Arxiu octubre, 2009

L’espoli fiscal català: una faula?

Quan sento alguns polítics catalans lamentar-se que Catalunya ha deixat de ser el “motor d’Espanya” i se’n lamenten i atien una mica més el s3145162135_9a9492b1b5entiment de culpabilitat de la nació català, sempre em ve al cap la imatge d’en Boxer, el cavall de la Granja Animal d’Orwell. En Boxer es culpabilitza a sí mateix de la manca de progressos d’un sistema corrupte i creu fermament que si treballa més i més fort es podran assolir els objectius, per folls que fossin ,que els corruptes dirigents posen a la micro-societat de la Granja Animal. És per això que decideix treballar més i més fort en la construcció d’un molí que ha de servir per al desenvolupament de la Granja Animal. Es posa a fer de motor i treballa nit i dia, sentint-se responsable de la lentitud dels avenços fins que en un moment de dissort un llamp cau damunt el molí que està construint i mor aixafat per la runa

És obvi l’interès de posar a Catalunya com una colla de ploramiques, pessimistes, victimistes que hem deixat de ser motor d’una Espanya que està a la cua del progrés europeu per ser un autèntic “gra al cul” del govern espanyol de torn.

Aquest dissabte al vespre a la presentació a Olot del Centre Català de Negocis i davant del reguitzell de greuges i de proves evidents de l’espoli que sofreix Catalunya per part dels governs espanyols, tampoc he entès les rialles que se sentien. Algunes de les notes que vaig prendre (la presentació sencera es pot consultar al web del CCN):

-          L’eix ferroviari entre Lleida i Girona es pagaria amb 117 dies d’espoli.

-          El desdoblament de l’eix transversal es pagaria amb 12 dies d’espoli.

-          La nova terminal de l’aeroport, amb 21 dies.

-          Podríem fer un hospital nou cada dia. I 15 escoles també cada dia.

Cada any ens prenen 22.000 milions d’euros. Poso tots els zeros: 22.000.000.000 d’euros.

Cada any.

Cada any.

Cada any.

Cada any…fins quan?

Fins que diguem prou i amb fermesa els diem “Ja no volem ser el vostre motor; ara volem aplicar la nostra energia al nostre país: l’estat lliure de Catalunya”.

 Poc podia imaginar George Orwell que el seu Animal Farm, 66 anys després, seria un retrat prou fidedigne de Catalunya, tan allunyada de la que ell va conèixer i que va retratar a Hommage to Catalonia.

P.S.: i dins de Catalunya…qui seria el porc Napoleó?

,

No hi ha Comentaris

Suport a Garrotxa decideix

A hores d’ara ningú a Catalunya ignora el que va passar a Arenys de Munt el 13 de setembre passat.

A hores d’ara és difícil negar que l’èxit de la consulta popular que hi va tenir lloc va ser un detonant per la política catalana.

A hores d’ara és conegut l’efecte multiplicador que la consulta d’Arenys ha tingut arreu de Catalunya. La Garrotxa no és cap excepció i amb la creació de la iniciativa “Garrotxa decideix” s’ha bastit una base per a l’organització de consultes populars d’autodeterminació a tots els municipis de la comarca. Garrotxa decideix està constituïda per una sèrie d’entitats que hi estan adherides i alguns partits polítics i associacions que hi donen suport, entre elles Reagrupament.

Malgrat que en els darrers dies hi ha hagut certa polèmica i enrenou a l’entorn de les consultes populars focalitzada en dos fets bàsics: l’intent dels partits polítics tradicionals de prendre el timó i liderar el procés; i les declaracions d’Alfons López-Tena (que pel que fa a les acusacions contra Reagrupament va rectificar ahir a l’AVUI).

A Reagrupament Garrotxa tenim dues coses clares. El primer és que la nostra estratègia per assolir la independència de Catalunya no passa per la convocatòria d’un referèndum que hagi de ser vinculant per al govern espanyol sinó per la proclamació unilateral de la independència per part del Parlament de Catalunya com a acte suprem de sobirania nacional, referendat després (un cop abolida la legalitat espanyola i adoptada la internacional) pel poble de Catalunya. El matís no és banal, precisament.

En segon lloc també tenim molt clar, i així ho diuen els nostres estatuts, que donarem suport a totes les accions que puguin suposar un avenç de l’independentisme català

En aquest context és innegable que l’organització de consultes populars per la independència a La Garrotxa suposarà un aparador fantàstic per a la presa de consciència dels garrotxins a favor de la independència.

Malauradament dins l’independentisme hi ha masses divisions donades per les ànsies de protagonisme. Reagrupament Garrotxa fuig d’aquest protagonisme i dóna suport a les consultes populars a la comarca, s’adhereix sense cap condició a Garrotxa decideix i posa a disposició de la iniciativa el nostre suport, capacitat de treball i esperit de col·laboració per aconseguir que s’assoleixi amb èxit l’objectiu.

