Des de la manifestació massiva del passat 10 de juliol i fins avui, els centenars de milers de persones que ens vàrem trobar a Barcelona per deixar ben clar que no volem cap Estatut sinó la independència sembla que hem perdut la por i reconeixem que aquell seny que ens reclamen els unionistes no és altra cosa que la renúncia vergonyant a la nostra voluntat de ser com a nació i de viure aquesta voluntat de forma plena.

Després de la manifestació tots ens preguntàvem “i ara què’?” i ho preguntàvem mirant-nos els polítics esperant que siguin ells els que recullin el clam i facin el camí.

Varen passar molt pocs dies perquè aquests mateixos polítics que el 10 de juliol exhibien somriures d’ortodòncia al Passeig de Gràcia, no admetessin a tràmit una IP (iniciativa popular) per a la celebració d’un referèndum sobre la independència. Això era ja un Pla B desesperat, un cop la tercera (la tercera!) retallada de l’Estatut després de la del pacte secret Mas-Zapatero i la del Congreso de los Diputados, deixés en més que entredit la famosa Llei de Consultes Populars aprovada pel Parlament. No ve d’aquí: després de l’èxit de la primera onada de consultes del 13 de desembre de 2009, ja en varen rebutjar una presentada pels que aleshores eren membres de la Coordinadora nacional i encara uns mesos abans una altra presentada per la plataforma Deumil.cat després de l’èxit de la marxa de Brussel·les. I una tercera fa unes setmanes, presentada altre cop per membres de la coordinadora Nacional. Total, 5 propostes per fer un referèndum rebutjades en menys d’un any. Cal fer una sisena proposta o ens han deixat prou clar que dins de la legalitat espanyola això no serà mai possible?

La resposta al “i ara què?” la tenim cadascun de nosaltres. És tan senzill com exercir de forma responsable el nostre vot a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Si vàreu anar a la manifestació del 10J i el vostre clam era “Independència” no doneu el vostre vot a cap llista que no porti aquest objectiu ben clarament en el seu programa electoral, perquè només una majoria de diputats independentistes podran proclamar la independència de Catalunya des del Parlament. Reagrupament durà la proclamació de la independència ben clarament al seu programa electoral; i potser n’hi haurà d’altres als quals podeu votar si no sabem guanyar-nos la vostra confiança. Si l’autonomisme espanyolista ja us va bé, encara tindreu més opcions per triar.

Tinguem seny de veritat: votem responsablement.

(carta publicada a La Comarca, 22 de juliol de 2010)

 Després de 23 anys de sentir “ara no toca” sense que mai donés cap pista de quan tocaria o ni tan sols si arribaria mai a tocar; després de 7 anysdel refilet “això no és el que interessa a la gent” malgrat que cada dia el debat es fa més intens i que vagin canviant tot sovint la seva visió del que interessa o no; ha arribat el moment de “Catalunya no està prou madura” en veu de n’Artur Mas, no ens diu quins són els senyals que li fan veure el grau de maduresa o de verdor del país ni , evidentment, ha fet cap gest per il•luminar-nos a la resta. Així, fa uns mesos afirmava sense que li tremolés la barbeta ni el serrell li marxés de lloc que ell votaria afirmativament en un referèndum sobre la independència de Catalunya, ara diu que si mana no el pensa pas organitzar. Amb el do de la oportunitat, fa aquestes declaracions just el mateix cap de setmana que un diari tan poc suspecte de donar suport al sobiranisme com “El Periódico” publica un enquesta segons la qual el 48% dels catalans votaria que sí en un referèndum vinculant sobre la independència de Catalunya. Cada enquesta assenyala un creixement de la voluntat independentista però alguns s’entesten en no voler-ho veure potser perquè en el fons, el que volen és ser el manaire d’una regió espanyola i seguir en la grisa mediocritat autonomista. En canvi, ens diu que el que ara és realment important és l’economia i la solució que ens ofereix és demanar un cop més a Espanya, el concert econòmic. Ara això si, diu que ens ho demanarà en una consulta perquè exercim el dret a decidir. I ens ho diu precisament la mateixa persona que, un cop aprovat l’Estatut a Catalunya, el va renegociar a esquena del govern de la Generalitat. Ens trobem avui en la inversemblant situació en que els votants independentistes creixen i els líders polítics de sempre no volen encapçalar aquest moviment. Si ets un d’ells, reagrupa’t; a Reagrupament no som malabaristes del verb sinó que ho diem alt i clar: la solució a la crisi econòmica és la independència.

