Hi tornem a ser. Només érem de vacances.
Per garrotxa - Actes/Convocatòries - 31/ago/2010
Aquest serà un estiu que tots els reagrupats recordarem. Les vacances han estat plenes de noticies que a voltes ens han amoïnat, ens han posat neguitosos i ens han donat una mica de cor agre. Ara, però, les vacances s’han acabat i ens tornem a posar en marxa, el neguit deixa pas a les ganes de treballar per continuar la tasca de fer conèixer Reagrupament a la resta de municipis de La Garrotxa on encara no hem anat: Castellfollit, Argelaguer, Vall de Bianya, Montagut i Oix, Sales de Llierca, Mieres, Sant Aniol de Finestres, Riudaura, Les Preses… i tornarem a repetir un gran acte a Olot.
En tots aquests actes comptarem amb la presència de membres de la candidatura gironina de Reagrupament al Parlament de Catalunya, amb reagrupats de la comarca i amb membres de la Junta Nacional.
I això abans de la campanya electoral! Perquè quan arribi l’hora de posar-s’hi de veritat, quan calgui arribar a totes les llars garrotxines amb el nostre missatge, sabrem fer-ho.
Intensificarem la nostra feina amb la vista posada en l’horitzó i no deixarem que ningú ens entrebanqui perquè creiem en el que fem i creiem en la Independència de Catalunya, en la Regeneració Democràtica i en el Treball! Som així i no hi podem fer res. Som així i no hi volem fer res.
Amunt i crits!
Vots responsables
Des de la manifestació massiva del passat 10 de juliol i fins avui, els centenars de milers de persones que ens vàrem trobar a Barcelona per deixar ben clar que no volem cap Estatut sinó la independència sembla que hem perdut la por i reconeixem que aquell seny que ens reclamen els unionistes no és altra cosa que la renúncia vergonyant a la nostra voluntat de ser com a nació i de viure aquesta voluntat de forma plena.
Després de la manifestació tots ens preguntàvem “i ara què’?” i ho preguntàvem mirant-nos els polítics esperant que siguin ells els que recullin el clam i facin el camí.
Varen passar molt pocs dies perquè aquests mateixos polítics que el 10 de juliol exhibien somriures d’ortodòncia al Passeig de Gràcia, no admetessin a tràmit una IP (iniciativa popular) per a la celebració d’un referèndum sobre la independència. Això era ja un Pla B desesperat, un cop la tercera (la tercera!) retallada de l’Estatut després de la del pacte secret Mas-Zapatero i la del Congreso de los Diputados, deixés en més que entredit la famosa Llei de Consultes Populars aprovada pel Parlament. No ve d’aquí: després de l’èxit de la primera onada de consultes del 13 de desembre de 2009, ja en varen rebutjar una presentada pels que aleshores eren membres de la Coordinadora nacional i encara uns mesos abans una altra presentada per la plataforma Deumil.cat després de l’èxit de la marxa de Brussel·les. I una tercera fa unes setmanes, presentada altre cop per membres de la coordinadora Nacional. Total, 5 propostes per fer un referèndum rebutjades en menys d’un any. Cal fer una sisena proposta o ens han deixat prou clar que dins de la legalitat espanyola això no serà mai possible?
La resposta al “i ara què?” la tenim cadascun de nosaltres. És tan senzill com exercir de forma responsable el nostre vot a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Si vàreu anar a la manifestació del 10J i el vostre clam era “Independència” no doneu el vostre vot a cap llista que no porti aquest objectiu ben clarament en el seu programa electoral, perquè només una majoria de diputats independentistes podran proclamar la independència de Catalunya des del Parlament. Reagrupament durà la proclamació de la independència ben clarament al seu programa electoral; i potser n’hi haurà d’altres als quals podeu votar si no sabem guanyar-nos la vostra confiança. Si l’autonomisme espanyolista ja us va bé, encara tindreu més opcions per triar.
Tinguem seny de veritat: votem responsablement.
