Reagrupament
Garrotxa

Formo part de  Reagrupament des del moment en que vaig saber el que es pretén:

ASSOLIR LA INDEPENDÈNCIA DEL MEU PAÍS I LA REGENERACIÓ POLÍTICA.

No he format part de cap partit polític, he coincidit en determinades propostes en que m’he involucrat però això que s’anomena “disciplina de partit” no va amb mi. De tota manera vist com estan molts polítics que han fet de la seva tasca política una manera de viure quedant embarrancats, enredats, com vivint dins un món paral·lel, havent perdut de vista, o no havent vist mai, per a qui ha d’anar dirigida la tasca política. És on veig la necessitat de la REGENERACIÓ política per la que Reagrupament aposta, com ara:

- Llistes obertes on el representant polític es degui als seus electors i no al partit.

- La limitació de mandats, que no es converteixi en una manera de viure sinó la dedicació d’un temps al servei.

- La declaració dels béns personals: abans, durant i al final del mandat.

Ser independentista no és una qüestió de voluntat. Tenir un estat és el natural de qualsevol país. Sóc d’un país que no té estat i és això el que és anormal.

Podria parlar de l’opressió i  espoli de l’estat espanyol, del tracte de menyspreu envers Catalunya, de com es contamina l’ambient amb calúmnies i insults; de com cultiven la fòbia contra nostre; de com es criminalitza la nostra llengua, cultura (cap estat se’l qüestiona per si parla i ensenya a les escoles una llengua o una altra).

Puc parlar i dir que no ens estimen, puc quexar-me i queixar-me, omplir-me de ràbia, encomanar-me d’una ira que no és meva, que no em pertany.

Ho hem intentat, hem inventat fórmules de convivència amb Espanya i ens han convertit en pidolaires, pidolar  que ens deixin SER. Gastem  energia vanament,  no ens porta enlloc, ens dóna mal viure, ens pren aire.

TOTS ELS QUE ENS SENTIM CATALANS NO TENIM CABUDA A ESPANYA.

Vull que els polítics del meu país deixin de fer de ploramiques, de víctimes.

Vull construir, construir un estat propi on la constitució sigui tan nostra que  ens contempli. Que cap paper de cap tribunal pugui dir-nos que no SOM  constitucionals.

Encara que volguéssim: COM ES POT DEIXAR DE SER? COM TOTA L’HERÈNCIA COM A POBLE, COM A PAÍS QUE ENS HA FET EL QUE SOM, TAMBÉ COM INDIVIDUUS ES NEGUI?.

Diuen que som dins un estat democràtic, som dins la comunitat europea que es regeix amb aquestes premisses, per tant som nosaltres qui podem decidir el que volem.

Veig Reagrupament com a palanca per assolir la Independència. Reagrupar tot el sobiranisme Català, de totes les tendències polítiques i un punt comú: LA INDEPENDÈNCIA.

Aquest és el motiu pel qual hi formo part i us hi convido; us convido a CREURE QUE ÉS A LES NOSTRES MANS.

Àngels Morral

(intervenció a Olot el dia 29 de maig de 2010)

