Arxiu categoria Opinió

Guerra bruta contra el dret a decidir.

La caverna mediàtica espanyola, tan previsible, hi ha  tornat. Res de nou. Encara no entenen que si una majoria de catalans volem sortir d’Espanya és, entre altres motius, per no haver de patir aquesta intoxicació constant per part de diaris com El in-Mundo, La sin-Razón, ABC i emissores com la COPE o Intereconomía. Pura claveguera. Ara, un cop més, es vénen a donar la raó.

La infame filtració, a una setmana de les eleccions, d’un sospitós  informe fantasmal, no encarregat pel jutge del cas Palau i desconegut pel propi ministre de l’Interior, és una típica maniobra espanyolista, barroera i antidemocràtica (pura in-mundícia) que òbviament no  pretén desestabilitzar només el nostre president sinó fer fracassar el procés democràtic que els catalans hem endegat per recuperar la  nostra llibertat nacional. Ens ho volen impedir i creuen que tot s’hi val.

No se’n sortiran. Lamentem que la guerra bruta sigui una cosa tan  consubstancial a la democràcia espanyola. Però no caurem en aquest parany fastigós. No farem cas de tota aquesta in-mundícia.  Tots els que vam ser a la gran manifestació de la Diada, alliberadorament festiva, sabem que ja no podran aturar Catalunya.

Continuarem fent el nostre camí. Persistirem.

Farem una gran majoria per la llibertat.

 

TOTS amb el nostre president.

Per Catalunya, TOTS a votar.

 (Joan Torres, associat d’Olot)

No hi ha Comentaris

Els ous de la serp també es coven a Olot.

Aquest és el segon any que per la Festa Major d’Olot, hi ha hagut un acte paral·lel i fora de programa. Un petit esdeveniment, anecdòtic si voleu, però que ha aixecat un cert malestar en els ciutadans que sense voler assistir-hi, sense comprar entrada se l’han trobat davant. Com si es tractés d’una performance o, una flash-mob sense  música ni ball, els regidors de PxC a Olot acompanyats del seu líder, el regidor de Vic Josep Anglada, s’han passejat per Olot, han assistit a la Missa Solemne que va celebrar l’Arquebisbe de Barcelona i varen assistir a la processó amb la Verge del Tura.

Personatges anodins i sense relleu, d’una grisor avorrida i plana que no varen passar desapercebuts per molts ciutadans perquè anaven envoltats d’una colla de faceciosos que en teoria els protegien no sabem ben bé de què i que, de fet, intimidaven amb la seva actitud arrogant i prepotent i amb la seva imatge agressiva, als ciutadans que se’ls trobaven. Aquesta protecció rai, que se la paguen ells, però ens sembla força més indignant que Interior desplacés 3 furgonetes d’antiavalots dels Mossos d’Esquadra només perquè aquest xicot desnerit i amb cara de patir del fetge va voler venir a lluir la seva hipocresia a Olot el dia de la Mare de Déu del Tura.

Quant ens ha costat als catalans el seu intent de ressuscitar el nacional-catolicisme? Quant ens costen als catalans  cada any les seves excursions de cap de setmana?

No estarem ajudant a covar els ous de la serp? Els demòcrates permetem que, en nom de la llibertat d’expressió i de la democràcia, es puguin presentar a les eleccions personatges que si manessin el primer que farien seria prohibir les eleccions democràtiques; l’Església acull a personatges la ideologia dels quals es troba d’allò més allunyada del concepte de fraternitat i amor al proïsme i que es fonamenta, de forma quasi exclusiva, en l’odi a tot aquells que no són ni pensen com ells.

I ens quedem impassibles i, arronsant les espatlles, diem que la democràcia és així i que a l’Església hi cap tothom.

Com deien els nostres avis, “massa bo vol dir ser ruc”. Que no ens n’haguem de penedir mai, de no mostrar-nos ferms.

