Arxiu categoria Opinió

92. rere la pantalla (2008)

 Vídeo artístic de Marcel Dalmau sobre l’operació repressiva contra l’independentisme català en el marc de la celebració dels Jocs Olímpics Barcelona 92. Aquest vídeo fou exposat el febrer de 2008 a La Capella de Barcelona.

,

No hi ha Comentaris

Dalmau a Les Planes: “l’estat espanyol és hereu del feixisme”.

Marcel Dalmau va començar la seva intervenció dient que es centraria en dos punts, en el primer desplegaria les diferències entre l’associació Reagrupament  i els partits polítics tradicionals, i que en el segon tractaria alguns temes que ara són actualitat periodística i que per a ell revelaven una crisi estructural del sistema polític espanyol que caldria saber aprofitar. Si bé un i altre punt els va exposar de manera entrellaçada els podem resumir així:

En el primer punt va exposar que Reagrupament naixia exclusivament amb una finalitat instrumental per a facilitar dos únics objectius, la regeneració política, i la independència de Catalunya. Va dir que Reagrupament tenia data de caducitat, cosa que no es plantegen els partits polítics, i que a Reagrupament hi havia associats que es consideraven de dretes, d’altres que es consideraven d’esquerres (com ell mateix), i també d’altres que no es consideraven ni de dretes ni d’esquerres. A uns i altres els unia una única estratègia i que en aquests mesos s’està definint la forma electoral que prendrà. Va dir que les constitucions dels estats occidentals els havien pactat les dretes i les esquerres dels respectius països, però que al Regne d’Espanya això no va ser així i va denunciar que aquí a més de bandejar alguns partits autòctons del pacte del 78, aquest es féu amb els representants del règim feixista. Això comportà que la Constitució espanyola vigent contingui l’esquelet viu i actiu del règim anterior. Dalmau, aixecant el llibret de la Constitució Catalana que promou Reagrupament, va dir que les lleis s’havien de canviar per altres lleis, que no hi ha espai polític per a ningú ni llibertat de cap mena sense lleis escrites, i que el que proposava Reagrupament era dotar-nos d’una llei mare pròpia, d’una Constitució pròpia.

En el segon punt, el de l’actualitat periodística, que de fet anava intercalant amb l’anterior, Dalmau denunciava la mentalitat domesticada i hispanocèntrica dels periodistes autòctons en relació a dos judicis molt mediàtics que coincideixen en el temps i en el fons, sense que cap periodista inexplicablement els hagués relacionat encara. Un és el de la suposada inconstitucionalitat de l’Estatut, i l’altre, és el judici de la suposada prevaricació del jutge Garzón. En ambdós casos Dalmau criticava que els periodistes no apuntessin contra els pactes de la Transició i que busquessin culpables de segon o tercer ordre (que si hi ha tal o qual jutge ultra, que si enemistats personals,…). L’Estatut des del principi va ser un intent de fer una mena de reforma constitucional encoberta (santa ingenuïtat d’uns i maquiavel·lisme dels altres que ja sabien què passaria). L’egòlatra Garzón també sembla que s’ha volgut saltar puntualment aquell pacte amb el franquisme. Dalmau va ser insistentment dur contra el jutge Garzón perquè aquest jutge fins al dia d’avui no ha parat d’utilitzar les mateixes lleis franquistes i el mateix òrgan de justícia per antonomàsia del franquisme, el TOP ara dit Audiència Nacional, per a criminalitzar a les organitzacions que reclamen l’exercici del dret a l’autodeterminació (Ibarretxe també se’l va amenaçar d’empresonar-lo). Aquest jutge que persegueix l’exercici d’un dret democràtic, el d’autodeterminació, i que encobreix delictes tan execrables com el de la tortura (reconegut per una sentència del Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg) no pot ser res més que un cínic. Dalmau va tractar de vomitiu al periodisme que oblida qui és Garzón i com s’ha aferrat a les lleis i els tribunals franquistes per a perseguir a demòcrates. Dalmau va denunciar l’hegemonia neofalangista que hi ha en la direcció dels partits (tant en el PP com en PSOE)  i en totes les institucions espanyoles, i la necessitat de sortir d’aquest frenopàtic espanyol i aconseguir un estat propi i veritablement democràtic.

AM.

