Comiat a un patriota: Xavier Suescun.

(Text escrit per Joaquim Nogareda i llegit per ell mateix en la cerimònia de comiat a l’escriptor i gran patriota Xavier Suescun, antic associat a Reagrupament. Xavier, no t’oblidarem)

Benvolguts:

Joana, Iolanda, Leire, Xavier, avui és un dia molt difícil a per tots nosaltres, heu perdut un marit i un pare i un padrí i jo un amic. Feia dies que desitjava de tot cor que aquest moment no arribés. M’heu encarregat que digués unes paraules en record d’en Xavier i remarqués el vessant polític de l’amic i us agraeixo que em doneu aquesta oportunitat per recordar el patriota català que ha estat sempre.

En Xavier em parlava molt sovint dels seus fills que estimava molt i encara més sovint dels seus nets l’Aleix, l’Amat, en Nil i en Pol, dels que n’estava molt orgullós i estimava amb bogeria.

La vida va fer que una sèrie de coincidències fessin que la nostra coneixença fos ubicada en el Firalet d’Olot, primer com a veïns i tot seguit com a clients, jo d’ell com a client de La Caixa i ell com a client de l’Excelsior (la cafeteria que jo tenia sota casa seva).

Em va sobtar d’en Xavier el seu respecte per la seva terra el Pallars Sobirà, el seu pobles Tavascan i Sort, el seu caràcter ferm i el seu sentit de la justícia i també el seu amor per la nostra pàtria Catalunya. Hi podies confiar, no em va fallar mai.

En dues o tres ocasions vaig tenir el goig de fer-li de xofer i acompanyar-lo fins a Tavascan i Sort, cosa que m’agraïa ja que a ell se li feia feixuc conduir durant molta estona.

Va voler fer-me conèixer el seu poble, les valls i les muntanyes que l’envolten, la casa dels seus avis i dels seus pares, la seva germana, els amics de Sort, molt d’ells companys d’escola i també alguns fets que el varen marcar, crec que profundament.

Com anècdota puc explicar que tot passejant per Tavascan i en veure un avi assegut en un pedrís em va dir: ara escolta bé. Era un vell conegut seu, es van saludar i tot seguit van iniciar una conversa. No vaig trigar gaire a entendre el perquè m’havia avisat de fer atenció. Aquell home feia servir expressions que jo no coneixia com per exemple “despús d’ahir” que en Xavier em va traduir com “abans d’ahir”, també en parlar del temps em va sobtar l’expressió “plovive” referint-se a que ahir plovia i em va explicar que es tractava de la varietat dialectal pallaresa que, per sort, encara s’utilitzava però que si no s’hi feia res tenia els dies comptats.

En Xavier era un home amb una forta preocupació per la nostra cultura, la nostra llengua i les nostres tradicions, la seva formació filosòfica ajudava que sempre tingués molt present la situació anormal de Catalunya durant més de 300 anys.

Va intuir que s’apropaven moments decisius que ens podien portar a la recuperació de les nostres llibertats perdudes per la força de les armes.

Ideològicament ell era més d’esquerres que jo, que tiro més cap al centre-dreta, i crec que va ser entre el 2008 i 2009 que el discurs de Reagrupament ens va cridar l’atenció. Ens agradava el fet que es qualifiqués com a una associació transversal i que el seu objectiu era la independència de Catalunya i que sense fer pinya això seria molt complicat.

Vam decidir afiliar-nos-hi i això  va fer que passéssim moltes estones en assistir a xerrades, manifestacions i a col·laborar per tractar d’assolir poc a poc l’objectiu.

Moltes vegades em comentava:

Si mai aconseguim la llibertat, imaginat la feina que caldrà fer per recuperar la nostra història, la que ens han destruït i amagat durant segles.

Tornar a la nostra gent el coneixement i l’autoestima que ens han volgut robar.

Si mai ho aconseguim, cauran murs de prohibicions, se’ns obriran les portes de bat a bat i tornarem a disposar, en total llibertat, de la nostra terra.

Vull aprofitar per citar una frase de Voltaire.

François Marie Arouet, Voltaire (París, 21 de novembre de 1694 – París, 30 de maig de 1778)

Citacions del llibre Le Siecle de Louis XIV (El segle de Lluís XIV) publicat l’any 1751:

Catalunya pot prescindir de l’univers sencer, però els seus veïns no poden prescindir de Catalunya.

La Catalogne, enfin, peut se passer de l’univers entier, et ses voisins ne peuvent se passer d’elle.

Cal doncs RECUPERAR “LA CLAU I EL DURO”!!!

