Arxiu gener, 2011

Ara sí que toca?

Avui l’ex-president de la Generalitat de Catalunya, M.H. senyor Jordi Pujol ha ben esverat el país. En un escrit penjat al web del Centre d’Estudis Jordi Pujol (http://www.jordipujol.cat/ca/jp/articles/9478) ha fet afirmacions com aquestes:

“podria ser que en un anys haguéssim d’afrontar el dilema d’haver d’escollir entre l’Espanya que dibuixa la sentència del TC o la independència”.

“a hores d’ara és ingenu pensar que es podrà frenar el procés d’anar cargolant l’Autonomia, amb noves negociacions, com pretenen encara alguns socialistes catalans”

“El nacionalisme català majoritari ara ja no té arguments per rebutjar adherir-se a l’independentisme”.

“L’altra (opció), la que ens imposa Espanya, la dels partits espanyols i de les Institucions espanyoles, … equival a rendir-se.

“podria molt ben ser que per Espanya l’estatus del Québec sigui tan intolerable com la independència.”.

Els independentistes podem buscar-hi el consol de veure que finalment una persona de la rellevància que Pujol ha tingut en el nostre país, ens doni finalment i lamentablement massa tard, la raó. Com sempre, qui no es consola és perquè no vol.

De totes maneres, Jordi Pujol no hauria d’oblidar que ell ha estat un dels màxims artífexs de la Catalunya autònoma i pidolaire, el que creia en la pedagogia i no feia escarafalls a ser nomenat “español del año”.

Jordi Pujol va ser qui es va inventar la negociació a la baixa, el peix al cove, el que tants cops va deixar de genolls el nostre país en aquestes negociacions que avui, esbiaixadament atribueix als socialistes.

Jordi Pujol va ser un dels més contumaços defensors de fer pedagogia a Espanya, mantenint-se cec al que ell avui anomena “la concepció de sempre d’Espanya… poder polític unificat, una centralització econòmica i una uniformització lingüística i cultural de signe castellà”.

Amb tot el respecte que ens mereix qui durant 23 anys va ocupar la Presidència de la Generalitat autonòmica, detectem una greu manca de perspectiva cronificada. Amb el seu “ara no toca” no es va adonar que Espanya havia posat un sostre clar. Ha tardat els quasi 10 anys que fa que va deixar el govern a adonar-se que la idea d’Espanya és la que és: Castella. Només ara, en la venerable distància de la seva edat recull la idea de la intolerància espanyola, de l’anorreament cultural, de l’espoli fiscal, de la intolerància lingüística. I tot això no és nou d’ara, senyor Pujol, ja existia quan vós éreu President.

Pujol demostra una altra manca de perspectiva greu quan posa un horitzó futur a la tria entre la rendició i la independència: això ja era així aquest passat 28N i els catalans varen triar majoritàriament el suïcidi nacional massiu, seduïts pel missatge “eliminem el tripartit” i després ja veurem.

I encara té temps el MH Sr Pujol de no veure-hi clar en la part final del seu missatge, quan diu “mentre esperem el dia d’un hipotètic referèndum oficial…”. Que no ho sap que va estar en les seves mans el fer-ho? Que no s’ha adonat que ara CiU en torna a tenir la possibilitat? O és que en el fons, no hi creu?

Jordi Pujol comparteix amb la majoria de membres del seu partit la flagrant manca de perspectiva que els fa dir que “la societat catalana no està madura” sense adonar-se que els ciutadans segueixen els líders,  i que en el moment que CDC opti pel camí de la independència sense embuts els ciutadans els seguiran majoritàriament.

No hi ha Comentaris

Les 10 estratègies de la manipulació mediàtica de Noam Chomsky.