Acte de presentació a Sant Joan les Fonts – 20/03/2010

Bona nit a tothom. Estic molt agraït que l’agrupació de Reagrupament de la Garrotxa m’hagi convidat a participar en aquest acte d’avui. Crec que vivim uns temps força moguts. De vegades el concepte de mogut pot tenir un sentit negatiu, com quan anem en avió o en vaixell. Però sovint en pot tenir de positiu, inclús necessari. Salvador Cardús parlava en un darrer article a l’AVUI de la “inestabilitat dels que ofereixen horitzons clars i compromisos arriscats” en contrast amb els que ofereixen aquella mateixa inestabilitat perquè es “resignen a una més gran desafecció” amb la seva oferta de continuïtat. Quina raó tenia Salvador Cardús! No cal dir que sóc decidit partidari dels primers en un país i en una conjuntura com els que tenim al davant avui. No podem permetre que les coses es fossilitzin, que es quedin tal com estan perquè és precisament això el que volen els partidaris del statu quo, els partidaris que res no es mogui, els qui ja els va bé la Catalunya de l’administració descentralitzada, de l’espoli fiscal i de les complicitats amb l’Espanya política, sense importar-los un borrall que aquell sigui un règim heretat d’una dictadura i on les cartes estan molt marcades en favor dels de sempre.
Per tant, cal felicitar-nos, i molt, que les coses s’estan movent malgrat els intents dels immobilistes. Com l’ós alertargat, aquesta primavera ens està oferint l’ocasió de sortir dels quarters d’hivern on sembla que portem dècades dormitant. Crec que al davant s’obre un període que podria ser -que hauria de ser- històric, amb fites tan importants com les successives onades de consultes i les vitals eleccions d’aquesta tardor. Una eleccions que no poden significar el retorn del catalanisme conseqüent al cau de la somnolència. Hem de buscar d’agitar les somortes aigües i col.locar l’independentisme conseqüent al Parlament, això sí, sense rebaixar la nostra exigència moral i patriòtica. Tanmateix, la veritat és que cal admetre que res d’això no serà fàcil. És tan absurd dir negar que s’estigui movent com dir que demà passat serem independents. Hem de ser molt intel.ligents, molt cauts, molt bons comunicadors, molt treballadors i força humils per afrontar les dificultats que de ben segur se’ns presentaran. En tot cas, intueixo que en tot moment farem bé de mantenir una consciència sobre el desert que hem creuat, i el que això ens ha costat.
Jo, abans de centrar-me en algunes consideracions sobre el futur de Reagrupament, i com l’hem d’enfrontar -des del meu punt de vista almenys- crec que valdria la pena que us expliqués perquè em vaig adherir a Reagrupament, ara fa uns mesos, i com veig aquesta formidable eina que ens hem donat.
Va ser per tres raons bàsiques que em vaig fer de Reagrupament. Primer, perquè crec en les conjuntures, crec en les oportunitats que es van obrint i en la necessitat de no deixar-les passar. No crec que tot sigui lineal, decidit i tancat, què més voldrien els partits del sistema. Inclús crec en les sorpreses. En tot cas penso que la paraula “oportunista” és de les més absurdes quan s’aplica en sentit crític a la política. Què és la politica sinó una gran operació de buscar les oportunitats? En tot cas, el bon polític és el que les sap veure i aprofitar. Uns per fer poltrona, i Reagrupament per fer país. El cert és que Reagrupament no neix com a reacció a cap altre partit -com insinuen alguns- sinó com a resposta a la manca de normalitat que viu el país.
Certament ¿com podem parlar de normalitat en un país en què no podem decidir res de substancial? Un país que no pot decidir a quants centímetres dels fonaments del seu màxim monument expiatori ha de passar el TGV; un país que no pot decidir qui ha de precidir el seu Tribunal Superior de Justícia; ni quin percentatge del seu PIB regalarà -i a qui- si és que en vol regalar res. Un país que no pot decidir en quin idioma veu pel.lícules al cinema o les finals del seu principal equip de futbol a la TV, quina mena de normalitat es pot dir que tingui? Sí, s’escuden dient que això no és política, que obeeix a la llei de mercat. Curiós que a cap Estat del món hi prevalgui aquesta llei sobre la capacitat de decidir del propi estat que, lògicament, vol viure la cultura en el seu idioma.