El meu nom és Magda i sóc de Reagrupament.

Vaig conèixer a Joan Carretero a través del meu marit quan junts treballaven a la Conselleria de Governació . Per la seva manera de fer va ser que féssim una bona amistat, de seguida vam copsar que era una persona sense cap pèl a la llengua, diu de forma molt clara el que pensa, independentista sense complexos, home preparat per anar per feina, treballador i resolutiu.

En unes declaracions que va fer el dia 19 de març de 2006 (ara fa més de 4 anys) a La Vanguardia, assegurava que la reforma de l’estatut era un autèntic desastre i que el principal culpable era Zapatero.

Deia així: “Ell és el principal culpable d’aquest immens desastre. Jo esperava que fos un espanyolista intel·ligent i al final només ha estat un espanyolista demagog”.

Us aconsello tornar-la a llegir, està totalment d’actualitat, és a al web de la nostra associació www.reagrupament.cat. Jo que avui l’he tornat  a llegir he observat amb quina visió més clara veia el moment actual de Catalunya i Espanya.

També us vull fer notar que amb les seves observacions està a molts anys llum dels altres líders polítics del nostre país, ells que sempre miren cap a Espanya amb una rendició més que absoluta.

Quan aquesta entrevista a La Vanguardia va ser llegida per ZP va obligar al President Maragall cessar al conseller , l’endemà mateix i sense cap complex va tornar a Puigcerdà. A la seva feina de metge i al poble  on l’agrada més viure.

Donat que com diu aquell: El temps sempre ens dóna la raó, i a ell també, va començar una nova etapa per Catalunya. Durant aquests 4 anys hem sentit dels catalans el pitjor, però … el que és més trist és que molts han baixat el cap, s’han sentit humiliats però.. això si .. encara volen ser espanyols.

Us imagineu per un moment que li diem a un andalús que :

• el poder judicial està a punt d’intervenir el seu autogovern andalús ?  Què diria ?
• que no pot parlar el seu idioma en el seu país? Què faria?
• que li volen clausurar la TV Canal Sur d’Almeria a Cadis?
• Que el govern espanyol deixarà de pagar tot el subsidi i les peonades tot declarant Andalusia insolidària ?
• Que el seu govern andalús no honrarà el seus ex-presidents andalusos quan morin amb honors de cap d’estat, però sí que ho farà a alguna marquesa franquista?
• Que el govern espanyol no té en compte per res el que decideix el poble andalús i els seus representants parlamentaris?

Us imagineu la reacció dels andalusos?

Oi que reaccionarien?

Doncs mireu: tot això passa actualment a Catalunya i no passa res… i encara n’hi ha que estan encantats de ser espanyols! però a més a més, sabem que el Cercle Català de Negocis ha fet uns estudis que demostren que Catalunya ha passat del 3r lloc al 11è del PIB estatal per l’espoli fiscal que pateix; un espoli que supera el 10% anual, quan en altres estats del nostre entorn està regulat per llei i està entre el 2 i el 3%, o el 4% en el cas d’Alemanya .

També diu: que els 22 milions d’euros de dèficit fiscal a Catalunya el 2008 respecte l’estat espanyol representen  3.000 euros per ciutadà català i any. O el que és el mateix: 60 milions que marxen en TGV diàriament i  no tornen.

Sense l’actual dependència fiscal el pressupost de la Generalitat de Catalunya pujaria de 37.000 milions d’euros actuals a 59.000 milions d’euros.

Amb això es podria resoldre les ajudes a la llei de dependència que han estat penoses per les famílies necessitades. Incrementar les pensions a la gent gran de 150 euros al mes. Construir infraestructures com l’eix transversal de la C25 de Tàrrega a Girona, per exemple… i moltes coses més … escoles, llars d’infants, centres de dia, hospitals, alliberació de autopistes …

Aquest augment de pressupost de 22.000 milions d’euros suposaria passar ser el 4r estat en PIB per càpita de la Unió Europea .

Altres comparacions:

Actualment Catalunya només rep el 8%  de beques universitàries amb un 17% d’estudiants

Durant 20 anys tan sols s’han fet 20 km de autovies gratuïtes a Barcelona, enfront dels 600 km de autovies gratuïtes a la Comunidad de Madrid .

Catalunya només té un 8 funcionaris per 100 habitants mentre que a la majoria de comunitats espanyoles en són entre 14 i 24 per 100 habitants.