No hi ha Comentaris

Reagrupament, la política al servei del país

RCat és nou corrent polític i d’opinió constituït formalment fa  tot just sis mesos, l’octubre passat, que vol justament això: tornar a posar la política al servei del poble de Catalunya. Els partits, capficats amb els seus interessos, s’han allunyat de la gent i molta gent els ha girat l’esquena com demostra una abstenció que va en augment a cada nova cita electoral.

 Us preguntareu: Un altre partit? Quin sentit té? No hi ha encara prou partits a Catalunya? La resposta és òbvia: tenim els patits que tenim i… així ens va. Potser ja és hora que algú hi faci alguna cosa.

 RCat no és un partit més, ni té vocació de ser-ne… Vol ser una altra cosa (s’autoanomena “associació política”) i aspira a canviar el mapa i les regles del joc polític a favor dels interessos dels catalans i de la llibertat de Catalunya. 

 RCat és, per tant, una associació  atípica, si voleu, diferent, ni cultural ni esportiva… política, sí, però al marge dels partits: és d’això que us volem parlar avui.

 1a part: Per què val la pena fer costat a RCat? 

 Us donarem, de forma breu,  5 motius… una mà de raons:

 1) La via autonòmica s‘ha acabat, l’autonomisme ha mort.

 -Ho certifica el fracàs rotund del nou Estatut  ara que ja falta poc, diuen, perquè el TC dicti la seva sentència final. El nou Estatut s’haurà convertit en un gran engany i una immensa estafa política al poble de Catalunya. La democràcia espanyola no és capaç de garantir-nos el nivell d’autonomia que els  catalans havíem acceptat en un referèndum. Recordem com ha anat tot això…

   - El nou Estatut va ser la gran aposta estratègica d’ERC per crear i justificar el primer tripartit. Fins llavors els altres partits no en volien saber res, és veritat. Però fins i tot CiU, des de l’oposició, s’hi posà a la feina.

 - Recordem també  que 30 anys d’espoli fiscal i la reiterada invasió de competències per part de l’Estat exigien un nou Estatut (amb blindatge competencial i Agència  Tributària pròpia, recordeu?) Però tot això a Madrid s’ho han… “cepillat”, com reconeixia un Alfonso Guerra ben satisfet.

 - Ara bé, l’Estatut fracassa amb la connivència o col·laboració dels dos partits catalans majoritaris: recordem el paquet d’esmenes del PSC i el pacte de la Moncloa entre Mas i Zapatero.  Aquest cedeix davant l’enrenou polític i mediàtic de l’anticatalanisme espanyol. Desorientat, l’electorat català accepta, malgrat tot, un Estatut ja molt rebaixat.

   - El recurs constitucional per part del PP i del defensor del Pueblo  pretenia desvirtuar del tot l’Estatut retallat. Ja fa gairebé 4 anys que esperem la sentència d’un TC altament polititzat i mancat de tota credibilitat democràtica. L’espectacle és esperpèntic i la sentència final, 4 anys després del referèndum, serà un frau democràtic en tota regla.

 -El nou Estatut, per tant, no ens garantirà ni els recursos econòmics ni les competències necessàries que ens calen per tirar endavant un projecte de país… Catalunya queda reduïda a “comunitad autònoma espanyola” de règim comú: les nostres lleis  seran només autonòmiques, regionals, sempre subordinades a les d’Espanya… Espanya, doncs, continuarà manant i decidint per nosaltres… Cent anys de catalanisme, amics meus, per arribar fins aquí?

 -A RCat no creiem en la via autonòmica perquè, després de tot això, hem arribat ja a una conclusió definitiva: l’autonomia que ens cal és la de Portugal… No podem perdre més temps amb Espanya, no s’ho val. Ens cal, això sí, un Estat propi.

 2) No podem resignar-nos a votar en blanc

 -Hi ha molta gent decebuda i cansada de tot això, dels partits. Tenim una abstenció molt alta i cada cop més vots en blanc…

-Però els  vots en blanc no entren en el repartiment dels escons  al Parlament, no es tradueixen en escons buits i no tenen, per  tant, cap incidència política real més enllà de les banals  lamentacions  d’uns partits polítics que no se’n veuen afectats.

-Una nova Llei electoral a Catalunya podria haver tingut això en compte  però l’intent de tirar-la endavant, com era d’esperar, ha fracassat perquè els partits no s’han posat d’acord (i ja portem 30 anys de retard!)

-RCat proposa regenerar la política a Catalunya: volem, com  espera molta gent, llistes obertes, limitació de mandats i diputats   amb més llibertat de vot (prou de tant 1, 2, 3…)

 3) RCat, ho estem veient, no és un partit més, com els altres

 -De fet, no es vol constituir com a partit, no en té vocació ni vol adoptar una estructura interna de partit.