Ah, i una consideració més sobre això de la decisió. Ara ens diuen que el Piulament ha aprovat una Llei de Consultes i que ara podrem decidir-ho tot. Però, com deia l’altre dia Esther Ponsa a la pàgina web de Reagrupament, el que no diuen és que per fer qualsevol consulta, el pas previ és demanar permís a Madrid. No voldria semblar demagog, però ¿quina mena de dret a decidir és aquesta? Tota aquesta rastallera d’àrees en què no podem decidir ens condemnen al grau d’europeus de segona. En avatars assexuats, en muls sense dret a passió futbolística nacional, sense dret a benedicció del Papa i sense cançó a Eurovisió. Els europeus de primera –els que tenen un estat culturalment, econòmicament i politicament amic– no tolerarien ni cinc minuts de veure’s privats de drets com aquests. Se sublevarien. És una mica el que deia Tom Sharpe, el famós autor anglès veí de Llafranc, en una entrevista en què l’agència EFE li demanava pel col.lapse elèctric de l’altre dia. “Com ho poden tolerar si són europeus”, va demanar? I en part tenia raó. I sí, som europeus, però europeus de segona, amb tot l’estigma que això suposa.
Quan parlem de Reagrupament, doncs, no estem parlant d’un club de capriciosos ni de partidaris d’una escissió ociosa. Estem parlant d’una molt sòlida formació que sap el que vol i que pretén començar a donar-li la volta a aquesta lamentable falta de normalitat. Estem parlant d’una associació específicament creada per atendre –des d’una àmplia coalició sobiranista– a un escenari polític tan real com buit. Un escenari teatral que cal omplir de valents actors i actrius, si és que hi ha d’haver funció en els propers anys. Actors que, com apunta Lopez Bofill al seu darrer llibre, han de ser capaços de sacrificar-se, de negar-se a caure en la comoditat i els pactes fàcils i antipedagògics, que tanta desafeccció i desorientació han creat en el nostre país. Uns actors que han de tenir absolutament clar a qui representen, per quines actituds –serenes però fermes– s’han de captenir, sempre amb fidelitat a la sobirania del país i a la idea de regeneració democràtica.
Per cert -i si em deixeu un petit incís- a les presentacions i als documents de treball de Reagrupament sempre s’insisteix molt en aquests dos temes. Indepèndencia i Regeneració. Evidentment són el nostre objectiu, el nostre nord, només faltaria. Crec que tots ho tenim clar. Deixeu-me l’atreviment de dir-vos, però, que crec que quan parlem d’aquests dos temes, realment no estem parlant de dues coses, sinó d’una. ¿No va dir Lluís Companys que Catalunya i la llibertat eren una i la mateixa cosa? ¿Qui pot dubtar que quan tinguem la independència, i ja no depenguem del corrupte sistema jurídic i econòmic espanyol, tot això començarà a formar part del passat.
Tornant al paper de Reagrupament, potser en unes altres circumstàncies, seria dels primers a dir que caldria aportar braços nous als partits catalanistes ja establerts que lluiten de fa anys per la causa, o almenys diuen fer-ho. Seria dels primers a recòneixer les dificultats de crear una nova opció i a demanar, doncs, que la gent secundés aquells partits catalanistes que lluiten als baluards i a les bretxes en favor de la nació i la seva gent. Però quan aixeco la vista, només veig baluards i trinxeres desatesos, desèrtics, dilapidats. No sóc capaç de veure cap mena de catalanisme organitzat i resolutiu a la bretxa institucional. No veig cap mena de compromís conseqüent dels partits i les institucions actuals amb la causa prioritària que hauria de centrar la lluita del poble català. Simplement no hi són.
En aquest aspecte voldria recordar les extraordinàries declaracions del patriota Joan Solà, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el passat dia 4, en considerar el cas d’Àngels Monera, veïna de Gràcia jutjada el passat dia 22 de febrer a Sant Coloma. Ho veu com un clar exponent de la nostra total indefensió com a ciutadans. Jutgen una dona per parlar en català, i no en un jutjat de la Xina, ni de Cuba ni de l’Irac, sinó de Santa Coloma de Farners, bressol de Salvador Espriu. La jutgen per haver emprat el seu idioma, acusació inconcebible en un país normal, o –com siu Joan Solà– impensable que s’hagués produït si la polícia acusadora hagués parlat en català. I doncs, quina és la resposta de la nostra classe política i institucional? Hi era al judici el President de la Generalitat per fer-li costat al jutjat? No. Ara bé, tampoc ens ha d’estranyar gaire en un President que, el 28F, quan 120.000 catalans exigien a les urnes el dret a decidir, tampoc no hi fos, perquè havia anat a celebrar el dia d’Andalusia. Hi era el vice-President? Tampoc. Hi era el cap de l’oposició? Tampoc. Hi era una delegació del Parlament? Zero absolut. Crec que tot plegat ens legitima a demanar, amb Joan Solà, exactament què fan la Generalitat i els partits? On són? A què es