No hi ha Comentaris

7 mm/h

A hores d’ara tothom coneix la singladura del Costa Concordia i com, comandat per un capità tocacampanes, ha acabat mig enfonsat davant l’illa de Giglio. Aquest incident ha provocat una dotzena de víctimes i encara hi ha alguns desapareguts que es creu podrien ser a l’interior del creuer. Els equips de salvament malden per localitzar-los amb l’amenaça que la nau va lliscant lentament però inexorable cap a un avenc marí. Sabem fins i tot a quina velocitat el creuer es desplaça: 7 miŀlímetres per hora. No sembla pas gaire i pot ser que alguns obstacle del fons redueixin aquesta velocitat o que, tot al contrari, es vagi accelerant. En qualsevol cas, és aquesta mena de fatalitat sinistra, aquesta impotència contra-rellotge el que fa pensar en que la situació de Catalunya s’assembla a la d’aquest creuer capgirat i mig enfonsat que té com a destí final l’enfonsament total i complet. Perquè no tenim calculada la velocitat a la qual la nostra nació va cap a convertir-se en una regió espanyola però segur que, com diria un físic, ho fa amb moviment uniformement accelerat. Són tants els símptomes que, per repetits es fan tediosos, com si fossin només els signes d’un fat inevitable.

La més que previsible descentralització de l’estat espanyol, que serà aplaudida per la Unió Europea, serà un altre pas cap a l’espanyolització de Catalunya. Encara que ens fem un fart de cridar que la independència és la única sortida que tenim perquè Espanya no ens arrossegui en la seva caiguda, cada  notícia sobre la crisi econòmica i sobre la seva gestió crea nous adeptes pel nou mantra “per anar com anem, més ens valdria ser espanyols”.

Ens caldrà molta força per empènyer en la direcció contrària a la dels esdeveniments i molts direm que ja hi estem acostumats, però malauradament no en som prou. Cal que bastim noves estratègies perquè la nostra nau-nació no s’estimbi avall, cap a les profunditats més fosques…cap a Espanya.

No hi ha Comentaris

Espanya ens…

Les darreres setmanes hem pogut assistir al Parlament a un curiós debat entre una mena de censura absurda i una mala educació manifesta.

 Sembla tan fora de lloc prohibir expressions com “Espanya ens roba” i “espoli fiscal” que ens sembla recular una colla d’anys enrere quan Espanya, a més de robar-nos, obligava a recórrer als eufemismes i metàfores.

Posats doncs a evitar el verb “robar” volem proposar un verb prou conegut pels olotins i, per extensió, els garrotxins: cardar.

És coneguda la dita “qui no carda a Olot no carda enlloc”. Tot i que en el llibre “El parlar de la Garrotxa” de Joaquim Monturiol i Eloi Domínguez s’apunta que actualment fa referència a l’ús abusiu del verb.

Algunes de les accepcions del verb cardar són “trobar-se malament” (avui estic cardat); “deixar en evidència” (quan li he dit, l’he deixat ben cardat), estafar o enganyar o fins i tot robar (li han cardat la cartera).

Ja ho veieu..és una mica com barrufar.

Per això, des d’aquí proposem que donat que la senyora De Gispert prohibeix de dir que Espanya ens roba, ho substituïm per un “Espanya ens carda”. I que cadascú, amb la seva consciència hi doni el significat que vulgui, que n’hi ha  cada un que  carda goig.

Ara bé, posats a prohibir us oferim una llista de verbs que precedides de “Espanya ens…” també es podrien prohibir. Vinga senyora De Gispert, animi’s. Ja li posem per ordre alfabètic i tot.