-No aspira a instal·lar-se a les institucions -ni als Ajuntaments, ni a les Diputacions o Consells Comarcals, ni a les Corts o al Senat espanyols (on tan sovint els representats dels nostre poble es barallen entre ells o voten contra allò que prèviament el Parlament de Catalunya ha  aprovat) ni aspira a perpetuar-se indefinidament com a força política.

-No proposa una candidatura pròpia, sinó una candidatura independentista transversal, oberta a qui lliurament s’hi vulgui   incorporar.

-RCat avisa que no farà part de cap govern autonòmic de gestió regional, només d’un govern nacional provisional que es porti a la llibertat. 

-Proposa, si hi ha una majoria favorable al nostre Parlament,  la proclamació unilateral de la independència i la convocatòria d’un referèndum posterior (no és problema nostre, sinó de la constitució espanyola, que no s’hi reculli aquesta possibilitat plenament democràtica).

-RCat, finalment, preveu la seva autodisolució un cop proclamada i assolida la independència.

 4) A diferència d’altres partits amb múltiples interessos, RCat persegueix un sol objectiu, immediat i clar: la independència plena de  Catalunya

 -Els catalans que volem la independència (molts segons les consultes populars…) no estem ara ben representats al Parlament: el PP i Ciutadans òbviament tenen 0 diputats independentistes; al PSC n’hi ha alguns, ben poquets, perquè la majoria són, diuen, federalistes: una rara espècie autòctona desconeguda a les Espanyes; a CiU sembla que en són bastants però no podem refiar-nos d’una coalició més partidària de la indeterminació que no pas d’una real i efectiva autodeterminació; a ERC tots  són independentistes però d’ençà que són al govern també pujolegen i diuen que “ara no toca”: massa ocupats amb les seves responsabilitats de govern, són ara la viva imatge de l’independentisme despistat.

 -RCat proposa aglutinar des d’ara tot l’independentisme per treballar tots junts, sumar  esforços i anar per feina.

 -Tots els partits volen guanyar ells i demanen que els votem, que els donem més poder… RCat, en canvi,  ens demana que votem a favor de la nostra independència, que enfortim l’independentisme conseqüent.

 5)  Perquè  ja sabem que pot passar si tornem a votar els partits de sempre: faran  el mateix que fins ara han fet sempre – ajupir el cap i repartir-se les culpes entre ells…

 Fins aquí els 5 motius a favor del projecte de RCat. Però la pregunta prèvia, la qüestió que potser alguns de vosaltres o que molts catalans segurament encara es continuen fent és:

 Als catalans ens convé la independència?

Pot Catalunya  ser independent?

 La resposta, benvolguts amics i compatriotes, és rotundament positiva com ja van avançar polítics de la talla de Trias Fargas o Josep Pallach tot just a l’inici de la transició… En   podem parlar una mica també…

 2a part. De raons a favor de la nostra independència política en tenim, com a mínim 3 de fonamentals

 1) Per raons econòmiques

 -Catalunya té una estructura productiva molt dinàmica (industrialització primerenca, esperit innovador, gent emprenedora, un dels anomenats 4 motors d’Europa) però l’espoli fiscal que suportem (amb les Illes i el País Valencià) és un cas insòlit per no dir únic a tot el món desenvolupat…  Si hi afegim, a sobre, la inversió escassa i sempre insuficient que l’Estat habitualment  fa a Catalunya la nostra economia pateix un llast enorme que la fa cada cop menys competitiva (en relació, per exemple, a altres territoris)

 -El cas Eslovènia, país més petit que Catalunya, és molt il·lustratiu: un cop assolida la independència incrementà  en només 10 anys un 50% el seu PIB.

-Tradicionalment, durant els segles XIX i bona part del XX, Catalunya depenia del mercat espanyol. Però des l’entrada a la UE les nostres exportacions han guanyat terreny i ja fa alguns anys que exportem més a la resta món (mercat global) que a la resta d’Espanya.

- A la Garrotxa tenim exemples ben propers d’empreses exportadores de renom: Espuña, Astralpool, Bellapart i altres, més petites, que triomfen a escala global.

 2) Per raons polítiques

 -Després de cent anys de catalanisme -amb l’objectiu de fer d’Espanya un estat modern, liberal i de dret, capaç d’acceptar i reconèixer la nostra personalitat nacional- ja en veiem el resultat…  No cal persistir més per aquest camí.

