alhora de la veritat, els tres els abandonen obviant els seus compromisos adquirits com si no hagués passat res i sense importar-los les conseqüències.

Perquè aquestes tres persones ara diuen que l’únic camí per la independència és la declaració unilateral al Parlament quan encara no fa dos mesos dos d’ells defenien el contrariapostant per accions que modifiquessin la constitució espanyola i l’altre no ho havia manifestat mai en els seus discursos previs.

Perquè aquestes tres persones en veure que no hi ha resposta possitiva a la seva crida de la resta dels partits nacions i altres organitzacions, a excepció de Reagrupament, en comptes d’anar parlar amb aquesta associació, es presenten ells com una coalició. Una coalició que només hi consta aquestes tres persones posant en manifest un concepte molt especial d’entendre que és una coalició.

Perquè aquestes tres persones excloent parlar d’entrada amb Reagrupament amb l’excusa que s’han de dissoldre-se i sotmetre a les seves primaries de llistes obertes, quan encara aquestes tres persones no han definit com seràn i tampoc volen que Reagrupament hi participi per mirar de fer-les conjuntament . Una manera molt especial d’entendre com és construiexen les unitats.

Perquè aquestes tres persones es dediquen a copiar fil per randa els objectius de Reagrupament, això si, obviant el tema de regeneració democràtica mentre fan bandera de què el que ells proposen serà més democràtic que la dels altres perquè triaran els candidats per unes suposades primàries de llistes obertes.

Perquè aquestes tres persones quan concreten que volen dir primàries de llistes obertes, surten amb la possibilitat de fer unes llistes d’equips blindats a on no és pot escollir l’ordre ni tatxar cap nom. Ho fan per així poder col·locar a dit els  seus homes de confiança a la llista. Laporta col·loca la seva ma dreta, l’Anna Arquè  i Alfons Lopez Tena col·loca el seu nou home de confiança Emili Valdero.  També hi possen a l’escriptora Isabel Clara – Simó.  Persones que difícilment sortirien als llocs capdavantés en una votació per triar els millors candidats per anar al Parlament a treballar per la independència.

Perquè aquestes tres persones i els seus amics col·locats a dit en aquests equips blindants utilitzen els actes de promoció de la seva plataforma per donar conèixer les seves candidatures en depriment de les altres candidats que es presenten, desvirtuant que siguin unes primaries amb igualtat de condicions democràtiques.

Perquè aquestes tres persones i els seus ajudants, envien comunicants falços a la premsa, el darrer ahir mateix, amb la història del Dr. Broggi que SCI deia que havia entrat a formar part de la llista per Barcelona de la plataforma d’aquests tres senyors quan era totalment mentida. No tenen escrúpols en utilitzar a una persona de 102 anys. No tenen perdó.

Perquè aquestes tres persones han decidit unilateralment que la candidatura que sortirà el proper 4 de setembre a les assembles que ells decidiran quan, com i a on es faran, serà  l’única candidatura veritablement que representa al poble de Catalunya. Diuen que no admeten cap coalició posterior per aconseguir més unitat, perquè segons diu a la seva web:  “La unitat no pot suprimir la democràcia, perquè aleshores excloem el poble, i la unitat passa a ser fictícia.” i acaba dient que “Només el poble és qui legitima, només el poble és savi”

Perquè segons es veu de tot el que han dit i estan fent, aquestes tres persones s’han erigit  com els únics que poden ser els representants del poble i gràcies a la saviesa que emana del poble, només ells són els qui poden atorgar la legitimitat de la candidatura independentista que porti la independència al Parlament.

Amen!

En fi nois, això ja passa de ratlla. El que han fet aquestes tres persones és un insult a la intel·ligència dels independentistes. Estic segur que haurà molts que per la manca d’informació o per la desesperació, s’ho empassaran. Però a mi, tanta demagògia junta em fa fàstic i si encara tenia algun dubte de les intencions d’aquestes tres persones, ara ja no en tinc cap. M’estalviu dir el que penso de tot plegat, però renoi, un al final acabarà creient certes teories conspiratives. Ho dic en el sentit de què si jo hagués pensat com fer per destruir tot el que havíem aconseguit fins ara els independentistes, amb els seus encerts i els seus errors, no hauria fet millor que el que estan fent aquestes tres persones.

El comunicat conjunt entre Reagrupament Independentista i aquestes tres persones, acaba dient que “La voluntat d’ambdues formacions és la de sumar, lleialment, el màxim de voluntats per assolir aquests objectius i, per tant, fem una crida conjunta a la màxima participació de totes les persones que volen la independència perquè votin a les properes eleccions a la tardor“.

Companys i companyes del bloc de deumil.cat, jo serè lleial per mirar d’aconseguir el màxim de voluntats per assolir els nostres objectius, però no estúpid. No comptin amb mi per ser còmpliced’aquesta farsa que han muntat aquestes tres persones. Ho sento, un té una mica de dignitat i malgrat la meva prioritat és la independència, si em puc estalviar les arcades que sento quan llegeixo  els comunicats d’aquestes persones, millor que millor.

He conegut a molt bons demagogs, eren molt més bons oradors i tenien una trajectòria política millor que aquests tres que ara es presenten com els escollits pel poble. Sempre recordaré la cara d’estúpid que em va quedat quan vaig veure com un que sempre es vanagloriava de les mans netes, el primer que va fer quan va entrar al govern fou col·locar al seu germà.

Jo no sé pas vosaltres, però jo ja tinc prou de demagogs. Ho sento, per a mi, tolerància zero amb ells. Puc acceptar que un s’equivoqui o fins i tot s’equivoqui molt si ho fa amb tota la bona voluntat. Però si us plau , demano a les tres persones que han crear aquest projecte electoral, que sigueu honests i no mentiu amb les vostres intencions. Perquè encara que em digueu que utilitzeu aquesta demagògia popular per aconseguir engrescar molta gent per així poder entrar amb més força al Parlament, ¿qui em garantitza que una vegada a dins no la utilitzareu per enganyar-nos als independentistes mentre podeu viure com un rei amb el sou i les dietes de diputat, com ja han fet els que us precedien?

Jo he decidit per la trajectòria i pels fets ocorreguts aquests darrers anys, que ara per ara el que em mereix més respecte i confiança és sense dubte Reagrupament Independentista i el seu President Joan Carretero.

Dit això, si finalment, aquestes tres persones es trobem després del 4 de setembre que el poble els hi diu que no estan legitimitats per parlar com a únics representant, i demanen fer una coalició amb Reagrupament i CNS, us prometo que em prendre una caixa plena de biodramina i si amb això no hi ha prou, em fotré una botella d’Aromes de Montserrat, a veure si així no vomito. Tot sigui per Catalunya!!

Però si en canvi el 4 de setembre el poble no acaba de definir qui és el més savi de tots, jo continuaré lluitant, amb lleitat i honestament per mirar d’aconseguir el màxim de voluntats per assolir la independència només amb els qui em donen molta més confiança. No vull tornar a ser enganyat de nou.

Endavant les atxes!!

