Reagrupament
Garrotxa

Aquests darrers dies el partit ultradretà, espanyolista i racista Plataforma per Catalunya ha engegat una campanya repartint pamflets per alguns barris olotins.

El pamflet és ple de mentides esbiaixades i malintencionades amb l’únic objectiu de trobar un boc expiatori dels mals que pateix el nostre país. És més fàcil donar la culpa de l’atur i de la crisi als immigrants que no pas als vertaders culpables. PxC mai no aixecarà la veu contra l’espoli fiscal; mai no defensarà que els catalans puguem decidir si volem ser lliures o no PxC mai no defensarà la democràcia i si ha de carregar els neulers als nouvinguts no tindrà cap mena d’escrúpol a fer-ho. Primer culpabilitzaran els que no tenen la pell del mateix color, els que tenen una religió diferent…després vindrem els que parlem diferent i finalment els que no pensem com ells.
Pels que creiem en la democràcia com el sistema que protegeix als ciutadans i que garanteix el manteniment de les llibertats individuals i col•lectives, aquesta campanya és una mostra més de la mala fe i la mala voluntat de PxC que pretén dinamitar les bases de la convivència a la nostra ciutat.

Per això des de Reagrupament Independentista afirmem que:
• Ni a Olot ni a Catalunya no es malbaraten diners donant privilegis a cap col•lectiu: els ajuts es donen en base a les necessitats reals de les persones i de les famílies, independentment de qualsevol altra raó.
• Els nens i nenes, tots, que neixen a Olot són nens catalans que van a escoles catalanes on aprenen la nostra cultura i la nostra llengua. El model educatiu i inclusiu de la nostra ciutat ha estat elogiat arreu i posat com a model.
• Catalunya creu en la cultura de l’esforç des de molt abans que PxC existís. A Olot, els catalans d’origen i els que han vingut de fora, viuen del seu treball o bé, aquells que no poden fer-ho, dels ajuts que es mereixen gràcies a la contribució que, quan hi havia feina per a tothom, varen fer al nostre país. En canvi, l’Espanya que defensa PxC subvenciona autonomies que sí que viuen de subvencions des de fa generacions.
• Olot no és un laboratori. Olot és una ciutat moderna i culta que ha sabut fer entendre als nouvinguts la importància de la nostra cultura, que els ha ensenyat que a Catalunya hi cap tothom que vingui amb respecte. Una ciutat que ha sabut també, sense estridències, acotar dogmatismes i intoleràncies i fer respectar els valors catalans.
Segurament és això el que els sap greu als ultradretans de PxC i per això afegeixen la seva dosi de verí a la convivència perquè des de sempre, el feixisme ha fet servir la por d’adob per fer créixer el fanatisme intolerant
Reagrupament Independentista aposta per la continuïtat de la política de drets i deures com la millor manera de garantir la convivència i insistim que el gran problema del nostre país i de la nostra ciutat no són les persones que es volen guanyar la vida amb el seu treball sinó l’espoli fiscal i el malbaratament del diner públic que fa l’Estat espanyol. Al qual, per cert, PxC sempre dóna suport.

Per això demanem als ciutadans de bona fe d’Olot que mostrin el seu rebuig a la campanya de PxC fent servir els canals de comunicació que apareixen als pamflets d’aquest partit ultradretà, espanyolista i racista .