-La democràcia espanyola moderna no accepta un Estat amb diversitat nacional, cultural i lingüística: tot això li fa nosa…

-Veuen Catalunya com una comunitat autònoma més, de règim comú però amb massa fums (qué se han creído esos catalanes?) i ho troben intolerable.

-L’anticatalanisme és encara avui plenament vigent (com ho confirmen els èxits i la bona marxa del Barça) fins al punt que els atacs habituals a Catalunya i els catalans són de franc i desperten moltes simpaties a Espanya.

-Per contra, el context democràtic europeu ens pot ser favorable quan ja s’han donat altres casos d’alliberament nacional (Kosovo, Montenegro) sota els auspicis d’una UE que és un gran factor de seguretat política i d’estabilitat econòmica.

 3) Per raons lingüístiques i culturals

 -L’article 3 de la constitució, el mateix que ens obliga a tots a conèixer el castellà, diu també  les altres llengües espanyoles seran objecte d’especial respecte i protecció… Heu vist mai que l’Instituto Cervantes, que paguem entre tots, faci res en favor d’una llengua que no sigui els castellà? Els catalans, per tant, ens hem de pagar, solets, l’IEC i Institut Ramon Llull… Ha fet mai el govern espanyol un sol pas perquè el català, parlat per10 milions d’europeus, sigui oficial a Europa? De quin especial respecte i protecció parlen?

-La presència del català en l’àmbit de la justícia i als mitjans de comunicació (premsa, cinema,TDT) és només testimonial (després de 30 anys de democràcia espanyola!)

-Quants casos de catalanofòbia i d’intolerància lingüística hem de suportar els catalanoparlants? Encara hem de demanar perdó per parlar en català a Catalunya?

-Els catalans, que ajudem a pagar amb els nostres impostos els grans equipaments culturals de l’Estat, hem de veure com els nostres equipaments nacionals són menystinguts o ridiculitzats.

-Hem de suportar també intromissions inacceptables en qüestions internes nostres (debat sobre les curses de braus al Parlament) No podem decidir i regular al nostre gust les qüestions que ens afecten com a país? Hem de rebre suposades lliçons de democràcia d’aquesta Espanya castissa

de toreros i  manolas,  de xaranga i  pandereta?

 En fi, com ja podeu veure, de motius a favor de la nostra independència ens en sobren més que no ens en falten. N’apuntarem, de propina, dos més:

 4) Per sentit comú: el món, si ens aturem a pensar-hi una mica, és ple d’independentistes que viuen en països que ja són independents i que no volen de cap manera deixar de ser-ne… Si la independència ha estat tan positiva per a tots aquests països, per què no hauria de ser-ho també per a nosaltres?

 5) Per dignitat: els pobles, com les persones, tenen dignitat i  mereixen reconeixement i respecte per part dels altres… Tan sols els esclaus, abans, o els criats, havien d’acotar sempre el cap… Però les persones lliures, i nosaltres en volem ser, viuen en països lliures i no han d’ajupir el cap.

 Vaig acabant. Mireu, com la gran majoria de vosaltres, no em considero un polític. Sóc mestre d’escola i amb això  m’he guanyat sempre la vida. Vull dir que no tinc cap necessitat  ni cap aspiració de fer carrera política. Em considero, simplement, un ciutadà actiu (no passiu).

 Però l’enyorat Joan Fuster (valencià de nació catalana i assagista lúcid) ja ens deia que la política que no fem nosaltres ens la faran altres… Siguem, per tant, persones lliures, amb opinions pròpies. Que cadascú pensi amb el seu cap i prengui les seves pròpies decisions…. Però tot això no ens hauria d’impedir defensar, també i alhora, la nostra llibertat col·lectiva i la nostra dignitat de catalans.

 No podem restar de braços plegats mentre el nostre país, Catalunya, sigui aquesta “pobra, trista, dissortada pàtria” de què parlava en Salvador Espriu. Fem que esdevingui, aviat i per sempre, com volia Vicent A. Estellés, una “pàtria lliure, plena, lluminosa i alta”.

Joan Torres, Olot

No hi ha Comentaris

Catalanisme federalista? On és?

 

Catalanisme federalista? Qui l’ha vist?