No hi ha Comentaris

Laporta és un demòcrata fraudulent

Darrerament el senyor Laporta i els seus dos palmeros insisteixen molt en uns suposats valors democràtics que ells defensen que impedeixen que s’arribi a cap acord amb RCAT. Ells es pengen l’etiqueta de superherois de la democràcia i a RCAT li col·loquen la llufa de partit autoritari, la realitat, però, és que el senyor Laporta no és cap exemple de democràcia. Fixem-nos, el senyor Laporta l’any 2006 estava obligat a convocar eleccions a la presidència del Barça, els estatuts eren clars, però ell, tan escrupulós i respectuós amb els valors democràtics va decidir saltar-se els estatuts i no convocar eleccions. Va ser necessari que un jutge l’obligués a convocar eleccions i l’advertís d’una possible inhabilitació per a que el “demòcrata” Laporta convoqués eleccions. Dos anys més tard li van muntar una moció de censura, el 62% dels socis li van exigir que plegués, però ell no ho va fer perquè només estava obligat a dimitir si li ho demanaven el 66% dels socis, una altra lliçó de democràcia. El senyor Laporta no és ningú per donar lliçons de democràcia, de fet SCI és un partit que no està ni constituït, jurídicament no existeix i a ell i als seus dos amics no els ha votat ningú. No representen a ningú i no els ha votat ningú, però tenen les penques d’exigir que es desmantelli un partit que sí que té estructura i organització i sí que ha elegit democràticament als seus dirigents.

El senyor Laporta no li està fent cap favor a l’independentisme català, no ha tingut cap respecte per Reagrupament, i pot dividir el vot. He llegit en una web una definició molt precisa del senyor Laporta: “personatge egocentric,carent d’un codi moral, inicialment despren familiaritat i accessibilitat, però en realitat és un element hostil i depredador solitari, de poca formació ideológica però amb un discurs populista, la seva estructura mental és primaria”.

Josep Perera Papiol,          secretari de Reagrupament Garraf

No hi ha Comentaris

La furgoneta de reagrupament a la festa major de Sitges

notícia del 24 d’agost

Vam passar una tarda fantàstica el dia de la festa major a Sitges. Moltíssima gent que passejava pel passeig de la Ribera va rebre informació sobre Reagrupament. Destacar la gran feina dels Isern, pare i fill, de la Roser, del Joan Llacuna i del nostre infatigable coordinador Carles Serra.

No hi ha Comentaris

Emili Valdero increpat a Vilanova

notícia del 26 d’agost

El dimecres va venir el senyor Emili Valdero a Vilanova i la Geltrú a presentar en societat SCI, jo no hi vaig anar perquè m’hauria escalfat i li hauria dit de tot , però 5 persones de RCAT van anar a veure què deia i m’han explicat com va anar tot. D’entrada dir que l’ajuntament de Vilanova els hi va cedir un local cèntric que es diu el TOC que a nosaltres no ens han volgut cedir mai. També vull remarcar que SCI no va penjar cap pancarta ni fer cap encartellada per anunciar l’acte, ja que de fet a Vilanova i la Geltrú no tenen ningú. En Valdero és un personatge tèrbol que per sort va acabar marxant de RCAT, ell i el Francesc Abad són les dues cares d’una mateixa moneda, el Valdero fa de policia bo i l’Abad fa de policia dolent, però tots dos són igual de roïns.

L’acte va començar a les vuit del vespre i hi havien unes 20 persones, contant els 5 reagrupats que vam enviar. En Valdero anava sol, mal afaitat i amb uns texans estripats i pel que sembla es va limitar a fer un discurs precuinat. Se’l veia desganat i insegur, no va repartir cap mena d’informació entre el públic i donava una imatge d’improvisació constant. Un dels reagrupats presents, En Manel, es va aixecar i li va cantar la canya li va dir “Vosaltres veniu a dividir. Nosaltres ja tenim els deures fets de fa mesos. I ara, preteneu que els que vulguin pactar amb vosaltres hagin de passar pel vostre l’adreçador.” La conversa va pujar de to i el Manel li va dir que era “un brut” i que es “dutxés” i En Valdero li va contestar “Vés-te’n a la merda” , el Manel li va dir quatre coses més i va marxar. Crec que En Valdero no tornarà per Vilanova en una bona temporada. Jo, la veritat és que hauria fet el mateix. El Manel és un patriota de pedra picada, porta més de 30 anys militant en l’independentisme i el manipulador Valdero no li arriba ni a la sola de les sabates. SCI són una colla de trepes i de ressentits guiats per una persona posada a dit per CIU, qui no ho vegi que es posi ulleres. Ja va sent hora de dir que se’ls hi veu el llautó i que només serveixen per dividir. Només pensen en els seus interessos i se’ls hi enfot el país.

No hi ha Comentaris

La paràbola de BEN i MÀMALA

reproduït del bloc http://pesolbullit.balearweb.net/

L’altre dia en Joan Carretero mig en conya mig en serio però amb una càrrega de profunditat tremenda, va venir a dir ” …a Reagrupament vàrem començar a fer els camí de Sant Jaume fa temps, com peregrins dormint al bosc en nits de pluja i en el millor dels casos fosca, i quan estem a mig camí, ens truquen pel mòbil i ens demanen que ens aturem que hi han 3 pseudo-companys, que volen començar el mateix camí, els esperem i no ens belluguem del nostre lloc, doncs ens volen fer un relleu…”

Aquests nois de SC han arrencat amb la força d’un cavall àrab, esperem no s’aturin com un burro castellà…. Jo que sóc un moro vell , veient les formes que gasten els del Califat Uriel-LópezTena-Laporta, els recomano se’n vagin a fer apostolat a Ben-i-Màmala, bonica regió imaginària que espera la arribada del Mesies que la independitzarà batejant-los amb Möet Chandon.

No hi ha Comentaris

Laporta s’ha posat al servei de CiU

El mes de febrer es va publicar a tribuna.cat que explicava que CiU volia impedir com fos que Joan Laporta es presentés amb Reagrupament i que estaven pressionant, “persuadint” al Laporta del que li podia passar si es presentava . Els fets semblaven indicar que En Laporta havia sigut valent i havia aguantat les pressions, però els fets recents demostren que no va ser així, En Laporta devia valorar els pros i contres i finalment va acceptar posar-se al servei de CiU. Pensàvem que la consigna era que no es presentés però pel que sembla al personatge més tèrbol de CiU se li va ocòrrer una idea maquiavèlica: que el Laporta fes d’escalfabraguetes de RCAT, provoqués problemes dins RCAT, fes esperar mesos i mesos a RCAT i al final es presentés en una pseudocandidatura independentista que plagiés el discurs de RCAT i que li fotés tots els vots , l’objectiu era divivir el vol independentista i fer plegar RCAT. Primera fase: desmuntar Rcat. Segona fase: auto-disoldre Solidaritat o integrar-la a l’establisment de partits polítics de sempre. Tercera fase: que ens quedem com sempre, colonitzats i amb un Parlament supeditat a Madrid.

No és la primera vegada que Laporta treballa per CiU, ja va participar en la fundació del PI, un partit finançat per CiU que tenia l’objectiu de destruir l’independentisme català.

Els independentistes ja sabem on estan els traidors, cap independentista pot votar aquesta Societat Catalana d’Impostors (SCI).