dediquen? ¿Potser tenien problemes d’agenda? Diu en Solà: “No és cap broma. Amb casos com el d’Àngels Monera, se’n va on orris tota la politica lingüística que, amb equilibris increïbles, hem anat mantenint tots aquests anys. ¿Vostès, senyors de la Generalitat, hi creuen o no hi creuen, en la dignitat inviolable de la nostra llengua i dels qui la parlem? Si hi creuen més enfora dels llavis, aleshores posin a la nostra disposició una oficina per defensar-nos”. Vostès em perdonaran que hi insisteixi, però penso que només partits, polítics i institucions que han dimitit dels seus deures podrien haver fet els ulls grossos a un cas tan sagnant com el d’Àngels Monera. Primer, pel que fa al Govern. Però també CiU. Respecte a aquests segons, posa la pell de gallina saber que la setmana passada, Catdem -el principal think tank d’idees per a la Casa Gran del Catalanisme- hagi recomanat el partit de Mas que no reivindiqués la llengua i que no proveís d’excuses el sobiranisme en el futur. Ho fa la Fundació associada a un partit que parla de “la Catalunya que decideix”? Com em va dir un periodista anglès enviat a Barcelona a seguir CiU en unes eleccions fa uns anys, “m’havien parlat d’un partit nacionalista, però jo només hi he sabut veure un grup discretament regionalista. No sé perquè m’he molestat a venir”.
És evident que ni uns ni els altres creuen en els nostres drets. Tampoc en els col.lectius, com en el nostre dret a decidir com a poble. Aquesta circumstància es va fer palmàriament visible fa uns mesos amb el rebuig unànim dels grups del nostre Piulament, ai perdó, del Parlament, a acceptar una ILP sobre el dret a decidir, un fet que, ni que hagués estat per estètica, és inimaginable que l’haguessin permès diputats i diputades mínimament conseqüents. És, doncs, per tenir respostes a casos com aquests que cal bastir una opció catalanista com Reagrupament. És necessari per tornar a fer dignes i responsables les institucions del nostre país, que ens han de representar i defensar en les coses que són vitals per als ciutadans d’aquest i de qualsevol altre país del món.
La segona cosa que em va fer apuntar-me a Reagrupament va ser el que sentia a dir als seus líders. I allò que els llegia. Sóc un d’aquells catalans que porta anys esperant que un polític parlamentari català digui allò que vol sentir. Sense miraments. Sense voler quedar bé. Per exemple, mai no sento que diguin que cal recuperar la llibertat del nostre poble. Es veu que no forma part del discurs del dia a dia. Mai no ensenyen les dents contra els qui perpetuen la manca de qualitat democràtica que ens atenalla. Insisteixo, mai no mostren voluntat de trencar amb una situació que cap europeu mitjà acceptaria per a si. Diria ¾ del mateix respecte al món dels sindicats catalans majoritaris, tan brutalment colonitzat també, cap d’ells capaços de fer una anàlisi seriosa sobre què és i perquè ha estat la devastadora crisi econòmica actual. Fixem-nos que ni els que diuen prioritzar una actuació d’esquerres hi han tingut cap mena de resposta. Certament, no es veu coherència enlloc, ni a l’esquerra, ni a la dreta, i molt menys quan s’encara la qüestió nacional. En aquest sentit, tots semblen peces d’un mateix joc.
Potser una segona qüestió a preguntar-nos, dins aquest apartat, és el perquè d’aquesta incapacitat per afrontar la realitat. Jo crec que això és així -malgrat no estigui de moda dir-ho- perquè vivim en un estat molt fortament marcat per l’herència d’una dictadura. Els partits actuals conviuen acriticament dins un règim que ha donat carta de naturalesa als gravíssims perjudicis que el nostre país va patir amb Franco. Davant d’aquest desert acrític, de sobte vaig començar a veure les declaracions que de tant en tant feia un metge de Puigcerdà, i d’altres companys de Reagrupament, i vaig pensar, “caram, per fi gent que diu el que penso”. Per fi gent que diu, com va dir en Cardús a Mataró el 13 de desembre, que cal una opció que faci “patapaf!”. Per fi gent valenta i explícita que vol solucionar això nostre des de l’arrel, trencant tabús. Gent que insisteix en dues coses tan essencials com són la necessitat d’assolir la independència i la necessitat de forçar una regeneració democràtica de la nostra societat i del nostre món polític. Una opció d’anar a barraca després de tanta parsimònia i tanta beneiteria interessada.
