Una democràcia de mentida


Seguint les normes de la omnipotent Junta Electoral no em varen publicar la carta que vaig trametre a La Comarca la setmana passada. L’amic Joan Mercader es queixava d’aquesta institució en el seu article; no t’hi capfiquis Joan, vam sortir d’una dictadura de veritat per entrar en una democràcia de mentida; hi hauria mil i una solucions per resoldre el problema que ens comentaves.

En moltes situacions que ens semblen negatives sol haver-hi quasi sempre quelcom de positiu, i gràcies a que no em publicaren la nota vaig tenir una inesperada satisfacció. En un dels paràgrafs de la dita nota hi deia: “El que no puc entendre de cap de les maneres és quan en unes eleccions de caire polític els guanyadors ho celebrin amb desfermades eufòries. No ho entenc, perquè guanyar suposa fer-se càrrec d’un govern, tingui la importància que tingui, i la responsabilitat és immensa, ja que governar no és gens fàcil i fer-ho honestament i amb eficàcia posant per sobre de tot els drets i el benestar dels governats és d’una gran dificultat i requereix molta intel·ligència, dedicació i tenir les dots adequades per sortir-se’n. Celebrar haver guanyat unes eleccions com si amb això ja estigués tot resolt és, si més no, d’una gran inconsciència o d’un gran egoisme, quan només es té en compte el que la victòria pot representar pels interessos particulars dels guanyadors. He pensat moltes vegades que de trobar-me en aquestes circumstàncies de guanyador, situació gens probable, estaria molt preocupat i ben segur que no tindria pas ganes ni de somriure, només de pensar en la tremenda responsabilitat que em cauria a sobre”.

Vaig decidir trametre la nota per Internet als meus contactes i vaig rebre unes quantes opinions favorables al que hi exposava. Una d’aquestes opinions em va deixar “fora de joc”, com solem dir. Era una mare que m’explicava la reacció del seu fill de nou anys quan va ser elegit Bisbetó de l’escolania de Montserrat; encara se’m neguen els ulls cada vegada que hi penso. La dita mare em deia, després d’aprovar el que vaig escriure en la meva carta: ”Jo que, com és de suposar em sentia molt orgullosa, vaig preguntar-l’hi. – Perquè plores Aniol? què no estàs content? – i ell va respondre: – Estic aclaparat, tinc molta responsabilitat d’ara endavant, no puc defraudar a qui confia en mi, hauré de fer-ho bé mare i estic molt espantat si no estic a l’alçada” Quants dels que han estat elegits per a governar pensen amb la sensatesa d’aquest nen de nou anys? Malauradament deuen ser ben pocs, altrament tindríem una democràcia de veritat.

Esteve Roure i Punset

Els Comentaris estan tancats