Arxiu octubre, 2010

OLOT 5 DE NOVEMBRE

No hi ha Comentaris

JOAN SOLÀ

“Aquest poble no pot ni vol suportar ni un minut més de sentir-se subordinat o escarnit per cap altre. Les persones que el formem no podem ni volem sentir-nos ni un minut més inferiors a cap altra persona. La llengua pròpia del país i de moltíssimes d’aquestes persones, una llengua antiga i potent que ha traduït tota la millor literatura mundial i ha contribuït notablement a engrandir aquesta literatura, no pot ni vol sentir-se ni un minut més una llengua degradada, subordinada políticament, incansablement i de mil maneres atacada pels poders mediàtics, visceralment rebutjada pels altres pobles d’Espanya. Aquesta llengua no pot ni vol sentir-se ni un minut més inferior a cap altra”.

No hi ha Comentaris

Joan Carretero a Olot TV. ”D’ERC ens diferencia la ideologia i l’estratègia, de SC l’estil i la manera de procedir”

Aquest dimecres 27 d’octubre de 2010, Joan Carretero president de Reagrupament i candidat a la Presidència de la Generalitat ha estat entrevistat per Albert Brosa al programa “Pros i Contres” d’ Olot TV

Carretero ha esmentat que el 28 de novembre es un dia per a la reflexió i consciència del punt on es troba Catalunya i que espera que els ciutadans reaccionin democràticament donant presencia al Parlament a persones que no accepten la situació actual perquè “sinó ens espera la decadència”.

Davant la pregunta de si creu que la variada oferta electoral independentista pugui confondre als electors, Carretero ha respost que “cada dia es prenen decisions des que ens llevem” i que desconcertar-se per l’oferta electoral és com “desconcertar-se en una botiga perquè hi ha massa americanes o pantalons, però que sense cap mena de dubte Reagrupament té el millor teixit, la millor confecció i el millor disseny”.

Per Carretero, les diferències amb ERC són estratègiques i ideològiques i amb SC són d’estil i manera de procedir. “ERC ha optat per administrar les engrunes de l’autonomia i proposa un referèndum impossible; SC demanava anar a la vaga i vol entrar en un govern amb CiU i ERC per la independència mentre que Reagrupament creu en el treball i no vol governar amb ningú que no vulgui proclamar la independència”.

Sobre el fet que no hagi estat possible una coalició, Joan Carretero ha explicat que SC es va negar a cap entesa un cop escollides les seves llistes.

Reagrupament que “aspira es que cada dia hi hagi més persones que pensin que el futur del país passa per la independència “pretén captar vot nou i “competir amb CiU que és qui té mes votants”

Preguntat pel que Reagrupament ofereix als votants, Joan Carretero ha dit que “Oferim un país lliure, amb presencia al mon, participant en els fòrums de decisió en defensa dels interessos de Catalunya i disposar d’un sistema polític que faci sentir còmode als ciutadans desencisats perquè no es compleixen les promeses i perquè l’administració no defensa els ciutadans”.

Davant el fet que Joan Carretero és el primer candidat a la Presidència que es presenta per una circumscripció electoral diferent de Barcelona, Carretero ha trobat paradoxal que això no s’entengués “jo em presento pel meu territori”.

Finalment i entrant en temes econòmics Joan Carretero ha dit que “la independència és la millor garantia per poder cobrar les pensions perquè d’Espanya o no les cobrarem o les cobrarem malament”.

Per veure l’entrevista sencera, cliqueu aquí.

No hi ha Comentaris

Ara si. Making-off complet i amb BSO

Making-off del local de Reagrupament Independentista a Olot. Amb banda sonora original.

No hi ha Comentaris

REAGRUPAMENT GARROTXA A LA FIRA DE SANT LLUC

L’any passat no vàrem poder ser presents dins del recinte firal, l’Ajuntament ens va negar el permís tot dient que era una fira comercial i no d’entitats o partits polítics, aquest any hem demanat permís per estar fora del recinte firal, a l’avinguda de l’Estació i al passeig Barcelona, no hem tingut cap problema, però si la sorpresa de veure a l’interior del recinte la parada del PSC-PSOE, hem d’entendre que no fan política? i que tant sols fan negoci?