Amb coneixement de tot això, davant la injustícia i la colonització que pateix el meu país , em declaro: INDEPENDENTISTA

Estic associada a Reagrupament des de el seus inicis, ja que, considero, que és l’única eina possible per poder aconseguir la llibertat del meu país. El seu objectiu principal és – per la raó de la raó, la independència de Catalunya i la regeneració democràtica dels polítics actuals.

Reagrupament vol agrupar totes les sensibilitats nacionals que volen un país normal .

Per assolir a ser un país normal només cal lluitar per la independència des de el Parlament de Catalunya, i per tant , en les properes eleccions tots els catalans tindrem la paraula.

O DEPENDENCIA O INDEPENDENCIA

Si no votes, votes en blanc o nul, és que tot ja t’està bé. Aleshores no et queixis.

Això sí, fes una reflexió… amb els partits actuals al parlament català tot seguirà igual:

ES AIXÒ EL QUÈ VOLS?

Marcel Dalmau va començar la seva intervenció dient que es centraria en dos punts, en el primer desplegaria les diferències entre l’associació Reagrupament  i els partits polítics tradicionals, i que en el segon tractaria alguns temes que ara són actualitat periodística i que per a ell revelaven una crisi estructural del sistema polític espanyol que caldria saber aprofitar. Si bé un i altre punt els va exposar de manera entrellaçada els podem resumir així:

En el primer punt va exposar que Reagrupament naixia exclusivament amb una finalitat instrumental per a facilitar dos únics objectius, la regeneració política, i la independència de Catalunya. Va dir que Reagrupament tenia data de caducitat, cosa que no es plantegen els partits polítics, i que a Reagrupament hi havia associats que es consideraven de dretes, d’altres que es consideraven d’esquerres (com ell mateix), i també d’altres que no es consideraven ni de dretes ni d’esquerres. A uns i altres els unia una única estratègia i que en aquests mesos s’està definint la forma electoral que prendrà. Va dir que les constitucions dels estats occidentals els havien pactat les dretes i les esquerres dels respectius països, però que al Regne d’Espanya això no va ser així i va denunciar que aquí a més de bandejar alguns partits autòctons del pacte del 78, aquest es féu amb els representants del règim feixista. Això comportà que la Constitució espanyola vigent contingui l’esquelet viu i actiu del règim anterior. Dalmau, aixecant el llibret de la Constitució Catalana que promou Reagrupament, va dir que les lleis s’havien de canviar per altres lleis, que no hi ha espai polític per a ningú ni llibertat de cap mena sense lleis escrites, i que el que proposava Reagrupament era dotar-nos d’una llei mare pròpia, d’una Constitució pròpia.

En el segon punt, el de l’actualitat periodística, que de fet anava intercalant amb l’anterior, Dalmau denunciava la mentalitat domesticada i hispanocèntrica dels periodistes autòctons en relació a dos judicis molt mediàtics que coincideixen en el temps i en el fons, sense que cap periodista inexplicablement els hagués relacionat encara. Un és el de la suposada inconstitucionalitat de l’Estatut, i l’altre, és el judici de la suposada prevaricació del jutge Garzón. En ambdós casos Dalmau criticava que els periodistes no apuntessin contra els pactes de la Transició i que busquessin culpables de segon o tercer ordre (que si hi ha tal o qual jutge ultra, que si enemistats personals,…). L’Estatut des del principi va ser un intent de fer una mena de reforma constitucional encoberta (santa ingenuïtat d’uns i maquiavel·lisme dels altres que ja sabien què passaria). L’egòlatra Garzón també sembla que s’ha volgut saltar puntualment aquell pacte amb el franquisme. Dalmau va ser insistentment dur contra el jutge Garzón perquè aquest jutge fins al dia d’avui no ha parat d’utilitzar les mateixes lleis franquistes i el mateix òrgan de justícia per antonomàsia del franquisme, el TOP ara dit Audiència Nacional, per a criminalitzar a les organitzacions que reclamen l’exercici del dret a l’autodeterminació (Ibarretxe també se’l va amenaçar d’empresonar-lo). Aquest jutge que persegueix l’exercici d’un dret democràtic, el d’autodeterminació, i que encobreix delictes tan execrables com el de la tortura (reconegut per una sentència del Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg) no pot ser res més que un cínic. Dalmau va tractar de vomitiu al periodisme que oblida qui és Garzón i com s’ha aferrat a les lleis i els tribunals franquistes per a perseguir a demòcrates. Dalmau va denunciar l’hegemonia neofalangista que hi ha en la direcció dels partits (tant en el PP com en PSOE)  i en totes les institucions espanyoles, i la necessitat de sortir d’aquest frenopàtic espanyol i aconseguir un estat propi i veritablement democràtic.