Josep Perera Papiol,       secretari de Reagrupament Garraf

No hi ha Comentaris

SALVADOR CARDÚS: LA UNITAT NO FA LA FORÇA

L’aparició sobtada de Solidaritat Catalana per la Independència, resultat d’una iniciativa individual sense cap base associativa ni ideari previs, i decidida com a resposta al fracàs -previsible- de la petició de referèndums al Parlament de Catalunya dels senyors López Tena i Bertran, no ha fet altra cosa que augmentar la confusió i la incertesa sobre quines seran les possibles candidatures independentistes a les properes eleccions catalanes. I forma part del desconcert el fet que Joan Laporta, de la nit al dia, hagi canviat els plans i els socis preferents que havia anunciat en el seu moment. Si, a més, tenim en compte que hi ha una obsessiva -i jo crec que equivocada- demanada d’unitat urgent en l’independentisme que força decisions poc reflexives, la percepció de ser davant d’una més gran fragmentació, amagada amb crides poc sinceres a la integració, encara neguiteja més. És en aquest marc que voldria fer les següents consideracions.

Sobre Solidaritat Catalana. D’aquesta proposta m’inquieten moltes coses. D’entrada, sorprèn que es vulgui nascuda “de baix a dalt”, quan de moment només té un “dalt” que s’ha demostrat arrauxat en les primeres passes. A més, molesta l’actitud arrogant i de menyspreu cap a altres organitzacions com Reagrupament, que té milers d’associats aconseguits en prop de dos anys de treball, un ideari aprovat en assemblea multitudinària i una visió estratègica sobre l’assoliment de la independència, i que ara Solidaritat pren com a seva després que dos dels seus promotors l’haguessin desqualificat repetidament. Fins i tot, hi ha gestos que permeten sospitar que es vol créixer desarticulant Reagrupament a favor d’aquesta nova i impulsiva marca. I tampoc no són convincents les apel·lacions demagògiques al “poble” per emmascarar els tacticismes organitzatius. Ara bé, el que és impropi d’una actitud veritablement democràtica és la seva pretensió que tot el sobiranisme, inclòs el de CiU, s’hagi d’aplegar incondicionalment sota el seu paraigua benefactor i improvisat, utilitzant un estil entre condescendent i perdonavides que si no fes el ridícul, faria por.

Sobre l’obsessió d’unitat. A tots plegats ens hauria de fer pensar que malgrat l’èxit de les consultes per la independència o de la manifestació del 10-J, les expectatives electorals de l’independentisme, tant del parlamentari com de l’extraparlamentari, siguin tan baixes. L’obsessió per la unitat neix d’aquesta aparent incongruència, que porta a creure que la solució de tots els mals seria presentar una sola oferta electoral. Ens tornem a equivocar. La meva opinió és més radical: si les expectatives de vot són baixes, no és per manca de votants ni per la desunió, sinó per la manca d’una proposta que generi confiança. Tal com ja he escrit en altres ocasions, ni que de moment sigui la millor, ni tan sols Reagrupament ha estat capaç d’arribar a les eleccions amb una proposta electoral prou sòlida. Se’ls ha vist massa pendents de la decisió -que al final ha estat capriciosa- de Joan Laporta, i ha tingut altres mancances greus de comunicació. Però tampoc no ha estat prou encertada la Conferència Nacional pel Sobiranisme, en la qual la unitat com a bé suprem i amb tothom, la converteix en un totum revolutum que en cas d’arribar al Parlament, esclataria en menys de vint-i-quatre hores. Estic convençut que la unitat a qualsevol preu, que certament evitaria la fragmentació provisionalment, no faria altra cosa que augmentar encara més, i amb tota la raó, la desconfiança de l’electorat. Personalment, no estic disposat a votar independència peti qui peti i sense garanties de rigor democràtic i d’estabilitat en el seu treball polític futur. La independència no és un esport de risc que s’acaba quan has arribat al final del torrent. A l’independentisme, com a qualsevol altra proposta política, se li han d’exigir les més altes virtuts cíviques i ha de passar els filtres de qualitat més exigents. Si no, no mereix el vot.

Sobre les properes eleccions. A les eleccions d’aquesta tardor, a més de fer desplaçar la centralitat política cap al sobiranisme, els catalans votarem amb l’objectiu de tenir el millor govern possible després de set anys d’una coalició que s’ha entrebancat tota sola, i votarem a qui sembli més capaç per dirigir una situació de gravíssima crisi econòmica. Un independentisme que oblidés aquests dos aspectes, seria absolutament irresponsable. I la qüestió és que, a hores d’ara, les possibles noves ofertes independentistes han fet tard i no tindran gran cosa a oferir respecte d’allò que també forma part de la convocatòria. Per tant, la meva opinió és que l’independentisme, si bé és lògic que no vulgui renunciar a presentar-se a aquestes eleccions, ha de saber posar els seus principals objectius en un termini mitjà, per créixer i consolidar-se políticament. Jugar amb l’expectativa d’”o ara, o mai”, comprensible en el cas d’algunes biografies personals, des del punt de vista del país, ens acostaria més al mai que a l’ara!

Allò que és vell encara no ha mort, i allò que acaba de néixer és molt tendre. Cal paciència, no precipitar-se i ser democràticament exigents.

No hi ha Comentaris

El torpede López Tena

En moltíssimes ocasions el senyor López Tena s’ha posicionat en contra unitat de l’independentisme, per què? Quan el poble demana la UNITAT de totes les forces polítiques, com és que el sr. López Tena no vol aquesta UNITAT ??

mirar el video de sota:

watch?v=wXv0iFE9hSM

No hi ha Comentaris

Resistir és guanyar

Quan em vaig apuntar a REAGRUPAMENT no va ser per anar a cap llista ni per obtenir cap càrrec ni per trobar feina, va ser perquè sóc independentista i ERC em va enganyar el 2006. Carod i Puigcercós van mentir durant la campanya electoral, tenien ja tancat ja un acord amb el PSC i ICV i ho van amagar, van agafar el meu vot i el de molts independentistes i el van entregar al Sr Montilla. Tot això ho van fer per interessos personals d’ells, col·locar parents, anar en cotxe oficial i repartir poder i diners, la ideologia la van llençar al water, i segons ells l’important era ser d’esquerres: Tot això ho van fer amb el vis-i-plau de personatges ara coneguts com Uriel Bertran. López Tena estava de conseller Nacional de CiU i encara no havia vist la llum de l’independentisme (David Madí encara no li havia encarregat cap feineta). Joan Laporta havia hagut de convocar eleccions després de saltar-se a la torera els estatuts del Barça i d’haver negat que el seu cunyat fos un franquista ( pel que sembla això de la rectitut i representativitat democràtica encara no ho coneixia ) i es passejava pels aeroports en calçotets.

Qui va tenir COLLONS, sí COLLONS, de plantar cara als barruts Carot i Puigcercós? Doncs Joan Carretero, ningú més. Vam omplir l’Auditori el 2007 per defensar la DIGNITAT del nostre país i portem més de tres anys lluitant per un objectiu: tenir al Parlament una força política inequívocament independentista formada per persones honrades i treballadores, no per polítics professionals. El PSC ens va atacar, ERC també, i el ventilador de merda de CiU també: Desqualificacions, rumors falsos, infiltracions de persones que treballen per altres partits , mentides i silenciament de determinats mitjans de comunicació . Malgrat tot el 10 de juliol l’Assemblea de RCAT va ser un èxit i la participació de RCAT a la manifestació va ser importantíssima. De què ens hem d’avergonyir? de que a les llistes hi vagin les persones més qualificades professionalment i no els que tenen més amiguets o més capelletes?

