Comiat a un patriota: Xavier Suescun.


(Text escrit per Joaquim Nogareda i llegit per ell mateix en la cerimònia de comiat a l’escriptor i gran patriota Xavier Suescun, antic associat a Reagrupament. Xavier, no t’oblidarem)

Benvolguts:

Joana, Iolanda, Leire, Xavier, avui és un dia molt difícil a per tots nosaltres, heu perdut un marit i un pare i un padrí i jo un amic. Feia dies que desitjava de tot cor que aquest moment no arribés. M’heu encarregat que digués unes paraules en record d’en Xavier i remarqués el vessant polític de l’amic i us agraeixo que em doneu aquesta oportunitat per recordar el patriota català que ha estat sempre.

En Xavier em parlava molt sovint dels seus fills que estimava molt i encara més sovint dels seus nets l’Aleix, l’Amat, en Nil i en Pol, dels que n’estava molt orgullós i estimava amb bogeria.

La vida va fer que una sèrie de coincidències fessin que la nostra coneixença fos ubicada en el Firalet d’Olot, primer com a veïns i tot seguit com a clients, jo d’ell com a client de La Caixa i ell com a client de l’Excelsior (la cafeteria que jo tenia sota casa seva).

Em va sobtar d’en Xavier el seu respecte per la seva terra el Pallars Sobirà, el seu pobles Tavascan i Sort, el seu caràcter ferm i el seu sentit de la justícia i també el seu amor per la nostra pàtria Catalunya. Hi podies confiar, no em va fallar mai.

En dues o tres ocasions vaig tenir el goig de fer-li de xofer i acompanyar-lo fins a Tavascan i Sort, cosa que m’agraïa ja que a ell se li feia feixuc conduir durant molta estona.

Va voler fer-me conèixer el seu poble, les valls i les muntanyes que l’envolten, la casa dels seus avis i dels seus pares, la seva germana, els amics de Sort, molt d’ells companys d’escola i també alguns fets que el varen marcar, crec que profundament.

Com anècdota puc explicar que tot passejant per Tavascan i en veure un avi assegut en un pedrís em va dir: ara escolta bé. Era un vell conegut seu, es van saludar i tot seguit van iniciar una conversa. No vaig trigar gaire a entendre el perquè m’havia avisat de fer atenció. Aquell home feia servir expressions que jo no coneixia com per exemple “despús d’ahir” que en Xavier em va traduir com “abans d’ahir”, també en parlar del temps em va sobtar l’expressió “plovive” referint-se a que ahir plovia i em va explicar que es tractava de la varietat dialectal pallaresa que, per sort, encara s’utilitzava però que si no s’hi feia res tenia els dies comptats.

En Xavier era un home amb una forta preocupació per la nostra cultura, la nostra llengua i les nostres tradicions, la seva formació filosòfica ajudava que sempre tingués molt present la situació anormal de Catalunya durant més de 300 anys.

Va intuir que s’apropaven moments decisius que ens podien portar a la recuperació de les nostres llibertats perdudes per la força de les armes.

Ideològicament ell era més d’esquerres que jo, que tiro més cap al centre-dreta, i crec que va ser entre el 2008 i 2009 que el discurs de Reagrupament ens va cridar l’atenció. Ens agradava el fet que es qualifiqués com a una associació transversal i que el seu objectiu era la independència de Catalunya i que sense fer pinya això seria molt complicat.

Vam decidir afiliar-nos-hi i això  va fer que passéssim moltes estones en assistir a xerrades, manifestacions i a col·laborar per tractar d’assolir poc a poc l’objectiu.

Moltes vegades em comentava:

Si mai aconseguim la llibertat, imaginat la feina que caldrà fer per recuperar la nostra història, la que ens han destruït i amagat durant segles.

Tornar a la nostra gent el coneixement i l’autoestima que ens han volgut robar.

Si mai ho aconseguim, cauran murs de prohibicions, se’ns obriran les portes de bat a bat i tornarem a disposar, en total llibertat, de la nostra terra.

Vull aprofitar per citar una frase de Voltaire.

François Marie Arouet, Voltaire (París, 21 de novembre de 1694 – París, 30 de maig de 1778)

Citacions del llibre Le Siecle de Louis XIV (El segle de Lluís XIV) publicat l’any 1751:

Catalunya pot prescindir de l’univers sencer, però els seus veïns no poden prescindir de Catalunya.

La Catalogne, enfin, peut se passer de l’univers entier, et ses voisins ne peuvent se passer d’elle.

Cal doncs RECUPERAR “LA CLAU I EL DURO”!!!

Del perímetre del nostre país, només un terç, fa frontera amb espanya i per tant, això sol, ja ens fa més lliures del que ens pensem.

Sempre, sempre, Castella ha aplicat a Catalunya estratègia militar i ho segueix fent. Només cal analitzar les polítiques culturals, econòmiques, el disseny de infraestructures etc.

En el context europeu les fronteres interiors només existeixen en la nostra ment.

Per això i per molt més, es posava com obligació lluitar per tal que els seus fills i nets podessin tenir un país lliure, sense cadenes lligades als turmells que ens obliguen a aplicar doble esforç a qualsevol tasca.

Admiro molt d’en Xavier la seva gran obra literària, un llibre, “EL LLOP DE MONTAMARA”. Un llibre que em vaig empassar amb un girar d’ulls i que ens confirma el que abans us he explicat, el seu gran amor per Catalunya.

Hi descriu amb precisió el seu país, el paisatge, els pobles, les valls, les bordes, el clima, les cases i la vida dels seus habitants abans de la guerra i a la postguerra.

Hi ha un paràgraf en el pròleg del seu llibre, que tot i definint el protagonista de la novel·la, crec que descriu d’una forma molt encertada la manera de ser o la que hauria volgut que fos en Xavier ell mateix.

I que transcric :

“En Jan és aquell tipus d’home que tots hauríem volgut ser. És una bèstia en llibertat. És net de cor, directa amb la paraula, un brau en l’acció i un devorador de la vida. En ell veiem totes aquelles qualitats que la nostra encarcarada vida en societat ens impedeix desenvolupar i totes aquelles reflexions que nosaltres no tenim temps ni de plantejar”

Em va mig admetre que molts passatges del llibre tenen molt a veure amb la realitat i que a ell el podíem veure reflectit en diversos personatges de la novel·la i en concret en la persona d’en Jan. Ja dic que m’ho va mig admetre però mai confirmar….

Ara tornaré a llegir-lo amb més atenció i fixant-me en molts detalls que segur em van passar per alt.

Em dol moltíssim Xavier, que no has sigut a temps per viure els esdeveniments que tenim a tocar.

Aquest 11 de setembre no puc comptar amb tu però espero que, junt amb els companys de l’any passat segur que et recordarem mentre ens passegem per Barcelona el matí i a la tarda assistim a la gran manifestació.

D’aquí a uns 40 dies se’ns presenta l’oportunitat somniada tant d’anys.

El 27 de setembre, el gran dia, et prego que des d’allà a on sigues vetllis perquè la nostra gent no es deixi portar per la por i voti per recuperar la dignitat i el futur lliure del nostre poble.

Una vegada més, gracies Xavier.

Fins sempre Xavier !!!!

Els Comentaris estan tancats