Fa quasi 20 anys, va triomfar un llibre de psicologia que es deia “La Intel•ligència emocional” escrit pel psicòleg nord-americà Daniel Goleman. El llibre introduïa un nou “tipus d’intel•ligència”, l’emocional, que es definia com l’habilitat de gestionar les emocions, per transmetre-les de forma adequada i percebre les emocions dels altres. En un dels exemples més coneguts del llibre, es sotmet un grup de nens a un experiment ben senzill: es dóna un caramel a cadascun i se’ls diu que poden triar entre menjar-se’l al moment o bé, esperar una estona (l’adult sortia i els deia “quan torni” per tant podien entendre que no seria una eternitat) i si no se l’havien menjat aleshores els en donarien un altre. Uns nens varen optar pel premi immediat i es varen menjar el caramel de forma immediata (allò de “més val un té que dos et daré”) altres varen preferir esperar i, quan al cap d’una estona l’adult va tornar, varen tenir 2 caramels.
L’exemple finalitza explicant que aquells nens que havien sabut esperar havien assolit de grans, un èxit professional i personal més grans que els que varen menjar-se el caramel tan aviat com varen poder.
Aquests darrers dies, les notícies o rumors que el govern del PP podria oferir una millora en el finançament autonòmic de Catalunya a canvi potser d’una aturada en el procés sobiranista, m’han fet pensar en el llibre de Goleman. Serà prou intel•ligent Catalunya per no agafar el caramel i deixar córrer la mobilització cívica i nacional més important dels darrers 300 anys? Ens deixarem enlluernar per l’embolcall brillant de les paraules afalagadores? Cedirem a la promesa ensalivadora de tenir a la boca la dolçor d’uns milions d’euros que alleugerin la pressió sobre la població? Escoltarem els cants de sirena dels que diran que “tot això que tenim, que és peix al cove i no val a badar”?
La temptació és forta. Forta? Que no tenim ben clar quin és el resultat de no esperar i quins avantatges enormes podem tenir si anem fent el nostre camí cap a la independència? No és que tinguem dos caramels sinó que en tindrem una bossada sencera i aquells nens golafres que voldrien el nostre caramel quan ja s’han cruspit el seu, no ens els podran prendre.
Confiem que el Govern serà emocionalment intel•ligent com ho ha vingut essent fins ara i no es deixarà enredar. Que tindrà clar que la recompensa de la independència de Catalunya no només supera amb escreix l’oferta que pugui fer el PP sinó que, a més, depèn només de nosaltres mateixos.
Perquè per tenir la recompensa tampoc ens cal fer com els nens de l’exemple i limitar-nos a esperar perquè no podem confiar que compleixin la promesa; caldrà que ens aixequem de la cadira, obrim la porta i anem a buscar allò que és nostre.
Cal que el Govern escolti a tothom però que escolti sobretot la veu dels milions de catalans que encara no fa set mesos li ho vàrem deixar clar: els caramels són nostres i els volem; podem esperar una estona però si és gaire llarga, ens els prendrem!.

La “gran noticia” de la setmana ha estat el vot diferenciat de PSC i PSOE a les propostes de CiU i ICV al Congreso de los Diputados per al reconeixement del dret a decidir que Catalunya té.
No ha estat notícia que la proposta la fessin dos partits polítics que fa menys d’un any no haurien ni tan sols pensat en la remota possibilitat de presentar una proposta d’aquest tipus.
No han estat notícia les reaccions contundents de tots els caps de fila socialistes espanyols dient-ne de l’alçada d’un campanar en contra dels drets nacionals de Catalunya,
La notícia ha estat l’enorme gosadia del PSC en fer una cosa que hauria de ser anormal en una federació de partits que a més ha mantingut la diferenciació territorial. Però a Espanya estan tan poc acostumats a una democràcia que no sigui la del corró de les majories absolutes que un vot diferent del que dicta el gran germà és considerat una ofensa i la dissensió és vista com una agressió que cal reprimir.
Com si no s’entén la postura de Carme Chacón, que no volent fer costat al PSC no ha tingut el coratge de votar igual que el PSOE i, en comptes d’anar a fer un cafetó, s’ha quedat impertorbable a l’escó i ha fet veure que no anava amb ella?; com si no, s’entén la defenestració de José Zaragoza del seu càrrec al grup parlamentari?; com si no s’entén que la votació a una proposta a favor d’un dels drets fonamentals hagi provocat aquesta mena de cisma en un partit que es diu federalista?
És complicat de saber què passa pel cap de Pere Navarro quan en el termini d’una setmana decideix de demanar l’abdicació de Joan Carles I en favor del seu fill, i fer escac a la relació PSC-PSOE.
Sigui el que sigui nosaltres ja ens va bé:
• fa palesa la inviabilitat del federalisme per la negació de la seva essència (el dret a decidir) per part de l’únic partit espanyol que el defensa;
• deixa en evidència també que la llibertat de Catalunya no té cap mena de complicitat dins de l’estat espanyol i que depenem exclusivament de nosaltres mateixos;
I és que és una molt bona notícia que els partís unionistes tinguin problemes perquè és el símptoma que la voluntat dels catalans, més enllà del seu carnet, es va cohesionant i fent forta.
La llibertat és a prop.