Alguns dirigents socialistes, els més assenyats però amb un punt d’ingenuïtat naïf, insisteixen en defensar la tesi d’una Espanya federal.  Exposem aquí un breu argumentari per contrarrestar la tesi bonista del federalisme:

-          El PSC està federat amb el PSOE , que porta 6 anys al govern i que malgrat es defineix com a federalista no ha fet cap pas en aquest sentit. Cap ni un. Al contrari, alguns dels seus dirigents es vanten de passar ribots sobre l’Estatut votat pel poble de Catalunya rient-se de la voluntat sobirana dels catalans.

-          El PSC està manifestament en contra del dret a decidir. Almenys a Catalunya. D’aquesta manera mai no podrem saber si empatem o qui guanya, simplement no volen que s’arribi a poder votar sobre la independència de Catalunya. En canvi, les enquestes parlen del constant ascens de l’independentisme.

-          Diuen els federalistes que un procés d’independència provocaria disputes i   treuen el papu per fer-nos por. Totes les organitzacions independentistes catalans actives avui aposten per un procés netament democràtic i pacífic. Qui surt amb amenaces sempre són els governants espanyols. Afortunadament per Catalunya, que Espanya sigui membre de la Unió Europea i de l’OTAN garanteix la inviabilitat d’una reacció violenta.

-          Des del 1986 les “exportacions” catalanes a Espanya han passat del 90% al 45% del total de la facturació de les empreses catalanes. Els empresaris catalans són intel·ligents i emprenedors i saben, cada cop més, que el mercat de Catalunya és el món i no està limitat a una Espanya visceral i testicular que crida al boicot cada cop que Catalunya parla de drets i democràcia. Per cert que, un cop més, la pertinença a la UE garanteix la lliure circulació de béns i serveis.

-          La Constitució espanyola es va aprovar el 1978, en una democràcia just sortida del franquisme, amb la por constant de la remor de sabres, quan el 40% dels catalans del 2010 no havien nascut i la resta fins a un 67% no la podien votar perquè eren menors d’edat. Avui, ens hem de sentir  encara lligats al 100% del seu text?  Amb els cops d’ull que fa al seu voltant no creu que la societat  ha canviat prou perquè no calgui canviar res de la Constitució? La constitució austríaca que té avui dia 64 anys, ha experimentat quasi 60 canvis.

-          El Tribunal Constitucional està deslegitimat pel que fa a la seva composició i això fins i tot ho han reconegut membres destacats del PSC (per exemple el President Montilla) però sembla inaudit que ens demanin que els catalans acatem la decisió d’un tribunal polític i polititzat que posa en qüestió el que els catalans varen aprovar lliurement en un referèndum. Vinculant per cert, no com els que Espanya acostuma a organitzar (OTAN, Constitució Europea…).

Els de més bona fe reconeixen que:

-          El sistema de finançament s’ha de canviar. La dada que omet és que Catalunya sofreix anualment un espoli de 22.000 milions d’euros. 60 milions diaris. Això suposa el dèficit fiscal intra-estatal més gran del món.

-          Les transferències que Espanya ha fet a Catalunya fan riure per miserables.

-          Espanya incompleix constantment i sistemàtica els plans d’inversió a Catalunya.

-          El traspàs de rodalies no és res més que una enganyifa: traspassar la gestió sense infraestructures no serveix de res.

-          El govern espanyol s’ha reservat un 51% de poder en la gestió de l’aeroport de Barcelona que equival a tenir la decisió final sobre qualsevol tema. A efectes pràctics, limitar la comunicació aèria directa de Catalunya amb el món.

-           Catalunya està subordinada a TOTES les decisions de l’Estat en sanitat, immigració…i el Parlament de Catalunya no hi té capacitat legislativa real.

-          Espanya no reconeix el ple ús de cap altra llengua que no sigui el castellà. I el PSOE tampoc: el seu web només és en castellà. De fet, en tots els webs d’organismes oficials espanyols, el català és testimonialment present als menús. Si hi és.

En definitiva, l’Espanya federal és una entelèquia. Perquè Espanya no vol. Així de clar i senzill.

Hem d’agafar-nos les disquisicions federalistes com un exemple de la reflexió que cada cop més catalans fan sobre la relació Catalunya-Espanya i que fa que molts recuperin el seny i s’adonin que ser part d’Espanya no tan sols no serveix de res sinó que no té cap avantatge. Només ens perjudica.