Del perímetre del nostre país, només un terç, fa frontera amb espanya i per tant, això sol, ja ens fa més lliures del que ens pensem.

Sempre, sempre, Castella ha aplicat a Catalunya estratègia militar i ho segueix fent. Només cal analitzar les polítiques culturals, econòmiques, el disseny de infraestructures etc.

En el context europeu les fronteres interiors només existeixen en la nostra ment.

Per això i per molt més, es posava com obligació lluitar per tal que els seus fills i nets podessin tenir un país lliure, sense cadenes lligades als turmells que ens obliguen a aplicar doble esforç a qualsevol tasca.

Admiro molt d’en Xavier la seva gran obra literària, un llibre, “EL LLOP DE MONTAMARA”. Un llibre que em vaig empassar amb un girar d’ulls i que ens confirma el que abans us he explicat, el seu gran amor per Catalunya.

Hi descriu amb precisió el seu país, el paisatge, els pobles, les valls, les bordes, el clima, les cases i la vida dels seus habitants abans de la guerra i a la postguerra.

Hi ha un paràgraf en el pròleg del seu llibre, que tot i definint el protagonista de la novel·la, crec que descriu d’una forma molt encertada la manera de ser o la que hauria volgut que fos en Xavier ell mateix.

I que transcric :

“En Jan és aquell tipus d’home que tots hauríem volgut ser. És una bèstia en llibertat. És net de cor, directa amb la paraula, un brau en l’acció i un devorador de la vida. En ell veiem totes aquelles qualitats que la nostra encarcarada vida en societat ens impedeix desenvolupar i totes aquelles reflexions que nosaltres no tenim temps ni de plantejar”

Em va mig admetre que molts passatges del llibre tenen molt a veure amb la realitat i que a ell el podíem veure reflectit en diversos personatges de la novel·la i en concret en la persona d’en Jan. Ja dic que m’ho va mig admetre però mai confirmar….

Ara tornaré a llegir-lo amb més atenció i fixant-me en molts detalls que segur em van passar per alt.

Em dol moltíssim Xavier, que no has sigut a temps per viure els esdeveniments que tenim a tocar.

Aquest 11 de setembre no puc comptar amb tu però espero que, junt amb els companys de l’any passat segur que et recordarem mentre ens passegem per Barcelona el matí i a la tarda assistim a la gran manifestació.

D’aquí a uns 40 dies se’ns presenta l’oportunitat somniada tant d’anys.

El 27 de setembre, el gran dia, et prego que des d’allà a on sigues vetllis perquè la nostra gent no es deixi portar per la por i voti per recuperar la dignitat i el futur lliure del nostre poble.

Una vegada més, gracies Xavier.

Fins sempre Xavier !!!!

No hi ha Comentaris

El tercer any a l’Ajuntament d’Olot

Han passat 3 anys des que Reagrupament va entrar al govern municipal d’Olot amb Convergència i Unió. Com he fet cada 12 mesos, avui faig una mica de balanç de la nostra acció. L’alcalde ja va fer el dia 30 de maig una valoració global de l’acció de l’equip de govern però jo em limitaré a la meva aportació en aquest darrer any de maig 2013 a maig 2014.

No ha estat un any senzill; més aviat un any entrebancat. El conflicte laboral, finalment resolt, amb la Policia Municipal ha condicionat molt les actuacions en mobilitat i seguretat viària fins el punt que vaig decidir no iniciar cap campanya de mobilitat fins que tinguéssim un panorama més clar. A partir d’ara, mica en mica, tot es va posant a lloc i segur que podrem millorar les estadístiques.

Hem provat de tirar endavant el projecte “carrers per conviure”, una recuperació dels carrers pels ciutadans i per les relacions entre veïns quasi perdudes en benefici dels cotxes. Dels cotxes que hi passen i que hi aparquen. Els autèntics amos i senyors de les ciutats. De moment no hem aconseguit concretar cap actuació però tenim diversos barris de la ciutat interessats en implantar-ho i segur que ens en sortirem.

Aquest darrer any finalment hem pogut donar per tancat el projecte de senyalització dels espais de Memòria Històrica d’Olot, amb la reubicació i modificació del senyal de la Fossa Comuna històrica.

En un altre àmbit de coses, hem ajudat a la refundació de l’Associació de Voluntaris de Protecció Civil d’Olot. Un grup d’homes i dones que amb una generositat extrema dediquen hores a fer tasques de seguretat en els nombrosos actes que hi ha a Olot. Tenint en compte que la majoria d’aquests actes tenen lloc durant el cap de setmana, l’esforç és encara més gran.