,

No hi ha Comentaris

1ª Assemblea Nacional de Reagrupament.

 Aquest darrer dissabte 3 d’octubre es va celebrar a Barcelona la primera Assemblea Nacional de Reagrupament. Una Assemblea General que,a diferència de les d’altres , estava completament ensenyorida per la transparència: llibertat de moviments per a la premsa, res obscur, res a amagar. Vingui i demani, triï i remeni.

El dia abans en Joan Carretero va dir a Olot TV que s’esperava l’assistència de 1100 persones que prèviament s’havien inscrit i abonat 10 € per contribuir a pagar les despeses de lloguer del Palau de Congressos. S’esvaïa doncs el dubte raonable sobre el grau de participació dels associats. S’esvaïa de cop, completament: el compromís és gairebé total.

Per part de La Garrotxa hi érem quasi tots, un èxit.

Només d’arribar, veiem el Palau ple, amb un moviment incessant de gent que es mou amunt i avall. Els uns, organitzadors, atrafegats; altres, badant; i molts, retrobant coneguts i amics. L’atmosfera era elèctrica, tothom somreia preveient avançadament el que seria un èxit.

L’acte va començar amb la projecció d’un Vídeo sobre la preparació dels actes de l’11 de setembre. Un punt d’èpica per començar a posar les goles a punt de solfa per cantar a peu dret El Cant de la Senyera.

L’Emili Valdero comença la seva intervenció sobre la implantació de Reagrupament i confessa que està nerviós i emocionant. Li tremola la veu. Les dades es van succeint i bé, Déu n’hi do la feina que s’ha fet amb 5 mesos de rodatge. Primera informació important: Reagrupament aspira a aconseguir el vot de les 489.000 persones sobiranistes que han deixat de votar a CiU o ERC.

Per cada vegueria ens dóna les següents dades:

-          Percentatge d’associats respecte el total.

-          Percentatge de votants sobiranistes que s’han passat a l’abstenció.

-          Rati d’associats sobre nº de possibles votants (els sobiranistes que s’abstenen).

Als garrotxins, que pertanyem a la vegueria de Girona, ens espera feina: cadascun de nosaltres hauria de convèncer a 184 d’aquests sobiranistes que ja no voten perquè ens votessin a nosaltres.

L’Àngel Font presenta els números. Transparència total i pocs diners.

Arriba el gran moment: en Joan Carretero puja a l’escenari i allò esclata. El doctor Carrerero té el do de saber trobar el punt just d’èpica i ajuntar-la amb la dosi exacta de realisme per donar una visió lateral de la situació actual de Catalunya. Apel·la al patriotisme dient que “tots tenim una cosa en comú: estimem Catalunya i la volem lliure; volem fer-ne la nostra llar nacional, la nostra pàtria, el nostre destí”. L’auditori es va posar dempeus més d’un cop, aplaudint amb entusiasme.

Carretero demana un autèntic acte de sobirania al Parlament de Catalunya. Un acte urgent i possible.

Un corrent d’entusiasme travessa tots els assistents, i l’ambient és fantàstic.

En Jordi Comas presenta, o esmenta, els convidats que han accedit a venir a l’Assemblea. Els aplaudiments amb prou feines ens deixen sentir qui són.

En Salvador Cardús, en representació dels convidats, pren la paraula i ens demana 3 coses:

-          Guanyar la confiança d’un país que es malfia de la política”.

-          Radicalitat democràtica.

-          Independentisme generós i propositiu, que pensi en positiu.

Rut Carandell presenta la ponència política que tots  ja coneixem sense afegir-hi gaire res, convençuda que tots els presents l’hem llegit i que difícilment podem estar-hi més d’acord.

Després ve la defensa de les esmenes que no han estat acceptades ni transaccionades. Se’n rebutja una de caire semàntic i una altra que demanava la creació d’un organisme de control de la Junta Directiva, potser perquè era excessivament complex. S’aprova en canvi, una esmena per reservar un lloc a la Junta Directiva a representants de Catalunya Nord i als catalans de l’exterior. Aquesta aprovació va obligar a modificar els estatuts prèviament aprovats per modificar el número de membres de la Junta directiva.

Havent dinat es va fer l’elecció dels membres de la Junta Directiva. Mentre es feia el recompte, es va viure un altre  gran moment: Carles Mora e va tornar a encendre la flama: “una persona votant té més força que tots els tancs que es puguin fabricar

Finalment els resultats. Gent molt ben preparada agafarà les regnes de Reagrupament. Entre ells, en Narcís Ribes. Moltíssima sort a tots plegats! Tindreu molta feina però l’objectiu s’ho val. Sens dubte.

