Matrix o la Catalunya anòmala


Matrix és una de les meves pel·lícules preferides. Jo hi trobo una semblança amb la situació de Catalunya.

A Matrix, els humans creuen viure una vida normal, on les seves particularitats com a individus conformen allò que se’n diu viure. El que no saben però, és que en realitat tot allò que creuen viure no és res més que una immensa mentida. Les seves ments estan captives per ordinadors que governen el món i els seus cossos són  utilitzats com a piles, i l’energia del seu metabolisme s’aprofita per mantenir les màquines en funcionament. Són esclaus inconscients que posen els seus recursos al servei del seu enemic.

Us sona? Potser la peli no però segur que el concepte us és familiar.

Però no tots els humans estan en aquesta situació. Un grapat, uns milers o uns milions s’han alliberat. Han volgut renunciar a la seguretat, a la inconsciència plàcida, còmoda, engorronidora per poder SER plenament com a individus. A la pel·lícula es prenen una pastilla de color blau que fa que els robots que els cuiden creguin que són morts i, literalment, els llencen claveguera avall on, els que  han seguit abans el mateix camí, els recullen.

Tots tenim la possibilitat de seguir com ara. És tan senzill deixar-se endur…costa tan poc, és tan còmode: rondinem una mica, deixem anar un casumlolla i res…tornem-hi fins la propera.

A la pel·lícula també esperen un messies, “l’escollit” que els durà a l’alliberament i guanyarà la batalla definitiva contra les màquines. El que canviarà el món però…per si de cas tarda una mica a arribar, no s’arronsen i continuen la lluita.

També hi ha traïdors, botiflers, que cansats d’una lluita que consideren estèril davant aquell enemic tan poderós prefereixen tornar a fer bondat, integrar-se en el sistema. Per això només cal prendre’s una pastilla vermella i negociar abans un bon somni, una canongia on es pugui gaudir d’un simulacre de poder. Acompanyat de l’oblit.

Com veieu grans semblances amb una Catalunya autònoma, sense competències decisives que puguin facilitar el seu desenvolupament social o econòmic i que, malgrat tot, continua essent espremuda per Espanya que necessita els nostres recursos per poder seguir funcionant de la manera com fa segles que ho fa: a esquenes de l’esforç aliè. Una Catalunya autònoma, amb un govern que és la fita somniada per tants, que s’autoenganyen  i s’autolimiten pensant que això és el que mereixem i que no es pot aspirar més; una Catalunya autònoma que no té cap interès per Reagrupament. Bé. Només un: guanyar les eleccions al parlament per proclamar des d’allà la independència del país.

Per cert, que no trobareu aquesta pel·lícula en català. Un altre senyal flagrant d’anormalitat, d’aquells que són tan visibles i alhora tan arrelats que sembla que no ens n’adonem; perquè no vull pensar que donem per bo el fet que el 95% de les pel·lícules que s’estrenen a Catalunya siguin en castellà. No vull dir en versió original castellana sinó doblades al castellà. I quan el govern de Catalunya ha volgut donar-hi un tomb, el gremi d’exhibidors, aquest grupet d’empresariets han posat el crit al cel i clamen que això serà la fi de les sales de cinema i es dediquen a fer-nos xantatge emocional després dels tràilers amenaçant que “si la llei del doblatge en català segueix endavant, no podreu veure aquestes estrenes en aquesta pantalla”. A mi m’agradaria veure al darrera un anunci de la generalitat que digués “si no dobleu les pel·lícules en català, perdreu un mercat de 7 milions de persones”.

Aquets dijous a TV3, es va emetre el documental “Adéu Espanya?”. Nosaltres hi volem treure l’interrogant. En aquets documental quedava  prou clar quin era el procés per aconseguir-ho: cal entrar en el procés polític i després ve el procés jurídic. Primer cal proclamar la independència i després ja vindrà l’ordenament jurídic que donarà la forma. Exactament el mateix que diu Reagrupament des dels seus inicis.

Val a dir que aquest documental va ser com les beceroles, un magnífic intent per acostar la idea que la independència és possible a aquells que s’ho miren amb escepticisme i que, encara avui, s’amaguen darrera el “mai no ens deixaran ser independents”. Nosaltres tenim clar que la independència no es demana, es pren. Però més enllà d’això hi ha la realitat política: Espanya (de moment) és estat membre de la UE i en el programa de TV3 va quedar ben clar que la UE serà respectuosa amb qualsevol procés d’independència que sigui democràtic i majoritari.

També, i crec que per primer cop, en el reportatge es va parlar de l’enorme espoli fiscal que Catalunya suporta cada any i es varen donar  exemple ben clars de tot el que es podria fer  amb els diners que cada any van a Espanya per no tornar i que es dilapiden subvencionant peonades, plans E que serveixen per fer pedaços, mantenint ministeris sense feina i fent infraestructures arreu…menys a Catalunya.