Tota la gent que envolta l’Uriel es gent que va aprovar el segon tripartit i que ara sorprenentment ha vist la llum. Ell es va inventar Esquerra Independentista , que intentava partir en dos el vot crític contra la direcció d’ERC i ara s’ha inventat la cosa aquesta que intenta també dividir en dos el vot independentista que no controla ERC. La gent que envolta Laporta és gent de CiU, molts dels seus directius eren d’aquest partit i  és gran amic dels imputats Alavedra i Prenafeta i va estar al PI, un partit finançat per CiU i “ajudat” per Fèlix Millet. Hi han indicis suficients per pensar que Puigcercós i David Madí estan al darrera d’aquesta candidatura. Hi han indicis suficients per pensar que CiU i ERC estan darrera de SCI.

Fa quatre anys que espero torna’ls-hi la moneda als senyors Carot i Puigcercós i no penso votar una opció que hi ha moltes possibilitats de que ens torni a enganyar.

PRONÒSTIC: si entra SCI al Parlament es repetirà l’engany del 2006, pactaran amb CiU o ERC, començaran a parlar de 2014 o 2018 i col·locaran tota la gent que puguin a la Generalitat per a que visquin de la política i tornarem a estar igual que fa quatre anys. Als ciudadans ja només ens quedarà l’opció de la revolució, igual que el 1789 a França o el 1989 a Romania.

Si entra REAGRUPAMENT el Parlament tremolarà i el maquiavilisme i el tacticisme dels polítics catalans començarà a agonitzar .

Robespierre és un polític vilipendiat i atacat però va ser el polític més recte i més honrat de la Revolució Francesa, amb ell es va aprovar la Declaració del Drets de l’Home i tots els corruptes que s’apartaven dels principis de la Revolució van ser guillotinats. Si a Catalunya tinguéssim un Robespierre hi haurien molts menys corruptes i molts menys mentiders que enganyen al electors.

RESISTIR ÉS GUANYAR, peti qui peti, encara que ens insultin, ens ataquin, ens difamin o ens traeixin si seguim endavant triomfarem perquè la batalla de les idees ja la tenim guanyada.

Josep Perera Papiol,     secretari de Reagrupament Garraf

No hi ha Comentaris

Crònica del trencament de Joan Laporta amb Reagrupament

reproduït del bloc de Manel Bargalló http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/176125

La primera part he explicat la figura de Jan Laporta durant la seva etapa com a president del FC Barcelona.

A la segona part, he explicat com va anar les negociacions i el tracte que van arribar amb Reagrupament Independentista abans que fos trencat unilateralment per Laporta.

A aquesta tercera entrega i de moment l’última, explicaré les circumstàncies que podrien haver influït a la decisió de Laporta de trencar el pacte emparaulat amb Carretero i la seva decisió de crear Solidaritat Catalana per la independència.

Les setmanes prèvies a l’assemblea nacional del 10J de Reagrupament Independentista, havia sortir dins de l’associació un grup,  que seguin la proposta del teòric independentista  i també reagrupat Josep Pinyol, volien aprofitar la crida de l’abril de les personalitats rellevants a favor d’una Conferencia Nacional del Sobiranisme.

L’estratègia que Pinyol havia escrit al seu llibre “Proclamació unilateral de la Independència” definia fer assemblees locals per tots els pobles a on s’havien fet els referèndums. En aquestes assemblees per mitjà d’unes primàries obertes s’escollien uns delegats que després anirien a una assemblea nacional, a on allà, junt amb els líders de diferents partits i grups o plataformes sobiranistes,acabarien de definir la candidatura unitària per proclamar la independència.

Aquest grup de reagrupats, van mirar de forçar que a l’assemblea del 10J no es votés la candidatura que s’estava negociant amb Laporta. Per aixó van enviar correus a tots els reagrupats demanant que al’assemblea és votés la seva proposta de canviar l’ordre del dia. Si era aprovada implicava deixar en suspens la votació de la candidatura que Carretero estava mirant de tancar amb Laporta.

Unes de les raons esgrimides per justificar que no es votés la candidatura, criticaven que Laporta fos el candidat idoni. Alguns dels crítics amb Joan Carretero. que encara no havien paït la derrota de la seva estratègia durant la crisi de finals de gener, també s’hi van apuntar a les critiques contra a la figura del Laporta i les negociacions per escollir la candidatura conjunta.

Lògicament aquestes veus critiques va arribar a mans del Laporta i del seu equip. Laporta va pensar que l’assemblea de Reagrupament del 10J no seria una bassa d’oli. Semblava que el seu lideratge , malgrat el que li havia ofert Carretero, no ho seria tant.

Mentre Laporta negociava amb Reagrupament, paral·lelament estava negociant amb certes persones a la coordinadora nacional dels referèndums la possibilitat de fer un partit nou. Just quan va registrar el seu partit DCat, uns deu dies abans de l’assemblea, una persona de la coordinadora molt propera al Laporta, amb la base de dades de la mateixa, va fer unes trucades a tots els promotors dels referèndums de cada poble preguntant-los entre altres coses, quina afiliació política tenien. Està clar per mi, que estaven inspeccionant quants possibles suports podien comptar per fer el nou partit. A mesura que anava tenint més lligat els suports per fer el nou partit, les exigències per encapçalar la candidatura per Reagrupament, van ser més altes. Fins que al final, com he explicat a la segona part, Laporta és va desdir de la seva paraula, malgrat Carretero havia acceptat tot el que li havia demanat.

L’Assemblea Nacional de Reagrupament a 10 de juliol fou una bassa d’oli. Carretero amb la seva experiència política, va esperar el moment adequat i va arribar a un acord satisfactori amb el principal promotor de la Conferència Nacional del Sobiranisme dins de Reagrupament. Un acord que implicava aprovar la candidatura proposada per Carretero a l’assemblea i alhora deixava oberta la porta per poder incorporar a la mateixa de nous candidats segons els resultats de la Conferència Nacional del Sobiranisme. Però també de pas, mantenia la porta oberta al Laporta, si aquest després de veure que l’assemblea havia anat sobre rodes, és repensava la seva decisió i acceptava la generosa oferta que li havia fet.

Però la sentència del TC a finals de Juny va provocar repercussions polítiques no només als partits de l’establishment, si no també alguns independentistes que rebutjaven la proposta de Reagrupament de proclamar unilateralment la independència, amb l’argument que es podia aconseguir la independència utilitzant la llei de consultes de l’Estatut. Tant l’Alfons Lopéz Tena, com l’Uriel Bertran, després del fracàs que havia representat pels seus lideratges respectius la fallida de l’estratègia d’apostar-ho tot per un referèndum independentista impossible, van veure la possibilitat d’aprofitar la figura mediàtica del Jan Laporta per trobar una sortida a l’atzucac que es trobaven. Uriel Bertran sabia que el seu recorregut dins d’ERC s’apagava amb la via dels referèndums morta i Alfons Lopéz Tena havia tensat tant la corda amb la direcció de Convergència i sobretot amb Unió també amb els referèndums, que tot feia pensar, que sense la força d’aquest  havia perdut tota oportunitat dins de la coalició.

Possiblement, si el Tribunal Constitucional no hagués emès sentència o l’hagués fet un mes més tard no hauria nascut la proposta de Solidaritat Catalana per la Independència.