No hi ha Comentaris

On és la sortida?

Sentenciats. Res no tornarà a ser igual, per bé o per mal, en les relacions Catalunya-Espanya després de la sentència del Tribunal Constitucional de finals de juny passat. Catalunya i els catalans hem estat sentenciats –i de forma, a més, inapel·lable- per l’Espanya democràtica de les autonomies que, per obra i gràcia de l’alt tribunal, ens ha deixat jurídicament, políticament i econòmicament a la intempèrie més absoluta, és a dir, a la mercè dels poders centrals espanyols. Perquè s’entengui millor podríem expressar-ho amb aquestes paraules:
“Cautivo i desarmado el Estatuto catalán, las fuerzas democráticas españolas han alcanzado por fin sus últimos objetivos políticos. La disputa autonómica ha terminado”
. Dit així podria, fins i tot, semblar una paròdia i tanmateix no ho és, de cap manera. Vegem-ho:

Sense nació. En efecte, la Constitució espanyola –així ho confirma el TC- “no coneix cap altra nació que la nació espanyola”. I d’aquí se’n deriven, per tant, dues conclusions jurídicament i políticament molt rellevants. Primera: la nació catalana no existeix… en l’ordenament jurídic espanyol. Segona: la sobirania dins l’Estat espanyol la té, exclusivament, la nació espanyola. Sobre aquesta matèria el TC ha dit, a més, la darrera paraula. Per molt que els catalans repetim, doncs, que som una nació –tenim raons històriques, lingüístiques, culturals, socials i econòmiques que sobradament així ho avalen- la nostra afirmació nacional no té cap validesa, ni jurídica ni política, dins aquest Estat democràtic i de dret que és l’actual regne d’Espanya. La sentència sí accepta, curiosament, l’expressió “poble català”. Però ho fa en aquests termes: “conjunt de ciutadans espanyols amb veïnatge a Catalunya”. El poble català, ve a dir, té veïnatge però no identitat pròpia. El TC no deixa, doncs, cap escletxa.

Sense llengua. Pot semblar que la sentència li perdona la vida al català en acceptar-ne la cooficialitat al nostre territori. En realitat, però és una sentència de mort… diferida. Ens toleren el català –perquè no fer-ho seria profundament antidemocràtic- però el condemnen a una lenta extinció: no se n’accepta ni l’equiparació legal amb el castellà –aquesta és, d’acord amb la Constitució, l’única llengua que tots estem obligats a conèixer- ni tampoc s’accepta -menys encara!- el dret preferent, derivat del coneixement de la llengua pròpia, a l’hora d’accedir a feines o càrrecs dins la funció pública a Catalunya. En resum: cap equiparació ni cap obligatorietat pel que fa al català, llengua considerada de segona que resta per sempre més subordinada al castellà. Quin futur li espera, doncs, a la nostra llengua en aquestes condicions?

Sense diners ni bilateralitat. L’Estatut sentenciat permetia una certa relació de bilateralitat entre Catalunya i Espanya en alguna matèria, com ara el finançament de la Generalitat. Un finançament, com tots sabem, insuficient i injust -al llarg de més de trenta anys!- a causa d’un dramàtic espoli fiscal, superior al 10% del PIB català. Un cas inèdit arreu del món. En això la sentencia del TC també és definitiva: “no puede haber relación bilateral entre la parte y el todo”. És a dir: Catalunya és una part d’Espanya i no un subjecte polític, amb entitat pròpia, que s’hi pugui relacionar de tu a tu. Els impostos del catalans pertanyen, per tant, a l’Estat espanyol. I correspon al govern central, amb el suport d’una majoria parlamentària, aprovar els pressupostos de l’Estat sense limitacions subjectes a negociacions territorials. La Constitució espanyola no preveu tampoc cap límit a la solidaritat entre territoris… Així, doncs, l’espoli fiscal de Catalunya…? Sí, continuarà…

