Dalmau a Les Planes: “l’estat espanyol és hereu del feixisme”.


Marcel Dalmau va començar la seva intervenció dient que es centraria en dos punts, en el primer desplegaria les diferències entre l’associació Reagrupament  i els partits polítics tradicionals, i que en el segon tractaria alguns temes que ara són actualitat periodística i que per a ell revelaven una crisi estructural del sistema polític espanyol que caldria saber aprofitar. Si bé un i altre punt els va exposar de manera entrellaçada els podem resumir així:

En el primer punt va exposar que Reagrupament naixia exclusivament amb una finalitat instrumental per a facilitar dos únics objectius, la regeneració política, i la independència de Catalunya. Va dir que Reagrupament tenia data de caducitat, cosa que no es plantegen els partits polítics, i que a Reagrupament hi havia associats que es consideraven de dretes, d’altres que es consideraven d’esquerres (com ell mateix), i també d’altres que no es consideraven ni de dretes ni d’esquerres. A uns i altres els unia una única estratègia i que en aquests mesos s’està definint la forma electoral que prendrà. Va dir que les constitucions dels estats occidentals els havien pactat les dretes i les esquerres dels respectius països, però que al Regne d’Espanya això no va ser així i va denunciar que aquí a més de bandejar alguns partits autòctons del pacte del 78, aquest es féu amb els representants del règim feixista. Això comportà que la Constitució espanyola vigent contingui l’esquelet viu i actiu del règim anterior. Dalmau, aixecant el llibret de la Constitució Catalana que promou Reagrupament, va dir que les lleis s’havien de canviar per altres lleis, que no hi ha espai polític per a ningú ni llibertat de cap mena sense lleis escrites, i que el que proposava Reagrupament era dotar-nos d’una llei mare pròpia, d’una Constitució pròpia.

En el segon punt, el de l’actualitat periodística, que de fet anava intercalant amb l’anterior, Dalmau denunciava la mentalitat domesticada i hispanocèntrica dels periodistes autòctons en relació a dos judicis molt mediàtics que coincideixen en el temps i en el fons, sense que cap periodista inexplicablement els hagués relacionat encara. Un és el de la suposada inconstitucionalitat de l’Estatut, i l’altre, és el judici de la suposada prevaricació del jutge Garzón. En ambdós casos Dalmau criticava que els periodistes no apuntessin contra els pactes de la Transició i que busquessin culpables de segon o tercer ordre (que si hi ha tal o qual jutge ultra, que si enemistats personals,…). L’Estatut des del principi va ser un intent de fer una mena de reforma constitucional encoberta (santa ingenuïtat d’uns i maquiavel·lisme dels altres que ja sabien què passaria). L’egòlatra Garzón també sembla que s’ha volgut saltar puntualment aquell pacte amb el franquisme. Dalmau va ser insistentment dur contra el jutge Garzón perquè aquest jutge fins al dia d’avui no ha parat d’utilitzar les mateixes lleis franquistes i el mateix òrgan de justícia per antonomàsia del franquisme, el TOP ara dit Audiència Nacional, per a criminalitzar a les organitzacions que reclamen l’exercici del dret a l’autodeterminació (Ibarretxe també se’l va amenaçar d’empresonar-lo). Aquest jutge que persegueix l’exercici d’un dret democràtic, el d’autodeterminació, i que encobreix delictes tan execrables com el de la tortura (reconegut per una sentència del Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg) no pot ser res més que un cínic. Dalmau va tractar de vomitiu al periodisme que oblida qui és Garzón i com s’ha aferrat a les lleis i els tribunals franquistes per a perseguir a demòcrates. Dalmau va denunciar l’hegemonia neofalangista que hi ha en la direcció dels partits (tant en el PP com en PSOE)  i en totes les institucions espanyoles, i la necessitat de sortir d’aquest frenopàtic espanyol i aconseguir un estat propi i veritablement democràtic.

AM.

Els Comentaris estan tancats