Ser independents no és només una qüestió estètica per alliberar-nos del cutrisme espanyol, tan pagat d’ell mateix i tan sandungueru, no és només la pervivència cultural i del nostre idioma o dels nostres costums: és la nostra supervivència econòmica, és possibilitar que en un futur proper estiguem connectats a Europa i amb la resta del món, és garantir que puguem ser un país petit i innovador, amb empenta, un país capdavanter. I si no actuem ràpid no només no serà així sinó que simplement no podrà ser mai perquè els plans d’infraestructures del govern espanyol obvien Catalunya, l’arraconen i li solen assegurar un futur de misèria, oblit i submissió econòmica.

Aquest cap de setmana a Girona es fa el Firacat. Absolutament lloable però em sembla a mi que la nostra feina real ha de ser aconseguir que aquesta mena d’esdeveniment no calguin. Una empresa etiquetarà en català per 3 raons: si la propietat (per patriotisme) pensa que ho ha de fer; si el marketing ho aconsella; però el 95% de les empreses només ho farà si la llei els obliga i si la llei es fa complir.

Un Estat català solucionaria els maldecaps d’un munt d’associacions que existeixen en el nostre país i que intenten suplir amb voluntariat, esforç i sacrifici aquelles mancances que la pertinença a Espanya comporta en l’aspecte representatiu, cultural i social: seleccions catalanes, etiquetatge en català, defensa de la llengua….us sembla normal que hagi d’existir la plataforma en defensa de la llengua que hagi de fer campanyes per la defensa del català a les universitats de Catalunya?

Quin sentit hi veieu que calguin mobilitzacions per evitar que no es tanquin els repetidors que permeten veure TV3 al País Valencià?

La llista de fets que cada dia ens donen una mostra de que la nostra situació nacional és marciana seria llarga i carregosa i al final acabaríem tristos, decebuts i enrabiats.

Però hi ha una esperança o almenys jo la hi veig. Perquè el segon eix de Reagrupament és la regeneració política. Nosaltres no volem només ser independents. Volem que el nou Estat lliure de Catalunya sigui un estat que deixi de banda els tics espanyols, un estat que faci seus els valors tradicionals del poble català: la honestedat, l’austeritat i l’esforç.

Mentre els partits polítics preparen el seu programa electoral per les properes eleccions de la tardor Reagrupament el que ha fet ha estat dissenyar una proposta sobre com volem que sigui l’Estat. En aquets document que anomenem “organitzant el nostre futur lliure” Reagrupament ha pensat en els Reptes que tenim com a país a mig i llarg termini; amb objectius i fites planificats, mesurables i controlables.; amb la doble visió del desenvolupament i del creixement social i nacional; i posant com a objectiu prioritari l’interès de Catalunya.

Es deixen fora dels objectius de Reagrupament les tàctiques a curt termini, les pràctiques de gestió regional, els interessos aliens a la nació i la mentalitat burocràtica.

Es potencien els aspectes de control dels polítics, de manera que es facin molt difícils les pràctiques corruptes que avui hem donat per implícitament lligades a l’exercici de la política i es diferencia ben clarament entre immunitat i impunitat, on s’especifica que cal controlar la gestió pública, perquè a Reagrupament creiem que el diner públic és dels ciutadans i la seva administració és sagrada davant del fet actual on sembla que com que el diner públic no és de ningú no cal donar-ne comptes. I a la situació d’avui ens hi ha portat aquesta manera de fer: la de dilapidar recursos en època de vaques grasses i la de demanar sacrificis als assalariats quan les vaques, de tan magres, ja només els queda la pell i els ossos.

També s’ha preparat una Constitució de Catalunya que ara estem distribuint a les biblioteques municipals i sales de lectura de La Garrotxa. Una Constitució que serà la primera llei que proposarem que s’aprovi al Parlament de Catalunya després de les eleccions.

Una Constitució d’esperit anglosaxó, que estableix els drets i les obligacions dels catalans i que no necessitarà d’un tribunal que n’interpreti el sentit, ni la direcció, en funció de les posicions de les comes dins d’una frase. Una constitució breu i concisa que respira llibertat en cadascun dels seus articles.

Per mi l’esperança és aquesta; per mi aquest és l’únic camí possible per poder-nos alliberar d’aquesta llosa enorme que ens tenalla com a país i com a individus; de treure’ns del damunt aquesta llagasta anomenada estat espanyol que ha corromput la nostra societat amb les seves pràctiques ancestralment corruptes i parasitàries, que ha transformat una societat catalana basada en l’esforç i el treball en una societat decadent, plena d’esquenadrets que només aspiren a viure fent el mínim possible.

Però és que a més, estic convençut que Reagrupament és la darrera esperança que tenim com a nació perquè l’imperi de les màquines, Espanya, ho té tot a favor.

Matrix és una pel·lícula complexa i encara no ens hem posat d’acord en el significat del final però us puc assegurar una cosa: que tota la meva energia i esforç, que tota l’energia i esforç de cadascun dels reagrupats, la farem servir perquè sense cap mena de dubte guanyin els bons, perquè guanyi Catalunya.

(Josep Ferrés, Sant Feliu de Pallerols, 5 de juny del 2010)

Els Comentaris estan tancats