Espanya ens: abandona, ,abarateix, ,abassega ,abat ,ablaciona ,abomina ,abonyega ,absorbeix, abusa ,acoquina ,acovardeix ,acusa ,adotzena ,adultera ,afarta ,afebleix ,afetgega ,afligeix, afrenella ,afronta ,agemoleix ,agita ,agredeix ,agreja ,ahuca ,aigualeix ,aixafa ,alarma ,aliena, altera ,amaga ,amarga ,amarra ,amenaça ,amoïna ,amollona ,amotina ,anatemitza ,anihila, aniquila ,anorrea ,anquilosa ,anul·la ,apedrega ,aporrina ,aprima ,arpa ,arpelleja ,arracona, arramba ,arrasa ,arrauleix ,arreplega ,arrissa ,arrossega ,arrufa ,arruïna ,asfixia ,assalta ,assetja, assola ,atabala ,ataca ,atacona ,atalla ,atemoreix ,atempta ,aterreix ,atonyina ,atordeix, atracalla ,atribola ,atrofia ,atrotina ,avalota ,avaria ,avergonyeix ,avinagra ,avorreix ,balda, bandeja ,barata ,barra ,barrina ,barrufa ,basqueja ,bastoneja ,bat ,bescanta ,bescanvia ,blasma, bombardeja ,bufeteja ,burxa ,cabreja ,caça ,calumnia ,cancel·la ,cansa ,capa ,captura ,carda, casca ,castiga ,castra ,censura ,clava ,clivella ,coacciona ,coarta ,cobeja ,cohibeix ,colonitza, colpeja ,combat ,comissa ,commina ,commociona ,condemna ,confina ,confisca ,confiscar, confon ,consterna ,constreny ,contagia ,contamina ,contorba ,corromp ,damna ,damnifica, danya ,debilita ,decep ,decomissa ,deforma ,defrauda ,degrada ,deixata ,deixuplina ,demanda, demoleix ,denega ,denigra ,depreda ,deprimeix ,deroga ,desafia ,desanima ,desaprova, desarticula ,desassossega ,desaten ,desbarata ,desconjunta ,descoratja ,desdenya ,desencaixa, desencamina ,desencisa ,desequilibra ,desespera ,desfalca ,desgasta ,desgracia ,deshonra, deshumanitza ,desintegra ,deslloriga ,desmanega ,desmembra ,desnaturalitza ,desola, desorienta ,despenya ,desplau ,desposseeix ,desprestigia ,despulla ,desqualifica ,destorba, desvalisa ,desvirtua ,deteriora ,determina ,detesta ,detracta ,devalua ,devasta ,devora ,difama, dificulta ,dilapida ,dilueix ,dinamita ,discrimina ,disgrega ,disgusta ,disloca ,disminueix ,disputa, dissipa ,dissol ,domestica ,domina ,dropeja ,emascula ,embarga ,embogeix ,embolica ,embruta, embufega ,embulla ,emmalalteix ,emmascara ,emmerda ,emmusteeix ,empallega, empantanega ,empassa ,empastifa ,empatxa ,empenyora ,empipa ,empobreix ,emprenya, empresona ,enagreja ,encadena ,encarcara ,encén ,encomana ,encongeix ,encorda ,encordilla, endeuta ,enerva ,enfastidia ,enfigassa ,enfolleix ,enfonsa ,engalipa ,enganduleix ,enganya, engavanya ,engreixina ,enllarda ,enquimera ,enrabia ,enreda ,ensarrona ,ensopeix ,ensorra, ensutja ,ensutzeja ,entrebanca ,entrelliga ,enutja ,enveja ,envesteix ,envileix ,esberla, esbocina, esborrona ,esbronca ,esbutxaca ,escamoteja ,escandalitza ,escanya ,escapola, escarneix ,esclafa , escomet ,escorxa ,escridassa ,escup ,escurça ,esfereeix ,esgarria ,esgarrifa, esgota ,esmicola ,espanta ,espanyolitza ,espanyols ,espolia ,esporugueix ,esprem ,esquartera, esquerda ,esquinça ,estafa ,esterilitza ,estigmatitza ,estimba ,estomaca ,estova ,estrangula, estripa ,excita ,excomunica ,execra ,exilia ,explota ,expropia ,extenua ,extorqueix ,fagocita, falta ,fastigueja ,fatiga ,fereix ,ferma ,fiscalitza ,fon ,forada ,força ,fot ,fractura ,fragmenta, frena ,frustra ,fum ,furta ,glaça ,grapeja ,graponeja ,hipnotitza ,hipoteca ,homogeneïtza, horripila ,humilia ,idiotitza ,impedeix ,imposa ,impropera ,impugna ,incapacita ,incomoda, increpa ,indigna ,infecta ,inhabilita ,injuria ,inquieta ,insulta ,intimida ,intimida ,intranquil·litza, invalida ,irrita ,jutja ,lacera ,lamina ,lapida ,laxa ,lesiona ,limita ,liquida ,llasta ,lliga ,llima, lohapitza ,maca ,maganya ,magola ,malbarata ,maleeix ,malfereix ,malmet ,malversa ,manga, mangoneja ,manipula ,manucleja ,marceix ,mareja ,martelleja ,masega ,matxuca ,menteix, menysprea ,menysté ,minoritza ,minva ,mol ,molesta ,mortifica ,mutila ,nafra ,narcotitza ,nega, negligeix ,neuleix ,nosa ,nua ,nyaufa ,oblida ,obliga ,obstaculitza ,obstrueix ,obtura ,oculta, ocupa ,odia ,ofega ,ofèn ,oprimeix ,oxida ,panseix ,paralitza ,parasita ,parodia ,parteix, penalitza ,percaça ,percudeix ,perd ,perjudica ,persegueix ,pertorba ,peta ,pica ,picola ,picona, pirateja ,pispa ,podreix ,potineja ,pren ,preocupa ,profana ,prohibeix ,proscriu ,provoca ,punxa, purga ,puteja ,qüestiona ,rampinya ,raspa ,rata ,ratlla ,rauta ,rebaixa ,rebel·la ,rebenta ,rebutja, reclou ,recrimina ,reganya ,regira ,rellisca ,remou ,renya ,repassa ,repèl ,repel·leix ,reprèn, represalia ,reprimeix ,reprotxa ,reprova ,repta ,repugna ,repulsa ,requisa ,resquita ,restringeix, retreu ,revolta ,revoluciona ,ridiculitza ,roba ,rosega ,rovella ,ruboritza ,sanciona ,saqueja, satiritza ,satura ,segresta ,sobresalta ,sodomitza ,solla ,solleva ,sotmet ,sua ,subjecta ,sufoca, taca ,tanca ,terroritza ,tiranitza ,tortura ,traeix ,transtorna ,trastoca ,trastorna ,trenca ,trepana, trepitja ,trinca ,trinxa ,trosseja ,tuda ,turmenta ,tusta ,ulcera ,ultratja ,ungleja ,usurpa ,utilitza, vexa ,vicia ,vilipendia ,viola ,violenta ,vitupera ,vulgaritza ,vulnera ,xarbota ,xeringa ,xolla, xucla.

