Necessitem independentistes a Madrid.


El 70% dels associats a Reagrupament som persones que per primer cop pertanyem a una associació política. Som homes i dones que en el transcurs de la nostra vida ens podríem haver afiliat a qualsevol de les altres opcions que hi havia i que encara hi ha. No ho vàrem voler fer. Cadascun de nosaltres podria explicar la seva petita història de què va ser el que el va fer decidir a fer el pas. Segurament hi hauria punts en comú en aquests relats: la transversalitat, la priorització de la lluita per la independència davant de l’eterna i avorridora pugna dreta-esquerra; la regeneració democràtica, la honestedat i la claredat dels principis; l’energia de les propostes; el carisma d’un líder que a voltes sembla que no ho vulgui ser…

L’energia, la il·lusió i el convenciment ens varen portar a salvar totes les dificultats i atacs (amb més èxit o amb menys) i afrontar unes eleccions que sabíem que no podríem guanyar però que tampoc no comptàvem que fos un desastre dimensions còsmiques. Va costar de pair. Ara, quasi un any després, hi tornem.

Quasi un any després, no hem estat els únics que hem reflexionat. Amb menor proporció (o amb major, donat que nosaltres no teníem res a perdre) ERC també va perdre. I han fet la part de reflexionar que els tocava. La conseqüència ha estat la coalició entre RCAT i ERC per les eleccions espanyoles. Després de molts intents, finalment un gest d’unitat. Potser només sigui un petit senyal però és prou important. Potser sigui cert que per poder fer un edifici nou primer cal enderrocar el vell. Potser sigui veritat que una derrota ha de servir per replantejar l’estratègia i trobar-ne una de millor.

Deixem de banda l’altre debat sobre si cal o no que els independentistes anem a Madrid, Arguments hi ha per una posició i per la contrària, però el més important és que el ressò de la voluntat independentista arribi al Congreso de los Diputados, encara que sembli no tenir fruits. Ho sabem, prou que ho hem dit arreu, que la independència no la proclamarem a Madrid sinó al Parlament de Catalunya i no és per convèncer a ningú que és important tenir veu a Madrid sinó per dur-hi la nostra reivindicació i, en el pitjor dels casos, evitar aquelles accions d’Estat que es vulguin exercir per anul·lar la nostra pàtria.

Entenem que hi hagi formacions independentistes que hagin decidit no presentar-se. Ens costa més d’entendre que facin campanya a favor de l’abstenció (quina por, els que criden a no votar…solen ser els que no deixarien votar mai més si tinguessin el poder) o del vot nul amb el raonament que si ells no es presenten, no val la pena votar ningú més. Pura supèrbia.

Al 70% dels reagrupats que no venim de cap altra vida política anterior,  el que ens esperona és que tinguem com més independentistes millor al Parlament de Catalunya, al Congrés i al Senat de Madrid i al Parlament Europeu.  Perquè els independentistes encara no som majoria ni tan sols al nostre país i perquè si no som nosaltres els que defensem la llibertat de Catalunya, no ho farà ningú més. Ens cal tenir gent nostra als fronts on es poden fer passes endavant o endarrere en el camí cap a la independència. La resta són collonades.

Els Comentaris estan tancats