Arxiu juliol, 2010

Vots responsables

Des de la manifestació massiva del passat 10 de juliol i fins avui, els centenars de milers de persones que ens vàrem trobar a Barcelona per deixar ben clar que no volem cap Estatut sinó la independència sembla que hem perdut la por i reconeixem que aquell seny que ens reclamen els unionistes no és altra cosa que la renúncia vergonyant a la nostra voluntat de ser com a nació i de viure aquesta voluntat de forma plena.

Després de la manifestació tots ens preguntàvem “i ara què’?” i ho preguntàvem mirant-nos els polítics esperant que siguin ells els que recullin el clam i facin el camí.

Varen passar molt pocs dies perquè aquests mateixos polítics que el 10 de juliol exhibien somriures d’ortodòncia al Passeig de Gràcia, no admetessin a tràmit una IP (iniciativa popular) per a la celebració d’un referèndum sobre la independència. Això era ja un Pla B desesperat, un cop la tercera (la tercera!) retallada de l’Estatut després de la del pacte secret Mas-Zapatero i la del Congreso de los Diputados, deixés en més que entredit la famosa Llei de Consultes Populars aprovada pel Parlament. No ve d’aquí: després de l’èxit de la primera onada de consultes del 13 de desembre de 2009, ja en varen rebutjar una presentada pels que aleshores eren membres de la Coordinadora nacional i encara uns mesos abans una altra presentada per la plataforma Deumil.cat després de l’èxit de la marxa de Brussel·les. I una tercera fa unes setmanes, presentada altre cop per membres de la coordinadora Nacional. Total, 5 propostes per fer un referèndum rebutjades en menys d’un any. Cal fer una sisena proposta o ens han deixat prou clar que dins de la legalitat espanyola això no serà mai possible?

La resposta al “i ara què?” la tenim cadascun de nosaltres. És tan senzill com exercir de forma responsable el nostre vot a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Si vàreu anar a la manifestació del 10J i el vostre clam era “Independència” no doneu el vostre vot a cap llista que no porti aquest objectiu ben clarament en el seu programa electoral, perquè només una majoria de diputats independentistes podran proclamar la independència de Catalunya des del Parlament. Reagrupament durà la proclamació de la independència ben clarament al seu programa electoral; i potser n’hi haurà d’altres als quals podeu votar si no sabem guanyar-nos la vostra confiança. Si l’autonomisme espanyolista ja us va bé, encara tindreu més opcions per triar.

Tinguem seny de veritat: votem responsablement.

(carta publicada a La Comarca, 22 de juliol de 2010)

No hi ha Comentaris

Només depèn de nosaltres

No hi ha Comentaris

10J 2010. Un dia per recordar

No hi ha Comentaris

No hi ha Comentaris

ELS POBLES INSULTABLES, Toni Strubell

El meu avi, Josep Trueta, solia respondre als anglesos que li demanaven perquè havia vingut a Anglaterra l’any 1939 que havia hagut de marxar del seu país perquè “no podia suportar veure-hi morir la llibertat ”. I bé, un cop més, crec que és essencial que els catalans parlem dels nostres sentiments perquè, malgrat que s’hi pugui delectar algun tertulià espanyol, és això el que més ens uneix. Tot i que els catalans sovint no sabem explicar la nostra angúnia existencial tan bé com -per exemple- els practicants del cante jondo, no deixa de ser intens el dolor que sentim a diari amb el tractament que rebem com a país. Som insultables , crec, d’una manera que seria difícilment tolerada pel ciutadà mitjà de la Unió Europea. El 10J tindrem una bona ocasió per expressar-hi el nostre rebuig i la necessitat imperiosa de buscar-hi d’altres sortides polítiques diferents a la que han seguit fins avui els partits catalans. Si som insultats, almenys que hàgim començat a deixar enrere un marc que no semblen disposats a superar.

El cas de la normalització del català al cinema és simptomàtic del grau d’insultabilitat que patim. És esfereïdor el to emprat darrerament pel Sr. Luis Hernández de Castro, representant de la Federación de Ditribuidores Cinematográficos per dir-nos què ens passarà si apliquem la nova Llei del Cinema a casa nostra. Generalment les declaracions de representants gremials o econòmics que negocien amb l’administració d’un país solen ser educades i respectuoses, encara que sigui per prevenció o interès. El to fatxenda i amenaçador en què va procedir aquest senyor demostra un menyspreu total pel poble català, la seva llengua i les seves institucions. En un moment en què a tota la demarcació de Girona s’hi exhibeix una sola pel.lícula en català, dir-nos que “els catalans hauran d’anar a Saragossa a veure “Piratas del Caribe 3”” és una amenaça de la què segurament s’hagués sentit orgullós un agent cultural del Tercer Reich. És el discurs preopotent amb què s’imposa el fort al feble. El que insulta al que és insultable.

Un nou indici sobre el tema de la “insultabilitat” dels pobles ens la dóna el primer viatge institucional fora del país del nou president del FC Barcelona. Que hagi anat a Extremadura per “disculpar-se” davant el president d’aquella comunitat, Guillermo Fernández Vara, per un suposat incident verbal amb Joan Laporta, només pot ser definit com un acte de vassallatge moral, un acte molt polític per cert, d’un presdent que diu que vol “despolititzar” el club. Jo no conec tots els detalls d’una conversa (i encara telefònica) entre Joan Laporta i el Sr. Fernández. Però sí sé que l’anterior president de la Junta d’Extremadura, el Sr. Rordíguez Ibarra, es va prodigar durant anys en insults al president Pujol i Maragall, i a les institucions catalanes, sense que els hagi ofert cap mena de disculpa ni, per altra banda, cap senyal d’agraïment per l’enorme aportació de recursos econòmics que anyalment marxen de Catalunya a aquella regió. A moltes ràdios espanyoles són diaris els insults als catalans, tal com en dóna fe l’APM. Però que jo sàpiga, no són gaires els qui viatgen a la nostra capital per demanar-nos-en perdó. És una prova més que hi ha pobles insultables, i d’altres que no.

No voldria acabar aquest article sobre la insultabilitat del nostre poble, en comparació amb la d’altres, sense una referència al conflicte sobre la pancarta d’Òmnium. I és que de vegades els insults als pobles poden ser a la seva intel.ligència. Voldria saber, al món sencer, on es podria trobar un màxim mandatari d’un país que es negués a manifestar-se darrera una pancarta que digués “som una nació” i “nosaltres decidim”, sobretot en veure agredida la potestat política i jurídica de la gent que representa. Si amb tot el que ha plogut no sap que allò que presideix és una nació, i si encara li ofèn que el seu poble pugui decidir, es fa difícil pensar que en vulgui ostentar la presidència. Per tal que ens deixin d’insultar una mica, crec que hauríem de tenir-hi al davant un home que -com el meu avi- no suportés veure-hi la mort de la llibertat. Un president que, a més, no hagués negociat a la baixa les seves llibertats. Un president que lluités per aconseguir el mateix status que la resta de països no insultables de la UE. Crec que és una cosa més que hem d’anar a exposar amb la nostra presència massiva a la manifestació de dissabte.

No hi ha Comentaris