Durant dècades de suposada democràcia espanyola, i fins no fa gaire, hem vingut escoltant per boca dels successius presidents espanyols coses com aquesta: “Hoy la banda terrorista ETA ha vuelto a matar. Que sepan los españoles que este vil asesinato, este crimen infame, no quedará sin castigo. El gobierno y las fuerzas de seguridad del Estado nos mantendremos firmes en la lucha contra el terrorismo hasta el cese total de la violencia”. Tots recordem aquestes frases, o altres de molt semblants, dites pels Suárez, González, Aznar i Zapatero, o pels seus respectius ministres d’Interior. Sovint, després d’un atemptat terrorista, també hi solien afegir crides d’aquest estil: “El terrorismo no tiene sentido alguno en una democracia donde todas las ideas políticas tienen cabida y son defensables. Cualquier reivindicación política puede y debe ser planteada de forma pacífica, a través del diálogo. Las urnas deben reemplazar las armas. Esta es la grandeza de la democracia…” De segur que tots recordem les crides reiterades dels presidents espanyols de torn en aquesta línea. També les de molts altres polítics que feien bé d’insistir en aquesta mateixa bona direcció. La qüestió, però, era, i és encara avui, si ja eren prou sincers quan les feien.

El temps, diuen, posa en evidència tots els mentiders i ara, quan les circumstàncies a Espanya són unes altres, resulta que el discurs del govern espanyol i del president Rajoy ha canviat radicalment.  D’una banda, ETA va aturar les seves accions terroristes després d’un anunci formal, avalat per observadors internacionals, de posar punt final a la violència. Però la cacera policial per detenir  presumptes etarres és manté ben activa i el líder abertzale Arnaldo Otegui, principal artífex del canvi, continua entre reixes. D’altra banda, després que el Tribunal Constitucional espanyol, a proposta del PP i amb el vistiplau del PSOE, va condemnar definitivament al fracàs l’encaix entre Catalunya i Espanya que el nou Estatut d’autonomia encara hauria fet possible, i quan els catalans i el seu Parlament es mostren ara favorables, més que mai, a aconseguir per via democràtica un Estat propi, què ens trobem? Un govern espanyol que pretén tancar-nos totes les portes i totes les aixetes. És aquesta la grandesa de la democràcia espanyola? No deien que qualsevol reivindicació política tenia cabuda per via pacífica i democràtica?  O tot això només eren mentides i romanços dels governs espanyols? Per què s’emboliquen ara amb la constitucionalitat i la legalitat i es giren d’esquena al clam democràtic, pacífic, dels catalans?  La conclusió és prou evident: només ens donaven peixet, tot eren mentides.

Si amb tot això no en féssim prou, altres fets que estan passant o que surten ara a la llum, ens revelen tota la magnitud de les misèries polítiques d’aquesta democràcia tramposa i d’aquest país fracassat i sota sospita que anomenem Espanya. Algú, encertadament, ja ha qualificat de fet criminal la gran vergonya dels desnonaments que tenen lloc aquests dies, en gran nombre, a tot el territori  estatal. De tots són coneguts els noms de personatges que s’han lucrat amb la privatització de grans empreses estatals, un exemple clar d’amiguisme i cinisme polítics. Hem vist com, amb els rescats bancaris derivats de la crisi financera, es deixava de banda qualsevol possible responsabilitat penal dels seus gestors i directius. Nous i recurrents escàndols per   casos de corrupció no paren d’esquitxar tots els nivells de l’administració, des dels poders centrals de l’Estat i dels grans partits als àmbits territorials autonòmic i local, i fins la mateixa casa reial. Les retallades, mentrestant, continuen afectant els serveis públics essencials. Són ja molts anys de mentides i de profunda misèria política.