Voldria fer un darrer comentari sobre l’actual desafecció política, tema ineludible sobre el què tant ha escrit el Cardús. Tema que fins i tot ha portat el Sr. Montilla a anar dos cops a Madrid a avisar-ne, no fos cas… Aviam ¿Per què existeix aquesta desafecció, almenys en el sector que s’estima Catalunya, que potser és dels més abstencionistes? En aquest sentit crec que no és massa impertinent de demanar-nos perquè ERC ha pogut perdre vora 400.000 vots en poc temps. O per què Convergència mai no podrà convèncer els catalanistes més conseqüents. Potser hi ha respostes importants per al país aquí. Crec que una part del poble català, necessita una cosa senzilla en què creure. Malauradament, no som un poble massa politizat. Però sí som un poble maltractat i circumspecte, per no dir escèptic. Són molts pals que hem rebut. El que no pot ser és que els partits de casa facin costat als qui t’agredeixen. I a sobre proclamar que els penses arrossegar no sé on. Qui s’ho pot creure això? Arrossegar els qui al Congrés de Sitges van passar a la reserva tota l’ala catalanista del partit? Arrossegar els qui, per disciplina “nacional”, acaben d’aplicar la disciplina la vot perquè els seus parlamentaris votin a favor de mantenir els toros? Arrossegar els qui van enviar una delegació a Valladolid per demanar disculpes al Partit Socialista de Castella-Lleó pel “talibanisme” dels qui demanaven el retorn dels Papers de Salamanca, com van fer l’any 2005? Arrossegar els qui van defenestrar Maragall per les raons que ho van fer, per imposar el PSOE –això sí, ben maquilladet– a casa nostra? Qui s’ho podia creure això? No. El que necessita el poble català és una opció senzilla i explícita. Una opció que lluiti precisament contra la desafecció que creen aquestes actituds. És així de senzill. En pensar-hi, recordo uns deliciosos versos del poeta irlandès, Seamus Heaney, guanyador d’un premi Nobel de Literatura, que parlen de l’agraïment del poble humil envers els qui, des de l’honestedat i la respectuositat, prometen acompanyar-lo, pas a pas, sense defallir, i sense buscar prebendes enlloc. I, per descomptat, sense unir-se per a res amb els qui col.laboren amb l’espoli i la humiliació del propi país. Aquest ha de ser el futur de Reagrupament. Simplement no fallar. Siguem pocs o molts, siguem humils i directes, com Macià que, recordem-ho, va fer una llarga travessia del desert abans d’arribar a la presidència. Però mai vendre el nostre poble com han fet tants altres grups amb pactes monstruosos, com el del Majestic, o el del segon Tripartit.
Hi ha, però, una tercera raó que em va atraure a Reagrupament. I era el gust amb què vaig trobar una opció política que ha atret l’atenció de certes persones que jo admiro molt. Potser la gent no s’acaba d’adonar el que significa que intel.lectuals de la vàlua d’un Joan Ramon Resina, Carles Boix o Salvador Cardús escriguin als diaris regularment sobre Reagrupament i les idees que l’alimenten. O que hi parlin als actes. Els tres són catedràtics d’una solvència intel.lectual absoluta en l’àmbit internacional. En Resina és catedràtic a Stanford i en Boix a Princeton, dues universitats davanteres als Estats Units. Ells són exponents d’un model d’intel.lectual crític i compromès que no ha abundat al nostre país i que esperem que, amb la seva valentia, marquin un exemple a seguir. A més tenen una actitud militant que els honora en un país on la militància, per desgràcia, no està massa valorada. El cert és que tots tres criden a la mobilització, criden a denunciar la hipocresia i el cinisme polític i mediàtic que impedeixen que es generalitzi un diagnòstic sobre la nostra realitat diària, la que informa que som un país mancat dels recursos polítics, financers, culturals i mediàtics bàsics que han de tenir les nacions per prosperar i no morir, recursos que tenen la resta de països normals del nostre entorn. Però no són només els intel.lectuals que trobem a l’entorn de Reagrupament que ens inspiren confiança en el projecte. També el suport actiu d’admirats referents morals i històrics com ara l’ex-President del Parlment, Heribert Barrera –qui va sopar amb vosaltres el passat dia , o els doctors Oriol Domènec i Moisès Broggi, o de pensadors més joves com Víctor Alexandre, Josep Pinyol o Quim Torra, que ens vénen a dir que la via és bona. En aquest sentit cal recordar l’entranyable acte, íntim però transcendent, celebrat a casa del Dr. Moisès Broggi, el passat dia 2 de març, en què ell, en Domènec i l’Heribert van confirmar definitivament la impossibilitat d’un encaix de Catalunya amb Espanya, i la necessitat d’una gran candidatura independentista per a aquesta tardor.
Per acabar, volia fer deu preguntes, amb les seves breus respostes, sobre el que jo crec de la situacio actual de Reagrupament.