(carta publicada a La Comarca, 22 de juliol de 2010)
ELS POBLES INSULTABLES, Toni Strubell
Per garrotxa - Uncategorized - 7/jul/2010
El meu avi, Josep Trueta, solia respondre als anglesos que li demanaven perquè havia vingut a Anglaterra l’any 1939 que havia hagut de marxar del seu país perquè “no podia suportar veure-hi morir la llibertat ”. I bé, un cop més, crec que és essencial que els catalans parlem dels nostres sentiments perquè, malgrat que s’hi pugui delectar algun tertulià espanyol, és això el que més ens uneix. Tot i que els catalans sovint no sabem explicar la nostra angúnia existencial tan bé com -per exemple- els practicants del cante jondo, no deixa de ser intens el dolor que sentim a diari amb el tractament que rebem com a país. Som insultables , crec, d’una manera que seria difícilment tolerada pel ciutadà mitjà de la Unió Europea. El 10J tindrem una bona ocasió per expressar-hi el nostre rebuig i la necessitat imperiosa de buscar-hi d’altres sortides polítiques diferents a la que han seguit fins avui els partits catalans. Si som insultats, almenys que hàgim començat a deixar enrere un marc que no semblen disposats a superar.
El cas de la normalització del català al cinema és simptomàtic del grau d’insultabilitat que patim. És esfereïdor el to emprat darrerament pel Sr. Luis Hernández de Castro, representant de la Federación de Ditribuidores Cinematográficos per dir-nos què ens passarà si apliquem la nova Llei del Cinema a casa nostra. Generalment les declaracions de representants gremials o econòmics que negocien amb l’administració d’un país solen ser educades i respectuoses, encara que sigui per prevenció o interès. El to fatxenda i amenaçador en què va procedir aquest senyor demostra un menyspreu total pel poble català, la seva llengua i les seves institucions. En un moment en què a tota la demarcació de Girona s’hi exhibeix una sola pel.lícula en català, dir-nos que “els catalans hauran d’anar a Saragossa a veure “Piratas del Caribe 3”” és una amenaça de la què segurament s’hagués sentit orgullós un agent cultural del Tercer Reich. És el discurs preopotent amb què s’imposa el fort al feble. El que insulta al que és insultable.
Un nou indici sobre el tema de la “insultabilitat” dels pobles ens la dóna el primer viatge institucional fora del país del nou president del FC Barcelona. Que hagi anat a Extremadura per “disculpar-se” davant el president d’aquella comunitat, Guillermo Fernández Vara, per un suposat incident verbal amb Joan Laporta, només pot ser definit com un acte de vassallatge moral, un acte molt polític per cert, d’un presdent que diu que vol “despolititzar” el club. Jo no conec tots els detalls d’una conversa (i encara telefònica) entre Joan Laporta i el Sr. Fernández. Però sí sé que l’anterior president de la Junta d’Extremadura, el Sr. Rordíguez Ibarra, es va prodigar durant anys en insults al president Pujol i Maragall, i a les institucions catalanes, sense que els hagi ofert cap mena de disculpa ni, per altra banda, cap senyal d’agraïment per l’enorme aportació de recursos econòmics que anyalment marxen de Catalunya a aquella regió. A moltes ràdios espanyoles són diaris els insults als catalans, tal com en dóna fe l’APM. Però que jo sàpiga, no són gaires els qui viatgen a la nostra capital per demanar-nos-en perdó. És una prova més que hi ha pobles insultables, i d’altres que no.
No voldria acabar aquest article sobre la insultabilitat del nostre poble, en comparació amb la d’altres, sense una referència al conflicte sobre la pancarta d’Òmnium. I és que de vegades els insults als pobles poden ser a la seva intel.ligència. Voldria saber, al món sencer, on es podria trobar un màxim mandatari d’un país que es negués a manifestar-se darrera una pancarta que digués “som una nació” i “nosaltres decidim”, sobretot en veure agredida la potestat política i jurídica de la gent que representa. Si amb tot el que ha plogut no sap que allò que presideix és una nació, i si encara li ofèn que el seu poble pugui decidir, es fa difícil pensar que en vulgui ostentar la presidència. Per tal que ens deixin d’insultar una mica, crec que hauríem de tenir-hi al davant un home que -com el meu avi- no suportés veure-hi la mort de la llibertat. Un president que, a més, no hagués negociat a la baixa les seves llibertats. Un president que lluités per aconseguir el mateix status que la resta de països no insultables de la UE. Crec que és una cosa més que hem d’anar a exposar amb la nostra presència massiva a la manifestació de dissabte.
Immaduresa. De Catalunya o dels seus polítics?