1. L’estratègia de la distracció. L’element primordial del control social és l’estratègia de la distracció que consisteix a desviar l’atenció del públic dels problemes importants i dels canvis decidits per les elits polítiques i econòmiques, mitjançant la tècnica del diluvi o inundació de contínues distraccions i d’informacions insignificants . L’estratègia de la distracció és igualment indispensable per impedir al públic interessar-se pels coneixements essencials, en l’àrea de la ciència, l’economia, la psicologia, la neurobiologia i la cibernètica. “Mantenir l’Atenció del públic distreta, lluny dels veritables problemes socials, captivada per temes sense importància real. Mantenir al públic ocupat, ocupat, ocupat, sense cap temps per pensar, de tornada a granja com els altres animals (cita del text ‘Armes silencioses per a guerres tranquil) “.

2. Crear problemes i després oferir solucions. Aquest mètode també és anomenat “problema – reacció – solució”. Es crea un problema, una “situació” prevista per causar certa reacció en el públic, per tal que aquest sigui el mandant de les mesures que es desitja fer acceptar. Per exemple: deixar que es desenvolupi o s’intensifiqui la violència urbana, o organitzar atemptats sagnants, per tal que el públic sigui el demandant de lleis de seguretat i polítiques en perjudici de la llibertat. O també: crear una crisi econòmica per fer acceptar com un mal necessari el retrocés dels drets socials i el desmantellament dels serveis públics.

3. L’estratègia de la gradualitat. Per fer que s’accepti una mesura inacceptable, n’hi ha prou aplicar gradualment, a comptagotes, per anys consecutius. És d’aquesta manera quines condicions socioeconòmiques radicalment noves (neoliberalisme) van ser imposades durant les dècades de 1980 i 1990: Estat mínim, privatitzacions, precarietat, flexibilitat, atur en massa, salaris que ja no asseguren ingressos decents, tants canvis que haurien provocat una revolució si han estat aplicades d’una sola vegada.

4. L’estratègia de diferir. Una altra manera de fer acceptar una decisió impopular és la de presentar-la com “dolorosa i necessària”, obtenint l’acceptació pública, en el moment, per a una aplicació futura. És més fàcil acceptar un sacrifici futur que un sacrifici immediat. Primer, perquè l’esforç no és emprat immediatament. Després, perquè el públic, la massa, té sempre la tendència a esperar ingènuament que “tot anirà millorar demà” i que el sacrifici exigit podrà ser evitat. Això dóna més temps al públic per acostumar-se a la idea del canvi i d’acceptar-la amb resignació quan arribi el moment.

5. Dirigir-se al públic com a criatures de poca edat. La majoria de la publicitat dirigida al gran públic utilitza discurs, arguments, personatges i entonació particularment als nens, moltes vegades propers a la debilitat, com si l’espectador fos una criatura de poca gran o deficient mental. Com més s’intenti buscar enganyar a l’espectador, més es tendeix a adoptar un to infantilizant. Per què? “Si un es dirigeix a una persona com si ella tingués l’edat de 12 anys o menys, llavors, en raó de la suggestionabilitat, ella tendirà, amb certa probabilitat, a una resposta o reacció també desproveïda d’un sentit crític com la d’una persona de 12 anys o menys d’edat.

6. Utilitzar l’aspecte emocional molt més que la reflexió. Fer ús de l’aspecte emocional és una tècnica clàssica per causar un curt circuit en l’anàlisi racional, i finalment al sentit crític dels individus. D’altra banda, la utilització del registre emocional permet obrir la porta d’accés a l’inconscient per implantar o empeltar idees, desitjos, pors i temors, compulsions, o induir comportaments …

7. Mantenir al públic en la ignorància i la mediocritat. Fer que el públic sigui incapaç de comprendre les tecnologies i els mètodes utilitzats per al seu control i la seva esclavitud. “La qualitat de l’educació donada a les classes socials inferiors ha de ser la més pobre i mediocre possible, de manera que la distància de la ignorància que planeja entre les classes inferiors i les classes socials superiors sigui i romangui impossibles d’assolir per a les classes inferiors.

8. Estimular al públic a ser complaent amb la mediocritat. Promoure el públic a creure que és moda el fet de ser estúpid, vulgar i inculte.