Però no tot està perdut. Als catalans -i cada dia en són més els que així ho veuen- ens resta encara una gran i única esperança: aconseguir, amb decisió i fermesa col·lectives, un Estat propi, una democràcia nova, per construir sense ressentiments un país més nostre, més just i més digne, amb noves maneres de fer. Un país, en definitiva, molt més engrescador. I el  millor del cas és que són les organitzacions de la societat civil, els sectors més conscienciats del poble, els qui primer s’han posat a estirar del carro. Ens en sortirem.

Joan Torres Nalda, Olot

L’hora del patriotisme ha arribat. Falta saber ara si els catalans serem capaços de ser patriotes o, com altres cops, se’ns anirà el seny en orris.

Els que volem la llibertat del nostre país, que no pot ser altra que la independència respecte d’Espanya, serem capaços de ser patriotes?

 Després d’anys de reclamar a CiU que es decidís a convertir-se en independentista o de retreure’ls que no ho eren, serem capaços de donar al President Mas la majoria necessària que ens reclama i que, de fet, necessitem tots per triar endavant amb el procés d’independència?

 O ens farà més por el risc, ben escaldats que n’estem, d’una marxa endarrere a l’últim moment?

 Serà capaç el President de, en les dues setmanes de campanya electoral, convèncer als seus, als nostres i als de més enllà que hi podem confiar per dur Catalunya a la independència i que tot plegat no és una “arrancada de cavall i aturada de ruc”?

 Seran capaços els partits independentistes que entrin al Parlament  de renunciar al seu discurs tradicional per ajudar a construir el nou Estat?

 D’això  en diríem patriotisme.

 Reagrupament ha renunciat a presentar-se a les eleccions. Però això no vol dir que haguem renunciat a treballar per assolir l’objectiu fundacional: la independència de Catalunya.

 En aquest moment, tenim clar que la millor manera d’aconseguir-ho és donant recolzament total i incondicional a favor del President de la Generalitat que és qui encapçala el moviment i qui dóna la cara i les explicacions a Barcelona, Madrid i altres capitals estrangeres.

 El nostre posicionament, pot ser difícilment entès des del punt de vista polític tradicional, que es fixa amb la política de pactes i que ignora el gran canvi del moment actual. També pot ser fàcilment denostat invocant les essències del purisme independentista.

 A Reagrupament no tenim res excepte patriotisme i renunciem a tenir qualsevol cosa, excepte la independència. I és amb aquest únic objectiu que posem el nostre patriotisme a disposició del President Mas. Són un vot i una força incondicionals però prestats.Com el lema de l’Acadèmia dels Desconfiats Tuta quia diffidens, segura perquè desconfia, donem el nostre suport a canvi de res més que continuï endavant el procés, tan ràpid com pugui però estarem amatents.

 Altres opcions independentistes creuen que cal que hi hagi un contrapès que aguanti el President si trontolla, o que l’empenyi si s’atura. Sabem que també sabran ser patriotes i lleials al seu país, deixant de banda el partidisme absolutament legítim en qualsevol altra circumstància i moment. Sabem que seran millors aliats que algun canceller de la comitiva. Amb ells hem anat junts en altres batalles, per això  aquesta que esperem que sigui la definitiva no la lliurem contra els germans independentistes sinó contra els partits unionistes que volen que la nostra nació continuï essent un racó submís del seu Estat . A aquesta batalla no hi volem anar amb les esquadres  dividides perquè els catalans som pocs i només ens tenim a nosaltres mateixos per defensar-nos.