En la línia de dotar a la gestió municipal de més transparència, hem incrementat el contingut del web de l’Ajuntament amb dades biogràfiques sobre els regidors (els que no n’hi tenen és perquè no ho han volgut expressament o per omissió per part seva després d’haver prolongat els terminis més d’un cop) i també amb el pressupost municipal i la seva liquidació. Molt aviat hi haurà també els contractes d’obres i serveis, i les concessions. I més endavant molta altra informació.

També en el web, hem obert la seu electrònica que ha de ser la plataforma per l’increment dels tràmits on-line.

Més internament, la implantació del BPM i la signatura electrònica ha permès eliminar molta paperassa, encara que no hagi fet més lleugera la tramitació.

Hem iniciat el Pla d’usos de l’espai públic del Passeig d’en Blay que espero que puguem aprovar en el Ple el mes de juliol o setembre, dependent de com anem de ràpids a donar-hi forma jurídica. Hem obert un sistema de participació per Internet fent servir el Consensus que ha tingut un èxit relatiu però en el qual insistirem perquè hi creiem.

Hem creat un nou parc infantil a la zona dels pavellons d’esports.    Com vaig dir en un Ple de l’Ajuntament, a l’hora de fer nous parcs ens fixem en les dades demogràfiques per veure on hi ha més dèficit de jocs infantils. Amb la creació d’aquest parc hem arribat al punt de tenir clar que no ens calen de nous sinó que hem de reforçar amb més jocs els que ja tenim.

També ha entrat en funcionament, finalment, la zona verda de Can Tané; una zona d’aparcament gratuïta  exclusivament per veïns del Nucli Antic que valorem tan positivament que ja ens plantegem d’estendre l’experiència a altres punts de la ciutat.

Amb l’ajut de Dipsalut hm senyalitzat els “itineraris saludables”, una iniciativa que ja existia a molts altres municipis i que parteix d’un parell de conceptes ben senzills: caminar és molt bo per la salut i amb els itineraris aprenem a calibrar la distància recorreguda i el temps necessari per completar-lo. Un cop interioritzats el temps i la distància, es poden fer recorreguts al marge d’aquests itineraris. L’important és caminar: posar un peu davant l’altre, sense parar fins arribar a la destinació final.

I així és com em plantejo aquest 4rt any a l’Ajuntament d’Olot. Una passa rere l’altra, acabant alguns projectes concrets i deixant-ne altres d’encarrilats per si darrera meu algú altre agafa el relleu.

Josep Ferrés Coromina

No hi ha Comentaris

Les coses són com són. Esperant la DUI

L’acord d’associació entre CDC i Reagrupament ens torna a donar una oportunitat d’explicar-nos. No vull dir justificar ni excusar perquè no crec que ens calgui ni una cosa ni l’altra.

Poc abans de les eleccions de 2010, CDC d’Olot va fer un dinar de presentació del seu flamant candidat Santi Vila aleshores alcalde de Figueres. Al dinar s’hi varen convidar membres d’altres opcions polítiques que en aquell moment representaven l’independentisme més clar a la nostra comarca: Reagrupament, Solidaritat, Alternativa per la Garrotxa….

En aquell dinar CDC va explicar la seva estratègia: presentar totes les possibles alternatives d’entesa amb l’estat espanyol fins que, rebutjades una després de l’altra s’arribés a plantejar la ruptura. Nosaltres, que aleshores ja defensàvem que la DUI era la única possibilitat, ens exclamàvem preguntant si calia tanta volta si ja sabíem el resultat final.

Les coses són com són i, juntament al nostre lamentable resultat a les eleccions d’aquell any, els catalans varen votar majoritàriament una CiU que apostava pel pacte amb l’estat espanyol.

I, les coses són com són, el 2012 ho va capgirar tot. El que els independentistes somniàvem i mai havíem estat capaços d’aconseguir, ho feia possible la prepotència i desvergonyiment del govern espanyol i el coneixement de les dades: 2 milions de persones a Barcelona clamàvem per la independència.

Al cap de no res, el President Mas convocava noves eleccions per encara el camí cap a la construcció de l’estat lliure de Catalunya. Per primer cop des de feia 75 anys un President de la Generalitat, apostava per la independència; per primer cop, CDC abandonava la tristor autonomista; per primer cop, Parlament, societat (ANC) i ajuntaments (AMI) semblen tenir una estratègia per assolir la independència.