Sense futur? La sentència no deixa lloc a dubtes sobre quin futur ens espera als catalans dins Espanya. I, davant aquest panorama, és lícit que ens preguntem si el futur de Catalunya no queda, de fet, hipotecat del tot. Perquè l’únic futur previsible amb la Constitució espanyola a la mà –i així ens ho fan veure els magistrats del TC- no no és altre que la lenta però inexorable dissolució de Catalunya dins Espanya. No és pas la sentència, per tant, que ens ha d’amoïnar sinó la pròpia Constitució. I és així com arribem a la pregunta definitiva: podem els catalans canviar la Constitució espanyola? Per fer-ho cal, en primer lloc, una gran majoria -majoria qualificada- a les Corts espanyoles i, en segon lloc, caldria un referèndum a tot Espanya per aprovar la nova Constitució. La resposta, òbviament, és que no podrem canviar-la. Només ens resta, doncs, una sortida…

Estat propi. Proclamar la independència de Catalunya i assolir un Estat propi, dins el marc de la Unió Europea, és l’única possible sortida –mai millor dit- que tenim els catalans. Com es fa això? Cal un primer requisit: que el Parlament català, escollit democràticament, proclami de forma unilateral, amb el suport d’una majoria de diputats, la nostra independència nacional i trenqui així amb la legalitat espanyola. Espanya s’ho pensarà dos cops abans d’una intervenció militar, antidemocràtica, que mai no seria acceptada ni tolerada per la Unió Europea. Un segon requisit -amb la independència ja en marxa, sota tutela europea i sense interferències espanyoles- seria convocar el poble de Catalunya a un referèndum que serviria, amb tota probabilitat, per ratificar la decisió del nostre Parlament. Doncs bé, a les eleccions del proper 28-N escollirem, justament, quins diputats en formaran part.

Diputats per la independència. Del que es tracta, doncs, és d’aconseguir el màxim nombre possible de diputats –representants nostres- que siguin favorables a la proclamació unilateral de la independència i estiguin disposats a votar-hi a favor. Com ho podem saber? Entre els partits convencionals o majoritaris n’hi pot haver alguns, però no resulta fàcil saber quins o quants en són: els seus partits no gosen posicionar-se o hi són contraris. Aquest cop, però, tenim algunes candidatures –ja era hora!- que manifesten obertament estar disposades a fer el pas. Una d’aquestes candidatures, amb implantació a tot el territori i una seriosa feina al darrere, és la de Reagrupament, la nova opció política que encapçala aquest home íntegre que és el doctor Carretero. Si us adoneu, doncs, de la importància de tot el que hem dit fins aquí, si busqueu donar una resposta digna a la sentència del TC i si compartiu, a més, la mateixa preocupació pel futur del nostre país ja sabeu què podeu fer… Ajudeu-nos a fer el primer pas vers la sortida.

Joan Torres, RCat – Olot

No hi ha Comentaris

Making-of Local de Reagrupament a Olot

 

local a Olot11.wmv

1 Comentari

Acte conjunt de Reagrupament i el Cercle Català de Negocis a Olot.

Ahir (8 d’octubre de 2010)  al vespre a la Sala Oberta de l’Hospici, Reagrupament Independentista i el CCN varen fer un acte conjunt que va comptar amb la presència d’Ignasi Planas de RCat i Ricard Garreta, Joan Canadell i Ramon Carner del CCN.

Ricard Garreta: “la ruta natural vers Europa, que va ser bona per romans i cartaginesos, no ho és prou pels espanyols”.

D’aquesta manera, Garreta va il·lustrar com les accions de connexió de l’Estat amb Europa obvien de forma sistemàticament intencionada l’eix mediterrani que podria contribuir al desenvolupament econòmic de Catalunya. Ricard Garreta, recolzant-se en dades públiques va fer un esbós del panorama econòmic de la relació Espanya-Catalunya que va esborronar el públic assistent a l’acte. Les demolidores dades sobre l’espoli fiscal varen impactar en l’audiència al veure projectada en la pantalla la magnitud del robatori impune que any rere any suporten els catalans.

Joan Canadell: “Com no ha de ser viable la independència de Catalunya si fins i tot el Vaticà es va independitzar”

Canadell va centrar la seva intervenció en descriure els avantatges de tenir un Estat propi que es podrien resumir en que només els estats tenen les mans lliures per al propi desenvolupament i competitivitat.