 I és que per als catalans, siguin del color que siguin, votin el que votin i es diguin com es diguin, hi ha un munt de dades que demostren que la independència és l’únic camí que ens permetrà la supervivència com a nació; l’única manera de romandre en l’estat del benestar, lluny del llast d’Espanya; i el millor camí per tenir les eines per lluitar contra la crisi en la qual el govern espanyol (qualsevol govern espanyol) ens té submergits.

(text adaptat de la carta enviada per reagrupament La Garrotxa al setmanari La Comarca i publicada en el nº 1526, en resposta a una col·laboració del primer secretari del PSC a La Garrotxa que podeu veure en aquest enllaç).

No hi ha Comentaris

2010: anem per la drecera!

En el seu missatge d’Any Nou, el president Montilla, ha deixat clar el que és realment important l’any 2010: les eleccions al Parlament. Li va costar una mica d’arribar-hi però quan ja es començava a fer pesat amb el reguitzell d’obvietats de tots els missatges de final d’any de cada any, ho va dir. Segurament no estarem d’acord amb les metàfores que va fer servir però en el fons, podem estar-hi d’acord: en les properes eleccions caldrà escollir entre la via autonomista i la via de la independència. El que el president Montilla no té clar és que per a molts ciutadans, cada cop més, el que no porta enlloc no és precisament la drecera independentista sinó que és el llarg i enrevessat camí de l’autonomisme, que fa giragonses dins d’un laberint per tornar sempre al punt de sortida, més cansats i més exhausts. El que ell i els seus col·legues ens proposen és que tanquem els ulls, que ens deixem posar una bena i que confiem en ells que ja ens duran pel bon camí. Sort que cada dia, som més els que no ens creiem les seves mentides i els podrem dir, amb el nostre vot, que no ens calen pigalls per fer el nostre camí perquè hi veiem molt clar i que el nostre destí és a tocar.

Companys i companyes, anem per la drecera que és el bon camí!

Bon Any Nou 2010.

No hi ha Comentaris

Ja està tot provat. Tingues seny: fes-te independentista.

Fa un parell de dies ha sortit als diaris la filtració d’una votació prèvia del Tribunal Constitucional en la qual l’Estatut que fa 3 anys que es miren i remiren perdria aquells aspectes més diferencials: llengua, Catalunya com a nació i drets històrics.

A més sembla que faran servir l’hàbil estratagema (legal si, però legítima?) de canviar el ponent, la qual cosa els donarà uns mesos més de coll per allargar el procés fins després de les eleccions al Parlament de Catalunya del 2010.

Dues lliçons que caldria aprendre:

  1. El que diu el títol de l’entrada: ja està tot provat; Espanya no vol que marxem ni un mil·límetre de la resta d’autonomies. Ni autonomisme, ni fet diferencial, ni federalisme, ni res. Aleshores…què esperem a agafar-nos la independència?
  2. Saben l’efecte que aquesta sentència tindrà a Catalunya i no volen que això afecti a les possibilitats electorals de les opcions unionistes. Una retallada de l’Estatut portaria a milers de catalans a recuperar el seny i a declarar-se independentistes.

Aquesta sentència podria ser, si la sabem aprofitar, l’esquerda que faci trontollar el mur que empresona la consciència de molts catalans. L’oportunitat que Espanya ens donarà per fer arribar el missatge de Reagrupament més enllà dels independentistes convençuts.

,

No hi ha Comentaris

Dies convulsos.

 En aquests dies convulsos, els mitjans de comunicació van plens dels tripijocs i corrupcions de més o menys intensitat que s’han destapat. Aquest cop, són els dos grans partits tradicionals que n’estan sortint esquitxats donant ales a aquells que s’exclamen dient “tots els polítics són iguals”. Això no és cert i caldria dir que “tots els corruptes són iguals quan tenen la oportunitat de fotre ma al calaix”.

Respectant la presumpció d’innocència dels imputats,per primer cop s’està posant damunt la taula uns fets que semblaria que estan estesos arreu del territori. Fets que són reconeguts més o menys com a certs i habituals pels partits polítics. Fets que un cop més, porten a la gens banal diferència entre allò que és legal i el que és ètic.

Ara que tothom en va ple, tots parlen de regeneració política i que s’ha exhaurit el cicle de vida del sistema polític actual. Però això és dir ben poca cosa. Són aquests mateixos partits els que ho canviaran? Algú s’imagina fent com les corts (les minúscules són intencionades) franquistes votant a favor de lleis que liquiden el seu sistema de finançament, les seves prebendes? Fins avui no s’han entès per fer una llei electoral; no han complert els acords de despesa en campanyes electorals… Algú pensa que els mediocres parlamentaris actuals (vegeu sinó el llibre de Xavier Roig, “La dictadura de la incompetència”; editorial La campana) serien capaços de votar afirmativament  a una limitació de temps per ocupar seient al Parlament?