Lluny del tacticisme, les coses són com són, no havíem de donar suport a aquest President? I, som com som, no ho hem de fer a canvi de no res? Ha canviat Reagrupament o ha canviat CDC? Joan Carretero va dir a l’acte de signatura del pacte que “nosaltres no som els del dreta a decidir; nosaltres som els de la Declaració Unilateral de la Independència”. I la DUI està al full de ruta; és la darrera estació però hi és. Sabem que hi arribarem i ens trobareu allà, esperant-vos.

Fins aleshores optem com sempre pel patriotisme, que avui entenem com a lleialtat al President Mas.

Les coses són com són.

No hi ha Comentaris

Advent independentista.

Aviat començarà l’Advent, el període de 4 setmanes previ al Nadal. Durant l’Advent, els cristians es preparen per celebrar el naixem

ent de Jesucrist. És per tant, un moment molt important pels cristians.
Al països de Nord enllà, però també cada cop més aquí, el pas dels dies fins Nadal es marca amb els calendaris d’Advent, uns calendaris especials que té un petit obsequi, com ara una xocolatina, per cada dia d’aquest període.
De forma paral•lela, i espero que ningú s’ho prengui com una irreverència, aviat començarà també un Advent Independentista. Quan el President Mas anunciï la bona nova de la data de la consulta (al final ens han convençut a tots de no dir-ne referèndum) començarà el període de preparació per al gran dia que els independentistes desitgem des de fa anys i pel qual hem anat treballant.
És d’esperar que coincidint amb aquest anunci, el govern espanyol iniciï una ofensiva en contra del referèndum que vagi in crescendo fins arribar a un embogit prestíssimo, amb l’objectiu primari de que no es celebri i amb un Pla B consistent en la deslegitimització i ridiculització de la consulta si s’arriba a celebrar malgrat tots els seus esforços.
Durant aquest llarg període i de manera semblant a l’advent cristià, tindrem també el nostre calendari d’advent: cada dia ens portarà nova atzagaiada o una nova jugada bruta, una nova coacció, un nou insult o un nou xantatge, en comptes de la xocolatina que sol haver-hi en els calendaris.
Cal que estiguem preparats i no ens deixem espantar ni distreure. El govern espanyol sap que ha perdut la batalla de la democràcia i que ningú es creu el seu discurs que la independència és sinònim d’aïllament i pobresa; provarà de plantejar la batalla de la por, la initimidació i el menyspreu perquè no pot provar una campanya de seducció simplement perquè no té cap projecte atractiu per Catalunya, ni recursos econòmics ni, encara més definitiu, la voluntat de fer-ho.
Nosaltres anem a la nostra. Endavant i sense defallir; sense escoltar ni els cants de sirena ni els grunys d’aquells que pateixen de satiriasi verbal. Ser lliures, per primer cop, només depèn de nosaltres.

No hi ha Comentaris

Atots europeus.

Ja fa força setmanes els ajuntaments de Catalunya varen rebre una carta de la Oficina del Censo Electoral que els comminava/recomanava reduir el número de meses electoral posant pujant el màxim d’electors per mesa a 1200 donada la tradicional baixa participació dels ciutadans en les eleccions al Parlament europeu i amb l’objectiu de reduir la despesa pública.
Certament, jo sóc dels primers de sentir poques pessigolles d’engrescament quan arriben les eleccions al Parlament Europeu. Tot plegat sembla ser una mica massa lluny, els candidats solen ser poc coneguts o bé massa i tot. Fins alguns partits polítics enviaven allà aquells membres que calia treure’s de sobre. Entre tots, hem menystingut massa temps la importància del Parlament Europeu i badaríem molt, i molt greument si féssim el mateix en aquestes eleccions.
Les properes eleccions al Parlament Europeu condicionen, i molt, el procés d’independència. Per començar, la possible data més propera del referèndum per la independència de Catalunya podria ser el 14 de setembre, precisament passat el termini legal entre eleccions des de ñes del PE.
A més, un cop guanyat el referèndum, no ho tindrem tot fet. Ens caldrà ajut internacional i ens convé, ens convé molt i molt, tenir aliats al Parlament Europeu. Necessitem el màxim de parlamentaris independentistes possible a Brussel•les perquè no cal dir que, tal com han vingut fent fins avui, els europarlamentairs espanyols es dedicaran a posar tots els entrebancs possibles i amb la màxima bel•ligerància que els permetin les regles del joc.
La millor manera d’aconseguir que Catalunya s’integri a la UE com un país independent és fent palanca des de dins perquè es trobi el mecanisme adequat i s’eliminin els possibles vetos. Per això cal que hi hagi parlamentaris independentistes, com Tremosa, com Romeva. Tants com puguem, que facin de contrapès als unionistes espanyols.
El primer que ens cal és convèncer els electors de la importància essencial que, almenys aquest cop, vagin massivament a votar opcions catalanes independentistes perquè l’independentisme tingui el màxim nombre de representants a Brussel•les.
Res no seria més efectiu per aquest objectiu que es bastís candidatura unitària, decididament independentista, i que els parlamentaris que en surtin dediquin totes les seves energies a aconseguir suports dins dels grups parlamentaris europeus perquè Catalunya s’incorpori en un termini el més breu possible a la UE com a estat membre. Alguns diaris parlen, en breus caixetins de converses entre CiU i ERC per assolir un acord en aquest sentit. Altres informacions ho descarten perquè ERC ja té un pacte tancat amb Bildu. Esperem que s’imposi el seny perquè si aquest cop badem, serà un error de proporcions majúscules.
Una candidatura independentista unitària, amb el suport explícit de personalitats i associacions; una unió dels moviments polítics i cívics és un atot essencial en aquesta partida. A veure si juguem intel•ligentment.