El secretari general del CCN va contraposar de forma gràfica els models de desenvolupament econòmic de Catalunya i Espanya completament diferents sinó antagònics. Per Canadell, els estats europeus que han enfrontat amb èxit el camí del desenvolupament han estat aquells que han tingut una visió clara del seu futur, que han trobat el nínxol on poden ser competitius i que han aconseguit un acord unitari en el camí de la transformació social com Irlanda i Finlàndia.

Per finalitzar va exposar com a exemple dels efectes de l’espoli fiscal el fet que Catalunya pogués ser el 4rt estat de la UE en generació de riquesa i que en canvi sigui el primer en nivell d’atur.

Ignasi Planas: “El problema no és el Tribunal Constitucional sinó la Constitució Espanyola”.

Amb aquesta objectivitat de jurista, Ignasi Planas, jutge, va dir que des del punt de vista legal la sentència del TC és impecable donat que no contradiu en res allò que expressa la constitució espanyola.

Segons la carta magna dels espanyols no hi ha cap altra nació que l’espanyola i, en coherència, Catalunya, com a part d’Espanya, no pot tenir-hi una relació entre iguals. De la mateixa manera, el català és una llengua secundària.

La conseqüència de tot plegat no és altra que la negació de l’existència del poble català i del seu desenvolupament polític i jurídic. La sentència dinamita la identitat dels catalans i a més, en negar, la possibilitat d’establir un pacte fiscal imposa que no pugui haver-hi normes limitants a l’espoli fiscal.

Planas va finalitzar la seva intervenció preguntant al públic assistent si Catalunya podia ser viable econòmicament i jurídica sense la independència”.

Ramon Carner:”La missió del CCN és despertar els catalans”.

El president del Cercle Català de Negocis, Ramon Carner, va fer la darrera intervenció de l’acte recordant com ja a començaments del segle XX Prat de la Riba anomenava “catalanistes antics” a aquells que es mostraven tímids davant de les exigències d’avenç nacional per Catalunya.

Després de dir que Catalunya, malgrat haver estat patint 40 anys de feixisme se’n va saber sortir d’una manera o altra va afirmar que avui sense un estat propi, Catalunya no se’n podrà sortir perquè Espanya l’empeny cap al declivi continuat.

Finalment, Carner va fer una encesa defensa  de l’ideari de Reagrupament que va definir com la opció de la gent seriosa, preparada i honesta.

No hi ha Comentaris

Sopars de duro

La Catalunya que sap on va –que és com s’autoanomenen els socis del PSOE al nostre país- és la que ens assegurava que si guanyava Zapatero també hi guanyaria Catalunya. Ja hem vist i comprovat com ha anat tot això: mai tan pocs havien aconseguit enredar tanta bona gent. Més tard ens van prometre “fets, no paraules” cosa que, atès que en Montilla és home de poques paraules, no deixava de tenir una certa gràcia. Però l’únic fet invariable és que els 25 diputats que Montilla i el PSC tenen a Madrid han continuat votant, sempre que els ha convingut, al costat del PSOE i en contra del interessos de Catalunya. I això, la veritat, ja no fa tanta gràcia. Sobretot quan fins i tot arriben a votar en contra d’acords que abans ja havien votat afirmativament al nostre Parlament. La Catalunya que sap on va ens pren, clamorosament, per imbècils.