AM.

RCat és nou corrent polític i d’opinió constituït formalment fa  tot just sis mesos, l’octubre passat, que vol justament això: tornar a posar la política al servei del poble de Catalunya. Els partits, capficats amb els seus interessos, s’han allunyat de la gent i molta gent els ha girat l’esquena com demostra una abstenció que va en augment a cada nova cita electoral.

 Us preguntareu: Un altre partit? Quin sentit té? No hi ha encara prou partits a Catalunya? La resposta és òbvia: tenim els patits que tenim i… així ens va. Potser ja és hora que algú hi faci alguna cosa.

 RCat no és un partit més, ni té vocació de ser-ne… Vol ser una altra cosa (s’autoanomena “associació política”) i aspira a canviar el mapa i les regles del joc polític a favor dels interessos dels catalans i de la llibertat de Catalunya. 

 RCat és, per tant, una associació  atípica, si voleu, diferent, ni cultural ni esportiva… política, sí, però al marge dels partits: és d’això que us volem parlar avui.

 1a part: Per què val la pena fer costat a RCat? 

 Us donarem, de forma breu,  5 motius… una mà de raons:

 1) La via autonòmica s‘ha acabat, l’autonomisme ha mort.

 -Ho certifica el fracàs rotund del nou Estatut  ara que ja falta poc, diuen, perquè el TC dicti la seva sentència final. El nou Estatut s’haurà convertit en un gran engany i una immensa estafa política al poble de Catalunya. La democràcia espanyola no és capaç de garantir-nos el nivell d’autonomia que els  catalans havíem acceptat en un referèndum. Recordem com ha anat tot això…

   - El nou Estatut va ser la gran aposta estratègica d’ERC per crear i justificar el primer tripartit. Fins llavors els altres partits no en volien saber res, és veritat. Però fins i tot CiU, des de l’oposició, s’hi posà a la feina.

 - Recordem també  que 30 anys d’espoli fiscal i la reiterada invasió de competències per part de l’Estat exigien un nou Estatut (amb blindatge competencial i Agència  Tributària pròpia, recordeu?) Però tot això a Madrid s’ho han… “cepillat”, com reconeixia un Alfonso Guerra ben satisfet.

 - Ara bé, l’Estatut fracassa amb la connivència o col·laboració dels dos partits catalans majoritaris: recordem el paquet d’esmenes del PSC i el pacte de la Moncloa entre Mas i Zapatero.  Aquest cedeix davant l’enrenou polític i mediàtic de l’anticatalanisme espanyol. Desorientat, l’electorat català accepta, malgrat tot, un Estatut ja molt rebaixat.

   - El recurs constitucional per part del PP i del defensor del Pueblo  pretenia desvirtuar del tot l’Estatut retallat. Ja fa gairebé 4 anys que esperem la sentència d’un TC altament polititzat i mancat de tota credibilitat democràtica. L’espectacle és esperpèntic i la sentència final, 4 anys després del referèndum, serà un frau democràtic en tota regla.

 -El nou Estatut, per tant, no ens garantirà ni els recursos econòmics ni les competències necessàries que ens calen per tirar endavant un projecte de país… Catalunya queda reduïda a “comunitad autònoma espanyola” de règim comú: les nostres lleis  seran només autonòmiques, regionals, sempre subordinades a les d’Espanya… Espanya, doncs, continuarà manant i decidint per nosaltres… Cent anys de catalanisme, amics meus, per arribar fins aquí?

 -A RCat no creiem en la via autonòmica perquè, després de tot això, hem arribat ja a una conclusió definitiva: l’autonomia que ens cal és la de Portugal… No podem perdre més temps amb Espanya, no s’ho val. Ens cal, això sí, un Estat propi.

 2) No podem resignar-nos a votar en blanc

 -Hi ha molta gent decebuda i cansada de tot això, dels partits. Tenim una abstenció molt alta i cada cop més vots en blanc…

-Però els  vots en blanc no entren en el repartiment dels escons  al Parlament, no es tradueixen en escons buits i no tenen, per  tant, cap incidència política real més enllà de les banals  lamentacions  d’uns partits polítics que no se’n veuen afectats.

