Reagrupament, la política al servei del país


RCat és nou corrent polític i d’opinió constituït formalment fa  tot just sis mesos, l’octubre passat, que vol justament això: tornar a posar la política al servei del poble de Catalunya. Els partits, capficats amb els seus interessos, s’han allunyat de la gent i molta gent els ha girat l’esquena com demostra una abstenció que va en augment a cada nova cita electoral.

 Us preguntareu: Un altre partit? Quin sentit té? No hi ha encara prou partits a Catalunya? La resposta és òbvia: tenim els patits que tenim i… així ens va. Potser ja és hora que algú hi faci alguna cosa.

 RCat no és un partit més, ni té vocació de ser-ne… Vol ser una altra cosa (s’autoanomena “associació política”) i aspira a canviar el mapa i les regles del joc polític a favor dels interessos dels catalans i de la llibertat de Catalunya. 

 RCat és, per tant, una associació  atípica, si voleu, diferent, ni cultural ni esportiva… política, sí, però al marge dels partits: és d’això que us volem parlar avui.

 1a part: Per què val la pena fer costat a RCat? 

 Us donarem, de forma breu,  5 motius… una mà de raons:

 1) La via autonòmica s‘ha acabat, l’autonomisme ha mort.

 -Ho certifica el fracàs rotund del nou Estatut  ara que ja falta poc, diuen, perquè el TC dicti la seva sentència final. El nou Estatut s’haurà convertit en un gran engany i una immensa estafa política al poble de Catalunya. La democràcia espanyola no és capaç de garantir-nos el nivell d’autonomia que els  catalans havíem acceptat en un referèndum. Recordem com ha anat tot això…

   - El nou Estatut va ser la gran aposta estratègica d’ERC per crear i justificar el primer tripartit. Fins llavors els altres partits no en volien saber res, és veritat. Però fins i tot CiU, des de l’oposició, s’hi posà a la feina.

 - Recordem també  que 30 anys d’espoli fiscal i la reiterada invasió de competències per part de l’Estat exigien un nou Estatut (amb blindatge competencial i Agència  Tributària pròpia, recordeu?) Però tot això a Madrid s’ho han… “cepillat”, com reconeixia un Alfonso Guerra ben satisfet.

 - Ara bé, l’Estatut fracassa amb la connivència o col·laboració dels dos partits catalans majoritaris: recordem el paquet d’esmenes del PSC i el pacte de la Moncloa entre Mas i Zapatero.  Aquest cedeix davant l’enrenou polític i mediàtic de l’anticatalanisme espanyol. Desorientat, l’electorat català accepta, malgrat tot, un Estatut ja molt rebaixat.

   - El recurs constitucional per part del PP i del defensor del Pueblo  pretenia desvirtuar del tot l’Estatut retallat. Ja fa gairebé 4 anys que esperem la sentència d’un TC altament polititzat i mancat de tota credibilitat democràtica. L’espectacle és esperpèntic i la sentència final, 4 anys després del referèndum, serà un frau democràtic en tota regla.

 -El nou Estatut, per tant, no ens garantirà ni els recursos econòmics ni les competències necessàries que ens calen per tirar endavant un projecte de país… Catalunya queda reduïda a “comunitad autònoma espanyola” de règim comú: les nostres lleis  seran només autonòmiques, regionals, sempre subordinades a les d’Espanya… Espanya, doncs, continuarà manant i decidint per nosaltres… Cent anys de catalanisme, amics meus, per arribar fins aquí?

 -A RCat no creiem en la via autonòmica perquè, després de tot això, hem arribat ja a una conclusió definitiva: l’autonomia que ens cal és la de Portugal… No podem perdre més temps amb Espanya, no s’ho val. Ens cal, això sí, un Estat propi.

 2) No podem resignar-nos a votar en blanc

 -Hi ha molta gent decebuda i cansada de tot això, dels partits. Tenim una abstenció molt alta i cada cop més vots en blanc…

-Però els  vots en blanc no entren en el repartiment dels escons  al Parlament, no es tradueixen en escons buits i no tenen, per  tant, cap incidència política real més enllà de les banals  lamentacions  d’uns partits polítics que no se’n veuen afectats.

-Una nova Llei electoral a Catalunya podria haver tingut això en compte  però l’intent de tirar-la endavant, com era d’esperar, ha fracassat perquè els partits no s’han posat d’acord (i ja portem 30 anys de retard!)

