Arxiu desembre, 2010

El País de la magnèsia

Per als espanyols, la seva constitució és intocable, no es pot modificar ni una coma, però quan els convé en fan una interpretació ben restrictiva, si cal.

El “decreto de nueva planta” sempre és susceptible de “millora” i si convé el desenvolupen i el fan més i més restrictiu, o potser no, tant sols apliquen allò que diu i que nosaltres hem oblidat i ara ens ve de nou.

Tenen clara un cosa, les restriccions a la constitució, ho són per als altres, les del “decreto” també. I si no poden fer més modificacions, sempre poden aplicar l’article 26 (con deien els de la Trinca)

Aquestes modificacions o no modificacions, van dirigides única i exclusivament als catalans, i nosaltres cofois, desprès de la última modificació via sentència, farem una nova manifestació, sortirem al carrer, serà una festa, i els direm: “ara si. ara si, que estic emprenyat i ja n’hi ha prou! i cridarem allò tant bonic d’inde, inde, inde pendèn cia (fins i tot ens posem tartamuts)” però el dia següent els nostres representants faran una demostració de seny tot dient-nos: “home! no n’hi ha per tant! Ara anirem a Madrid i ens sentiran, deixeu-nos a nosaltres”” i ja està, s’haurà acabat la bullida i un cop més aquí no passa res, tots contents, i tots a treballar que els espanyols ens necessiten.

Això sí els espanyols intel·ligents com son, sempre ens deixaran votar els gestors de l’autonomia i nosaltres mesells, els tornarem a votar, i si surt algú que els pot fer nosa i els qüestiona, els d’ací ja els faran la feina, per això els paguen i força bé

El desenvolupament final del “decreto” el tenim a tocar, d’ací poc diran sense cap mena de vergonya: “queda prohibido ser catalán” i els nostres gestors en privat picaran de mans, alguns d’amagat, (cal mantenir les formes), però en públic faran veure que ploren desconsolats i diran “es que no ens estimen” i nosaltres com sempre, emprenyats però contents, perquè som els millors la llàstima és que no ens entenen, mira si som bons que tornarem a sortir al carrer per manifestar-nos i tornarem a ser molts i molts, que dic molts! milions!, però compte! Amb seny no sigui cas que els espanyols s’emprenyin amb nosaltres, i encara en sortiríem escaldats..

Som el país de la efervescència, fem com la magnèsia, els espanyols ho saben, es fan un fart de riure “como son estos catalanes!” i fan veure que ens admiren, saben que ens necessiten però mai ho reconeixeran, per això són els amos.

Jo prefereixo el bicarbonat és més amargant i no fa la bullida.

No hi ha Comentaris

I ara què?

La meva petita aventura de fer-me d’un partit polític per primera vegada a la vida, ha estat un gran fracàs, millor dit, el resultat electoral ha estat un gran fracàs; personalment he tingut moltes vivències positives. He comprovat que tenir un ideal massa “elevat” no dóna bons resultats electorals, voler assolir la independència i alhora la regeneració de la política no és creu possible per a la majoria dels votants. S’accepta que en la política hi hagi corrupció: no sabem quins en són els més culpables, si els corruptors o els corruptes, o els que passivament accepten l’existència dels dos grups. És decebedor que siguem tant pocs els que tenim la pretensió de canviar les coses d’una manera tant radical. Haurem de buscar una altra forma de lluita i seguir amb aquests ideals d’independència i regeneració, això no es perd, ja que dóna sentit a la nostra curta existència en aquest malaurat petit planeta, en el que per a viure-hi dignament uns moments, s’ha de lluitar de les més diverses formes. Ser honest no és massa valorat. És lamentable que les persones honestes, que n’hi han, es quedin a casa. Com aquell alcalde d’un poble de la Garrotxa que va rebre un “present” del corruptor de torn, no ho va acceptar i va dimitir o no es va presentar més a la reelecció. Aquest és el gran problema: no enfrontar-se amb la corrupció amb actituds valentes i creatives.

La setmana passada no em varen publicar una carta per contravenir les normes de la Junta Electoral. No em puc estar de transcriure’n un paràgraf d’un historiador prou important.

Fins al segle XVIII la identitat catalana es va definir a partir de les lleis. Certament que la llengua i la cultura eren importants, però allò que definia els catalans eren les seves llibertats acumulades durant segles i concretades en les Constitucions de Catalunya. Els Borbons van liquidar aquesta florida de la modernitat europea basada en la llibertat, la llei i el comerç. Tanmateix, el model català va ser un precedent de revolucions democràtiques com la nord-americana. Els ianquis, com els catalans del XVII i principis del XVIII, van basar la nacionalitat no en un component ètnic o cultural, sinó en la excel·lència de les seves lleis. La Declaració d’Independència i la Declaració de Drets van vertebrar la nació nord-americana com les Constitucions havien estructurat la nació catalana”.

Tenim certes semblances amb els nord-americans: estem molt diversificats, com ells; siguem també valents! No ens excusem dient que la independència és cosa dels nostres néts! Ara tenim ocasió de preparar-los-hi un futur millor, hi estem obligats!

Esteve Roure i Punset

No hi ha Comentaris