-Una nova Llei electoral a Catalunya podria haver tingut això en compte  però l’intent de tirar-la endavant, com era d’esperar, ha fracassat perquè els partits no s’han posat d’acord (i ja portem 30 anys de retard!)

-RCat proposa regenerar la política a Catalunya: volem, com  espera molta gent, llistes obertes, limitació de mandats i diputats   amb més llibertat de vot (prou de tant 1, 2, 3…)

 3) RCat, ho estem veient, no és un partit més, com els altres

 -De fet, no es vol constituir com a partit, no en té vocació ni vol adoptar una estructura interna de partit.

-No aspira a instal·lar-se a les institucions -ni als Ajuntaments, ni a les Diputacions o Consells Comarcals, ni a les Corts o al Senat espanyols (on tan sovint els representats dels nostre poble es barallen entre ells o voten contra allò que prèviament el Parlament de Catalunya ha  aprovat) ni aspira a perpetuar-se indefinidament com a força política.

-No proposa una candidatura pròpia, sinó una candidatura independentista transversal, oberta a qui lliurament s’hi vulgui   incorporar.

-RCat avisa que no farà part de cap govern autonòmic de gestió regional, només d’un govern nacional provisional que es porti a la llibertat. 

-Proposa, si hi ha una majoria favorable al nostre Parlament,  la proclamació unilateral de la independència i la convocatòria d’un referèndum posterior (no és problema nostre, sinó de la constitució espanyola, que no s’hi reculli aquesta possibilitat plenament democràtica).

-RCat, finalment, preveu la seva autodisolució un cop proclamada i assolida la independència.

 4) A diferència d’altres partits amb múltiples interessos, RCat persegueix un sol objectiu, immediat i clar: la independència plena de  Catalunya

 -Els catalans que volem la independència (molts segons les consultes populars…) no estem ara ben representats al Parlament: el PP i Ciutadans òbviament tenen 0 diputats independentistes; al PSC n’hi ha alguns, ben poquets, perquè la majoria són, diuen, federalistes: una rara espècie autòctona desconeguda a les Espanyes; a CiU sembla que en són bastants però no podem refiar-nos d’una coalició més partidària de la indeterminació que no pas d’una real i efectiva autodeterminació; a ERC tots  són independentistes però d’ençà que són al govern també pujolegen i diuen que “ara no toca”: massa ocupats amb les seves responsabilitats de govern, són ara la viva imatge de l’independentisme despistat.

 -RCat proposa aglutinar des d’ara tot l’independentisme per treballar tots junts, sumar  esforços i anar per feina.

 -Tots els partits volen guanyar ells i demanen que els votem, que els donem més poder… RCat, en canvi,  ens demana que votem a favor de la nostra independència, que enfortim l’independentisme conseqüent.

 5)  Perquè  ja sabem que pot passar si tornem a votar els partits de sempre: faran  el mateix que fins ara han fet sempre – ajupir el cap i repartir-se les culpes entre ells…

 Fins aquí els 5 motius a favor del projecte de RCat. Però la pregunta prèvia, la qüestió que potser alguns de vosaltres o que molts catalans segurament encara es continuen fent és:

 Als catalans ens convé la independència?

Pot Catalunya  ser independent?

 La resposta, benvolguts amics i compatriotes, és rotundament positiva com ja van avançar polítics de la talla de Trias Fargas o Josep Pallach tot just a l’inici de la transició… En   podem parlar una mica també…

 2a part. De raons a favor de la nostra independència política en tenim, com a mínim 3 de fonamentals: 

 1) Per raons econòmiques

 -Catalunya té una estructura productiva molt dinàmica (industrialització primerenca, esperit innovador, gent emprenedora, un dels anomenats 4 motors d’Europa) però l’espoli fiscal que suportem (amb les Illes i el País Valencià) és un cas insòlit per no dir únic a tot el món desenvolupat…  Si hi afegim, a sobre, la inversió escassa i sempre insuficient que l’Estat habitualment  fa a Catalunya la nostra economia pateix un llast enorme que la fa cada cop menys competitiva (en relació, per exemple, a altres territoris)

 -El cas Eslovènia, país més petit que Catalunya, és molt il·lustratiu: un cop assolida la independència incrementà  en només 10 anys un 50% el seu PIB.

-Tradicionalment, durant els segles XIX i bona part del XX, Catalunya depenia del mercat espanyol. Però des l’entrada a la UE les nostres exportacions han guanyat terreny i ja fa alguns anys que exportem més a la resta món (mercat global) que a la resta d’Espanya.