-RCat proposa regenerar la política a Catalunya: volem, com  espera molta gent, llistes obertes, limitació de mandats i diputats   amb més llibertat de vot (prou de tant 1, 2, 3…)

 3) RCat, ho estem veient, no és un partit més, com els altres

 -De fet, no es vol constituir com a partit, no en té vocació ni vol adoptar una estructura interna de partit.

-No aspira a instal·lar-se a les institucions -ni als Ajuntaments, ni a les Diputacions o Consells Comarcals, ni a les Corts o al Senat espanyols (on tan sovint els representats dels nostre poble es barallen entre ells o voten contra allò que prèviament el Parlament de Catalunya ha  aprovat) ni aspira a perpetuar-se indefinidament com a força política.

-No proposa una candidatura pròpia, sinó una candidatura independentista transversal, oberta a qui lliurament s’hi vulgui   incorporar.

-RCat avisa que no farà part de cap govern autonòmic de gestió regional, només d’un govern nacional provisional que es porti a la llibertat. 

-Proposa, si hi ha una majoria favorable al nostre Parlament,  la proclamació unilateral de la independència i la convocatòria d’un referèndum posterior (no és problema nostre, sinó de la constitució espanyola, que no s’hi reculli aquesta possibilitat plenament democràtica).

-RCat, finalment, preveu la seva autodisolució un cop proclamada i assolida la independència.

 4) A diferència d’altres partits amb múltiples interessos, RCat persegueix un sol objectiu, immediat i clar: la independència plena de  Catalunya

 -Els catalans que volem la independència (molts segons les consultes populars…) no estem ara ben representats al Parlament: el PP i Ciutadans òbviament tenen 0 diputats independentistes; al PSC n’hi ha alguns, ben poquets, perquè la majoria són, diuen, federalistes: una rara espècie autòctona desconeguda a les Espanyes; a CiU sembla que en són bastants però no podem refiar-nos d’una coalició més partidària de la indeterminació que no pas d’una real i efectiva autodeterminació; a ERC tots  són independentistes però d’ençà que són al govern també pujolegen i diuen que “ara no toca”: massa ocupats amb les seves responsabilitats de govern, són ara la viva imatge de l’independentisme despistat.

 -RCat proposa aglutinar des d’ara tot l’independentisme per treballar tots junts, sumar  esforços i anar per feina.

 -Tots els partits volen guanyar ells i demanen que els votem, que els donem més poder… RCat, en canvi,  ens demana que votem a favor de la nostra independència, que enfortim l’independentisme conseqüent.

 5)  Perquè  ja sabem que pot passar si tornem a votar els partits de sempre: faran  el mateix que fins ara han fet sempre – ajupir el cap i repartir-se les culpes entre ells…

 Fins aquí els 5 motius a favor del projecte de RCat. Però la pregunta prèvia, la qüestió que potser alguns de vosaltres o que molts catalans segurament encara es continuen fent és:

 Als catalans ens convé la independència?

Pot Catalunya  ser independent?

 La resposta, benvolguts amics i compatriotes, és rotundament positiva com ja van avançar polítics de la talla de Trias Fargas o Josep Pallach tot just a l’inici de la transició… En   podem parlar una mica també…

 2a part. De raons a favor de la nostra independència política en tenim, com a mínim 3 de fonamentals

 1) Per raons econòmiques

 -Catalunya té una estructura productiva molt dinàmica (industrialització primerenca, esperit innovador, gent emprenedora, un dels anomenats 4 motors d’Europa) però l’espoli fiscal que suportem (amb les Illes i el País Valencià) és un cas insòlit per no dir únic a tot el món desenvolupat…  Si hi afegim, a sobre, la inversió escassa i sempre insuficient que l’Estat habitualment  fa a Catalunya la nostra economia pateix un llast enorme que la fa cada cop menys competitiva (en relació, per exemple, a altres territoris)

 -El cas Eslovènia, país més petit que Catalunya, és molt il·lustratiu: un cop assolida la independència incrementà  en només 10 anys un 50% el seu PIB.

-Tradicionalment, durant els segles XIX i bona part del XX, Catalunya depenia del mercat espanyol. Però des l’entrada a la UE les nostres exportacions han guanyat terreny i ja fa alguns anys que exportem més a la resta món (mercat global) que a la resta d’Espanya.

- A la Garrotxa tenim exemples ben propers d’empreses exportadores de renom: Espuña, Astralpool, Bellapart i altres, més petites, que triomfen a escala global.