Una proposta que inicialment era una crida per fer una gran coalició entre partits catalans, per després al cap d’una setmana, esdevenir una copia simplificada de la proposta de Pinyol amb delegats escollits en assemblees locals per fer la gran assemblea per escollir la llista el 11 de setembre i finalment, quan ho han volgut articular, està acabant de ser més un projecte electoral que un projecte polític. Un projecte a on tot gira en les eleccions internes que finalment seràn el 4 de setembre, amb unes suposades primaries que malgrat van dir que serien llistes obertes no ho seran pas. Tot plegat deixa molts interrogants sobre la seriositat de la proposta i dels seus promotors.

Però també Solidaritat Catalana per la Independència amb les seves presses per créixer està mirant de fer-ho a costa de restar efectius de Reagrupament, copiant-li sense manies el seu programavanagloriant-se dels fitxatges que aconsegueix . No és d’estranyar que sigui així, si tenim en compte que paradoxalment, els més crítics amb Carretero per oferir al Laporta ser el cap de la candidatura de Reagrupament, quasi tots, han marxat a construir la candidatura del Laporta, portant-se amb ells, les seves maneres d’entendre com s’ha d’articular un partit i un cert ressentiment a la figura del president de Reagrupament.

Jan Laporta ha fet una aposta molt ambiciosa. Típica d’un líder valent o inconscient?. Això, no se sabrà fins després de les eleccions. Però ningú no podrà dir que l’aposta també ha estat molt arriscada. Renunciar a l’oferta de Carretero per ser el líder indiscutible de la candidatura de Reagrupament i en canvi crear a corre-cuita en dos mesos un nou partit, encara que tingui l’ajuda de l’Alfons Lopèz Tena i Uriel Bertran, té molts riscos. Com també poc comprensible, al menys per mi.

S’ha produït després de la sorpresa inicial, una sensació de frustració pels milers de reagrupats i simpatitzants que ja ho donàvem per fet que tindríem una candidatura de Reagrupament amb Laporta com a cap de cartell. Jo pensava i estic segur que no m’hauria equivocat gaire, que amb aquesta candidatura els altres candidats que s’estaven postulant a la Conferència Nacional del Sobiranisme, acabarien pactant fàcilment per fer la candidatura quan veiessin la força que tindria. Érem a les portes d’estar a punt de fer realitat el somni que portàvem molts anys perseguim: Una candidatura potent per poder fer un Parlament independentista.

En canvi a dia d’avui, no sé si demà, el que es pot constatar és una divisió real entre partidaris d’uns i d’altres que no ajuda a tenir més opcions per la candidatura independentista. Com més temps passi, les divergències augmentaran i les discussions entre partidaris d’un i de l’altre accentuaran. Els mitjans de comunicació hi posaran tota la sal a la ferida provocada per aquesta divisió, perquè no acabi de cicatritzar mai. Uns ho faran per vendre més i altres per impedir que el cada dia més alt suport a les tesis independentistes no tingui representació parlamentaria.

Ara faltarà veure com Laporta gestiona la negociació que tothom espera que hi hagi amb Joan Carretero. No serà fàcil després de la seva decisió de trencar el pacte emparaulat i crear Solidaritat Catalana. Això serà una altra prova que ajudarà a veure qui potencial polític té Laporta per negociar amb Carretero. Però d’entrada segur que amb una coalició no podrà aconseguir una oferta millor de la que ja li va proposar Carretero abans del 10J.

Potser Laporta necessitava un partit sota al seu control, per sentir-se més segur per pactar amb Reagrupament. No ho sé, però encara que finalment hi hagi aquesta coalició entre Reagrupament i Solidaritat Catalana, i Laporta encapçali la candidatura, s’haurà perdut dos mesos en lluites fratricides entre independentistes en comptes de promoure la candidatura independentista. No sé pas si la seva imatge mediàtica podrà compensar aquest temps perdut i la imatge de divisió que s’ha creat entre nosaltres.

El temps dirà si s’ha equivocat o no. Jo penso que si que ha errat, però això és irrellevant. El que comptarà serà el dictamen dels electors i com deia aquell “al soci no se’l pot enganyar”…

Endavant les atxes!!


No hi ha Comentaris

Crònica de les negociacions de Reagrupament amb Laporta fins el mes de juliol

reproduït del bolc de Manel Bargalló. http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/175698


Que ha succeït amb Jan Laporta i Joan Carretero, alguns es preguntaran? Sobretot si tenim en compte les declaracions de confraternitat que hi ha hagut entre ells dos durant un any.


Si analitzem les hemeroteques podem veure que Jan Laporta va inspeccionar la possibilitat d’anar amb CiU o amb ERC. Però cap de les dues opcions li va fer el pes. Ell ha reconegut varis cops que vol la independència de Catalunya, i que no és presentaria a les eleccions per ser una mera comparsa. Ho faria per optar a ser President de la Generalitat.

És desprèn d’aquestes paraules que només ho faria si és el líder indiscutible de la candidatura a on es presentés. Lògicament tant en Artur Mas com Joan Puigcercós això no ho acceptarien mai..
Joan Carretero, amb molta vista, va veure clar que si Jan Laporta es presentava, havia d’anar amb Reagrupament. No tenia sentit que Laporta es presentés amb el seu propi partit com havia deixat anar a alguna entrevista, si justament s’estava construint Reagrupament per agrupar el màxim nombre d’independentistes. Laporta si volia la independència i es presentava pel seu compte sense Reagrupament, dividiria el vot independentista. No era pas una bona opció.

Carretero des del primer dia, sempre ha manifestat que ell no té cap interès de ser el líder de la candidatura. Des del primer moment que Laporta va manifestar interès en participar a la política va dir-li que seria benvingut a Reagrupament. Carretero d’alguna manera havia d’enviar missatges clars i de total confraternitat al Laporta perquè aquest no penses anar pel seu compte. D’aquí venen les declaracions queLaporta no sumaria, sinó que multiplicaria a Reagrupament o que si Laporta fa política, aniria amb Reagrupament o Reagrupament aniria amb Laporta. Davant d’aquestes declaracions, Laporta no podia negar-se a considerar l’oferta tant generosa de Reagrupament, al menys publicament, encara que internament continues pensant en fer el seu propi partit.

Carretero era conscient que Laporta, malgrat la reciprocitat que aquest manifestava quan deia que se sentia moralment reagrupat , no acceptaria ser de veritat el candidat, si dins de l’associació hi havia critiques a la seva figura. Laporta com a líder que és, no es jugaria el seu prestigi per presentar-se en una candidatura a on ell no fos el líder indiscutible.

Quan Carretero va mirar d’obrir Reagrupament a la incorporació de Laporta, es va trobar que alguns de la Junta nacional, aprofitant el seu càrrec, havien teixit ja la seva xarxa clientelar per controlar l’incipient aparell de l’associació i garantir-se un bon lloc a la candidatura. Utilitzant les tècniques típiques d’alguns partits assemblearis d’on provenien, aquests pròxims col·laboradors del Carretero, havien començat a tancar el pas a noves incorporacions que els hi poguessin fer ombra. Posar al Laporta i els seus col·laboradors a la candidatura, obria molts interrogants per aquestes persones. La crisis de finals de gener amb la dimisió del Carretero va ser en part motivada per aquestes conversacions per pactar amb Laporta.

La immensa majoria dels reagrupats van donar suport al seu president i malgrat les veus critiques al Laporta, ja sigui per interessos propis o perquè no els agradava la figura del llavores president del Barça, Carretero va preparar l’associació per tal que Laporta és pogués sentir el líder indiscutible de la candidatura de Reagrupament Independentista. Va dilatar la designació de candidats fins després de les eleccions del Barça, per deixar temps per poder pactar la candidatura amb Laporta.

