Un país molt divertit.


Vivim en un país molt divertit. Sobretot si hom té tendència a no posar-se gaires pedres al fetge, accepta que el 28N els votants catalans varen escollir majoritàriament un parlament autonòmic autonomista i talaia els moviments del nou govern per veure com s’ho fan “els millors”.

De moment, els convergents no deceben.

Amb la nova consellera de Justícia s’afegeix una nova virtut a la deessa que sempre es dibuixa cega, i posant-li ara  un murrió  (Bozal) també la volen muda. Una consellera que ha demostrat, ser fidel (i cega però no muda) servidora del poder actuant contra les consultes independentistes.

Tornem a l’enèssim canvi de nom i el que en dèiem Educació ara s’anomenarà Ensenyament. Com si fossin sinònims. I seguint el gran costum de fotre’ns les lleis pel cap assevera que no caldrà fer la “setmana Maragall” si no es vol, que es qüestiona la sisena hora i  afegeix que, sense acabar de dir com, es reduirà el fracàs escolar.

Saben que s’han trobat la caixa neta, com aquelles que sortien als TBO amb unes teranyines a l’escaire, perquè els amics del tripartit prou bé que es varen cuidar de buidar-les abans de marxar, fent justícia al que ells es varen trobar fa 7 anys.

El conseller de Sanitat ja ha dit que el sistema no s’aguanta i que caldrà veure com es pot manegar això de la sanitat universal amb un pressupost força terrenal; el de Benestar i Família tres quarts del mateix i manifesta que cal trobar el punt mig entre “racisme i bonisme” però no ho diu perquè això sigui el més raonable del món, que probablement ho és, sinó perquè d’on no n’hi ha, no en pot rajar. I de diners, no n’hi ha.

En fi, cadascun dels nous consellers va desgranant el lament però cap ni un no ha fet esment de perquè Catalunya pateix aquesta situació. Ningú no ha esmentat l’espoli fiscal. Silenci. No fos cas que algú preguntés en veu alta on és el pacte fiscal, on són les bondats del nou finançament. O, més agosaradament, si realment cal esperar fins el 2012 a començar a parlar-ne perquè tot plegat fa la cara de que el 2012 serà massa tard pel país.

I de moment només rondinen els esquerranosos més tronats que, com sempre, ignoren aquella definició de l’economia que diu que “és la ciència que tracta de satisfer necessitats infinites amb recursos finits” i s’aferren tossudament a la versió (làica, per descomptat) del miracle dels pans i els peixos. Lamentant-se de la possible reducció en la despesa social i, evidentment, callant sobre l’espoli fiscal com a vertadera causa de preocupant situació del nostre país.

Ben mirat, potser no és tan divertit.

Els Comentaris estan tancats