 2) Per raons polítiques

 -Després de cent anys de catalanisme -amb l’objectiu de fer d’Espanya un estat modern, liberal i de dret, capaç d’acceptar i reconèixer la nostra personalitat nacional- ja en veiem el resultat…  No cal persistir més per aquest camí.

-La democràcia espanyola moderna no accepta un Estat amb diversitat nacional, cultural i lingüística: tot això li fa nosa…

-Veuen Catalunya com una comunitat autònoma més, de règim comú però amb massa fums (qué se han creído esos catalanes?) i ho troben intolerable.

-L’anticatalanisme és encara avui plenament vigent (com ho confirmen els èxits i la bona marxa del Barça) fins al punt que els atacs habituals a Catalunya i els catalans són de franc i desperten moltes simpaties a Espanya.

-Per contra, el context democràtic europeu ens pot ser favorable quan ja s’han donat altres casos d’alliberament nacional (Kosovo, Montenegro) sota els auspicis d’una UE que és un gran factor de seguretat política i d’estabilitat econòmica.

 3) Per raons lingüístiques i culturals

 -L’article 3 de la constitució, el mateix que ens obliga a tots a conèixer el castellà, diu també  les altres llengües espanyoles seran objecte d’especial respecte i protecció… Heu vist mai que l’Instituto Cervantes, que paguem entre tots, faci res en favor d’una llengua que no sigui els castellà? Els catalans, per tant, ens hem de pagar, solets, l’IEC i Institut Ramon Llull… Ha fet mai el govern espanyol un sol pas perquè el català, parlat per10 milions d’europeus, sigui oficial a Europa? De quin especial respecte i protecció parlen?

-La presència del català en l’àmbit de la justícia i als mitjans de comunicació (premsa, cinema,TDT) és només testimonial (després de 30 anys de democràcia espanyola!)

-Quants casos de catalanofòbia i d’intolerància lingüística hem de suportar els catalanoparlants? Encara hem de demanar perdó per parlar en català a Catalunya?

-Els catalans, que ajudem a pagar amb els nostres impostos els grans equipaments culturals de l’Estat, hem de veure com els nostres equipaments nacionals són menystinguts o ridiculitzats.

-Hem de suportar també intromissions inacceptables en qüestions internes nostres (debat sobre les curses de braus al Parlament) No podem decidir i regular al nostre gust les qüestions que ens afecten com a país? Hem de rebre suposades lliçons de democràcia d’aquesta Espanya castissa

de toreros i  manolas,  de xaranga i  pandereta?

 En fi, com ja podeu veure, de motius a favor de la nostra independència ens en sobren més que no ens en falten. N’apuntarem, de propina, dos més:

 4) Per sentit comú: el món, si ens aturem a pensar-hi una mica, és ple d’independentistes que viuen en països que ja són independents i que no volen de cap manera deixar de ser-ne… Si la independència ha estat tan positiva per a tots aquests països, per què no hauria de ser-ho també per a nosaltres?

 5) Per dignitat: els pobles, com les persones, tenen dignitat i  mereixen reconeixement i respecte per part dels altres… Tan sols els esclaus, abans, o els criats, havien d’acotar sempre el cap… Però les persones lliures, i nosaltres en volem ser, viuen en països lliures i no han d’ajupir el cap.

 Vaig acabant. Mireu, com la gran majoria de vosaltres, no em considero un polític. Sóc mestre d’escola i amb això  m’he guanyat sempre la vida. Vull dir que no tinc cap necessitat  ni cap aspiració de fer carrera política. Em considero, simplement, un ciutadà actiu (no passiu).

 Però l’enyorat Joan Fuster (valencià de nació catalana i assagista lúcid) ja ens deia que la política que no fem nosaltres ens la faran altres… Siguem, per tant, persones lliures, amb opinions pròpies. Que cadascú pensi amb el seu cap i prengui les seves pròpies decisions…. Però tot això no ens hauria d’impedir defensar, també i alhora, la nostra llibertat col·lectiva i la nostra dignitat de catalans.

 No podem restar de braços plegats mentre el nostre país, Catalunya, sigui aquesta “pobra, trista, dissortada pàtria” de què parlava en Salvador Espriu. Fem que esdevingui, aviat i per sempre, com volia Vicent A. Estellés, una “pàtria lliure, plena, lluminosa i alta”.

Joan Torres, Olot

Els Comentaris estan tancats