1 Comentari

Salvador Cardús: “A les properes eleccions tindrà èxit qui ens proposi sortir del fangar”

Barcelona – Dilluns, 5 d’octubre de 2009 Diari Avui
El sociòleg i periodista Salvador Cardús creu que el debat de política general celebrat la setmana passada al Parlament de Catalunya s’ha d’entendre com un combat simbòlic que enfronta les dues principals forces polítiques de la cambra catalana per marcar territori i intentar ocupar la “centralitat” política del país. Segons Cardús, “la centralitat, avui, és un fangar.
I la seva defensa implica la resignació a rebolcar-s’hi i a quedar-hi encallat. És per això que, a les properes eleccions, tindrà èxit qui ens proposi sortir-ne. Avui, el centre és conservador, i el futur, com sempre, assenyala cap endavant, que és cap on va el país”.
Cardús afirma, a un article publicat a l’Avui, que mentre al nostre Parlament s’encaren per ocupar l’espai central, “sembla que no acaben d’adonar-se que el terreny sota els seus peus es mou ràpidament”. El centre ja no és on l’havien deixat el 2003 o el 2006: “El PSC, que potser és un partit d’esquerres, però d’esquerra molt conservadora, allò que intenta és simular que res no es mou. CiU, més sensible al tremolor, té dificultats per mesurar-ne la magnitud. ERC sembla que s’adona més clarament d’allò que passa, té dificultats per reaccionar-hi en conseqüència: ¿com s’explica, si no, que ara ens digui que vol proposar la modificació del funcionament del Tribunal Constitucional espanyol per evitar que pugui intervenir en futurs Estatuts? No havíem quedat que ja no en faríem cap més, d’Estatut? ¿Que algú ha votat ERC perquè salvi els Estatuts de les comunitats autònomes espanyoles?”.
Cardús també assenyala tres idees sobre el debat de política general. En primer lloc, creu que “més que no pas l’expressió pel centre és un moviment tacticista, a un any vista de les eleccions, per aconseguir guanyar-les”. Que aquesta mena de “centre” no és ideològic ni polític ho demostra el fet que, si ho fos, “en compartir-lo PSC i CiU alhora, hauríem de creure que són els que més es podrien entendre”. I, en canvi, “és entre els dos partits més suposadament centrats que es produeix la màxima confrontació”.
En segon lloc, creu que en la política catalana del moment la defensa del centre és una fugida d’estudi: “Dir, com fan CiU i PSC, que la centralitat exigeix posar tota l’atenció en la crisi econòmica i en el fet de buscar com sortir-ne, és el mateix que suposar que el més raonable que es pot fer per curar un braç trencat és posar-hi una tireta. No siguem il·lusos: la principal dificultat que tenim per sortir de la crisi és la nostra dependència d’Espanya i de les seves polítiques econòmiques nefastes”. Cardús afirma que “no tenim capacitat per fer una política econòmica pròpia adequada a la nostra realitat, i només podem anar apagant focs, alguns dels quals, encesos pel mateix govern central”.
I, finalment, diu que “em sembla una obvietat que veu tothom -menys la majoria de polítics d’ofici- que es pot representar la centralitat de res, i parlar de seny, d’estabilitat, de fermesa, d’optimisme, de no deixar-se endur per aventures, etc., des de l’escassa credibilitat que avui dia ofereix la política a l’hora de donar consells”.

No hi ha Comentaris

Èxit de l’acte de Joan Carretero a Olot

“Montilla sap que la independència és la solució als problemes de Catalunya”

 Divendres 2 d’octubre, dos quarts de nou del vespre. El Casal Marià d’Olot s’ha omplert completament amb les persones assistents a l’acte de presentació oficial de Reagrupament a Olot amb Joan Carretero.

 La presentació de l’acte va anar a càrrec de Salvador Moreno (coordinador comarcal provisional de Reagrupament) i de Narcís Ribes (promotor de Reagrupament).

 Joan Carretero comença dient que davant d’una situació en la que cada any surt de Catalunya, per no tornar, el 10 % del seu PIB, la creació de l’Estat català és la única via de no esdevenir, com l’Argentina, un país ric però arruïnat. L’alternativa a l’espoli que cada any pateix Catalunya només pot ser la independència, totes les altres vies (federalisme, autonomisme, gradualisme) han fracassat perquè necessiten ineludiblement de la voluntat de l’estat espanyol el qual ha demostrat continuadament i contundent que no té aquesta voluntat. I fa impossible el pacte de manera que només hi ha dues opcions viables: ser una comunitat autònoma de règim comú o bé ser un estat lliure..