Quan a Reagrupament parlem de Regeneració política i posem com a exemple de situacions a corregir i evitar el que avui està passant, no ho fem perquè siguem millors, ni més purs, ni perquè donem una garantia més elevada d’honestedat que la resta. O almenys, no ho diem només per això.

Hi ha una gran diferència entre el que diu Reagrupament i el que diuen els partits polítics que  fins ara encara no estan esquitxats (algun dels quals sembla patir amnèsia sobre els informes). Aquests darrers assenyalen amb el dit als implicats; en canvi,  Reagrupament fa propostes i dóna exemple: amb la limitació temporal d’ocupació de càrrecs, proposant la necessitat de mecanismes de control independents que dificulti aquestes pràctiques, demanant transparència en les contractacions i en l’aplicació dels pressupostos.

Els nostres parlamentaris, els que proclamaran la independència des del Parlament, hi aniran sabent dues coses: que no s’hi faran rics i que no s’hi eternitzaran.

Això no és populisme, és voluntat real de regeneració política i radicalitat democràtica.

Mai com avui s’entén amb tanta claredat el missatge de Reagrupament: Patriotisme i Dignitat.

, ,

No hi ha Comentaris

L’espoli fiscal català: una faula?

Quan sento alguns polítics catalans lamentar-se que Catalunya ha deixat de ser el “motor d’Espanya” i se’n lamenten i atien una mica més el s3145162135_9a9492b1b5entiment de culpabilitat de la nació català, sempre em ve al cap la imatge d’en Boxer, el cavall de la Granja Animal d’Orwell. En Boxer es culpabilitza a sí mateix de la manca de progressos d’un sistema corrupte i creu fermament que si treballa més i més fort es podran assolir els objectius, per folls que fossin ,que els corruptes dirigents posen a la micro-societat de la Granja Animal. És per això que decideix treballar més i més fort en la construcció d’un molí que ha de servir per al desenvolupament de la Granja Animal. Es posa a fer de motor i treballa nit i dia, sentint-se responsable de la lentitud dels avenços fins que en un moment de dissort un llamp cau damunt el molí que està construint i mor aixafat per la runa

És obvi l’interès de posar a Catalunya com una colla de ploramiques, pessimistes, victimistes que hem deixat de ser motor d’una Espanya que està a la cua del progrés europeu per ser un autèntic “gra al cul” del govern espanyol de torn.

Aquest dissabte al vespre a la presentació a Olot del Centre Català de Negocis i davant del reguitzell de greuges i de proves evidents de l’espoli que sofreix Catalunya per part dels governs espanyols, tampoc he entès les rialles que se sentien. Algunes de les notes que vaig prendre (la presentació sencera es pot consultar al web del CCN):

-          L’eix ferroviari entre Lleida i Girona es pagaria amb 117 dies d’espoli.

-          El desdoblament de l’eix transversal es pagaria amb 12 dies d’espoli.

-          La nova terminal de l’aeroport, amb 21 dies.

-          Podríem fer un hospital nou cada dia. I 15 escoles també cada dia.

Cada any ens prenen 22.000 milions d’euros. Poso tots els zeros: 22.000.000.000 d’euros.

Cada any.

Cada any.

Cada any.

Cada any…fins quan?

Fins que diguem prou i amb fermesa els diem “Ja no volem ser el vostre motor; ara volem aplicar la nostra energia al nostre país: l’estat lliure de Catalunya”.

 Poc podia imaginar George Orwell que el seu Animal Farm, 66 anys després, seria un retrat prou fidedigne de Catalunya, tan allunyada de la que ell va conèixer i que va retratar a Hommage to Catalonia.

P.S.: i dins de Catalunya…qui seria el porc Napoleó?