 Per Catalunya, per la independència: tots amb el President!.

En aquesta vida tot acaba arribant. I com esperàvem i estàvem segurs que passaria, cada cop que el govern espanyol ho desmentia més cert teníem que passaria, Espanya ha estat intervinguda. Bé, en deuen dir un altre nom. Però quan el president Rajoy diu que fa el que no voldria i que no pot escollir…ja li poden inventar un nom, que el fet cert s’anomena intervenció.
Es molt fàcil donar la culpa a en Mariano Rajoy perquè a més de ser espanyol a sobre és del PP, que fa una mica més (però només una mica més) de ràbia que un espanyol del PSOE. Però el cas és que tot plegat ja vé de fa anys, quan eren els socialistes els que mangonejaven i dilapidaven.
El president de la gent ufana i superba s’ha vist reduït al paper de l’encarregat de Filiprim que fa el que el Sr Bachs (vull dir, Frau Merkel) li ordena. Ja s’ho farà, que els catalans sabem prou bé el que és empassar-se l’orgull. A nosaltres, però, “ens fa bola” i no ens acaba d’anar avall.
Per això ens sembla que hem de dir prou a algunes de les mesures que el govern de Madrid vol pendre, perquè tot aprofitant que “el Pisuerga pasa por Valladolid” i que això és el que manen els alemanys, volen atacar la democràcia i les poques llibertats de Catalunya. Menys és menys, i per això és intolerable que es vulgui donar més competències a les Diputacions Provincials en detriment dels municipis. Les Diputacions són ens estatals i si tenen més poder és Espanya qui l’exerceix. Tornaran els temps en que els Governadors Civils eren els personatges més importants de les províncies? Serà a la Diputació on caldrà anar a retre vassallatge? Més Diputacions és més Espanya.
Es vol reduir un 30% el nombre de regidors. En el fons, menys competències municipals poden ser exercides per menys regidors. Però la conseqüència és que les majories absolutes es veuen reforçades i que els partits petits poden aspirar com a màxim tenir un representant. Menys regidors, menys democràcia.
Es volen eliminar els Ajuntaments de menys de 20000 habitants. No calen, si ja se’n cuidaran de tot les Diputacions. Menys Ajuntaments, més vassallatge.
Mica en mica, la crisi o, millor dit, la gestió espanyola de la crisi ens enfonsa econòmicament a la misèria i nacionalment a la submissió política.
Més Espanya és més crisi. Més Catalunya és més llibertat.
Estem molt a prop del punt de no retorn. De nosaltres depen el prèmer l’accelerador o el frè. L’accelerador cap a la independència o el fre de la submissió.

Amb aquest títol amb rodolí, provaré de fer una mena de balanç d’aquests primers 12 mesos de regidor.

Per un regidor novell com jo, els primers mesos són de més atabalament que no pas feina però afortunadament, la maquinària funcionarial està ben greixada i la inèrcia és suficient com perquè si el novençà té seny la rutina vagi fent la seva via i la majoria de microdecisions diàries no trobin massa entrebancs.

Mica en mica es va anar trobant el ritme i un cert domini dels mecanismes de funcionament intern que ha de fer que els projectes avancin més ràpidament del que ho  han anat fent fins ara.

En aquests 12 mesos aquests són els  projectes més rellevants que hem liderat:

- el software de La Ciutat dels Detalls. Encara que la oposició (especialment el PSOE) en faci conyeta, el programa té èxit, fomenta la participació i el sentiment de pertinença i ens permet de coordinar les accions de forma interna. Malauradament, no totes les peticions es poden satisfer perquè depassen allò que estaríem d’acord en anomenar detalls.

- la proposta d’extensió a la preferència d’us dels productes etiquetats en català. Quan la majoria d’ajuntaments encara parlen de comprar aigua etiquetada en català, nosaltres proposem estendre-ho a tota mena de productes i serveis. Un acte proactiu de defensa de la nostra llengua.