9. Reforçar la autoculpabilidad. Fer creure a l’individu que és només ell el culpable per la seva pròpia desgràcia, per causa de la insuficiència de la seva intel·ligència, de les seves capacitats, o dels seus esforços. Així, en lloc de rebel·lar-se contra el sistema econòmic, l’individu es autodevalua i es culpa, el que genera un estat depressiu, un dels efectes és la inhibició de la seva acció. I, sense acció, no hi ha revolució!

10. Conèixer els individus millor del que ells mateixos es coneixen. En el transcurs dels últims 50 anys, els avenços accelerats de la ciència han generat una creixent bretxa entre els coneixements del públic i aquells posseïts i utilitzats per les elits dominants. Gràcies a la biologia, la neurobiologia i la psicologia aplicada, el “sistema” ha gaudit d’un coneixement avançat de l’ésser humà, tant de forma física com psicològicament. El sistema ha aconseguit conèixer millor l’individu comú del que ell es coneix a si mateix. Això significa que, en la majoria dels casos, el sistema exerceix un control més gran i un gran poder sobre els individus, més gran que el dels individus sobre ells mateixos.

No hi ha Comentaris

Un país molt divertit.

Vivim en un país molt divertit. Sobretot si hom té tendència a no posar-se gaires pedres al fetge, accepta que el 28N els votants catalans varen escollir majoritàriament un parlament autonòmic autonomista i talaia els moviments del nou govern per veure com s’ho fan “els millors”.

De moment, els convergents no deceben.

Amb la nova consellera de Justícia s’afegeix una nova virtut a la deessa que sempre es dibuixa cega, i posant-li ara  un murrió  (Bozal) també la volen muda. Una consellera que ha demostrat, ser fidel (i cega però no muda) servidora del poder actuant contra les consultes independentistes.

Tornem a l’enèssim canvi de nom i el que en dèiem Educació ara s’anomenarà Ensenyament. Com si fossin sinònims. I seguint el gran costum de fotre’ns les lleis pel cap assevera que no caldrà fer la “setmana Maragall” si no es vol, que es qüestiona la sisena hora i  afegeix que, sense acabar de dir com, es reduirà el fracàs escolar.

Saben que s’han trobat la caixa neta, com aquelles que sortien als TBO amb unes teranyines a l’escaire, perquè els amics del tripartit prou bé que es varen cuidar de buidar-les abans de marxar, fent justícia al que ells es varen trobar fa 7 anys.

El conseller de Sanitat ja ha dit que el sistema no s’aguanta i que caldrà veure com es pot manegar això de la sanitat universal amb un pressupost força terrenal; el de Benestar i Família tres quarts del mateix i manifesta que cal trobar el punt mig entre “racisme i bonisme” però no ho diu perquè això sigui el més raonable del món, que probablement ho és, sinó perquè d’on no n’hi ha, no en pot rajar. I de diners, no n’hi ha.

En fi, cadascun dels nous consellers va desgranant el lament però cap ni un no ha fet esment de perquè Catalunya pateix aquesta situació. Ningú no ha esmentat l’espoli fiscal. Silenci. No fos cas que algú preguntés en veu alta on és el pacte fiscal, on són les bondats del nou finançament. O, més agosaradament, si realment cal esperar fins el 2012 a començar a parlar-ne perquè tot plegat fa la cara de que el 2012 serà massa tard pel país.

I de moment només rondinen els esquerranosos més tronats que, com sempre, ignoren aquella definició de l’economia que diu que “és la ciència que tracta de satisfer necessitats infinites amb recursos finits” i s’aferren tossudament a la versió (làica, per descomptat) del miracle dels pans i els peixos. Lamentant-se de la possible reducció en la despesa social i, evidentment, callant sobre l’espoli fiscal com a vertadera causa de preocupant situació del nostre país.

Ben mirat, potser no és tan divertit.

3 Comentaris