,

No hi ha Comentaris

Salvador Cardús: “A les properes eleccions tindrà èxit qui ens proposi sortir del fangar”

Barcelona – Dilluns, 5 d’octubre de 2009 Diari Avui
El sociòleg i periodista Salvador Cardús creu que el debat de política general celebrat la setmana passada al Parlament de Catalunya s’ha d’entendre com un combat simbòlic que enfronta les dues principals forces polítiques de la cambra catalana per marcar territori i intentar ocupar la “centralitat” política del país. Segons Cardús, “la centralitat, avui, és un fangar.
I la seva defensa implica la resignació a rebolcar-s’hi i a quedar-hi encallat. És per això que, a les properes eleccions, tindrà èxit qui ens proposi sortir-ne. Avui, el centre és conservador, i el futur, com sempre, assenyala cap endavant, que és cap on va el país”.
Cardús afirma, a un article publicat a l’Avui, que mentre al nostre Parlament s’encaren per ocupar l’espai central, “sembla que no acaben d’adonar-se que el terreny sota els seus peus es mou ràpidament”. El centre ja no és on l’havien deixat el 2003 o el 2006: “El PSC, que potser és un partit d’esquerres, però d’esquerra molt conservadora, allò que intenta és simular que res no es mou. CiU, més sensible al tremolor, té dificultats per mesurar-ne la magnitud. ERC sembla que s’adona més clarament d’allò que passa, té dificultats per reaccionar-hi en conseqüència: ¿com s’explica, si no, que ara ens digui que vol proposar la modificació del funcionament del Tribunal Constitucional espanyol per evitar que pugui intervenir en futurs Estatuts? No havíem quedat que ja no en faríem cap més, d’Estatut? ¿Que algú ha votat ERC perquè salvi els Estatuts de les comunitats autònomes espanyoles?”.
Cardús també assenyala tres idees sobre el debat de política general. En primer lloc, creu que “més que no pas l’expressió pel centre és un moviment tacticista, a un any vista de les eleccions, per aconseguir guanyar-les”. Que aquesta mena de “centre” no és ideològic ni polític ho demostra el fet que, si ho fos, “en compartir-lo PSC i CiU alhora, hauríem de creure que són els que més es podrien entendre”. I, en canvi, “és entre els dos partits més suposadament centrats que es produeix la màxima confrontació”.
En segon lloc, creu que en la política catalana del moment la defensa del centre és una fugida d’estudi: “Dir, com fan CiU i PSC, que la centralitat exigeix posar tota l’atenció en la crisi econòmica i en el fet de buscar com sortir-ne, és el mateix que suposar que el més raonable que es pot fer per curar un braç trencat és posar-hi una tireta. No siguem il·lusos: la principal dificultat que tenim per sortir de la crisi és la nostra dependència d’Espanya i de les seves polítiques econòmiques nefastes”. Cardús afirma que “no tenim capacitat per fer una política econòmica pròpia adequada a la nostra realitat, i només podem anar apagant focs, alguns dels quals, encesos pel mateix govern central”.
I, finalment, diu que “em sembla una obvietat que veu tothom -menys la majoria de polítics d’ofici- que es pot representar la centralitat de res, i parlar de seny, d’estabilitat, de fermesa, d’optimisme, de no deixar-se endur per aventures, etc., des de l’escassa credibilitat que avui dia ofereix la política a l’hora de donar consells”.

No hi ha Comentaris

Qüestions que quedarien resoltes si Catalunya fos independent.

Aquest 11 de setembre, mentre esperàvem que comencés l’homenatge al general Moragues parlàvem amb en Balta sobre com fer arribar el missatge independentista als no convençuts, com podríem trencar “la segona corona” formada per catalanistes/nacionalistes que encara no han fet el pas de ser desacomplexadament independentistes.

Coincidíem en que cal canviar la forma del missatge i passar dels llargs escrits plens de fets històrics i de greuges comparatius, a les idees curtes i conceptuals; flaixos que facin rumiar i decantar el raonament cap a l’independentisme modern, basat en la voluntat majoritària d’una nació que vol ser lliure.

Quins problemes desapareixerien de cop si Catalunya fos independent? Us proposo que fem una llista entre tots plegats. La començo jo i en podeu anar afegint fent comentaris a aquesta entrada. Creativitat i imaginació companys i companyes.

 Qüestions que quedarien resoltes si Catalunya fos independent:

- Reconeixement de les seleccions esportives catalanes.

- Etiquetatge en català.

- Ambaixades “ de veritat” a l’estranger.

- El català a la UE.

- Finançament.

- Els Borbons (es quedarien a Espanya).

- L’idioma de la tele i la ràdio públiques.

- La conyeta de tenir el 11 de setembre com a Diada Nacional (la canviaríem per la data de la proclamació de la independència i fariem festa grossa, com ha de ser).

No hi ha Comentaris