Voldria començar amb una pregunta molt important.

1.Té justificació la creació de Reagrupament?
És evident que sí. Malgrat la fatiga de què pateix Catalunya, és evident que necessitem un revulsiu. I l’Associació Reagrupament, amb els seus 4000 socis, en molts aspectes l’està sent. Repeteixo, això no és una escissió, ni fruit de cap desencontre més o menys personal. Això és la resposta directa a la necessitat de bastir un espai electoral fins ara desatès en una conjuntura que ho està demanant a crits. Com diu Joan Reig, dels Pets, “potser estem fatigats, però ho estem de ser dependents, fatigats d’estar sempre vigilats i no poder allà on volem”. I, jo afegira, fatigats d’un panorama polític esglaiador a casa nostra, que necessita urgents estímuls donat la paràlisi dels partits piulamentaris.
2. Cal tenir esperances?
Si. Les justes. Ni més ni menys. Per una banda cal dir que mai tants catalans havien vist les coses tan clares com avui. Però les dificultats per perfilar una opció electoral hi són. Els actuals partits tenen molt poder de coerció i poden fer la viu-viu amb reclams secundaris i continuïstes que els mitjans els retransmetran fidelment. Segur és que poden fer-nos mal de mil maneres als qui demanem canvis al Statu Quo. Però la urgència d’aquests canvis fa del tot necessari que ens comprometem amb el futur. Un futur que passa per marcar molt clarament les nostres distàncies amb els partits tradicionals. Cal seguir treballant per fer la més gran coalició independentista possible més enllà de la garantia i el paper de pinyol que ha de fer Reagrupament.
3. Hem d’anar al Parlament, sí, però què farem amb el dia a dia?
Bé, suposo que això l’haurem de decidir entre tots. Tanmateix, a mi m’agrada molt com tracta Joan Carretero aquest tema del dia a dia. Els autonomistes sempre ens estan dient, paternalistes, que ells sí “saben què interessa la gent” i “què no interessa la gent”. Sempre diuen que un bon polític s’ha de bolcar en el “dia a dia”. Però perquè ho diuen? Perquè Madrid i Brussel.les ja estan per a la resta. Amb això admeten que no passen de ser mers administradors de coses menors. I és que no aspiren a més. Com va dir l’altre dia en Narcís Ribes, l’alcalde de Montagut, en un acte de Rcat, “mai no s’havia aconseguit tan poc disposant de tanta força”. Efectivament. No fan autèntica política perquè no s’hi atreveixen. Fan administració d’allò que els deixen, que és ben diferent. En canvi, Reagrupament no ha nascut per fer política autonòmica. Hem nascut per fer política.
4. Hem d’oblidar-nos d’això de les esquerres i les dretes?
Jo no ho plantejaria així. Jo crec que qui més bé il.lustra la gravetat de la divisió ideològica i del sectarisme pseudo-classista que existeix, a l’hora de fer política, la representen els propis grups CiU i ERC al parlament. Tot i comptar amb una majoria absoluta per declarar la Independència de Catalunya, en canvi viuen motivats principalment pel partidisme i l’enfrontament entre catalanistes, sense claredat d’objectius. No es posen d’acord en res més que en rebutjar la ILP pel dret a decidir. El que hem de fer nosaltres és fer com va fer Sajudis a Lituània: Tots junts per aconseguir allò basic. Un cop siguem independents, tots podrem tornar al nostre sector particular i a fer política de partit. Però aleshores ja tindrem un país on poder-ho fer i ho haver-ho de fer al pati de casa s’uns hisendats de la meseta.
5. De qui podem aprendre?
Sens dubte dels propis partits espanyols, que a l’hora de defensar la seva pàtria, tenen clar quan s’han d’unir. Mireu sinó l’enorme patriotisme que estan demostrant al país Basc per preservar el país de la seva pròpia identitat i per assegurar que la espanyolitat enfonsi la pàtria basca..
6. Què ha de dir de la crisi Reagrupament?