- la moció per la ICE per a l’ampliació de la UE, en línia amb altres mocions d’orientació independentista i amb  l’adhesió a l’Associació de Municipis per la Independència.

- ordenança d’administració electrònica, que ha de permetre un accés no-presencial a la informació i tràmits municipals.

- ordenança de terrasses (s’aprovarà inicialment en el Ple del mes de juny), per provar de fixar criteris en les autoritzacions de la via pública amb terrasses de bars i restaurants.

- campanya de seguretat viària “Tots som vianants“. Les dades d’atropellaments a Olot en els darrers anys són preocupants: doblen la mitjana catalana.

- Adhesió a la Carta Europea del Caminar i adhesió a la Setmana de la Mobilitat Sostenible i Segura: amb la idea de fer-lo servir com a full de ruta en tot allò referent a la mobilitat

- l’eliminació dels símbols franquistes d’ Olot. Vàrem aturar l’avantprojecte aprovat pel PSOE la darrera setmana del seu mandat que els mantenia per sempre més i n’hem aprovat inicialment un altre que els elimina, tot mantenint el respecte i la memòria per les persones que varen ser assassinades. Una cosa no treu l’altra.

En el Ple, he respost en nom de l’equip de govern mocions sobre retransmissió dels Plens per Internet, aparcaments al Pou del Glaç i al Nucli Antic  i sobre la mobilitat en bicicleta. Totes aprovades.

En temes de ciutat, s’ha seguit la línia de l’equip de govern i només s’ha votat diferent en alguns temes ideològics: en contra dels correbous per les Festes del Tura (es va aprovar) i a favor de donar el nom d’un espai públic al general Moragues i a retirar el retrat del rei dels espanyols de la Sala de Plens (es va rebutjar).

Ara estem treballant principalment en aquests altres projectes:

-          Pla de Mobilitat Urbana, que vagi més enllà de les declaracions d’intencions i fixi objectius, fites i terminis.

-          Consensus: una plataforma tecnològica per a la participació ciutadana.

-          Modificació de l’ordenança de convivència, per incorporar nous supòsits i actuacions que es poden donar i que cal tenir previstes.

-          Pla de Jardins infantils: detectant quines necessitats d’esbarjo per mainada hi ha a cada zona d’Olot

-          Regidors als barris: no ho acabem d’arrancar; caldrà explicar millor a tothom, AAVV incloses, quin és l’objectiu: donar l’oportunitat als ciutadans que el regidor els pugui atendre personalment per tractar temes de ciutat.

-          Campanyes de seguretat viària enfocades a velocitat i ciclomotors: la velocitat excessiva per part d’un reduït nombre de conductors dóna sensació de perill, tot i així s’ha de prevenir; els ciclomotors representen un risc i cal conscienciar als seus conductors.

Segurament per a alguns dels que llegiu aquest post us pot semblar estrany aquesta barreja de temes que van des dels simbòlics als més terrenals però tot plegat respon a les característiques i funcions de les regidories que ocupem.

Com he dit abans, cada setmana toca prendre un munt de microdecisions sobre ocupació de la via pública, donar permís per a la celebració d’actes i activitats ben diverses, atendre ciutadans amb voluntats ben diferents i mirar que harmonitzin amb el conjunt de la ciutat. Tot és tan senzill com podeu pensar al llegir això quan es tracta de dir que si, però quan cal dir que no… és força més complicat. Però cal trobar la força per fer-ho i la paciència per sentir-te a dir algun penjament que vull pensar que és més  fruit dels nervis que no de la mala fe.

I ens cal trobar temps per, enmig de tot allò que és comú a qualsevol administració i buit d’èpica, fer propostes que ens facin avançar cap a la independència des del municipi.

Per això us demano ajut, per trobar no l’empenta ni l’energia sinó per trobar l’enfocament que ho faci possible.

Josep Ferrés i Coromina

Regidor de Reagrupament a l’Ajuntament d’Olot