Ara -després del 10 de juliol passat, quan ja ha quedat prou demostrat que són moltíssims els catalans que ja es consideren mentalment, sentimentalment i moralment independents -i que saben perfectament, aquests sí, on volen anar- surt en Montilla a explicar-nos que independència és decadència, o va el ministre Corbacho -campió i récordman universal de l’atur- i ens diu que potser sí que podrem trencar amb el mercat espanyol però que no ens pensem que això es farà de manera pacífica i no traumàtica. Quina decepció, senyors. De debò que són aquests els únics grans arguments que encara els queden als nostres amics de la Catalunya que sap on va? Decadència, senyor Montilla? Violència, senyor Corbacho? Per què no ens explica, si de cas, per part de qui? Ni cas, però. Que no ens vinguin altra vegada amb sopars de duro. Decadència és fer servir la força de 25 diputats catalans, escollits amb molts vots de ciutadans catalans, per defensar interessos no catalans. Decadència és suportar, durant anys, un espoli fiscal diari de 60 milions d’euros i acceptar models de finançament que mantenen escanyada la Generalitat. Aquesta és, president Montilla, la veritable decadència que ja patim. Traumàtiques, senyor Corbacho, han estat la tramitació i les retallades de l’Estatut a Madrid i la sentència final del Tribunal Constitucional. Traumàtic, i molt, senyor Corbacho, és el resultat d’un espoli fiscal que ja fa massa anys que dura i que afecta negativament l’economia, la sanitat, l’educació, els serveis socials, les infraestructures i el conjunt de ciutadans del nostre país. Però és que no veuen que Espanya ens escanya? I vostès són els que diuen representar la Catalunya que sap on va? O només ho diuen per fer un acudit dolent? Perquè ja es veu que no podem anar enlloc amb polítics que sempre han d’acotar el cap davant l’amo espanyol. A més d’indigne, aquest és un comportament clarament masoquista perquè equival a acceptar que ja estem bé com estem.

N’hi ha d’altres, en canvi, que amb les enquestes electorals a favor diuen, ara, que volen plantejar un concert econòmic que ja van descartar –vés per on- en el moment de redactar l’anterior Estatut d’Autonomia, quan van tenir ocasió de fer-ho. Quina credibilitat tenen, doncs, per proposar-lo ara? Després del fort cop de porta als morros que la sentència del TC ha suposat per a tots catalans, no sembla lògic que el senyor Artur Mas intenti seriosament fer-nos creure que farà arribar al govern espanyol, per dessota la porta tancada, una proposta de concert econòmic i que aquell ens l’acceptarà i ens la retornarà, novament per dessota la porta, degudament aprovada i signada. Més sopars de duro no, si us plau, que ja som prou grandets! Malgrat les enquestes, doncs, no sembla que a CiU tinguin un pla prou ben estudiat i prou rigorós sobre on cal anar i com arribar-hi. El concert econòmic és tan sols, si de cas, el subterfugi que els permet, ara com ara, ajornar
sine die
la independència. El problema és que, amb la situació de subordinació política i explotació econòmica que viu Catalunya, no podem deixar passar ni gaire més anys ni gaire més temps abans de reaccionar. Preguntem-nos, d’altra banda, quins serien, malgrat les enquestes i el seu somriure fàcil, els altres grans mèrits polítics d’un Artur Mas que hauria de passar de ser un discret ex-Conseller en Cap a convertir-se, de cop i volta, en el líder agosarat, valent i responsable que en aquesta hora Catalunya necessita. Una transformació així tampoc no és creïble. Per més que ara diguin o facin els líders actuals -siguin de CiU, siguin del PSC- no podran convèncer tants i tants catalans que volen la independència i que ja han tingut ocasió de comprovar les limitacions –o l’espanyolisme, que ve a ser el mateix- dels uns i dels altres.

Ni Mas ni Montilla –ni Puigcercós, ni Herrera, ni Corbacho o la consellera Tura- són uns nouvinguts a la política. Però molts catalans ja no els tornaran a votar mai més simplement perquè ja no confien en una classe política complaent, submisa, genuflexa, acomodatícia o covarda –que de tot hi ha-, disposada a gestionar i a viure de la rifeta autonòmica. Han deixat de connectar –per ells faran- amb una gran massa social independentista que no pararà de créixer. D’aquests, uns estem segurs de votar Reagrupament perquè ens sembla una aposta sòlida, valenta i ben consolidada. Altres preferiran, potser, la nova Solidaritat Catalana per la Independència. I molts, finalment, s’abstindran o votaran en blanc per expressar el seu legítim malestar polític. El que no farem, però, és tornar a votar els mateixos de sempre. Perquè tornaran al mateix joc avorrit i cansat de sempre: acotar el cap contínuament i inculpar-se mútuament dels seus fracassos. Si hem de votar fem-ho, almenys, amb dignitat.

Joan Torres, RCat

Olot

No hi ha Comentaris

OLOT 8 d’octubre

No hi ha Comentaris