Després de 23 anys de sentir “ara no toca” sense que mai donés cap pista de quan tocaria o ni tan sols si arribaria mai a tocar; després de 7 anysdel refilet “això no és el que interessa a la gent” malgrat que cada dia el debat es fa més intens i que vagin canviant tot sovint la seva visió del que interessa o no; ha arribat el moment de “Catalunya no està prou madura” en veu de n’Artur Mas, no ens diu quins són els senyals que li fan veure el grau de maduresa o de verdor del país ni , evidentment, ha fet cap gest per il•luminar-nos a la resta. Així, fa uns mesos afirmava sense que li tremolés la barbeta ni el serrell li marxés de lloc que ell votaria afirmativament en un referèndum sobre la independència de Catalunya, ara diu que si mana no el pensa pas organitzar. Amb el do de la oportunitat, fa aquestes declaracions just el mateix cap de setmana que un diari tan poc suspecte de donar suport al sobiranisme com “El Periódico” publica un enquesta segons la qual el 48% dels catalans votaria que sí en un referèndum vinculant sobre la independència de Catalunya. Cada enquesta assenyala un creixement de la voluntat independentista però alguns s’entesten en no voler-ho veure potser perquè en el fons, el que volen és ser el manaire d’una regió espanyola i seguir en la grisa mediocritat autonomista. En canvi, ens diu que el que ara és realment important és l’economia i la solució que ens ofereix és demanar un cop més a Espanya, el concert econòmic. Ara això si, diu que ens ho demanarà en una consulta perquè exercim el dret a decidir. I ens ho diu precisament la mateixa persona que, un cop aprovat l’Estatut a Catalunya, el va renegociar a esquena del govern de la Generalitat. Ens trobem avui en la inversemblant situació en que els votants independentistes creixen i els líders polítics de sempre no volen encapçalar aquest moviment. Si ets un d’ells, reagrupa’t; a Reagrupament no som malabaristes del verb sinó que ho diem alt i clar: la solució a la crisi econòmica és la independència.
Magda Ripoll: “em declaro independentista”
El meu nom és Magda i sóc de Reagrupament.
Vaig conèixer a Joan Carretero a través del meu marit quan junts treballaven a la Conselleria de Governació . Per la seva manera de fer va ser que féssim una bona amistat, de seguida vam copsar que era una persona sense cap pèl a la llengua, diu de forma molt clara el que pensa, independentista sense complexos, home preparat per anar per feina, treballador i resolutiu.
En unes declaracions que va fer el dia 19 de març de 2006 (ara fa més de 4 anys) a La Vanguardia, assegurava que la reforma de l’estatut era un autèntic desastre i que el principal culpable era Zapatero.
Deia així: “Ell és el principal culpable d’aquest immens desastre. Jo esperava que fos un espanyolista intel·ligent i al final només ha estat un espanyolista demagog”.
Us aconsello tornar-la a llegir, està totalment d’actualitat, és a al web de la nostra associació www.reagrupament.cat. Jo que avui l’he tornat a llegir he observat amb quina visió més clara veia el moment actual de Catalunya i Espanya.
També us vull fer notar que amb les seves observacions està a molts anys llum dels altres líders polítics del nostre país, ells que sempre miren cap a Espanya amb una rendició més que absoluta.
Quan aquesta entrevista a La Vanguardia va ser llegida per ZP va obligar al President Maragall cessar al conseller , l’endemà mateix i sense cap complex va tornar a Puigcerdà. A la seva feina de metge i al poble on l’agrada més viure.
Donat que com diu aquell: El temps sempre ens dóna la raó, i a ell també, va començar una nova etapa per Catalunya. Durant aquests 4 anys hem sentit dels catalans el pitjor, però … el que és més trist és que molts han baixat el cap, s’han sentit humiliats però.. això si .. encara volen ser espanyols.
Us imagineu per un moment que li diem a un andalús que :
- el poder judicial està a punt d’intervenir el seu autogovern andalús ? Què diria ?
- que no pot parlar el seu idioma en el seu país? Què faria?
- que li volen clausurar la TV Canal Sur d’Almeria a Cadis?
- Que el govern espanyol deixarà de pagar tot el subsidi i les peonades tot declarant Andalusia insolidària ?
- Que el seu govern andalús no honrarà el seus ex-presidents andalusos quan morin amb honors de cap d’estat, però sí que ho farà a alguna marquesa franquista?
- Que el govern espanyol no té en compte per res el que decideix el poble andalús i els seus representants parlamentaris?