A veure si aviat Espanya ens…acomiada!

No hi ha Comentaris

Necessitem independentistes a Madrid.

El 70% dels associats a Reagrupament som persones que per primer cop pertanyem a una associació política. Som homes i dones que en el transcurs de la nostra vida ens podríem haver afiliat a qualsevol de les altres opcions que hi havia i que encara hi ha. No ho vàrem voler fer. Cadascun de nosaltres podria explicar la seva petita història de què va ser el que el va fer decidir a fer el pas. Segurament hi hauria punts en comú en aquests relats: la transversalitat, la priorització de la lluita per la independència davant de l’eterna i avorridora pugna dreta-esquerra; la regeneració democràtica, la honestedat i la claredat dels principis; l’energia de les propostes; el carisma d’un líder que a voltes sembla que no ho vulgui ser…

L’energia, la il·lusió i el convenciment ens varen portar a salvar totes les dificultats i atacs (amb més èxit o amb menys) i afrontar unes eleccions que sabíem que no podríem guanyar però que tampoc no comptàvem que fos un desastre dimensions còsmiques. Va costar de pair. Ara, quasi un any després, hi tornem.

Quasi un any després, no hem estat els únics que hem reflexionat. Amb menor proporció (o amb major, donat que nosaltres no teníem res a perdre) ERC també va perdre. I han fet la part de reflexionar que els tocava. La conseqüència ha estat la coalició entre RCAT i ERC per les eleccions espanyoles. Després de molts intents, finalment un gest d’unitat. Potser només sigui un petit senyal però és prou important. Potser sigui cert que per poder fer un edifici nou primer cal enderrocar el vell. Potser sigui veritat que una derrota ha de servir per replantejar l’estratègia i trobar-ne una de millor.