No hi ha Comentaris

Mig mandat: 2 anys de Rcat al govern d’Olot

Com aquell que res, ja fa 2 anys de es eleccions municipals del 2010 i de l’entrada de Reagrupament, juntament amb CiU, al govern de la ciutat d’Olot. Aquests darrers 12 mesos han estat marcats per la sensació de paràlisi generalitzada degut a la crisi: pocs projectes i mesurats. Fem allò essencial i que té un cost moderat.
Les regidories que tenim, com us deia l’any passat, són de poc lluïment i projecció pública però crec que exercim les competències de forma prou eficaç. Una altra cosa és que tothom hi estigui d’acord però ja he renunciat a la unanimitat. En qualsevol cas, i donat que les petites decisions que cal prendre cada dia, a vegades generen algunes queixes o disconformitats, procuro que sempre estiguin basades en allò que és millor per al bé comú, amb seny i honradesa.
Si fem una mica de balanç, crec que les accions més destacables són:
- Campanya “no corris” de moderació de velocitat. A banda d’editar uns fulletons informatius, hem adquirit un cinemòmetre que informa de la velocitat dels vehicles però no sanciona. El cert és que amb això hem aconseguit que en alguns punts de la ciutat hi hagi fins a 20 punts més de conductors que van a la velocitat legal.
- Aprovació inicial de l’OM de Convivència i Via Pública. Introduïm aspectes nous com la prohibició de realitzar actes sexuals a la via pública, del seminudisme i nudisme, de la prostitució, etc. Al Ple del mes de juny espero que l’aprovem definitivament. Hi ha presentat al•legacions Estelada 2014 i la CUP. Curiosament, la majoria d’al•legacions presentades per la CUP fan referència a aspectes que ja existien a la OM abans de la modificació.
- Zona verda d’aparcament a Can Tané, per a residents del Nucli Antic. Entrarà en funcionament dintre de poques setmanes, un cop passat el període d’exposició i s’inauguri l’espai.
- Seguim amb la millora de la visibilitat i seguretat dels passos de vianants de la ciutat. Més lentament del que voldríem però avançant sempre.
- Aviat també tindrem enllestit un projecte per millorar la seguretat viària de l’entorn de tots els centres d’ensenyament d’Olot que anirem executant a mesura que puguem disposar de recursos.
- Posada en marxa de la instància genèrica electrònica que permet fer els tràmits més senzills via web. Lligat amb això hem posat en marxa la Seu electrònica i també hem obert la possibilitat que advocats i gestors puguin fer tràmits per tercers, habilitant fórmules de representació.
- Hem aprovat la diagnosi de la mobilitat urbana d’Olot com a primer pas per a la redacció del Pla de Mobilitat Urbana.
- I finalment hem acabat l’eliminació dels símbols franquistes que hi havia a Olot. De fet, encara queda alguna placa d’habitatge d’aquelles del jou i les fletxes que anem traient a mesura que les detectem. Aquest projecte ha generat alguna tensió al Ple amb els regidors de l’ultradreta espanyolista, la xenòfoba (PxC) i la que no ho és (PP). Però bé, encara que ens vagin retraient el cost i en facin demagògia, era una cosa que calia fer per salut democràtica.

Tot plegat molta feina i més que en tenim de començada i que enllestirem en els propers mesos. El balanç em fa sentir satisfet de la feina feta encara que a vegades s’imposa la sensació que tot plegat va molt més lent del que caldria.