Us imagineu la reacció dels andalusos?
Oi que reaccionarien?
Doncs mireu: tot això passa actualment a Catalunya i no passa res… i encara n’hi ha que estan encantats de ser espanyols! però a més a més, sabem que el Cercle Català de Negocis ha fet uns estudis que demostren que Catalunya ha passat del 3r lloc al 11è del PIB estatal per l’espoli fiscal que pateix; un espoli que supera el 10% anual, quan en altres estats del nostre entorn està regulat per llei i està entre el 2 i el 3%, o el 4% en el cas d’Alemanya .
També diu: que els 22 milions d’euros de dèficit fiscal a Catalunya el 2008 respecte l’estat espanyol representen 3.000 euros per ciutadà català i any. O el que és el mateix: 60 milions que marxen en TGV diàriament i no tornen.
Sense l’actual dependència fiscal el pressupost de la Generalitat de Catalunya pujaria de 37.000 milions d’euros actuals a 59.000 milions d’euros.
Amb això es podria resoldre les ajudes a la llei de dependència que han estat penoses per les famílies necessitades. Incrementar les pensions a la gent gran de 150 euros al mes. Construir infraestructures com l’eix transversal de la C25 de Tàrrega a Girona, per exemple… i moltes coses més … escoles, llars d’infants, centres de dia, hospitals, alliberació de autopistes …
Aquest augment de pressupost de 22.000 milions d’euros suposaria passar ser el 4r estat en PIB per càpita de la Unió Europea .
Altres comparacions:
Actualment Catalunya només rep el 8% de beques universitàries amb un 17% d’estudiants
Durant 20 anys tan sols s’han fet 20 km de autovies gratuïtes a Barcelona, enfront dels 600 km de autovies gratuïtes a la Comunidad de Madrid .
Catalunya només té un 8 funcionaris per 100 habitants mentre que a la majoria de comunitats espanyoles en són entre 14 i 24 per 100 habitants.
Amb coneixement de tot això, davant la injustícia i la colonització que pateix el meu país , em declaro: INDEPENDENTISTA
Estic associada a Reagrupament des de el seus inicis, ja que, considero, que és l’única eina possible per poder aconseguir la llibertat del meu país. El seu objectiu principal és – per la raó de la raó, la independència de Catalunya i la regeneració democràtica dels polítics actuals.
Reagrupament vol agrupar totes les sensibilitats nacionals que volen un país normal .
Per assolir a ser un país normal només cal lluitar per la independència des de el Parlament de Catalunya, i per tant , en les properes eleccions tots els catalans tindrem la paraula.
O DEPENDENCIA O INDEPENDENCIA
Si no votes, votes en blanc o nul, és que tot ja t’està bé. Aleshores no et queixis.
Això sí, fes una reflexió… amb els partits actuals al parlament català tot seguirà igual:
ES AIXÒ EL QUÈ VOLS?
Matrix o la Catalunya anòmala
Per garrotxa - Actes/Convocatòries - 6/jun/2010
Matrix és una de les meves pel·lícules preferides. Jo hi trobo una semblança amb la situació de Catalunya.
A Matrix, els humans creuen viure una vida normal, on les seves particularitats com a individus conformen allò que se’n diu viure. El que no saben però, és que en realitat tot allò que creuen viure no és res més que una immensa mentida. Les seves ments estan captives per ordinadors que governen el món i els seus cossos són utilitzats com a piles, i l’energia del seu metabolisme s’aprofita per mantenir les màquines en funcionament. Són esclaus inconscients que posen els seus recursos al servei del seu enemic.
Us sona? Potser la peli no però segur que el concepte us és familiar.
Però no tots els humans estan en aquesta situació. Un grapat, uns milers o uns milions s’han alliberat. Han volgut renunciar a la seguretat, a la inconsciència plàcida, còmoda, engorronidora per poder SER plenament com a individus. A la pel·lícula es prenen una pastilla de color blau que fa que els robots que els cuiden creguin que són morts i, literalment, els llencen claveguera avall on, els que han seguit abans el mateix camí, els recullen.
Tots tenim la possibilitat de seguir com ara. És tan senzill deixar-se endur…costa tan poc, és tan còmode: rondinem una mica, deixem anar un casumlolla i res…tornem-hi fins la propera.