Bé, i jo aquí em permeto una certa improvització. Efectivament, crec que Reagrupament té moltes coses a dir sobre això. Primer, i en relació sobre el que deia d’allò de les esquerres i les dretes, no estaria malament reflexionar sobre l’absoluta manca d’autocrítica i idees per superar la crisi que hi ha hagut tant per les dretes com per les esquerres. A més, en el cas català, cal afegir que la manca de competències que tenim en planificació financera i model de creixement fa que, amb l’actual caming-qui-pugui, els polítics i els sindicalistes catalans poca cosa poden dir, i menys fer. El que potser podria denunciar Reagrupament és que el sistema actual no ens dóna cap garantia que això no es pugui repetir, alhora que repudiem, un cop més, la nostra completa falta d’armes i competències per fer-hi front.
7. I ara una pregunta més barroera, més arran de carrer. No pot treure Rcat vots a un altre partit catalanista més ben situat?
Què vo dir més ben situat? Si vol dir més disposat a lluitar per la independència i la regenarció, doncs sí, potser hi podríem estar d’acord. Però quin partit actual representa una garantia de res per al catalanisme conseqüent? A més, tinguem en compte que actualment hi ha més de 300.000 vots catalanistes que a les últimes eleccions van anar a l’abstenció. Són aquests, i després uns altres, que hem d’anar a buscar.
8. Poden els immigrants identificar-se amb les idees de Reagrupament?
Crec que cada dia hi ha més proves que sí. Cal no oblidar que un estudi recent ha demostrat que un 30% de l’independentisme català és castellanoparlant. Crec que hi podem insistir molt. Com menys complexos tinguem, però també –i fent autocrítica- com més capaços siguem d’evitar de barallar-nos entre nosaltres i donar solucions pràctiques als nou-vinguts, millor ho tindrem.
9. Un pregunta que segur sentim sovint. No és l’independentisme una cosa del passat?
Jo crec que la llibertat d’un poble mai ho pot ser. Diaris com El País inverteixen molts d’esforços a flagel.lar el catalanisme. L’altre diea entrevistaren l’escriptor italià Claudio Magris, premi Principe de Asturias 2004. A l’entrevista no li demanaren res sobre les seves novel.les. Tot era una diatriba contra les regions, de les què acusava de la cridi d’Europa. Normal en un home que va inventar el concepte de la Mitteleurop, amb una Europa absolutament estatocèntrica amb Alemanya totalment predominant. No, quan borden contra nosaltres és perquè tenen uns altres plans. I aquests altres plans no tenen en compte per a res la supervivència de nacions com la nostra. En els seus plans, estem condemnats a desaparèixer. I a sobre se sorprenen que reaccionem. La pregunta és, com reaccionarien ells si fossin ells els que podrien desparèixer?
10. Quin és el futur de Reagrupament?
En primer lloc prendre oxigen, agrupar forces i ser conscients que ens ens atacaran per totes bandes. Bon senyal. Crec que hem creat una molt bona base de sortida i hem estat l´’unica força que s’ha creat en resposta als importants moviments de fons que s’estan generant en el nostre país. No podia ser que amb tot el tsunami de l’Estatut, amb el recurs al TC, amb les manifestacions de 2006 i 2007, amb l’insultant nou acord de finançament, amb la Llei de la Memeòria tal qcom ha quedat, amb les Consultes i amb el contant col.lapse de les infrastructures, no podia ser, dic jo, que tot es quedés igual. Aquest país no s’arreglarà amb uns quants vots més per a Artur Mas, ni amb uns quyants menys per a Montilla. Només s’arreglerà amb la vertebració d’una nova força que tingui com a sola missió la cerca d’una majoria absoluta al Parlament, bé directament, bé amb acords amb altres partits, per declarar unilateralment la indepdenència del nostre país a la nostra màxima cambra legislativa. Al davant, doncs, tenim molta, moltíssima feina. I també molta necessitat de fer-la amb responsabilitat i orgull. Moltes gràcies.