Per acabar us animo a venir al Ple de l’Ajuntament. El calendari està al web que, per cert, estem millorant per acostar-lo al ple compliment amb les bones pràctiques de la comunicació pública local i que sigui més transparent en la informació que dóna sobre la gestió municipal.

Josep Ferrés i Coromina

Regidor de Mobilitat i Serveis Urbans.

Regidor de Organització, Innovació i Atenció al Ciutadà.

No hi ha Comentaris

Rebuig a la campanya de la por i la mentida de PxC.

Aquests darrers dies el partit ultradretà, espanyolista i racista Plataforma per Catalunya ha engegat una campanya repartint pamflets per alguns barris olotins.

El pamflet és ple de mentides esbiaixades i malintencionades amb l’únic objectiu de trobar un boc expiatori dels mals que pateix el nostre país. És més fàcil donar la culpa de l’atur i de la crisi als immigrants que no pas als vertaders culpables. PxC mai no aixecarà la veu contra l’espoli fiscal; mai no defensarà que els catalans puguem decidir si volem ser lliures o no PxC mai no defensarà la democràcia i si ha de carregar els neulers als nouvinguts no tindrà cap mena d’escrúpol a fer-ho. Primer culpabilitzaran els que no tenen la pell del mateix color, els que tenen una religió diferent…després vindrem els que parlem diferent i finalment els que no pensem com ells.
Pels que creiem en la democràcia com el sistema que protegeix als ciutadans i que garanteix el manteniment de les llibertats individuals i col•lectives, aquesta campanya és una mostra més de la mala fe i la mala voluntat de PxC que pretén dinamitar les bases de la convivència a la nostra ciutat.

Per això des de Reagrupament Independentista afirmem que:
• Ni a Olot ni a Catalunya no es malbaraten diners donant privilegis a cap col•lectiu: els ajuts es donen en base a les necessitats reals de les persones i de les famílies, independentment de qualsevol altra raó.
• Els nens i nenes, tots, que neixen a Olot són nens catalans que van a escoles catalanes on aprenen la nostra cultura i la nostra llengua. El model educatiu i inclusiu de la nostra ciutat ha estat elogiat arreu i posat com a model.
• Catalunya creu en la cultura de l’esforç des de molt abans que PxC existís. A Olot, els catalans d’origen i els que han vingut de fora, viuen del seu treball o bé, aquells que no poden fer-ho, dels ajuts que es mereixen gràcies a la contribució que, quan hi havia feina per a tothom, varen fer al nostre país. En canvi, l’Espanya que defensa PxC subvenciona autonomies que sí que viuen de subvencions des de fa generacions.
• Olot no és un laboratori. Olot és una ciutat moderna i culta que ha sabut fer entendre als nouvinguts la importància de la nostra cultura, que els ha ensenyat que a Catalunya hi cap tothom que vingui amb respecte. Una ciutat que ha sabut també, sense estridències, acotar dogmatismes i intoleràncies i fer respectar els valors catalans.
Segurament és això el que els sap greu als ultradretans de PxC i per això afegeixen la seva dosi de verí a la convivència perquè des de sempre, el feixisme ha fet servir la por d’adob per fer créixer el fanatisme intolerant
Reagrupament Independentista aposta per la continuïtat de la política de drets i deures com la millor manera de garantir la convivència i insistim que el gran problema del nostre país i de la nostra ciutat no són les persones que es volen guanyar la vida amb el seu treball sinó l’espoli fiscal i el malbaratament del diner públic que fa l’Estat espanyol. Al qual, per cert, PxC sempre dóna suport.

Per això demanem als ciutadans de bona fe d’Olot que mostrin el seu rebuig a la campanya de PxC fent servir els canals de comunicació que apareixen als pamflets d’aquest partit ultradretà, espanyolista i racista .

No hi ha Comentaris

Els caramels són nostres!