A la pel·lícula també esperen un messies, “l’escollit” que els durà a l’alliberament i guanyarà la batalla definitiva contra les màquines. El que canviarà el món però…per si de cas tarda una mica a arribar, no s’arronsen i continuen la lluita.
També hi ha traïdors, botiflers, que cansats d’una lluita que consideren estèril davant aquell enemic tan poderós prefereixen tornar a fer bondat, integrar-se en el sistema. Per això només cal prendre’s una pastilla vermella i negociar abans un bon somni, una canongia on es pugui gaudir d’un simulacre de poder. Acompanyat de l’oblit.
Com veieu grans semblances amb una Catalunya autònoma, sense competències decisives que puguin facilitar el seu desenvolupament social o econòmic i que, malgrat tot, continua essent espremuda per Espanya que necessita els nostres recursos per poder seguir funcionant de la manera com fa segles que ho fa: a esquenes de l’esforç aliè. Una Catalunya autònoma, amb un govern que és la fita somniada per tants, que s’autoenganyen i s’autolimiten pensant que això és el que mereixem i que no es pot aspirar més; una Catalunya autònoma que no té cap interès per Reagrupament. Bé. Només un: guanyar les eleccions al parlament per proclamar des d’allà la independència del país.
Per cert, que no trobareu aquesta pel·lícula en català. Un altre senyal flagrant d’anormalitat, d’aquells que són tan visibles i alhora tan arrelats que sembla que no ens n’adonem; perquè no vull pensar que donem per bo el fet que el 95% de les pel·lícules que s’estrenen a Catalunya siguin en castellà. No vull dir en versió original castellana sinó doblades al castellà. I quan el govern de Catalunya ha volgut donar-hi un tomb, el gremi d’exhibidors, aquest grupet d’empresariets han posat el crit al cel i clamen que això serà la fi de les sales de cinema i es dediquen a fer-nos xantatge emocional després dels tràilers amenaçant que “si la llei del doblatge en català segueix endavant, no podreu veure aquestes estrenes en aquesta pantalla”. A mi m’agradaria veure al darrera un anunci de la generalitat que digués “si no dobleu les pel·lícules en català, perdreu un mercat de 7 milions de persones”.
Aquets dijous a TV3, es va emetre el documental “Adéu Espanya?”. Nosaltres hi volem treure l’interrogant. En aquets documental quedava prou clar quin era el procés per aconseguir-ho: cal entrar en el procés polític i després ve el procés jurídic. Primer cal proclamar la independència i després ja vindrà l’ordenament jurídic que donarà la forma. Exactament el mateix que diu Reagrupament des dels seus inicis.
Val a dir que aquest documental va ser com les beceroles, un magnífic intent per acostar la idea que la independència és possible a aquells que s’ho miren amb escepticisme i que, encara avui, s’amaguen darrera el “mai no ens deixaran ser independents”. Nosaltres tenim clar que la independència no es demana, es pren. Però més enllà d’això hi ha la realitat política: Espanya (de moment) és estat membre de la UE i en el programa de TV3 va quedar ben clar que la UE serà respectuosa amb qualsevol procés d’independència que sigui democràtic i majoritari.
També, i crec que per primer cop, en el reportatge es va parlar de l’enorme espoli fiscal que Catalunya suporta cada any i es varen donar exemple ben clars de tot el que es podria fer amb els diners que cada any van a Espanya per no tornar i que es dilapiden subvencionant peonades, plans E que serveixen per fer pedaços, mantenint ministeris sense feina i fent infraestructures arreu…menys a Catalunya.
Ser independents no és només una qüestió estètica per alliberar-nos del cutrisme espanyol, tan pagat d’ell mateix i tan sandungueru, no és només la pervivència cultural i del nostre idioma o dels nostres costums: és la nostra supervivència econòmica, és possibilitar que en un futur proper estiguem connectats a Europa i amb la resta del món, és garantir que puguem ser un país petit i innovador, amb empenta, un país capdavanter. I si no actuem ràpid no només no serà així sinó que simplement no podrà ser mai perquè els plans d’infraestructures del govern espanyol obvien Catalunya, l’arraconen i li solen assegurar un futur de misèria, oblit i submissió econòmica.