Deixem de banda l’altre debat sobre si cal o no que els independentistes anem a Madrid, Arguments hi ha per una posició i per la contrària, però el més important és que el ressò de la voluntat independentista arribi al Congreso de los Diputados, encara que sembli no tenir fruits. Ho sabem, prou que ho hem dit arreu, que la independència no la proclamarem a Madrid sinó al Parlament de Catalunya i no és per convèncer a ningú que és important tenir veu a Madrid sinó per dur-hi la nostra reivindicació i, en el pitjor dels casos, evitar aquelles accions d’Estat que es vulguin exercir per anul·lar la nostra pàtria.

Entenem que hi hagi formacions independentistes que hagin decidit no presentar-se. Ens costa més d’entendre que facin campanya a favor de l’abstenció (quina por, els que criden a no votar…solen ser els que no deixarien votar mai més si tinguessin el poder) o del vot nul amb el raonament que si ells no es presenten, no val la pena votar ningú més. Pura supèrbia.

Al 70% dels reagrupats que no venim de cap altra vida política anterior,  el que ens esperona és que tinguem com més independentistes millor al Parlament de Catalunya, al Congrés i al Senat de Madrid i al Parlament Europeu.  Perquè els independentistes encara no som majoria ni tan sols al nostre país i perquè si no som nosaltres els que defensem la llibertat de Catalunya, no ho farà ningú més. Ens cal tenir gent nostra als fronts on es poden fer passes endavant o endarrere en el camí cap a la independència. La resta són collonades.

No hi ha Comentaris

Un país molt divertit.

Vivim en un país molt divertit. Sobretot si hom té tendència a no posar-se gaires pedres al fetge, accepta que el 28N els votants catalans varen escollir majoritàriament un parlament autonòmic autonomista i talaia els moviments del nou govern per veure com s’ho fan “els millors”.

De moment, els convergents no deceben.

Amb la nova consellera de Justícia s’afegeix una nova virtut a la deessa que sempre es dibuixa cega, i posant-li ara  un murrió  (Bozal) també la volen muda. Una consellera que ha demostrat, ser fidel (i cega però no muda) servidora del poder actuant contra les consultes independentistes.

Tornem a l’enèssim canvi de nom i el que en dèiem Educació ara s’anomenarà Ensenyament. Com si fossin sinònims. I seguint el gran costum de fotre’ns les lleis pel cap assevera que no caldrà fer la “setmana Maragall” si no es vol, que es qüestiona la sisena hora i  afegeix que, sense acabar de dir com, es reduirà el fracàs escolar.

Saben que s’han trobat la caixa neta, com aquelles que sortien als TBO amb unes teranyines a l’escaire, perquè els amics del tripartit prou bé que es varen cuidar de buidar-les abans de marxar, fent justícia al que ells es varen trobar fa 7 anys.

El conseller de Sanitat ja ha dit que el sistema no s’aguanta i que caldrà veure com es pot manegar això de la sanitat universal amb un pressupost força terrenal; el de Benestar i Família tres quarts del mateix i manifesta que cal trobar el punt mig entre “racisme i bonisme” però no ho diu perquè això sigui el més raonable del món, que probablement ho és, sinó perquè d’on no n’hi ha, no en pot rajar. I de diners, no n’hi ha.

En fi, cadascun dels nous consellers va desgranant el lament però cap ni un no ha fet esment de perquè Catalunya pateix aquesta situació. Ningú no ha esmentat l’espoli fiscal. Silenci. No fos cas que algú preguntés en veu alta on és el pacte fiscal, on són les bondats del nou finançament. O, més agosaradament, si realment cal esperar fins el 2012 a començar a parlar-ne perquè tot plegat fa la cara de que el 2012 serà massa tard pel país.

I de moment només rondinen els esquerranosos més tronats que, com sempre, ignoren aquella definició de l’economia que diu que “és la ciència que tracta de satisfer necessitats infinites amb recursos finits” i s’aferren tossudament a la versió (làica, per descomptat) del miracle dels pans i els peixos. Lamentant-se de la possible reducció en la despesa social i, evidentment, callant sobre l’espoli fiscal com a vertadera causa de preocupant situació del nostre país.

Ben mirat, potser no és tan divertit.

3 Comentaris

El català decebut.