Però Laporta com a líder que és, no deixava de pensar que li agradaria tenir el control absolut i potser com que no acabava de veure clar, amb els problemes que havien sorgit dins de Reagrupament, que ell pogués mai ser-ho a Reagrupament, va declarar a la primavera que registraria un partit propi.

Però ja sigui per les dificultats amb la preparació de la seva candidatura continuista a les eleccions del Barça o perquè realment pensava que finalment no hi hauria problemes per ser el lider, després de la gran rebuda a la segona assemblea nacional dispensada per tots els reagrupats, Jan Laporta no va fer res per activar el seu partit.

De fet, no ho va decidir registrar el partit DCat fins deu dies abans de trencar el pacte subscrit per la candidatura conjunta amb Reagrupament. Un pacte que donava al Jan Laporta el lideratge indiscutible de la candidatura, tal com insinua el mateix Carretero a l’entrevista a El Periódico, quan explica que se li va oferir tot i més.

Carretero a la mateixa entrevista, respon “Estic disposat a acceptar això i bastant menys que això“ quan se li pregunta si acceptaria l’oferta de ser el cap de llista per Girona que va fer-li Laporta per que anar a la candidatura de Solidaritat Catalana. No ho diu per quedar bé. Ho diu perquè el pacte que va trencar Laporta era bastant menys per Carretero que el que li oferia ara. Tampoc ho va dir per quedar bé quan va manifestar a l’assemblea al  presentar la candidatura de Reagrupament que tota la gent que està en la candidatura està disposada a sortir-ne en cas que hi hagi una coalició“.

Però malgrat aquesta increïble generosa oferta per part de Carretero, que cal remarcar Laporta havia acceptat tres dies abans de l’assemblea, quan s’havia de signar els papers i fer-ho públic, Jan Laporta es va desdir.

Per què ho va fer?

Això ho deixo pel proper capítol. A on explicaré les raons principals que jo penso que van fer que Laporta trenqués el pacte emparaulat amb Reagrupament i decidís crear la Solidaritat Catalana per la Independència.

Però la actitud dilatòria manifestada per Jan Laporta durant la negociació i la poca coherència que ha manifestat al final, es pot interpretar de dues maneres. La primera és que ha estat jugant conscientment amb Carretero esperant esdeveniments que li fossin favorables per les seves ambicions polítiques, que com ha manifestat són les de ser el President de la Generalitat. La segona interpretació seria que ho ha fet, al darrer moment,  assessorat i influènciat,  per alguns dels seus col·laboradors que aprofitant la sentència del TC, la gran manifestació del 10J , i l’ajuda dels que fins aquell moment portaven la coordinadora nacional dels referendums, podrien junts bastir el seu propi partit. Un partit a on ell tindria el control absolut i ala vegada seria també el cap indiscutible de la candidatura. Cosa que Laporta no pensava que fos possible mai amb Reagrupament. Malgrat l’oferta generosa de Carretero de deixar-lo totalment com a lider indiscutible de la candidatura de Reagrupament, Laporta sabia que no podria ser-ho de Reagrupament.


No hi ha Comentaris

El Tribunal Internacional de Justícia de l’ONU avala la legalitat d’una declaració d’independència unilateral de Catalunya

notícia del mes de juliol

La decisió del Tribunal de La Haia , reconeixent el dret d’una nació a declarar-se independent de forma unilateral com a exercici del seu dret a l’autodeterminació és històrica i importantíssima i obre les de la futura independència de Catalunya.

www.reagrupament.cat

Avui s’ha conegut que el Tribunal Internacional de Justíca, principal òrgan judicial de les Nacions Unides, amb seu a la Haia, ha reconegut la independència de Kosovo en dictaminar que la independència promulgada unilateralment pel govern provisional kosovar al febrer de 2008 “no viola la legalitat internacional” i que la seva secessió és la“manifestació del seu dret a l’autodeterminació”. Espanya havia intervingut en el procés defensant a l’audiència pública la il·legalitat de la declaració unilateral de Kosovo. Per primera vegada en la història un tribunal decideix sobre la independència d’un país i crea un precedent per altres nacions sense estat.

Article de Vicent Partal a vilaweb.cat :

La sentència del Tribunal Internacional de Justícia sobre la independència de Kosovë és una gran notícia. El tribunal ha sorprès per la claredat. No solament considera legal la independència de Kosovë, sinó que deixa clar que res en l’ordenament jurídic internacional no pot impedir un procés independentista. I això, sobretot ara, és transcendental també per a nosaltres.

La sentència marca clarament un abans i un després en la jurisprudència sobre la matèria. La comunitat internacional mai no ha tingut una doctrina clara sobre la manera d’arribar a la independència. Per això aquesta sentència és transcendental, especialment perquè aclareix dos conceptes poderosos. En primer lloc, deixa clar que res en l’ordenament jurídic internacional no pot servir per blocar un procés independentista. S’ha acabat, doncs, la broma de la integritat territorial, de la inviolabilitat de les fronteres o de la indissoluble unitat que esgrimia el constitucional espanyol. Aquestes frases rituals han perdut sentit d’un dia per altre i ara es veuen condemnades a ser pura retòrica o propaganda; potser ni això. En segon lloc, afirma una cosa encara més impressionant: que una declaració unilateral d’independència, és a dir: una declaració feta sense acord amb l’altre estat, amb l’estat del qual una part se separa, pot ser legal. Feia dies que avisàvem que aquest era un tema important, però reconec que no em pensava pas que el tribunal seria tan clar i contundent ni que aniria tan lluny.

És evident que el tribunal emet la sentència responent a la pregunta de si la independència de Kosovë s’acorda amb la llei internacional. Això ho deixa clar en tot moment: la pregunta era sobre això i la resposta era sobre això. Però no és menys cert també que una bona part de les consideracions jurídiques per a avalar la independència de Kosovë que addueix el tribunal són de caràcter general i, per tant, s’entenen com una norma d’aplicació comuna.

Resulta molt important, en aquest sentit, de llegir els paràgrafs 79-84 del document (pdf), en què s’aclareixen del tot i sense ni una ombra de dubte els principis d’aplicació general següents:

el principi d’integritat territorial, el principi de salvaguarda de la integritat territorial d’un estat, només es pot aplicar a les relacions entre estats, o siga a un estat que, per exemple, provàs d’envair-ne un altre. Però no es pot aplicar aquest principi per impedir un procés d’independència (§ 80)

de la pràctica del Consell de Seguretat de les Nacions Unides no es pot inferir en cap cas ni un sol argument que prohibesca una declaració d’independència (§ 81)

el Tribunal considera que la llei general internacional no conté cap prohibició contra les declaracions d’independència –i atenció a l’ús del plural! (§ 84)

Passada la primera reacció d’estupor, ahir els mitjans espanyols provaven de tirar aigua al vi parlant de l’excepcionalitat del cas kosovès i afirmant a tort i dret, histèricament, que la resolució no significava res per al nostre país o per al País Basc.