Fa quasi 20 anys, va triomfar un llibre de psicologia que es deia “La Intel•ligència emocional” escrit pel psicòleg nord-americà Daniel Goleman. El llibre introduïa un nou “tipus d’intel•ligència”, l’emocional, que es definia com l’habilitat de gestionar les emocions, per transmetre-les de forma adequada i percebre les emocions dels altres. En un dels exemples més coneguts del llibre, es sotmet un grup de nens a un experiment ben senzill: es dóna un caramel a cadascun i se’ls diu que poden triar entre menjar-se’l al moment o bé, esperar una estona (l’adult sortia i els deia “quan torni” per tant podien entendre que no seria una eternitat) i si no se l’havien menjat aleshores els en donarien un altre. Uns nens varen optar pel premi immediat i es varen menjar el caramel de forma immediata (allò de “més val un té que dos et daré”) altres varen preferir esperar i, quan al cap d’una estona l’adult va tornar, varen tenir 2 caramels.
L’exemple finalitza explicant que aquells nens que havien sabut esperar havien assolit de grans, un èxit professional i personal més grans que els que varen menjar-se el caramel tan aviat com varen poder.
Aquests darrers dies, les notícies o rumors que el govern del PP podria oferir una millora en el finançament autonòmic de Catalunya a canvi potser d’una aturada en el procés sobiranista, m’han fet pensar en el llibre de Goleman. Serà prou intel•ligent Catalunya per no agafar el caramel i deixar córrer la mobilització cívica i nacional més important dels darrers 300 anys? Ens deixarem enlluernar per l’embolcall brillant de les paraules afalagadores? Cedirem a la promesa ensalivadora de tenir a la boca la dolçor d’uns milions d’euros que alleugerin la pressió sobre la població? Escoltarem els cants de sirena dels que diran que “tot això que tenim, que és peix al cove i no val a badar”?
La temptació és forta. Forta? Que no tenim ben clar quin és el resultat de no esperar i quins avantatges enormes podem tenir si anem fent el nostre camí cap a la independència? No és que tinguem dos caramels sinó que en tindrem una bossada sencera i aquells nens golafres que voldrien el nostre caramel quan ja s’han cruspit el seu, no ens els podran prendre.
Confiem que el Govern serà emocionalment intel•ligent com ho ha vingut essent fins ara i no es deixarà enredar. Que tindrà clar que la recompensa de la independència de Catalunya no només supera amb escreix l’oferta que pugui fer el PP sinó que, a més, depèn només de nosaltres mateixos.
Perquè per tenir la recompensa tampoc ens cal fer com els nens de l’exemple i limitar-nos a esperar perquè no podem confiar que compleixin la promesa; caldrà que ens aixequem de la cadira, obrim la porta i anem a buscar allò que és nostre.
Cal que el Govern escolti a tothom però que escolti sobretot la veu dels milions de catalans que encara no fa set mesos li ho vàrem deixar clar: els caramels són nostres i els volem; podem esperar una estona però si és gaire llarga, ens els prendrem!.

No hi ha Comentaris

Els embolics del PSC amb el PSOE.

La “gran noticia” de la setmana ha estat el vot diferenciat de PSC i PSOE a les propostes de CiU i ICV al Congreso de los Diputados per al reconeixement del dret a decidir que Catalunya té.
No ha estat notícia que la proposta la fessin dos partits polítics que fa menys d’un any no haurien ni tan sols pensat en la remota possibilitat de presentar una proposta d’aquest tipus.
No han estat notícia les reaccions contundents de tots els caps de fila socialistes espanyols dient-ne de l’alçada d’un campanar en contra dels drets nacionals de Catalunya,
La notícia ha estat l’enorme gosadia del PSC en fer una cosa que hauria de ser anormal en una federació de partits que a més ha mantingut la diferenciació territorial. Però a Espanya estan tan poc acostumats a una democràcia que no sigui la del corró de les majories absolutes que un vot diferent del que dicta el gran germà és considerat una ofensa i la dissensió és vista com una agressió que cal reprimir.
Com si no s’entén la postura de Carme Chacón, que no volent fer costat al PSC no ha tingut el coratge de votar igual que el PSOE i, en comptes d’anar a fer un cafetó, s’ha quedat impertorbable a l’escó i ha fet veure que no anava amb ella?; com si no, s’entén la defenestració de José Zaragoza del seu càrrec al grup parlamentari?; com si no s’entén que la votació a una proposta a favor d’un dels drets fonamentals hagi provocat aquesta mena de cisma en un partit que es diu federalista?
És complicat de saber què passa pel cap de Pere Navarro quan en el termini d’una setmana decideix de demanar l’abdicació de Joan Carles I en favor del seu fill, i fer escac a la relació PSC-PSOE.
Sigui el que sigui nosaltres ja ens va bé:
• fa palesa la inviabilitat del federalisme per la negació de la seva essència (el dret a decidir) per part de l’únic partit espanyol que el defensa;
• deixa en evidència també que la llibertat de Catalunya no té cap mena de complicitat dins de l’estat espanyol i que depenem exclusivament de nosaltres mateixos;
I és que és una molt bona notícia que els partís unionistes tinguin problemes perquè és el símptoma que la voluntat dels catalans, més enllà del seu carnet, es va cohesionant i fent forta.
La llibertat és a prop.