Després del català perplex que va donar pas al català emprenyat ara ha sorgit una nova variant: el català decebut. Així com el primer va donar lloc a la manifestació dels 10.000 a Brussel·les i el segon va esclatar catàrticament en la manifestació del 10J, el català decebut no aporta res al progrés nacional: musti i alatrencat, diu que no anirà a votar perquè se sent decebut de no trobar cap proposta electoral unitària a favor de la independència. Ell que s’havia fet tantes il·lusions sent que li han trencat el plat bonic, i com que és dels que estripa el carnet del Barça a la primera derrota, dels que es posa calça curta  a la primera ullada de sol i que remuga del mal temps quan cauen quatre gotes, no anirà a votar.

Tan clar que ho va veure: si tots els partits que, en menor o major grau de convenciment, es diuen independentistes s’ajunten en una candidatura, es podran aconseguir 68 diputats que proclamin la independència i pim-pam ja ho tenim.

Clar, les coses no varen anar així: CiU i ERC varen dir que ni de broma. Els primers perquè no estan per això de fer un estat propi, ni per la independència clàssica (la deuen voler esferificada); i els segons perquè troben que és una falta de respecte (que alguns podem pensar que ja l’havien perdut malgrat fins aleshores no l’havien trobat a faltar). Reagrupament va dir “parlem-ne” i a sobre semblem ser els culpables de que no hi hagi aquesta suposadament meravellosa unitat que s’havia d’aconseguir llençant tota la feina per la finestra i dissolent-nos en l’amalgama.

Aleshores el català decebut escriu cartes als directors dels diaris, deixa opinions als digitals i diu que no votarà perquè està decebut. [Alerta: hi ha falsos catalans decebuts que són els que diuen que com que estan decebuts votaran CiU o ERC. Per sentir-se més decebuts, encara, suposo ]

I malgrat tot, malgrat no hi ha (de moment) candidatura unitària cal convèncer al català decebut que vagi a votar i que quan ho faci voti candidatures que aposten per la independència de Catalunya sense ambigüitat, ni metàfores ni mitges paraules. Perquè només votant independència arribarem com a mínim a dos objectius a part dels electorals:

  1. Comptar-nos. Saber quants som els catalans que volem decididament la independència de Catalunya ara no el segle vinent o quan hi hagi una determinada conjunció astral.
  2. Establir un punt de partida amb independentistes de pedra picada al Parlament que impulsi l’avenç de la nostra pàtria cap a la llibertat nacional, vers l’Estat Lliure de Catalunya.

Nosaltres no estem perplexos, ni emprenyats ni decebuts. Estem il·lusionats perquè Ara si que toca!

5 Comentaris

Vots responsables

Des de la manifestació massiva del passat 10 de juliol i fins avui, els centenars de milers de persones que ens vàrem trobar a Barcelona per deixar ben clar que no volem cap Estatut sinó la independència sembla que hem perdut la por i reconeixem que aquell seny que ens reclamen els unionistes no és altra cosa que la renúncia vergonyant a la nostra voluntat de ser com a nació i de viure aquesta voluntat de forma plena.

Després de la manifestació tots ens preguntàvem “i ara què’?” i ho preguntàvem mirant-nos els polítics esperant que siguin ells els que recullin el clam i facin el camí.

Varen passar molt pocs dies perquè aquests mateixos polítics que el 10 de juliol exhibien somriures d’ortodòncia al Passeig de Gràcia, no admetessin a tràmit una IP (iniciativa popular) per a la celebració d’un referèndum sobre la independència. Això era ja un Pla B desesperat, un cop la tercera (la tercera!) retallada de l’Estatut després de la del pacte secret Mas-Zapatero i la del Congreso de los Diputados, deixés en més que entredit la famosa Llei de Consultes Populars aprovada pel Parlament. No ve d’aquí: després de l’èxit de la primera onada de consultes del 13 de desembre de 2009, ja en varen rebutjar una presentada pels que aleshores eren membres de la Coordinadora nacional i encara uns mesos abans una altra presentada per la plataforma Deumil.cat després de l’èxit de la marxa de Brussel·les. I una tercera fa unes setmanes, presentada altre cop per membres de la coordinadora Nacional. Total, 5 propostes per fer un referèndum rebutjades en menys d’un any. Cal fer una sisena proposta o ens han deixat prou clar que dins de la legalitat espanyola això no serà mai possible?