Entenguem-los: Espanya ha jugat molt fort contra la independència de Kosovë. Literalment, ha fet el ridícul oposant-se als estats membres de la Unió Europea i ho ha fet per raons d’ordre intern. Espanya sap que aquesta resolució canvia per sempre la balança internacional sobre la qüestió i dóna un impuls moral i jurídic als processos d’independència de tot el món, com el nostre. Per tant, és normal i lògic que prove de dissimular la derrota en tota regla que van sofrir ahir les seues tesis, perquè el tribunal les va desestimar explícitament.

Entès això, ara no poden dir mentides.

És cert que la sentència s’adreça a la independència kosovesa, però més amunt n’he assenyalat els paràgrafs que són de caràcter general i que han estat invocats per justificar la sentència partint del dret internacional (de fet, aquest apartat es titula, sense gens d’ambigüitat, ‘Llei General Internacional’). General, doncs. I els conceptes generals són d’aplicació universal, com subratlla, a més, l’ús del plural que fa el tribunal, un ús que de cap manera no és anecdòtic en una sentència d’aquesta dimensió.

Ara, contra la manipulació que s’intenta fer aquesta vegada hi ha un argument incontestable: hi ha un text públic que tothom pot llegir i que, s’interprete com s’interprete, és rotund en la literalitat. I n’hi ha prou de demanar-los on són els paràgrafs que els donarien la raó, a ells. No en podran esmentar cap perquè no n’hi ha cap, simplement. I això és el que els fa tremolar de por.

Per cert: enhorabona.

No hi ha Comentaris

Els reagrupats del Garraf assistim a la manifestació independentista més gran de la història

notícia del 10 de juliol

Després d’assistir a l’assemblea de RCAT els reagrupats del Garraf podem dir que hem estat a la manifestació independentista més gran de la història. Gràcies a RCAT la manifestació encapçalada pel senyor Montilla no va poder avançar i aquest finalment funest personatge va girar cua i se’n va haver d’anar cap al cotxe oficial envoltat dels seus goril·les. Malgrat l’intent dels mtjans de comunicació de silenciar RCAT per la tele es va poder veure tota la gent de Reagrupament encapçalant la manifestació.

WWW.VILAWEB.CAT

L’independentisme col·lapsa Barcelona en una manifestació sense precedents · La guàrdia Urbana rebaixa la xifra a un milió cent-mil manifestants · La capçalera que es va negociar durant una setmana es desfà sota la pressió dels participants

Centenars de milers de ciutadans de tot el país van col·lapsar ahir el centre de Barcelona en una manifestació sense precedents contra la sentència del Tribunal Constitucional (TC) i en favor de la independència.

La manifestació, coordinada per Òmnium Cultural amb el suport de mil cinc-centes entitats i partits, va començar de forma lenta perquè tot el recorregut previst (Passeig de Gràcia de Diagonal a Gran Via i Gran Via de Passeig de Gràcia fins a plaça Tetuan) era completament col·lapsat de gent. A la capçalera hi eren els sis presidents i ex-presidents de la Generalitat i del parlament: José Montilla, Ernest Benach, Pasqual Maragall, Jordi Pujol, Joan Rigol i Heribert Barrera. Davant la impossibilitat de seguir avançant i abans d’arribar a la Gran Via la capçalera va optar per dissoldre’s.

Al seu davant i al seu darrera la més gran manifestació de la història de Barcelona representava un gir històric cap a l’independentisme. Un milió i mig de veus cridaven sense parar en favor de la independència i les veus a favor de l’estatut simplement no s’escoltaven. Els polítics també van ser escridassats al llarg del recorregut, sobretot el president Montilla, que va haver de marxar escortat pels mossos.

Al capdavant de la manifestació també s’hi sumaven representants dels sindicats UGT, CCOO, Intersindical i Unió de Pagesos, i de la patronal, Pimec i Cecot; a més també s’hi sumaven col·lectius de la societat civil com l’Institut d’Estudis Catalans, Decidim.cat, Acció Cultural del País Valencià, Obra Cultural Balear i altres organitzacions com la Candidatura d’Unitat Popular (CUP).

Des del primer moment s’ha fet evident que l’afluència massiva sobrepassava les previsions dels organitzadors i per això s’ha optat per dissoldre la capçalera. La Guàrdia Urbana ha xifrat l’assistència en 1.100.000 persones, superada, per tant, segons aquesta valoració, només per la del ‘No a la guerra’, celebrada el 2003, en 200.000 persones. La manifestació d’aquest dissabte ha superat totes les de caire polític fetes a Catalunya, com la del 1977 demanant l’Estatut o la del 18 de febrer del 2006 en defensa del dret de decidir.

La manifestació s’ha convertit en un clam per la independència perquè aquest era el concepte més reivindicat i perquè, des del primer moment, ha quedat superada la polèmica generada durant els dies anteriors sobre el format que havia de tenir la capçalera. De fet, a causa de la concentració de manifestants, ha estat molt difícil distingir els lemes ‘Som una nació’ i ‘Nosaltres decidim’, i només s’observava la gran senyera que portaven el president José Montilla, el del parlament, Ernest Benach, i els seus antecessors.
Amb aquesta protesta i aquest clam, es respon a la sentència del Tribunal Constitucional, feta pública en la seva integritat divendres passat. I es clou un procés estatutari que es va iniciar el 30 de setembre del 2005, amb la seva aprovació al parlament, i s’ha tancat amb la resolució de l’alt tribunal espanyol. Entremig s’ha viscut l’aprovació del marc estatutari a les corts espanyoles, el març del 2006, l’aprovació en referèndum el següent mes de juny i el recurs del PP contra el text, presentat al juliol.

La sentència del Tribunal Constitucional suposa la retallada de 14 preceptes i la interpretació de 27 més. Entre els apartats retallats destaquen els que fan referència al model judicial català, al caràcter preferent del català a les administracions i a la figura del Síndic de Greuges. La fonamentació jurídica dels magistrats a l’hora d’interpretar determinats preceptes també assenyala que el català no pot ser l’única llengua vehicular a l’escola o que la inversió en infraestructures de l’Estat a Catalunya no és vinculant.

No hi ha Comentaris

Els reagrupats del Garraf assistim a la tercera Assemblea de RCAT “Units Pel Futur”

notícia del 10 de juliol

Uns 1.300 associats han participat aquest dissabte a la 3a. Assemblea “Units pel futur” en el transcurs de la qual s’ha votat la candidatura a les 4 circumscripcions electorals que ha sortit amb el suportd’un 86 % dels vots.

Ho han fet a l’espera d’una possible aliança amb el partit Democràcia Catalana de Joan Laporta, que finalment no ha assistit a l’assemblea. El president de l’associació, Joan Carretero, ha lamentat no poder anunciar ‘de moment’ l’aliança amb Laporta i ha explicat que les llistes aprovades avui són obertes a qualsevol futura coalició amb altres forces polítiques. De fet, l’assemblea també ha votat deixar les mans lliures a la direcció per poder fer pactes previs a les eleccions amb altres forces independentistes.

Carandell i Mora per Barcelona, Carretero per Girona, Fernandez per Lleida i Pujol per Tarragona

Per Barcelona, la llista serà encapçalada per Rut Carandell, Carles Mora, alcalde d’Arenys de Munt, i Montserrat Tudela. Joan Carretero encapçalarà la candidatura per Girona, seguit de Carles Bonaventura i Verònica Brettau. Per Lleida, Jaume Fernández, Emma Amazar i Francesc Alcazar. I per Tarragona, Ferran Pujol, Gemma Pifarré i Lluís Estrada.