En aquesta línia va reblar el clau dient que la “independència no es demana, es pren”.

 Carretero va fer palesa la magnitud del llast espanyol amb aquestes dades:

 -          Cada any surten de Catalunya, pr no tornar, 21.000 milions d’euros.

-          Cada dia surten trens carregats amb 60 milions d’euros que no tornen.

-          Cada any prenen 3.000 € a cada català, independentment del seu origen o de la seva ideologia. A tots.

-          Cada any ens prenen el 10% del PIB en una operació de transferència de recursos interterritorial que és única en el món i que suposa a hores d’ara un greuge comparatiu intolerable respecte de la resta de comunitats autònomes espanyoles.

 La independència suposa poder disposar lliurement d’aquests recursos que generem i la capacitat de prendre les decisions que ens permeti ser un país avançat, modern, capdavanter tecnològicament  i innovador.

 El disseny del procés que serà pacífic, democràtic i participatiu passa per dues etapes:

 -          proclamació unilateral de la independència de Catalunya per majoria al Parlament, com un autèntic i real acte de sobirania.

-          Ratificació en referèndum per part dels catalans, seguint la legalitat internacional.

 Per fer front a la por de la possible reacció  violenta de l’estat espanyol, Carretero va dir “clar que ens enviaran tancs. Ens els enviaran per tornar-nos-els perquè una part són nostres”.

 Catalunya és l’únic país que, podent, ha estat incapaç de fer una llei electoral pròpia. El sistema que es va proposar davant els assistents es basa en un model anglosaxó, amb llistes obertes i districtes petits molt més propers als electors. Caldria d’aquesta forma que cada diputat s’hagi de guanyar el càrrec lluitant per allò que interessa de veritat als seus electors directes i no simplement mostrar-se fidel a les cúpules dels partits respectius per assegurar-se un bon lloc en una llista tancada.

 De la mateixa forma caldria que organismes com les Diputacions, si és que han d’existir, siguin d’elecció directa i que no siguin utilitzables pels polític com canongies des de les quals administrar diners públics.

 Davant de l’actualitat de trames corruptes en els partits catalans, Joan Carretero ha defensat la transparència informativa com a remei per a treure els ciutadans del desencís i de l‘abstenció. Reagrupament no vol ser un partit com “els altres” perquè creiem que sí que existeix una manera diferent i possible de fer política. Emmirallant-se novament en els models existents en els estats de trajectòria democràtica consolidada en els quals ja es parteix de la base “que els polítics són dolents”, Carretero fa la proposta de la creació de lleis de control que impossibilitin als polítics “de fer trampes”.

També esmenta la publicació d’informació sensible com sous de càrrecs públics, adjudicació d’obres, destí de recursos als diaris “fins i tot als esportius” com una manera de transparentar la informació

 Joan Carretero ha insistit, a preguntes dels assistents, en que avui el president del Barça té major reconeixement internacional que el president de la Generalitat perquè aquest no és altra cosa que un més dels 17 presidents de les comunitats autònomes de l’estat espanyol. Una altra cosa diferent seria que el president de la generalitat ho fos de l’Estat de Catalunya, però mentre sigui equivalent al d’una altra Comunitat Autònoma com Múrcia on ningú es planteja que sigui una nació, la situació és aquesta.

 També va apel·lar a un patriotisme digne i no vergonyant, que no pensi que els nostres símbols i tradicions són caducs i passats de moda sinó símbols d’identitat dels quals hem d’estar orgullosos com tots els estats del món n’estan dels seus.

 Preguntat sobre quina seria l’actuació dels diputats de Reagrupament en cas de resultar escollits però sense assolir una majoria que permetés la proclamació de la independència, Joan Carretero ha explicat la necessitat de tramitar lleis com la de transparència dels comptes i actuacions del govern, i  una nova llei electoral que permeti més representativitat i responsabilitat davant dels electors. Carretero es compromet a donar llibertat de vot als diputats de Reagrupament en tot allò que afecti al territori o als temes que ideològicament existeixi sensibilitat diversa. La unitat de vot queda per a l’assoliment dels dos grans eixos: independència i regeneració democràtica.

 Joan Carretero va ser contundent, preguntat sobre una hipotètica possibilitat de pactes, en que per aconseguir la independència de Catalunya pactaria amb qui calgués i que un dels principals objectius seria evitar la reedició del tripartit.

Finalment, Joan Carretero va fer una crida als ciutadans a no deixar el país en mans de polítics professionals que es mouen guiats per l’ambició personal deixant de banda els interessos de Catalunya dient “si no us convencem, moveu-vos de la manera que creieu més convenient per fer alguna cosa perquè només els estats tenen eines per poder canviar les coses”.

 

,

No hi ha Comentaris