La resposta al “i ara què?” la tenim cadascun de nosaltres. És tan senzill com exercir de forma responsable el nostre vot a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Si vàreu anar a la manifestació del 10J i el vostre clam era “Independència” no doneu el vostre vot a cap llista que no porti aquest objectiu ben clarament en el seu programa electoral, perquè només una majoria de diputats independentistes podran proclamar la independència de Catalunya des del Parlament. Reagrupament durà la proclamació de la independència ben clarament al seu programa electoral; i potser n’hi haurà d’altres als quals podeu votar si no sabem guanyar-nos la vostra confiança. Si l’autonomisme espanyolista ja us va bé, encara tindreu més opcions per triar.

Tinguem seny de veritat: votem responsablement.

(carta publicada a La Comarca, 22 de juliol de 2010)

No hi ha Comentaris

Immaduresa. De Catalunya o dels seus polítics?

 

 Després de 23 anys de sentir “ara no toca” sense que mai donés cap pista de quan tocaria o ni tan sols si arribaria mai a tocar; després de 7 anysdel refilet “això no és el que interessa a la gent” malgrat que cada dia el debat es fa més intens i que vagin canviant tot sovint la seva visió del que interessa o no; ha arribat el moment de “Catalunya no està prou madura” en veu de n’Artur Mas, no ens diu quins són els senyals que li fan veure el grau de maduresa o de verdor del país ni , evidentment, ha fet cap gest per il•luminar-nos a la resta. Així, fa uns mesos afirmava sense que li tremolés la barbeta ni el serrell li marxés de lloc que ell votaria afirmativament en un referèndum sobre la independència de Catalunya, ara diu que si mana no el pensa pas organitzar. Amb el do de la oportunitat, fa aquestes declaracions just el mateix cap de setmana que un diari tan poc suspecte de donar suport al sobiranisme com “El Periódico” publica un enquesta segons la qual el 48% dels catalans votaria que sí en un referèndum vinculant sobre la independència de Catalunya. Cada enquesta assenyala un creixement de la voluntat independentista però alguns s’entesten en no voler-ho veure potser perquè en el fons, el que volen és ser el manaire d’una regió espanyola i seguir en la grisa mediocritat autonomista. En canvi, ens diu que el que ara és realment important és l’economia i la solució que ens ofereix és demanar un cop més a Espanya, el concert econòmic. Ara això si, diu que ens ho demanarà en una consulta perquè exercim el dret a decidir. I ens ho diu precisament la mateixa persona que, un cop aprovat l’Estatut a Catalunya, el va renegociar a esquena del govern de la Generalitat. Ens trobem avui en la inversemblant situació en que els votants independentistes creixen i els líders polítics de sempre no volen encapçalar aquest moviment. Si ets un d’ells, reagrupa’t; a Reagrupament no som malabaristes del verb sinó que ho diem alt i clar: la solució a la crisi econòmica és la independència.

No hi ha Comentaris

Magda Ripoll: “em declaro independentista”

El meu nom és Magda i sóc de Reagrupament.

Vaig conèixer a Joan Carretero a través del meu marit quan junts treballaven a la Conselleria de Governació . Per la seva manera de fer va ser que féssim una bona amistat, de seguida vam copsar que era una persona sense cap pèl a la llengua, diu de forma molt clara el que pensa, independentista sense complexos, home preparat per anar per feina, treballador i resolutiu.

En unes declaracions que va fer el dia 19 de març de 2006 (ara fa més de 4 anys) a La Vanguardia, assegurava que la reforma de l’estatut era un autèntic desastre i que el principal culpable era Zapatero.

Deia així: “Ell és el principal culpable d’aquest immens desastre. Jo esperava que fos un espanyolista intel·ligent i al final només ha estat un espanyolista demagog”.

Us aconsello tornar-la a llegir, està totalment d’actualitat, és a al web de la nostra associació www.reagrupament.cat. Jo que avui l’he tornat  a llegir he observat amb quina visió més clara veia el moment actual de Catalunya i Espanya.

També us vull fer notar que amb les seves observacions està a molts anys llum dels altres líders polítics del nostre país, ells que sempre miren cap a Espanya amb una rendició més que absoluta.