Aquest cap de setmana a Girona es fa el Firacat. Absolutament lloable però em sembla a mi que la nostra feina real ha de ser aconseguir que aquesta mena d’esdeveniment no calguin. Una empresa etiquetarà en català per 3 raons: si la propietat (per patriotisme) pensa que ho ha de fer; si el marketing ho aconsella; però el 95% de les empreses només ho farà si la llei els obliga i si la llei es fa complir.
Un Estat català solucionaria els maldecaps d’un munt d’associacions que existeixen en el nostre país i que intenten suplir amb voluntariat, esforç i sacrifici aquelles mancances que la pertinença a Espanya comporta en l’aspecte representatiu, cultural i social: seleccions catalanes, etiquetatge en català, defensa de la llengua….us sembla normal que hagi d’existir la plataforma en defensa de la llengua que hagi de fer campanyes per la defensa del català a les universitats de Catalunya?
Quin sentit hi veieu que calguin mobilitzacions per evitar que no es tanquin els repetidors que permeten veure TV3 al País Valencià?
La llista de fets que cada dia ens donen una mostra de que la nostra situació nacional és marciana seria llarga i carregosa i al final acabaríem tristos, decebuts i enrabiats.
Però hi ha una esperança o almenys jo la hi veig. Perquè el segon eix de Reagrupament és la regeneració política. Nosaltres no volem només ser independents. Volem que el nou Estat lliure de Catalunya sigui un estat que deixi de banda els tics espanyols, un estat que faci seus els valors tradicionals del poble català: la honestedat, l’austeritat i l’esforç.
Mentre els partits polítics preparen el seu programa electoral per les properes eleccions de la tardor Reagrupament el que ha fet ha estat dissenyar una proposta sobre com volem que sigui l’Estat. En aquets document que anomenem “organitzant el nostre futur lliure” Reagrupament ha pensat en els Reptes que tenim com a país a mig i llarg termini; amb objectius i fites planificats, mesurables i controlables.; amb la doble visió del desenvolupament i del creixement social i nacional; i posant com a objectiu prioritari l’interès de Catalunya.
Es deixen fora dels objectius de Reagrupament les tàctiques a curt termini, les pràctiques de gestió regional, els interessos aliens a la nació i la mentalitat burocràtica.
Es potencien els aspectes de control dels polítics, de manera que es facin molt difícils les pràctiques corruptes que avui hem donat per implícitament lligades a l’exercici de la política i es diferencia ben clarament entre immunitat i impunitat, on s’especifica que cal controlar la gestió pública, perquè a Reagrupament creiem que el diner públic és dels ciutadans i la seva administració és sagrada davant del fet actual on sembla que com que el diner públic no és de ningú no cal donar-ne comptes. I a la situació d’avui ens hi ha portat aquesta manera de fer: la de dilapidar recursos en època de vaques grasses i la de demanar sacrificis als assalariats quan les vaques, de tan magres, ja només els queda la pell i els ossos.
També s’ha preparat una Constitució de Catalunya que ara estem distribuint a les biblioteques municipals i sales de lectura de La Garrotxa. Una Constitució que serà la primera llei que proposarem que s’aprovi al Parlament de Catalunya després de les eleccions.
Una Constitució d’esperit anglosaxó, que estableix els drets i les obligacions dels catalans i que no necessitarà d’un tribunal que n’interpreti el sentit, ni la direcció, en funció de les posicions de les comes dins d’una frase. Una constitució breu i concisa que respira llibertat en cadascun dels seus articles.
Per mi l’esperança és aquesta; per mi aquest és l’únic camí possible per poder-nos alliberar d’aquesta llosa enorme que ens tenalla com a país i com a individus; de treure’ns del damunt aquesta llagasta anomenada estat espanyol que ha corromput la nostra societat amb les seves pràctiques ancestralment corruptes i parasitàries, que ha transformat una societat catalana basada en l’esforç i el treball en una societat decadent, plena d’esquenadrets que només aspiren a viure fent el mínim possible.
Però és que a més, estic convençut que Reagrupament és la darrera esperança que tenim com a nació perquè l’imperi de les màquines, Espanya, ho té tot a favor.
Matrix és una pel·lícula complexa i encara no ens hem posat d’acord en el significat del final però us puc assegurar una cosa: que tota la meva energia i esforç, que tota l’energia i esforç de cadascun dels reagrupats, la farem servir perquè sense cap mena de dubte guanyin els bons, perquè guanyi Catalunya.
(Josep Ferrés, Sant Feliu de Pallerols, 5 de juny del 2010)