- A la Garrotxa tenim exemples ben propers d’empreses exportadores de renom: Espuña, Astralpool, Bellapart i altres, més petites, que triomfen a escala global.

 2) Per raons polítiques

 -Després de cent anys de catalanisme -amb l’objectiu de fer d’Espanya un estat modern, liberal i de dret, capaç d’acceptar i reconèixer la nostra personalitat nacional- ja en veiem el resultat…  No cal persistir més per aquest camí.

-La democràcia espanyola moderna no accepta un Estat amb diversitat nacional, cultural i lingüística: tot això li fa nosa…

-Veuen Catalunya com una comunitat autònoma més, de règim comú però amb massa fums (qué se han creído esos catalanes?) i ho troben intolerable.

-L’anticatalanisme és encara avui plenament vigent (com ho confirmen els èxits i la bona marxa del Barça) fins al punt que els atacs habituals a Catalunya i els catalans són de franc i desperten moltes simpaties a Espanya.

-Per contra, el context democràtic europeu ens pot ser favorable quan ja s’han donat altres casos d’alliberament nacional (Kosovo, Montenegro) sota els auspicis d’una UE que és un gran factor de seguretat política i d’estabilitat econòmica.

 3) Per raons lingüístiques i culturals

 -L’article 3 de la constitució, el mateix que ens obliga a tots a conèixer el castellà, diu també  les altres llengües espanyoles seran objecte d’especial respecte i protecció… Heu vist mai que l’Instituto Cervantes, que paguem entre tots, faci res en favor d’una llengua que no sigui els castellà? Els catalans, per tant, ens hem de pagar, solets, l’IEC i Institut Ramon Llull… Ha fet mai el govern espanyol un sol pas perquè el català, parlat per10 milions d’europeus, sigui oficial a Europa? De quin especial respecte i protecció parlen?

-La presència del català en l’àmbit de la justícia i als mitjans de comunicació (premsa, cinema,TDT) és només testimonial (després de 30 anys de democràcia espanyola!)

-Quants casos de catalanofòbia i d’intolerància lingüística hem de suportar els catalanoparlants? Encara hem de demanar perdó per parlar en català a Catalunya?

-Els catalans, que ajudem a pagar amb els nostres impostos els grans equipaments culturals de l’Estat, hem de veure com els nostres equipaments nacionals són menystinguts o ridiculitzats.

-Hem de suportar també intromissions inacceptables en qüestions internes nostres (debat sobre les curses de braus al Parlament) No podem decidir i regular al nostre gust les qüestions que ens afecten com a país? Hem de rebre suposades lliçons de democràcia d’aquesta Espanya castissa

de toreros i  manolas,  de xaranga i  pandereta?

 En fi, com ja podeu veure, de motius a favor de la nostra independència ens en sobren més que no ens en falten. N’apuntarem, de propina, dos més:

 4) Per sentit comú: el món, si ens aturem a pensar-hi una mica, és ple d’independentistes que viuen en països que ja són independents i que no volen de cap manera deixar de ser-ne… Si la independència ha estat tan positiva per a tots aquests països, per què no hauria de ser-ho també per a nosaltres?

 5) Per dignitat: els pobles, com les persones, tenen dignitat i  mereixen reconeixement i respecte per part dels altres… Tan sols els esclaus, abans, o els criats, havien d’acotar sempre el cap… Però les persones lliures, i nosaltres en volem ser, viuen en països lliures i no han d’ajupir el cap.

 Vaig acabant. Mireu, com la gran majoria de vosaltres, no em considero un polític. Sóc mestre d’escola i amb això  m’he guanyat sempre la vida. Vull dir que no tinc cap necessitat  ni cap aspiració de fer carrera política. Em considero, simplement, un ciutadà actiu (no passiu).

 Però l’enyorat Joan Fuster (valencià de nació catalana i assagista lúcid) ja ens deia que la política que no fem nosaltres ens la faran altres… Siguem, per tant, persones lliures, amb opinions pròpies. Que cadascú pensi amb el seu cap i prengui les seves pròpies decisions…. Però tot això no ens hauria d’impedir defensar, també i alhora, la nostra llibertat col·lectiva i la nostra dignitat de catalans.

 No podem restar de braços plegats mentre el nostre país, Catalunya, sigui aquesta “pobra, trista, dissortada pàtria” de què parlava en Salvador Espriu. Fem que esdevingui, aviat i per sempre, com volia Vicent A. Estellés, una “pàtria lliure, plena, lluminosa i alta”.

Joan Torres, Olot