No hi ha Comentaris

DEMOCRÀCIA CORROMPUDA

Durant dècades de suposada democràcia espanyola, i fins no fa gaire, hem vingut escoltant per boca dels successius presidents espanyols coses com aquesta: “Hoy la banda terrorista ETA ha vuelto a matar. Que sepan los españoles que este vil asesinato, este crimen infame, no quedará sin castigo. El gobierno y las fuerzas de seguridad del Estado nos mantendremos firmes en la lucha contra el terrorismo hasta el cese total de la violencia”. Tots recordem aquestes frases, o altres de molt semblants, dites pels Suárez, González, Aznar i Zapatero, o pels seus respectius ministres d’Interior. Sovint, després d’un atemptat terrorista, també hi solien afegir crides d’aquest estil: “El terrorismo no tiene sentido alguno en una democracia donde todas las ideas políticas tienen cabida y son defensables. Cualquier reivindicación política puede y debe ser planteada de forma pacífica, a través del diálogo. Las urnas deben reemplazar las armas. Esta es la grandeza de la democracia…” De segur que tots recordem les crides reiterades dels presidents espanyols de torn en aquesta línea. També les de molts altres polítics que feien bé d’insistir en aquesta mateixa bona direcció. La qüestió, però, era, i és encara avui, si ja eren prou sincers quan les feien.

El temps, diuen, posa en evidència tots els mentiders i ara, quan les circumstàncies a Espanya són unes altres, resulta que el discurs del govern espanyol i del president Rajoy ha canviat radicalment.  D’una banda, ETA va aturar les seves accions terroristes després d’un anunci formal, avalat per observadors internacionals, de posar punt final a la violència. Però la cacera policial per detenir  presumptes etarres és manté ben activa i el líder abertzale Arnaldo Otegui, principal artífex del canvi, continua entre reixes. D’altra banda, després que el Tribunal Constitucional espanyol, a proposta del PP i amb el vistiplau del PSOE, va condemnar definitivament al fracàs l’encaix entre Catalunya i Espanya que el nou Estatut d’autonomia encara hauria fet possible, i quan els catalans i el seu Parlament es mostren ara favorables, més que mai, a aconseguir per via democràtica un Estat propi, què ens trobem? Un govern espanyol que pretén tancar-nos totes les portes i totes les aixetes. És aquesta la grandesa de la democràcia espanyola? No deien que qualsevol reivindicació política tenia cabuda per via pacífica i democràtica?  O tot això només eren mentides i romanços dels governs espanyols? Per què s’emboliquen ara amb la constitucionalitat i la legalitat i es giren d’esquena al clam democràtic, pacífic, dels catalans?  La conclusió és prou evident: només ens donaven peixet, tot eren mentides.

Si amb tot això no en féssim prou, altres fets que estan passant o que surten ara a la llum, ens revelen tota la magnitud de les misèries polítiques d’aquesta democràcia tramposa i d’aquest país fracassat i sota sospita que anomenem Espanya. Algú, encertadament, ja ha qualificat de fet criminal la gran vergonya dels desnonaments que tenen lloc aquests dies, en gran nombre, a tot el territori  estatal. De tots són coneguts els noms de personatges que s’han lucrat amb la privatització de grans empreses estatals, un exemple clar d’amiguisme i cinisme polítics. Hem vist com, amb els rescats bancaris derivats de la crisi financera, es deixava de banda qualsevol possible responsabilitat penal dels seus gestors i directius. Nous i recurrents escàndols per   casos de corrupció no paren d’esquitxar tots els nivells de l’administració, des dels poders centrals de l’Estat i dels grans partits als àmbits territorials autonòmic i local, i fins la mateixa casa reial. Les retallades, mentrestant, continuen afectant els serveis públics essencials. Són ja molts anys de mentides i de profunda misèria política.

Però no tot està perdut. Als catalans -i cada dia en són més els que així ho veuen- ens resta encara una gran i única esperança: aconseguir, amb decisió i fermesa col·lectives, un Estat propi, una democràcia nova, per construir sense ressentiments un país més nostre, més just i més digne, amb noves maneres de fer. Un país, en definitiva, molt més engrescador. I el  millor del cas és que són les organitzacions de la societat civil, els sectors més conscienciats del poble, els qui primer s’han posat a estirar del carro. Ens en sortirem.

 

Joan Torres Nalda, Olot

No hi ha Comentaris