Quan aquesta entrevista a La Vanguardia va ser llegida per ZP va obligar al President Maragall cessar al conseller , l’endemà mateix i sense cap complex va tornar a Puigcerdà. A la seva feina de metge i al poble  on l’agrada més viure.

Donat que com diu aquell: El temps sempre ens dóna la raó, i a ell també, va començar una nova etapa per Catalunya. Durant aquests 4 anys hem sentit dels catalans el pitjor, però … el que és més trist és que molts han baixat el cap, s’han sentit humiliats però.. això si .. encara volen ser espanyols.

Us imagineu per un moment que li diem a un andalús que :

  • el poder judicial està a punt d’intervenir el seu autogovern andalús ?  Què diria ?
  • que no pot parlar el seu idioma en el seu país? Què faria?
  • que li volen clausurar la TV Canal Sur d’Almeria a Cadis?
  • Que el govern espanyol deixarà de pagar tot el subsidi i les peonades tot declarant Andalusia insolidària ?
  • Que el seu govern andalús no honrarà el seus ex-presidents andalusos quan morin amb honors de cap d’estat, però sí que ho farà a alguna marquesa franquista?
  • Que el govern espanyol no té en compte per res el que decideix el poble andalús i els seus representants parlamentaris?

Us imagineu la reacció dels andalusos?

Oi que reaccionarien?

Doncs mireu: tot això passa actualment a Catalunya i no passa res… i encara n’hi ha que estan encantats de ser espanyols! però a més a més, sabem que el Cercle Català de Negocis ha fet uns estudis que demostren que Catalunya ha passat del 3r lloc al 11è del PIB estatal per l’espoli fiscal que pateix; un espoli que supera el 10% anual, quan en altres estats del nostre entorn està regulat per llei i està entre el 2 i el 3%, o el 4% en el cas d’Alemanya .

També diu: que els 22 milions d’euros de dèficit fiscal a Catalunya el 2008 respecte l’estat espanyol representen  3.000 euros per ciutadà català i any. O el que és el mateix: 60 milions que marxen en TGV diàriament i  no tornen.

Sense l’actual dependència fiscal el pressupost de la Generalitat de Catalunya pujaria de 37.000 milions d’euros actuals a 59.000 milions d’euros.

Amb això es podria resoldre les ajudes a la llei de dependència que han estat penoses per les famílies necessitades. Incrementar les pensions a la gent gran de 150 euros al mes. Construir infraestructures com l’eix transversal de la C25 de Tàrrega a Girona, per exemple… i moltes coses més … escoles, llars d’infants, centres de dia, hospitals, alliberació de autopistes …

Aquest augment de pressupost de 22.000 milions d’euros suposaria passar ser el 4r estat en PIB per càpita de la Unió Europea .

Altres comparacions:

Actualment Catalunya només rep el 8%  de beques universitàries amb un 17% d’estudiants

Durant 20 anys tan sols s’han fet 20 km de autovies gratuïtes a Barcelona, enfront dels 600 km de autovies gratuïtes a la Comunidad de Madrid .

Catalunya només té un 8 funcionaris per 100 habitants mentre que a la majoria de comunitats espanyoles en són entre 14 i 24 per 100 habitants.

Amb coneixement de tot això, davant la injustícia i la colonització que pateix el meu país , em declaro: INDEPENDENTISTA

Estic associada a Reagrupament des de el seus inicis, ja que, considero, que és l’única eina possible per poder aconseguir la llibertat del meu país. El seu objectiu principal és – per la raó de la raó, la independència de Catalunya i la regeneració democràtica dels polítics actuals.

Reagrupament vol agrupar totes les sensibilitats nacionals que volen un país normal .

Per assolir a ser un país normal només cal lluitar per la independència des de el Parlament de Catalunya, i per tant , en les properes eleccions tots els catalans tindrem la paraula.

O DEPENDENCIA O INDEPENDENCIA

Si no votes, votes en blanc o nul, és que tot ja t’està bé. Aleshores no et queixis.

Això sí, fes una reflexió… amb els partits actuals al parlament català tot seguirà igual:

ES AIXÒ EL QUÈ VOLS?

No hi ha Comentaris