L’assemblea també ha acceptat per majoria habilitar la junta directiva per arribar a acords electorals.

Carretero: “Només entrarem en el govern que hagi de proclamar la independència del nostre país”

Carretero ha expressat que “si hi som en cap cas formarem un govern autonòmic de gestió del dia a dia, res de pluja fina, només entrarem en el govern que hagi de proclamar la independència del nostre país” ha reblat el president de Reagrupament Independentista.

Carretero: “No som equidistants. Si som decisius, farem fora el tripartit”

Durant l’assemblea, Reagrupament Independentista s’ha adherit a la manifestació de la tarda i Carretero ha expressat, adreçant-se als associats presents a l’assemblea,”us acompanyaré a la manifestació”.

CANDIDATURA JOAN CARRETERO

CIRCUMSCRIPCIÓ ELECTORAL DE BARCELONA

1 Rut Carandell Rieradevall ,  2 Carles Móra i Tuxans  ,  3 Montserrat Tudela i Penya,  4 Sandra Lomas Pena,  5 Joan Canadell i Bruguera,  6 Roger Granados Wehrle, 7 Imma Bellafont i Santies,  8 Maria Teresa Casals Rubio, 9 Angel Font Catalàn , 10 Immaculada Prat Serra, 11 David Vinyals i Domingo, 12 Maria Teresa Pelegri i Soteras , 13 Carles Serra Pagès  , 14 Ramona Verges i Capdevila , 15 Marc Vinyolas Prat, 16 Esther Ponsa i Bou  , 17 Ignasi Planas Rivas , 18 Rosa Escalé Aregay  , 19 Pere Obiols i Arderius , 20 Boi Fusté i Carbonell , 21 Lluis Ballús Planas  , 22 Carme Boixader Montanyà, 23 Ramon Payas Capell, 24 Eva Solé Bonay  , 25 Joan Borrut Ràfols  , 26 Aina Hidalgo i Vidal, 27 Josep Montmany i Alvarez , 28 Anna Galceran i Abella  , 29 Josep M. Vendrell i Brucet , 30 Ferran Latorre Armengol  , 31 Xavier Borràs Calvo  , 32 Maria Balsells Julià,  33 Francesc Minguell Martin, 34 Montserrat Badia i Capdevila, 35 Jordi Tomàs Vila, 36 Gustau Pérez Altirriba, 37 Ramon Felipó Oriol , 38 Ma Dolors Vilanova Bacardit, 39 Xavier Capmany i Miró  , 40 Elisabet Valldosera i Albà, 41 Andreu Gimeno Carulla, 42 Mariona De Planell Costa, 43 Manel Torres i Forrmentí , 44 Cristina Vilaró Serradell, 45 Pere Mas Planas , 46 Ernest Orts Peláez, 47 Enric Galceran Ferrer , 48 Roser Cabanas Bellet, 49 Ramon Sirera i Tena  , 50 M. Angels Prim Sans ,  51 Joan Baptista Fonollosa i Guardiet, 52 Meritxell Subirós Bosch , 53 Lluís Tarrés i Sala ,  54 Roser Noguer i Alsina, 55 Ignasi Pujades i Domingo  , 56 Victoria Eugenia Molina Fernandez , 57 Francesc Lleal Galceran, 58 Mireia Calm Novellas, 59 Carles Costa i Muntades, 60 Marina Vivó i Aznar , 61 Juan Llongueras i Linares , 62 Carme Guarro i Vendrell, 63 Josep Ton Nus i Torm, 64 Manela Prat i Clua, 65 August Andreu i Atrian, 66 Vicky Marcó i Soler, 67 Jordi Sàlvia i Lardiez, 68 Gemma Moré Pratdesaba, 69 Fèlix Figueres i Valén, 70 Rosa Maria Ponces i Abril , 71 Eugeni Casanova Solanes,  72 Marta Sala Lopez, 73 Francesc Mortés Toriella, 74 Ma. Àngels Candela i Monllor, 75 Federico Veguillas Hervás , 76 Núria Jàvega i Burgos,  77 Andreu Grapí i Vilumara, 78 Ma Àngels Garcia Romeu, 79 Gerard Isern Alcaide , 80 Carola Miró Bedós , 81 Xavier Serraïma Petit,  82 Maria Rosa Valls Planchart , 83 Carles Perez i Sanchez, 84 Montserrat Plaza Segarra ,  85 Francesc Xavier Hernandez Cardona.

Suplents:  Carme Teixidó Lores , Josep Pla Pareta, Josep Domingo Ferrer, Pilar Altarriba Muradell ,  Maria Teresa Vilarrassa i Rosell  .

CIRCUMSCRIPCIÓ ELECTORAL DE GIRONA

1 Joan Carretero i Grau,    2 Carles Bonaventura i Cabanes  , 3 Verònica Bretau i Barbancho  ,  4 Toni Strubell i Trueta  , 5 Teresa Massegosa i Perxés , 6 David Bancells i Juncà , 7 Rosa Cruz i Puig ,  8 Joan Collell i Saavedra ,  9 Eva Coll i Vilà , 10 Fèlix Llorenç i Palou ,  11 Magda Ripoll i Quera, 12 Joaquim Trias i Mas , 13 Laura Jaime i Femenia , 14 Guillem Casòliva i Cabana , 15 Isabel Garcia i Borràs , 16 Joan Torres i Nalda, 17 Isabel Farré i Garriga .

Suplents:  Jaume Fàbrega i Colom, Roser Costa i Montal , Xavier Sala i Moret , Rosa Maria Puig i Olivé ,  Manuel Bargalló i Alabart .

CIRCUMSCRIPCIÓ ELECTORAL DE TARRAGONA

1 Ferran Pujol i Benlloch , 2 Gemma Pifarré Farré , 3 Lluís Estrada i Milà ,  4 Meritxell Salvat Cavallé ,  5 Joan Vidri Mas  ,  6 Rosa Ma Lerín Cortés  ,  7 Alfons Jorro i Valdes ,  8 Lluïsa Sanabra Vilà , 9 Albert Soriano Alsina , 10 Maria Montserrat Barenys i Busquets , 11 Xavier Todó i Vilafranca , 12 Marta Foguet Costa , 13 Ricard Cabré i Rigart , 14 Pilar Maries Pablo , 15 Tomàs Aragonès i Mercadé , 16 Jordi Gomis i Ollé , 17 Montserrat Llaurado Barenys , 18 Gil Cristià i Oliva

Suplents : Francesc Montolio i Barrera , Josep Maria Virgili i Ortiga , Núria Tondo i Garreta .

CIRCUMSCRIPCIÓ ELECTORAL DE LLEIDA

1 Jaume Fernandez Gonzalez ,  2 Emma Amazar Cambra ,  3 Francesc Alcazar Domingo , 4 Ester Roca Gasull , 5 Francesc Morreres Siso , 6 Nuria Satorra i Cabanillas , 7 Josep Maria Sirvant Monsó , 8 Eulalia Sanchez Monmany , 9 Maria Roca Lloreta, 10 Francesc Macià Fusté, 11 Nuria Elies Gabàs , 12 Joan Sendra i Gabàs , 13 Carme Roure Miquel ,  14 Rosa Maria Roca Cortés  , 15 Jaume Ponsarnau Marquilles .

Suplents : Joan Francesc Vich Escué , Encarnacion Marches Montosa , Jordi Dolcet Falguera .

No hi ha Comentaris